Climent Picornell

A PROPÒSIT DE JOAN FUSTER. PER UNA RELECTURA D' ELS MALLORQUINS. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2008 15:02

A propòsit de Joan Fuster. Per un relectura d’ Els Mallorquins.

Climent Picornell

A “Cultura / s”, suplement de La Vanguardia, 331 d’octubre, hi ha un dossier sobre “València revisitada”, amb una enquesta: “Què queda de Joan Fuster?” Joan Fuster ( Sueca, 1922-1992), amb una gran producció literària, assagística i periodística, és conegut, malgrat tot, per Nosaltres els Valencians (1962). Segons la majoria d’entrevistats, Nosaltres els Valencians  va plantejar, d’una manera moderna, una interpretació de la història valenciana, el seu marc d’adscripció nacional i com la cultura i la llengua podien determinar el sentit polític del seu present, i futur. “Va remoure una societat en perpetua somnolència digestiva”. Després de veure l’evolució del país Valencià, sembla que el seu major error va ser creure que els intel·lectuals, les idees, qui sap si la raó, podrien canviar el país. El seu missatge no va arribar al gruix dels valencians, tot i que la ira i el despreci que causà el llibre a  l’star system dretà i anticatalanista, significava que el que va dir feia por al reaccionarisme, que no podia suportar el fet de que València miràs a Barcelona; mirar a Madrid era, segons Fuster, provincià. Tanmateix s’ha donat aquesta dualitat, Julià Guillamon  posa l’exemple de la literatura, Josep F. Mira, Ferrant Torrent o Josep Piera, mirant a Barcelona i Manuel Vicent, Juan José Millàs, Vicente Molina Foix dirigint la seva carrera a Madrid, generant dos móns incomunicats, desiguals. Fuster, en definitiva, amb la resituació dels Països Catalans, va provocar, però, la superació del regionalisme i despertà una consciència nacional valenciana. “Els valencians sabíem que existíem però no sabíem qui érem”. Alguns han momificat el llibre, greu error, ja que  la societat valenciana d’avui és molt diferent a la que i per a la qual Fuster va pensar. Josep Vicent Marqués ( País perplex, 1973) o Ernest Lluch ( La via valenciana, 1976), repensaren prest si eren adequades les propostes del fusterianisme estricte; me veig encara discutint això a Sueca amb l’amic Eliseu Climent el dia de l’enterrament de Fuster.

I a Mallorca? Josep Melià (1939-2000), amb Els Mallorquins ( 1967) proposà una cosa semblant a la que va fer Fuster a València: a les acaballes de la dictadura franquista, rellegir i reinterpretar la història de Mallorca, i de Balears. Ell mateix ho diu al llibre: “Vaig acudir a veure J. Mª Llompart perquè reclamava la urgència d’assolir una empresa similar pel que feia al nostre territori insular”. Com Jaume Vicens i Vives havia fet amb Notícia de Catalunya, Joan Fuster al país Valencià, a Mallorca, Els Mallorquins. Ja s’ha dit que va ser una obra que serví com a “maître a penser” d’una sèrie de generacions, ho conta molt bé Antoni Marimón al pròleg de les Obres Completes de Melià. Han passat més de quaranta anys de la seva primera edició, i, també les illes Balears han canviat molt, seria ben hora de fer una relectura de Mallorca, a partir del llibre de Josep Melià. Encara que, ben pensat, ell mateix la va anar fent. Els Mallorquins tengué quatre edicions en català i una en castellà. A la tercera, rebatiada com La nació dels Mallorquins (1977) hi desapareix el pròleg, escrit precisament per Joan Fuster, qui hi deia coses com:  “Només amb la restauració d’una consciència “unitària” dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, rossellonesos”, “valencians”- sentir-nos “normals” en un esdevenidor desitjable”. Aquestes coses ja no li devien servir a Melià quan va escriure la nova versió, que havia de ser una espècie de llibre vermell pel mallorquinisme polític, el seu, militant, i no devien convenir determinades expressions pancatalanistes. Ja Fuster havia anomenat als seus “revisors”, en el mateix sentit, “neovalencianistes”. Al pròleg de la  darrera edició, publicada també com La nació dels Mallorquins ( 1990), Melià resitua el seu pensament –malgrat, diu ell, “em llencen el bromeig per a rescriure aquest llibre”-, al seu llarg pròleg repassa la desnacionalització de la nostra societat, malgrat l’experiment de l’autonomia, i es lamenta de la seva evolució: “No hi ha en definitiva, ni mapa, ni carta de navegació, ni horitzó”; referint-se a la llengua: “després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”.  Ell mateix ja havia renunciat, pos un exemple, a que el nostre progrés nacional  vendria associat a una nova classe burgesa, encarnada pels hotelers. Melià, a diferència de Fuster a València, havia interpretat que el futur econòmic de Balears es lligaria fortament amb l’evolució del sector turístic. Essent director d’ El Mirall li vaig fer una llarga entrevista (1992) on ell mateix em confessava: “No he estat capaç de transmetre el meu pensament a capes amples de la població”. Crec que ja malalt, sopàvem un dia per comunicar-li el nomenament de Doctor Honoris Causa de la UIB, amb el rector Llorenç Huguet i amb el vice-rector Jaume Sureda -d’Artà, com ell- i ens relatava punts del que voldria dir a la seva lliçó: “Que la pervivència de les cultures amenaçades no se soluciona només reconeixent els drets individual o que desitjaria per damunt tot que els castellà perdés el seu caràcter hegemònic, un privilegi que li atorga la Constitució”.

Així com a Catalunya ha estat corrent repensar sovint el catalanisme, a València ja he citat alguns exercicis de rescriure el valencianisme, s’ha fet el mateix Mallorca? Què ens queda de la proposta de Melià? Tal vegada no faci falta, pensarà algú, una lectura d’aquesta casta, ja que han vengut propostes de la mà dels partits polítics de la democràcia  –passada la paradoxa de que al principi l’autonomia ens era gestionada pels qui no hi creien, ara, comanden els més propers a aquest ideari- així, per tant, no deu fer falta una altra anàlisi, com Els mallorquins, però moderna i actual, que ens ajudi a interpretar la societat i el futur en línia amb aquestes sintonies. Caldria, tal vegada, analitzar les propostes dels nous nacionalistes d’UM –el partit de Melià-, o les respostes que han provocat la trencadissa del nacionalisme d’esquerres, abans monopolitzat pel PSM? Amb tot s’hi haurien d’afegir alguns canvis significatius. Per exemple, s’esbrinava abans, com una clau de volta del nacionalisme polític, la financiació desigual de les comunitats autònomes per part de l’estat central, que ara ha estat reconeguda com una condició “sine qua non” per  tothom, empresaris, partits polítics de tot pelatge, fins i tot el president Zapatero ha tret la pastanaga, ha fet públics els comptes, que abans eren el secret sobre el qual es muntaven les demandes de renacionalització. Altres elements perduren encara, molt augmentats, com és el cas de la integració de la immigració, copsat ja per Melià: “Obert a una nova invasió, el poble illenc perpetua els seus complexos seculars: sap que és inferior i tracta de fingir superioritat…”

Com diu el col·lega J. V.  Boira: “Els valencians, uns ancorats a la derrota a mans dels Borbons a Almansa el 1707 i uns altres amb la bandera de Don Pelayo al Palau de la Generalitat”, ( no és el cas exacte de Balears avui, afegiria un servidor) “necessitem nous horitzons, no gran idees, sinó una mica d’imaginació i sentit comú”. Ho transform en pregunta: davant la globalització que impulsa nous pensaments estratègics,  valencians i catalans, -i mallorquins, afegesc-, tenim coses a dir? Junts o per separat? O hem d’esperar que passi la crisi? Qualsevol crisi és bona, per esperar. Com sempre.

_____________________________________________

IMATGES  D'ANDREU TERRADES

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb