Climent Picornell

DE PAÍS PERPLEX A PAÍS COMPLEX ? Climent Picornell

jcmllonja | 24 Juny, 2008 11:47


De país perplex a país complex?

Climent Picornell

( A Josep-Vicent Marquès, 1943-2008, in memoriam )

Determinats affaires  han servit de revulsiu. Remouen els baixos, com a les botes de vi, enterboleixen -valgui la paradoxa- per aclarir el panorama social. Com els casos d’Air Berlin o Vicenç Grande. O com l’ecotaxa. D’aquesta, a part de si fou bona o dolenta –o de si el “mort” polític l’havia de carregar en exclusiva Celestí Alomar-, les dues macro-enquestes socials que ho demanaren feren veure el sentiment quasi unànime a favor d’un retorn pels impactes socials i ambientals del turisme de masses. Una d’elles, així mateix, deia que no l’havien de recaptar els hotelers. Fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar –posant sempre com excusa el bé comú o l’interès general, no faltaria més- i provocà que els hotelers, quasi tots, sorgissin de la penombra social i és manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet pel desenvolupament de les  illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ésser tractats com a cobradors d’imposts, i a més, n’hi havia molts dels qui vivien del turisme que no pagarien la taxa -quasi la meitat de les places!-. És una reducció dràstica de la problemàtica, ja ho sé, però convé a les intencions d’aquest miserable columnista.

Air Berlin i la seva reacció enfront de l’oferta de col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística -liderada per l’ex-batlessa d’Artà, Margalida Tous-, ha fet cinc cèntims del mateix. L’article que apareix a la revista que reparteixen als seus avions, escrit per la logística de la companyia a Mallorca, s’ha de ressituar amb la visió que de Balears tenen alguns cercles empresarials i polítics afins als qui la gestionen. Una cosa com: “Què s’han pensat aquests paletos?” “Que s’han cregut aquests missatges que ara tornen comandar?” “Ara veuràs tu amb aquesta nova “ecotaxa lingüística”que proposen?” Però tampoc era exactament això, entre la genuflexió de Rosa Estaràs i el penediment altiu d’Álvaro Middelman. S’hi hauria d’afegir la temàtica dels alemanys i les Balears. No diguin que no se’n recorden de quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era “pràcticament comprada” per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre land, i no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació (el que alguns dels indígenes parlassim un “patois” com els de Baviera, era poc rellevant). Tot remogut amb l’impacte de la Unió Europea i la globalització empresarial, la “Mallorca real” i la ”Nueva Mallorca” substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat, a les quals els nacionalistes coalligats amb el PSOE volen, segons ells, retornar (aplicant lleis aprovades pel PP, quina altra paradoxa!, i quina altra reducció absurda, disculpin).

El concurs de creditors, l’antiga suspensió de pagaments, de Vicenç Grande, amb més de cent mil milions de pessetes –deixin els euros- de passiu, també fa pensar, més enllà de les preocupacions de guixaires o enrajoladors. Grande, promotor urbanístic, comprà finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el “Mallorqueta” dels antics “alfonsinos”, patrocinava un portal literari en català “joescric.com”... Grande i les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Enllaça amb un altre dels temes, la convulsió dels temps moderns, que ens permet enfocar el macroscopi de la dissecció social. A més -o a part- de les administracions públiques: qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns d’ells nobles de segona, a la “nova burgesia” que havíen de conformar els hotelers. A unes illes que no tengueren revolució industrial –ni la Il·lustració hi féu llum malgrat els “Amigos del País”, hem de ser francs - ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment i la urbanització, unes desenes de personatges, alguns dels quals, com Grande, han mirat de auto-beneir socialment el seu poder, que en tenien, i no poc. La crisi immobiliària, hereva llunyana de la punyetera papallona volant per Indoxina, ha tornat sacsejar elements socials representatius. Les elits – hotelers, aeronaviliers, urbanitzadors, polítics, militars, eclesiàstics, artistes, comunicadors...- han fascinat sempre els pensadors socials, més que les classes mitjanes. Ja Josep Melià a Els Mallorquins propugnava l’aparició d’una classe dirigent que enlairaria la senyera de la llengua i la cultura d’aquest país en base al seu poder econòmic –una burgesia, enfora d’agrupacions d’intel·lectuals, pagesos, mestres i capellans-;  és demanà després si serien els hotelers, dels qui -abans de morir- abominà.

La setmana passada moria al País Valencià, Josep-Vicent Marquès, sociòleg universitari i gran dinamitzador social ( “Ni fum, ni fam, ni fem”). L’any 1974, publicava País Perplex, on hi feia una relectura de Nosaltres els valencians de Joan Fuster (obra connectada amb Notícia de Catalunya de  Jaume Vicens i Vives i amb Els mallorquins de Josep Melià). A Catalunya s’ha fet revisió constant del catalanisme polític i a València, per molt distorsionada que es faci la del valecianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre?  On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, Air Berlin, estrangers residents, immigrants, globalització, “Nuevas Mallorcas” o Grande i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i/o treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el catalanisme, l’anti-catalanisme, el mallorquinisme o el balearisme polítics? Joan Fuster enuncià els Països Catalans, que Josep Guia reduí  a “és molt senzill, digueu-li Catalunya”; Josep-Vicent Marquès optà pel valencianisme polític. Un poc com allò de que el referent administratiu fos Europa o l’Estat Espanyol, la nació lingüística i cultural els Països Catalans, la nació política Balears, la sentimental cada una de les illes? Ecotaxes, Air Berlins o Vicenç Grandes remouen els fangs que ens obliguen a repensar-nos. O reafirmar-nos. Joaquim Azagra i Joan Romero fan ara una nova lectura del País Valencià, no l’he consultada encara -però hi veig un homenatge el·líptic a Josep-Vicenç Marquès- l’han titulada: País Complex. De país perplex a país complex. Tant com el nostre?

____________________________

Mapa de Mallorca de Juan de Aguirre segle XVIII

MIRADES SOBRE LA MALALTIA I EL PASSAR PENA. Climent Picornell

jcmllonja | 17 Juny, 2008 14:03


Mirades sobre la malaltia i el passar pena.

Climent Picornell

El gran Toquinho, més de 70 discos enregistrats, declarava l’altre dia que usava Internet per a consultar símptomes de malalties. La xarxa és el gran i tenebrós paradís dels hipocondríacs. Ja fa temps, Miquel Roca –el meu psiquiatre de capçalera-, em va convidar a parlar en un cicle titulat Mirades sobre la malaltia. Una cosa més aviat desenfadada, guardaríem les mirades més tràgiques de les diverses  patologies contemporànies per a una altra ocasió. No es podia defugir d’una certa subjectivitat. Tanmateix, la meva relació professional amb la medicina no passava del càlcul d’algoritmes relacionats amb equipaments per a  l’ordenació del territori (metges per habitant, llits hospitalaris per càpita, mapes sanitaris, població estacional i l’efecte sobre la demanda sanitària...). Però no era això. Com tampoc el parlar de la relació entre territori i salut, com a les topografies mèdiques del segle XIX, plenes de microbis i miasmes. Més lluny em quedaven les classes sobre la difusió de les malalties, la connexió entre geògrafs i epidemiòlegs, tot recordant el mestre Peter Gould simulant la difusió de la SIDA a Occident a partir d’un primer infectat. Ni tampoc esmentar el mal del turista (la simptomatologia evanescent descrita per Stendhal en el seu viatge per Itàlia: ofegor i marejos després d’un empatx d’obres d’art) o la diarrea dels viatgers ( la venjança de Moctezuma). En conclusió : em costava trobar el què. I d’aquí el neguit. Li hauria d’haver dit que no. I més quan vaig saber que els companys a la taula rodona eren periodistes d’opinió i de brega, que al llarg de la seva vida professional haurien conegut els principals actors de la problemàtica sanitària. O haurien entrevistat metges i investigadors de renom, qui sap si a Watson i Crick sobre les espirals cromosòmiques o  l’avenç en genètica aplicada,  l’ús de cèl·lules mare... En resum: què hi feia, sense tema i rodejat de primeres espases? Un servidor, que he arribat a  avorrir el meu metge de capçalera, un mal malalt, un tiquis-miquis, un maniàtic, un expert en desxifrar els paperets o prospectes que duen les medicines. Màster en interpretació dels efectes secundaris, que creixen i creixen: hi ha més lletra pels secundaris que pels primaris. Prenc només un quart de qualsevol cosa que em receptin... per si un cas. Ja em poden imaginar dividint un supositori, buidant una càpsula, xapant una pastilleta. Tot això perquè si m’han d’afectar alguns dels nombrosíssims efectes secundaris, ho faran menys. Prenedor de medicines normals en dosis homeopàtiques. Saben vostès aquell acudit d’un home que va al metge, li recepta, va a l’apotecaria, ho compra però no ho pren. La raó? “El metge ha de viure, l’apotecari ha de viure, el malalt també ha de viure”. Amb aquestes precisions, com puc parlar sobre la malaltia, ni amb mirada subjectiva, si el que de veritat m’interessa es no parlar-ne, oblidar-ho, mirar cap a una altra banda.


Davant aquestes disjuntives vaig optar per anar a veure ma mare. « Malalties ! En vàrem passar de canòssies amb les teves, just quan acabaves de néixer. Amb ton pare, al cel sia, et diguérem molt de temps  “El Ressuscitat”. Així et va batiar en Quadreny, el nostre metge de capçalera”. Bono, El Ressuscitat! Vaig pensar,  ja està, això no ho superen. M’imaginava una espècie de “Poltergeist” casolà, retornant  per un d’aquests túnels amb una llum blanquíssima  que expliquen reiterativament els qui han visitat les fronteres entre la vida i la mort. L’episodi del “ressuscitament” resultà ser un severa bronconeumònia. Mon pare anant a cercar les signatures oficials per poder tenir penicil·lina, un episodi mèdic de l’any 50. Un servidor no va passar a ser un “albat”, amb la mortalla i el taüt blancs,  un mort abans del primer any de vida. Taxes que he retrobat després a les estadístiques de la mortalitat infantil, tan corrent a la Mallorca pre-turística.  “Que en passàrem de pena ton pare i jo...” Passar pena. Vet aquí la paraula, vaig pensar. El tema del “passar pena” em permetria parlar-ne amb un cert distanciament. En poques paraules sortir del pas a la comanda d’en Roca, sense haver de repassar el meu expedient sanitari o l’historial clínic. Així obviaria la vergonya i el pudor que un  té de parlar en públic de les seves malalties, normalment vulgars i repetitives, per sort. O no. Evitava el repàs de la meva hepatitis als catorze anys o la sarna que vaig  aferrar als vint-i-un ; el metge em deia : “Això, senyor, és sarna; ronya en mallorquí”. L’havia agafada en un viatge per l’ Índia. Com que cada malaltia deixa una marca a la nostra personalitat, m’ha quedat  la mania d’anar a cercar ronya per gratar.

Pot semblar contradictori ser de natural empegueïdor i parlar de les pròpies malalties, però com que les de la infància o joventut són enfora, no pareixen tan teves. I a més permeten enllaçar amb el tema del passar pena per la malaltia dels altres, el fills petits per exemple, i així, un, queda com al mig. Torn a anar veure ma mare, 88 anys, a contar-li què diria. “A no ! Tot això no ho pots dir, perquè pareixerà que en venim d’avior. I a la nostra família som ben condrets. Si de cas,  que mirin la de la teva dona”. Obviava, ma mare, un parell de morts sùbites dels seus oncles, dos o tres càncers dels germans, la diabetis de la seva mare, etc, etc. Anava a dir  que és molt mallorquí això d’amagar una nissaga malaltissa, però desconfïi de la construcció d’estereotips socials, desconec si es pot fer un apartat mèdic en una certa pseudo-teoria de la mallorquinitat. Ara bé, el passar pena sí que és una categoria dels mallorquins. A la família de ma mare devers els vuitanta anys solen perdre el capet. Aquesta és ara la seva preocupació i ja la meva. Per evitar una malaltia d’ Alzheimer  prematura, ja em faig bullidures de coes de panses. Vaig parlar de vaguetats per ocultar les meves veritables preocupacions, acudint a la cortina de fum de l’hipocondria i a l’autoretrat de passador de pena. Obviant la mirada sobre problemàtiques socials més sagnants i injustes, en un món on no tothom té, com nosaltres, accés a l’aigua neta i un metge al qui acudir.

IMATGES DE GUILLEM MUDOY 

PALMA: "NO HI HA VILA COM CIUTAT..." Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2008 08:35


Palma: "No hi ha vila com Ciutat..."

Climent Picornell

En algun moment d’enguany la meitat de la població mundial -3.300 milions de persones- viurà  a ciutats. Per primera vegada en la història de la humanitat. Tot i que 1.000 milions d’aquestes persones no tenen ni aigua potable, ni serveis domèstics bàsics. La figura urbana per excel·lència, la visió i el símbol,  és la de les grans megalòpolis, però el gran creixement de la població urbana l’han provocat les ciutats de menys de 500.000 habitants. Com Palma. Les ciutats petites, prop del mar, i sobretot les portuàries, també com Palma, són les que han crescut amb més intensitat. Els seus processos de compactació del continu urbà i d’urbanització difusa, són viscuts i sabuts a moltes altres àrees del món.

L’any 1300 la Ciutat de Mallorca tenia 30.000 habitants, que es doblaren sis-cents anys més tard; 160.000 l’any 1960;  290.000 l’any 1980; 383.107 al padró de 2007. L’àrea metropolitana ( Palma amb Calvià, Marratxí i Llucmajor ) consolida el 60 % de la població l’illa de Mallorca, amb un fort augment recent degut en gran part a la immigració. Una petita part de la població ha partit a viure cap a la part forana  i una altra –la “gentrificació”- ha tornat al centre històric.


Palma, envoltada de murades,  es va anar estenent per les eixamples que planificaren Calvet i Alomar, i pels barris perifèrics novells dels anys setanta, amb fenòmens contemplats al Pla de Ribas Piera – el zonning i la limitació d’alçàries (anunciada amb gran altaveus)- amb actuacions com el cobriment de Sa Riera, que no es va fer, o la Falca Verda, que amb gran retard i un poc bonyarruda es va acabar a la legislatura anterior. El primer batle socialista Ramon Aguiló, a través dels seus gabinets, pensà un model de Ciutat diferent. Record l’icona del canvi: un al·lotet, dibuixat per Javier Mariscal, amb la Seu davall el braç. Es donà pas a la Palma dels darrers anys, escampada per les noves urbanitzacions,  però amb els aparcaments soterranis al centre com estendard d’un model de ciutat, implícit, i pensat no sé per quants de caps -vegin sinó el regal del Metro a un equip municipal que ni l’havia imaginat-. És cert que, a mesura que les ciutats creixen, tenen tendència a semblar-se molt les unes a les altres, carregades de “no-llocs” perden, a poc a poc, els seus elements més definidors. La humanització dels espais sotmesos a l’imperi de la motorització o la resolució del metabolisme -mai sadoll- digerint deixalles diverses, entre moltes altres qüestions, han fet repensar les ciutats modernes  per saber com ha de ser l’urbanisme del segle XXI, com s’han configurat uns nous ciutadans o com s’ha anat estructurant una ciutat sense límits massa  precisos. Sigui com sigui, així tenim Palma, cap i casal de les illes Balears, seu d’institucions, funcions i serveis –del port fins a l’aeroport- dipositària de tots els emperons i benaventurances de l’ideari urbà.

Damunt aquesta realitat, la  batlessa Calvo ens proposa una  “Palma oberta al futur”. Aquí volia arribar, i perdonin el llarguíssim i pedant preàmbul, però intuesc que des de l’autoritat municipal actual hi ha el desig de rellegir la nostra ciutat d’una forma original, no només -però també- des de l’urbanisme. Aina Calvo ha hagut d’imaginar la ciutat de demà i focalitzar la problemàtica urbana de Palma des d’una sèrie d’angles, per fer a la seva proposta d’un model de ciutat. Abans enteníem per model de ciutat, únicament una política urbanística aplicada pel poder públic, bàsicament l’Ajuntament. Però la consciència del que comporten els models de ciutat ha canviat. Molt més enllà d’un cert despotisme il·lustrat, com s’exemplifica al cas del “model Barcelona” -el model per antonomàsia - cisellada a cop de Fòrum i a cop d’Olimpíada, hi ha el perill de reduir la política urbanística municipal a la construcció d’imatges –anomenades PGOU, o models- per ocultar o moderar, posem per cas, el rostre de l’especulació. Ha d’aparèixer, dins el dibuix del nous models, el que ha estat sempre la ciutat: un espai de diàleg, de contradiccions i tensions.  Avui, el desbocament del boom immobiliari, l’aparició de subjectes multiculturals o la pèrdua progressiva del control sobre els espais públics, per exemple, fan aparèixer nous escenaris urbans. Sembla que Aina Calvo no rebutja l’envit i fonamenta la seva proposta imaginant una ciutat més justa, diu, al servei del ciutadà, ben comunicada, posant èmfasi en els serveis a les  barriades -cèl·lules bàsiques del conjunt urbans-, amb l’habitatge com uns dels elements articuladors, en la mobilitat –i el tramvia com a buc insígnia- o en els anomenats eixos cívics, que actuaran com a corredors verds i acostaran la ciutat a la mar. Tot per aconseguir  “una Palma més amable, més competitiva i més sostenible”. Quasi res! Per falta d’ambició que no quedi. Hi intuesc un discurs que va bastant més enllà del clàssic “bonisme” de l’esquerra antiga i em sembla un repte interessant que no hauria d’ estar fet de pegats, ni quedar, únicament, en una recomanació de manual de bones pràctiques pels ciutadans. Ni emmascarar la dificultosa gestió del dia-a-dia amb un model de futur que, pels ciutadans, sempre neguitosos i insatisfets,  els pot semblar massa lluny. Perquè les ciutats, com diu Jordi Pigem, més enllà del ciment i l’asfalt, estan fetes de desitjos, de pors, de somnis, de creativitat i d’aspiracions humanes: ens sentim representats per la ciutat en la que passejam i parlamentam. Ja ho saben: “No hi ha vila com Ciutat / ni barca com es Correu / ni capellà com el Bisbe / ni parròquia com la Seu”. Qui ho dubte?

_____________________________

Fotografies antigues de Palma de "PARAISO BALEAR"

JAUME FALCONER I ELS DIÀLEGS ARTÍSTICS AMB RAMON LLULL. Climent Picornell / Julià Picornell

jcmllonja | 06 Juny, 2008 08:49

 

Jaume Falconer i els diàlegs artístics amb Ramon Lull

Climent Picornell / Julià Picornell

Jaume Falconer té l’estudi un poc allunyat de ca seva. Prop d’Algaida, amb la muntanya de Cura per un costat i la serra de Tramuntana per un altre. És a fora vila. Un lloc privilegiat que ell ha anat ordenant i configurant: aquí una canalització d’aigua, allà unes parets seques, allà deçà uns ullastres que ha domesticat. Ens rep rialler i rodejat de cans, uns grossos i un altre molt menut. Amb el seu fill petit, en Llorenç, que li fa de contrapunt explicatiu. « M’agrada molt pintar a l’aire lliure, l’estudi és lluminós, però defora me va molt bé fer feina”. Falconer té en aquest moments una macro-exposició, són 133 quadres i una escultura, a Sa Quartera d’Inca: el camí (els camins) de ramon llull. D’aquest projecte en venim a parlar i de la tasca creativa en general.

 

Dissenyador o pintor, hi ha diferències?

Moltes. Mirau, jo he fet més de 1300 cartells per a moltes activitats, però sempre per encàrrec. En canvi quan fas pintura tu ets el qui t’encarregues les coses. Quan pintes tu ets el client de tu mateix. Això te avantatges i inconvenients, la responsabilitat la te poses tu, t’aixeques el matí i has de creure amb el que fas: t’ho has de creure.

El dissenyador en canvi dona sortida a uns projectes que li han comenat.

La del taller és una feina de soledat,  de passar –ho moltes de vegades més malament que be. Tu te marques els tempo, no pots enganyar-te a tu mateix. En el disseny hi ha uns recursos, uns objectius, uns límits que te posen les empreses, pots anar a Internet -un banc d’imatges mundial- a cercar idees, en canvi, en la pintura per sentir-te satisfet amb el que fas, sobretot, no pots ser infidel, és com un mirall, t’has de sentir satisfet amb el que fas, sinó a la llarga aquestes infidelitats amb tu mateix et passen factura.

Quin temps feia que no exposaves un projecte tan gros?

Feia temps que no feia una exposició tan grossa, han estat tres anys de feina, molta documentació, es un projecte molt ambiciós, a Campos ara fa uns anys,  l’anterior projecte. eren només trenta obres.

L’espai de Sa Quartera t’ha condicionat?

Condicionar no és la paraula exacte, però és veritat que és molt  important l’espai expositiu, darrera una exposició sempre hi ha una part pedagògica de com mostrar l’obra,  jo havia estudiat abans l’espai perquè els quadres funcionessin  dins Sa Quartera. Pensau que hi ha parets de més de sis metres, molt altes, que es poden “menjar” el que hi ha penjat. El pintor ho ha d’analitzar prèviament amb detall el lloc on mostrarà la seva obra.

Ramon Llull ( 1235-1316). Nascut a l’illa de Mallorca acabada de conquerir pel rei en Jaume. Va escriure unes 260 obres en prosa i vers, en català, llatí i àrab. Va ser qui a través d’aquestes obres va donar forma científica i literària a la llengua catalana. Es va entrevistar amb reis i papes, va viatjar molt i va creure en el diàleg, per això va inventar un sistema, l’Art, que volia donar resposta a qualsevol pregunta. El seu pensament es va difondre a tota Europa durant el Renaixement i actualment conegut a tot el món i hi centres d’estudis i especialistes a moltes ciutats. És considerat com un gran pensador i filòsof, tal vegada el mallorquí més universal

 Perquè l’has feta aquesta exposició? Perquè Ramon Llull?

Quan vols conèixer bé una cosa diuen que n’has d’escriure un llibre. Idò, d’una forma similar,  jo que volia conèixer Ramon Llull vaig decidir embarcar-me en aquest projecte. L’interès me ve de lluny, però hi he dedicat més de tres anys.  Sempre em  demanava, un pic i un altre, perquè un home com ell, en un determinat moment ho deixa tot, per una força interior, i puja a una muntanya, Cura,  i des d’allà dalt du a terme una reflexió d’una profunditat tan potent que encara ara n’hi ha que hi continuen pensant. Això és el meu punt de partida, des d’aquí vaig pensar: anem a fer-hi feina.

Bartomeu Martínez Oliver, molt encertadament es refereix al treball de Jaume Falconer com “a diàlegs artístics amb Ramon Llull”. “Llull és un gegant del pensament medieval. Falconer és un músic creador d’instruments amb cordes de l’ànima, el crit i la llibertat”. Efectivament. Falconer presenta el seu treball remarcant el canvi sobtat en la vida de Llull, l’apropament per accedir a la saviesa i una recerca, una meditació cap endins.

L’exposició té unes seriacions…

Sí. La primera sèrie es un com un mapa, com si fos el puig de Cura, li he fet fet fotos des de totes les perspectives, un dia primer de gener, mirant Cura, des de baix a dalt. Cura és el far de Mallorca, sempre te serveix de referència. La segona és una alegoria d’un rellotge per mesurar el temps. La sèrie de les Camises volen matisar els elements afectant  a la persona, jo pos poèticament que l’estada de Llull fou de 133 dies, per això hi ha 133 quadres, amb els elements d’allà dalt del puig, amb alzines, ullastres, aigua, sol, aire, foc. Les altres series són un poc entorn de com Ramon Llull, allà dalt estant, hi va escriure el llibre que aniria desenvolupant en totes les seves obres, per això hi ha una series de llibres,  que en va escriure molts, jo hi pos els arbres també com element combinatori. L’escala de la intel·ligència des de les pedres fins a Déu, per això hi apareixen les escales… Són els elements que jo he extret d’aquest diàleg amb Llull, hi ha les rodes de la combinatòria… La projecció de Ramon Llull des de Cura cap al món, amb la part bona i dolenta de l’home, la taca d’oli que escampa les seves influències.  La mesura, per això hi ha l’escultura del compàs, la proporcionalitat, les cartes nàutiques, la seva vessant de viatger.

Jaume Falconer estructura la seva reflexió i el seu particular diàleg amb l’obra Lul·liana, a partir d’una sèrie de vectors: del camí; del lloc; dels elements; de la il·lustració; de l’art: dels llibres; de l’Ermitatge al Món i un afegitó sobre la mesura.

Són com uns itineraris?

Són els meus itineraris poètics, el pas de Llull per la meva geografia. Sempre pens que per ventura és la persona més important que ha passat per davant ca nostra. El fet que des d’allà dalt conformàs la forma i manera d’escriure el millor llibre del món, una utopia gegant, me va enganxar, va ser el motoret de fer aquest projecte, els quadres.

És com pensar el món des del puig de Cura, com assenyala Pere Fullana, “el centre d’atenció, el lloc, apareix en la versió de Jaume Falconer com una visió particular en vit-i-quatre hores. Cada peça té un color, té unes característiques, perquè cada moment té les seves singularitats”, tot seguint l’herència que Llull deixà en la comarca del Pla, a través de la seva estada a terres d’Algaida. Alguns, a més, assenyala Fullana hem associat una part de la nostra identitat comarcal  diferenciada “ al factor Ramon Llull a l’herència lul·liana en la contrada i a l’impacte de la seva presència”. La particular lectura que en fa Jaume Falconer a aquesta presència permet trobar el filferro que serveix de vincle entre l’ecologia i el pensament, entre la natura i la construcció troncal de la realitat. “El puig de Randa en aquest cas fa de fil conductor per reconèixer-nos, a través de Llull, formats per l’escola de la naturalesa”.

Els quadres duen moltes coses damunt.

A mi el collage m’agrada molt. És una gran aportació de l’art del segle XX. Et permet sortir un poc de la tela, tenen més profunditat, uns efectes amb molta més presència. Si tens llibertat per enganxar i aferrar, això fa que el quadre tengui una dinàmica diferent. Ramon Llull és un home collage. Te un poc de tot, viatger, filòsof, escriptor...

Hauria de ser itinerant aquesta exposició…

M’agradaria, però aquest tema ens faria entrar dins el que és el món artístic i cultural de Mallorca. Si tu has de ser el teu promotor has d’entrar dins les dinàmiques de les polítiques culturals, les subvencions , explicar els projectes creatius… Quan hauria de ser a l’inrevés , les institucions haurien de ser les vertaderes promotores de l’activitat cultural. S’entra dins unes dinàmiques que fan perdre molt de temps, anar a veure els polítics, els gestors culturals, quan haurien de ser ells qui  haurien de detectar la gent que te idees, haurien de fer una recerca de les pautes creatives que hi ha dins Mallorca. Hi hauria d’haver polítiques culturals a més llarg termini, a més de cinc anys vista i que les tisores electorals, no afectassin a la cultura de forma tan exagerada. S’ha de cercar una projecció més general i una definició més global del món cultural.

 

 

La del taller és una feina de soledat

 

Volia conèixer Ramon Llull i vaig decidir embarcar-me en aquest projecte

 

Ramon Llull és un home collage

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb