Climent Picornell

UN 'PLAÇA MORTA' A LA FRESCA. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Juliol, 2008 18:14

Un ‘plaça morta’ a la fresca

Climent Picornell

Senten un xebel·lí que travessa per damunt les cases amb els seus giscos. “En Fideuer, de més a baix, un pic va trobar un niu de xoriguer que sa vella l’havia avorrit. Va agafar els polls i els va surar. Aquells animalets el coneixien,  vaja si el coneixien, com si fos ell sa mare de bon de veres. Feia escola devers Llorito, hi anava amb una moteta, i els animalets li sortien a camí, devers Son Brondo ja li volaven per damunt i sempre tornaven a ca seva...” “És que hi ha animals que tenen més coneixement que ses persones”. “Ses nostres moixes a ses rates cellardes, no pareix ver, els hi mosseguen es cor; però només es cor, i res pus; un nét meu me va dir que això era genètic, com de ses genetes, vull suposar, però no ho he sentit a dir que ses genetes ho facin”.

Un servidor, que sempre ha volgut ser tan modern –i tan beneit-, queda fascinat per la rotllada a la fresca prop de ca nostra. Alguna nit, amb gent d’edat, sembla que tot s’hagi aturat i que  la Mallorca actual sigui una cosa virtual. Un poc empegueït, tot sigui dit, transport els apunts als “Quaderns del Pla de Mallorca”, no sense la recança de mitificar un costumisme ranci. I més, quan el poble és ja un melting-pot, una mescladissa un poc agra. “Agra has dit? Els anys com enguany que no ha fet un estiu calent, però ha plogut molt, ses voreres des camins van plenes d’olivardes i batzers i, sobretot de fonolls altíssims; hi fa mal anar, no veus els cotxos que vénen. Anys així, hi ha moltes males herbes dins es conró. Té posaré un exemple: s’herba enamorada. Un any vaig ‘cossetxar’ ordi, amb herba enamorada i a sa farina no la volgueren els porcs, no sé si per s’olor o perquè la fa agra. Mira tu si ho són males herbes.” “És que ara tot parteix malament. Un temps fèiem formiguers, amb ses branques d’ecsecallar i ses herbes tapades de terra, allò covava i covava, cremava, i aquella cendra l’espargíem pels bocins, així es desinfectaven i donava llacor, femada. I ara, si hi ha una malaltia, esquitxar, ‘veneno’, com enguany que a ses domatigueres el mal els ha partit d’en terra, el tronc agafava com a ‘morbo’, i volien que posàssim un ‘producte’ dins sa terra. Un potet de no res, 20 euros, i la llacor, de dins un sac que val un ull de sa cara”. “Pensa tu! Molta gent les ha tornades a sembrar. Però si no esquites no culls res que se pugui vendre”. “A n’en Joan Marrascló ahir el dugueren a l’hospital, esquitxava domatigueres amb es vent en contra,  se treia es ventrell, es cap que li esclatava i s’acubà, sort que sa dona el trobà. Tot això, noltros, després mos ho menjam”.

 (Ermita damunt el puig de Sant Onofre, Sant Joan, illa de Mallorca. Fotografia: JULIÀ PICORNELL )

“Mon pare a s’hort, un temps, hi sembrava tabac. Per fumar, això sí, però també per fer fugir ses mosques i es moscards. Se coneix que ses tabaqueres, de pota i de fulla d’espasa, tenen aquesta virtut”. “Ho havia sentit a dir, però has d’anar alerta amb sa llavor, si s’escampa, s’any de davant, els bocins pareixen el mes de Maria, de tabaqueres per tot”. “I se fan altes! Jo ara en tenc un parell, més altes que aquest cel ras, vaig dir si les volien venir a retratar però no anaren de res aquests de sa revista que fan per aquí. Per paga no els interessa més que sa puta política”. “Homo, a mi m’interessa també fora vila”. “A tu? Climent a tu no et voldrien ni per plaça morta”. “A ses possessions, un temps, tenien el plaça morta, un lloc on hi col·locaven es qui són com tu, que no sabien fer res de res. Ara ves a llevar herba, ara ves a ajudar a pastar, ara ves a ajudar a n’es porquer...”. “Un ‘toter’ els deien per ses possessions de sa muntanya, a un que li feien fer un poc de tot: un toter”. “Ja m’agrada...” “Res, tu te creus que tot és s’estudiar, i no és vera, on se veu s’enginy de ses persones és quan passen fam. Aquests si que són enginyers, s’han hagut d’enginyar per donar menjar a sa seva família, no valia... esperar el sant adveniment”.

 Passa en Toni “Valenter”. “Un germà seu tenia tres mametes, vos ne recordau? No la solia mostrar, a sa tercera, però qualque pic ho feia, era un mugronet que tenia entre sa guixa i s’altra mameta a l’esquerra, amb un parell de pèls”. “El seu cosí, Joan, de son Pupullí, tenia dotze dits als peus. Devora els dits petits hi tenia com un ull de poll, però amb ungla.” “Eren parents dels “Calandres”, que fan melons i cebes, aquests en anar a pagar es cotxo nou, duien els doblers dins un parell de senalletes. Quan casaren sa filla gran, per mostrar es seu ‘poderío’ tenien ses geleres obertes, estibades de carn, perquè sa gent ho ves...” “Xerrant de casaments, avui he vist en Simó, de més  amunt, més mudat que un lladre. No du mai calçons blancs ni calcetins, ni en s’estiu ni en s’hivern, i avui se n’havia hagut de posar. Sa fillola se casava, però al cap de no res ja se’n tornava a regar amb so seu mobylette, canastro fermat a darrera i  poal penjat al manillar”. “Quin doble sis!” Exclama l’amo en Martí que és veïnat d’una “Gorreta” que viu al Canadà i ve cada any una temporada, quan explica els avions que agafa, amb escala a Detroit i Londres, no se’n poden avenir. “És lo mateix que n’Apol·lònia de Can Ballester que ara s’ha retirada de mestra i és per Nepal, més amunt de l’Índia, ajuda a una escola, perduda per dins aquell muntanyam...”

 “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai ? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?”  És l’amo en Marc de Trenemor quan veu que li toc el galamó de davall el coll a ma mare, que li penja molt. Té una memòria fenomenal – “ a aquell li deien en Boca de Niu, a aquell en Coll d’Aspi...” i es posa a imitar la seva coixera, darrera una somera que tenien a un molí de sang que molia prebe vermell, “aquell animalet estava entrenat des temps de s’estraperlo, quan li feien sonar una campaneta s’aturava.” “Guardàvem ses greixoneres escardades pels darrers dies, i després del consabut ‘Què voleu fresses?’ entràvem dins ses cases i les rompien allà dedins, fèiem una trencadissa de mil dimonis, una gamberrada...” ”A mi m’agradava molt desfressar-me, sa meva germana Franciscà sempre anava de soldat i quan dèiem, ‘voleu fresses?’ a moltes cases deien: ‘sí, si no duis greixoneres, entrau’...” I venga conversar, que d’això es tracta: sortir a la fresca és conversar. Mentre, passen avions, amb els seus llums, molt amunt.

 

DE LA PLAÇA DEL SUPOSITORI A POLACOLÀNDIA. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Juliol, 2008 14:49


De la plaça del Supositori a son Vitamina passant per Polacolàndia

Climent Picornell

Els noms de les coses, dels llocs i de la gent, l’antroponímia i la toponímia, també són assetjats pels despropòsits. Fruita del temps. El posar nom és un dels elements més hermosos en la personificació d’homes, dones i llocs. Els patronímics  –Joan, Catalina, Pere, Margalida, Antoni, els més corrents en els rànkings antics, ara rodejats pels Mustafà, Vanessa, Ivan, Sheila…- marquen la història de les famílies. Com també marquen el territori els noms dels llocs, dels microtopònims –un avenc, un cingle, una coma, un coll, una penya…- als macro, d’Amèrica ( Amèrica per mor d’Amerigo Vespucci), fins a Mallorca ( de Maiorica, la major d’un grup d’illes). Escric amb el bec de Ferrutx davant, hermosa figura geològica, en toponímia també es configuren estrats. A les Balears hi ha noms pre-romans ( Eivissa, Maó, Inca, Sóller, Artà….), llatins ( Palma, Pollença, Costitx…), mossàrabs (?), berbers, àrabs ( Algaida, Binissalem…) i, la gran majoria, catalans, designant milers de llocs concrets (  Sa Pobla, Sant Joan, pla de l’Enzell, Es Vedrà…). Hi ha noms intel·ligibles, com la cova del Drac, però hi ha també topònims “foscs”, mals de desentrellar en el seu origen, també fòssils,  hereus i testimonis de l’antigor ( Es Cibollar de s’Albufera, de cipolla, que volia dir ceba). Damunt aquesta xarxa riquíssima, s’hi espargí el maltracte de la denominació castellanitzadora i dels topònims mals escrits –Casucha per Carrutxa, o Lluchmayor per Llucmajor-. Una primera fita fou la correcta denominació, tasca més o menys resolta ( recorden el “retornar-vos el nom de cada cosa” d’Espriu?), no sense creuades de darrera hora, com la i d’Andratx, o l’andanada fictícia reclamant Mahón en lloc de Maó, o el rebuig d’Eivissa, que encara és Ibiza al calçons dels jugadors del Mallorca, per motius turístics, vaja, vaja...

Aquests darrers anys una allau de topònims nous s’ha ensenyorit dels nostre territori, és la neo-toponímia. Sobretot a vorera de mar. Posaré uns exemples. Milers de bars, restaurants, hotels i apartaments turístics, esdevenen guia i referència dominant amb noms sense massa gràcia: Hotel San Francisco, Bahía Palace o Los Milanos, tant se val. I a més, centenars d’urbanitzacions ( Shangri-La, La Siesta, Bellevue, Porto Cristo Novo, o Palmañola -la meitat de Palma i Buñola-), nous establits, amb els seus corresponents carrers ( de Calle Pulpo a Calle La Pinta, alguns normalitzats fa poc). Fou una feina de recerca agra i desagraïda, però necessària, que vaig fer fa anys. N’hi ha més encara. Polígons Industrials; Polígono de La Paz i de La Victoria, franquistes les dues, rebatiats més tard amb el nom de les possessions que massacraren, Can Valero i Son Castelló, també amb els seus vials, Gremi dels Selleters, Gremi dels Boneters... Antoni Ginard desenterrava amorosament de davall l’asfalt i les fàbriques els topònims que formaven part de Sa Indioteria. Per paga Son Moix ( “Moics” per als locutors castellans) ara és l’Ono-Estadi. Josep Noguerol em contava que un home d’edat, li deia el nom del sementer de ses Jonqueres, tot assenyalant amb un dit la bandereta d’un forat d’un camp de golf;  tasca dificultosa la de desenterrar noms de davall hectàrees i hectàrees de “hoyos”, “greens” i “bankers” sembrats damunt pletes i garrigues. Llocs tradicionals esborrats per aquests substitució lingüística. També ha passat al Campus Universitari, un centenar de quarterades urbanitzades, ara amb Facultats,  edificis com el Guillem Colom i caminals com el de Sa Dragonera. Aquí volia arribar, després d’aquesta perorata. Observava el campus durant un examen, dues parelles davall els lledoners que s’hi besaven, un grup parlava a les taules davall els ficus benjamina del Turmeda, un feia córrer un ca, dos es passaven apunts, els d’infermeria embenaven ferits en un  simulacre. Pensava, que s’havia generat una concentració de gent jove amb passions i sentiments més enllà de l’acadèmia i les tesis doctorals, a un espai –la font de la Vila- que ja el rei En Jaume havia conegut. Gent jove que es cerca i es retroba als bars i menjadors discutint amb força, ajaguts quan fa sol, amb pressa quan arriben tard, baixant del bus19, amb ràbies contra els professors per una assignatura suspesa, festes, torrades, manifestacions. Ara un grup d’alumnes ( “9s geògrafs”, P. Fidel Castro, Tòfol Ferriol, Eduard Sala, M. Magdalena Mascaró i Miquel Ginard) han presentat una comunicació titulada: Neotoponímia al campus de la Universitat de les illes Balears. Malgrat tot tengui nom, popularment podem ser coneguts amb un mal nom. Al meu poble la plaça Nova ho és a desgrat de ser, també,  la Plaça del rei Joan Carles, com a Palma  la plaça del rei és la de ses Tortugues –per quatre animalets que aguanten un obelisc-. També a la plaça del Cardenal Reig, que és per a tothom la plaça del Supositori, com hi ha la plaça del Tub, la de ses Columnes o a Ciutadella –per a uns- la plaça des Cagarro… què hi farem. Ja en l’antiguitat això existia, els diversos “Cavalls Bernats” de la nostra geografia no són sinó adaptacions pietoses de “Caralls armats”: roques que pareixen grans membres masculins enravenats.


Els “9geògrafs” han arreplegat la toponímia popular del campus, batiada amb la frescor i la gràcia que tenen els joves. “Polacolandia”: l’edifici Ramon Llull, pels nacionalistes, majoritaris allà ; Edifici Guillem Colom: « Burger King », és on hi ha les rates vives i mortes per als experiments; Edifici Anselm Turmeda: el dels « frikis », hi ha els informàtics; El Jovellanos: la “Pijoteca”,  “Sa Terminal”, pareix un aeroport o el “Hawaianos”, per semblança fonètica; el Guillem Cifre:“allà on ses nines guapes” ( no poden ser més explícits); el Multiaulari: “es Contenidor, son Banya, Quatre llaunes, Treblinka” ; S’ Arxiduc: el dels “pingüins” -els estudiants d’hoteleria van uniformats-; Cas Jai: la casa de “la pichina”, per la pintada “Vamos a Nadal en tu pichina”; les llacunes de depuració d’aigua: “s’Albufereta o es Gorg Blau”; el monument de l’entrada:  “sa Sardana” o “a l’estudiant desconegut”. I així més de cent. En realitat no és més que el  reapropiaments d’un espai. Noms nous sobreposats als altres, configurant estrats. Més enllà de que Tomeus i Margalides siguin substituïts per Jonathans i Samanthas, o que els llinatges més freqüents a les Balears acabin amb z, Fernández o González ( un temps es catalanitzaven: Piris era Pérez, Ximenis era Jiménez, Gomis era Gómez...), molt més enllà de la pèrdua de respecte a la toponímia clàssica per urbanitzadors i hotelers, be podem fer una rialla amb aquests noms de llocs d’arrel populista, que acaben fent tala dels altres.

 

L'INDIGEST ENCANT DELS SOPARS PETITBURGESOS Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juliol, 2008 16:29


L’indigest encant del sopars petitburgesos

Climent Picornell

No els ha tocat seure, en aquests sopars d’estiu que ara comencen, rodejats de desconeguts i desconegudes, amb l’encàrrec de fer cas? La primera que xerra és una nina jove amb faldilla llarga, entre ingènua i turmentada per algun malviure, madona d’un xibiu alternatiu que, després del seu retorn de l’Índia, enfloca al personal: “I vosaltres que feis per aconseguir la felicitat de la gent?” Davant d’aquesta pregunta, un vertader atracament, dic: “Res”. I  li retorn. “Jo... som reflexoterapeuta podal”, diu ella. Un altre s’afegeix al discurs, és practicant de la caritat solidària a un parell d’oenagés, la qual cosa li dóna una aura de santedat, naturalment és fan de l’slow-food i ara treballa l’Atlas. “La cadena de muntanyes?” ” No, és un os de l’espinada, prop del coll, és el reflex de tota la positura del cos, una història de totes les nostres males accions i neguits”. Vaja, pens, aquests quiropràctics pesseters estan perduts, si és veritat. En sentir slow-food, un home petitoneu de l’altra cap de taula, cabells blancs ben pentinats, mocassins llempiats, intervé: “ Jo he practicat un règim depuratiu i ara torn a menjar sòlid. L’aigua amb sal marina me va deixar els budells més nets que una patena i després, diàriament , dos litres de xarop de sàlvia amb suc de llimona i una pessigadeta de pebre de cirereta coent, per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia general, i així, fins que la cura s’ha acabada.” Somriu, punyetero: “Ja tenc les entranyes prou netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més assaboridor el tast del greix i la xuia!” A l’ala dreta una espècie de filòsof, suant, brama:  “Protagonista, ve de “proto-agon” que vol dir el que va davant i estil d’ estilet –espaseta-, la qual cosa significa que l’eina pot marcar l’obra, o no? Escriure amb ordinador pot ser decisiu en l’estil literari...” Quan sap que som professor de la UIB em fa una pregunta que el té intrigat: “Com és que els rectors de la UIB són de cada pic més petits? Nadal Batle era baixet, Huguet més, després Blasco, més petitet, ara Montserrat Casas més petita que Blasco. Ja teniu preparat un nanet o naneta per les properes eleccions?” No ric i la resposta és contradir-lo, mentre ens serveixen sopes solleriques, amb patata, prebe i un albercoc al mig: “No creure en Déu no impedeix posseir una espiritualitat, ni és una dispensa, l’esperit és massa important per deixar-lo en mans de capellans, de mulàs, de filòsofs o d’educadors per a la ciutadania”. Quan creia que encetaria una discussió a to amb el nivell dels pretensiosos amb els qui m’havien assegut, una dona, dues cadires més enllà respon: “Si, és veritat això; però jo volia dir que he retratat per tot el món, i a Costa Rica” -menjàvem de segon una cosa amb mango gratinat- “ aquelles moneies de morro blanc, me tiraven mangos mentre les retratava, i són com a melons i els verds com a pedres, el meu company m’avisava, alerta a la dreta! Aquells animals excitats eren un exèrcit de foners a pedrades de mango”. I va callar. Anava molt escotada mostrant els seus mangos. Pensava que entraríem dins l’espiritualitat, però anàvem a la cosificació. Va ser el torn d’un economista exquisit: “Les condicions de les illes Balears són massa minúscules per pretendre fer determinades virgueries. No hem triat el turisme, el turisme ens ha triat i seguint la cadena lògica, el turisme ens abandonarà...”  Pens que introduiré l’atzar en l’evolució de l’economia illenca –allò de què quan una papallona aleteja per devers els mangos de Costa Rica, un huracà es desfà al Mediterrani-: “No recordau quan un tal McDonald es va inventar que fumar pells de “plátanos” colocava més que fumar marihuana i el consum pujà estrepitosament. No és com això ?” Res. Ja s’havien girat, i un calb, m’interrogava i construïa el seu discurs. “La capella de la Seu: què hi trobes? Jo, mira, per entrar a un monument tan important han d’anar amb peus de cotó, amb una enorme humilitat. Saps que va dir Joan Miró, quan anà a Altamira per primer cop? ‘Tot ja està fet’. Tu creus que en Miquel ha anat amb aquest esperit per dins la Seu ? No. En Barceló s’ha passat. Ha volgut deixar la seva empremta dins la Seu, és una falta de respecte. Ha fet una gran carcassa. Però ha duit sort el puta! I te diré per què: s’ha clivellat. I a través dels clivells si veu la imperfecció i això transmet molt. Sense els clivells no se podria aguantar. Ha abusat de la Seu. La seva obra, vull dir-te que és un contrapès massa gros, massa fort. En Gaudí a dins la Seu hi va fer una intervenció mínima, estricta. Miquel Barceló no ha sabut fer de Gaudí.»

En fi, és la fira esbravada de les petites vanitats en una nit d’estiu sense massa somnis. Una arqueòloga convincent aborrona a un home majoret que du perruquí: “La xoucroute de Dubrovnic, els boscos de la frontera amb Albània, ”El último cuplé” en croata, però les cançons eren en espanyol”. “A Egipte” -és una armènia elegant- “hi ha llocs, a Alexandria o a El Cairo, en què creus que ets a Inca, o a Alcúdia si hi ha la mar, fins que volta algú amb el turbant al cap i és quan te’n tems de què no hi ets”. Com ara a Sa Pobla, vaig pensar. Un botifarra efacé, ara un no-ningú: ”Era ca ma mare”, assenyalant un gran casal avui seu d’un Col·legi oficial, “jo record el senyor-avi a la balconada, senyor-avi és una riquesa del llenguatge, no te creguis que es un símbol de botifarreria...”. Un altre fa vindicació de la seva família: “I què si era franquista? Però què s’han cregut aquests exégetes de la Facultat, que ells no ho haguessin estat franquistes, si ho haguessin vist des de la perspectiva d’uns senyors benestants i rics, terratinents, els rojos venien a prendre-los la terra i la religió. Després se’n temeren que Franco era un animal amb la llengua i amb els costums que ells tant estimaven”.

No sé si foren les postres, excessives i ridícules, però era com si me ves: una caricatura de mi mateix. Com si estàs assegut escoltant-me, parlant d’una cosa que no m’interessava gens. Veia el sopar com si fos una pèssima pel·lícula: “El discret encant de la burgesia?”.

___________________________________

Imatge: CHANO MARQUEZ

"A POR ELLOS...", EL PA, EL CIRC I EL NEGOCI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juliol, 2008 08:59


“A por ellos...”, el pa, el circ i el negoci.

Climent Picornell

Això del pa i el circ, el panem et circenses, com amortidor dels conflictes socials és més vell que el pastar. Adopta però noves versions. Fabricar herois ja era part de l’antiga Grècia, i també fer-los caure, tomar-los del seu pedestal i, si calia, compixar les seves tombes. El més gran estadi de la modernitat fa riure si el comparam amb el Circus Maximus, 250.000 espectadors de cabuda, o la visió d’un Coliseu romà a l’entrada del desert del Sàhara explica com s’havia estès l’entreteniment del personal, fos d’on fos. Però, la setmana passada la meitat de l’estat espanyol mirava els penals contra Itàlia. A la societats actual ens resulta impossible fugir de l’enorme influència del món de l’esport. No només de l’imperi de l’esport televisat, sinó com component de la concepció higienista de la vida quotidiana, des d’anar al gimnàs fins a passejar per fer salut, l’esport regna al seu imperi que abraça des de l’espectacle mediàtic al consum familiar.

De la conversa quotidiana -sobre Rafel Nadal, Jorge Lorenzo o Marga Fullana-  a la TV, a casa, al bar, a la feina:  és omnipresent. L’esport, juntament amb la necessitat de l’exercici, mou doblers privats i públics, enormes indústries d’equipament esportiu - deslocalitzades a països subdesenvolupats- premsa especialitzada i grans espais als mitjans generalistes. Construeix standards de salut, mites – Ronaldinho on ets?- que serveixen per a la manipulació social i publicitària, i per a construir o deconstruir identificacions nacionals, des del Barça-Madrid fins als grans “events” ( ara li diuen això), com els campionats de futbol o les properes olimpíades a Xina. El fet de  ser campió o de ser dels primers en el rànking de medalles es viu amb intensitat patriòtica, fins i tot els autoanomenats ciutadans del món, intel·lectuals elitistes, es lleven l’antifaç de l’internacionalisme i opten per fer lul·lea a les carreres de cavalls o amb la seva devoció pel tennis.

La història social de l’esport, com la de l’art, ens ajuda a aclarir les coses més enllà del campió aixecant o mossegant la copa, o dels guanyadors arrebossats amb les banderes dels seus estats ( o països?). Esport, com “deporte”, ve etimològicament de “porta”, eren aquelles coses que es feien més enllà de les portes de les ciutats als espais lliures, més o menys públics, ara en deim equipaments esportius i els planificam a l’ordenació del territori. A part dels beneficis que té per al cos humà practicar un esport, hi ha la recerca de la passió, qui sap si de l’emoció, la tensió d’optar per uns o pels altres, d’anar amb els blancs o amb els vermells, i aquestes opcions es fan de forma indiferent tant si els blancs corren darrera una pilota per empènyer-la amb el peu i entrar-la dins una barraca, a la qual cosa si oposen els vermells, o de si proven de tirar-la dins una canastra, o miren d’aficarla amb un bastó dins un foradet. El component primigeni del joc, -el definí magistralment Johan Huizinga ( un holandès menys famós que Cruyff) com allò que proporciona plaer, però que no té cap sentit ni un, més que en si mateix-, aquest sentit primitiu d’aquestes pràctiques s’ha perdut darrera el que la societat i els seus governants i manipuladors li han endossat. El joc-esport s’ha carregat de significats, és un altre oci que esdevé el gran negoci de les societats contemporànies, transmutat d’espectacle. Pagant, no faltaria més. Ja siguin camisetes d’en Zidane, drets per a la TV com el Manchester o imatge publicitària com Pau Gasol.

L’esport o l’higiene física la podem resseguir com a practicants, com espectadors presencials o com espectadors davant qualsevol pantalla. En els darrers dotze mesos més d’un 60% de la població de Balears diu que ha practicat natació, gimnàsia,  footing, un esport en equip, pesca... Que han anat a presenciar algun esdeveniment, només entre el 25 %, però més d’un 80% ha estat espectador televisiu (actiu o passiu, com en el fumar). Hi ha també una gradació que va de la pràctica esporàdica a la pràctica d’afeccionat perseverant, de la d’un esport federat fins a l’esportista d’alta competició o d’elit. És el pas de considerar l’esport com una forma de fer salut, de relacionar-se amb els amics, d’alliberar agressivitat,  a considerar l’esport com eina per guanyar-se les sopes. A més del 80 % de les famílies els agradaria que el seu fill fos un esportista d’èxit, Fernando Alonso per dir-ne un,  amb el component d’aventura, competitivitat i incertesa que això incorpora a la vida de les persones que s’hi dediquen. En definitiva futbol, caça, bàsquet, golf, judo, pesca, tennis, handbol, atletisme, muntanyisme, karate, tir, voleibol, vela, submarinisme, esports de neu, petanca, esport d’aigua, escacs, motociclisme, etc. teixeixen una malla, la densitat de la qual no fa sinó augmentar, amb instal·lacions públiques, a clubs privats i centres d’ensenyament, llocs públics acotats o no, vedats de caça, gimnasos. Més de 70.000 practicants de pesca a Balears, per exemple.

Aquesta transformació, del joc ingenu primitiu a una maquinària de negoci i poder, té una sèrie de cooperants necessaris. Uns d’ells són les hinchadas, las torcidas, els tifossi, las demencias i mil altres denominacions dels seguidors passionals en públic o en privat, més enllà de que la majoria de regents dels nostres clubs de futbol siguin constructors o urbanitzadors, o més enllà que haguem duplicat la nostra factura de consum d’articles esportius, de les sabates de marca fins a les raquetes de pàdel o les “malles” per fer planta al gimnàs.

A part de les dones i homes caminadors, dels mascles i les femelles fent footing amb xandalls de disseny, dels entrenaments dels fills petits a l’escola, dels partidets de “costellada” amb els amics de la feina, de les sortides a caçar tords... anar amb Espanya o amb Rússia, pintar-se la cara de vermell i groc, estar a favor o impedir la participació d’equips catalans a competicions internacionals, no és sinó una altra de les cares de l’esport, tal vegada la més fanàtica –de “fan”-, les coloraines de la tribu , els símbols que expliquen coses com que “el Mallorca es un sentimiento” o  beneeixen el ”a por ellos!” . Oé!

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb