Climent Picornell

DELS TRES VUITS A LES TRES ERRES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Agost, 2008 11:14

 

Del tres vuits a les tres esses.

 

Climent Picornell

 

No és la contracoberta d’aquest diari l’espai més avinent per a la reflexió seriosa, em recorda el meu director, això es fa a les pàgines tres i quatre. Queden advertits. El cas és que la directiva de la Unió Europea que possibilita la jornada laboral de 65 hores de treball a la setmana, ens ve a demostrar com la resposta a les modernes crisis es sol fer amb el xantatge, en aquest cas als treballadors. Això ens ha de fer recordar com les conquestes dels obrers, des d’impedir el treball abusiu, el dels nins –vegeu l’excel·lent treball de Friedrich Engels, La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845)-, fins a  no treballar els diumenges, la setmana anglesa i les vacances pagades, es tornen a posar en qüestió. A finals del segle XIX alguns col·lectius de treballadors ja havien aconseguit la jornada de vuit hores. Era allò dels tres vuits: vuit hores per treballar, vuit hores per entretenir-se i vuit hores per descansar. I dissabtes i diumenges. Hi venia afegit algun cop d’antimaquinisme, aquelles sectes luddites destruint les primeres màquines que entreveien com a competidores; “les màquines llevaran la feina als humans!”  Cosa d’això es va repetir amb l’aparició de la cibernètica i la informàtica, els robots i els ordinadors faran la feina dels homes, augmentant de forma inaudita o el temps lliure o l’exèrcit de reserva dels treballadors, lumpenproletaris. Això i citar Engels un poc més amunt, ja és un poc sobrat en un servidor, però el toc d’atenció de les 65 hores ens posa davant els ulls com la construcció europea es va fent sobre la lliure circulació dels capitals i les persones, atossigant alguns drets socials conquerits. I permetin que m’aturi aquí perquè el sentit de l’article volia anar sobre el tres. Començant pels tres vuits.

Perquè moltes de coses es volen explicar així de manera tàcita i ràpida. I reduccionista. Ossiris, Issis i Orus; Brahma, Vixnú i Shiva; Pare, Fill i Esperit Sant, les trinitats divines, teogonies dels antics importades als moderns; les tres gràcies; cel, terra i mar;  tres magistrats als tribunals; els tres porquets, els tres fills, o filles,  del reis de les rondalles; la maledicció de ser advocat de les tres p: putes, pobres i parents, que ens recorda la trilogia del neorealisme del cinema espanyol actual: putes, pobres i paralítics. Plorar, gratar i badallar, tot és començar. Cada dia s’ofeguen tres persones i neixen tres lladres;  les figues per ser bones han de tenir tres senyals; tres dijous hi havia que lluïen més que el sol... i així seguiríem amb la màgia del tres. Però no, no va tampoc de costumari popular,  ni els meus amics matemàtics –Llorenç Valverde o Pere Estelrich- me consentirien  una dissertació sobre les propietats universals del tres, ni dels nombres parells, ni dels senars, ni Fermat, ni Fibonacci,

El cas és que treballar vuit hores, tenia l’horitzó d’un augment del temps per dedicar a la família i al lleure. Les teories crítiques de l’oci modern, acaben amb el veredicte que, a les societats contemporànies, l’oci ha derivat en una estratègia capitalista més,  per fer gastar als treballadors durant el seu temps lliure tot el que guanyen mentre treballen. Fan pagar per veure la televisió i el futbol, i quan tenen un televisor tenir-ne dos, i quan es tenen dos cotxes, la segona residència per passar els moments d’oci conquerits durant la setmana anglesa. La major part del temps davant la televisió, quatre hores diàries, bastant més durant els caps de setmana. La competència a la televisió només és limitada per l’atracció que ofereixen unes altres pantalles : les dels videojocs i les dels ordinadors. Tornem al tres. Els puritans de l’oci deien que el temps de lleure havia de ser emprat  per a tres coses: formar-se, informar-se i divertir-se. Funció que havien de tenir també els mitjans de comunicació, sobretot els qui depenien de l’administració pública. Ara  bé, deixant campar a lloure el mercat, tres noves categories, altre pic el tres, s’imposen, és el model audiovisual de les tres esses (angleses): sex, scandals and sport ( sexe, escàndols i esports). A això hi dediquen la majoria d’hores les televisions generalistes. Als esports ( venga motos, tennis, futbol i ja es poden preparar per a les olimpíades); escàndols ( els programes “tomateros”, de famosos de sang blava i de sang freda)  i al sexe, que continua sent el gran mercat, per televisió i per Internet. Les pàgines de sexe continuaran acaparant els webs més visitats, així com les de gent famosa, entre ells molts esportistes. Ho confirma Rupert Murdoch, qui ha comprat fa poc el seriosissím The Wall Street Journal per afegir a la seva macroempresa mediàtica ; Murdoch ho té ben clar : el periodisme avui en dia és una branca més del show-bussiness, com el cinema, la TV i Internet.

El tres a Mallorca també hi és. Les tres esses, però, són unes altres. Sand, sun, sea : arena, sol i mar. Els tres gran recursos naturals que han atret el turistes nòrdics i que han capgirat de dalt a baix el que eren les illes Balears. N’hi ha que n’hi afegeiexen dues més, d’esses,  sexe i sangria.  A més de sol, arena i mar,  un poc de llibertinatge i beguda barata. Cinc esses, canvien el models explicatius. Del tres al cinc. En conec un altre, lligat al món del periodisme: les cinc doble-vés. What, when, where, who, why ( què, quan, on, qui, perquè). Cinc atributs, dels quals no en pot defugir una bona informació periodística. Aquest article no en compleix cap ni un. Però ja els tenia advertits des del començament.

 

PS.- Tres erres, tres k...

No he oblidat les tres "r" de l'ecologisme: reciclar, reduir i reutilitzar. Hugo Chávez ja se n'ha aprofitat de la regla del tres i proclama el seu model veneçolà: revisar, rectificar, reimpulsar. En fi.

Perquè no hi falti de res Esperanza Bosch, Victòria Ferrer i Margalida Gili, em recorden des de la seva "Història de la misogínia" (Anthropos) les tres "k" hitlerianes. El model de la dona nazi, proclamat per Adolf Hitler en els mítings, s'havia de fonamentar en la dona dedicada a: "kinder" ( els infants ), "kuche" ( la cuina ) i "kirsche" ( l'església ); és a dir la dona per a la procreació, la servitud a l'home i l'alienació. 

 

 ( IMATGES DE LA SÈRIE "ROSTRES"  DE  GUILLEM MUDOY )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb