jcmllonja | 26 Febrer, 2009 16:22
Història d’un cèntim del temps dels romans
Climent Picornell
No som un expert en història, ni en prehistòria, però m’agrada. Pel meu poble hi ha restes dels temps pretalaiòtics, talaiòtics, romans... i n’hi hauria més sinó n’haguessin fet malbé algunes que es trobaren i el lloc va ser llaurat fondo. Coves funeràries d’enterrament o sistemes hidràulics musulmans que demostren que el nostre terme municipal fou poblat ja fa milers d’anys. Aquesta nota històrica -escrita a dues mans- té a veure amb els romans i amb Internet. Ara m’explicaré. Quan el meu cosí Climent, el fotògraf, era viu, em solia venir a cercar i trescàvem per amunt i per avall, em mostrava coses que havia trobat, des d’egagròpiles de mussol banyut fins a restes històriques, la seva curiositat científica era enorme. Un dia em dugué a un turonet que hi ha entre Meià, Solanda i Carrutxa –aquest topònim és d’origen llatí- en el qual, després de passar la rella, els tractors deixaven al descobert una enormitat de ceràmica romana. Entre altres coses trossos d’àmfores diverses, els culs de les quals –la part més resistent- eren les restes més cridaneres. Només en un dia en contarem més de quaranta, espargits per dins dos sementers separats per una paret seca. També eren amb nosaltres el seu fill Toni, que era un al·lot menut –ara fa feina al CNIO ( Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas ) dirigit pel conegut científic Mariano Barbacid- i en Guillem “Marió” que, abans, venia més pel poble. Ja me n’havia quasi oblidat d’aquesta eixida quan vet aquí que trescant per Internet, al blog d’en Toni, hi vaig llegir un “post”, una nota, de quan estudiava a Alemanya, amb un comentari sobre una d’aquelles mini-expedicions i sobre una moneda, molt atropellada, que ell trobà.
Deia el comentari, resumit, molt ben escrit i interessant. “Quan era nin, els octubres per a mi no existien. Era l’època en que tot just acabaves de tornar a l’escola i tot començava de bell nou. De les poques coses que record dels octubres era que solia ploure i que llauraven els sementers. Sempre em cridaren l’atenció els terrossos acabats de llaurar amb el rostoll, pareixien eriçons. Si pegaves un bot a segons quins bocins, podies trobar les restes que deixaren els habitants del Pla al llarg del segles. Ja fa molts d’anys amb mon pare, en Guillem Marió i en Climent, férem cap a una quarterada afavorida pel pas de Roma. Mon pare solia trobar tests que segons ell eren culs o anses d’àmfora, molts de cops jo no hi veia més que un mac. Jo solia tenir més sort i entre resta i resta de ‘cartutxos’ trobava una tros de terra sigillata o alguna moneda. En Biel Majoral diu que a Mallorca sempre hem estat pobres, i si hem de fer cas a les meves troballes crec que ho podem assegurar. Aquell dia vaig trobar una moneda de bronze ben rovellada, però la vaig guardar, i m’ha acompanyat sempre a la bossa dels llapis i la calculadora. No em vaig entretindre mai a veure què era, però l’altra dia ja que plovia i havia acabat els exàmens, m’hi vaig posar a Internet. Resultà que la gran troballa era un centenionalis. El fet que la paraula provingui de “centum” (cent en llatí) i que sigui la centèsima part d’un denari, ja dóna una idea del poc valor que tenia. Era una moneda de bronze amb una minúscula proporció de plata i prima ferm, que fou molt popular devers el 330 després de Crist. Però la història que s’amaga darrera aquest ferro és molt interessant.
L’emperador Constantí I va decidir ni més ni menys que canviar la capital de l’imperi, de Roma a l’antiga Bizantium. No cal dir que tomaren la ciutat i la referen amb tots els luxes que havia de merèixer la nova capital. Vaja, com son Espases i son Dureta, i segurament amb gent que ja els hi va anar bé el canvi per a la seva economia. Arribà l’any 330, s’hi traslladaren i l’anomenaren Constantinopolis per a major glòria de l’emperador i així es va anar fent fins que esdevení la fabulosa ciutat medieval de Constantinoble o l’Istanbul dels nostres dies. Al principi anaren grossos i encunyaren moneda de plata celebrant la feta. Desprès s’hi degueren pensar una mica i varen fer la sèrie coneguda con ‘Urbs Roma’ a la qual pertany la moneda de que parlàvem. Amb això aconseguiren fer conèixer el canvi de capitalitat arreu de l’imperi a base de saturar-lo amb aquesta casta de moneda, de poc valor; així la bona nova arribava fins i tot als més pobres. D’altra banda i per tal de guarir l’orgull de l’antiga capital, aquesta sèrie de monedes portaven a l’anvers una al·legoria del poble romà i al revers Ròmul i Rem amb la lloba i dos estels... Al revers es pot veure que hi apareix gravat SCONS, que era l’abreviatura que feia servir la seca de Constantiniana (l’actual Arles, del sud de França). Si tenim una mica més d’imaginació i de bona fe, a l’anvers es veu que la figura porta la capa imperial i que el collar rodó és característic també de la seca esmentada. I així de fàcil… però no sé si ho he fet bé amb tota aquesta història. Al cap i a la fi he perdut una mica de la nostàlgia que em portava a recordar aquells dies”.
Li vaig contestar de la següent manera: “M’ha agradat el teu post, i el fet que -com a bon fetitxistes que som- duguis la moneda damunt o a prop. Jo encara hi vaig a aquesta ‘quarterada romana’, la me va descobrir ton pare, i adesiara, quan llauren hi faig una volta a veure el que els tractors han rebrotat. Un pic, vaig prometre al fill d’en Toni Ginard, en Toni, un regal que tenia “prop de dos mil anys”. Ell, que era més nin, quan li vaig explicar que aquella pedra que li regalava era el cul d’una àmfora va fabricar una història particular, la guardava com un tresor, fa de petjapapers damunt la seva taula de feina. El turó és a un lloc estratègic. Supòs que damunt hi hagué una “Vil·la”, una casa gran, unes cases de “possessió” per entendren’s, d’aquell temps. El lloc crec que es diu el “Cementeri dels moros”, ja saps que a Mallorca, tot el que ve de l’antigor, és del temps dels moros. En fi”. Mirau per on un poc de “calderilla” del temps dels romans ha passat de mà en mà, qui sap si d’un comerciant a un centurió, d’aquest a un pagès -que probablement hagué de fugir i la degué enterrar- i al cap de més de mil anys a la bossa d’un estudiant de bioquímica a Alemanya.
jcmllonja | 17 Febrer, 2009 16:51
Els nostres hotelers, entre l’orgull i l’humilitat
Climent Picornell
Per entrar amb olivetes: ja a la World Travel Market de Londres de 2005, el president de la Federació Hotelera de Mallorca, Pedro Cañellas , va fer unes declaracions reclamant que s’eliminassin les barreres legals a fi que els hotels se poguessin reconvertir en altres negocis, especialment en habitatges. Les zones turístiques han de menester menys saturació i no increment de places, ni que siguin residencials. El president d’ara, Antoni Horrach, davant la petició de la consellera Francesca Vives de que comprim productes Balears –una variant del consum patriòtic del ministre Sebastián-, ha respost una cosa com “que als hotelers ningú ens ha de dir el que hem de fer”. Vaja.
La veritat és el que el turisme no és ja el meu tema d’estudi, com ho fou durant anys, però l’aprovació de l’anomenat decret Nadal, m’ha fet reverdir el meu interès cap a la problemàtica turística. Els decrets Cladera, que s’anomenaren així per Jaume Cladera, conseller de turisme del PP, obligaven a tenir metres quadrats de zona verda per plaça nova hotelera, en un intent –com sempre a través d’una normativa urbanística- d’esponjar les zones turístiques. No sé exactament quants d’hotels es feren realment amb aquesta normativa, pocs. El decret Nadal no va exactament en aquest sentit, a través de mesures extraordinàries, –com ha explicat molt bé al Diari de Balears, per duplicat, Josep Melià Ques- intentarà paliar en temps de crisi, el sotrac del sector que mou l’economia de les illes, es fa per reacció davant l’incompliment real de les lleis, per regularitzar places i de retruc obtenir-ne recursos públics. El primer esborrany, i el decret definitiu, amb les mesures correctores introduïdes, diuen, pel Bloc, quedarà com una normativa a incorporar a aquests volums de paperassa legal que publica l’amic Avel·lí Blasco. Només a tall d’exemple, per al museu de les paradoxes; fa anys servidor va ser d’una comissió plural, encarregada de revisar el POOT ( Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística ), una de les normes més innovadores per a inserir el món de les instal·lacions turístiques en el territori; quan tots els sectors presents ja havíem dit cosa, menys el hotelers que havien fuit, s’havien “desmarcat” –qualsevol excusa els era bona- el darrer dia, el conseller Cladera i l’aleshores director general Celestí Alomar, provaven de convèncer els representants dels constructors i urbanitzadors, que no es deixaren convèncer. Si per alguna cosa serví el POOT, fou per delimitar les zones turístiques i ha impedit que el litoral de les illes Balears es convertís en un “continuum” urbanitzat hoteler-residencial. Encara ara fa nosa a molta gent. Seguiren després la Llei General Turística, redactada durant el govern Matas, “per homogeneïtzar” la legislació turística, però també, i és el meu parer, per “sortejar” algunes prescripcions del POOT, sobretot l’intercanvi de places entre zones turístiques diferents. Ara haurem d’afegir-hi el decret Nadal.
Però no anava per aquí la meva reflexió, sinó sobre els hotelers. Amb les declaracions d’Horrach, retorna el nervi de la classe dominant, ferida sentimentalment per l’ecotaxa, tot just després del seu maridatge actual amb l’esquerra. L’actual nissaga d’hotelers es filla dels empresaris espavilats que durant els anys cinquantes i seixantes, d’esquena a les inexistents ajudes de l’administració pública, serviren al boom de turistes estrangers que ens conduïen cap aquí, amb avió xarter, els tour-operators. Poc a poc s’anaren diversificant. Alguns es feien molts grossos –Escarrer, Barceló, Fluxà, Riu, Matutes...- altres mitjancers i altres no tant. Començaren la seva expansió a l’exterior, internacionalitzaren el que havien après aquí, diversificaren el producte i, fins i tot, alguns compraren part dels tour-operators que abans els estrenyien. Quins canvis! Un es podria sentir orgullós d’una classe empresarial tan emprenedora. Ara molts d’aquests tenen la major part del seu negoci fora de les illes. I aquí han quedat algunes zones, com la platja de Palma, que necessiten mà-de-mestre, i una planta hotelera bàsicament antiga, parcialment renovada, i que ara amb el Pla Renove de Madrid, i el paraigües del decret Nadal ens volen vendre, no sé, exactament, que. La vista d’alguns hotelers, repetesc, estava posada en canviar parcialment els usos de molts dels seus hotels, com ara, ja sigui transformant-los en condohotels o directament en apartaments per a vendre. Mentre, continua el tema de les places para-turístiques que es comercialitzen “totes soles”.
Resumir molt du a desdibuixar, ja ho sé. Però el que realment m’interessava era el comportament de la classe hotelera, que en temps de l’ecotaxa es feia dir “el sector”. Una élite de poder i de diner consolidada quan els caigué l’ecotaxa damunt, en el primer Pacte de Progrés. La seva afirmació com a classe dominant passava per sentir-se subjectes del canvi econòmic i social, com a actors únics, o principals, en positiu, malgrat hi hagués gent que els identificava com els causants de les malifetes socials i ambientals. “No en sabíem més, ho férem com podíem... Aixecàrem aquesta terra de la pobresa i la convertírem amb la comunitat més pròspera de l’estat espanyol”, malgrat alguns efectes “col·laterals”. Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, ho puc entendre, però, com manifesten alguns, que ells comprassin sabates al poble que anava descalç abans d’ells -i a partir d’aquí: no es pot mossegar la mà de qui et dona menjar- és una mica fort. I ho puc discutir, fins i tot, a aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre altres li reien les gràcies- : “ Habrá que quitar al president o matar al conseller” o “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. I ja sé que els hotelers no són una classe homogènia, però bé que hi actuaren en el cas de l’ecotaxa. Una altra cosa és que amb la victòria del PP el 2003 és pensin que comandaven més del que en feien comptes. En el discurs d’aquell moment, fou un factor determinant, el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit aquesta de la presa de postura, real i agressiva, contra el govern d’esquerres. Continuen tenint problemes de reconeixement social, i en són molt sensibles a això. Ja ho proven, les segones i terceres generacions, més educades en aquestes qüestions. El president Antich es retratava fa uns mesos amb Gabriel Escarrer (fill), Carme Riu i Simó Pere Barceló. “Hay que retornar los diezmos, que hemos recogido de esta tierra”, he sentit a dir a un jove hoteler; altres han descobert la “responsabilitat social corporativa” o financien càtedres universitàries, uns altres han creat fundacions, algunes duen “gurús” de l’ecologia i del viure “slow”, etc... Però, pel que es veu, continuen amb l’orgull ferit que els genera mala imatge dins la societat. Ara, després de fer-los un decret a mida, responen malament a la consideració de connectar-se al sector agrari. Mirau que era bo de fer respondre que sí, que comprarien totes les nesples, les serves i les atzeroles que produeixen els nostres pagesos, com a metàfora d’una mentida pietosa, per sortir en ajut de la pagesia. Els experts que vigilen la seva imatge social els haurien de dur un poc més estrets, una lliçó d’humilitat no els vendria gens malament, sobretot ara que tenen el segon Pacte de Progrés no bel·ligerant.
________________________________
IMATGE: IMATGE DE SATÈL·LIT DE L'ILLA DE FORMENTERA ( S'estany Pudent, punta des Trucadors i l'illot de s'Espalmador )
jcmllonja | 09 Febrer, 2009 17:57
Quants records, quanta felicitat! ( Sobre la desmemòria )
Climent Picornell
”Si hagués sabut que tornar vella era això!” Mussita i es lamenta pensant en els temps esponerosos i feliços de la seva joventut. De tots els records, el seu preferit: quan feia comèdia al teatre del seu poble. Sempre ho conta amb la mateixa cadència. S'aprenia els seus papers, de cor, caminant per damunt la sala de ca seva i quan hi havia assaig era sa mare la que frissava més: “prepara´t que hem d'anar a assajar”. Remarca que deia “hem”, com si sa mare també hi actuàs. Era de tant que li agradava acompanyar la filla. "Jo vaig ser la petita de sis; la més aviciada i la que vaig dar més gust a ma mare".
”Ara però me fugen les coses del cap”, i passa ànsia i es turmenta. No li passa res que ja no hagués passat a la seva padrina, a sa mare i a les seves germanes, les que arribaren a velles. “Em venim d'avior, el capet mos falla en arribar a aquestes edats”. Ja sigui per la malaltia dels cossos de Lewy o pel que es deia demència senil o per la dolència d’Alzheimer, disfuncions que són cosines germanes entre elles. Sa mare, de vella, aguantava una pepa, un ninot de pedaç dins el sofà de l'entrada, rodejada sempre de gent, absent tot el dia. Tenia però molta manya per desembullar troques de fil, i com que veien que s'hi entretenia, n'hi donaven, les embullaven, i ella les desembullava, i així amb una cruel però a la vegada beneficiosa acció que no treia cap enlloc, passava les estones sense fi. La germana gran, havia perdut la memòria recent però conservava intacta la de quan era joveneta; per aquest motiu s'inquietava per mor del seu ‘novio’ –si l’encontraria o no- tot i que, el que després va ser el seu home, ja feia una partida d'anys que era mort. La segona, passats ja els noranta, volia que la duguessin a ca seva -ja havia entrat en aquestes viaranys de la confusió- però no era a ca seva on havia viscut amb el seu home i la seva filla, sinó que el ‘ca seva’ que reclamava era on havia nascut, ca els seus pares del carrer del Mig, ca seva de quan era nina, prop de l’església; hi recordava, amb precisió, tots els veïnats d'aquell temps, ja desapareguts.
"Quants records, quanta felicitat!" Així acabava un article recent Pasqual Maragall, l'ex-batle de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, qui, encara conscient, sap però que té el mal d'Alzheimer que li rossegarà i triturarà els seus records. Els d'ara i els de la infància, que han troquelat, pel que es veu amb una força brutal, el nostre cervell, malgrat o a despit de nosaltres mateixos. Els perdrà Maragall, encara que ara li donin, segons manifestava, tanta felicitat. "Què ha passat d'aviat tot!", torna a dir ella. És la temuda relativitat del temps. El moments tan difícils de passar quan s'està malament, o el temps que passa ràpid, quan s'està bé. Alguna nit en que els fills estan malalts, panteixant, no s'acaba mai, mentre la mare -retuda i molt cansada- descansa una estoneta i no és allà present per trempar la durada del temps. Les dones saben d'això més que ningú, les que són mares sobretot, amorosint i negant el pas, implacablement lent i dur, del temps feixuc dels mals moments. Per això el va commoure que, aixecant el tapament li demanàs: "Dorm amb jo". No prop d'ella, sinó amb ella. El temor i les pors que tan bé havia sortejat per a ells, de petits, ara li guanyen. Ja només la companyia i, més encara, el contacte físic i les actituds amables ho atenuen. Qui sap quantes vegades, els seus fills petits, li van demanar el mateix: "Queda, no te'n vagis". Amb la mare al costat i davall el llençol, ben tapats, els nins petits fabriquem una cuirassa imponent per a lluitar contra tot: pors, neguits, llamps i trons, maldecaps i malalties. Ara, ella, que donà tant, reclama -no ho reclama, ho demana sense agraviar- un poc d’atenció.
La fa sentir bé saber que importa als seus, tenir-los a prop, trobar les amigues que encara li queden, i sobretot, sortir a la fresca rodejada de gent, fins tard, quan els horabaixes són llargs. En canvi la fa sentir molt malament que li perdin el respecte -que ella s'ha ben guanyat- o que no la consultin en prendre decisions que l'afecten -això a vegades la fa reaccionar amb desmesura, i quan se'n tem, plora, perquè ella no és, o no era així; no saber on posa o on deixa les claus o la cartera i sobretot témer-se’n de que no se’n recorda de les coses, li provoca incertesa pel seu futur proper, i de retruc una gran angoixa. Mira els rellotges, contínuament, com un salvavides contra el temps neutre, buit i sec de la seva desmemòria. No li agrada la fosca, ni els horabaixes curts de l’hivern, tancada dins ca seva. S’adorm poc a poc, però profundament, i encara que s'ha preparada, la religió és un bon agafatall per a ella, la proximitat de la mort no li fa cap gràcia ni una, i menys la malaltia, o les caigudes, que la conduirien a un lloc que tem amb desmesura: un hospital. Somnia sovint amb qui fou el seu home i company, i, dins el somni, li parla. Però ell sempre és d'esquena; quan l'escomet, se gira... i es desperta. No li pot veure mai la cara i això l'entristeix.
Vet aquí de que està feta l'alquímia de les nostres vides, un pic solventades les envestides de la fam, la set, la malaltia, i qui sap si de la injustícia, la soledat i el desamor: de somnis i records d'infància. Talismans contra la por i l’oblit, perquè equilibren el pas del temps, o massa ràpid o massa lent. Als fills, aprenents sorpresos per l’envelliment súbit dels pares que fins fa poc eren autosuficients, els manquen plaguetes i apunts, i mestres per a conduir les noves situacions i el seu neguit. Més enllà de "servir-la", com es deia abans a tenir cura de les persones majors, les condicions de la modernitat fan que es generin noves formes d'encarar les discapacitats generades per l'envelliment. Si poden, passar el temps que els resta a la casa on han viscut és el millor. No sempre pot ser així. Per a ella sí, és a la casa on va néixer, on tresca pels calaixos, on ballava mentre el seu germà tocava la bandúrria, on les seves germanes majors filaren els seus projectes, o sa mare frissava d'anar a assajar la comèdia o el seu pare, “que era una autoritat i molt sever”, mai però mai es va queixar del trull que l’estol de jovenetes armava quasi cada dia. Arrecerats en la infància, un espai on el temps no existeix –al manco amb la perspectiva de la senectut-, ja de grans, sobretot els vells sense memòria, passen a ser habitants d'un camp de refugiats, nins-vells desvalguts, on hauran d’esperar els anys que els queden. Amb la voluntat de no fer massa nosa, segurament.
________________________________________
IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ RAMIS ( Pi de la Serra de Tramuntana ) 2000
jcmllonja | 01 Febrer, 2009 21:58
El Caserío, Can Buades, la diversificació econòmica i el monoconreu turístic
CLIMENT PICORNELL
L’estructura econòmica de les nostres illes presenta una escassa diversificació. Un sector primari que té una participació ínfima –propera a l’1%– en el PIB regional i un sector secundari dèbil, un 8% del producte total, molt focalitzat en poques branques, energia i aigua, alimentació, metall, ciment i ceràmica, pell i confecció. La producció bruta, en la construcció, és entorn del 10%. El sector dels serveis genera més del 80% del PIB balear, únicament hoteleria i restaurants ja hi representen un 40%. En aquest panorama, s’anuncia el tancament de la fàbrica de formatgets de Menorca El Caserío –afecta 163 treballadors, segons CCOO, 300, indirectament– i de la fàbrica de grifons de Can Buades a Binissalem amb un expedient de regulació de tots els treballadors, 173. Dues empreses emblemàtiques del que era el sector secundari. Emblemàtiques de què? El Caserío, del poc que quedava de "la via menorquina del creixement", i Can Buades, hereva d’un sector industrial no lligat directament al turisme. Pere Montañés fundà a 1930 una empresa que féu menjar formatgets a tot l’Estat espanyol –Del Caserío me fío– fins que a 1992 es ven a una multinacional, Kraft Foods, filial de Philip Morris, que ara la tancarà i "deslocalitzarà": se’n durà la producció a Bèlgica i a León.
Gabriel Buades l’any 1900 funda un negoci de "griferia" que cresqué molt, a 1950 s’inaugura una fàbrica que arribà a tenir quasi 800 treballadors, distribuïa per tot el món. L’any 1985 la venen a una multinacional que la revèn l’any 1989 al grup europeu Teka. Reflecteixen l’actual crisi, però també una manera de pensar l’evolució de l’economia de Balears. On queda la necessitat d’haver de diversificar el teixit productiu? Si els fets, tossuts, ens dirigeixen de cada pic més a una estructura dependent de la construcció i del turisme, fins a haver arribat a una "economia caribenya", per similitud a una dependència –excessiva?– del sector turístic: el monoconreu turístic.
Però abans una pinzellada sentimental. Servidor ha fet una carrera d’investigador, bastant magre, que començà amb una tesina de llicenciatura sobre la localització industrial a Balears. Encara record, 1976, les meves passejades pels polígons industrials –La Victoria i La Paz, noms franquistes–, les consultes estadístiques a la Delegació d’Indústria i el seu delegat –"For-tu-ny" lletrejava quan el cridaven de Madrid–. El dia que la vaig llegir, un aucell, un teulader, entrà per la finestra. Les conclusions eren clares: els subsectors dependents del turisme i la construcció creixien, i els altres eren cada pic més residuals; els polígons industrials feien el paper de grans magatzems dels quals el port tenia carència i eren usats majoritàriament per empreses de serveis. Jo mateix clamava contra la pèrdua de diversificació econòmica, una espècie de talismà contra no se sabia molt bé què... una crisi mundial? Del petroli? Del sector turístic? De les crisis, companyes inevitables del capitalisme, en tenim història a les Balears. Sense anar més enfora, el desastre de la fil·loxera atacant les vinyes en el segle XIX –aquesta sí que fou una crisi– resolta amb resultats espectaculars, una profunda variació del camp, que era en aquell moment el motor de Balears, com ho és ara el turisme.
A Balears les indústries de béns de consum tradicionals com el cuiro i calçat, moble i bijuteria... són les que han estat més exposades a la competència internacional amb processos generalitzats de deslocalització i fortes reestructuracions empresarials. El calçat va ser una gran activitat exportadora de les Balears mentre la mà d’obra barata va permetre vendre fàcilment al mercat nord-americà i europeu. La competència dels països del sud-est asiàtic i el desenvolupament tecnològic van fer que moltes fàbriques quedassin obsoletes, mancades d’adaptació als segments més alts del mercat, amb productes d’alta qualitat i disseny, en els quals s’havien especialitzat. Aquest exemple, i el tancament ara d’El Caserío i Can Buades ens recorden que és el turisme qui en aquests darrers cinquanta anys ha imposat el seu model inexorable i que ha demostrat ser un segment resistent i adaptatiu a les crisis econòmiques que s’han succeït. Veurem ara.
La meva reflexió anava, però, en el sentit de si encara es predicava la diversificació econòmica com a sortida i element salvador enfront d’un temut monoconreu turístic. Monoconreu turístic vol dir que el turisme ho arrossega, de forma directa i indirecta, quasi tot. Això, tradicionalment, s’ha vist com un perill: I si el turisme va malament? Si els touroperators –sobretot quan controlaven més que ara– desvien els turistes? Què farem...? Ergo: convé diversificar la nostra economia. En què? En segments agrícoles rentables? Ja no va funcionar el denominat "pacte intersectorial", els hotelers ho trobaven més barat al mercat mundial. Diversificant el sector secundari? Com? Enfortint-lo o transformant-lo en indústries d’alt valor afegit –així es deia– o en "indústria gris", en altres informes, o indústries lligades al coneixement... o, fins i tot, proposen altres, oferint localitzacions, fent gola amb el teletreball i els parcs tecnològics amb els avantatges d’una indústria, quasi paradisíaca!
El discurs de la diversificació econòmica desaparegué un temps de la literatura socioeconòmica, i el fantasma del monoconreu era només mantengut en discursos marginals que, nogensmenys, ja no blasmaven contra el turisme, sinó contra una determinada manera de fer créixer el turisme: massa places, massa consum de paisatge... Només de tant en tant en ambients acadèmics i sobretot des d’alguns gabinets polítics i bancaris, agitaven la por: "Si no es diversifica o si no s’inverteix en coneixement i formació", per dir alguna cosa, "això anirà malament". L’evolució galopant de l’economia mundial situa les Balears com el que són, un país petit, sotmès als sobrecostos de la insularitat, si a això afegim l’espoli fiscal de l’estat central, pareix un miracle: encara sobrevivim. El Caserío i Can Buades eren exemples vius de la història de l’evolució econòmica del nostre país. Fruit de projectes empesos per persones emprenedores que saberen cercar mercat fora de les Illes, rompent els motlles que els illencs no servim i altres milongues de l’autoodi, que fins i tot arriba a l’economia.
Deu ser encara necessària la diversificació econòmica? Qui la plantejarà ara i sota quins arquetipus? No val començar a construir ports i aeroports discutint al tasser d’un bar, o canviar l’estructura econòmica d’un país en un classe de la UIB o diversificar en un informe anual d’un banc o una caixa. La cosa és més seriosa, i servidor no en té la solució, però queda fora de dubte que perquè la nostra economia contribueixi realment a la prosperitat de les Illes Balears en el futur s’haurà de fonamentar en la competitivitat, adaptant-se a les forces d’un mercat cada vegada més obert i en continu canvi, alhora que s’haurà de desenvolupar en un context que comporti baixos costos socials i ambientals. Es podran aconseguir, i mantenir, avantatges competitius i canalitzar processos permanents d’innovació i millora de la qualitat a les nostres indústries per no quedar fora del mercat? Al marge del turisme?
_____________________________________________
« | Febrer 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |