Climent Picornell

EL PRIMER PET Climent Picornell

jcmllonja | 11 Agost, 2008 15:56

El primer pet

Climent Picornell

Partint del no res conseguiré arribar a la més absoluta misèria. Vet ací la meva evolució com articulista, parafrasejant l’aforisme de Grouxo Marx. Havent-hi tantes coses importants de les quals parlar –sobretot aquestes que acaben en “tat”, sostenibilitat o mobilitat- haver de parlar de flatulències. Però les circumstàncies m’hi han empès.

No es tracta del primer pet dels humans, encara que la història podria anar així: “Quan Déu va haver acabat de fer l’home i abans de llevar-li una costella per fer-ne una dona, va voler comprovar si funcionava i li va fer fer un pet. ‘Va bé’, digué Déu Nostre Senyor, ‘i és cosa bona’. El nostre pare Adam hi degué prendre gust i mentre el Senyor obrava la seva costella, va fer pets per tot el paradís terrenal. I també alguna bufa dijuna –car encara no havia menjat res- ni la fruita prohibida, ni gens de pa torrat, ni mongetes trempades que solen dur al cas que tractam ara...”

No va d’això. Però hi podria anar. Paul McDonald de la Universitat de Wolverhampton ha trobat el primer acudit de la història. És de 1900 anys abans de Crist. Fa, per tant, quasi quatre mil anys els nostres avantpassats sumeris passaven l’estona, com ara, contant acudits i el primer de tots que s’ha trobat, escrit en una rajoleta d’argila supòs, té a veure amb els pets. Tracta d’un home amb una dona asseguda damunt els seus genolls... ja es poden imaginar de què va. I es que parlar dels baixos sempre ha fet riure. En fa als infants que, entre esclafits, s’esbutzen de riure fent pets a la  panxa d’algú, amb les galtes inflades. I en fa als nostres majors, alguns dels quals, ja desinhibits, petegen pel carrer, alleugerint-se el budellam. I bé que fan. Un queda molt a pler.

Vull aclarir-los, ja sé que no fa falta, la meva dificultat per fer gràcia. No en tenc; si faig un acudit a classe he d’avisar als meus alumnes quan poden riure i que no  prenguin nota. Es poden imaginar la meva mala traça, tot i que, veient –la setmana passada- la coronació de George Tupon V, rei de Tonga, amb una ridícula corona i una pretensiosa capa d’ermini, m’han fet ganes de tirar els papers per veure si trec les oposicions de bufó de la cort d’aquell arxipèlag del Pacífic. El descobriment d’aquest acudit antic, de la cilització sumèria, ha provocat comentaris sobre els gasos humans a molts mitjans -Rafel Crespí en aquest diari hi feia un excel·lent article-  i també sobre els gasos animals, sobretot els pets o les llorines de les vaques, causants d’una part, no sé si molt important, de l’efecte hivernacle del planeta Terra. Vaja. El dominic valencià Francesc Mulet ja havia versificat el Tractat del pet al segle XVII. Deia Josep Pla: “Pio Baroja escriu els adjectius com un ase amolla pets”. Ningú no és perfecte, ja se sap. La principal causa de l’excés de gasos és parlar massa i parlar mentre es menja. Els homes fan una mitja de sis pets diaris, gas a bastament per inflar un baló. Les dones set. En fi, tret de qui pateix de tempestes i trebolins intestinals, és una cosa que està bé. No com Bernard Clemmens , qui l’any 1956 a Londres, va aconseguir fer un pet de dos minuts i quaranta dos segons. Em contava Joan Brossa, una nit a Palma, meravelles d’un tal Josep Pujol “Le Pétomane” que era capaç de fer sonar La Marsellesa i altres “chansons” pel cabarets, amb el cul. Un dels grups de cantadors més afavorits, en català, són Els Pets. He vist publicat per Gracià Sánchez a la seva editorial El Gall, L’home que feia pets  ( 2008) de Josep M. Diéguez, premi Guillem D’Efak de Teatre. En definitiva, tot això és senyal de què la via escatològica o ha perdut pistonada o n’ha guanyat, no ho sé distingir.

Però el meu interès pel primer pet és més aviat, com dir-ho... d’intel·ligència emocional. No és la reflexió següet ni la del metge de l’aparell digestiu, ni del psicòleg clínic. En un altre d’aquests insuportables sopars d’estiu, les discussions, banals,  anaven davallant de nivell fins a arribar a les relacions de parella. Aleshores, algú, amb fama de misògin, demana: “Recordau el primer pet?”. “Que vols dir? Si recordam el primer pet que férem?” “No”, aclareix, ”parlam ara de parelles; si recordau el primer pet que féreu, davant la vostra parella? I no perquè s’escapàs sense voler, sinó un de fefaent, rotund”. Es revifà la conversa davant la pretesa tesi que anava darrera aquesta qüestió: els moments romàntico-sensiblers canvien quan s’amolla el primer pet en presència de l’altra. Fins a aquells instants es feien els pets “in absentia”. Però a partir d’aquell precís moment el procés de fingiment i d’ocultament -que donava, això sí, un tris romàntic i una pàtina com a morbosa i prohibida a la relació- s’acaba. Mirin si és important, tot s’esboldrega, i s’apedaça la relació amb somriures de conveniència i justificacions com: “Tot és més natural”; “Un, o una, no s’ha d’empegueïr de res davant la seva parella”; “És una qüestió d’higiene”;  i altres inconvenients. Però el mal ja està fet. Recordin tots, els qui tenen o han tengut parella, homosexuals, heterosexuals o bisexuals quan feren el primer pet, contant i sonant, davant o al costat seu. No ho recorden?  Mal fet; a partir d’aquell dia assenyalat, alguna cosa canvià, un punt d’inflexió marcà un no sé què en la línia evolutiva de la relació. “Idò! Mira-te’l al professor Franz de Copenhague”, li enverga compassivament un company, quasi un mig amic.

Dubtava si escriure sobre això o comentar la llista –com m’agraden els rànkings!- dels millors guitarristes de rock segons Rolling Stone, que queda com a més fi. Li coment a la meva dona, que es recorda, immediatament, d’una història popular àrab. És així: “Conviden un home a un casament; sense voler, durant el dinar fa un pet i tota la gent es gira cap a ell. Al poble tothom ho va saber, fins al punt que el seu mal nom es va convertir en: ‘Alí, el del pet’. Se’n va del poble -cansat de la història- i hi torna al cap de trenta anys. El poble ha canviat. Demana a una dona si fa molt que han fet aquells edificis tan alts: ‘Els feren vint anys després de què un tal Alí fes el pet!’. N’Alí gira coa i no tornà mai més a ca seva”. Menys broma, per tant, amb això dels gasos. I vius, que no fer-ne pot conduir als còlics serrats, altrament anomenats, misereres.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb