Climent Picornell

FÀBRICA DE 'FRANCOS' I FALANGISTES PROP DE DÉU Climent Picornell

jcmllonja | 23 Març, 2009 10:44

De la fàbrica de ‘Francos’ als falangistes prop de Déu.

Climent Picornell

 

Hi ha situacions que de tan viscudes, i tan properes, arriben a perdre el seu vertader significat. Fins que algú, més extern, et diu: « Però això és escandalós ! » I li has de donar la raó. Al meu poble, la guerra civil també marcà profundament la convivència, si bé l’historiador Arnau Company matisa que “la repressió a Sant Joan no provocà gaires víctimes en comparació amb altres pobles”; però sí detencions massives i abusos de poder. La por i el temor foren gravats en els qui s’havien significat com a demòcrates. Els altres…encara n’hi ha qui troben que ja està bé així, que es feu una transició exemplar.

 

D’aquells temps, per exemple,  és l’existència del “Taller dels sants” o “Fàbrica de Francos”. Sentia a parlar a ma mare que, de joveneta, havia fet feina a aquesta “fàbrica”, donant una pàtina amb pinzell, un taller-factoria que havia muntat al poble l’escultor basc Horacio de Eguía (1914- 1991) i d’on sortien, en sèrie, bustos de revoltats, feixistes i dictadors, del general Goded, del ‘generalísimo’ Franco, de José Antonio Primo de Rivera, i també motius religiosos, majoritàriament “Santes Cenes”. La imagineria política i la religiosa es donaven la mà per enèsima vegada en la història. Al poble es reformà l’església parroquial de forma enèrgica, i es beneí el dia del sant patró, Sant Joan Degollat de l’any 1939, “tercer año triunfal”. Des de 1935 s’anaven acabant els detalls interiors, entre els quals, i darrera l’altar major, un enorme retaule pintat l’any 1938 per Pedro Barceló Oliver, el qual rematà el frontis amb tres grans murals més a principis dels anys quaranta. Aquests tres murals, iconografies de la meva infància, terror dels meus anys de nin petit, rememoren escenes de la vida de Sant Joan el Baptista: l’episodi del seu nom –son pare l’escriu-; un sermó prop del riu Jordà i la seva mort, quan ja el botxí li ha tallat el coll i aguanta el cap amb la mà. Ai! Ja saben la història: desig, sexe, poder, sang… Segons mossèn Bauçà, el rector Mas encara hagué de moderar el realisme exacerbat de l’artista. Damunt aquestes tres pintures unes lletres enormes: Non surrexit inter natos mulierum major Joanne Baptista ( No n’ha sortit cap, entre els nascuts de dona,  més gran que Joan el Baptista). I més amunt, la gran pintura semicircular de nou metres per cinc, que prova de donar idea de la Glòria Celestial. La Santíssima Trinitat, rodejada d’àngels i arcàngels, la Mare de Déu, un poc més avall, seguint la jerarquia, el Baptista i després una multitud de santes, sants, màrtirs, papes amb tiares… Tots mirant a Déu –per tant d’esquena al poble- excepte alguns que van a la seva: llegint, escrivint, parlant. El pintor s’autoretratà mirant els feels, i hi situà tres residents més a la glòria celestial: un soldat, un requeté i un falangista.

 

Això era el que contava amb una certa naturalitat fins que algú em digué: « Però que dius! Un falangista?...” Aquí s’acabà l’historieta i pujàrem un altre graó: de l’anècdota a la categoria. L’any 1938 els falangistes a Mallorca eren, i havien estat, el bastió de la repressió, sobre els quals hauria de recaure el pes de cents de morts, executats sense judici, molts d’ells prop de Sant Joan. En volen un exemple? Pels voltants d’aquest dies de març, però de 1937, ja entrada la nit, els inquers Andreu París Martorell, Bernat Mateu i els tres germans Sancho Forgés eren assassinats a mans dels feixistes a la paret de l’església de Sa Creu de Porreres. 72 anys després, els seus cossos no han pogut ser recuperats pels seus, qui els estimaven. A això li hem de dir una transició política modèlica? No he anat a esbrinar qui decidí que es pintàs el falangista prop de la Glòria de Déu. Fou l’artista o fou algú de l’església qui li ho suggerí? Pere J. Barceló Oliver (1884-1969) va ser un pintor de llarg currículum, deixeble de R. Anckerman i de Ll. Cerdà, molt bon retratista, molt academicista i amb un toc d’elegància amb l’ús del color. Pintà murals de tipologia religiosa, fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. De la biografia que li feu Cristina Ros no se’n desprèn res que faci esment a la seva ideologia. Un amic me conta que a l’Ajuntament de Palma trobaren un quadre seu, desfet a ganivetades, amb una al·legoria de la República. Fou el rector Mas qui ho suggerí? Fou la inèrcia de l’Església de Mallorca davant els aconteixements de la Guerra Civil i el seu parti pris a favor dels revoltats? Els bisbes signataris de la carta col·lectiva de dia 1 de juliol del 37 -Josep Miralles, el de Mallorca, entre ells- depositaren en el nou règim unes esperances grandioses en ordre a la restauració de la Cristiandat. Són paraules de qui fou canonge, Pere Joan Llabrés.  Miralles es va defensar del seu paper passiu davant els assassinats alevosos tot diguent que desconeixia els fets, que varen ser capellans castrenses els encarregats de l’assistència espiritual al front de Manacor –recordin a  Nicolau Sagesse amb sotana i punyalet- o que els ajusticiaments que havien tingut lloc s'havien dictat per tribunals militars, que havien obtingut en qualque cas l'indult d'algun condemnat a mort. Vaja, vaja... El paper de rectors i capellans als pobles i la repressió fou dispers. Alguns salvaren vides, però molts d’altres acolliren el comte Rossi (que ni era comte, ni era Rossi -com bé diu el monjo de Montserrat, i historiador de la guerra civil, Josep Massot i Muntaner-) bramant allò de: Tutti i rossi fucilati!

 

Sigui com sigui, setanta un anys després, els falangistes, a Sant Joan de Mallorca gaudeixen de la contemplació de Déu en un lloc prominent. No en faré plet de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 31 d’octubre de 2007, que estableix que “escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva del ‘levantamiento militar’, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirades d’edificis i espais públics. La retirada no serà d’aplicació quan hi concursin raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei... la qual cosa es podrà aplicar a les esglésies.” Podríem discutir si una església és un lloc privat o públic o si al falangista en qüestió li assisteix una raó artística. En aquest sentit algú em dirà tiquismiquis pel que he contat. Però m’és ben igual. No hi ha, en aquests casos, detalls petits, ni menyspreables, ni butlles especials, me costa imaginar una església amb nazis o feixistes tan a prop de Déu Nostre Senyor. Què s’ha de fer? Tapar-lo amb quatre niguls, d’aquests cumulonimbus blancs i cotonats, que enteixinen el cel?  O deixar-lo allà dalt i fer que la gent es fixi en el personatge i els expliquin les salvatjades que feren i, de pas, el paper blan, tou i adaptatiu de l’Església amb el seu “Caudillo, por la gracia de Dios”. Si més no, l’Església d’aquells temps. El papa Pius XII, uns anys després, feu un paper semblant amb Hitler i els camps d’extermini de jueus. A l’església d’ara ignor si encara no li ha llegut el demanar disculpes. O perdó.

____________________________

IMATGE "CONSTRUCCIÓ DE LA MIRADA", SÈRIE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

PTOLOMEU I EL LLADRE Climent Picornell

jcmllonja | 17 Març, 2009 14:22


Ptolomeu i el lladre

Climent Picornell

Hi ha coses que es torcen, o que prenen per un altre camí. Una sortida de feina amb els meus alumnes derivà cap els lladres de mapes. Ara diré com. Sempre m’ha fet ganes escriure un relat, novel·lat a mitges, de com les obres de Ptolomeu, redactades el segle II després de Crist, arribaren a occident. Pretensiós pensava: “Qui sap si serà un nou Codi da Vinci, un exitarro editorial!” Hi hauria d’haver, indefectiblement, una part semblant al que passa al Nom de la Rosa d’ Umberto Eco popularitzada per la pel·lícula del mateix nom. Sense tants de morts, tal vegada. Una de les escenes seria com des d’un dels monestirs, prop de Costantinoble, un monjo bizantí Màxim Planudes, du un exemplar de la Geografia de Ptolomeu a Florència, conservat avui a la Biblioteca Vaticana. Aquesta obra serà traduïda i editada més tard. Això em deia a mi mateix el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics.

Arriba la primavera, i amb els alumnes faig visita al fons de cartografia de la Biblioteca Bartomeu March  de Palma -“sí, veïnat del Capuchino de la Plaça de la Reina”, és la senya més clara perquè ho trobin fàcilment-. Cal aclarir que feim una pràctica fonamentada en l’estudi de la col·lecció que atresoraren primer Joan March i després els seus fills, Bartomeu en particular. Petrum Apianum, Pomponio Mela, Estrabó, els atlas de Mercator, Ortelius, Blaeu o primeres edicions de Kepler. Una gran Biblioteca a Ciutat, que conjuntament amb una col·lecció de cartografia nàutica medieval fabulosa formen uns dels conjunts més importants del món. Començ la sessió ja a la mateixa entrada -Despuig, Tofiño, Mut, Berard i els mapes de Menorca anglesa-, que continua després en una sala especial on hi ha les edicions dels clàssics, de Solinus a Eratòstenes. Però l’estrella és la Geografia, una Cosmografia del savi grec, protagonista del “revival de Ptolomeu” que és produí a Europa durant el segle XV. D’aquestes edicions la més espectacular, se’n conserven poquíssimes al món, és aquest incunable -aparegut per tant entre la Bíblia de Gutenberg de 1453, i 1500-, publicat a Ulm el 1482. Una de les peces patrimonials més importants del saber de la Humanitat. A més de la tècnica de la xilografia, aquesta edició se singularitza per tenir marques característiques del gravador per reconèixer l'autenticitat de les còpies. És considerat, per l’elegància dels seus tipus i mapes, com un dels llibres més bells que s’hagin imprès mai.

Però Ptolomeu és notícia entre els meus estudiants -ho havien llegit i és recordaven de l’aldarull mediàtic- perquè un personatge s’havia dedicat a robar els seus mapes de la Biblioteca Nacional de Madrid, que després eren venuts. Em veig obligat a fer-los una explicació. El dos d’agost de 2007 va ser denunciat davant la Guàrdia Civil el robatori de mapes de Ptolomeu. A finals de mes l'entitat assumia que havien trobat més llibres mutilats. Les obres es guardaven a la Sala Cervantes on només és possible accedir després d'un rigorós control i amb el carnet d'investigador que posseeixen les persones que estan preparant una tesi doctoral o un estudi similar. El lladre va aconseguir entrar un petit ganivet, que va amagar a la taula assignada. La policia el va identificar: César Gómez Rivero. Quan el van anar a cercar, el domicili que havia declarat corresponia a El Corte Inglés. Havia obtengut el carnet el 2004 i va visitar la institució fins a 2007. Certificava que ja havia realitzat treballs d'investigació a Uruguai, Cuba i Argentina, va presentar un passaport de nacionalitat uruguaiana. Els empleats recorden dos incidents: Un dia es va posar un incunable als genolls,  cosa totalment prohibida, i van cridar-li l'atenció; en una altra ocasió va provocar un altercat amb un vigilant quan aquest li va demanar que obrís una borsa que portava. Aquest dia duia només papers personals. Jubilat, calb, 60 anys. Amb l’aire de rata de biblioteca, va mutilar deu llibres des que es va presentar a la Biblioteca Nacional.

Un dels antiquaris més reconeguts d'Argentina va ser encausat per intentar vendre alguns d’aquests mapes robats; una altra peça va ser intervinguda per l’ FBI en poder d'un col·leccionista de Nova York; dos mapes més van ser localitzats a un antiquari de Sidney (Austràlia), els havia adquirit en una subhasta a Londres. La devolució es va realitzar en compliment de la Convenció de la UNESCO, que impedeix la importació, exportació i transferència de propietats il·lícites de béns culturals. Agents del grup especialitzat en patrimoni històric de la UCO de la Guàrdia Civil van repatriar aquestes peces. Precisament sobre els 'viatges' d'aquests documents ironitzava la directora actual de la Biblioteca: "Ptolomeu, que mai va sortir d'Alexandria, va trobar la manera de viatjar fins a Sidney". Es decidí mantenir les petjades de les barrabassades que César Gómez  va infligir a les làmines perquè en donin fe a futurs investigadors. Pàgines arrabassades, tires de cinta adhesiva, segells, certificats i ex-libris falsos estampats i aferrats per poder-los vendre per Internet formen ja part de la història d’aquest mapa de Ptolomeu. Luis Racionero, Jon Juaristi i Luis Alberto de Cuenca ha estat directors de la Biblioteca abans de Rosa Regás, la qual, quan es feu públic el robatori, va mantenir una reunió amb el ministre de Cultura, César Antonio Molina, el ministre li va enflocar que no havia fet "res" durant els més de tres anys que va romandre al capdavant de la Biblioteca.

Durant anys s'han robat milers de mapes i, per tant, s'han mutilat llibres valuosíssims als Estats Units, França, Regne Unit, Països Baixos… En la majoria dels casos, ha estat la policia la que ha hagut de demanar a les biblioteques si els mapes trobats entre el botí dels lladres, els pertanyien. La Interpol i el FBI envien contínuament correus electrònics advertint dels delictes a totes les biblioteques del món que custodien mapes antics... Sembla que la  Biblioteca Nacional d'Espanya no se n’havia adonat de què, des de feia anys, els mapes antics són un dels objectes més valorats en el mercat de l’art mundial. No existeix només la idea d’un comprador, secret i ric, en el mercat negre, aquella persona que compra una peça única de pintura o un segell o un mapa robats pel seu delit solitari, sinó que hi ha casos, per exemple el del mapa de Waldseemüller (1507), amb el nom d’Amèrica escrit per primer pic, avui a la Library of Congress de Washington, que l’any 2001 el govern alemany va permetre vendre al príncep Waldburg-Wolfegg -per deu milions de dòlars-, tot i ser catalogat com tresor artístic alemany. Aquesta transacció, que algú ha qualificat de “robatori moral” escenifica com i quines xifres maneja el mercat dels mapes antics.

DE VOYEURS I ESTUGOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Març, 2009 22:27

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

De voyeurs i estugosos

Climent Picornell

 

1.- Fonoll marí

El terral, fortet, inflava bé les veles, jo duia la canya. Travessàvem la badia d'Alcúdia de bon matí prop de la costa. Passat el torrent de Son Real i al començament de l'amplíssim arenal sentírem uns sospirs suaus. Era una parella, nus, molts junts, ella arrepitada sobre una roca, inclinada, els cabells penjant, emanava un hal·lus de felicitat i tranquil·litat. Per contra, ell, frenètic ficava i treia amb un ritme molto vivace podríem dir. Els tres ens miràrem, la barca així mateix feia via i gens de renou, ni l'estopeig de la proa sentíem. Ja quasi no els vèiem però sentírem els alens de gust de la dona, jove. El mascle va fer aquells gemecs, tan vulgars, de quan es corren els homes. Ella estava asseguda damunt un mata de fonoll de marí. Al cap d’uns dies en Guillem es presentà amb un potet de vidre d'envinagrat. Era d'aquell fonoll marí on hi reposava el cul l’al·lota que havíem vist; era el tancament, en conserva, d’aquella imatge recobrada. Encara el guard: si s'ha de ser fetitxista, s'ho ha de ser fins i tot amb aquests detalls, sublims i barroers.

 

 

2.- Frotteur

Era dins el Vaticà. El Papa aquell dia ordenava una bona tropa de capellans nous, amb aquell cerimonial d’ajeure’s enterra, habillats amb roquets brodats, blancs. Molta seguretat a l’entrada on havíem estat escorcollats profundament. La meva companya cansada de caminar es va asseure a un escaló d’una capella, i un pic que la mir, me crida: “Mira aquell una estoneta”. Era un home alt, amb americana, pèl curt, faccions dures. Es col·locava darrera una dona i feia com que l’empenyien, a ell, com si fos inevitable el contacte i aprofitava per fregar la seva bragueta amb el cul de davant,  com si fos a un tren ben ple o a  un metro urbà. Això passava fins que la dona en qüestió se’n temia i aleshores ell partia. Elegia un altre cul i fregava fins que podia. El vaig seguir per dins Sant Pere de Roma, ple de cadires per l’ordenament. Una estoneta el vaig perdre de vista, m’havia entretengut una guia que, fluixet, explicava a un grup d’australians el nombre de martellades que un pertorbat havia pegat a la “Pietà” de Miquel Àngel. Però més tard el vaig retrobar, quasi a primera fila, frega que te frega a una dona que duia vel, com a l’antiga. Allà hi està una bona estona. Qui sap si amb un cert consentiment.

 

3.- Voyeur.

Pel montpeller es sentien el que pareixien uns gemecs. Vaig mirar, treure el cap, i només hi havia tres finestres obertes. Feia molta de calor. Els sospirs continuaven i no eren de mal, sinó de plaer. Vaja. Vaig apagar el llum i una finestreta de més avall aparegué il·luminada amb la cortina posada. Faltaven tres ditets perquè la cortina la tapàs totalment i per aquest minúscul espai obert, la vaig veure. Damunt el llit amb les cames damunt les espatlles d’un jove, ulls clucs, se moria de gust. Ell amb el cul ben estret la penetrava, amb força, més que amb saviesa, vaig pensar. El vent movia la cortineta i adesiara la veia, i adesiara no. Quina ràbia ! La sentia, eren uns sons amabilíssims, que no es podien confondre en res més que amb el gust d’una dona molt satisfeta de què el seu mascle li fes allò que li agradava. Vaig anar al bany de damunt, des d’on, per un finestró més alt, creia que tendria una altra perspectiva del quartet en el que, durant molts d’anys, hi havia dormit la meva veinada de sempre, Donya Pilar Iñuzabeitia, ara, no ho sabia, però hi havia nous estadans. Res... de damunt la cadira, veia el mateix, la cortineta i el vent que la movia, per un segon la veig veure asseguda damunt el llit, amb la boca plena, ell al mateix temps li estrenyia, fort, un dels pits i amb l’altre mà, una anca. Puta vent, res. M’entorn a la finestra de la cuina, pareixia, pel que sentia, que ja s’acabava la freqüència dels ais, era més un  uuuu... que augmentava, però no, reprenia, amb més lentitud que el començament. Així vaig estar, mitja hora bona, a estones veia cosa, a estones no veia res, però per la fosca del montpeller, sentia la dolcesa d’aquella femella. Ell no va dir res de res. Van acabar en sec, ni els alens atropellats dels finals amorosos es sentiren. S’apagà el llum, algú dels dos estirà la cortina perquè passàs aire, ja a les fosques.

 

4.- Estugós

La seva dona, malalta de feia molt temps, quasi no es podia moure de dins una cadira de rodes. Ell, en canvi,  era visitant assidu de les cases de putes de Ciutat. Havia girat el seu gust de cap a les eslaves. Li agradaven sobretot les ucraïneses, joves i rosses. Romaneses i morenes no en volia. Si hi havia russes, bé. Però sobretot jovenetes. I el seu número era la mamada sense condó, amb condó deia que era com menjar-se un plàtan amb la pell... Si algun dia enravenava més, la hi ficava, ell sempre pagava un preu on hi havia inclòs tot el complet. Era un bon pagador, amable, i si, de les nines prostitutes, alguna li agradava, hi tornava, compulsivament, moltes de vegades, fins que l’arribava a avorrir:  veure aquella boqueta pintada i la cabellereta rossa, ja no li feia res. La seva dona, se’n devia témer perquè sempre que tornava del bordell, del bordell modern –aire condicionat i pagament amb tarja electrònica- estava més alterada que de costum, com que no parlava, feia com si es volgués aixecar, i movia el cap a cada banda. L’infermera que l’atenia, li deia que no, que tranquil·la i ell, li donava una besada damunt el cap, no suportava la seva pell, fos d’on fos, de la cara o dels braços. La seva estugositat, s’havia incrementat a mesura que la paràlisi de l’esposa creixia i la seva lascivitat amb les putes havia augmentat progressivament i connectadament. No el sorprenia, ni s’alterava, gens. Sabia que a mesura que li creixia el desig per les joves prostitutes, li guanyava l’horror per aquella dona de la qual havia estat enormement enamorat. Però ara no podia, de cap manera. Va arribar a no voler sentir-ne ni l’olor que l’embafava,  quan s’hi acostava per fer el simulacre del bes al seus cabells, destenyits i esparsos que deixaven veure una closca, cada dia més blanca. El seu pensament anava cap a n’Olga o n’Irina, les dues ‘xixisbees’ que avui horabaixa li havien fet tots els papers de l’auca, educades com estaven per dues ‘madames’ velles que miraven d’ensenyar l’ofici a dues nines arribades, ves a saber com, de l’Europa de l’Est.

 

 

BOB DYLAN A FORMENTERA ? Climent Picornell

jcmllonja | 02 Març, 2009 20:10

Bob Dylan a Formentera?

Climent Picornell

Ja sé que són dèries d’un ‘freaky’ vell com un servidor, però va pasturar realment Bob Dylan per Formentera o és un altre d'aquests ‘bluffs’ que van passant de mà en mà? Algunes circumstàncies m'han fet variar el meu punt de vista, però no la convicció de què no va romandre a cap molí de Formentera, l’estiu de 1967. La història és com continua. Bob Dylan, ja ric i molt famós -ha publicat una de les seves obres mestres, el doble long play Blonde on Blonde-, el 29 de juliol de 1966 té un accident de moto a bord d'una Triumph 500, no s'ha acabat d'aclarir si es fa molt de mal o és l'excusa per desaparèixer una temporada, estressat per la tensió de la fama. Segons es desprèn de les biografies que he llegit, no sortí de Nord Amèrica, “m’havia retirat i vivia com un eremita”,  ni es mogué del redol on vivia. Es va canviar de casa, la seva filla Anna nasqué l’estiu, va assajar amb alguns components del que després seria The Band, conta R. Robberston que enregistraren les “cintes del soterrani”, preludi del següent disc John Wesley Harding, un altre dels clàssics i dels canvis que feu Dylan en la seva astronòmica carrera. Fins que a l’octubre del 67 retorna a Nashville, enregistra JWH, i el gener de 1968 reapareix en públic en un concert homenatge a un dels  seus referents, Woody Guthrie, que havia mort feia uns mesos.

Hi ha, a la vegada, una història paral·lela que situa el geni passejant per l'illa i vivint en un molí de La Mola, justament mentre complia a Formentera 26 anys, maig de 1967. Cap documentació gràfica en absolut de la seva estada, ni influències indirectes a la seva obra posterior, ni tan sols a través de la lectura d'una cançó que parla d'un molí, que no és un molí sinó una talaia ( All Along the wachtower, per cert, amb una versió acollonant de Jimi Hendrix). Darrerament han sorgit algunes proves indirectes de què hi va ser i que un servidor no ha pogut contrastar per circumstàncies curioses. Ja m'havia interessat per l'estada de Dylan a Formentera, juntament amb la d'alguns cantants famosos, en aquells moments, per les Pitiüses. De Joni Mitchell, Nico de The Velvet Undreground, Pink Floyd, King Crimson,  Mike Oldfield, Frank Zappa, Eric Clapton, Bob Marley, John Anderson de Yes... hi ha material fotogràfic o alguna cançó o alguna iconografia: Molins, Es Vedrà, “Formentera Lady”. El darrer que ha manifestat que hi va ser és James Taylor, un dels meus cantants favorits, company de Carole King amb el seu You’ve Got  a Friend; Taylor -El País, Formentera en el recuerdo, Manuel Cuéllar- recordava perfectament que un dia la barca de Formentera a Eivissa -supòs que devia ser la Joven Dolores- el va deixar; a la matinada, amb un al·lota dormint arrepitada a ell, se'n va tèmer que s'enyorava i composa amb quatre grapades Carolina in my mind: el record de Formentera era viu quaranta anys després. Un altre element a afegir a la llarga marxa de personatges que arribaren dissolts amb la riuada de hippies, "peluts", primer mal vistos i després part de la imatge d’aquestes illes. No passa el mateix amb Dylan, que, tanmateix, ha quedat incorporat a totes les guies i citacions de famosos a l’illa, però ni fotos, ni referències sustentables a les seves biografies, ni tampoc a la seva obra.

El fet de veure James Taylor tenir un record viu de Formentera i llegir que un periodista sol·licitava “del joven e innovador Consell Insular de Formentera la dedicación de un espacio público o cultural con el nombre de Bob Dylan”, em van reverdir l’interès. Ja he sabut a través d'una autoritat del Consell de Formentera que no feien comptes fer-li cap "monòlit” semblant al de Jules Verne prop del far de La Mola.  Primer de tot, la cosa no quadra: tots els seus biògrafs el fan ésser , de juliol de 1966 a la fi de 1967, amagat prop de Woodstock, neix una filla mentrestant, el seu tarannà antifeixista seguidor de Lorca no el fa un candidat a venir a l'Espanya franquista, C. Rollanson al seu documentat treball “Solo soy un guitarrista”, Bob Dylan in the Spanish – speaking world, no diu res de res de l’estat espanyol, fins al seu primer concert a1984. I a més, les cançons del seu disc John Wesley Harding res tenen a veure amb Formentera, ho explica ell mateix, ni “Vaig somniar que veia Sant Agustí...” té a veure amb cap llogaret de l'illa, de cap manera. Seguint amb la ‘trola’ o veritat, es continua diguent que si Dylan anà a Formentera fou per indicació d'algú relacionat amb Robert Graves, amb un feix de llibres que li va donar el també poeta Allen Ginsberg  i que quan Dylan se'n va tornar els va deixar a Robert Lewis Baldon (1920–1997) que hi tenia una espècie de biblioteca oberta. “Vaig conèixer Graves a Londres, passejarem plegats per Paddington Square” i sí, Allen Ginsberg li dona llibres, però els hi dona en mà  poc temps després del seu accident i se sap un per un de qui eren: Rimbaud, Lorca, Blake, Whitman... Tot plegat em feia olor d'un trencaclosques que algú havia ensamblat. Mentre cavil·lava això, un amic m'informa que pel Canal 33 un personatge formenterer manifestava que ell va jugar a escacs amb Bob Dylan dins la Fonda Pepe. Vaja! Ara em quedaven més fils a lloure: el personatge dels escacs i els llibres que, suposadament,  Dylan deixà a l’illa. Coman a Canal 33 que m’enviïn la cinta i el personatge -que és Pius Tur i Mayans- diu exactament, des de el minut 36 al 38, que sí, que jugava a escacs amb Dylan, amb un grup d’amics. Ningú d'aquest acompanyants imprecisos ha dit mai res de Formentera, que es sapi. Pius Tur i Mayans solia anar al Bar Cristal de Palma. Vaig anar-hi no sé quantes vegades, per demanar-li aclariments - com anava vestit Dylan, de què exactament parlaren, amb qui anava, si va tocar la guitarra algun pic...- quan, al cap de pocs dies, vaig veure l'esquela de Pius Tur als diaris. S'havia mort. Coneixia Tur de la Universitat, era professor de música, havia estat Conseller de Transports en un dels governs del PP de Gabriel Cañellas, l'affaire del Túnel el resquillà. Ara mort, poc podré aclarir. Al cap de poc dies vaig veure també l'esquela de la seva dona. Vegin la noticia de la mort de Pius Tur en alguns mitjans: “Mor el formenterer que jugava a escacs amb Bob Dylan”. És una situació estranya, per res del món vull fer mentider Pius Tur -només em faltaria aquesta- però li hagués volgut demanar si, tal vegada, es confongué de cantant... ell li diu “Bobby”, cosa que irritava Dylan, ell era Bob, no Bobby, jo que sé...

Quan als llibres que suposadament deixà Dylan, la biblioteca de Baldon amb més de 22.000, està en procés de catalogació o una cosa semblant. Quina feinada aclarir si algun llibre du anotacions que s’hi puguin atribuir. O esbrinar si algú més que Tur el veié a Formentera. O la de demanar-li a Dylan mateix! No he acabat la meva pesquisa. Encara que, si realment Dylan hi hagués estat a l’illa, no estaria de més fer-li alguna cosa de reconeixement. Sempre ajudaria a Formentera.

__________________________

Fotografia: Cap de La Mola ( Formentera ) per BENNY TRUTMAN

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb