Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI TENYITS D'HIVERN Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2008 19:57

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Jardins d’altri tenyits d’hivern

Climent Picornell

Es parla poc de turisme, és com si en aquesta nova legislatura el tema hagués quedat soterrat, després de les envestides que els hotelers envergaren al primer pacte de progrés, un d’ells, Gabriel Escarrer, opinava:  “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d’oportunitats, és la meta a la qual aspiren els governants seriosos. És un dels fins que persegueixen les constitucions elaborades amb rigor per homes de bona fe.” (L’oci, el negoci, l’ofici. 1989). Per contra, un escriptor heterodoxe parlava per boca d’un dels seus personatges: “Els materialistes no tenien en compte que quan les coses no duren prou perquè puguin ésser assimilades, els homes s’acostumen a no estimar-les i la seva inconstància acaba per estendre’s a les amistats, als amors i als sentiments ; i vet aquí la gènesi d’un tipus d’imbecil·litat moral dels nostres dies : el turisme”. Llorenç Villalonga ( Andrea Victrix, 1973). De quin dels dos hem de triar el concepte? Tal vegada de cap. Si més no, vegin Villalonga i el seu poder adivinatori, errat de comptes, en un escrit de 1935: “La història assenyalarà a aquests dos homes com els qui millor han comprès la seva època i com els més dotats de visió de futur”. Els dos homes a qui es referia eren Hitler i Mussolini. Hem de deixar de punyir el vesper del Villalonga falangista? O cal entrar dins les empaties del creadors literaris, esquizofrènics controlats? ( Jacques Brel: “Tenia l’ull del pastor, però el cor de l’ovella”, Mon enfance). O creure que Villalonga era jove i com a tal li podríem aplicar el que fa dir Thomas Mann al jueu jesuïta Leo Naphta ( La muntanya màgica) dirigint-se al liberal Settembrini: “S’equivoca vostè si creu que la joventut estima la llibertat. El que anhela la joventut és obeir”. Qui sap si és adient la reflexió, ara que el joves universitaris es rebel·len contra Bolonya,  l’espai universitari europeu. Quan era jove Einstein manifestà: “Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer”. Millor això darrer que allò d’obeir. Per molt que als mallorquins ens hagin surat amb el “Creure és criança”.

 

Ha sortit més amunt el nom d’Adolf Hitler, la qual cosa em condueix al següent apunt. Cuique suum. La frase, traduïda literalment, significa “a cadascú el que és seu”. Antic aforisme grec i llatí, deriva en una altra frase, Suum cuique tribuere ( donar a cadascú el que li correspon ) i enllaça amb el sentit de donar “Al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”. La trobam a Ciceró, al codi d’Ulpià, sembla que és el lema d’alguna universitat nòrdica, emprada en el sentit de què cadascú tendrà el seu mereixement en funció de la seva intel·ligència. Al padrí d’uns bons amic meus, Jaume Rabassa (1899-1944) el mataren a Buchenwald, un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi, on hi estaren internats entre altres Léon Blum, Bruno Bettelheim, Jorge Semprún... Hi vaig ser, fa uns anys, i encara hi havia a les portes la inscripció Jedem das Seine ( A cadascú el que és seu ), allà amb el  sentit cínic i criminal de “a cadascú el que és mereix”. A partir d’aquí la frase agafa i s’amara de mala llet. Repens el lema, escrit també amb ferro, i  l’enorme hipocresia d’algunes sentències canviades de sentit en similars circumstàncies, com l’Arbeit macht frei (El treball us farà lliures) a un altre camp sinistre, el d’Auschwitz. Quan la companyia Nokia, famosa pels seus telèfons mòbils, usà “a cadascú el que és seu”, com a lema d’una campanya publicitària, l’American Jewish Committee protestà fortament, amb raó, evidenciant que la frase estava tenyida, encara, de la maledicència dels nazis.

 

Coses del temps, de les guerres, de la mundial i de la civil. I de les post-guerres; Jaime Gil de Biedma retratava la seva: “Media España ocupaba España entera / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros... Y pasaban figuras mal vestidas / de mujeres, cruzando como sombras, /solitarias mujeres adiestradas / -viudas, hijas o esposas- / en los modos peores de ganar la vida / y suplir a sus hombres. Por la noche, / las más hermosas sonreían  / a los más insolentes de los vencedores.” Crueltat, dolor i, encara, racisme covat. L'amo en Toni "Gromesta", 96 anys, té, en un poble petit de Mallorca, uns nous veïnats: són senegalesos. "Els negres petits ploren ben igual que els infants mallorquins". Ho diu sense malícia, no com la que emprava sa mare quan una filla, germana de l’amo en Toni, festejava un xueta. Li digué només un  pic, i pus: "M'estim més que te casis amb un negre que amb un xuetó". Eren, però, els temps en que els únics negres que hi havia a Mallorca eren els de Can Matons. Avui en dia, passats els anys i les guerres, la gent té poca memòria i sol confondre les coses. Com aquesta afirmació desbaratada: “The Beatles amb la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds feien apologia de l’ADSL”. ADSL per LSD, tan se val..., errada que mesura el fatal pes, i el pas, dels anys.

 

I avui? Com ahir. “Avui la gent sap el preu de tot, però no coneix el valor de res” ( Atribuïda a Oscar Wilde, 1854-1900). Tal vegada per això es vol “comprar” desesperadament la felicitat, que no es ven, i es cau en mals diversos, que condueixen cap als moderns remeiers, els psiquiatres. “En el camp de la Psiquiatria hi ha només quatre grans categories de medicaments: les pastilletes per la tristor –antidepressius-, les pastilletes per a la por –ansiolítics-, les pastilletes per a les veus i els pensaments extranys –neurolèptics- i les pastilletes per a evitar els alts massa alts i els baixos massa baixos –reguladors de l’humor-..., hi ha, a més, la psicoteràpia que consisteix en ajudar a les persones escoltant-les i parlant amb elles.” ( François Lelord: El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat, 2005 ).

 

A punt d’entrar a 2009, guard un missatge anònim, un sms,  que acabà al meu mòbil la passada nit de cap d’any, encara el passeig, no l’he esborrat. Tenc dificultats per interpretar-lo correctament, diu: “ 3 desitjos x 2008; força x canviar el q puguem; q no consentim el q no puguem canviar; i q siguem incapaços de diferenciar ambdues coses.” Li explic a J.P.M. perquè el m’interpreti i m’aconselli; com a contesta, me regala el que ell anomena un unami: "De vegades tenc l'impressió d'estar contemplant l'aigua que davalla el torrent, tot sol, sabent que l'única remor que sona és la que jo sent. I escolt la tristesa pura, noble, com una ferida que brolla per sanar. Els còdols -pedres exultades- no necessiten consells".

CONTRA FELANITX ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2008 10:49

Contra Felanitx?

Climent Picornell

No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló “Cordella” per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també,  la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d’un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d’un llibre de n’Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N’he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d’amagat, del Llunari pagès de Jaume d’Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!

Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses-  o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló “Pereió” són: “...una tribu, una civilització, un cert mite”. Mare de Déueta de Sant Salvador!  Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d’alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se’n que al poble de veïnat els han d’adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l’Índia, un intel·lectual –femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes-  a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d’Es Carritxó.

No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i  és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs-  arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir “Instituto Laboral”; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari “Costella” que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria “Don Tu”, n’Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu  profundíssima de D. Macià Tibús. Amb  Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o  "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...

Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: “generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades”. Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l’Atenes i l’Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: “els de Felanitx no som manacorers.” Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").

Els comentaris d’en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats,  sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l’ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d’en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat  a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.

Disculpin si el he tret bullit d’ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.

"ESPLUGABOUS" A MEIÀ. Climent Picornell

jcmllonja | 10 Desembre, 2008 11:22

“Esplugabous”  a Meià

Climent Picornell

Des de fa unes setmanes una partida nombrosa d'ocells blancs acompanya les guardes de porcs i de méns que pasturen a dreta i a esquerra de la carretera de Sant Joan a Montuïri, un poc abans d'arribar a les cases de Meià. Són Esplugabous ( Bubulcus ibis ). He agafat l'exemple de Sant Joan, però no hi ha hagut guarda de méns que hagi observat, per tot Mallorca,  aquests octubre i novembre que no l'hagi vist acompanyada dels estols corresponents d'aquest ocells.  Ja sigui talaiant damunt un arbre, o enterra, perseguint cucs i  insectes que, en alguns casos, deixava a l'aire la rella dels tractors. Però la característica més peculiar d'aquestes aus, la que crida més l'atenció als observadors, és que algunes d'elles se col·loquen dretes damunt els animals. Els esplugabous,  com el seu nom indica, espluguen, que vol dir netegen, de polls, puces, paparres i altres paràsits els animals, méns i porcs en aquest cas, i per aquest motiu són damunt d'ells.

Algú altre també els havia afinat i em digué que havia vist agrons, “garses blanques”, ja que l'ocell és d'un tamany important, blanc i de potes llargues, i que també els havia vist damunt els animals, tan damunt l'esquena dels porcs com damunt els méns. No són agrons, però són com agrons, de fet als agrons en castellà els diuen "garzas" i als esplugabous  "garcitas del ganado" o "garcillas bueyeras", per la seva semblança amb alguns ocells d'albufera i salobrar, però són d'un tamany un poc menor. En canvi l'esplugabous no s'alimenta només en zones aquàtiques, sinó que ho fa també als camps de conreu, associat al bestiar, com el seu nom indica o, també modernament, ja com un ocell oportunista, als abocadors de fems. És un au que, al Pla, crec que pot ser nidificant, tot i que la seva presència massiva és bàsicament tardoral i hivernal, migratòria. Sol dormir prop de zones d'aigua, però esporàdicament per tot arreu.

L'esplugabous és de la família dels ardeids, ordre dels ciconiformes, camallargs,  fa prop de mig metre, pesa entre 250 - 500 grams, plomes blanques amb alguns tocs marronencs - ocres al cap i a la pitrera, sobretot quan es reprodueix. Bec groguenc llarg i fort i el coll també llarg, però més curt que els altres integrants de la seva família. Les potes "camallargues" són grisoses i en criar agafen tonalitats més granatoses. Menja un poc de tot: insectes, peixets, invertebrats aquàtics i terrestres, granots, serps i petits mamífers, com ratolins.  Per a la seva reproducció se sol acostar prop de l'aigua -a Mallorca com he dit crec que ja nidifica també pel  mig- i solen fer entre 3 i 5 ous de tonalitat blavenca, incubats unes tres setmanes, i el polls, al cap d'un mes i poc, ja surten del niu.

És una espècie  en expansió que fins fa poc vivia, en principi, ran de rius, basses, aiguamolls i albuferes seguint els bous, rinoceronts, zebres i altres mamífers salvatges, se suposa que poc a poc començà a anar també darrera altres animals domèstics, ara, en el nostre cas, acompanyant les guardes de méns i de porcs de Meià. També se'l veu, com he dit,  darrera dels tractors que llauren i deixen al descobert petits animals que estaven davall la  terra. El seu comportament és gregari i sol viure en colònies nombroses, tot i que es poden veure exemplars dispersos.

A S’Albufera d’Alcúdia el tenien fa uns anys catalogat com hivernant i migrant rar; però ara, a S’Albufera,  és bo de veure tot l’any amb dormidors de més de mil exemplars. És però a la tardor-hivern quan és més abundant, durant el dia se’n van a menjar fora, molt d’ells al Pla de Mallorca. Aquí, al Pla, i a Sant Joan en concret, fins fa molt poc era un ocell rar, més bé excepcional. Fa uns quatre anys ho vaig demanar a diversos pastors -bons ornitòlegs tots ells- i un, que vetllava una guarda enorme, d’uns centenars d’ovelles, a Maria de la Salut,  al demanar-li: "Què els deis a aquests ocells?" Em va contestar: "No ho sé, abans no n'hi havia, han vengut fa poc". Reafirmant el rapidíssim procés de la seva expansió recent. En aquest sentit, està catalogat com una de les espècies d'ocells que ha tengut una difusió més potent en els darrers cent anys, i les citacions ornitològiques de primers avistaments i de cria són, la majoria, del segle XX. Nadiu originàriament de les zones tropicals i subtropicals d’Àfrica -algú suposa també que també del sud de la península Ibèrica-, a finals del XIX ja havia arribat a tota Àfrica, després va anar cap Amèrica Central i cap a Amèrica del Nord. A Europa del Sud s'hi expandí durant la segona meitat del segle XX i a Anglaterra hi ha criat per primera vegada enguany, l’any 2008. Ja és, també a Austràlia i Nova Zelanda. Només li falta colonitzar l'Antàrtida. Aquesta massiva expansió mundial és deguda al seu peculiar comportament migratori i a la relació d'aquests ocells amb l'home i els seus animals domèstics, i a que la seva dieta -que era d’aigües poc profundes- ara, és molt més dependent dels insectes terrestres. No es de descartar que la seva presència i nidificació al Pla de  Mallorca és faci de cada pic més comuna, i  més ara que l'han vist menjant també prop dels abocadors de fems.

________________________________

La imatge és de Casa Enara

 

MONTUÏRI I EL PLA, ENTRE LA MALLORCA PROFUNDA I LA REAL. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2008 19:35

Montuïri i el Pla, entre la Mallorca profunda i la real.

Climent Picornell

Me lloga en Joan Miralles “Porrerenc” per a les jornades d’Història Local de Montuïri. No contaré als meus oients per on para la Serreta des Fonoll, l’alçària del Puig de Sant Miquel o les quarterades que tenen Alcoraia, son Comelles o Tagamanent. Faig comptes recordar el que tothom, probablement, ja sap: quines són les problemàtiques del Pla de Mallorca, del qual Montuïri és un mirall perfecte. Un rosari d’obvietats. Agendes 21, Normes subsidiàries, Plans Directors i Territorials diversos ja han plantejat, qui sap si millor, aquestes qüestions.

Hi ha molta foravila, però adesiara un es topa amb xalets i habitatges, i les grues –quasi totes desballestades per la crisi- marquen els llocs on les construccions plurifamiliars, desconegudes als petits nuclis rurals, han configurat una altra fesomia a la Mallorca interior. Una rurbanització, resultat de la disseminació de la ciutat dins el territori, una urbanització difosa, amb saldos migratoris que han canviat –amb nous immigrants-, creixen els pagesos a temps parcial, es transforma el mercat immobiliari, apareixen nous residents, com els treballadors amb mobilitat diària i, encara que hi subsisteixi un espai agrari, majoritari i dominant, no se sap molt bé si li hem de dir espai rural.

Per fer via. Els municipis del Pla tenen els índexs d’activitat econòmica més baixos de Balears. Hi ha activitat agrícola, malgrat no es vegi reflectida en les persones donades d’alta al règim agrari. El sector industrial és d’unitats de petites dimensions. El comerç està en expansió, sobretot en establiments a l’engròs, però es mantenen botigues petites, mercats artesanals i fires temàtiques, com la de la perdiu. El sector de la restauració i del turisme rural han augmentat. Però la construcció és l’activitat empresarial majoritària a tots els municipis. El percentatge de població activa del Pla és per sota del de Mallorca. Aquest baix valor és a causa de l’envelliment de la població i que moltes dones no “apareixen” com actives.

Una lectura ràpida de la demografia és ben explicativa. El Pla perd població de 1950 a 2004.  De 37.214 a 26.579 habitants, perd el 30 %. En els darrers anys, però, la població s’ha incrementat un 9 % . Aquest redreçament, és degut fonamentalment a l’empadronament de gent que treballa a Ciutat, a alguns “retorns” de gent del poble, però, sobretot, a l’arribada d’immigrants. Canvi de tendència a  partir del canvi de mil·leni,  associat a la immigració estrangera. Això ha provocat la revitalització de la construcció, serveis domèstics, comerç. Ha induït noves necessitats de serveis escolars i sanitaris , o ha dinamitzat el mercat de lloguer de cases, fins ara buides.

Les noves carreteres i el tren fins a Manacor i Inca, amb el servei de bus associat, han estat vectors predominants.  Hi ha una nova  realitat dels pobles, més mestissa i multicultural, que és “visualitza” sobretot en un perill de  pèrdua de la identitat tradicional del que fins ara havia estat “el cor de l’illa”, això, malgrat als pobles del Pla  es doni una integració social acceptable, sobretot a través dels infants quan van a escola. La immigració estrangera, cal recordar-ho, és dual: residencial la que ve del Nord, i a la recerca de treball, la del Sud.

Al Pla de Mallorca el pes de la gent major és molt gran. Maria de la Salut, Montuïri i Sant Joan són municipis on el percentatge de persones majors de 65 anys supera el 20 % del total de la població. La forma de viure de l’anomenada “tercera edat” ha transformat els nostres majors en personatges actius, en un lobby de pressió i en un col·lectiu desitjat. Les administracions generen acceleradament plans gerontològics. Tot i que vells i immigrants focalitzin l’atenció de les problemàtiques socials, al mig o més avall de la piràmide de població, s’hi situa el gruix de gent que manifesta que li agrada viure al seu poble, Montuïri en aquest cas, i que no canviaria les seves condicions de vida, pugna per millorar el seu redol, i s’implica en la trama d’una societat civil activa i conscient de les seves fortaleses i debilitats.

A la recerca de solucions, fa anys és parlava del pla del Pla. No s’aprovà, es gastaren de bades el doblers: s’havia d’incentivar l’economia, millorar les infrastructures i els serveis, protegir els recursos patrimonials i ambientals, un desenvolupament homogeni –encara no es deia sostenible- ajudant a l’agricultura i limitant la construcció a foravila. S’aprovaren després les Directrius d’Ordenació del Territori i, mentre els gabinets tècnics es repensaven el futur, la realitat feia molta més via, la il·legalitat o les necessitats de mà d’obra no coberta pels residents substituïda amb immigrants, anaven configurant el Pla del segle XXI, d’esquena a qualsevol pla. Arribà el Pla Territorial de Mallorca, ja se sap que sense planificació el que va creixent és el desordre, immers dins el deixar fer. Més enllà de les crítiques a com puguin ser els índex de densitat fixats per al creixement urbanístic o la poca coherència en la regulació del sòl rústic, el més important és que el Consell de Mallorca activi definitivament  el control de la redacció de normes o la  disciplina urbanística, que tant costa d’imposar, i és un punt clau del bon govern.

Hi ha el temor de què el Pla, definitivament i únicament, esdevengui una comarca dormitori, o que es contempli com una “reserva” del caràcter rural de Mallorca. Es suposa que els indígenes – conservadors de les tradicions- s’haurien de casar per l’església, dinar d’arròs brut, fer ball de bot  i  llaurar amb calçons amb bufes. Aquesta visió esbiaixada és patrimoni de “palmesanos”, el Pla és avui una comarca on la globalització ha transportat el seu modus operandi, una sensació de què, tret del territori i les relacions personals, el demés és com per tot. Amb un sector agrari en crisi per la poca rendibilitat  -amb la paradoxa de que el preu de la terra no deixa d’augmentar-, si els costums i les tradicions eren subsidiàries d’aquestes activitats rurals o han desaparegut o han agafat un caire de representació cultural allunyat del que, en realitat, les feu néixer. Cants, balls, oficis, es mantenen per la dèria d’uns pocs, per la subvenció de les administracions o per enyorança de la tradició que, és cert, encara sobreviu. Una aposta, podria ser la gestió eficient del patrimoni natural i cultural tangible i intangible, en termes d’accessibilitat per molta de gent, fent compatibles l’autenticitat amb els objectius de les polítiques turístiques i culturals. Però voler considerar el Pla com un món de rondalla és equivocat. També és ver que les qüestions que toquen l’esperit del poble, l’herència dels nostres majors, conceptes edificats sobre les tradicions i la cultura,  fa mal tenyir-los del marketing de “les coses ètniques”, del mercantilisme cultural.  En definitiva, el que volia dir és que la modernitat i el dinamisme són  a les comarques interiors, de manera desigual i que això que se’n diuen béns intangibles -tranquil·litat, bon veïnatge, mesura humana de les coses-  són encara valors del Pla de Mallorca. Mallorca profunda? Veurem fins quan la crisi i els promotors urbanístics ens deixaran la profunditat només per a nosaltres.

_________________________________________________________

IMATGE DE FRANCESC SALVÀ DE S'ALLAPASSA  (1867 -1950)

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb