jcmllonja | 27 Gener, 2009 09:11
50 anys de la Nova Cançó i 50 anys d’Al Vent de Raimon
Climent Picornell
Tots els moviments socials i culturals, vists amb la perspectiva del temps, aclareixen les seves arrels fundacionals. Enguany, aquest mes de gener farà 50 anys, la revista Germinabit –que aquell mateix any es fusionaria amb Serra d’Or- publicà un petit article, una columna, titulat Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima. Aquest escrit es considerat el punt d’arrancada, com un manifest per a la fundació del que després anomenaríem la Nova Cançó Catalana. No fa falta que posi en evidència la importància que ha tengut per a la nostra llengua aquest esdeveniment que possibilità que el català sortís, primer als escenaris, després als carrers i fins i tot - vehiculat per la música- entràs dins el sentiments de cada un de nosaltres, ja fossin polítics o amorosos. Al mateix temps, Raimon, que no havia llegit l’article de Serrahima i, segons conta ell mateix, durant un viatge en moto va composar la cançó que ha esdevengut una altra fita: Al vent. També l’any 1959. Com deia Ermengol Passola: “Abans de Raimon la gent no sabia ni tan sols que hi havia cançons en català”.
He tornat a llegir l’article de Serrahima que comença diguent: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes d’ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per nosaltres...Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de ‘chansonniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?...” Lluís Serrahima (Barcelona, 1931) declarava fa poc que fou Josep Benet qui li inspirà l’article i que juntament amb Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs –aquest darrer suggerí el nom- crearen “Els Setze Jutges”. En un principi, inspirats en la cançó francesa, sobretot en Georges Brassens, feren una cançó molt ‘barcelonina’ i, per entendren’s, com es deia abans: petit burgesa. Però Els Setze Jutges, ampliaren després el seu espectre i la seva temàtica; foren, per aquest ordre: Miquel Porter Moix, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Grau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Raimon i Els Setze Jutges actuaren conjuntament l’any 1962 al Fòrum Vergés de Barcelona. A Palma, a instàncies de Nicolau Pizà, pare de Queta&Teo, a l’Hotel Jaume I posen en marxa els Festivals de la Nova Cançó organitzats per Joventuts Musicals, amb Pau Valls de president. Així, en pocs anys la Nova Cançó es convertí en un moviment social, cultural i artístic que ha tengut una transcendència enorme, que implicà gent de diferents colors polítics, de línies musicals diverses, des de la més intimista fins a la més rítmica, de l’himne antifranquista a la Cançó de matinada poètica i descriptivista. Al Vent, Diguem no, Paraules d’amor, L’estaca... però sense oblidar, també, la rumba catalana amb Peret i el seu Mig amic o el Gato Pérez i l’Orquestra Plateria.
Si bé és ver que Els Setze Jutges deixaren d’actuar com a tals l’any del maig francès, 1968, durant els anys setantes hi ha un període de transició en el qual la nova cançó esdevé, senzillament cançó, cançó catalana, vull dir. Alguns dels jutges deixen de cantar, alguns altres es potencien com artistes fenomenals: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat... Raimon continua la seva progressió, i sorgeixen nous cantants i nous moviments en el mateix sentit: Guillem d’Efak, Marina Rossell, Núria Feliu, La Trinca, Els Tres Tambors, El Grup de Folk: Ovidi Montllor, Xesco Boix, Jaume Arnella... Però són Pau Riba i el galàctic Sisa ( Ricardo Solfa i El Viajante ), qui vesteixen la cançó amb unes altres temàtiques i un altre concepte, més dylanià, més hippiós, més independent de la pura reivindicació únicament política. La revista Enderrock situava el disc Dioptria de Pau Riba al número 1 del rànking dels cent millors discs del rock i la cançó catalana, el segon era Verges de Lluís Llach i el tercer Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa; el desè lloc era per a Uc (del temps d’Isidor Marí, autor així mateix de Flor de Baladre) amb el seu disc Cançons d’Eivissa. A més de Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet, en aquest primers llocs hi guaitaven grups de rock’an’roll com El Pets, amb Sol, Sopa de Cabra amb Endins i La Companyia Elèctrica Dharma amb L’oucomballa. La sala Zeleste, el rock Laietà, l’època dels grans festivals com el Canet Rock, el “Woodstock català” -aquí a Mallorca amb la rèplica dels Selva Rock- afloraren el moviment del Rock en català, un epifenomen de la cançó que ha tengut vida i desenvolupament propis, amb un èxit de masses, i amb capacitat per enganxar les generacions més joves a fer música en català de forma estrepitosa, del rock fins a l’ska. I encara dura.
És per tant aquesta efemèride un bon moment per recopilar i agrair tants als promotors culturals, com als propis artistes que s’hi han involucrat, la seva decisió de fer música en la nostra llengua, per a un mercat més reduït de consumidors, però amb una qualitat sorprenent, i amb una capacitat per transmetre sensacions i sentiments que han enganxat molta gent. Que d’això es tractava. Evidentment la història d’aquests cinquanta anys és molt més complicada, plena de restriccions i prohibicions, però ara no es tracta d’això, ni de parlar de les desercions o dels bilingüismes, de les dificultats de les empreses discogràfiques, de la minusvaloració als mitjans de comunicació dels cantants en català –començant per TV3-, sinó d’un moviment que ha estat d’una enorme transcendència per aconseguir que la cultura popular, de masses, als Països Catalans no visqués d’esquena a la modernitat. El País Valencià d’Al Tall a Obrint Pas, ni les illes Balears hi són alienes, Joan Ramon Bonet i la seva germana Maria del Mar Bonet, Antoni Parera-Fons, en un primer moment, igual que Guillem d’Efak ( ai, el Blues en Sol!), Uc a Eivissa i Traginada a Menorca, Biel Majoral i Ocults, Miquela Lladó i Tomeu Penya, Ja t’ho diré ( Cris Juanico, ara) i Cucorba, S’Arrual Jazz Mort, Al-Mayurqa ( d’en Toni Roig ), Anegats, Antònia Font...
Certament aquest article no és un recopilatori exhaustiu, (just ara, desembre 2008, ha sortit el llibre de Carla González Collantes: Una llengua musicada, Documenta Balear) però noms com Toti Soler, Quimi Portet, Adrià Puntí, La Trinca, Sau ( i Boig per tu, per exemple), Lax’n Busto o ara mateix Roger Mas i el grup Manel, o Oliva Trencada i Joan Miquel Oliver per aquí, venguin, o no, procedeixin en major o menor mesura de l’article de Lluís Serrahima ( per cert, autor de la lletra de la cançó Què volen aquesta gent?, cantada per Maria del Mar Bonet, una icona contra la repressió política franquista), siguin o no, com deia, conseqüència directa o indirecta d’aquell article escrit l’any 1959, ho siguin o no, són el resultat d’alguna cosa que es va posar en marxa durant aquells anys i que ha plantat cara, amb èxit i en català, al fenomen de la globalització en el seu pitjor vessant: el de l’aculturació uniformista.
_________________________
Caràtula del CD que inclou els quatre discs enregistrats per Joan Ramon Bonet els anys seixantes
jcmllonja | 20 Gener, 2009 16:40
Per Sant Antoni fa un fred del Dimoni
Climent Picornell
L’interès pel clima i els fenòmens meteorològics és important, i més si va lligat a fets extrems com nevades abundoses, calabruixades, calorades, sequeres prolongades o pluges torrencials. Abrigar-se, posar-se a cobro, assegurar les collites o anar a vorera de mar a prendre la fresca, talls de carreteres o tancaments d’aeroports tenen una transcendència vital. I sinó vegeu la indignació recent de la gent per la previsió poc exacta del temps, que es recolza en models matemàtics complexos. Ara era una ministra acusant els funcionaris, però servidor ha vist empresaris turístics indignats perquè els homes dels temps no donaven neu a bastament a les estacions d’eskí o anunciaven pluja al litoral quan als hotelers no els interessava. Però la memòria de la gent en aquestes qüestions és curta. Ho pensava mentre passava ran del campanar del meu poble, bufava un celistre gelat que pelava el cul a les llebres, precisament al mateix lloc on, a l’estiu, hi trob sempre na Catalina “Molinera” que, esbutzada de calor, surt de ca seva i dorm la sesta en un balancí damunt l’acera. Hom recorda quan va patir molt de fred o quan va ploure tant, en una escala curta d’anys. Per això em fascina la recerca sobre la història del clima, i no tant les sèries llargues de variables climàtiques, sinó les d’algunes dades extremes que queden en la memòria popular. Avui tenim les estadístiques fixades en multitud d’aparells, des de satèl·lits artificials fins a estacions meteorològiques automàtiques que teixeixen una xarxa d’indicadors climàtics densíssima.
Quan dic aconteixements climàtics passats, no em referesc a perquè s’extingiren els dinosaures o a la causa de les glaciacions -fins i tot el Mediterrani s’assecà, títol inoblidable d’un article de D. Guillem Colom-, sinó a aconteixements més propers. No tant però com el desgel dels pols i l’augment del nivell de la mar, per efecte del famós “canvi climàtic”, provocat per la mà dels humans, amb la possible desaparició conseqüent de les platges a Mallorca. Em referia més a les oscil·lacions històriques, amb ones de fred, sequeres o inundacions. Hi ha cites molt interessants, cal esmentar aquí els treballs del Dr. Miquel Grimalt i els seus col·laboradors. Nadal de 1926, febrer de 1956, desembre de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants patits al llarg del segle XX. Ara bé, aquell febrer de 1956 va ser el més fred de molts d’anys fins a avui: -13,5 a Lluc. L’ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. Els experts en climatologia històrica apunten que caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar. Es tenen notícies d’una nevada excepcional -del 26 al 30 de desembre de 1788- amb cases esfondrades: “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...” Igualment tenim constatació indirecte de les sequeres a través de les males anyades, la fam i d’una estadística estrambòtica: l’estudi dels registres parroquials, mirant quantes de vegades s’hagueren de fer rogatives i fins i tot treure el Sant Cristo Gros per demanar que plogués. Aigo vos demanam, aigo, i Vos Senyor mos dau vent i mos girau ses espatlles i feis com qui no mos sent, l’efectivitat de les processons, com veuen, era posada en dubte. No és el cas d’enguany, un any ploguer i de fred, els nevaters ja tendrien les cases de neu ben plenes, per a ús de malalts i per fer gelats, però com sempre, cal esperar l’estiu. És constatable que les característiques del clima mediterrani vénen remarcades per les dades històriques d’aquests fenòmens. Al meu país, la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou molt és un desastre cantava Raimon. Així les grans inundacions provocades per torrentades, normalment han ocorregut a la tardor-hivern. El cas dels desbordaments de Sa Riera de Palma ho exemplifiquen. El 14 d’octubre de 1403 després de ploure violentament durant dos dies i dues nits, les aigües del torrent romperen la murada i anegaren una gran part de la ciutat baixa, causant prop de 5.000 morts, el desastre més gran de la nostra història. Es desvià el torrent a 1613, però les revingudes continuaren. Observin les dates: abril 1675, novembre 1734, octubre 1750, octubre de 1804, gener 1842... La tardor i l’hivern, i algun pic per primavera. És a dir: les dues puntes de pluja del nostre clima.
He escrit al meu blog d’internet unes quantes notes sobre climatologia, que han resultat ser les més visitades -sobre les estacions automàtiques privades, la commemoració de la nevada de 1956, la meteorologia popular...- La consulta del temps atmosfèric és un dels temes que generen més visites a Internet. Els serveis oficials que mesuren les condicions de l’atmosfera i fan les previsions, hi han incorporat molts dels seus paràmetres. Ara però, cada internauta que tengui una estació meteorològica a ca seva pot penjar les dades a Internet i, interconnectats, fabricar una xarxa d’informacions del temps a escales molt properes i significatives. Convendria crear, com més aviat millor, un Servei de climatologia de les illes Balears.
Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i dones del temps –ajudats per una gran parafernàlia tècnica- hem deixat de banda tota la saviesa del poble: el fet de tenir a les illes una climatologia irregular ( “Temps, homos, vents, dones i fortuna, fan més voltes que la Lluna”), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: Quan Déu vol, sense ennigulats i tot, plou. Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a “pronòstics” , reposades en el santoral. També existien “senyes” del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen –es diu que van « mortals »-, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les foganyes, són senyals de que ha de ploure. I Si la Candelera riu, lluny es s’estiu, i si plora s’hivern és fora -és el 2 de febrer- però també Tan si plora com si riu, lluny és s’estiu. Certament creix l’interès social pel clima que es reflecteix a Internet (les modernes estacions climàtiques -que han baixat molt de preu- poden enviar les dades directament al nostre ordinador) o en la recent creació de la Societat d’Observadors de Meteorologia de les Illes Balears. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima. Vegin: Aigo de gener, umpl ses botes i es graner /Aigo de gener tot l’any va bé / Brusques de gener, bon any mos ve / Gener abeurat, febrer gelat / Gener amerat, mig any assegurat / Gener eixut, tot l’any put / Si no fa fred pes gener, quant n’ha de fer? / Per sant Antoni, fa un fred del dimoni / Per sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar. Ben cert, no és veritat?
___________________________________________
IMATGE DE PEP TORRO
jcmllonja | 13 Gener, 2009 18:05
Viquipèdia, un projecte engrescador.
Climent Picornell
Feia un temps que a la portada de la Viquipèdia es veia una cridada del seu fundador demanant aportacions per al projecte. Vaig fer, amb la meva cibertarja, un donatiu de 50 euros i vaig deixar unes retxes escrites, en català –la majoria de comentaris eren en anglès-, tots donaven ànims a un projecte autogestionat per a estendre el coneixement universal de forma gratuïta, més enllà dels poders establerts. Amb molts més encerts que desencerts.
Amb textos subministrats per la pròpia enciclopèdia he confegit aquest article.
El nom de Viquipèdia (Wikipedia en anglès) és un portmanteau, mescla del hawaià “wikiwiki” -que vol dir ràpid-, i enciclopèdia. És una enciclopèdia lliure, accessible per Internet, mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Jimmy Wales, “Jimbo”, és el president de la fundació, juntament amb Larry Sanger van fundar l’any 2001 aquesta enciclopèdia on-line basada en el concepte wiki i el model de programari lliure. Wales és admirador de l'objectivisme, la filosofia creada per Ayn Rand, ja quan estudiava a la Universitat va ser moderador d'una llista de correu denominada "Discussió amb Filosofia Objectivista".
A començaments de 2009, el fundador ens agraïa les aportacions a tots els que n’havíem fet: “Més de 125.00 persones i institucions han donat sis milions de dòlars, per a cobrir les despeses operacionals fins al 30 de Juny de 2009. La donació us fa defensors de la cultura de lliure circulació i contribuirà a la realització de les operacions diàries: servidors, hostings, ample de banda... el nostre personals és només de 23 persones”. Si algú més vol donar sempre hi és a temps, el seu donatiu servirà per recolzar multitud de nous projectes a l’entorn de la Fundació Wikimedia, i juntament amb els més de 100.000 voluntaris que, d’una manera o altre hi escriuen, es sentirà un “defensor del coneixement gratuït i lliure de publicitat”. La veritat és que no és pagat, sobretot en els temps que corren. Una part important de la despesa se’n va darrera el soft i el maquinari. El funcionament de la Viquipèdia depèn d’un programari lliure i de codi obert que incorpora característiques de programació com macros, variables, un sistema de transclusió de plantilles i redirecció d'URLs. “MediWiki” és sota la Llicència Pública General de GNU. Funciona actualment gràcies a clústers de servidors de Linux, principalment Ubuntu. El 2008, hi havia 300 servidors a Florida, 26 a Amsterdam, 23 a Seül... La Wikipedia rep entre 25.000 i 60.000 peticions per segon.
Servidor va escriure el seu primer article a la Viquipèdia un pic que l’enciclopèdia em va dir que el que cercava no hi era, però que si ho volia escriure ho podia fer. Així va ser. Els més d'11 milions d'articles actuals (dels quals 2,6 milions en anglès; 152.000 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d'arreu del món, de tal manera que l'obra de referència més gran i popular a Internet pot ser editada per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Com a norma general, la Viquipèdia no funciona per la regla de la majoria sinó per consens, després d'una discussió si s'hi escau. Així, per tant, el consens és una forma de prendre una decisió en què cal creativitat, paciència, i respecte per part de cadascun dels participants. D'aquesta manera, no tan sols s'escolten les minories, sinó que a més la solució s'elabora col·lectivament. Com es fa? És molt senzill, basta escriure l’article, i poc després de quedar en una zona de discussió, ja és penjat i accessible. Hi ha evidentment un llibre d’estil i una certa tutela per part d’alguns “administradors” –Pau Cabot i Plàcid Pérez Bru entre ells reforcen la credibilitat- i els autors “novells” tenen pàgines especials on ensinistrar-se, xats específics i una taverna virtual on parlar-ne.
La Viquipèdia és una enciclopèdia que incorpora elements de les enciclopèdies generals i de les enciclopèdies especialitzades. No és un diccionari, ni una col·lecció de textos, ni una màquina de propaganda, ni un servidor gratuït, ni un proveïdor d'espai web, ni un conjunt de pàgines d'autopromoció, ni un experiment sobre l'anarquia o la democràcia, ni un directori d'enllaços. Cal esforçar-se per aconseguir l'exactitud dels articles. Això requereix oferir la informació des de tots els angles possibles, presentar cada punt de vista de forma precisa, dotar de context els articles perquè els lectors comprenguin totes les visions. Això implica, per una banda, citar fonts autoritzades que puguin verificar-se sempre que sigui possible, especialment en qüestions polèmiques. Per exemple, de la teoria de l'evolució, no cal que el creacionisme tengui la mateixa importància a l'article que les aportacions de Charles Darwin, però tampoc seria bo que no es comenti res d'aquella pseudociència. Es dirimiran els detalls a la pàgina de discussió i s'intentarà resoldre la disputa amb calma. Cal acceptar que qualsevol pot modificar en tot moment i sense avís els articles en què heu treballat. No s’hi han d’incorporar materials amb drets d'autor ni treballs incompatibles amb la llicència GFDL. Totes les versions i discussions anteriors dels articles estan guardades; per tant, no hi ha forma que es puguin espatllar per accident o destruir el seu contingut irremeiablement.
Les crítiques a la Viquipèdia es centren en què, per sistema, conté prejudicis i inconsistències, per la seva política d'afavorir el consens per damunt de credencials d’autoritat científica en el seu procés editorial. També se centren en la seva fiabilitat. Algunes altres crítiques apel·len a la seva susceptibilitat al vandalisme o “gamberrisme informàtic” o que s'hi afegeixi informació no verificada. Malgrat tot això, cert en part, la Viquipèdia continua guanyant popularitat i sobre la seva fiabilitat, la revista científica d’alt impacte Nature ja va declarar que la Wikipedia, en anglés, era quasi tan exacta com la Encyclopaedia Britannica en els seus articles científics. Molts milions de visites diàries –entre els deu llocs més visitats d’Internet- parlen ben a les clares de com el projecte ha cuallat dins la divulgació del coneixement contemporani. El New York Times i el 5è Simposi Internacional sobre el Periodisme en Línia, han citat la importància de la Wikipedia, no només com a referència enciclopèdica sinó també com a font de notícies, actualitzada molt freqüentment. Quan la revista Time va donar el premi "Persona de l'any" ja va reconèixer l'èxit de la col·laboració en línia, citant la Wikipedia com un dels tres exemples dels serveis "Web 2.0", juntament amb YouTube i MySpace.
Actualment hi ha versions de la Viquipèdia en més de 264 llengües però només 236 són actives. La Viquipèdia en català fou la segona Wikipedia a fundar-se, el març del 2001, molt poc després de l’anglès. Vint-i-tres edicions superen els 100.000 articles: anglès, alemany, francès, polonès, japonès, italià, holandès, portuguès, espanyol, rus, suec, xinès, noruec, finès, català, ucraïnès, turc, romanès, volapük, txec, hongarès, esperanto i eslovè. La nostra llengua, estreta entre la mundialització i les cultures majoritàries, se n’ha sortit amb gran èxit en aquest projecte, fonamentat sobre l’esforç de particulars, del dia a dia, de la feina, de la societat civil, per això el català ha de mirar a projectes com la Viquipèdia –amb totes les dificultats i tots els emperons- per volar amunt i aprendre que el nostre esforç pot servir d’exemple, també en les noves tecnologies.
jcmllonja | 05 Gener, 2009 18:35
Darwin, el Beagle, FitzRoy i Felip Bauzà
Climent Picornell
Enguany és l'any Charles Darwin (1809-1882); motivat pels dos-cents anys del naixement del científic més influent dels temps moderns. No els parlaré de la transcendència de la proposta que dugué a terme en el seu famós llibre L'origen de les espècies (1859) que revolucionà la concepció de la vida sobre la Terra. Ja n'hi haurà, molts, a bastament, que ho faran enguany, es poden anar preparant. Únicament volia ser dels primers en escriure alguna cosa, mal sigui quasi no res, sobre la connexió de Darwin i les illes Balears.
El viatge (1831-36) que feu Darwin amb el petit, però ben equipat, vaixell Beagle fou determinant en la seva vida. Mirin com comença L'origen de les espècies: " Quan feia de naturalista a bord del Beagle, buc de la marina reial, m'impressionaren molt certs aspectes que se presenten en la distribució geogràfica dels éssers orgànics que viuen a Amèrica del Sud...". Un cert punt biogeogràfic sí que hi és. Pensant sobre aquest quefer vaig recordar que mentre jo escrivia la biografia del geògraf i capità de navili Felip Bauzà (1764-1834), Robert FitzRoy, el capità del Beagle, l'anomena en els seus diaris de bord. El 5 de setembre de 1831 FitzRoy proposa a un joveníssim Darwin, 22 anyets, que sigui el naturalista de l'expedició; hi hagué bona química, en un principi, entre els dos, tot i que el capità era aristòcrata i "tory" i els Darwin eren liberals i "whigs". El Beagle tenia dues missions principals; la primera, cartogràfica, enllestir els mapes del la part més meridional d'Amèrica del sud i la segona, fer determinacions precises de diverses longituds. Si no hagués estat perquè Darwin s'hi embarcà, no hagués passat a la història, un viatge més. FitzRoy li digué que si es cansava ho podria deixar i que l'expedició podria durar 3 o 4 anys. "Odiï el mar, l'avorresc" escrigué Darwin, no ho deixà anar però no es tornà a embarcar, pus mai. De les primeres converses entre FitzRoy i Darwin se'n desprèn el que després esdevindria una paradoxa, el fet de què tots dos pensaven que, durant el viatge, trobarien proves fefaents del Diluvi Universal, la Ciència a la llum de la Bíblia... FitzRoy no baixà mai del carro, Darwin, en canvi, feu la sèquia més gran que es coneix: entre el Creacionisme i l'Evolucionisme.
"Orca a babor!" Cridaven a coberta i Darwin, a les totes, pujava... no era veritat, mentre tothom reia; eren les bromes al naturalista jove i fervent. Que els he de contar d'un dels viatges més estudiats i remirats. Les illes Galápagos... descobertes l'any 1535 per fra Tomàs de Berlanga, Herman Melville -a bord de l 'Acushnet- també hi recalà, surten a Moby Dick. Va ser allà on començà a formar-se Charles Darwin una idea més o menys coherent de l'evolució de la vida a la Terra. No els marejaré amb allò tan conegut de la l’adaptació dels pinsars, amb diferents becs segons l'habitat, però d'això va.
La dificultat de cartografiar amb un sol vaixell el con sud d'Amèrica generà maldecaps immensos a FitzRoy que li canviaren fins i tot el caràcter, esdevengué quasi histèric. Arribà a comprar altres vaixells, amb doblers de la seva butxaca, que després, la Marina anglesa desautoritzà. Això generà nerviades potents, entre Darwin, la tripulació i el capità, sense arribar però a un altre motí de la Bounty.
Com fou la col·laboració de Felip Bauzà amb el viatge del Beagle? Felip Bauzà ( Palma, 1764 - Londres, 1834) és, sens dubte, un del més grans científics que han donat les illes Balears. Oficial de la Marina de Guerra, de la generació de Churruca, Alcalá Galiano o Vargas Ponce, un nucli potent de renovació científica a Espanya. Felip Bauzà, liberal, amb la reinstauració de l'absolutisme, s'hagué d' exiliar a Londres, l'any 1823, estava condemnat a mort i els seus béns confiscats. Era ja un personatge conegut com a cartògraf, físic, geògraf o explorador. Aquí cal recordar que anà com Oficial de mapes a la famosa expedició científica (1789-94) comandada per Alexandre Malaspina, els resultats de la qual quedaren estancats per l'enfrontament d'aquest amb el llavors totpoderós Godoy. Bauzà, ja l'any 1819 havia estat nomenat membre de la Royal Society de Londres (Darwin ho seria el 1839). Tot d'una que arriba a la capital anglesa entra en contacte amb els cercles científics i militars, que li encarreguen feina i recerca. El capità Francis Beaufort, cap de l'Oficina d'Hidrografia de la Marina Reial Britànica, el 7 de Juliol de 1831 li demana informes confidencials sobre la cartografia d'Amèrica del sud, en vistes a una expedició que ha de sortir prest cap allà: es tractava del Beagle. Al cap d'una setmana ja n'havia enviat un sobre les zones de Sudamèrica que necessitaven més anàlisi i detalls, sobretot la Terra del Foc i també les illes Malvinas o Falkland, acompanyaven l'informe quatre mapes. El novembre n'envià un altre, adjuntant-hi el diari de bord del Piloto Moraleda, que Bauzà considerava correcte per a la zona del Sud de Chile, Tres Torres i Chiloé. Fitzroy es va fer ressò més d'una vegada de l'ajuda que li feren les informacions de Felip Bauzà, sobretot quan més nerviós va estar durant el viatge del Beagle, ja que gràcies a les seves indicacions precises havia pogut acursar l'exploració pel sud de Chile ("... a spanish manuscripts has been procured from D. Felipe Bauzá, which may greathly abridge the examinations of that interval...). Bauzà ja hi havia estat anys abans, com he dit, amb una de les majors expedicions científiques del XVIII, Humboldt, i després FitzRoy, i Darwin de retruc, se'n serviren.
L'origen de les especiès per mitjà de la selecció natural... es publicà l'any 1859, i es traduí a l'espanyol anys després l'any 1877. Per analitzar la seva dificultosa penetració a Balears i a Espanya caldrà tenir en compte la "Bibliografia crítica de Darwin en España 1857-2005" que confegí l'amic Jaume Josa. Nogensmenys, cal ressaltar que la Institución Libre de Enseñanza el feu professor honorari abans de la seva mort.
Servidor, que és un poc sentimental, recorda amb emoció -científica- el dia que vegé desembocar el cabalós riu Bio-Bio a Chile, l'havia observat abans a una imatge de l'expedició Malaspina, qui sap si dibuixat per Felip Bauzà, l'any 1790. Amb la mateixa intensitat emocional vaig visitar el bosc petrificat, descobert per Darwin a la Patagònia el 1835. Un paisatge desolat, en un pas dels Andes entre Argentina i Chile, per una camí inacabable de macs, un lloc quasi abandonat: "Troncs d'enormes araucàries petrificades..."; i vent, sempre el vent inacabable de la terra dels patagons exterminats pel general Rosas, al qual Darwin visità al seu campament. Vagi aquest apunt, si volen, com una curiositat sobre la connexió entre el Beagle i un liberal mallorquí.
_______________________________
La primera imatge és la "Atrevida", de l'expedició Malaspina, 1790 i la segona, el Beagle carenat, 1834
jcmllonja | 02 Gener, 2009 14:46
L’ensaïmada més petita del món...
Climent Picornell
1.- Per demostrar que la meva psicomotricitat fina era l’adequada –“ets un manotes!”, em sentia dir sovint- vaig decidir pastar l’ensaïmada més petita del món. Amb un didal de farina i una ditada de saïm vaig enfornar una ensaïmada que, en ésser cuita, fou com una peça de deu cèntims. Un pic refredada ens asseguérem a taula un servidor, el ropit del meu corral, un moixet -fill d’un moix republicà del puig de Sant Pere-, dues puces i un ‘poi’ entrat en costura. Va ser un llepadits, sobretot per les puces, que repetiren tres vegades. La vega la férem ben en mig de Mallorca, que no és davall el campanar de Sineu –on, com saben, hi ha el pern del món, gira que te gira- sinó davant la barberia d’en Tomeu “Titina” a la plaça del Fossar. En haver fet un rot el moixet se’n tornà al baixador de Llubí, son pare l’esperava a l’estació intermodal de Palma per anar al Principal, on hi entren per davall una teula. El ropit sortí escapat cap a la partió d’Ariany i Petra i les puces i el ‘poi’ tornaren calentons dins la butxaca de la meva jaca. Quan em vaig despertar -un tió cremava a les totes dins la foganya- em vengué al cap el forner “Boveta” explicant-me com havien construït l’ensaïmada més grossa del món, el dijous Bo.
2.- M’aixec ben de matí. Fa fred. Surt pel corral a aprofitar una estona de soleiet. Sent les abelles que es concentren a les flors blavoses i petites del romaní que sembrà mon pare. Ara hi ha poques flors, encara que l’olor de les del nisprer és potent i aferradissa i, un punt, melosa. Les taronges ja agafen el color que toca. Passa pel carrer -abans un camí amb les voreres plenes de magraners agres i donardes majestuoses- un personatge que no aconseguesc identificar, però ell sí que me té molt present. M’escomet: "Tu eres molt brusquer, me deia mon pare”. Feia molt de temps que no sentia aquesta expressió, era com qui dir: eres un poc extravagant, bohemio, raro. En una paraula... que me pegaven brusques. Tallat de lluna. Tot perquè havia estat d’aquella generació que començà a deixar-se els cabells llargs, com a símbol extern de trencament. Peluts, els deien per Eivissa als primers hippies, ye-yés, per aproximació a les cançons que cantaven els Beatles. A França el pelut per antonomàsia, era un cantador que es feia dir Antoine. Cantava una cosa així: “Mu mare me diu Toni / els cabells t'has de tallar / I jo li dic mumare / d'aquí a vint anys...” Pens amb els hippies europeus i la seva carrincloneria simplista de camises florejades, lluny de la bona consciència dels americans, que es creien el que deien i feien el que creien; els europeus ho feien per follar ( Antoine, dixit). Un dels contraris, emprenyat perquè li prenia les al·lotes, composà una cançó per contestar-li: “Cheveux longs, idées courtes”. Poc a poc el pel llarg deixà de ser símbol de res, tant com el pèl tallat a la navalla. La persona que em parlava tenia pinta de skin head, de matón de barrio, cabells quasi rapats i orelles plenes d'arracades. Menava amb ell un al·lot de devers sis anys, que el mirava embadalit i amb admiració. Intentà explicar-me qui era, d’on era, però no ho vaig saber, tot i que li vaig dir: sí... sí... ja sé... però la veritat era que no identificava la seva família. La pinta de skin el fa d’una altra generació, o només ho és en aparença, deu anar així perquè és moda, i ja se sap que ‘lo que s’usa, no té excusa’. El nin menjava pa amb sobrassada i feia com a carusses. “Cou un poc –respon l’skin
santjoaner- però és molt bona; aquesta és de la que fa que les monges, si en mengen, hagin de dormir destapades”. I riu que te riu...
3.- Me xerra des d’una cadira del cafè en Sebastià “Flonjo”, atia el foc, componguent les estelles. “Idò no saps amb qui ‘pelees’ -símil extraordinari emprat com “no saps amb qui te poses...”- “Te’n contaré dues de quan jo era nin. Vaig tornar un dia a ca meva, capell posat. Crid sa meva germana Maria: ‘no sé què tenc al cap, me pica molt, m'ho vols mirar?’. Na Maria me lleva es capell i hi afina un dragó, negre, gros. Va començar a cridar i a córrer, amb un atac. No se va aturar fins a ses escales de Consolació. Mon pare em va maçolar fort. Això de fer por amb sos dragons m’agradava molt. El dia de la festa, a ca nostra, solien fer un arròs brouós, això que ara li diuen arròs brut. Hi havia un poc de tot, colomí, faraona, pollastre... Ell, jo, què t’he de dir, hi vaig tirar un dragó que duia dins sa butxaca sense que ningú se’n temés. Van a taula, fan plat i dins es del conco Arnau de sa Pleta, sa primera tallada que li cau és es dragó, ben bullit, però amb sos ulls oberts. Sa madona que feia els plats pegà un crit i hi hagué arròs per tot. Ho tiraren i dinàrem de segon, escaldums. No varen arribar a saber mai qui ho havia fet, mon pare sospitava, però donaren sa culpa a que feren s’arròs dins sa foganya i hi havia caigut, també, un poc de sutja. Jo no vaig dir res mai, fins que mon pare fou mort. De por que encara no m’ arribàs sa clotellada”.
4.- L’amo en Miquel, armat amb una bona bufanda, a l’escala del portal dels homes, me conta coverbos de son pare. Li deien de “Can Capsibo" de mal nom i se'n va anar, millor dit, l'enviaren, al ‘Frente’, en temps de la guerra. No escrivia mai als de ca seva, que passaven una penada. Un dia es va decidir a enviar un carta que reberen amb alegria, però en obrir-la no hi havia res. No havia pensat a posar-hi l'escrit. Sabien que era viu perquè al seu batalló n'hi havia un altre, de ca don Melcior, que donava noves d'ell. Ho contà moltes vegades, per fer veure que era un home calmat. “Que sou un poc nerviós l'amo?” Li digué un dia un cambrer. “Nerviós jo? Jove, heu de saber que vaig anar a sa guerra i en tres anys no vaig escriure mai, més que un pic, i només varen rebre es sobre. Nerviós jo? Au, au. au... du ses olives i no discutesquis.” “Els hereus mos pensàvem que mos faria rics. Quin cugul mos enduguérem! Encara el recordam, com qui deixa una alfàbia buida. Pitjor! Deutes deixà. Si vols que se'n recordin de tu no deixis doblers, deixa deutes. Se'n recordaran, i bé, de tu”. Se moca fort. “Tota sa vida!”.
5.- Sent l’al·lota que fa companyia a ma mare -que ja és molt velleta- parlar en guaraní per telèfon. Dóna el Bon Nadal als seus fills, que són al Paraguai, en la seva llengua, que no entenc.
_____________________________________________________________
IMATGE: RAFAEL FÈLIX PUIGRÓS ( "Aterratge perfecte )
« | Gener 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |