Climent Picornell

ACTIUS TÒXICS I LLEGENDES TRANSGÈNIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Abril, 2009 18:55

Actius tòxics i llegendes transgèniques

Climent Picornell

 

La problemàtica dels aliments modificats genèticament demostra com es mou la gran fira de la ciència, la paraciència i els interessos econòmics de la salut i l’alimentació, incloent els seguidors de l’slowfood o els que creuen que la salut és un epifenomen del menjar, molt malavejat per la química. Hi ha els qui diuen tenir la veritat, els qui la compren o la paguen –recordin la campanya que sofrí Rachel Carson per part de les multinacionals químiques, quan denunciava els efectes del DDT- o els qui, en aquest totum revolutum, donen solucions excessivament senzilles: xamans moderns, xarlatans de fira reciclats, que es venen a ells mateixos amb un discurs alternativista, simple, sense massa problemes i estudis es fan vehiculadors d’energies diverses i  ‘patranyes’ vàries. Tot plegat ens aboca a una cerimònia de la confusió reforçant la creença que, davant el dubtes, és millor abstenir-se del seu consum. Aquesta podria ser la solució més clara, reblida per la recent prohibició alemanya de determinats blats-de-les-índies transgènics, que es continuen cultivant a ca nostra. Un servidor comparteix criteris amb el Grup Europeu d’Ètica en Ciència i Noves Tecnologies, contra la “propietat intel·lectual” en la producció d’aliments i l’oligopoli de la seva producció i distribució.

 

En aquesta via, Mateu Morro entrevistava, al Diari de Balears, a J. Colomer sobre les virtuts de l’estèvia (Stevia rebaudiana), una planta originària del Paraguai, els seus estractes endolceixen tres-centes vegades més que el sucre, sense efectes secundaris per als diabètics. L’estèvia (www.eustas.org) es comercialitza a determinats països, Japó entre ells, però no té el permís per ser usada a Europa i a USA. Cita Colomer l’obra de la monja benedictina T. Forcades ( Els crims de les grans companyies farmacèutiques), per significar com de dolentes són les multinacionals, per a les quals “el medicament que cura no és rendible”. La trama és coneguda: els beneficis de la natura són segrestats, per posar al mercat “fàrmacs que cronifiquin les malalties per a tota la vida”,  pel guany d’uns pocs, sense miraments amb la salut humana. És fort, però massa reduccionista. Al meu parer, no ajuda a aclarir quins són els vertaders papers i actors de la tragèdia.

És d’aquesta manera com temàtiques molt serioses per a la salut de la gent o la del planeta peguen el bot de la controvèrsia certa, i científica, a la llegenda urbana. Vegem: existeix la medicina que ho cura tot i el cotxe que funciona amb aigua. Tot això, segons un cert discurs alternativista, ja està descobert i, per suposat, les multinacionals ja ho han comprat, ho han amagat i no ho posen al mercat perquè seria la seva ruïna. Aquestes creences fan mal a l’avenç de la ciència i el coneixement i, també,  al desenmascarament de les estratègies de les gran corporacions multinacionals, perquè aquestes se’n beneficien del poc pes específic d’alguns dels seus contraris, els quals, curiosament, passen a engrossir la nòmina de remeiers alternatius, denunciant –con única causa final de tot- la gran conspiració, el complot mundial dels grans empresaris manejant els polítics com els seus titelles. Aquest procés de desinformació funciona i se’l pot catalogar de llegenda urbana.

 

Les anomenades llegendes urbanes són creences que no es sap molt bé com, passen a tenir patent de fet succeït, de cosa estranya però certa. N’hi ha que freguen l’anècdota, com la del submarinista engolit per un hidroavió, passant per la mort del Beatle Paul McCartney; existeixen lladres de ronyons humans per a transplantar; hi ha cactus que absorbeixen les radiacions malignes emeses pels ordinadors o fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Però moltes altres són frontereres amb temes més seriosos, que fan referència a la política, a l’alimentació o al medi ambient ( antivomitius afegits a les hamburgueses del McDonald’s; la Coca-Cola provoca càncer de cervell; Marlboro financia el KuKluxKlan; els ecologistes espargeixen animals verinosos per evitar les visites a espais naturals...)

 

Francesc d’Albranca, a Folklore menorquí, enuncia alguns remeis tradicionals, de quan no existia la seguretat social. Pel mal de queixal, dur damunt una posta d’ous de pregadeu (Mantis religiosa) trobada en divendres sense cercar-la; per la tossina persistent, someretes del Bon Jesús ben capolades amb sucre; pels còlics nefrítics, cagallons de rata presos com a píndoles. Despullats de la seva ingenuïtat o del conegut procés autocuratiu, podrien molt bé ser traslladats per qualsevol incult, incompetent o aprofitat com una alternativa als metges d’ara o als suposats maltractes als pacients dels hospitals. En conseqüència, per a rebatre, o asseverar,  amb fonament, qüestions que es mouen en terrenys tan complicats i tan sensibles s’ha de defugir el raonament proper a la llegenda urbana. No és cert que el vent de Tramuntana provoqui suïcidis a Menorca,  no hi ha un passadís secret que va del castell de Bellver fins a s’Almudaina, l’aigua de Mallorca no prové d’un gran riu soterrat que raja dels Pirineus. Tot són contarelles que capten fàcilment adeptes però que no resisteixen la mínima prova del cotó fluix, com allò que masturbar-se molt fa tornar cec o que existeix un gran engolidor al triangle de les Bermudes.

 

La tesi és que fa mal moure’s en terrenys complicats -com són l’encalentiment global per l’ús de combustibles bruts, l’enverinament químic pels adobs, els efectes en cadena dels transgènics...- només amb raonaments propers al mite urbà, la llegenda, allunyada de la ciència. Però també és veritat que les administracions demostren la seva poca traça en la vigilància sobre la salut pública quan “actius tòxics”... han contaminat el sistema financer. I el món reclama un nou taumaturg, el president Obama, al qual aferrar-se per veure si en sortirem. Xavier Sala i Martin –no sé de quin color duia l’americana aquest dia- insisteix en què la manca d’ètica, la pocavergonya dels gestors financers, és darrera la crisi més que qualsevol llegenda, tot i que elevava a aquesta categoria la intervenció econòmica d’Obama; sostenia a La Vanguardia que el “sofisticat” pla d’Obama “no és més que una grollera compra als bancs del seus actius tòxics devaluats, pel seu preu original, amb doblers del contribuent”. Com sempre. Dirà més d’un. Donant la raó a llegendes urbanes aplicades a la política i la banca. Com les que diuen que l’esfondrament de les torres bessones l’11-S a Nova York va ser planificat pels serveis secrets israelians o que la crisi econòmica actual l’han provocada els mateixos bancs que, a la llarga, no hi perdran sinó que, com sempre, acabaran guanyant-hi encara més. Aquest fatalisme -“com sempre”- és un ingredient que engreixa el foment de solucions quasi secretes, màgiques, rares, només per a grups d’iniciats, moltes d’elles amarades d’ignorància o desinformació, encara que estiguin carregades -poques vegades- de bona voluntat.

MÉS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 19 Abril, 2009 17:59

Més apunts del Pla de Mallorca

Climent Picornell

Davallant d'es Revellar trob el pastor “Robinet” amb el seu canet, fermat amb una cordellina. "Com anam?" "Enguany trob que anam molt tendres". "I això?" "Idò que ha plogut molt i hem crescut molt, i no sé ara, si ve sequera vull dir, si haurem crescut massa i mos vinclarem..." Al tasser del cafè me convida a beure, un altre “Robinet”. "Vaig fer 78 anys el dia dels Reis, som el jove de vuit germans més. Mon pare sempre solia dir: ‘No he hagut de deixar cap feina mai per fer nou fills’; ara cinc ja són morts. Noltros provenim de Vilafranca i tots som , o tenim, ses mateixes trossades: senzillets, per no dir petits". Son pare d'en Cosme, el meu amic ja traspassat, s'acosta a veure com se presenten les festes. “I bé, fins ara, demà feim robiols, passat demà panades, i diumenge el frit de freixura, amb fonoll de per ses voreres de Son Santos. I vos?” “Avui m'ha acompanyat un nét a Son Broix a arreglar els méns. Jo pas més gust d'anar-hi en bicicleta, però avui plovisquejava i sa meva filla me deia: ‘Au! Mon pare no vull que diguin: mirau aquell pobre homenet en bicicleta i ploguent’. Però pas més gust de fer aquell camí, com en passava el meu fill, el teu amic, pel pinar d'En Simona, un poc a peu, un poc remant.”

__________

El dia de Pasqua sonen les campanes com escardades. "Això és que s'han banyades". La processó, enguany, ha anat per dedins. Plovia i no podien treure les imatges per fer l'encontrada del Bon Jesús i la Mare de Déu. Després de moltes provatures -ara no plou, ara sí, ara hi torna...- el portal dels homes estava obert, l'escolà major ho consulta amb el rector, i no, per dedins. Amb això, en Joan "des Carreró" a l'orgue gros, el de trompes, fa esclatar, esponerosa, Regina coeli, laetare, Al·leluia!

Dón deu euros als Quintos d'enguany que "canten” panades. Diuen cantar panades, però el que es feia antigament era "captar" panades, i altres aliments, que després es menjaven conjuntament. Probablement ells no saben que són hereus de llargues i antigues tradicions comunitàries. Amb tamborinos i flabiols, mocador vermell al coll i botelles de caçalla, mesclat i herbes per a convidar, es passegen per tot el poble.

__________

Per la tercera festa de Pasqua s’anava a pujols i ermites a fer el Pancaritat, la berena, acabar-se les panades en un àpat comunal dalt dels turons. Al puig de Bonany, ja és horabaixa tardet, una calitja humida cobreix la part del Pla de Mallorca per on es pon el sol. Els albons florits i l'olor de les seves fulles trepitjades em condueix a quan era nin i pel camí de Son Gorgut enfilàvem el carrerany que ens conduïa cap amunt. Allà, els pobles de Vilafranca, Petra i Sant Joan hi pujaven massivament tal dia com avui. Ma mare estenia les estovalles i entre mates, estepes i albons amb la caramuixa verda i flexible coronada d'un pom de flors blanques, dinàvem després de la caminada i d'haver anat a "adorar" la Mare de Déu.

__________

Repar en una casa nova, amb "visillos" elegants a les vidrieres. Em diuen que és ca els “Comontres”. Pagesos de tota la vida, hortolans, feina de sol a sol, a vendre pels mercats de bon dematí. Fan doblers i gasten poc, quan toca. Ara un cotxe pel fill, idò el millor, i en anar a cercar-lo paguen amb bitllets, dins una bossa de plàstic. Però la mare dels Comontres té un vici, un consum secret: li agraden les coses de randa, els brodats i el “mundillo”. Per això té les vidrieres de ca seva tan ben vestides. Sobretot té un delit per la randa de "frivolité", però també li agraden -i en té canteranos plens- els brodats de punt mallorquí, els de creueta, els de punt passat, l’enllaçat, el fets de punt d'ombra, les coses de barretes, la "vainiqui", diu ella, la "pilestrina" també, l'arenilla, el niu d'abella, tot el fet de ganxet o brodat amb el punxó ben passat. Rústica, quadrada, immòbil quan surt a prendre la fresca, no gira ni el cap, mirant sempre davant amb la cara un poc acotada. Un no la imagina acumulant finors de punt ensamblat, com les que fa na Magdalena “Beca”, aquella doneta del carreró de ses Monges.

__________

Faig rotllada amb en Toni de “sa Botigueta” i en Miquel “Mena”. En Joan, fill d'en Miquel, és a Nova York, li dic que ahir vaig veure en directe, per Internet, des del Kennedy Center de Washington el concert que dirigia. La conversa és sucosa, amb una història certa de l'amo en Toni "Sestador". Els pobles del Pla de Mallorca tenen molt per contar de la figura del dimoni, personatge molt present en la seva vida i el seu procés educatiu. El dimoni, en Banyeta Verda, el "Boio"... ha fet por i ha servit per fer por. És un component màgic i fonamental de les seves festes. Encalça la gent amb una barrota i amb una llandera pega i castiga sense que ningú s'hi pugui tornar: la impunitat és un dels seus privilegis. Un temps, els qui feien de dimoni s'aixecaven la carota i bevien de franc per tots els casinos del poble. El terror que causaven als més petits era calmat quan, a punt de tenir el que ara diríem un atac de pànic, els deien: és un home! L'amo en Toni "Sestador", picapedrer, feia una reforma a l'Ajuntament i va haver d'entrar on hi guardaven els vestits i la carota del dimoni i els caparrots, els “cabessudos”. Quan vegé la carota va pensar: ara faré por a la quadrilla. La se posa, puja damunt les teulades i venga a fer por als altres picapedrers. Quan hagué fet una estona de trull i se va voler treure la carota, no va poder. Estira que t'estira, amb tota sa força i res de res. Li agafà un atac. Baixava les escales de la casa de la Vila, a batzegades, desesperat. Ara sí que en feia de por, pareixia un loco endimoniat. La gent que feia coa -era dia d'inscriure els nínxols del cementeri- fugien espaordits pensant que aquell homonàs els cauria damunt. Cridant com un posseït va enfilar cap al carrer: era el dimoni que es feia por de sí mateix. En ésser al carrer, el saig, amb autoritat, l'aturà, l'abraonà per darrera, li girà mitja volta la carota i clac! La hi tregué. Mira tu si era bo de fer. Tenia les orelles com a figues de moro madures i el coll i la barra en carn viva. Per mor d’aquesta feta, l'amo en Toni, els estius, quan es sentien les xeremies i s’acostava el passacarrers, agafava la cadira i entrava dins ca seva, feia de no sentir res i sobretot no volia mirar aquella carota que no s'havia sabut treure. 

_____________________________

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA

CLIMENT PICORNELL ( amb fotografies de C. Picornell)

EL GALL EDITOR, ABRIL 2009.

 

 

TURISME, CACIQUISME,"PICADORS", DOBLE MORAL... Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2009 19:42

Normal 0 21

Turisme, caciquisme, picadors, doble moral…

Climent Picornell

Ara plouen experts en turisme. Ja era hora. Malgrat el pensament únic político-hoteler s’imposi. Durant anys, estudiar l’oci de masses pareixia que era investigar sobre alguna cosa insubstancial. L’oci i el negoci. Que n’han passades de coses d’ençà que el turisme es va ensenyorir de les nostres illes! Aquest dilluns es retia, per part de l’Institut d’Estudis Baleàrics, un homenatge a Bartomeu Bennàssar, capellà compromès, del temps dels “Acolliments” -protosindicalime a hoteleria-, degué ser dels primers que reflexionà sobre el fet turístic, almenys així m’ho va parèixer quan vaig llegir Turismo y pastoral, tesi defensada l’any 1964. A les solapes ja s’anuncia que “el turisme de masses en convertir-se en un fet social de primera magnitud planteja problemes... les seves reflexions proporcionaran orientació i ajuda, a capellans i a seglars, per a la dedicació missionera eficaç que el fenomen del turisme exigeix a tothom”.

A la Mallorca franquista, caciquil i panxacontenta de final dels anys cinquanta li sortia un bony, producte del benestar de les classes mitjanes europees: el turisme a l’engròs. A la bonança econòmica que això representava, algunes institucions hi manifestaren la preocupació per l’erosió dels costumari tradicional i la por a la pèrdua de la seva preeminència. “Hombres! No sucumbáis a los encantos de las extranjeras!” Així ho demostrava, no sé si el bisbe Hervás o el bisbe Enciso. Les topades entre estrangeres i nadius, indígenes,  l’aparició dels “picadors”, mascles que cercaven contactes sexuals amb les turistes, personalitzen una metàfora potent del canvi que s’esdevindrà al llarg dels anys propers. I no en parlem de la “doble moral”, tan mallorquina dirà algú, personalitzada en la tolerància absoluta amb els comportaments dels turistes i, en canvi, la preservació, portes endins, de les normes més ràncies. Bikinis, sí, però per a les estrangeres, de cap manera per a les dones o les filles. Que el turisme va ser l’encesa del motor del canvi social a Mallorca, avui no és un secret per a ningú, però durant els primers anys del boom turístic les fregades amb una societat antiga eren més males d’analitzar.

Estudiant aquests processos de canvi es demostra que, als països menys desenvolupats, el turisme fa canviar molt aviat les estructures familiars, sobretot el paper de les dones que, fent feina als hotels,  s’allunyen de les tuteles tradicionals, i dels joves, que per l’efecte imitació plantegen conflictes generacionals; també es provoquen canvis d’actitud, de consum, que s’estandarditza, en definitiva, es liberalitzen els modes de vida. Per desgràcia gran part de les anàlisis del turisme es fan des del vessant economicista. Per això, un temps en què em vaig dedicar a analitzar els impactes sòcio-culturals i polítics del turisme ( Fraga Iribarne volia que cada turista satisfet fos un propagandista del règim) vaig aprendre molt de l’obra de Tomeu Bennàssar. Era una visió del món del turisme des d’un altre prisma, que mostrava alguns dels seus efectes, sinó els més sorprenents, els menys estudiats o més amagats.

Un altre exemple, una nova lectura, queda ben palesa en analitzar com el turisme ha amarat les planes de creació literària. 39º a l’ombra (1968) de Antònia Vicens, Els Carnissers (1969) de Guillem Frontera o Cròniques d’un mig estiu (1970) de Mª Aª Oliver retraten de forma més eficient aquestes mutacions socials que moltes pàgines volgudament “científiques”. Gabriel Seguí, o Pilar Arnau a Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980 mostren com es complementen aquestes transformacions amb les narracions amb el turisme com a temàtica. Quatre grans conclusions perfilen un lectura crítica del turisme per part dels novelistes. L’aparició d’un nou concepte de riquesa i d’una nova classe social que experimenta una ascensió frenètica. Juntament a la generació de riquesa, l’aparició d’un proletariat del turisme, la cara de l’explotació, la marginació. Sobretot les escriptores, reflecteixen que el contacte amb els turistes liberalitzà costums i pautes de comportament dels mascles, a les dones se’ls exigirà el mateix puritanisme d’abans. Observen, finalment,  la pèrdua de la supremacia de l’ església com salvaguarda de la moral, però adverteixen que la moral catòlica, superficial, condemnadora de qualsevol sensualitat esdevé més hipòcrita que mai. “Es destrueix el mite d’una Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció i l’anàlisi d’un microcosmos en crisi.”

Malgrat tot: “Cada noche es fiesta en Mallorca”, cantaven Los Javaloyas. He citat la figura del « pìcador », que es pot estereotipar a altres societats (  beach boy syndrome ), mascles amb motorino per devers « El Rojo Vivo » de Can Picafort o per la platja de Can Pastilla cercant contingències amoroses amb estrangeres, el mite de “les sueques”, de costums sexuals molts més laxos que els de les natives, les quals, prest s’alliberaran. Bennàssar s’interessà molt prest per aquestes qüestions de l’impacte del turisme de masses sobre la moral, les conviccions, la pràctica religiosa o el canvi en les societats tradicionals. Començant per la manca d’assistència als cultes dominicals, la lectura sociològica demostra també que el turisme fa perdre pes social a l’església; el clergat local deixava paulatinament de ser un altre dels cacics de la comunitat, cosa que, per altra banda, els havia suposat nafres anticlericals. El bisbe Enciso ja glossava els efectes econòmics, però a la vegada veia que “Mallorca s’havia convertit en una illa diferent”. “Viure tant fora de casa afavoreix les temptacions i les aventures”. I, afegeix, l’egoisme, el materialisme, la superficialitat… La tradició mallorquina fortament arrelada en el catolicisme no aprovava el nudisme, el hippisme o la sexualitat lliure, que es toleraven per la seva benèfica influència econòmica,  això volia dir l’establiment d’una doble moral - tolerant per als turistes, rígida per als indígenes- que avantposava el profit econòmic al compliment de les pròpies conviccions. En aquest ambient de pel·lícula neorealista, la venguda d’europeus s’afegí als altres catalitzadors del canvi social de les Balears. Així con els hippies passaren de ser “peluts” a ser objecte d’atractiu turístic, també els bisbes canviaren el seu pensament, només cal analitzar la seva carta conjunta « Ecologia i Turisme a les nostres illes. Pautes per a una actuació cristiana”, 1990, on peguen fort... contra les malifetes ecològiques. B. Bennàssar ha mantengut els seus criteris, més lluny d’anàlisis únicament pastorals: “La turistització de la nostra vida, no només de la natura, consisteix en la destrucció dels models d’existència personal i col·lectiva i dels valors que la sostenien, posant-los a la venda per un guany fàcil i ràpid”. “Quan s’ha parlat de política turística s’ha amagat quasi sempre en un  discurs econòmic, es pretén sostreure el turisme de qualsevol consideració ètica”. “Hem quedat baldats o balearitzats”. Vet aquí una altra manera de llegir els efectes del turisme. Qüestió de prismes? Tal vegada, però ens fan falta lectures com les de Bennàssar, sense traves i sense pèls a la llengua.

 

POSTALS DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 10 Abril, 2009 16:46

(CARRER DE SANT MIQUEL DE PALMA. DIMECRES SANT.EL PROFESSOR GUILLEM DAVIU I EL PINTOR MARTÏ COMPANY)

________________________________________

Postals de Palma

Climent Picornell

 

Les sis persones, consecutives, amb les quals me top per damunt el Born, totes, parlen amb el telefonino, pel mòbil. Vaja, pens, una modalitat, una plaga moderna d’incomunicació, per l’excés de comunicació. El qui fa set, també parla, però tot sol. Quin alè! Encara hi ha persones normals.

_____

Femeter ocasional rescat d’un contenidor de la Plaça de les Drassanes un parell de llibres. Un d’ells, manuscrit, comença: Don Agustín Aulet Tallades, comisario del cuerpo general de policía certifico que el presente libro consta de 200 folios útiles y está destinado al registro de viajeros de la pensión... És d’una pensió del barri antic de Palma, del carrer del Vi. La primera persona registrada l’any 1959, ara fa cinquanta anys, és de nom Hildegard; Lugar donde se dirige: Barcelona; Observaciones: Secretaria alemana... el darrer Kathleen. Observaciones: USA. Imagin històries del començament del boom turístic.

_____

De bon dematí el desperten els renous de veïnat. In crescendo. Fins que un punticorrent elèctric, la punta d’una taladradora, entra dins ca seva fent un foradot. Crits i renou, només es veuen dos ulls mirant-se. Va cap al veïnat. “Però què heu fet!” Tres picapedrers fan senyes que no l’entenen, ni en català, ni en espanyol, ni en anglès... Un d’ells agafa un mòbil groc, amb quatre taques de guix, telefona i li passa. “Hallo! Hallo! Soy el ‘encarrrgado’, me llamo Hristo...”  En Hristo, que nom igual que Stoichkov, l’exjugador del Barça, i que com ell és búlgar, demana disculpes. Passa el mòbil a un dels picapedrers que per senyes, li diuen que vendran a tapar el forat. Variants del multiculturalisme.

_____   

L’atraquen, i roben, tres lladres, per un carrer d’El Terreno. El deixen malferit. “Auxili! Secors!” Diu d’en terra estant. Quan veu que ningú fa puta cas de res, crida: “Help! Help!” Res de Res. A la fi, a contracor, diu: “Socorro!”  En això, baixa un veïnat a auxiliar-lo, és italià. El ferit, abans de res, li demana com es diu secors en italià, però l’italià li diu que ha baixat perquè ha sentit gemegar al carrer... Ell, professor de literatura catalana, insisteix... Quan m’ho comenta, encara va embenat: “Quan ens atraquin en català la normalització anirà per bon camí”. No gos demanar-li amb quina llengua l’han atès els metges d’urgències.

_____  

 S’acosta la Setmana Santa, per les pastisseries de Ciutat apareixen robiols i panades d’estils diferents, colors de la pasta del blanc al molt cuitet, farcits de tota casta de confitures i de carn, de pèsols, i de pèsols i carn. Dolces i llises, les panades. Els preus de dos a tres euros, els tamanys petitons. Unes panades més grandetes les he vistes, prop de Jaume III, a sis euros una ( mil pessetones).

_____ 

Dues mongetes, vull dir dues monges un poc menudes, falda curteta, entonades de gris i blanc, van apressades. Comença a ploure, una treu el paraigua, però abans s’atura i  contesta a l'altra molt seriosament: "Ja sé que no té raó, però és el Papa!" i estén el paraigua que, oh!!!, té tres vergues rompudes i la tela només tapa la meitat. Les dues es posen a riure

_____

Josep Font. Un d'aquest modistos que ara s'usen, de roba molt particular, cosida per ells, coses de mudar-se molt. M'agrada. Mostradors grossos, llunes fins en terra al carrer del forn de la Glòria. No han obert encara. Ben al mig de la botiga veig la màquina registradora, la caixa dels doblers, ben oberta, en terra, i ben buida. Primer pens que és una perfomance, un happening artístic. Però quatre passes més envant ho repens, no, és un missatge pels lladres: no hi ha re que pescar. Un veïnat em comenta que ja els han romput els vidres tres o quatre pics.

_____   

Un dels moixos que els picapedrers que arreglen la teulada han engegat del Consolat de la Mar m'escomet pel terrat de ca meva: “Han vengut els companys de Santa Catalina, a veure si hem de mester res...”.  Abans hi tenien sempre emperons i escarrinxades amb ells, rapinyades per no un res, vull dir, coses de “Putxeros” i “Catalineros”, molt ciutadà tot això. D'ençà que surt als articles de Llorenç Capellà, fa com a més planta, més estirat, se sent cosa. "Bé” me diu, “han decidit que ens conviden a dinar prop de la barca del bou d'en Pep, serem setze, amb tu”. “Els farem regals a l’estil de  ‘L'amic invisible’ (els del Puig de Sant Pere ho aprengueren anant a trescar menjar pels contenidors d'una escoleta d'infants i ara, mira tu, ens hem de fer els presents així: tu saps a qui el fas, però el teu no saps de qui te ve...) Vendràs?”  “Naturalment”. Me convé tenir-ho bé amb ells. Vigilen els terrats i em conten confidències de Presidència del Govern.

_____

Bombers, policia, un cotxe d’urgències mèdiques al carrer de N’Orell, un carrer qui no passa. És a ca na “Juanita”. Vella, sorda, però vol viure tota sola, malgrat els seus fills la vigilin d’enfora, però més a prop del que ella es creu. Havia tancat la porta de seguretat, s’havia tret els aparells de les orelles... Quan els fills, passant pena, ho havien provat tot, fins i tot travessar un monpeller perillosament, han cridat els bombers, que han resolt amb un carretet elevador, rompre un vidre de l’hivernacle i entrar, amb un metge, per si era morta. Dormia plàcidament. Quan vegé aquell home amb casc i vestit fluorescent no s’espantà gens. El metge l’examina: com una rosa. Els fills li demanen si s’havia tengut por. “Gens ni mica; fins que no t’he vist a tu, Miquel, no he sabut que tot això era de bon de veres, me pensava somiava...”

_____   

Nous habitants de Ciutat, surten sobretot a les nits. Són negres del Senegal. Es passegen pel carrer dels Apuntadors. Duen set o vuit capells posats, passats l’un dins l’altre. Ofereixen de tot als turistes. Ara el producte estrella són unes vaques, les posen en terra i fan ‘etxures’. Duen també unes ulleres amb llumets fluorescents, com els llums de Nadal, que constantment s’encenen i s’apaguen. Els cercadors de noves tendències en poden prendre mostra, pareixen sortits d’aquests cafès inter-espacials de La Guerra de les Galàxies, sobretot quan, ja  a punt d’acabar la seva feina, es junten set o vuit amb una vintena de vaques.

 

 

JARDINS D'ALTRI, EN LO PRIMTEMPS. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Abril, 2009 20:21

Jardins d’altri, en lo primtemps.

Climent Picornell

Amb el canvi d’estació, un recull esburbat per als jardins d’altri.

Un lector del Diari de Balears, em titlla de “folklòric ploramiques”. Quin encert! A vegades hi ha gent que et copsa d’una manera fonamental. Plorador i amb la vista posada en ‘lo nostro’, que s’elbaldrega. Una evolució brillantíssima la d’un servidor de vostès, qui, com un dels proto-hippies d’aquesta comunitat s’havia pensat tocar amb un dit al cel, rompent amb la societat, pardalejant amb la contracultura, i ara retorna al seu cau, com les ovelles als seus estadors, transformat amb una plorinyador enyoradís de la pagesia, activitat contaminant i reaccionària, per molt dipositària que sia dels tresors dels nostres avis. Per conformar aquest lector, una glosa: “Un homo quan torna vell / tot d’una se’n dóna compte / sa perdiu li torna tonta / i pareix com un budell.” ( La me va dir en Joan “Petrer”, al fogueró de Sant Antoni d’enguany).

 

Despistat, descontrolat i entristit, jo, folklòric ploramiques, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’autoajuda i 365 pensaments sobre la felicitat, vaig caure enfonsat en  el “retruécano” d’Ortega y Gasset: “No sabemos lo que nos pasa y eso es, justamente, lo que nos pasa.” Després d’haver estat cristià batiat, jove d’acció catòlica, marxista, semi-situacionista, macrobiòtic, humanista-romàntic, postmodern-reaccionari, folklòric ploramiques, necessit canviar de vida radicalment: fer-me budista o ballador dervix o surfista o fer un màster de quiropràctica. Ho consult a un peix de plata ( Lepisma saccharina ) que viu, des de fa molts d’anys, dins un dels meus llibres. Està gras perquè té paper a voler per menjar. Assenyat, em fa veure: “Surfista? Hauràs d’anar a cercar les ones allà on són, t’esbraonaràs. Dervix? Ca barret! Sempre has tengut tendència a marejar-te, pel vertigen de les orelles, no te convé. Fet Budista, s’adiu més amb tu, és més d’estar assegut”. Vaig provar de desar la meva taula, feta un desastre, però per no molestar el meu “gurú” ho vaig deixar anar (Albert Einstein: “Si una taula desordenada és reflex d’un cervell desordenat; que n’hauríem de pensar d’una taula buida?”). Ben mirat la nissaga de folklòrics ploramiques mallorquins s’acaba. Deu ser pels crispies que ara es mengen? A Joan Llaneras, el ciclista de Porreres, amb la medalla d'or de les olimpíades penjada, li demanen: "Què té Mallorca per donar gent con Rafel Nadal, Rudy Fernández o vostè?” Resposta: “Apunti: una genètica perfecta, un alt nivell de vida, un clima adequat per practicar l'esport, un caràcter guanyador...” Podem enterrar la vessant ploramiquista de la mallorquinitat.

Parlant d’enterros. Hi ha hagut renou, mediàtic, per la proposta de traslladar les restes de Borges a l’Argentina, des del cementeri de Ginebra. A la seva làpida: “...and ne forhtedon nà”, en anglès antic, significa “... i que ens tenguin por”; de l’altre costat una cita noruega del XIII que encapçala el seu relat Ulrica: “Ell prengué l’espasa i la deixà, nua, entre tot dos”... Una gran parafernàlia d’escrits. En canvi la de Joan Calví posa únicament : J.C. Pragmàtic, purità, res de tudar, ni temps, ni espai, ni laments: J.C. Relata E. González que Indro Montanelli contava que el millor epitafi li va escriure el seu rival, que hi volia el següent: “Aquí jeu Fortebraccio, qui secretament estimà Indro Montanelli. Tu que et passeges, perdona’l, perquè mai ha deixat d’avergonyir-se per això”. Montanelli li respongué que volia ser enterrat just devora ell, amb una inscripció que posàs: “Mirau la làpida d’aquí devora”.

 

M'agraden els jocs de paraules, el Bluff de paraules amb títol de Gesualdo Buffalino.  Saben aquells acudits de ...surt a l'escenari un i fa això o allò, endevina el títol de l'obra o de la pel·lícula? Bé, idò, en surt una amb una síndria, que li cau i se bada. Nom de l'actriu? “Síndria cau fort” (Cindy Crawford). Un altre. En surt un que du els pits molts bruts; nom de l'actor? "Bruts els pits tinc" ( Bruce Springsteen). Surt un nin i diu:  “L'any que ve faré sisè”; nom de l'autor? “Estic fent quint” ( Stephen King)... Idò això. Faig, també, col·lecció de titulars amb una lletres canviades. Los vascos comunicantes / Carretera i mantra / La revolución de las mesas / Veinte mil lenguas de viaje submarino /  Déjà vu-Déjà lu / Moby Disk / Platero y tu / El que llora no mama / Carne de Bacon ( crònica de l’exposició del pintor Francis Bacon) / Entre Espanya i la paret, és el títol d’una obra de Xavier Roig. Aprofitant la lectura d’un altre llibre seu - La dictadura de la incompetència- n’extrec el següent. “A Cuba tenen una dita que defineix tot el sistema que han muntat allí: ‘Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos”. Un altre de Roig: “Aquest paper de mentiders desvergonyits que fan tants de polítics mediterranis castissos, simpàtics i tocats per la gràcia meridional... Ventura i Gassol assegurava que el president Tarradellas era tan mentider que quan deia alguna veritat es posava vermell”. Zapatero ho controla millor.

 

A vegades afina més un del carrer que el geni reconsagrat. “Que poderío tendrá / ese trosillo de papel / que tó lo puede comprar”. Ho vaig sentir cantar a un gitano a la plaça de les Drassanes de Ciutat. En canvi, me contava el fill d'un almirall romanès, que va  ser  professor de dibuix a Cambridge, que allà hi conegué els grans cervells de l'època, entre els quals hi destacava Ludwig Wittgenstein, l'autor del Tractatus Logico-Philosophicus. Un dia dinaven i s'aturà, tothom, veient que el geni volia expressar alguna cosa va callar, i digué: “Definitivament, la millor manera de menjar els ous, és bullits”. Vaja. M’agrada més la cita següent: “L’home sap, a la fi, que està tot sol en la immensitat indiferent de l’Univers, des d’on ha emergit per atzar. Igual que el seu destí, el seu deure no està escrit enlloc” ( Jacques Monod, L’atzar i la necessitat). La poden contrastar amb la de Manuel Delgado, “el Arropiero”, un assassí en sèrie, més de cinquanta morts violentes. Al film de Carles Balagué, diu al final: “Viure, és un somni dins un mal so, i quan aquest somni s’acaba, ja som cendra ». La poden contrapuntejar amb el fet que molta gent no es sap sincerar, com confessa Charlize Theron: “Me costa més posar nua la meva ànima, que el meu cos”. En fi. I ja que som a Hol·lywood, deia Iñigo Urkullu del Partit Nacionalista Basc davant el furor del jutge Garzón: “Si continua  per aquest camí qualsevol dia asseurà a la banqueta Mickey Mouse” ( Cosa deu haver feta...).

____________________________

IMATGE DEL WEB DE JOAN NAVARRO

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb