Climent Picornell

MANACOR I EL RENOU ( I JOVELLANOS ) Climent Picornell

jcmllonja | 20 Octubre, 2008 13:19

 

Manacor i el renou ( i Jovellanos )

Climent Picornell

El renou, entès com un so no desitjat que altera la qualitat de vida de la gent, pot provocar problemes de salut molt greus a les persones, per això, la transgressió dels límits suportables són avui regulats i penats per les administracions, en últim extrem la de justícia, com així ho demostren les condemnes judicials a polítics i empresaris. Vagi com exemple: la Sala Penal del Tribunal Suprem, un any i mig de presó i vuit anys d’inhabilitació al batle de la Vila-Real, toc d’atenció a tots els batles del País Valencià, o l’ajuntament de Vélez-Málaga que ha d’indemnitzar uns veïnats amb 4,5 milions d’euros. Presó i multes més que milionàries no són sinó el reflex que la justícia ha posat al mateix nivell la contaminació acústica amb altres tipologies de contaminació ambiental com poden ser la de les aigües o la de l’atmosfera, ja que el renou no desitjat i excessiu és una agressió a la salut, al dret al medi ambient adequat, a la integritat física i a la intimitat de les llars. Aquests drets consagrats a la Constitució estan –centenars de sentències ho dictaminen- molt per damunt i per davant de qualsevol activitat econòmica. 

A més de la generació de renous pel tràfic de les ciutats o pels avions prop del aeroports, la problemàtica més « sonada », és la generada pel que s’anomenen els renous de l’oci;  provocats per locals, terrasses, bars musicals, discoteques o gent bevent als espais públics, el « botellot », practicat per infinitat de joves els caps de setmana. El naixement de les zones de copes o les de “botellots” han tengut efectes urbans devastadors, gens planificats: deteriorament dels centres urbans, ignorància dels drets veïnals, augment de la inseguretat ciutadana, problemes d’accés i mobilitat dels residents, depreciació de les seves vivendes, depressions i quadres clínics greus de salut... Problemàtiques diverses i calentes, des de contaminació acústica a vulneracions de drets constitucionals fins a gent empresonada per aquest motiu. 

A Balears, en tenim exemples a balquena, tal vegada recordin el cas del barri de Sa Llonja de Palma, fa uns anys o, ara mateix, el cas de Manacor. A Sa Llonja, en un tres i no res aparegueren bars, barets, locals amb música enllaunada i en directe que transformaren la zona en focus d’atracció de milers de persones. Molts d’aquests bars sense llicència, sense insonorització, sense horari, però amb la permissivitat de l’Ajuntament de Palma, convertiren el barri –per als qui hi volien viure i descansar- en un vertader infern. Conec bé el cas. L’Ajuntament se’n fotia dels residents i consentia el renou i altres castes de transgressions dels seus propis reglaments. Tot va ser debades, fins que un grup de veïnats acudiren a la justícia, on guanyaren tots els plets als advocats de l’ajuntament de Palma. Ja me direu la cara dels veïnats, pagant els seus missers i també els del seu contrari, en aquest cas el seu ajuntament i el seu batle  Joan Fageda, del PP. A partir de què els jutges estrengueren fort, s’hagueren de tancar bars, insonoritzar i regular els horaris, després d’un calvari de medicions sonomètriques, de bregues amb la Policia Local i amb els tècnics de l’Ajuntament, començant pels dos ex-caps del negociat d’activitats. Actualment, s’hi pot “conviure” amb els locals d’oci, transformats quasi tots en bars de tapes o restaurants, tot i que a la menor senyal de debilitat  per part dels residents, ja hi tornaríem a ser, basta veure l’excés de músics de carrer o l’ocupació aberrant de l’espai públic per rètols, taules, tendals, sortides de fums i demés parafernàlia.

He sabut que a Manacor patien una problemàtica semblant, com a altres parts del país ( vegeu  HYPERLINK "http://www.ruidos.org" www.ruidos.org  i  HYPERLINK "http://www.peacram.com" www.peacram.com ), fins que un grup de 28 veïnats es decidiren a fer el que ja s’havia d’haver fet -comprenc que fa vessa agafar missers i gratar-se la butxaca per defensar els teus drets-: han interposat un plet contra dotze bars musicals i demanen a l’Ajuntament una indemnització de 1,5 milions d’euros. L’ajuntament de Manacor, he de suposar que havia fet el que fan molts d’ajuntaments, mirar cap a un altre costat, redactar bans demanant silenci o voler obligar als veïns a parlamentar amb els mals empresaris renouers, quan el que havia d’haver fet era precintar els bars, els que no tenien llicència, els que causaven molèsties sonores, etc, etc. Si tan difícil és per als batles fer complir les ordenances, que deixin la política, cobrar imposts també és difícil i miren de cobrar-los tots. Els veïnats de Manacor guanyaran el plet. La jurisprudència és abassegadora en aquest sentit. Però mentre no hi hagi sentència: l’Ajuntament permetrà que continuïn sotmetent-los a la tortura de la qual ell n’és responsable? I no valen laments de l’estil que la “marxa nocturna millora l’economia del poble”, amb aquest so l’enterram, o dir que som una comunitat turística, que es transforma en què tot ha d’estar permès, aguantar gats, pixarades i renous  fins a les set del dematí. Les queixes més repetides dels turistes normals són, precisament, l’excés de renous. La inactivitat era la tònica general dels ajuntaments espanyols davant el renou. Dic  era, perquè davant les actuacions contundents de la justícia la cosa ha canviat. I molt. La metodologia és coneguda:  primer s’ha de cridar la policia local, després s’ha de dur la denúncia a l’ajuntament, i davant la seva inactivitat o l’embull contra els seus propis ciutadans agredits, s’ha de denunciar  al propi ajuntament, que no només ha de tancar, sinó sancionar les activitats molestes. Ho torn a repetir, molts de polítics, empresaris i ajuntaments han estat condemnats a presó o a enormes multes per contaminació acústica. Poca broma!

I Jovellanos que hi pinta? Que s’acabarà l’Any Jovellanos -commemorant els dos-cents anys de la seva reclusió a Mallorca ( 1801-1808)- i servidor no n’haurà dit res. Aprofit l’avinentesa. Vaig haver de llegir un memorial que comenaren al polític i intel·lectual deportat a Balears: Memoria para el arreglo de la policía de los espectáculos y diversiones públicas y sobre su origen en España (1790). Les autoritats començaven  a ser conscients de que toros, teatres, festes de carrer, bars i manifestacions semblants no gaudien de legislació adequada. És una de les obres menys conegudes, molt interessant des del punt de vista normatiu. “Siendo tantos y tan varios los objetos de la policía pública, ni es de extrañar que algunos, por escondidos o pequeños, se escapen de su vigilancia... Algo de uno y otro se ha verificado entre nosotros respecto de las diversiones públicas, en unas partes abandonadas a la casualidad o al capricho de los particulares, como si no tuviesen la menor relación con el bien general”. La seva reclusió no aconseguí l’exterminació civil ni intel·lectual del polític compromès amb el reformisme social. No s’assemblen gaire, dos-cents anys després, els nostres ajuntaments a la clarividència de Jovellanos. I la problemàtica del renou no és una qüestió potestativa de dretes o esquerres. El batle de Saragossa, del PSOE, ha perdut ara mateix un contenciós que l’obligarà a indemnitzar fortament uns veïnats afectats de renou i a Barcelona, governada l’àrea pels verds-esquerrans, s’ha hagut de regular estrictament –amb limitadors de so-, per pressions ciutadanes. Ànim als veïnats de Manacor afectats.

 

EL BARRI ANTIC DE PALMA: PATRIMONI DE LA HUMANITAT ? Climent Picornell

jcmllonja | 12 Octubre, 2008 15:43

Normal 0 21

El barri antic de Palma: patrimoni de la Humanitat?

Climent Picornell

M’agrada passejar pel meu redol ciutadà: el barri antic de Palma. Les barques del moll, el baluard de Sant Pere, la Seu, la Rambla. El cor de Ciutat. Sense deixar el Born, "Es Born és el rovell de l'illa, és allí on hi passa el meridià, és el pinyol, el cor i l'ànima" digué Santiago Rusiñol; no sé què pensaria avui, ple de jovenots amb el seus patins, ‘skaters’ que el s'han fet seu: tanta sort! Sinó seria ben buit els vespres. Quan torn d’un viatge me’n tem de la grandària, en tots els sentits, del nostre barri antic. Enorme en superfície i en coses a veure, amb llocs on embadalir-se, amb gran part del tragí de Palma, teatres, ajuntament, museus, fundacions, cafès i gent que hi viu i hi treballa. Per a un servidor, Ciutat antiga és la part de Palma limitada per les Avingudes i la façana que mira cap al mar: Aquest era el perímetre de la darrera murada que ha conegut la nostra ciutat, part de la qual va ser enderrocada a finals del XIX i a principis del XX. Un lloc que acumula més de tres mil anys d’història. Història que comença amb l’arribada dels primers mallorquins  i en l’establiment d’un poblat talaiòtic amb nucli defensiu damunt el penya-segat on avui hi ha l’Almudaina, mirant la badia i la llera del torrent que després s'anomenarà Exekin o Sa Riera i que dividirà la ciutat en dues,  la d'amunt i la d'avall, salvades per costes, com la dels Oms o la costa de sa Pols.

La situació estratègica dins la Mediterrània fou la raó de la conquesta romana; també  la denominació de la ciutat, Palma, i  el seu primer pla d’urbanisme i l’aparició de la vida urbana, tot i ser una ciutat petita i provinciana dins l’imperi romà. Els segles obscurs següents foren transformats en èpoques brillants pels musulmans, que ampliaren el seu  perímetre i la feren créixer amb una trama viària, radial i bigarrada, poc geomètrica, visible encara a barris com el  Puig de Sant Pere. Madina Mayurqa fou una de les ciutats més importants del Mare Nostrum. S’han demanat com devia ser Ciutat a l’arribada del rei En Jaume, del qual celebram enguany els 800 anys del seu naixement?  "E semblan's la plus bella vila que hanc haguéssem vista, jo ni aquells que ab nós erem" va dir Jaume I quan la vegé per primer pic, amb la mateixa fascinació que encara sentim si hi arribam per mar, per molt de pics que ho hàgim fet. Gràcies al Llibre del Repartiment, tenim una descripció detallada de com era Ciutat en temps dels moros. S’hi anomenen els cementiris, les portes de murada; hi havia 48 forns, 52 botigues, 162 jardins. Tenia 2672 cases habitades i 800 buides. El 30 % de cases buides; com es veu, aquest és un problema que ve de lluny.

Amb l’arribada dels catalans comença la Palma Gòtica, retratada, amb una imatge fenomenal del segle XV, al quadre de Sant Jordi de Pere Nisart, restaurat no fa molt i de visita obligada al Museu Diocesà. S’inicia una nova vida de la ciutat. Es divideix administrativament en parròquies i molts ordes religiosos s’hi estableixen ocupant una part extensíssima dins el clos amurallat. Aparegué una ciutat amb teulades, finestres coronelles i palaus senyorials, símbol de les noves estructures feudals introduïdes. I el Port, i les drassanes i la Llotja dels Mercaders i el call dels jueus, assaltat reiteradament, i els agermanats que s’enfrontaran als “mascarats”, rics burgesos urbans. El desviament de Sa Riera per fora ciutat i la construcció del cinquè i últim recinte de murades -les dues grans obres públiques que ha sofert el "casc" històric- queden ben paleses als mapes del canonge Garau (1644) o al gravat per LL. Muntaner (1831).  Ciutat,  tancada dins ella mateixa, oberta pel seu port que la convertia en una petita Babel.

La Ciutat del XIX coneixerà un bon grapat de canvis degut al creixement poblacional, amb deficiències sanitàries –brutor i contaminació de l’aigua- i de seguretat pública -deficient enllumenat i lamentable estat de les vies públiques-. Palma creix en altura, fins a cinc pisos o més als barris més saturats. Les desamortitzacions de les propietats religioses donen un aire nou al territori urbà, desapareixen molts de convents i apareixen al seu lloc noves places i carrers: els de Conqueridor i Palau Reial; la plaça Major i el carrer Colom, la plaça de la Reina, la plaça de Sant Francesc i la d’en Quadrado, el mercat de l’Olivar, la plaça de Weyler... Es va preparant la demolició de les murades i el primer Pla d’Eixampla; el segon -el Pla Alomar-, durant els anys 40, encara planificarà l’obertura del carrer Jaume III, un desventrament ciutadà. Són actuacions que avui en dia –enderrocament de murades renaixentistes o demolicions de barris antics- veuríem amb ulls d’espant però que, en aquells moments, es plantejaven com a actuacions d’un urbanisme modern i compromès amb unes millors condicions sanitàries o per a l’ajut a una millor connectivitat de la vida econòmica i comercial de la ciutat. La recuperació de la façana marítima, que es du a terme en aquesta legislatura, ajudarà a identificar millor la imatge de Ciutat com a depòsit viu d'art i d'història.

Dins aquest teixit urbà es conforma la proposta de l’Institut d'Estudis Baleàrics de què s’iniciïn els tràmits per declarar la Palma gòtica, Patrimoni de la Humanitat. Certament, a més de pintura i escultura, Palma conserva una ingent arquitectura religiosa -esglésies i claustres, amb la Seu com a mascaró de proa- i civil -amb Sa Llonja al capdavant- i més d'una cinquantena de cases senyorials conserven elements representatius del gòtic. Vagi com vagi, és una gran sort que la Ciutat Antiga hagi arribat fins a nosaltres amb una potència patrimonial excepcional.

Nogensmenys, no s’ha d’oblidar que al barri antic, avui, hi ha residents, més dels que es pensen, amb problemàtiques semblants a la resta de ciutadans de Palma i algunes més, afegides, per la concentració de funcions i serveis urbans al centre. Des de problemes de renous pels locals d'oci o d'aparcament per la concentració de oficines i comerços d'ús general, fins a les dificultats de restauració i manteniment dels habitatges, molt més costosa a edificis antics o molt antics. Per un altre costat la centralitat i el seu pes històric ha atret a residir-hi últimament a tota una sèrie de gent que, com una nova ‘gentrificació’, tornen al  barri antic i, de retruc,  el posen en valor, tant a  les antigues zones degradades de Sa Calatrava i el Puig de Sant Pere, com a la zona dels nous jutjats al barri de Sa Gerreria. Ser Patrimoni de la Humanitat ajudaria molt a la Palma antiga, encara que no fos la panacea per a resoldre tota la seva problemàtica, que, per altra part, és genèrica i comú amb altres barris antics europeus.

 

____________________________

(Les dues imatges, Sant Jordi de Pere Nisart pintat entre el 1468 -1470 i el plànol de Palma gravat per Llorenç Muntaner a 1831 les he agafades del blog ALTA MAR. Si voleu el plànol a més resolució en PDF clicau aquí )

JARDINS D'ALTRI, EN UNA TARDOR AMB CRISI. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Octubre, 2008 19:55

Jardins d’altri, en una tardor amb crisi.

Climent Picornell

Són els Jardins d’altri reflexions esburbades, pellucades d’aquí i d’allà per un malsofrit. I més ara en una tardor amb crisi. Mir de trobar una explicació a la meva malsofridura i  trob un camí a la revista Namasté ( “La revista que impulsa el cuidado de la tierra, el alma y la sociedad”) on es diu que hi ha un trasfons psicològic a les malalties. “Per exemple, tenir morenes indica un temor a amollar-se; una sensació de càrrega; una pressió inconscient no resolta; un conflicte amb l'autoritat; una por al compliment dels terminis establerts; ràbia pel passat..." He meditat molt sobre aquests pressupostos, sobretot el darrer, i he arribat a la conclusió que tot me ve d’un pic, de nin, que vaig quedar segon al torneig de ping-pong de la meva parròquia. Tot i que servidor era el més bo, el més àgil, el més creatiu i el més arriscat, l'altre em guanyà. Aquesta ràbia m'ha marcat. És una més del centenar de frustracions que m'ha convertit en un personatge complicat, orgullós però acoquinat, contradictori. I malsofrit. Avui, a més, he confirmat que estic condemnat a tenir morenes, més prest o més tard.

De totes les maneres la curiositat pels camins de la creativitat no desmereix en res la vida quotidiana. I què si Van Gogh es tallà el lòbul de l'orella i l'embolicà en paper de diari per oferir-lo a Raquel, una de les putes del bordell? Per molt que a las Conversaciones con Oscar Wilde, A.H. Cooper-Prichard, posi en boca seva: "L'imaginació és el do de descriure com a fets el que en realitat no ha succeït", que, tal vegada, pot ser que ni sigui de Wilde. Per tant, el famós "Madame Bovary c'est moi” fa de Flaubert un i un altre, però el mateix:  és ell i també  l'adúltera de la seva novel·la. Tot són detalls que poden tenir la seva significació. Des de la mort de Miquel Bauçà, inflat com una balena rodejat d'ordinadors com si estàs a un cibercafè fins a l'enamorament romput d'Antoni Gaudí, segons l’al·lota que ell desitjava "perquè l'arquitecte duia sempre els mostatxos brutíssims"; o com el nostre Pare Ginard ( autor de l’incommensurable Cançoner Popular de Mallorca) que abans d'anar a dormir posava en remull cinc albercocs secs i s'ho prenia el matí: anava tremendament restret. I què? I... res. Ja saben el que deia Joan Fuster: “Els emperadors també es graten els collons”.

Però i la crisi grossa? Ara en parlam. Sempre, però, els poetes fan gala de la seva intuïció. Miquel Flaquer, navegant amb el seu Golea, enfonsat  però solcant totes les mars del món, descriu a la seva biografia els estudis, a distància, que ha seguit, només n'esment una petita part: "Signes i mirades en l'acostament de les persones humanes que no tenen res a dir-se"; "La religió barcelonista: darrera estació del catalanisme suïcídic"; "La divina providència com signe exterior de riquesa"; "Bancs i caixes: una perspectiva sociològica i sincera"; "El somni de qualsevol governant: l'impost sobre la il·lusió. Com aconseguir la seva implantació total en tres mesos i tres setmanes"; "Teoria sensible i praxi del cop d'estat econòmic a les societats avançades del món occidental"; "Llicenciatura en història cíclica". Uep! Història cíclica? L'historiador G. Tortella, ja emèrit de la Complutense, manifesta: "Proposaré una variant de les anomenades ‘teories psicològiques del cicle’. Afirm que les fluctuacions econòmiques es deuen a que la gent no sap Història; es tracta d'una variant del conegut aforisme de George Santayana, no per molt citat menys cert: "Els pobles que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo". De totes les maneres, segons el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz: “La crisi de Wall Street és per al mercat el que fou la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Cicles d’aquesta mida no n’hi tants dins la Història.

Un dels elements emprenyosos de les crisis és que repercuteixen de mala manera en la nostra vida quotidiana. Diu Jean Baudrillard: “El gran debat de la societat moderna és la producció d’infelicitat” (“ ja saben que l'aigua que raja dels ‘grifons’ de Londres té rastres de l'antidepressiu Prozac?”). Servidor té una estimació ben demostrada per aquest sociòleg ja desaparegut, company, o no, d’un estol de grans pensadors francesos. Diu Giuliano Compagno, en un article d'homenatge a Baudrillard: "Per a ell la vertadera selecció francesa dels 80 era la següent: Derrida, Klossowski, Althusser, Blanchot, Deleuze, Guattari, Foucault, Ricoeur, Lyotard, Baudrillard i Barthes; un equip formidable; però tret de Deleuze i Guattari, tots els altres jugaven només per a ells mateixos”. M’interessà però sobretot una entrevista que li feien a la seva dona: " Jean mai em va parlar del seu passat ni de les seves ‘altres’, ni mai va voler sentir res sobre els meus ‘altres’. Sense les inevitables indiscrecions dels demés, només haguéssim existit ell i jo" . Aquest ‘ell i jo’ denota la presència eterna dels sentiments en els mecanismes de producció de felicitat. Per això m’interessa molt el treball d’ Antonio Damasio, un dels grans científics contemporanis, en la recerca de com les nostres emocions intervenen directament en la construcció de la nostra moral. Al seu llibre A la recerca de Spinoza: joia, tristesa i el cervell sensible, plantejava qüestions com la de que l’objectiu d’una bona educació és la d’organitzar les nostres emocions. "Cal filar més prim i distingir entre emoció i sentiment. És molt important el seu coneixement, moltes reaccions que consideram patologies tenen a veure principalment amb emocions socials”.

Sentiments?  Valgui la reflexió, sentimental (?), molt manotejada, de “per què li diuen amor, si volen dir sexe?”. M'ho recorda l'amo en Marc de Trebendor, abans de partir en una furgoneta carregada de vells al Centre de Dia de Petra: "Saps què els vaig dir ahir a les meves ‘cuidadores’? Idò escolta: Marcos se llamaba mi padre / y Marcos me llamo yo / Tengo un pepino muy grande / i no sé on posar-lo". I són jubilats. Tot, però, al cap d’avall, lliga, sobretot si s’engalaverna. Maldament sia un amor estrany, pagat, com el  que mostra Hilari de Cara en el seu poemari Postal de Cendres ( 2008): "Jana fa relliscar les seves bragues malucs avall, revolució de vellut, sexe de vellut, defora xisclen els tramvies, anques de vellut... Però Jana no m'estima, estima els meus doblers... cony de vellut, pubis d'albercoc, flaire d'Armani i una olor aspra d'aigües embossades..."

No hem d’exagerar, tot té el seu toc de relativisme. M’ho certifiquen les darreres paraules de la inauguració del curs universitari 2008 -per cert que la rectora esmenta l'etimologia de ‘in-auguració’: la consulta dels augurs...-, Antoni J. Colom Cañellas que dicta la lliçó Per una Pedagogia del Laberint l’acaba així: "Potser només he fet un exercici de generalització, i ja sabem que totes les generalitzacions són falses, en som conscient, fins i tot és falsa aquella generalització que afirma que totes les generalitzacions són falses".

 

 

APUNTS DE L'ESTIU, DES DE LA TARDOR. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Octubre, 2008 10:49

Apunts de l’estiu, des de la tardor

Climent Picornell

Som davall l'ombra del porxo. Per un coster, davallen els sementers ja segats. Hi han brostat, florit i granat els cards i les calcigues. La calor de l'horabaixa fa enlairar les "bruixes", les llavors dels manyocs cotonats i blancs. És com la neu però a l’inrevés, és d’estiu i s’eleva, amunt. A contrallum es veu una immensitat de llavors anemocòriques que omplen l'horitzó. Dins el blau, tan blau que fa mal als ulls, les flòbies blanques pugen.

 

Assistesc al primer acte de les festes. L'escolà major, que prenia un cafè al tasser de Can Tronca, me diu: "Vaig a alçar bandera i a repicar". Efectivament. La gent demana: "Què hi ha res de nou?" "No. S'escolà repica ses campanes, avui comencen ses festes". Al cap d'una estona torna. És un home especial, ha observat la vida del poble des d'un prisma privilegiat: les alegries i les tristors dels batejos, les noces i els funerals. El dia a dia dels sentiments de la petita comunitat. Reservat, discret, m'agrada conversar amb ell, braveja amb raó dels seus néts; intel·ligent, llegeix correctament el seu entorn. De prompte: "Bono!” diu “he de tornar a l’església, he d'encendre un ciri a la Beata de Sencelles, m'ho va encomenar na Margalida "Cuanica"; avui l'operen de cataractes i li té molta de devoció".

 

El Pla de ses Veles a les nits és un espai que sembla més pla i més gran del que és. Els vespres d’estiu tres olors hi predominen; la de les olivardes de les voreres dels camins, el perfum empalagós de les figueres i la sentor -un poc agre- dels rostolls i les garbes banyades per la serena de les nits estelades. Sense la contaminació lumínica de les ciutats i pobles grans es poden comptar estrelles i seguir la carrera de sant Jaume. Milers i milers de grills, com a desesperats, gratant-se el que se graten fan un “continuo” que no s’atura..

 

Mercadeig un sens-fi. Vull dir que el fuster “Cartassa” -que ja no se'n recorda, o que entremescla les coses d’ara amb les d’abans- me diu que de la fusteria, tancada ja fa anys, vol vendre la maquinària. Per dar-li conversa, baix l'atenta mirada d'una filla seua que m’alça els ulls com que dir, bon Jesús! li deman que en vol d'una serra sens-fi. M'agrada més un sens-fi, tot sol, tout-court. Quedam "acordes" per veurer-nos l'endemà. Quan me'n vaig me recorda: « Deus tenir paraula tu? Perquè uns que me volien comprar eines me plomaren tots els doblers. Vaig quedar ben escalivat!” "Som un home de paraula », responc, i pens amb la paradoxa que això implica: no li compraré mai la serra sens-fi que ell ja no té.

 

Prop del Pont de sa Llova, on un any una torrentada se’n dugué la camiona i matà una nina petita, ofegada, enguany es va calar foc. És a la carretera vella, i nova,  de Sineu, algun automobilista hi degué tirar una llosca i els bocins sembrats i altres amb rostoll prengueren com una teia. Es va encendre també una caseta amb bales de palla, la palla cova el foc molt de temps, a un bocí de l'amo en Miquel “Carauba”. Tot d'una vengueren els bombers i al cap de poc un helicòpter que agafava l'aigua dels safareigs i piscines de per allà prop. Xuclà també aigua d'una bassa molt grossa d'una soll de porcs i espargí l'aigua bruta. Allò va esquitxar merda per tot i encara ara fa olor. "I no només això", me diu en Miquelet "Tassol",  “aquell aparato amb la ventada que feia va alçar teules de totes les cases on s'acostà, i totes les pomes i peres les va arrabassar dels arbres... res, va fer més mal que bé. I allò, amb la palleta que aixecava el motor se va embossar i es va  espanyar i encara l'adoben dins un bocí segat d'en Toni "Cunió".

 

Na Nespla és una cusseta. Quan arriba al quiosc a comprar el diari, amb el seu amo, aquest la deixa defora i li fa un bon sermó: "No entris, no te moguis, ara torn..." La madona la té enllepolida i li dóna una galletona d’Inca amb sobrassada. Ell és un jubilat, vidu, molt major. Na Nespla és la seva companya i la seva confident. "És més intel·ligent que moltes persones. Els matins ja se coloca damunt un escalonet perquè sap que hem de sortir, primer de tot la pentin, primer per envant i després per enrera... » Els veuen per tot el poble xerrant, els dos, la cusseta i l'amo, damunt una acera; ell li comenta una notícia del diari o un fet succeït pel poble. Na Nespla és més que una cusseta per a ell,  no lladra, però xerra amb els ulls.

Torn de la clínica on han reconstruït un lligament del genoll al meu fill gran. Els nervis i el malestar de l’hospital m'acompanyen durant el camí de retorn al poble. Ja quasi a l'arribada, a un programa de ràdio d'en Pere Estelrich amollen la cantata 186 de Johan Sebastian Bach. L'efecte balsàmic de la música és instantani. El sol es ponia darrera la serreta de Son Gual, les oronelles aprofitaven el cap al tard per omplir els gavatxos, els grocs i els verds contrapuntejaven el contrallum i els acords -que es passejaven per aquells camins del pentagrama- que pareixen disarmònics i que Bach resolia tan bé. Moments de plenitud, segons, que duren poc. Però segur que retornen.

 

Reposa llegint un diari als bancs de la plaça. És un dels rituals que li agrada acomplir. Els bancs són llisos i brillants, milers de culs abans d'ell s'hi han arrossegat i han deixat la pedra lluenta com una patena.

 

Un rossinyol, que és un aucell esquiu, tot sol, se remulla copiosament dins l'abeurador del corral. Cada dia a la mateixa hora. Primer mira,  desconfiat, i després beu, i de cop s’hi fica sencer i s’hi capbussa i esquitxa. Cada dia a la mateixa hora, més o menys en haver dinat.

_____________________

IMATGE DE L'ARXIU DEL "MUT MASSETA" I EN LLÀTZER MÉNDEZ

 

JAUME ( IV ) TOCAVA LA GUITARRA DINS LA GÀBIA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Octubre, 2008 19:46

 

Jaume (IV) tocava guitarra dins la gàbia.

Climent Picornell

Servidor és un dels integrants del projecte « Jaume (IV) » que segueix la vida i els fets de qui hagués pogut ser Jaume IV, rei de Mallorca, -fou únicament rei titular- però va morir a Sòria l’any 1375 sense aconseguir-ho. Coses més estranyes he fet en la meva vida, tot i que aquesta –no exempta de seriositat científica, basta pegar una mirada a l’equip dirigit per Dr.Gabriel Ensenyat i l’arqueòloga Helena Inglada- du una càrrega d’excentricitat manifesta, amb un cert toc “Indiana Jones”, sobretot ara que som a punt d’excavar per mirar de trobar la tomba amb els ossos d’aquest personatge. “Pero si encuentran ustedes al Rey, nos lo quedamos. Quiero decir que los restos tienen que quedarse en Soria”, em digué una autoritat de la Junta de Castilla –León, mentre tramitàvem els permisos d’excavació a un solar ben al mig de la ciutat, ajudats per Isabel Goig.

Van ser Josep Mas i Miquel Gayà, a proposta de mossèn Josep Estelrich –el capellà “Turricano”- qui m’embarcaren en aquest projecte, tot mirant de cercar cobertures acadèmiques i institucionals per dur-lo endavant, juntament amb Francesca Jaume, un projecte que és englobat  dins una recerca més general sobre el "Regne de Mallorques" de Jaume I, Jaume II, el rei Sanç, Jaume III, Jaume (IV) i la seva germana Elisabet ("Regina majoricarum"). Però si he de dir la veritat em va fascinar, sobretot perquè es manejava moltíssima informació nova d’arxius internacionals i alguna altra més renovada, d’arxius d’aquí. El personatge és Jaume IV  (Montpeller 1337 - Sòria 1375 ); fill de Jaume III; el jove príncep que va prendre part a la batalla de Llucmajor ( 25 d'Octubre de 1349) on morí el seu pare i ell va ser ferit i enviat a la presó; primer a Xàtiva i després al Castell Nou de Barcelona per ordre del seu oncle -germà de sa mare- el rei Pere el Cerimoniós, que s'havia annexionat el regne. En un complot, dirigit per un tal Jaume de Sant Climent, fou alliberat el maig de 1362, i el tretze anys següents es poden resumir en un anar i venir mirant de reconquerir el regne que li havia estat arravatat. Es casà amb la reina Joana de Nàpols -més gran que ell i diuen que d'un erotisme exacerbat-, mantingué aliances amb els enemics d'Aragó i Catalunya, fins que el 1374 amb el suport financer de Lluís d'Anjou aconseguí reunir un exèrcit mercenari que entrà al Principat. L’any 1375 arribà a Sarrià, Sant Boi i Sant Cugat, a les mateixes portes de Barcelona. El rei Pere va haver de convocar l'usatge "Princeps namque" pel qual qualsevol home en edat i en capacitat de combatre havia d'acudir en defensa del sobirà. Però el fred de l'hivern i les coses maldades l'obligaren a refugiar-se a Castella i ben malalt dictà testament a Sòria, on morí i hom suposa que roman enterrat. Pere el Cerimoniós, a la seva Crònica, deixa entendre que fou enverinat " ab herbada que li fon dada".

La recerca sobre el seu lloc exacte d'enterrament no és sinó la clau de volta d’aquest projecte, que acabarà amb una publicació on es podran consultar totes les noves aportacions. Deia, que se suposa que és enterrat a Sòria. El 16 de febrer de 1375, l’infant Jaume es troba exiliat a la casa de l’ardiaca de Sòria, “greument malalt i jacent en el llit, però sà d’enteniment, mantenint-se plenament en la seva bona memòria i en la seva i sana recordança de la seva pròpia ment,... si bé amb un cos dèbil i malalt”,  fa  testament sobre uns territoris que legítimament li pertanyien, deixant com a hereva universal de tots els seus béns (regne de Mallorca, els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, la baronia de Montpeller, etc.) a la seva germana, la infanta Isabel, que toparia de front amb les clàusules testamentàries de Jaume I, el Conqueridor, pel fet que amb la seva mort s’extingia la línia masculina.  Sobre les seves restes: “determinà i volgué que el seu cos fos sepultat i inhumat a l’església de Sant Francesc, del lloc i convent dels framenors de dita vila [Sòria]”. L’església de Sant Francesc ha sofert moltes vicissituds i després d'incendis i intervencions diverses avui en dia és part d'un solar en runes.

Ja sé que no val construir la història sobre les anècdotes i que cal anar cap a una història més estructural, però en alguns casos les anècdotes tenen més pes que les categories explicatives. Jaume IV va romandre molts d'anys tancat dins una "gàbia de ferro", la imatge remet a una moneia engabiada; és la imatge més clara de la crueltat del seu oncle,  temorós de la llibertat del seu nebot. Ja quan estava tancat al castell de Xàtiva, havia amenaçat al castellà de que li anava el seu cap en la custòdia de l'infant. Efectivament, traslladat al Castell Nou de Barcelona, el vespres el tancaven, ara en diriem dins a una presó d'alta seguretat. Tenim avui l'inventari de quan feren l'atestat per aclarir qui l'ajudà a fugir -amb una víctima, el seu carceller Nicolau Rovira, que dormia amb ell-; el que més me cridà l'atenció d'aquest inventari fou l'existència, dins la gàbia, d'un llaüt, tres guitarres i dos rebeus moriscs: una de les primeres cites històriques de la guitarra com instrument musical. Això dóna idea de què l'infant Jaume devia sonar instruments de corda en el seu captiveri, per passar les hores, lentes,  dins la famosa gàbia de ferro. És només un apunt d’història de la vida quotidiana.

Aquesta setmana comença la campanya d’excavació a Sòria. Després del l'exploració amb GeoRadar que ha donat traces d’una cripta davall les runes del que fou un temps una part del convent, l’equip d’arqueologia medieval farà la seva feina. Tres poden ser les possibilitats. No trobar res, la més decebedora. Trobar la tomba amb alguna marca, nom o escut que identifiqui la sepultura com la de l’infant Jaume (IV), la més exitosa. O la tercera:  que hi hagi més tombes a la cripta, indeterminades, amb la qual cosa s’obriria el camí a la datació amb carboni 14 o a sotmetre les restes a les proves d’ADN, per contrastar-les no sabem ben bé amb qui, ja que les tombes dels seus avantpassats han estat totes malmenades  amb jutipiris diversos, des de gent que se’n duia ossos de la Seu, fins a tombes amb dos caps. O com ara mateix, un estudi d'ADN ha determinat que les restes del suposat pare de Cristòfol Colom mallorquí, el príncep de Viana, conservades al monestir de Poblet, no ho són: són les d’una mòmia sense identitat. És per tant aquesta darrera possibilitat la més enganyosa, i cara. D’aquí a pocs dies sabrem la resposta. M'agradarà veure la cara del personatge polític de Sòria quan li demanem la repatriació Jaume IV cap a la Seu de Palma

_________________________

La imatge és de les runes del convent de Sant Francesc de Sòria, del web d'Isabel Goig

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb