Climent Picornell

D ' APPLE A LES POMES NOVELLES. Climent Picornell

jcmllonja | 24 Agost, 2008 10:28

Normal 0 21

D’Apple a les pomes novelles

Climent Picornell

Escric en un Apple Macbook-Pro, una màquina que em fa bon servei. “Un ordinador de pijos” m’enfloca Llorenç Mestre, amic també de Nadal Batle qui en fou molt partidari, com alternativa dels PC i Windows, abans de l’aparició dels programaris lliures. Podria anar d’això l’article, però va de pomes. El logo d'Apple és una poma mossegada, no se sap bé si perquè en els inicis de la companyia en menjaven moltes o com homenatge a Alan Turing -mort pel verí dins una poma- o per la poma al cap d’Isaac Newton.

Quan em demanen quina és la meva fruita preferida, no tenc cap dubte, ni per petit que sia: la poma. I més ara que són novelles. Ja no són de cambra frigorífica que, volguem o no, els degrada el gust i les característiques organolèptiques ( es diu així, que hi farem...). Quan són novelles, les pomes, se coneix tot d’una: la carn espesa i més rostida, el suc prompte, el gust a lloure. De nin ( ja hi tornam a ser amb el recurs a la infància i la fixació dels gustos) m’enviaven a Son Gual o al camí de Ses Casetes a cercar pomes, amb bicicleta, més o menys per aquesta època de l’any. Les pomeres, abans, les sembraven prop dels pous i safareigs, als marges dels torrents, als cintells de les sínies –les Jesuses, vermelles, fluixes i àcides-, per dins les vinyes –les de la Roseta, petites, l’arbre ple de branques com un arbust, molt primerenques-, no hi havia bocins de pomeres com ara, sembrades en fileres. I les varietats eren molt diverses. De les Marineres, llistades i acolorides, àcides com a llimones, dures com a macs, fins a les Nieles, blanquinoses, un poc groguenques, dolces i flonjotes, que el meu padrí jove, Antoni Blanc, pelava acuradament, amb un trinxet. Les pomes Hivernenques, Fadrinetes, Guiemes, Bledes, de Cor gelat, Raves, de la Rosa, Bausanes, del Ciri –allargades i de carn llenyosa-... feien de nosaltres uns catadors abrinats. A part del folklorisme afegit de la conservació de castes d'arbres antics no està de més recordar la importància del manteniment de la varietat genètica, més que una cabòria de pirats, esdevé una eina d’importància estratègica –quasi político-militar- sobretot per a determinats aliments, els cereals davant de tot, i els bancs de germoplasma són guardats amb pany i clau per governs i multinacionals, que saben que a través de les propietats d’una determinada varietat poden augmentar la producció o la resistència a una plaga, i no en parlem de les  curolles transgèniques. Per tant: un respecte a les varietats. En aquest cas de pomeres.

La poma és d'origen asiàtic –no de bades la Xina continua sent el principal productor mundial- allà hi ha el focus d’origen, dispersió i domesticació; Alexandre el Magne l’espargí cap a Occident. Se’n coneixen més 7500 varietats. No està de més recordar que la dictadura del mercat ha reduït, per les seves conveniències de comercialització global, les tipologies i les procedències de les pomes. Començà amb el regnat abusiu de la poma Golden delicious fins que arribà la Gala -que donen nom a dos gran grups classificadors- a més del de les Vermelles americanes, el grup de les Fuji i el de les Granny; ara la Pink Lady (1970), un invent de Nova Zelanda, vermella i forta envaeix els prestatges. Bones castes totes elles. Servidor, intueix el que es vol: llarga conservació, carn dura, molta popa, un cert grau d’acidesa, bon aroma. He de remarcar que aquestes varietats “globals”, un pic sembrades a Mallorca, passades un poc per l’stress climàtic mediterrani adopten una qualitat molt superior i guanyen molt; com passa als vins, els francesos en diuen la influència del “terroir”. Les Fuji, Gala o Golden procedents de pomeres sembrades a la plana d’Orient, a Bunyola, són recomanables, més petites, però més gustoses.

Sempre que he viatjat he acomplit les meves rutinàries visites als mercats i hi he comprat pomes, he discutit amb placers i placeres de tot el món sobre les qualitats de les seves fruites, de la Pomme d’api a les Mele sicilianes. Una placera de Boston ( Massachusetts ) m’ensenyà l’aforisme anglosaxó: “One apple a day, keeps the doctor away” (Una poma al dia mantén el metge enfora), per referir-se a la saludabilitat de menjar pomes. Churchill, que s’enfotia, ho interpretava com que una poma feia estar el metge lluny, temorós de que li envergassin pel cap. Per les seves qualitats digestives, reguladores del colesterol, antioxidants i que sé-jo-quantes-coses-més –aquests de l’slow food ho deuen explicar millor- és molt recomanable menjar pomes a qualsevol hora del dia. Servidor n'és un devot consumidor.

La poma pren part de l’art culinari de formes molt diverses, en fan suc, a mi no m’agrada la sidra, però sí el Calvados; a Normandia i a la Bretanya adoren les pomes. Els japonesos ja feren vinagre de poma. Als USA, el seu pastís de poma és, juntament, amb la Coca-Cola un dels emblemes de l’americanitat, fins i tot als McDonald’s en serveixen. Mon pare, al cel sia, quan estàvem malalts, automàticament es posava a fer poma bullida: poma tallada, tapada d’aigua amb sucre, pells de llimona i un canonet de canyella. Deliciós. Encara ara el record vigilant que aquella espècie de compota estàs al seu punt de suc i d’aroma. Dels pastissos de poma, tres són la meva debilitat, a part de la tarta de poma tradicional (sense base de crema): l’apple crunch, l’apfelstrudel i la tarta Tatin. Per aquest ordre. L’apple crunch m’agrada per la mescla i per la crosta que s’hi forma; l’apfelstrudel per l’equilibri interior amb la poma que ho lliga i perquè és tapat (extraordinari el qui fa na Margalida Munar) i de la tarta Tatin, -amb història gastronòmica, una feliç equivocació de les germanes Tatin- m’agraden els trossos grossos de poma quasi caramelitzats pel sucre i la mantega.

Des de la fruita prohibida del paradís d'Adam i Eva a l'arbre de la vida -amb les pomes daurades de l’immortalitat- del jardí de les Hespèrides; de la poma caient damunt el cap de Newton i les conseqüents lleis gravitacionals a la penada que passà Guillem Tell per travessar amb una fletxa la poma damunt el cap del seu fill; de la poma enverinada de na Blancaneus al famossíssim quadre de René Magritte, tot serveix per recordar-nos que han arribat les pomes novelles, bon moment per assaborir, en cru, o cuit, aquesta fruita, carregada d’història i d’anecdotaris. Ja saben quin era el negoci de madó Coloma? "Que tot lo que guanyava amb so cul ho fotia amb sa poma". I la fenologia de les pomes marineres ? “Peludes per ses voreres, pelades pes comellar...”. Per això hem parlat de pomes en plural, tot i que cal dir que la poma per antonomàsia gaudeix encara de més virtuts, més aromes i més qualitats. Tant si són velles, com novelles. No és hora de fer roïssos.

_____________________________

IMATGE RENË MAGRITTE : El fill de l'home (1964)

PAPERÍ, XEREMIES, DIMONIS I COETS. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Agost, 2008 22:26

PAPERÍ, XEREMIES, DIMONIS I COETS

Climent Picornell

Durant l’època de la calor, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revénen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Sant Joan dóna el sús, però qui sempenteja de bon de veres el carrussel festiu és Sant Marçal, a finals de juny. Fins a Sant Mateu, a les acaballes de setembre, un enfilall de celebracions saltegen l’illa. La plena –de balls i revetles- ve emmarcada entre Santa Margalida, 20 de juliol, i Sant Bernat, 20 d’agost, que posen ben alt el llistó de la canícula: “la monja l’encén i el frare l’apaga”. Nogensmenys, el canvi que ha afectat les nostres illes també es fa avinent en la manera d’organitzar les celebracions. El fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianeïtat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costossísimes verbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa,  l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, com diu Andreu Ramis, “idíl·lica i dura a  l’hora, aspra”,  modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic. Però l’esperit i les ganes de fer festa a Mallorca encara es conserven ben vius.

            M’arriba la comanda, que acomplesc de bon grat, de presentar a Llorito el llibre pel qual havia confegit quatre retxes de pròleg, Les festes de Sant Domingo. Permanència, transformació i canvi. Llorito ( Mallorca). Segles XVII-XX, d’Andreu Ramis i  Antoni Ginard, dos amics de l’ànima, que han conformat el text. Una peça preciosa; pels dos recercadors que l’han escrita -de confiança sobrada i contrastada-, per les il·lustracions i per l’edició. És l’estudi d'un cas particular de festes de l'estiu, sobre les quals hi ha poc esbrinat. Els autors centren la seva incursió en les festes patronals, en honor de Sant Domingo, en estreta relació a la venguda i establiment dels dominics al poble de Llorito ja fa uns segles. Encara que la festa es mogué en un àmbit fortament clerical, els frares pagaven les despeses dels sonadors i dels balls, aquests, juntament amb les corregudes, els jocs i les desfilades s’apropiaren del petit espai urbà llorità. Tot i l’abandó del convent l’any 1835, es va mantenir la festa. L’obreria de Sant Domingo esdevé la continuadora, però la festa del Sant ja no únicament religiosa, com ens fan veure Ginard i Ramis, que han trobat cites a l’emmurtar –símbol d’engalanar i enramellar- ( “por mirto, cera y refresco 141 ras” ) i altres referències a les festes profanes de carrer. La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria típic de les societats pageses que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local

Hi tracten els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, el paperí,  comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques, profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes, un temps amb bestiar gros i paulatinament per a bestiar de motor de combustió. Aquests actes i espais s’eixamplen durant el segle XX, al començament de la democràcia i, com fan notar els dos autors, es dilaten també els calendaris de celebracions, no només a Llorito sinó a quasi tots els pobles de Mallorca, amb l’intenció de fer parèixer que n’hi ha més, de festa. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, cap-grossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla  -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de  xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni? Per a Ramis i Ginard  “el contrapunt a la càrrega de sacralització de la festa és la imprescindible presència del dimoni”, fins el punt que ja no sabem si l’imprescindible és el sant patró o el seu contrapunt endimoniat. Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, el ball amb els seus focs artificials... i més a Llorito, llar d’una de les famílies de pirotècnics de més anomenada: la família Jordà.

Les festes han construït el seu estol de símbols damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes que foren durant anys l’esport nacional del Pla, o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Són festes d'estiu, festes del Mediterrani, del qual Llorito en pren part, d’allà l’hi ve l’arrel i li puja la saba,  de les ganes de gresca i de l’acció de gràcies. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions. Ramis i Ginard ho saben, massa ell la seva vena acadèmica els turmenta i, a part de l’enorme material que aporten en aquesta obra, com a bons antropòlegs, hi situen correctament els significats: els dies i les nits, el bé i el mal, la vida, l’alegria, personificats amb les icones primordials de la festa, el dimoni, la música, l’enramellat, o els focs artificials que són la metàfora més espectacular del què som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir encara fosc dels temps.

EL PRIMER PET Climent Picornell

jcmllonja | 11 Agost, 2008 15:56

El primer pet

Climent Picornell

Partint del no res conseguiré arribar a la més absoluta misèria. Vet ací la meva evolució com articulista, parafrasejant l’aforisme de Grouxo Marx. Havent-hi tantes coses importants de les quals parlar –sobretot aquestes que acaben en “tat”, sostenibilitat o mobilitat- haver de parlar de flatulències. Però les circumstàncies m’hi han empès.

No es tracta del primer pet dels humans, encara que la història podria anar així: “Quan Déu va haver acabat de fer l’home i abans de llevar-li una costella per fer-ne una dona, va voler comprovar si funcionava i li va fer fer un pet. ‘Va bé’, digué Déu Nostre Senyor, ‘i és cosa bona’. El nostre pare Adam hi degué prendre gust i mentre el Senyor obrava la seva costella, va fer pets per tot el paradís terrenal. I també alguna bufa dijuna –car encara no havia menjat res- ni la fruita prohibida, ni gens de pa torrat, ni mongetes trempades que solen dur al cas que tractam ara...”

No va d’això. Però hi podria anar. Paul McDonald de la Universitat de Wolverhampton ha trobat el primer acudit de la història. És de 1900 anys abans de Crist. Fa, per tant, quasi quatre mil anys els nostres avantpassats sumeris passaven l’estona, com ara, contant acudits i el primer de tots que s’ha trobat, escrit en una rajoleta d’argila supòs, té a veure amb els pets. Tracta d’un home amb una dona asseguda damunt els seus genolls... ja es poden imaginar de què va. I es que parlar dels baixos sempre ha fet riure. En fa als infants que, entre esclafits, s’esbutzen de riure fent pets a la  panxa d’algú, amb les galtes inflades. I en fa als nostres majors, alguns dels quals, ja desinhibits, petegen pel carrer, alleugerint-se el budellam. I bé que fan. Un queda molt a pler.

Vull aclarir-los, ja sé que no fa falta, la meva dificultat per fer gràcia. No en tenc; si faig un acudit a classe he d’avisar als meus alumnes quan poden riure i que no  prenguin nota. Es poden imaginar la meva mala traça, tot i que, veient –la setmana passada- la coronació de George Tupon V, rei de Tonga, amb una ridícula corona i una pretensiosa capa d’ermini, m’han fet ganes de tirar els papers per veure si trec les oposicions de bufó de la cort d’aquell arxipèlag del Pacífic. El descobriment d’aquest acudit antic, de la cilització sumèria, ha provocat comentaris sobre els gasos humans a molts mitjans -Rafel Crespí en aquest diari hi feia un excel·lent article-  i també sobre els gasos animals, sobretot els pets o les llorines de les vaques, causants d’una part, no sé si molt important, de l’efecte hivernacle del planeta Terra. Vaja. El dominic valencià Francesc Mulet ja havia versificat el Tractat del pet al segle XVII. Deia Josep Pla: “Pio Baroja escriu els adjectius com un ase amolla pets”. Ningú no és perfecte, ja se sap. La principal causa de l’excés de gasos és parlar massa i parlar mentre es menja. Els homes fan una mitja de sis pets diaris, gas a bastament per inflar un baló. Les dones set. En fi, tret de qui pateix de tempestes i trebolins intestinals, és una cosa que està bé. No com Bernard Clemmens , qui l’any 1956 a Londres, va aconseguir fer un pet de dos minuts i quaranta dos segons. Em contava Joan Brossa, una nit a Palma, meravelles d’un tal Josep Pujol “Le Pétomane” que era capaç de fer sonar La Marsellesa i altres “chansons” pel cabarets, amb el cul. Un dels grups de cantadors més afavorits, en català, són Els Pets. He vist publicat per Gracià Sánchez a la seva editorial El Gall, L’home que feia pets  ( 2008) de Josep M. Diéguez, premi Guillem D’Efak de Teatre. En definitiva, tot això és senyal de què la via escatològica o ha perdut pistonada o n’ha guanyat, no ho sé distingir.

Però el meu interès pel primer pet és més aviat, com dir-ho... d’intel·ligència emocional. No és la reflexió següet ni la del metge de l’aparell digestiu, ni del psicòleg clínic. En un altre d’aquests insuportables sopars d’estiu, les discussions, banals,  anaven davallant de nivell fins a arribar a les relacions de parella. Aleshores, algú, amb fama de misògin, demana: “Recordau el primer pet?”. “Que vols dir? Si recordam el primer pet que férem?” “No”, aclareix, ”parlam ara de parelles; si recordau el primer pet que féreu, davant la vostra parella? I no perquè s’escapàs sense voler, sinó un de fefaent, rotund”. Es revifà la conversa davant la pretesa tesi que anava darrera aquesta qüestió: els moments romàntico-sensiblers canvien quan s’amolla el primer pet en presència de l’altra. Fins a aquells instants es feien els pets “in absentia”. Però a partir d’aquell precís moment el procés de fingiment i d’ocultament -que donava, això sí, un tris romàntic i una pàtina com a morbosa i prohibida a la relació- s’acaba. Mirin si és important, tot s’esboldrega, i s’apedaça la relació amb somriures de conveniència i justificacions com: “Tot és més natural”; “Un, o una, no s’ha d’empegueïr de res davant la seva parella”; “És una qüestió d’higiene”;  i altres inconvenients. Però el mal ja està fet. Recordin tots, els qui tenen o han tengut parella, homosexuals, heterosexuals o bisexuals quan feren el primer pet, contant i sonant, davant o al costat seu. No ho recorden?  Mal fet; a partir d’aquell dia assenyalat, alguna cosa canvià, un punt d’inflexió marcà un no sé què en la línia evolutiva de la relació. “Idò! Mira-te’l al professor Franz de Copenhague”, li enverga compassivament un company, quasi un mig amic.

Dubtava si escriure sobre això o comentar la llista –com m’agraden els rànkings!- dels millors guitarristes de rock segons Rolling Stone, que queda com a més fi. Li coment a la meva dona, que es recorda, immediatament, d’una història popular àrab. És així: “Conviden un home a un casament; sense voler, durant el dinar fa un pet i tota la gent es gira cap a ell. Al poble tothom ho va saber, fins al punt que el seu mal nom es va convertir en: ‘Alí, el del pet’. Se’n va del poble -cansat de la història- i hi torna al cap de trenta anys. El poble ha canviat. Demana a una dona si fa molt que han fet aquells edificis tan alts: ‘Els feren vint anys després de què un tal Alí fes el pet!’. N’Alí gira coa i no tornà mai més a ca seva”. Menys broma, per tant, amb això dels gasos. I vius, que no fer-ne pot conduir als còlics serrats, altrament anomenats, misereres.

 

 

DELS TRES VUITS A LES TRES ERRES. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Agost, 2008 11:14

 

Del tres vuits a les tres esses.

 

Climent Picornell

 

No és la contracoberta d’aquest diari l’espai més avinent per a la reflexió seriosa, em recorda el meu director, això es fa a les pàgines tres i quatre. Queden advertits. El cas és que la directiva de la Unió Europea que possibilita la jornada laboral de 65 hores de treball a la setmana, ens ve a demostrar com la resposta a les modernes crisis es sol fer amb el xantatge, en aquest cas als treballadors. Això ens ha de fer recordar com les conquestes dels obrers, des d’impedir el treball abusiu, el dels nins –vegeu l’excel·lent treball de Friedrich Engels, La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845)-, fins a  no treballar els diumenges, la setmana anglesa i les vacances pagades, es tornen a posar en qüestió. A finals del segle XIX alguns col·lectius de treballadors ja havien aconseguit la jornada de vuit hores. Era allò dels tres vuits: vuit hores per treballar, vuit hores per entretenir-se i vuit hores per descansar. I dissabtes i diumenges. Hi venia afegit algun cop d’antimaquinisme, aquelles sectes luddites destruint les primeres màquines que entreveien com a competidores; “les màquines llevaran la feina als humans!”  Cosa d’això es va repetir amb l’aparició de la cibernètica i la informàtica, els robots i els ordinadors faran la feina dels homes, augmentant de forma inaudita o el temps lliure o l’exèrcit de reserva dels treballadors, lumpenproletaris. Això i citar Engels un poc més amunt, ja és un poc sobrat en un servidor, però el toc d’atenció de les 65 hores ens posa davant els ulls com la construcció europea es va fent sobre la lliure circulació dels capitals i les persones, atossigant alguns drets socials conquerits. I permetin que m’aturi aquí perquè el sentit de l’article volia anar sobre el tres. Començant pels tres vuits.

Perquè moltes de coses es volen explicar així de manera tàcita i ràpida. I reduccionista. Ossiris, Issis i Orus; Brahma, Vixnú i Shiva; Pare, Fill i Esperit Sant, les trinitats divines, teogonies dels antics importades als moderns; les tres gràcies; cel, terra i mar;  tres magistrats als tribunals; els tres porquets, els tres fills, o filles,  del reis de les rondalles; la maledicció de ser advocat de les tres p: putes, pobres i parents, que ens recorda la trilogia del neorealisme del cinema espanyol actual: putes, pobres i paralítics. Plorar, gratar i badallar, tot és començar. Cada dia s’ofeguen tres persones i neixen tres lladres;  les figues per ser bones han de tenir tres senyals; tres dijous hi havia que lluïen més que el sol... i així seguiríem amb la màgia del tres. Però no, no va tampoc de costumari popular,  ni els meus amics matemàtics –Llorenç Valverde o Pere Estelrich- me consentirien  una dissertació sobre les propietats universals del tres, ni dels nombres parells, ni dels senars, ni Fermat, ni Fibonacci,

El cas és que treballar vuit hores, tenia l’horitzó d’un augment del temps per dedicar a la família i al lleure. Les teories crítiques de l’oci modern, acaben amb el veredicte que, a les societats contemporànies, l’oci ha derivat en una estratègia capitalista més,  per fer gastar als treballadors durant el seu temps lliure tot el que guanyen mentre treballen. Fan pagar per veure la televisió i el futbol, i quan tenen un televisor tenir-ne dos, i quan es tenen dos cotxes, la segona residència per passar els moments d’oci conquerits durant la setmana anglesa. La major part del temps davant la televisió, quatre hores diàries, bastant més durant els caps de setmana. La competència a la televisió només és limitada per l’atracció que ofereixen unes altres pantalles : les dels videojocs i les dels ordinadors. Tornem al tres. Els puritans de l’oci deien que el temps de lleure havia de ser emprat  per a tres coses: formar-se, informar-se i divertir-se. Funció que havien de tenir també els mitjans de comunicació, sobretot els qui depenien de l’administració pública. Ara  bé, deixant campar a lloure el mercat, tres noves categories, altre pic el tres, s’imposen, és el model audiovisual de les tres esses (angleses): sex, scandals and sport ( sexe, escàndols i esports). A això hi dediquen la majoria d’hores les televisions generalistes. Als esports ( venga motos, tennis, futbol i ja es poden preparar per a les olimpíades); escàndols ( els programes “tomateros”, de famosos de sang blava i de sang freda)  i al sexe, que continua sent el gran mercat, per televisió i per Internet. Les pàgines de sexe continuaran acaparant els webs més visitats, així com les de gent famosa, entre ells molts esportistes. Ho confirma Rupert Murdoch, qui ha comprat fa poc el seriosissím The Wall Street Journal per afegir a la seva macroempresa mediàtica ; Murdoch ho té ben clar : el periodisme avui en dia és una branca més del show-bussiness, com el cinema, la TV i Internet.

El tres a Mallorca també hi és. Les tres esses, però, són unes altres. Sand, sun, sea : arena, sol i mar. Els tres gran recursos naturals que han atret el turistes nòrdics i que han capgirat de dalt a baix el que eren les illes Balears. N’hi ha que n’hi afegeiexen dues més, d’esses,  sexe i sangria.  A més de sol, arena i mar,  un poc de llibertinatge i beguda barata. Cinc esses, canvien el models explicatius. Del tres al cinc. En conec un altre, lligat al món del periodisme: les cinc doble-vés. What, when, where, who, why ( què, quan, on, qui, perquè). Cinc atributs, dels quals no en pot defugir una bona informació periodística. Aquest article no en compleix cap ni un. Però ja els tenia advertits des del començament.

 

PS.- Tres erres, tres k...

No he oblidat les tres "r" de l'ecologisme: reciclar, reduir i reutilitzar. Hugo Chávez ja se n'ha aprofitat de la regla del tres i proclama el seu model veneçolà: revisar, rectificar, reimpulsar. En fi.

Perquè no hi falti de res Esperanza Bosch, Victòria Ferrer i Margalida Gili, em recorden des de la seva "Història de la misogínia" (Anthropos) les tres "k" hitlerianes. El model de la dona nazi, proclamat per Adolf Hitler en els mítings, s'havia de fonamentar en la dona dedicada a: "kinder" ( els infants ), "kuche" ( la cuina ) i "kirsche" ( l'església ); és a dir la dona per a la procreació, la servitud a l'home i l'alienació. 

 

 ( IMATGES DE LA SÈRIE "ROSTRES"  DE  GUILLEM MUDOY )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb