Climent Picornell

"QUATRE RETXES DE RES" I J.A. MENDIOLA Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2008 09:59

Quatre retxes de Res, J.A. Mendiola i el Diari de Balears

Climent Picornell

            Me’n vaig  témer, fa temps, que poca gent sabia que la “vinyeta”, l’acudit –que molts de dies fa ben poca gràcia perquè toca el viu dels nostres problemes- , el dibuix en definitiva que apareix dia a dia al Diari de Balears, engirgolat ben a posta -per frugalitat o per estalvi- amb quatre retxes de res, deia, que molt poca gent sap que l’ha pensat i construït, en Josep A. Mendiola, “ Mendi” pels amics. “L’encruia” és el seu titular genèric. Té dos possibles significats, un, ja en desús, és el de llum de ganxo; l’altre ja el saben, aquell una encruia és aquell estri dels ferrers on piquen i piquen damunt el ferro fins que adquireix la forma que desitgen; la metàfora es pot agafar per les dues bandes: ja podem picar que tanmateix el món i la bolla fan la seva, o, per allò de fotre canya, als qui manen en aquest cas,  sense descans,  pels seus dos costats, si és que no en tenen més, de costats, vull dir. Tan se val, l’encruia d’en Res, així signa el seu dibuixos en Mendi, surt des de quasi sempre al nostre diari, fins al punt que ha arribat a ser alguna cosa de consubstancial amb ell: si no hi fos, no seria ben be el mateix.

            Per aquest motiu, entre altres que ara explicaré, vaig punyir fins a aconseguir que l’editorial El Far de les Crestes hagi publicat una antologia de 365 dels seus milers de dibuixos apareguts al Diari de Balears amb el títol Quatre retxes de Res.  Les tasques habituals d’en Mendiola han estat sempre alterades, en el bon sentit de la paraula, per altres ocupacions i preocupacions que no exclouen la de polític circumstancial. Però la seva activitat com articulista, crític de cinema i teatre, autor de llibres o coordinador d’exposicions i edicions ens fan aparèixer un personatge polivalent, a mig camí entre la creativitat desfermada i el dia-a-dia.  Ha publicat articles a diaris i a revistes que reflecteixen el seu gran interès pel teatre i el cinema, camp on ha treballat també com a investigador i responsable de restauracions de pel·lícules.

            El periodista Andreu Manresa, que ha fet el pròleg a aquest llibre, troba que és com “una cartografia de la intimitat, una guia poc doctrinària per a nave­gar contra les tempestats i per tenir un bastiment sentimental per no travelar amb la caparruda realitat dels protagonistes habituals. S’ha dit que en el dibuix humorístic és més important la idea que l’enginy del dibuixant. Aquí el traç i el concepte van de la mà,  no es barallen ni se’n descuiden l’un de l’altre. "Res” milita, no pinta d’enfora ni cerca ésser com algú altre. Pacifista, ‘pobrista’, solidari, anticacics,  gens amargat, insolent, ocurrent, el dibuixant ens mou a fer un somriure clos, àcid, valent i misericordiós. Dibuixar per no flastomar, ésser notari del que no és oficial i políticament correcte, treure punta i fer contra-propaganda, explicar-ho en quatre retxes de res perquè no es perdi l’instant de rebel·lió. Per retratar els forats del món, els nostres fantasmes, algunes manies i allò que, potser, voldríem dir nosaltres mateixos.”

            Efectivament, vet aquí una de les claus i dels encerts, asseverar allò que potser voldríem dir nosaltres mateixos. I no gosam. En tot cas, en línia amb el que hi diu en Manresa, Mendi hi fa una cartografia íntima, però també ben explícita. Vull dir amb això, i servidor que fa de geògraf n’és molt receptiu, que Mendiola usa la bolla del món i els mapes-mundi, o d’Europa o de la península Ibèrica, i el mapa de Mallorca en abundància, per remarcar les seves manies, i les nostres. L’entronca això amb alguns dels mestres dels dibuix diari, com Máximo, remodelador també de cartografies conegudes i per això mateix més inquietants o també, ho diu ell mateix, amb El Roto, ambdós punyents, a favor dels qui perden quasi sempre, per no dir sempre i no embrutar definitivament el vel de l’esperança.

            El psiquiatre i professor de la UIB , Miquel Roca Bennassar, li escriu una postil·la que tanca el llibre, a mitges retrat íntim, a mitges lectura hermenèutica. “M’agrada en Mendi. Lluny, ben lluny, de fires i comerços, de vernissatges i de marchands, de pintors i d’intel·lectuals de pa i fonteta. Aficat, emmorronat, dins ca seva, pinta, dibuixa, fa escultures, cou pasta asciutta o llegeix diaris i llibres: tot sol, tot d’una que arriba de la feina o d’un viatge". “Els seus dibuixos”, continua Roca, “quasi bé sempre tenen, de manera paradoxal, una primera mirada aspra, agra. Resulta molt complicat amb un dibuix de línia prima, amb poca tinta, aconseguir una força com la que tenen els personatges que retrata. La segona mirada és, en canvi, molt més dolça, gens feixuga, i fa caminar directament cap a les paraules, a vegades una frase, fins i tot cap. De la percepció del sentit de la vista a l’emoció del pensament que traspua. Al ventall de temes hi surten el Papa, els pobres, Espanya o ferides de les nostres illes. La tria de Quatre retxes de Res és imperfecte. Ho havia de ser de tanta cosa on hi ha per triar".

            Fer  un dibuix cada dia, d’ençà que Guillem Frontera va ginyar en Mendiola a treure els seus dibuixos al Diari de Balears , és una tasca dura. No es creguin que es gens senzill, parir una idea cada dia i concretar-la en un dibuix, malgrat sigui amb quatre retxes de res. Però ho aconsegueix, i ho fa amb un perfil i una línia molt personals, que, al mateix temps, el reafirma com a crític social i revisor, segons el seu ull i la seva mà, de la realitat contemporània. Tal vegada per això, encara s’hi afegeix més ansietat, contra la que en Mendi simula tenir-hi cuirassa. Però, em creguin,  no és un tasca gens fàcil, si a més,  li exigim enginy, o que ens faci gràcia, o li demanam l’ asseveració d’una idea que s’ha de poder explicar amb un cop d’ull. O, molt millor, amb un cop d’encruia.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb