Climent Picornell

LA PINTURA D'ANDREU MAIMÓ Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2008 18:58

 


La pintura d’Andreu Maimó: molt més que la força de la saba.

Climent Picornell

Els viaranys creatius de n’Andreu Maimó ( Cas Concos des Cavaller, 1946) l’han conduït cap a les arrels pregones de les figueres i els ceps. I atansat allà, espera, i observa com la llacor de la terra ésdevendrà saba a dos dels elements més definidors dels paisatges i de les essències de la mediterraneïtat. I ens ho transmet amb figures. Ens comunica la força, adormida, de les seves figueres de milers de braços sense fulles o la dels ceps que vetllen el moment adequat per brostar els sarments. Els ritmes de l’ ecologia vegetal s’han convertit amb molt més que un leit-motiv d’aquest artista, treballador infatigable al seu obrador de CAN VENT al carrer de Santanyí de la vila felanitxera.

 

Vineae supplicium

No fa gaire, a Palma a la Galeria Joan Oliver “Maneu”  ha presentat el darrer de la seva obra, itinerant, en espera d’anar cap a l’ESPAI MALLORCA de Barcelona:  un conjunt d’olis, estampats, ceràmiques, dibuixos i xilografies amb el títol “VINEAE SUPPLICIUM” que són una prova més del seu quefer esponerós.  El santanyiner Cosme Aguiló que li fa la presentació del catàleg diu d’ell: “ El cep, en l’obra d’Andreu Maimó, esdevé una síntesi de les dificultats de l’existència. Escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d’engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa: de rates mortes, treu moixos vius”.

Evolució de l’obra d’Andreu Maimó

Puc seguir la seva evolució amb les indicacions del seu llarg curriculum. Des del seu primitiu aprenentatge al costat de son pare i els seus anys al col:legi de Sant Alfons i l’Institut Laboral. És a finals dels anys cinquanta quan decideix dedicar-se per complet a la pintura. La seva amistat amb el pintor Miquel Llodrà i el seus interés pel Van Gogh i els impressionistes, el fan abandonar el realisme acadèmic i decantar-se cap a un tipus de pintura de caràcter més personal, que continua evolucionant amb esquerdes de Paul Cezanne i Jean-Baptiste Chardin. Ja durant els anys seixantes mostra la seva obra a Felanitx i munta la seva primera exposició individual. Durant els anys setanta,  les seves exposicions i els seus viaranys personals el menen a fer un viratge en la seva trajectòria pictòrica que evoluciona cap a un esquematisme geomètric molt proper a l’abstracció. A començaments dels anys vuitanta obre una escola de pintura, que actualment encara funciona, al carrer de Santanyí de Felanitx, en aquesta dècada experimenta amb tècniques variades des del llapis, al guaix, la tinta xinesa, els gravats, coneix l’obra litogràfica d’Honoré Daumier i comença a investigar pel seu compte el funcionament del gravat i l’estampació, al mateix temps que exposa per Mallorca i l’estranger. Durant els anys 90 inicia -amb una técnica acurada, precisa i detallista- un nou realisme, on les figueres protagonitzen infinitat de teles, així com els pins i els ullastres. Sent curiositat per a l’obra de Dennis Hopper i l’hiper-realisme nordamericà. Passa largues sessions al camp prenent apunts, dibuixant, observant allò que passa i redescobrint-se a sí mateix, presagi d’una nova etapa en la seva obra on la fidelitat al detall l’aboquen a una explosió de llum i color. Els “Paisatges amb figueres” volten i admiren la gent per tot arreu. Després d’uns mesos frenètics de projecció exterior, retorna a ca seva i presenta una mostra retrospectiva de la seva obra de 1974 a 2003. Inicia el seu diàleg amb la vinya i els ceps amb el qual està ara mateix en relació i del que n’es una mostra extraordinària l’exposició “Vineae supplicium”.

Andreu Maimó i Cosme Aguiló

Una observació fidel i personal

El seu paisà Miquel Barceló, escriptor i professor d’Història, descriu les seves impressions després d’un parell de visites al taller d’Andreu Maimó: “Li interessava sobretot descriure la contorsió dels troncs, els filaments nerviosos sotmesos a tensions i estiraments extrems, als regruixos de malformacions resultants, precisament. de l’artifici torturant, corrector, a que els humans sotmetien la planta... El pintor Maimó, amb entusiasta delit, em feia notar com la tortura era una forma fructífera de l’enginy humà, de que sense ella no hi hauria raïm”.

El seu estat actual l’ha conduït a les troballes, màgiques i reals al mateix temps, vehiculades pels ceps. De l’observació fidel, apropada, certa fins a l’exasperació, Maimó sotmet a l’espectador de la seva obra a un exercici de re-definició del que veu. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raims i les rapes,  hi ha l’articulació del llenguatge personalíssim de n’Andreu Maimó. Els vegetals no són en aquests casos sinó mediums entre l’ofici, i el benefici d’una nova mirada a la natura, molt més enllà del que tenim tan prop. Quan el pintor Maimó ens assenyala el cep, també hem de mirar els seus dits i les seves eines. Després les seves obres. I després a nosaltres mateixos.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb