Climent Picornell

FANTASMES I 'FENG SHUI' A UNA CASA DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 24 Novembre, 2008 17:22

Fantasmes i ‘feng shui’ a una casa de Palma

Climent Picornell

Em sembla, no ho sé molt segur, crec que estic vacunat contra negocis macrobiòtics, hippies, energètics, mercaderies emocionals i altres ‘feng shui’ diversos que ara se venen més que mai. Un temps en vaig ser creient fervent, defensor acèrrim del ying, i també del yang, però ara me faria molta vergonya fer ‘taixí’ públicament per les places de Palma, per dir-ho clar i curt.

I encara amb segons quines d’aquestes qüestions som capaç de fer transaccions empàtiques – naturopatia, osteopatia, quiromassatge, acupuntura, drenatge limfàtic...-  encara, encara. Amb els qui no puc, de cap manera, són amb el qui mercadegen amb la salut de la gent, tant la física com la mental, si és que n’hi ha dues, i els venen des de falses esperances fins a mentides, usant l’alimentació o la medicina com a caps de turc. És allò de què els metges són uns doblerers i les multinacionals farmacològiques només miren la seva butxaca. Que també pot ser  veritat. N’hi que van més enllà amb les teories conspiratòries: la panacea que ho cura tot ja és inventada, però per no espatllar grans negocis - càncer o alzheimer- la tenen guardada amb set claus. Me costa molt entrar en aquests raonaments, sobretot en això de l’energia corporal: tots som energia, les aures, les vibracions, no puc suportar ni les Good Vibrations dels Beach Boys, servidor és d’en Frank Zappa. Ja me diran: Reiki monocorde pitagòric; modo de vida Kadampa; nutrició ortomolecular; podologia holística ( com tot, és una qüestió d’adjectius), així, ioga cel·lular o hindú o integral o ananda; ‘coaching’ o ‘mentoring’ ( “agafa les ‘riendes’ de la teva vida!”); vacances tàntriques a Corfú, (vaja, així qualsevol!); massatge Ayurveda amb Katibasti o Vavartama (“a base de polvos ayurvédicos”); envoltures de xocolata, més massatge, més exfoliació, 60 euros (supòs que després en deuen poder berenar, amb ensaïmades).

Aquest pesat preàmbul ve a compte per mor del que contaré, una història per justificar el “corasón partío”: no crec amb màgies, però vaig fer un contacte d’aquest estil. Encara que, si algunes d’aquestes situacions actuen com placebo i donen felicitat a la gent sense fer-li mal, ja me va bé. Però tant l’antigimnàstica, la bioconstrucció, l’arquitectura energètica, com les drogues blanes... també són un negociet. Ara la història, i ja paresc un Jorge Bucay qualsevol, contant un conte i extreguent-ne la moralina cursi.

Vaig trobar el meu amic davant la casa que es va comprar. Havia desitjat tota la seva vida tenir un ca seva al barri antic de Palma. I, a la fi, a través d'un capellà va saber d'una propietat de dues dones majors, una fadrina i l'altra vídua i eixorca, que volien vendre ca sa mare, al barri palmesà de Monti-sion. Era la típica i tòpica herència que aniria a una balquena de nebots i recosins d'enfora. No discutí gens el preu que li posaren, aconsellades per un altre capellà, els qui les confessava, que es pensava demanar una cosa  excessiva per espantar qualsevol comprador i així aconseguir fer hereva la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana. La casa feia feredat i als nebots que l'havien guaitada no els havia fet ganes gastar-se tants doblers per arreglar-se ni que fos un dels estudis. Les ‘enredaderes’ havien tramat una malla mala de travessar dins el petit patiet, on, com calia a un casa bona, hi plovia. Una escala que feia una mica de volta amb un passamans que no havia vist el Netol de l'any tirurany duia a una portota, a la qual no importava tocar a la campaneta, quedava sempre mig oberta. Ocells i rates i més d'una gotera havien fet la resta. Però el meu amic que sempre ha tengut bon ull, la va comprar, sabia que era una bona inversió; els estic parlant de quan no existia ni en Kuhn, ni el seu partner. Ara no podria pagar ni les bigues que aguantaven les golfes, de nord vell i tornejades amb gust. Varen fer tec i només pentinada i la cara rentada allò ja pareixia una altra cosa. Però les sorpreses d'aquestes cases antigues, no s'acaben mai, algunes per bé. Davall el guix de l'entrada, guaitant entre una canyissada escardada hi  aparegué un artesonat de dotze metres quadrats amb estrelles de David, mudèjar en direm per entendre’ns, feia poc se n'havia subhastat un a Sotheby's per un ull de la cara, no va fer falta ni restaurar-lo, pareixia nou. I encara més, provant de connectar les canonades al carrer, cavant als soterranis varen aparèixer uns banys jueus, diferents als banys àrabs, no de bades la casa era dins el que havia estat el Call de la Ciutat de Mallorques. Només aquestes dues troballes ja valien vint vegades el que n'havia pagat. Però malgrat la seva sort, no s'hi trobava bé. Alguna cosa li causava malestar. No sabia molt bé el que era. Unes ganes de fugir just quan feia unes poques hores que hi era. Arribà a la conclusió que no era ell sinó alguna cosa de la casa. "Mals esperits”, em digué un dia, "jo no hi crec però els sent". "Tu que no tens uns amics que endevinen i xerren amb gent de l'altra banda? A lo millor m'ajudarien a purificar el lloc". Els vaig telefonar, un antic marxista, havia après astrologia dins la presó, on hi era per tràfic de drogues. Me varen dir que sí, que això també entrava dins les seves especialitats i que ho podien fer. Quedaren d'acord. Els va haver de deixar tot sols un dia i una nit sencers dins el casalot. No arribà a saber què feren, però em digué que havien aconseguit que sortissin mitja dotzena d'ànimes en pena. Jueus que no s'havien volgut convertir. Fugiren per un finestronet que no s'havia obert mai i, justament, volien sortir per allà. Vaig pensar en  els seus ectoplasmes fugint cap a Raticulín. Però el cas és que ara ell s'hi sentia bé. A pler. No tenia ja aquelles ganes de fugir-ne. "No és pagat. M'ho han fet molt bé de preu els teus amics. I a més m'he matriculat a un seminari de constel·lacions familiars i de psicologia sistèmica que fan el mes que ve. Jo també he de treure defora algun mal esperit”.

Podria haver triat cursos de regressions i vides passades, o de rebirthing que assegura que per la respiració es pot anar cap a la pau i l’amor. O la Càbala Astrològica o l’Astrologia humanística evolutiva. O les Flors de Bach ( “ajuden de forma innòcua i natural a harmonitzar les nostres emocions”). Aquí hi ha el re. Tot aquest merchandising està enrevoltat d’ecologia, naturisme i innocuitat, i són, tanmateix,  cursets, massatges o sessions personals: innòcues? Els que els deia, si va bé, és com aquelles dones que llevaven fics o els qui trobaven aigua a distància fent rodolar un pèndol damunt un mapa. Amb paraules més llatines deia Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”. No sé si m’explic molt bé, no em sé veure fent de Bucay de rebaixes: no hi vull creure, no toca. Però l’auge d’aquest segment és espectacular. Hi ha dansa lliure, dansa del ventre, Sant-Sanga ( concert interactiu de mantras), hidroteràpia del colon, osteopatia craniosacral, o, millor encara, sessió de ‘chakras’, al mateix lloc on una depil·lació per a homes de cos complet, només els costarà 40 euros. Entenen el meu dubte?

__________________________________

IMATGE de XISCO LLADÓ: EL DIMONI DE MONTUÏRI ( MALLORCA )

 

L'AMARGOR DE LA CAMA-ROJA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Novembre, 2008 22:36

L’amargor de la cama-roja

Climent Picornell

De les sensacions que creen determinats sensors en el nostre cervell, algunes m’han cridat poderosament l’atenció. Principalment les del gust. Dels quatre principals sabors –salat, dolç, àcid, amarg-  (no direm res del sabor “umami” ), l’agre i sobretot l’amarg són els més mals d’empassolar. Fa temps que hi dedic atenció.

Servidor, que té una cama de folklòric ploramiques que no l’abandona, en arribar el  temps de cames-rotges, fortament amargants, ja és partit -amb gavilans a l’esquena- per dins sorts i bocins llaurats a fer-ne recol·lecció. És la servitud a la memòria gastronòmica la que condueix a aquests comportaments: l’atavisme de les herbes amargues. Coent i amarg són dues de les sensacions més dificultosament adaptatives, a diferència del dolç o del salat. Del per què la gent menja coent, o del per què a la gent li agrada el coent hi ha molt per parlar. Des de les seves propietats conservadores o bactericides  –sobretot en climes càlids- fins al fanatisme pel prebe coent. Joan Antoni de Cabanyes, un ric català que vengué a les illes Balears el XIX, es sorprengué de l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven a Mallorca. I també dels rots que feien els mallorquins d’aquell temps, per tot arreu. Era, però, el tema d’avui el de la humil cama-roja i la seva amargor. Herbes amargues, de les que Déu ordenà Moisès que menjassin els israelites abans de la darrera plaga –la mort dels primogènits dels egipcis- juntament amb l’anyell i el pa sense llevat, per preparar-se per a la travessia del desert, cap a la terra promesa. Manà menjar-les de drets i vestits, llestos per partir. No ha de sorprendre, per tant,  que les herbes amargants figurin com una de les menges que ens ha transmès la civilització judeo-cristiana, per acompanyar el rostit de mè –i la variant sacrílega de porcella-, cames-roges, o en el seu lloc, els seus parents, endívies i escaroles, o els enciams. Segons els jueus, per recordar l’esclavitud viscuda amb amargura del poble elegit.

Els nostres avantpassats menjaven algunes herbes silvestres que la natura els oferia sense haver-les de cultivar. Les anaven a “cercar”. En aquestes cerques, a més dels espàrrecs,  bolets, caragols, mores d’abatzer o aranyons,  recol·lectaven una sèrie d'herbes com els colissos i les cames-roges. Avui en dia ja s'ha perdut o és més testimonial que altra cosa. Sigui com sigui, a final de la tardor, entrada d'hivern, surten les cames-roges ( Chichorium intybus ) del mateix gènere que les endívies i l’escarola. La cama-roja quan creix es fa alta, amb tronquets articulats amb una flor color de cel. Però les cames-roges són bones quan les plantes són molt tendres, quan no han sortit més que uns dits i tenen una gran part blanquinosa soterrada. Són bones per menjar bullides, però les preferesc trempades com en una ensalada, el seu gust amargant és fort i molt particular i diuen que ajuden a fer bé les digestions. Un temps, les seves arrels eren torrades i capolades, el producte escaldat o bullit, també amarg, xicòria, es prenia com a substitutiu del cafè, escàs i molt més car.

Quina és, però,  la funció del gust amargant, el que fa més mal avesar-s’hi? Com la del coent, del qual parlàvem abans. Les dues són, en principi, sensacions desagradables. El coent és una sensació d’ardor, causada per alguns prebes o alls. Fins i tot és pot mesurar la coentor en l’escala Scoville, en aquesta escala, el pebre més coent del món és el Naga Jolokia cultivat al noroest de l’Índia ( un milió d’unitats de coentor ), després ve el chile habanero. La coentor del wasabi japonès, o del seu succedani rave-coent, és diferent, va cap a les foses nasals. La funció del coent a més de la conservació dels aliments, o la de provocar sudoració refrescant a llocs calorosos, pot generar -la sensació dolorosa de la coentor-, una reacció del cos, el qual per contrarestar-la, segrega endorfines pròpies, calmants i plaents,  i així, com una  roda, coent, plaer, coent, plaer, el cos s’hi avesa i un es “penja” del coent. I “se non è vero, è ben trovato”.  Però érem a l’amarg, la sensació, el primer cop que un en menja o en beu és molt desagradable, és com un toc d’atenció natural que el cos interpretava com a defensa contra els enverinaments: la major part dels verins són amargants. Un sabor repulsiu que avisa de substàncies tòxiques. Ara bé, la civilització ha introduït els aliments amargs en la nostra quotidianeïtat. El cafè, la xocolata, la cervesa, les olives, les fulles crues d’endívies i lletugues de les ensalades, els espàrrecs, les carxofes, les pells dels cítrics –amb la melmelada de taronja amarga-, les aigües tòniques, els “bitters” ( que és com es diu amarg en anglès i alemany). Tothom recorda el seu primer i desagradable glop de cervesa. Precisament, així com el coent té una escala de medició , la cervesa té el seu IBU ( International Bitterness Unit), una unitat d’amargor; les cerveses normals volten el 16, però n’hi ha de 60-70 i més. Els italians tenen, també,  unes begudes que cataloguen com “amaros” ( amargues). Des del Fernet-Branca -el record a ca nostra, mon pare n’era un fervent prenedor com a estomacal, per a mi era com una mala medecina-  aperitiu o digestiu, uns dels valors que diuen que tenen els aliments amargs. Des de l’Amaro Ramazotti al Braulio, una infinitat, tot  passant pel Campari, pel Cynar –la substància amargant aquí prové de la carxofa- o pel conegut  Amaretto, de Saronno, on les ametles agres i els pinyols d’albercoc, li comuniquen el seu gust particular. Ja que som a les begudes amargues hem de parlar del nostre Palo, el Palo de Mallorca. En un principi el Palo era una beguda on el seus dos principis eren extrets de la Gentiana sp. i de l’escorça –el Palo- de la Quina, rica en quinina, un alcaloide natural antipirètic, analgèsic, antipalúdic, per  tractar les febres tercianes i la malària, introduït el segle XVII per la comtessa de Chinchón. Tan la Genciana com la Quinina són fortament amargues;  amb menys quinina, i amb més sucre i alcohol, és un dels aperitius tradicionals de Mallorca. Palo, idò, ve de “palo de Quina”. La combinació de dolç i amarg, o d’amarg i alcohol, fan que pastissos com el tiramisú o begudes com el gin-tònic espargeixin un gust, en principi desagradable, com una vel·leïtat natural dels menjars contemporanis.

Si tornàvem a la rústica cama-roja, ja citada pel meu col·lega Plini, el Vell, en temps dels romans, com un excel·lent purificador de la sang, el gènere Chichorium evolucionat ha donat avui en dia les endívies belgues, les arrissades, l’escarola, el radiccio, la “radicheta” dels argentins, el pa-de-sucre, el cicorino, la “catalogna” -una cama-roja disforja que vaig veure a un mercat de Torí-... Malgrat les varietats cultivades, que un pot comprar, la passejada cercadora és un més dels rituals d’aquest servidor de vostès, folklòric ploramiques inveterat. Si els fa vessa, al mercat de Santa Catalina avui n’hi havia a sis euros el quilo. Pesen poc i val la pena la reflexió sobre l’amargor i l’esclavitud, avui que ens pensem ésser tan lliures.

_____________________________________________

IMATGE DEL JARDÍ BOTÀNIC MUNDANI DEL NORD DE MALLORCA

 

A PROPÒSIT DE JOAN FUSTER. PER UNA RELECTURA D' ELS MALLORQUINS. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2008 15:02

A propòsit de Joan Fuster. Per un relectura d’ Els Mallorquins.

Climent Picornell

A “Cultura / s”, suplement de La Vanguardia, 331 d’octubre, hi ha un dossier sobre “València revisitada”, amb una enquesta: “Què queda de Joan Fuster?” Joan Fuster ( Sueca, 1922-1992), amb una gran producció literària, assagística i periodística, és conegut, malgrat tot, per Nosaltres els Valencians (1962). Segons la majoria d’entrevistats, Nosaltres els Valencians  va plantejar, d’una manera moderna, una interpretació de la història valenciana, el seu marc d’adscripció nacional i com la cultura i la llengua podien determinar el sentit polític del seu present, i futur. “Va remoure una societat en perpetua somnolència digestiva”. Després de veure l’evolució del país Valencià, sembla que el seu major error va ser creure que els intel·lectuals, les idees, qui sap si la raó, podrien canviar el país. El seu missatge no va arribar al gruix dels valencians, tot i que la ira i el despreci que causà el llibre a  l’star system dretà i anticatalanista, significava que el que va dir feia por al reaccionarisme, que no podia suportar el fet de que València miràs a Barcelona; mirar a Madrid era, segons Fuster, provincià. Tanmateix s’ha donat aquesta dualitat, Julià Guillamon  posa l’exemple de la literatura, Josep F. Mira, Ferrant Torrent o Josep Piera, mirant a Barcelona i Manuel Vicent, Juan José Millàs, Vicente Molina Foix dirigint la seva carrera a Madrid, generant dos móns incomunicats, desiguals. Fuster, en definitiva, amb la resituació dels Països Catalans, va provocar, però, la superació del regionalisme i despertà una consciència nacional valenciana. “Els valencians sabíem que existíem però no sabíem qui érem”. Alguns han momificat el llibre, greu error, ja que  la societat valenciana d’avui és molt diferent a la que i per a la qual Fuster va pensar. Josep Vicent Marqués ( País perplex, 1973) o Ernest Lluch ( La via valenciana, 1976), repensaren prest si eren adequades les propostes del fusterianisme estricte; me veig encara discutint això a Sueca amb l’amic Eliseu Climent el dia de l’enterrament de Fuster.

I a Mallorca? Josep Melià (1939-2000), amb Els Mallorquins ( 1967) proposà una cosa semblant a la que va fer Fuster a València: a les acaballes de la dictadura franquista, rellegir i reinterpretar la història de Mallorca, i de Balears. Ell mateix ho diu al llibre: “Vaig acudir a veure J. Mª Llompart perquè reclamava la urgència d’assolir una empresa similar pel que feia al nostre territori insular”. Com Jaume Vicens i Vives havia fet amb Notícia de Catalunya, Joan Fuster al país Valencià, a Mallorca, Els Mallorquins. Ja s’ha dit que va ser una obra que serví com a “maître a penser” d’una sèrie de generacions, ho conta molt bé Antoni Marimón al pròleg de les Obres Completes de Melià. Han passat més de quaranta anys de la seva primera edició, i, també les illes Balears han canviat molt, seria ben hora de fer una relectura de Mallorca, a partir del llibre de Josep Melià. Encara que, ben pensat, ell mateix la va anar fent. Els Mallorquins tengué quatre edicions en català i una en castellà. A la tercera, rebatiada com La nació dels Mallorquins (1977) hi desapareix el pròleg, escrit precisament per Joan Fuster, qui hi deia coses com:  “Només amb la restauració d’una consciència “unitària” dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, rossellonesos”, “valencians”- sentir-nos “normals” en un esdevenidor desitjable”. Aquestes coses ja no li devien servir a Melià quan va escriure la nova versió, que havia de ser una espècie de llibre vermell pel mallorquinisme polític, el seu, militant, i no devien convenir determinades expressions pancatalanistes. Ja Fuster havia anomenat als seus “revisors”, en el mateix sentit, “neovalencianistes”. Al pròleg de la  darrera edició, publicada també com La nació dels Mallorquins ( 1990), Melià resitua el seu pensament –malgrat, diu ell, “em llencen el bromeig per a rescriure aquest llibre”-, al seu llarg pròleg repassa la desnacionalització de la nostra societat, malgrat l’experiment de l’autonomia, i es lamenta de la seva evolució: “No hi ha en definitiva, ni mapa, ni carta de navegació, ni horitzó”; referint-se a la llengua: “després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”.  Ell mateix ja havia renunciat, pos un exemple, a que el nostre progrés nacional  vendria associat a una nova classe burgesa, encarnada pels hotelers. Melià, a diferència de Fuster a València, havia interpretat que el futur econòmic de Balears es lligaria fortament amb l’evolució del sector turístic. Essent director d’ El Mirall li vaig fer una llarga entrevista (1992) on ell mateix em confessava: “No he estat capaç de transmetre el meu pensament a capes amples de la població”. Crec que ja malalt, sopàvem un dia per comunicar-li el nomenament de Doctor Honoris Causa de la UIB, amb el rector Llorenç Huguet i amb el vice-rector Jaume Sureda -d’Artà, com ell- i ens relatava punts del que voldria dir a la seva lliçó: “Que la pervivència de les cultures amenaçades no se soluciona només reconeixent els drets individual o que desitjaria per damunt tot que els castellà perdés el seu caràcter hegemònic, un privilegi que li atorga la Constitució”.

Així com a Catalunya ha estat corrent repensar sovint el catalanisme, a València ja he citat alguns exercicis de rescriure el valencianisme, s’ha fet el mateix Mallorca? Què ens queda de la proposta de Melià? Tal vegada no faci falta, pensarà algú, una lectura d’aquesta casta, ja que han vengut propostes de la mà dels partits polítics de la democràcia  –passada la paradoxa de que al principi l’autonomia ens era gestionada pels qui no hi creien, ara, comanden els més propers a aquest ideari- així, per tant, no deu fer falta una altra anàlisi, com Els mallorquins, però moderna i actual, que ens ajudi a interpretar la societat i el futur en línia amb aquestes sintonies. Caldria, tal vegada, analitzar les propostes dels nous nacionalistes d’UM –el partit de Melià-, o les respostes que han provocat la trencadissa del nacionalisme d’esquerres, abans monopolitzat pel PSM? Amb tot s’hi haurien d’afegir alguns canvis significatius. Per exemple, s’esbrinava abans, com una clau de volta del nacionalisme polític, la financiació desigual de les comunitats autònomes per part de l’estat central, que ara ha estat reconeguda com una condició “sine qua non” per  tothom, empresaris, partits polítics de tot pelatge, fins i tot el president Zapatero ha tret la pastanaga, ha fet públics els comptes, que abans eren el secret sobre el qual es muntaven les demandes de renacionalització. Altres elements perduren encara, molt augmentats, com és el cas de la integració de la immigració, copsat ja per Melià: “Obert a una nova invasió, el poble illenc perpetua els seus complexos seculars: sap que és inferior i tracta de fingir superioritat…”

Com diu el col·lega J. V.  Boira: “Els valencians, uns ancorats a la derrota a mans dels Borbons a Almansa el 1707 i uns altres amb la bandera de Don Pelayo al Palau de la Generalitat”, ( no és el cas exacte de Balears avui, afegiria un servidor) “necessitem nous horitzons, no gran idees, sinó una mica d’imaginació i sentit comú”. Ho transform en pregunta: davant la globalització que impulsa nous pensaments estratègics,  valencians i catalans, -i mallorquins, afegesc-, tenim coses a dir? Junts o per separat? O hem d’esperar que passi la crisi? Qualsevol crisi és bona, per esperar. Com sempre.

_____________________________________________

IMATGES  D'ANDREU TERRADES

 

EL PARE GINARD I ELS "SANTOS DE GUIXO". Climent Picornell

jcmllonja | 02 Novembre, 2008 17:18

El pare Ginard i els "santos de guixo"

Climent Picornell

Som, també, de l’opinió que el Cançoner Popular de Mallorca del pare Rafel Ginard (Sant Joan, 1899 - Artà, 1976), el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Mª Alcover i Francesc de Borja Moll, juntament amb l’ Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó ( A. Mª. Alcover), són les tres bigues mestres damunt les quals reposa l’edifici de la  moderna renaixença de la llengua catalana a les illes Balears. " Tres monuments que perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la poesia de la terra, la llengua i les llegendes", Francesc de B. Moll dixit. No es pot dir més a favor de l’obra del santjoaner, que escrigué, però, moltes més coses.

Uns dels mantenidors de la memòria del pare Ginard són el integrants del Col·lectiu Teranyines de Sant Joan, fundat obstinadament per Mossèn Josep Estelrich, el capellà "Turricano". Un col·lectiu divers, amb homes i dones de tot color i tendència, que tenen com a dèria la dinamització cultural i la recerca de temàtica santjoanera. Han editat obra seva, convoquen anualment la “Diada del Pare Ginard” i promogueren la compra de la seva casa natal, cosa que feu el Consell Insular de Mallorca, l’any 2003. La casa, avui integrada dins la Fundació de Cases Museu de Mallorca ( amb la de Llorenç Villalonga a Binissalem i, pròximament, la de Blai Bonet a Santanyí) és dirigida, ara, per Carme Castells que ha injectat una dinàmica potent, fresca i coherent. Una de les publicacions que feu el Col·lectiu Teranyines, a la col·lecció “Monografies Santjoaneres”, és la d'un dels dietaris que redactà el pare Ginard, aquest sobre la seva infantesa i que titulà : De com era infant. Amb un pròleg, immillorable, del catedràtic Pere Rosselló i Bover, indiscutiblement, el gran coneixedor de la vida i l’obra del frare franciscà santjoaner. Servidor quedà impressionat quan llegí per primera vegada la còpia, “ad usum privatum”, que em passaren fa anys. En comptes de trobar-me unes falses memòries, engolafrades i hipòcrites d’un fraret de Jesús que ja de nin tot el dia feia de santet –un “santo de guixo” amb miracles casolans inclosos, una mala transmutació de la Beata de Sencelles o de Na Cativa de Costitx- hi vaig trobar les confessions profundes d’un home, un infant, la mirada passejada per damunt les coses del seu temps, tan vertadera, que m’escarrufà. Vaig deixar el llibre amb el sentiment de mancança que em comunicà el nin Rafel Ginard, vaig poder sentir la distància marcada entre l’amor a la mare i  la falta de contacte, de tacte, de pell amb pell, que devia ser usual entre pares i fills, en aquella misèrrima Mallorca de principis del segle XX. Escrit uns anys abans de publicar-se La minyonia d’un infant orat, 1935, de Llorenç Riber, i, amb diferències, ens podríem ‘enrollar’ amb una casuística semblant a la que lliga  Il Gattopardo de Lampedusa i el Bearn de Villalonga. Però ara no ve al cas.

Mentre el que es mostrava es mogué entre cançons populars –sense cançons “verdes” ni de crítica sòcio-religiosa- la cosa anà bé. Però la publicació de De com era infant provocà una sèrie de fets i actituds que són exemple de misèria intel·lectual que, també, travessa institucions religioses i civils que bravegen d’ètica, i d’estètica. La publicació  desplegà una contrareforma reaccionària, absolutament esvalotada per com es presentava al pare Ginard, encara que fos amb les seves pròpies paraules. “S'havia d'haver cremat el llibre", va arribar a escriure el també franciscà pare Colom, al qual no record qui va aconseguir que el fessin Honoris Causa de la UIB. Tanmateix, a mesura que avança el coneixement de l'obra sencera del pare Ginard més va creixent la imatge del frare franciscà com un home crític amb el seu entorn i amb una evolució ideològica que és la que, precisament, voldrien haver cremat, modificat o esborrat, alguns familiars, algun escrivans, alguns frares i alguns polítics locals, als quals els interessa el pare Ginard només com arma electoral. Així, negaren subvencions, precisament al Col·lectiu Teranyines, ja que els escrits del pare Ginard "no feien els punts suficients", segons dictaminà una comissió de la qual guard els noms per escarni seu. Qui rebé les andanades i amb qui es va personalitzar la ràbia de la secta dels cremadors -excitats perquè el pare Ginard no fos com ells volien que fos- va ser mossèn Josep Estelrich, qui, primer es sorprengué, després li va doldre, però, finalment, feu el camí que tocava: mostrar el pensament del pare Ginard en la seva totalitat, sense esmotxadures dels censors de sempre.

L'algaidí Pere Fullana, ex-franciscà, i expert en història de l’església,  ha explicat en dues conferències, una d'elles ja publicada als “Papers de Cal Pare Ginard”, l’altra més recent i preludi d'un proper llibre, com era el "Pensament político-religiós del pare Ginard", esbrinant al seu arxiu, cartes, diaris i altres escrits. Tot abunda en la via de què Rafel Ginard fou un home enèrgic que evolucionà amb el temps, des d'un integrisme infantil·loide, fins a esdevenir un fuet contra els boianos i curts de tota casta, evidentment dins uns límits. Per devers Itàlia se'n tem que els bisbes d'allà van a peu de carrer, no com els d'aquí, espècies de Moisès. Prenguin nota els moderns integristes, partidaris del pare Ginard “santo de guixo, que no caga, ni pixo”, ell mateix els retrata, amb les seves pròpies paraules: "Ells imposarien - imposen!- un pensament únic als seus, per totes les idees. Jo sé tolerar els qui pensen diferent a mi". "He presa purga. Supòs que és estat un cop d'aire republicà" es llegeix al seu dietari l'any 1931, abundant en el seu sentit de l'humor, intern i esquerp. Analitzant l'estratègia política dels senyors de possessió ( el senyor d'Els Olors d’ Artà, D. Rafel Blanes, D. Pere Amorós...). "Aquests senyors? Si no són el 'colmo' de s'imbecilitat són el súmmum de la grolleria. Aqueixa tropa reclama tots els honors i tots els encens. I els qui més ens dedicam a aquesta idolatria som -vergonya fa el dir-ho?- els pares, capellans i monges que hauríem de conservar una altívola i noble independència. Els destins del poble han d'estar en unes altres mans”. Pere Fullana ha estudiat tota aquesta paperassa,  qui sap si salvada d’un desgavell per a poder mantenir una imatge predeterminada del pare Ginard, i hi constata un home a qui la seva feina no l'entusiasmava, sobre tot la que el destorbava de poder-se dedicar a allò que era la seva gran passió: escriure. El doctor Fullana també està convençut que el coneixement dels papers que el pare Ginard escrigué fins que es morí serviran per a fer més atractiva la seva vida i la seva obra, front a una societat i una església, les del seu temps i, en part també les actuals, que tenen tendència a canonitzar la mediocritat.  Si fa falta,  a través de la crema de paper. No els recorda, vagament, la metàfora distòpica del  Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, duita al cinema per F. Truffaut?

Si s’hagués aconseguit no hauríem llegit mai coses seues com:   “La Pàtria és la llengua”  (cosa que també deien Jorge L. Borges o Günter Grass, i Nadal Batle) o “Metzines de desigs impossibles escalden ma sang de poeta”. Aquest, també, era Rafel Ginard.

_______________________________________________

FOTOGRAFIA: Cap de Formentor ( Illa de Mallorca). Del fotògraf MARCOS MOLINA

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb