Climent Picornell

DAVALL L'ASFALT NO HI HAVIA PLATGES... Climent Picornell

jcmllonja | 31 Maig, 2008 21:28

Davall l’asfalt no hi havia platges...

Climent Picornell

Pujava del quiosc –el darrer dia de maig, a la fi!- carregat de diaris i revistes per engreixar encara més l’enorme dossier sobre el maig del 68. De 1968. Quaranta anys rodons han esbombat la cosa i ho ham embullat més. Maig del 68, per a uns, una revolta d’estudiants i obrers que acabà el juny del 68. Per a uns altres un sotrac profund de la civilització occidental, les conseqüències del qual –ideològiques i culturals- encara perduren. Per a Nicolas Sarkozy fou una gamberrada.

En fi, al manco ara ja sabem que davall l’asfalt no n’hi ha de platges. No era veritat, ni com a metàfora servien els slogans. Davall l’asfalt hi ha les butzes de les ciutats, com totes les butzes, pudentes, però necessàries per a sobreviure. Del focus inicial al campus universitari de Nanterre –alimentat per manifests com “Sobre la misèria en el medi estudiantil”- s’encengué la traca que apagà el general De Gaulle amb l’exèrcit i la policia i hi tiraren aigua freda damunt les eleccions següents, guanyades per la dreta. Qui es vol contentar, però, assegura que, de llavors ençà, les estructures autoritàries del poder es suavitzaren o dissimularen les seves maneres. Qui sap si, també, els pensadors de referència perderen el seu far ( de referència) i passaren a ser un altre enemic a batre: Foucault, Derrida, Althusser. José Luis Leal, qui era professor a Paris el 68, recorda una pintada entre milers: “Tourist? Change money?” premonició fatal -anunciada pel molt palpat Guy Debord- que predicava la reconversió imparable de l’obrer en consumidor i l’adveniment de la societat de l’espectacle, no ho confonguin: Sarkozy practica la política-espectacle. Alain Touraine el teòric de la societat post-industrial, continua avui el seu to adivinatori: “El model liberal presenta a 2008 símptomes d’esgotament”. Deu ser per això que Sarkozy fa bo l’esperit del Maig 68 només de parlar-ne, encara que sigui malament. Si M68 només hagués estat això -quatre peluts tirant pedres a la policia- ja hauria de fer molts d’anys que no en diríem res de res. Però no,  al manco la iconografia és encara vigent ( “Maig 68/ 08 continua la rebel·lió”, titula la revista Rolling Stone ). Diu Cohn-Bendit, imatge i protagonista: “Maig del 68 fou un accelerador de la història, però...” –sempre hi ha un o dos emperons- “no es pot agafar com un manual d’instruccions del nostre temps”. Per manual el de Vaneigem,  Manual de saber viure per a l’us de les noves generacions. Es curiós el cas de Daniel Cohn-Bendit ( Dani “el Roig”, pareix el títol d’un còmic, no?)-  just després de M68 escrigué L’esquerranisme, remei a la malaltia senil del comunisme i ara el 2008: Forget 68 (Oblida el 68), és un bon exponent d’aquest dualisme contemporani. “M68 va ser una revolució fallida, però va fer tanta por com si hagués estat una revolució de bon de veres” (Serge Audier) o “M68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, sinó com la primera d’una nova societat” (Jordi Borja). Torna-m’hi torna-hi: la nova societat, la post-industrial i la de l’espectacle. El Temps editorialitza: “M68 va ser més una conseqüència que una causa”. La tesi és que un brou social reclamava avenços i sorgiren la contracultura, els anti-sistema, l’undreground, el neollibertarisme, enfrontats als vells partits polítics –de dreta i d’esquerra- i també als sindicats. Això és cert, M68 fou una cosa a part dels partits, els trotskistes i els maoistes tan preocupats per les masses populars hagueren de fer reconversions per acceptar que els estudiants també eren “masses”. “Tant de renou per no res” afirma algú, “el que es deia capitalisme, ara es diu economia social de mercat”. Pedro Cuartango: “M68 fou un miratge per a uns i per a uns altres un canvi en la forma de viure”. Una frivolitat, segons A. Finkielkraut, per a qui la crisi del principi d’autoritat acadèmica i familiar ens ha arrossegat al que tenim avui: una ressaca d’antiautoritarisme. Recorden l’slogan “Prohibit prohibir”? Una mística interpretativa del M68: un acte d’autoritat, prohibir, per aconseguir que no hi hagi prohibicions. Per a Octavi Martí, M68 es mogué entre el hippisme -que desembocà després en el verds dels parlaments europeus- i l’acció directa que provocà activitats armades posteriors. Però -un altre però- Olivier Mongin constata que els fills dels “seixantavuitistes”, educats dins un ambient extremadament lliure, han sortit més assenyats que els seus pares. Això ens rebolca dins el dualisme interpretatiu permanent del que fou M68. Per a Regis Debray l’individualisme prengué el lloc als mites socials, al patriotisme, al sindicalisme, a les classes socials. Una mica d’això hi ha. Per a Raymond Aron fou un psicodrama. Per a Edgar Morin: M68 fou un electroshock. André Glucksmann  i el seu fill ( Maig del 68. Per la subversió permanent) proven de fer-ne negoci, com tants d’altres: “El que començà el M68 encara no s’ha acabat”. No crec que s’ho creguin. Poden triar, com veuen, entre enaltir la revolta, reprovar-la o considerar el M68 com un experiment a mitges, un coitus interruptus o un contrasentit permanent: “Siguem realistes, demanem l’impossible”. Un oximoron?

________________________________________

Imatge: Giuseppe Pellizza de Volpedo (Il Quarto Stato, 1901) 

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 27 Maig, 2008 07:52

 

Afectes especials: mes de Maria amb nísperos.

Climent Picornell

Els sembrats enguany van altíssims, si un home hi caigués mort no el trobarien. Se pon el sol pel camí de Consolació. Vaig a menjar nísperos, com toca, davall de l’arbre. Són molt millors i un pot triar els madurs, els dolços, acabats d’agafar. Els nisprers van carregats i els ocells hi han pegat, però encara som a temps de triar. Les oronelles, sol post, fan una festa de moscartins amb els seus giscos escandalosos, passant al ras per damunt el cap. Pel camí, que s’ha convertit en un passeig per a dones caminadores i altre bestiari humà desitjós de fer salut, hi transita la gent del poble i la nova, la que habita les noves construccions. Hi top el fill de l’amo en Toni “Marcó”, va tenir una gleva de sang al cervell i quedà un poc tocat, és un home jove i s’ha mig refet -el seu nin petit l’enrevolta- està content de contar-ho i de ser viu. Una parella major, de Son Corcull, amb un canet petitoníssim que pareix que té ronya, “no, ell va ben net, el vàrem trobar pel camí de Gossalba, l’havien atropellat, li curàrem les ferides i amb llet condensada va surar,  mira-te’l, pareix que va brut però són les senyes que li deixaren les nafres, corr i és agraït”. Passen parelles joves amb nins petits.

La filla de na Katia, vestida de negre de dalt fins baix, vols ser dissenyadora de roba; en Toni de la perruqueria rebentat, demà hi ha dues noces i ha pentinat 24 hores de tira. Surten de missa, els homes, atropellats, a veure el futbol als cafès. N’Elionor, també ve de caminar, avui li han telefonat d’Inteconsulting per saber la puntuació que li mereixien els polítics, ha exagerat, per embullar la troca. Dues nines vestides de pagesetes, són de l’estol de balladors, compren un polo; la filla del fuster de sa Plaça  du una motxilla: demà van de Sencelles fins a no sé on en carretet. Ca don German s’ha venut, hi havia s’apotecaria vella als baixos, l’han comprada uns americans,  és una casa gran, antiga, amb portam de nord i un corral amb mandariners d’aquells antics, de grells plens de pinyols; “hi hauran de fer molta reforma, els quartos de bany són vells, però m’estim més que restaurin que no tot això de pisos i adossats”;  “Hi ha moltes cases llogades a moros i argentins, són cares, no les poden comprar els ciutadans, a un piset és més bo de fer arribar-hi... I ara la cosa no va molt rumbante”

Ma mare és a ca una veïnada, fan el mes de Maria. “Oh! La més bella de les criatures i mare del Salvador. A vos volam atrets per l’aroma de les vostres virtuts. Mediadora de la salvació del món...” La imatge és d’aquelles que ja no es veuran pus mai més. Quatre dones molt majors, una amb bona memòria, dues amb menys i una altra que ja no en té. Aquesta, un pic acabada l’oració se despenja amb una cançó: “Mi caballo murió / mi alegria se fue / y con el se marchó / mi cariño más fiel”. Madò Antònia me demana què volia aquell jove de cabells amb cresta dins el forn. “Que ha dit d’en Tomeu Penya?”. “No. Ha dit : ‘Cuánta peña!’, i li traduesc, “Volia dir: quina gentada!”. “Ah... jo havia sentit cosa d’en Penya. Vos en recordau d’en Baltasar Penya? Un dia, sa madona de Ses Gorfes, faltava no res per arribar damunt ses costes de Xorrigo, sa camiona es va renegar, ella crida fort: Au,  baixau a empènyer! I l’amo en Baltasar, contesta: en Penya ha pagat i no baixa”  Madò Praxedis me conta que al seu germà, en Colau “Mitra”, que el tenen a una residència devers Can Pastilla, ja no hi és tot, els va fugir. Va agafar un taxi, el taxista quan veié la cosa,  li demana el carnet, encara amb la direcció del poble, cap allà el se’n du, pensant que feia un favor. Idò en arribar,  a can Mitra hi han fet un supermercat, en Colau baixa i cercava sa mare per mig dels caramulls de paper de wàter; sa mare era morta feia trenta anys.

Me’n vaig cap al turó, d’allà baixa l’amo en Biel, s’esmotxador. “Vaig haver d’anar al metge; quina oloreta de tabac que feis, me va dir; pensa tu, oloreta, puden aquests purets forts. Estau un poc fluix”. Me diu a cau d’orella: “cada pastilla que em receptà és com qui pendre un bon plat de cuinat”. “Pel poble? Tot és vell i mal de coure. Molta gent nova. Aquella de son Bundinta, que cantava sa Sibil·la, l’ha embarassada un estranger. Diuen”.

_________________________________

Imatge: Biel Perelló ( Pollença, Mallorca )

I TU QUI ETS, A INTERNET? Climent Picornell

jcmllonja | 21 Maig, 2008 09:41

 

I TU QUI ETS, A INTERNET?

Climent Picornell 

Dins les activitats de IDENTITAT DIGITAL: “I tu qui ets,  a Internet?” (http://www.identitatdigital.net/front/index.php ), ens toca a Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), Antonio Fernàndez-Coca ( http://www.fernandezcoca.com/ ) i a un servidor, actuar en una taula rodona de “bloguers” o “blogaires” ( dia 22 a les 19,30 Centre de Cultura “Sa Nostra”, carrer de la Concepció 7, Palma), responent a quina és l’experiència amb els nostres blogs.

Requerint unes preguntes  del personatge JOSOMID (http://josomid.balearweb.net/post/48086 ) faig arribar les meves respostes

 

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Uns quants anys, crec que des de 2004.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Per la meva dèria d’Internauta. Me vaig decidir per mor de que dos bons amics ja en tenien de blog, en Llorenç Valverde ( http://lvalverde.cat/  ) i en Guillem Mudoy (http://web.mac.com/gmudoy/arr%C3%ADtmiques/Inici.html ). Quan vaig veure que hi havia una “plantilla” per crear blogs en català a Balearweb (http://bloc.balearweb.net/ ), ho vaig fer.


3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

La interactivitat i els comentaris amb la gent que el visita o que em diu que l’ha llegit.

4.- Recomana’m 5 blocs que segueixis amb freqüència:

En seguesc molts més de cinc...

Els dos que he dit abans, Valverde i Mudoy, el d’en Josep Maria Quintana (  http://quintanapetrus.com/ ), el d’en Benjamí Villoslada (http://blog.bitassa.cat/ ) , el d’en Biel Mesquida (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/2140 ), el de na Xesca Ensenyat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/63505 ), el d’en Pep Torro (http://torro.balearweb.net/ ), el d’en Biel Perelló (http://bloc.bielperello.com/ ), el d’en Joan Vicenç Lillo (http://www.blogger.com/profile/04882971819727952095 ), el d’en Joan Perelló (http://ginard.balearweb.net/ ) , el d’en Pep Vilchez (http://www.fideus.com/ ), el de n’Agustí Baró (http://joanotcolom.blogspot.com/ ), el d’en Jaume Sureda (http://jaumesureda.blogspot.com/ ), el d’en Toni Roig (http://toniroig.balearweb.net/ ), el d’en Pep Rosselló (http://peprossello.balearweb.net/page/13 ), el de na Bel Llodrà (http://belllodra.blogspot.com/2008/02/justament-me-va-tocar-mi-ser-jo.html ), segur que en deix més d’un ....



5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

De molts

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

Els personals, els de periodisme, els de política, els de Balears, els escrits en català...

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

No vaig de gresca, he tornat una persona que s’estima més estar a ca seva i que no surt amb desconeguts

8.- Recomana’m una eina d’internet:

Moltes, des del Mozilla a les de Google, i en concret el Google earth, el You tube...

9.- Recomana’m un vídeo d’especial interès:

El darrer que m’han enviat, un del Barça en temps del dream team ( http://youtube.com/watch?v=BDJTJjxAwGM )

 

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs:

No vull posar en un compromís a la gent... qualsevol de la llista anterior.

_____________________

( LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY )

LA PINTURA D'ANDREU MAIMÓ Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2008 18:58

 


La pintura d’Andreu Maimó: molt més que la força de la saba.

Climent Picornell

Els viaranys creatius de n’Andreu Maimó ( Cas Concos des Cavaller, 1946) l’han conduït cap a les arrels pregones de les figueres i els ceps. I atansat allà, espera, i observa com la llacor de la terra ésdevendrà saba a dos dels elements més definidors dels paisatges i de les essències de la mediterraneïtat. I ens ho transmet amb figures. Ens comunica la força, adormida, de les seves figueres de milers de braços sense fulles o la dels ceps que vetllen el moment adequat per brostar els sarments. Els ritmes de l’ ecologia vegetal s’han convertit amb molt més que un leit-motiv d’aquest artista, treballador infatigable al seu obrador de CAN VENT al carrer de Santanyí de la vila felanitxera.

 

Vineae supplicium

No fa gaire, a Palma a la Galeria Joan Oliver “Maneu”  ha presentat el darrer de la seva obra, itinerant, en espera d’anar cap a l’ESPAI MALLORCA de Barcelona:  un conjunt d’olis, estampats, ceràmiques, dibuixos i xilografies amb el títol “VINEAE SUPPLICIUM” que són una prova més del seu quefer esponerós.  El santanyiner Cosme Aguiló que li fa la presentació del catàleg diu d’ell: “ El cep, en l’obra d’Andreu Maimó, esdevé una síntesi de les dificultats de l’existència. Escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d’engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa: de rates mortes, treu moixos vius”.

Evolució de l’obra d’Andreu Maimó

Puc seguir la seva evolució amb les indicacions del seu llarg curriculum. Des del seu primitiu aprenentatge al costat de son pare i els seus anys al col:legi de Sant Alfons i l’Institut Laboral. És a finals dels anys cinquanta quan decideix dedicar-se per complet a la pintura. La seva amistat amb el pintor Miquel Llodrà i el seus interés pel Van Gogh i els impressionistes, el fan abandonar el realisme acadèmic i decantar-se cap a un tipus de pintura de caràcter més personal, que continua evolucionant amb esquerdes de Paul Cezanne i Jean-Baptiste Chardin. Ja durant els anys seixantes mostra la seva obra a Felanitx i munta la seva primera exposició individual. Durant els anys setanta,  les seves exposicions i els seus viaranys personals el menen a fer un viratge en la seva trajectòria pictòrica que evoluciona cap a un esquematisme geomètric molt proper a l’abstracció. A començaments dels anys vuitanta obre una escola de pintura, que actualment encara funciona, al carrer de Santanyí de Felanitx, en aquesta dècada experimenta amb tècniques variades des del llapis, al guaix, la tinta xinesa, els gravats, coneix l’obra litogràfica d’Honoré Daumier i comença a investigar pel seu compte el funcionament del gravat i l’estampació, al mateix temps que exposa per Mallorca i l’estranger. Durant els anys 90 inicia -amb una técnica acurada, precisa i detallista- un nou realisme, on les figueres protagonitzen infinitat de teles, així com els pins i els ullastres. Sent curiositat per a l’obra de Dennis Hopper i l’hiper-realisme nordamericà. Passa largues sessions al camp prenent apunts, dibuixant, observant allò que passa i redescobrint-se a sí mateix, presagi d’una nova etapa en la seva obra on la fidelitat al detall l’aboquen a una explosió de llum i color. Els “Paisatges amb figueres” volten i admiren la gent per tot arreu. Després d’uns mesos frenètics de projecció exterior, retorna a ca seva i presenta una mostra retrospectiva de la seva obra de 1974 a 2003. Inicia el seu diàleg amb la vinya i els ceps amb el qual està ara mateix en relació i del que n’es una mostra extraordinària l’exposició “Vineae supplicium”.

Andreu Maimó i Cosme Aguiló

Una observació fidel i personal

El seu paisà Miquel Barceló, escriptor i professor d’Història, descriu les seves impressions després d’un parell de visites al taller d’Andreu Maimó: “Li interessava sobretot descriure la contorsió dels troncs, els filaments nerviosos sotmesos a tensions i estiraments extrems, als regruixos de malformacions resultants, precisament. de l’artifici torturant, corrector, a que els humans sotmetien la planta... El pintor Maimó, amb entusiasta delit, em feia notar com la tortura era una forma fructífera de l’enginy humà, de que sense ella no hi hauria raïm”.

El seu estat actual l’ha conduït a les troballes, màgiques i reals al mateix temps, vehiculades pels ceps. De l’observació fidel, apropada, certa fins a l’exasperació, Maimó sotmet a l’espectador de la seva obra a un exercici de re-definició del que veu. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raims i les rapes,  hi ha l’articulació del llenguatge personalíssim de n’Andreu Maimó. Els vegetals no són en aquests casos sinó mediums entre l’ofici, i el benefici d’una nova mirada a la natura, molt més enllà del que tenim tan prop. Quan el pintor Maimó ens assenyala el cep, també hem de mirar els seus dits i les seves eines. Després les seves obres. I després a nosaltres mateixos.


DE LA GENERACIÓ X A LA Y I ELS MITES DE LA GENERACIÓ GOOGLE. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Maig, 2008 13:16

  
 (Imatges de PEP TORRO )

De la generació X a la Y i els mites de la “generació Google”.

Climent Picornell

La veritat és que la teoria social, o literària, de la pertinença a generacions s’esbrava de cada dia un poc més. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen, tant com els estils i les modes, i les maneres d’entendre el món es comprimeixen d’allò més. El significat biològic de generació ja fa temps que ha deixat de tenir sentit ( Sant Agustí deia que cada trenta anys). Va ser reemplaçat, primer per la durada mitjana de la vida humana –amb A. Compte i Stuart Mill al davant, durant el segle XIX- fins que el concepte botà cap als camps de les relacions socials i culturals dels individus. Però ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. La música moderna ens dóna exemples de les successives sub-generacions, o tribus modernes si tant volen, de la New wave, al Heavy metal, el Punk, el Reggae, el Grunge, l’Indie Pop, el Hip Hop... La generació de la Transició -del franquisme al postfranquisme-, els qui tenim ara de 50 a 70 anys, ben estudiada per Victor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, ha d’afrontar la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors “joves”. Ara, però,  s’han anat succeint les noves generacions, que coexisteixen o es capolen les unes damunt les altres.

Així, a la Generació X, els nascuts durant els anys 70 –els adolescents dels anys 80- els post baby-boomers , els qui ja no cregueren en déus, ni en els Reis, els qui practicaren sistemàticament relacions sexuals prematrimonials, els qui no respectaren els pares en sentit antic, els qui escoltaren Punk, van ser substituïts per la Generació Y. Aquests, nascuts a partir dels anys 80- els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles, consumistes, i començaren amb Internet. Però ja els han enganxat els de la Generació Google, nascuts durant els anys 90, -els adolescents dels anys 2000- els qui arriben de marxa més enllà de les sis,  han crescut amb més aparells connectats que els altres, el telèfon mòbil evolucionat, el seu punt de connexió és Internet, i els seu cercador més popular Google.

Ara resulta que la generació Google és a punt de resultar un bluff, sobretot en relació a les seves habilitats en xarxa. Tot i que me sona a allò que diu ma mare que “en els seu temps les cançons deien coses i no com ara”, o a allò què “el nostre batxillerat si que era bo i no com ara”; “no com ara” és una justificació de vells, o de no voler entendre que els nostres joves o els nostres fills, són, repetim-ho, “més fills del seu temps que de la seva mare”. Ens movem, com sempre,  entre allò què els vells temps mai foren millors, o què els vells rockers mai moren, o mai voldrien morir, amb algun ridícul espantós com el del Rolling Stones, guanyant doblers a balquena damunt els escenaris, malgrat el seu aspecte decrèpit. Resumint: les darreres fornades havien parit les generacions X i Y, ja amb una subclasse, la generació Google. Una generació enxarxada, la net generation, la generació connectada ( ara amb els Ipods i els Iphones). Ara resulta, però, que a un estudi de la “Joint Information Systems Committee” es diu que la 'Generació Google', no és la que millor es mou a la xarxa. Diu textualment “si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i no posseeix  habilitats crítiques i analítiques per avaluar la informació que troba a la web”. Aquest estudi, “El Comportament Informatiu de l'Investigador del Futur”, és recent, gener de 2008, i fa avinent que alguns detalls d’aquesta generació -impaciència en la recerca i la navegació, tolerància zero per a qualsevol retard en la satisfacció de les seves necessitats d'informació-  s'estan convertint en norma per a tots els grups d'edat, des dels més joves fins als més vells que manegen Internet. Profetitza l'inexorable creixement del llibre electrònic i les formes virtuals de publicació.

Som, com es veu, en unes condicions que defineixen, cada pic més, les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No fa molt tampoc, finals de 2007, la Universitat Oberta de Catalunya presentà el “Projecte Internet Catalunya”, un dels majors projectes de recerca per esbrinar els nous comportaments de cara a la invasió total de les TIC, codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es constatà una dinàmica de transformació. Hi ha una substitució gradual dels mitjans de comunicació tradicionals basats en la imatge i el consum familiar, sobretot la televisió, per la gestió individual, flexible, personalitzada i especialitzada de tot tipus de continguts. Així, amb Internet a casa, canvien els usos i els consums dels mitjans de comunicació tradicionals i s'obren nous canals, tot i que amb l'edat i l'experiència, els usos s'especialitzen i es diversifiquen, i obren noves perspectives d'un univers multicanal i multiplataforma. Ara bé, diuen, “Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'Internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat”. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç d’enllestir projectes és una persona, més fa servir Internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. “Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat”. Vaja! Entre el semi-bluff de la Generació Google i el cant a la llibertat dels usuaris d’Internet -en contra de la imatge que es té d’ells d’ introspecció i d’aïllament davant els ordinadors-  s’haurà de conformar una percepció dels internautes lluny dels llocs comuns més habituals.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb