Climent Picornell

EL RETORN DE LA GUERRA FREDA, DE LA HISTÒRIA, DE LA GEOPOLÍTICA, DEL 29... Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2008 12:49


El retorn de la guerra freda, de la història, de la geopolítica, del 29...

Climent Picornell

Bé és ver que “no hi ha temps que no torn”, que deien els antics, però darrerament tornen massa coses. O això diuen els diaris. La intervenció armada al territori d'Ossètia del sud enclavada dins l'actual Geòrgia, més que fer patent el que és -el renaixement de Rússia com una nova potència més confiada en ella mateixa- ha servit a nombrosos editorialistes per anunciar que retornava la guerra freda.

Convoc el meu col·lega Antoni Ginard al nostre panoptikon de Sa Indioteria, el restaurant "Es Pontet",  per posar un poc d'ordre en la discussió geopolítica. "No retorna res! Per entendre la geopolítica s'ha de conèixer la història, tant per conèixer el discurs essencialista dels nacionalismes dominants com les aspiracions dels grups minoritaris". "Les peces territorials solen estar marcades, definides prèviament per factors anteriors, tant a Ossètia, com al Kosovo, com a Catalunya". És evident que efectuam, tots, un reduccionisme de situacions complicades, però s'ha de fer així per a poder ressuscitar els fantasmes que els godbusters de la història havien tancat malament. Per tant, no tan sols torna la guerra freda, sinó que retorna la història i la geopolítica i n'hi ha qui veuen ja un nou crack del 29, tot esperant que l'actual crisi financera, faci petar el capitalisme neoliberal enviant els neocons a l'infern o, com deien al Maig del 68,  aux poubelles de l'histoire, als fems de l’història.

Per als més joves. La guerra freda va ser l'estat continuat de tensió entre la URSS ( un imperi comunista multinacional liderat pel russisme dominador ) i els Estats Units (amb la seva cohort d'aliances, amb l' OTAN al front); amb una tàctica de rearmament constant, una sangria econòmica justificada per la por als míssils atòmics del contrari, cada pic més potents, míssils-antimíssils, fins a arribar a la guerra de las galàxies de l'actor-president Ronald Reagan que, diuen, provocà el colapse econòmic dels soviètics, incapaços de seguir l'escalada armamentística. Ens feien viure amb por, amb refugis antiatòmics, pel fet que una equivocació fes començar una guerra total; aconsell reveure Dr. Strangelove, aquí Teléfono Rojo volamos hacia Moscú, de Stanley Kubrick, una mascarada d'això, avui amb perspectiva encara ens fa riure més ( de por). Si es vol recuperar el concepte històric “guerra freda” s’ha de fer amb unes circumstàncies diferents: d’un món bipolar hem passat a un  multipolar, amb fronteres polítiques diferents però sense fronteres econòmiques fortes, o molt difuses, per la globalització.

La caiguda del mur de Berlín i dels sistemes comunistes va fer rellegir el món a alguns nord-americans. Ja que anam de reduccionistes, cal citar l'article emblemàtic de Francis Fukuyama, La fi de la Història i l’últim home, el reduesc ad absurdum: ja no hi ha dolents, els rojos comunistes, no hi ha socialisme, només capitalisme neoliberal, tot és mercat (Xina li donava de cada pic més la raó), per tant, és la fi de la història i les utopies. Tengué un èxit fulgurant. Però sempre s'ha de menester un dolent al Teatrum Orbis Terrarum i Samuel Huntington (El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l’ordre mundial), agressiu, se n'inventà un. L'atac a les torres bessones de Nova York i les guerres d’Afganistan i Iraq demostraren que el guió s'havia d'acomplir. Poc a poc els processos islamistes, enemics reals o virtuals, s'encarregaren de clivellar aquesta concepció de la història recent.

Ara bé, el que és cert és que durant aquests darrers anys s'han anat recomposant les àrees d'influència, una nova geopolitica planetària, molt diferent de la de fa trenta anys. Es reagrupen els blocs polítics; des del rus, fins al xinès – afegint les antigues repúbliques soviètiques d’Àsia Central, algunes amb bases americanes- o el sud-americà on l'emergent Brasil de Lula da Silva intenta liderar i torejar les noves-velles polítiques antiamericanes ( d’Evo Morales a Hugo Chávez que flestoma el “Yankees de mierda !”; no els recorda els vell: Yankees go home?);  l' espectre de James Monroe –“ Amèrica pels (Nord) americans”- ja remena la sepultura;  i hi hem d'afegir Espanya, ja no com aquella  "madre pàtria" sentimental sinó com un inversor multinacional de primer ordre. Però si retorna alguna cosa no és ben bé el mateix, encara que si amb cert regust conegut. El referent ideològic que donava el substrat als blocs de la guerra freda ha desaparegut i els espectres islamistes com a únics enemics dels occidentals no basten. I és aquí on es veu clarament el retorn de Rússia i la russificació del seu entorn. Que és amb el què ens volen fer por. Una Rússia capitalista, amb els ròssecs de les privatitzacions, desacomplexada,  posant "ordre" a les seves àrees d'influència amb guerres calentes, de Txetxènia a Geòrgia. Tal vegada això expliqui el protagonisme que ha tengut  la intervenció a Ossètia;  la pregunta però és: perquè no en va tenir tant la independència del Kosovo apadrinada per Alemanya i Estats Units, ignorada pels espanyols?  Perquè no era un altra càstig a la gran Sèrbia -pro russa-  sinó una altra peça de l'estratègia americana envers l’aïllament de Rússia, amb unes noves marques de seguretat que, tanmateix, tenen a Europa com a veïnat més pròxim.

Fa falta veure si el retorn de la història, si és que se n'havia anat mai, el que vol dir no sigui més que hi ha una nova ordenació dels blocs geoestratègics mundials -mirau per on passen els oleoductes i els gasoductes i quina és l’estratègia mundial de l'energia i entendrem moltes coses- i que el que fins ara s'havia recol·locat a determinats llocs -com un puzzle mal encastat-  hauria generat conflictes, de Bòsnia a Iraq. S'han de matitzar, per tant, aquests retorns, sobretot el de la Geopolítica, lluny del sentit que li donava F. Ratzel. “Per exemple”, me diu Ginard,  “tots els desmembraments dels estats federals europeus s'han fet sobre peces preexistents” i, citant de memòria Rubert de Ventós, “les fronteres dels territoris no les marquen ni les constitucions ni la voluntat popular, són producte de la violència i de l'atzar". De 1815, el Congrés de Viena, fins a 1989, un estat nou ha aparegut o desaparegut cada dos o tres anys, la idea que donen els mapes, d'estabilitat territorial, és tremendament falsa. I ja que parlàvem de Fukuyama, oportunista com sempre, fa menys d'un mes declarava que ara s’està produint “La fi... de l'hegemonia americana”, amb els Estat Units endeutats i en recessió.

PD.- I si tot torna... el crack borsari del 29?  En fi. Saben que els marxistes anunciaven que les crisis periòdiques internes del sistema capitalista n’acabarien generant una, definitiva. La crisi generada pels crèdits "subprime" americans -900.000 milions de dòlars concedits a persones no solvents- abona aquest retorn. Diu David Harvey ( Breu història del neoliberalisme): " És impensable, però no impossible, que els Estats Units esdevenguin com l'Argentina de l'any 2001 una nit qualsevol". A l’Argentina del “corralito”, l'any 2001, la gent anava a cercar els seus doblers als bancs i no els ho donaven. Però “Qui espera, desespera” i ja sé que el refranyer popular és tremendament reaccionari.

____________________________

Imatge de Guillem Mudoy

EL TURISME A BALEARS: BENEDICCIÓ O PLAGA ? Climent Picornell

jcmllonja | 17 Setembre, 2008 21:02

Normal 0 21

El turisme a Balears: benedicció o plaga?

Climent Picornell

“El fenomen turístic des dels anys seixanta ençà i sota la característica de turisme de masses, ha trastocat de dalt fins baix, les estructures, mentalitats, paisatges i altres essències de les Illes Balears, abans de l'arribada massiva dels vols xàrters carregats de turistes provinents de l'Europa Central i Nòrdica. Alguns estudis qualifiquen el canvi com el més important de la història de les Illes; altres, no tan agosarats, parlen d'un dels canvis més importants, al mateix nivell, però, que l'arribada dels catalans a Mallorca l'any 1229”. Això escrivia un servidor fa trenta anys, intentant analitzar la dependència econòmica de les Balears. La cosa ha anat in crescendo, i molt.

El fet que ara torni a rellançar la pregunta del títol de l’article ve al cas perquè la ex-consellera Margarita Nájera va manifestar la setmana passada, poc després de ser nomenada gerent del consorci  per a la reforma de la Platja de Palma: “el turisme a les Balears és com una benedicció”. Aquestes declaracions em cridaren l’atenció, venint de qui venien, i sobre tot me recordaren un clàssic de l’estudi dels fenòmens turístics: “Tourism: blessing or blight?” que l’any 1973 publicà Sir Georges Young tocant els temes claus dels impactes –positius i negatius- del turisme.

Anem idò, per parts. En un primer moment el turisme va ser considerat un element dinamitzador de l’economia sense efectes secundaris pertorbadors, una indústria sense xemeneies, és a dir sense pol·lució; poc a poc a mesura que el turisme d’elits és convertia en turisme de masses van anar sorgint les veus d’alerta: el turisme tenia efectes beneficiosos, benediccions, però també altres de perversos, com les plagues. Servidor he emprat l’expressió “El Turisme entre la pesta i la maina”, en aquest sentit. Algú, la mateixa Nájera, podria adduir que, filant tan prim, podria matisar que ja ho sap ella que el turisme de masses genera efectes indesitjats: fou batlessa de Calvià. Bé és ver que va posar en marxa la primera de les Agendes locals 21, que ignor si han servit per alguna cosa, a més d’ avaluar i discutir i fer llistes de problemes i solucions. Ara bé, la pregunta en qüestió, de si el turisme és o ha estat la pesta o la maina, una benedicció o una plaga, be podrien pensar vostès que és una qüestió de percepció, una avaluació poc objetivable. Des de la meva opinió el turisme ha modificat moltes coses, des dels contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, fins a la provocació d’un ràpid canvi social; ha incidit fortament en els models de producció, estimulant un abandonament del cultiu de la terra, molta ha passat a estar en “guaret social”; han perdut població activa les branques econòmiques menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’ “estrès ambiental” per l’augment de la urbanització; una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés galopant d’aculturació. Tot això, ha estat el resultat de la modernització de la societat balear, que s’interroga sobre si és bo o dolent, si no es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit, si és el preu que s’ha de pagar per passar de ser pobres a rics.

Però a part de fer la pregunta als intel·lectuals o als professors universitaris, o esperar la resposta dels hotelers o treballadors d’hoteleria o dels polítics de tot pelatge, per tenir una opinió contrastada cal demanar-ho a tothom, als residents, als qui en viuen del turisme, o als qui l’han de suportar. Val a dir que a les Balears ja s’ha fet, i els diversos grups poblacionals han estat ben entrevistats, a una enquesta contractada per les  dretes i a una altra d’esquerres. Però als dos estudis –tècnicament ben fets- hi havia coincidències. Es veia clarament els qui trobaven que el turisme era bo, una benedicció, malgrat s’hi hagués de sacrificar tot, del paisatge a la tradició, i a l’altra costat els qui creien que el turisme era el causant de totes les nostres desgràcies contemporànies, una plaga. Els grups majoritaris trobaven que el turisme era important, però amb condicions. La contesta de Margarita Nájera, si és taxativa, és la d’un grup minoritari. Tot i que ja sé que ho pot matisar. La història de més de 100 anys de turisme a les Balears ens forneix d’elements de judici, i sabem de l’evolució en el seu maneig, des dels tour-operadors als hotelers. Tot ha canviat, de les companyies de baix cost a la contractació per internet. I l’ecotaxa, que marcà la posició dels governs. Des del govern Matas, supporter dels desitjos dels hotelers o com ara el nou pacte de progrés 2, que encara se llepa les mosteles turístiques del temps del pacte de progrés 1. Trob poc adient allò de què amb el “déu del turisme” –qüestió d’estat, si ho voleu amb una altra denominació- només hi puguin fer de viàtics els hotelers i que només ells saben els que en convé, el que hi hem de sacrificar i com els ho hem d’agrair.

Tornem a la Platja de Palma i les zones turístiques degradades, pietosament conegudes com “madures”. Si ara s’ha format una consorci per a la seva rehabilitació, és que està ferida i necessita mà de metge. Mateu Picornell i un servidor publicàrem un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, amb un capítol ( Quan el turisme és destructor de turisme ) que analitzava l’evolució del cas de la Platja de Palma. Una zona políticament abandonada i amb una pèrdua progressiva de qualitat turística; després de l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat pels abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la “calle del jamón”, amb  paràsits negatius ( venedors ambulants, tiqueteros, manteros, trileros, travestits i prostitutes ), tot una altra “oferta complementària” destructora del turisme; als espais lliures públics apareixien explotacions de negocis privats; oficines d’informació turística que eren macro-bars, infraccions urbanístiques i altres il·legalitats mostrades com a drets adquirits pels infractors, en resum, un rosari de “benediccions” que feien difícil la coexistència del negoci turístic amb el que sempre havia estat i aspirava a ser la zona: una destinació turística model. Fruit d’un consens generalitzat, s’ha arribat, a la fi, a la gestió de la reforma d’aquesta zona.. Margarita Nájera hauria de tenir un bon periple, substituint una gran professional com Immaculada Benito i el Govern de Progrés 2 – que ha decidit no encetar inútils (?) bregues ecotaxils- un bon maneig del sector, esper que el nou Llibre Blanc del Turisme, de la UIB, els doni llum. I que el president Zapatero compleixi la paraula donada, allò que diuen que ha dit, que ha de ser un projecte pilot, com un far per a totes les zones turístiques madures o degradades del litoral mediterrani. No hi estam avesats, no sé si serà com a massa.

SOBRE LA MORT I ELS ORGASMES DEL VERRO. Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2008 11:14

Sobre la mort i els orgasmes del verro

Climent Picornell

Començ a dir adéu als tertulians de la fresca, ells encara la practicaran fins ben entrada la tardor. Vells, la majoria, alguns nins, com en Joan Francesc que seu damunt el portal amb la seva cara il·luminada per la Game Boy, algunes jovenetes escadusseres. Avui n’Eli mostra un tatuatge que s’ha fet a Inca – 60 euros, agulles noves per punyir la pell-, un unicorn com una mà de gran. Grans espants de les més velles de la rotllana: “Si jo hagués fet això, mumare me mata”. I, per reblir el clau, dos piercings, un a cada cella, 60 euros més a Manacor, amb el rosari d’endevinar on els duen penjats les seves amigues, de la llengua fins a la fufa, passant pels mugrons i la guixa. Ara són els vells qui es comencen a interessar, sobretot l’amo en Sion, especialista, com diu ell, en “chistes” eròtics i anti-cristians, amb la qual cosa les beates de la rotllana es fan les desinteses, sense fer-li un mal paper, és el pare del notari i no fos cosa...

Passen externs. “Jo” diu madò Damiana, “als dolents del poble no els tenc gens de por i en canvi els externs tots me’n fan: els bons i els dolents”. “Només heu de tenir por a la mort”. “Ara que ho dius”, és madò Miquela Margonxa vella, “un vespre es meu cor se va aturar i era ben morta. Es meu cos va sortir des meu cos i estava molt bé, sense gens de mal –sa gent que té por de morir-se no importa en tengui, jo era morta i estava beníssim-. En això que vaig partir per un forat que no s’acabava mai, mai, mai. A la fi vaig arribar a una claredat, guapa, però guapa.  No vaig trobar cap infern, ni cap purgatori i vaig quedar ben aturada amb els peus dins sa claredat guapa; allà m’esperaven mun pare i es meu homo. Tots dos són ben morts ja fa estona. Mun pare duia una camia que jo l’havia cremada quan es morí i es meu homo un traje que encara el guard dins es ropero. ‘Què fas tu per aquí? No hi tens res que fer...’ me deien tots dos. ‘Però jo vull quedar’, deia, i provava d’entrar dins sa claredat, i els dos m’empenyien i mon pare sortia de sa claredat i me pegava tocs pels pits per fer-me partir per enrera. I vaig haver de fer es meu viatge al se’n revés i per enrera una bona estona fins que vaig sentir com es meu cos tornava a entrar dins es meu cos. I es meu cor se va tornar posar en marxa“. Quan madò Miquela se n’hagué anada la mormolaren un poc. “A ca seva tots han estat un poc així. Sa mare la va fer una pubila esguerrada, que si alerta aquí, que si no t’asseguis a suquí... Son pare endevinava mirant dins un plat ple d’aigo”. “Però ella no en beu d’aigo, herbes seques sí i ‘Tranquimachín’, pensa tu quina mescla, com no n’ha de veure de claredats...” “Per paga, just darrera ca seva, en aquell agroturisme, primer li posaren una casa de putes, llavors un lloc de brega de galls, i ara hi fan festes, qualque dia hi ha dos centenars de cotxos”.

Al sen Joan Guimaró l’han obert per operar-lo de la ronyonada i del ventre, cicatrius de guerra que sol mostrar tot d’una que li estiram un poc la llengua. En sentir que el tema va de morts, demana vasa. “En vaig aprendre d’anar per la clínica de Can Rotger”, diu, “per això quan m’havien d’operar anava al ‘montepío’ i feia que em preparassin un parell de paquetets amb bitllets de cent pessetes que sempre duia dins sa butxaca des pijama. Tothom que entrava a sa meva habitació, per fer-la neta, per donar-me dinar, per posar-me una injecció... au! jas ! li allargava sa mà amb un bitlletó de cent pessetones. Sempre vaig ser s’homo més ben cuidat i es més informat de sa clínica. I mai no m’enviaren a ca nostra que no estàs bo del tot. Hi feia com a nosa qualque  pic. S’únic que no vaig poder doblegar va ser el capellà. Venga entrar i jo venga treurer-lo defora. Bon dia l’amo en Joan, res de bon dia, li deia jo...no l’he de mester per res a vostè. I tornam’hi-torna-hi. Un pic que havia sortit feia poc des ‘quiròfano’, i pareixia mort, massa-ell ho provà d’extremunciar-me! Sort que una cosa freda per damunt els morros em feu reviscolar, mal llamp! que era el santcristo que aquell capellanot em fregava per sa cara! Arruix! Li vaig dir, i ara no veu vostè que això ho ha fregat per damunt es de s’habitació des costat que està cangrenat ! Homo de déu, meam si té un poc més de coneixement ! O no ho veu que no estic moridor, encara. Au, au, au... Vaig donar cent pessetes als zeladors de la planta perquè em vigilassin aquell corpetàs, que no el deixassin entrar,  no fos cosa que ho tornàs a provar es vespre mentre dormia. Vaig quedar bé. Sa meva dona volia anar a Lluc a donar gràcies. Jo no..Sentia dir a mumare: Ai mare de Déu de Lluc / i que ho sou d’interessada / que per una botonada / me tornareu sa salut.”

L’amo en Gori es lamenta de la mort de la seva somera: “Per paga va espipellar una colocàssia que havia duit sa meva nora i l’endemà va ser morta, amb una sabonerada per sa boca”. “He sentit a dir que arribarà que engreixarem porcs només per fer ronyons o bufetes o cors per colocar a altres homos”. Els explic la meva anada a l’hospital universitari de Harvard on, un amic meu havia aconseguit revitalitzar teixits del cor dels porcs que havien patit infarts. “Ho veus? Es porc és s’animal  qui més s’assembla als homos”. “Escolta’l bé a n’aquest que en sa seva vida en deu haver morts un parell de milenars...” L’amo en Sion diu que és ver, que el porc és el que més s’assembla, però per una altra raó: “ Per cercar sa femella li grufa ses mamelles, com els homes. Però en una cosa no els hem superat ni d’un bon tros, els verros quan prenen ses truges tenen sis o set orgasmes” -ho diu així, s’ha de conèixer que és un home llegit- “els homes amb un, ja anam,  i llavors ja no servim per res pus”. Ningú va gosar demanar-li com ho sabia, a ca seva mercadegen porcs fa més de tres-cents anys. Sent madò Antoninaina del carrer de ses Trinxes que sentencia: “Qui ho pren amb so néixer, amb sa mortalla ho deixa”. Els grills, com una plaga, boten per devora.

_____________________________

Il·lustració de Robert Crumb

HEY JUDE I REVOLUTION, O COM S'ACABAREN ELS BEATLES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2008 15:37


Hey Jude i Revolution,  o com s’acabaren els Beatles

Climent Picornell

El pop rock, amb les seves variants, és el fenomen que ha transmès més idees i valors de forma global. Més que polítics, capellans, pensadors i professors. El Diari de Balears de dimarts duia una notícia breu de l'agència EFE:  Hey Jude fa 40 anys; es va posar a la venda el 26 d'agost de 2008 ...i ha estat considerada la millor creació de Lennon i McCartney". Provaré de matisar-ho. Al fet de ser la millor creació, no cal fer-hi molt d'esment, no ho és; el novembre del mateix any surt el doble disc blanc: aquí sí. I la cançó la va escriure, lletra i música, Paul McCartney, però la signaven els dos. John estava en tràmits de separar-se de la seva dona Cynthia -que viu a Mallorca- i el seu fill Julian sembla que anava cor batut. A Paul la situació li va inspirar la cançó, que, molt en resum, ve a dir que una situació dolenta, si un vol, la pot transformar en una de millor. “Eh Judes, no ho espenyis, / agafa una cançó trista i fes-la tornar millor. / Recorda: li has de fer lloc en el teu cor, / quan comencis, tot parteix a anar més be.” En un principi s'havia de titular Hey Jul, per en Julian Lennon, però després li va posar Hey Jud  i va acabar en Hey Jude. En català: Eh Judes. Per l’apòstol sant Judes Tadeu, no Judes Iscariot –“De la desgràcia de Judes sant Macià en tengué ventures”- que en anglès dóna Jody, Jud, Juddi o Jude. És una cançó bona de sonar, té una seqüència de Fa M, Do M, Do 7ª, i un canvi a Fa 7ª, Si bemoll M, Sol m 7ª,  l'he tocada infinitat de vegades. Sembla que Paul la va fer escoltar a John Lennon, qui va entreveure que, més que per al seu fill, anava per a ell. Mentre li cantava, se'n va témer de la repetició de la paraula “shoulder” (espatlles), i quan anava a corregir-ho, John ho impedí.

Era una cançó llarga, per anar a un single, més de set minuts, cosa que els seus assessors trobaven poc comercial, però fou un èxit aclaparador. Qui no l’ha cantada? “Són com a dues cançons” digué Mick Jagger, la primera la part amb la lletra, i quan aquesta acaba "...recorda, l'has de sentir davall la teva pell, / Aleshores, tot començarà a anar millor. / Millor, millor, millor, millor, millor...ahhhhhh ! / Na, na, na, nananana, nananana..."  En anglès: Better, better, better, ahhhhh, na, na na nananana” que es va repetint en un final cada pic més maestoso i orquestral. Vet ací la novetat. Fou la primera producció del seu segell discogràfic Apple, una factoria on, segons conta el seu director Neil Aspinall,  “sempre anàvem fumant porros, em sentia com un mestres de cerimònies d'un circ, més que d'una empresa”. Eren els anys seixantes -a més del Maig del 68- anys del Flower Power, el hippisme, els encontres amb el ioga i l'hinduïsme dels maharishis, una ruptura generacional profunda, de la qual The Beatles en foren uns dels particulars viàtics. El que ells cantaven, com ho cantaven i com es vestien serviren d'educadors-imitadors de gran part d’Occident, i d’Orient. "Som més coneguts que Jesucrist". La seva influència és un dels grans fenòmens mediàtics de la modernitat.

L'altra cara del disc era ocupada per Revolution, un blues rockandrollejat de Lennon  ( signada també pels dos), ja ben dibuixada la capacitat "himnària", de fer himnes, com ho serà mes tard la cançó Imagina. Lennon en feia una lectura de la seva particular manera de veure  les revolucions. "Si s'ha d'enderrocar alguna cosa en nom del marxisme o del cristianisme vull saber què es farà després". A la cançó: " Si continues duguent retrats del president Mao, segur que no aconseguiràs res de ningú...". És a dir, si va de violència no compteu amb mi, si és per anar a les barricades amb flors, comptau amb mi. Provocar la revolució pels canvis individuals, res a veure amn les gran revolucions socials anticapitalistes violentes. Me recorda molt l'evolució de Jerry Rubin i Abbie Hoffman, coneguts de Lennon, dos  líders de l’esquerra americana dels anys en què es va editar Hey Jude. Pocs temps després feien conferències junts titulades "Yippie versus Yuppie". Rubin ja era un empresari d'èxit, un dels primers inversors d’Apple Computers, abominant de l'activisme polític contra la propietat privada o l'ús de drogues: “la creació de riquesa és la vertadera revolució americana”. És el moment en que el missatge de pau, amor, no violència, la moguda contra la fam i la pobresa a Àsia i Àfrica, és capturat per gent com els Beatles; serà la inauguració a l'engròs de l'augment progressiu de les ONG, “l'oenagisme modern” com a forma de sublimar males consciències i estils revolucionaris esbravats, que, hem de ser francs, mobilitzen molta gent.

A un servidor hi ha trossos del pensament de Lennon que em recorden allò que es va dir “l’entrisme”, tant el trotskista com el dels comunistes espanyols de la postguerra: entrar dins els sindicats verticals franquistes per a utilitzar-los. Deia Lennon: "La idea és entrar en el joc per apropiar-se de les universitats i fer les coses factibles a cada moment, però no assaltar l'estat, basta amb aficar-se dins el sistema i canviar-lo". Com si fos tan bo de fer. Ja li va bé al sistema, el capitalisme de mercat, haver conegut a personatges com Lennon. Per molt transgressors i escandalosos que siguin no posen el sistema a la picota, ja caurà més endavant... Vegin un exemple paradigmàtic, a la seva cançó God (Déu): “I don’t believe in magic, in i-ching, in bible, in tarot, in hitler, in jesus, in kennedy, in buddha, in mantra, in yoga, in kings, in elvis, in zimmerman, in beatles...”; però amb una tornada que deia: “I just believe in me”, només crec en jo. Amb aquesta cançó en feien propaganda per vendre cotxes de la Volskwagen.

Lennon ja havia conegut Yoko Ono. "Yoko em va ensenyar a pensar... Com a Elvis que estava sobreprotegit, sobrealimentat, sobredrogat. Yoko em va treure d'aquesta situació. I així s’acabaren els Beatles". Cada un va seguir el seu camí. McCartney fent de músic; George Harrison qui es va morir l'any 2001 havent fet alguna cançó notable, declarava: " Guany doblers a bastament com per ser conservador, però  si no fos per grups com Greenpeace o Amics de la Terra, hauria perdut l'esperança". I perquè vegin les diferències entre ells,  el seu baterista Ringo Starr, deia amb una franquesa aborronant: " John volia canviar el món amb les seves cançons, jo només volia guanyar un parell de doblers per poder posar una perruqueria".

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb