Climent Picornell

"A POR ELLOS...", EL PA, EL CIRC I EL NEGOCI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juliol, 2008 08:59


“A por ellos...”, el pa, el circ i el negoci.

Climent Picornell

Això del pa i el circ, el panem et circenses, com amortidor dels conflictes socials és més vell que el pastar. Adopta però noves versions. Fabricar herois ja era part de l’antiga Grècia, i també fer-los caure, tomar-los del seu pedestal i, si calia, compixar les seves tombes. El més gran estadi de la modernitat fa riure si el comparam amb el Circus Maximus, 250.000 espectadors de cabuda, o la visió d’un Coliseu romà a l’entrada del desert del Sàhara explica com s’havia estès l’entreteniment del personal, fos d’on fos. Però, la setmana passada la meitat de l’estat espanyol mirava els penals contra Itàlia. A la societats actual ens resulta impossible fugir de l’enorme influència del món de l’esport. No només de l’imperi de l’esport televisat, sinó com component de la concepció higienista de la vida quotidiana, des d’anar al gimnàs fins a passejar per fer salut, l’esport regna al seu imperi que abraça des de l’espectacle mediàtic al consum familiar.

De la conversa quotidiana -sobre Rafel Nadal, Jorge Lorenzo o Marga Fullana-  a la TV, a casa, al bar, a la feina:  és omnipresent. L’esport, juntament amb la necessitat de l’exercici, mou doblers privats i públics, enormes indústries d’equipament esportiu - deslocalitzades a països subdesenvolupats- premsa especialitzada i grans espais als mitjans generalistes. Construeix standards de salut, mites – Ronaldinho on ets?- que serveixen per a la manipulació social i publicitària, i per a construir o deconstruir identificacions nacionals, des del Barça-Madrid fins als grans “events” ( ara li diuen això), com els campionats de futbol o les properes olimpíades a Xina. El fet de  ser campió o de ser dels primers en el rànking de medalles es viu amb intensitat patriòtica, fins i tot els autoanomenats ciutadans del món, intel·lectuals elitistes, es lleven l’antifaç de l’internacionalisme i opten per fer lul·lea a les carreres de cavalls o amb la seva devoció pel tennis.

La història social de l’esport, com la de l’art, ens ajuda a aclarir les coses més enllà del campió aixecant o mossegant la copa, o dels guanyadors arrebossats amb les banderes dels seus estats ( o països?). Esport, com “deporte”, ve etimològicament de “porta”, eren aquelles coses que es feien més enllà de les portes de les ciutats als espais lliures, més o menys públics, ara en deim equipaments esportius i els planificam a l’ordenació del territori. A part dels beneficis que té per al cos humà practicar un esport, hi ha la recerca de la passió, qui sap si de l’emoció, la tensió d’optar per uns o pels altres, d’anar amb els blancs o amb els vermells, i aquestes opcions es fan de forma indiferent tant si els blancs corren darrera una pilota per empènyer-la amb el peu i entrar-la dins una barraca, a la qual cosa si oposen els vermells, o de si proven de tirar-la dins una canastra, o miren d’aficarla amb un bastó dins un foradet. El component primigeni del joc, -el definí magistralment Johan Huizinga ( un holandès menys famós que Cruyff) com allò que proporciona plaer, però que no té cap sentit ni un, més que en si mateix-, aquest sentit primitiu d’aquestes pràctiques s’ha perdut darrera el que la societat i els seus governants i manipuladors li han endossat. El joc-esport s’ha carregat de significats, és un altre oci que esdevé el gran negoci de les societats contemporànies, transmutat d’espectacle. Pagant, no faltaria més. Ja siguin camisetes d’en Zidane, drets per a la TV com el Manchester o imatge publicitària com Pau Gasol.

L’esport o l’higiene física la podem resseguir com a practicants, com espectadors presencials o com espectadors davant qualsevol pantalla. En els darrers dotze mesos més d’un 60% de la població de Balears diu que ha practicat natació, gimnàsia,  footing, un esport en equip, pesca... Que han anat a presenciar algun esdeveniment, només entre el 25 %, però més d’un 80% ha estat espectador televisiu (actiu o passiu, com en el fumar). Hi ha també una gradació que va de la pràctica esporàdica a la pràctica d’afeccionat perseverant, de la d’un esport federat fins a l’esportista d’alta competició o d’elit. És el pas de considerar l’esport com una forma de fer salut, de relacionar-se amb els amics, d’alliberar agressivitat,  a considerar l’esport com eina per guanyar-se les sopes. A més del 80 % de les famílies els agradaria que el seu fill fos un esportista d’èxit, Fernando Alonso per dir-ne un,  amb el component d’aventura, competitivitat i incertesa que això incorpora a la vida de les persones que s’hi dediquen. En definitiva futbol, caça, bàsquet, golf, judo, pesca, tennis, handbol, atletisme, muntanyisme, karate, tir, voleibol, vela, submarinisme, esports de neu, petanca, esport d’aigua, escacs, motociclisme, etc. teixeixen una malla, la densitat de la qual no fa sinó augmentar, amb instal·lacions públiques, a clubs privats i centres d’ensenyament, llocs públics acotats o no, vedats de caça, gimnasos. Més de 70.000 practicants de pesca a Balears, per exemple.

Aquesta transformació, del joc ingenu primitiu a una maquinària de negoci i poder, té una sèrie de cooperants necessaris. Uns d’ells són les hinchadas, las torcidas, els tifossi, las demencias i mil altres denominacions dels seguidors passionals en públic o en privat, més enllà de que la majoria de regents dels nostres clubs de futbol siguin constructors o urbanitzadors, o més enllà que haguem duplicat la nostra factura de consum d’articles esportius, de les sabates de marca fins a les raquetes de pàdel o les “malles” per fer planta al gimnàs.

A part de les dones i homes caminadors, dels mascles i les femelles fent footing amb xandalls de disseny, dels entrenaments dels fills petits a l’escola, dels partidets de “costellada” amb els amics de la feina, de les sortides a caçar tords... anar amb Espanya o amb Rússia, pintar-se la cara de vermell i groc, estar a favor o impedir la participació d’equips catalans a competicions internacionals, no és sinó una altra de les cares de l’esport, tal vegada la més fanàtica –de “fan”-, les coloraines de la tribu , els símbols que expliquen coses com que “el Mallorca es un sentimiento” o  beneeixen el ”a por ellos!” . Oé!

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb