Climent Picornell

BOMBES DE MALLORCA CAP A BARCELONA. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Abril, 2008 16:54

Bombes de Mallorca cap a Barcelona ( Mirant al cel )

Climent Picornell

No és el primer pic que escric sobre aquest tema i, com més va, més clar tenc que no serà el darrer. I no ho faig des d’una perspectiva estrictament històrica, sinó barrejant-hi el cas personal, i sentimental, si m’ho permeten. Durant la Guerra Civil del 1936-39 aviadors alemanys, italians, i algun espanyol, al servei dels militars revoltats bombardejaren de forma sistemàtica objectius militars i civils en poder dels republicans. També del Mediterrani.

Servidor va entroncar amb aquesta problemàtica, no per pur interès d’historiador contemporani, sinó perquè el meu pare, amb només 17 anys, va ser enviat a fer de soldat a la base militar d’hidroavions de Pollença, al nord de Mallorca. Allà, un al·lot de poble fou posat en contacte amb la tecnologia més avançada de l’època, posem per cas els hidroavions trimotors Cant-Z 56. De resultes del seus vuit anys de servei militar, a casa dels meus pares hi havia -ara és meu- un quadre de gran tamany pintat a l’oli on s’hi veia un avió, volant per damunt els niguls. Temps després vaig saber que era un bombarder Savoia-Marchetti S.M.79. El regalà a mon pare, quan es casà, un company seu, havien fet junts el servei militar: el pintor Bartomeu Llompart. Els regalà també quatre vistes més de Mallorca, sense avions i del mateix tamany, a una d’elles es veu la badia de Pollença acolorida de verds i blaus, amb la “Base”, militar. Vaig quasi néixer, i créixer,  amb aquest avió dins la meva retina i, també, amb les converses dels meu pare sobre aviadors alemanys i italians, i sobre coses relacionades amb l’aviació, la base de Pollença i els aeròdroms de Son Bonet i Son Sant Joan.

Aprofitant que aquesta setmana era a Barcelona vaig anar a veure Mirant al cel, un documental, contrapuntejat amb una mica d’història dramatitzada, sobre els atacs aeris que va patir la ciutat de Barcelona, concretament, durant els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aquests bombardejaments en concret, després de l’experiència horrorosa de la destrossa de la ciutat de Gernika per part de l’aviació alemanya -la que donà peu al famós quadre de Picasso- foren l’intent de fer la mateixa prova per part dels italians, per ordres directes del dictador Mussolini: bombardejar ciutats obertes i població civil. Més de mil morts es feren pels avions que, amb base a Mallorca, tenien com objectiu la població quasi indefensa de Barcelona. Morts causats per les bombes amollades pels Savoia-Marchetti, com aquell del quadre de ca els meus pares. Foren, Gernika i Barcelona, dos assaigs, ja que, després, primer els alemanys i seguidament els aliats anglesos i nord-americans posaren en marxa aquesta tipologia de barbàrie, que culminà amb les bombes atòmiques amollades damunt les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki,  tot per atemorir –encara més- les poblacions civils de les ciutats enemigues i sumir-les en la por i el desànim: bombes, angúnia, refugis, ferits, morts...

(Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939)

La pel·lícula, en aquest cas, transcorre a través del personatge de Mario Brindisi, un catedràtic de Pàdua, ja major, expert en La Divina Comèdia de Dant que “retorna” a Barcelona amb motiu d’un congrés sobre el poeta. Brindisi havia estat aviador-legionari durant la guerra, en la qual, per mor de l’explosió d’una bomba antiaèria prop del seu avió, mentre bombardejava Barcelona, queda sord d’una orella, per la qual cosa hagué de deixar l’aviació. El film del director Jesús Garay és construït amb testimonis de supervivents, imatges de l’època –poques-, algunes tractades amb efectes especials, per donar la idea del pavor que generaren les bombes que, carregades des de Mallorca, tenien com a destí Barcelona. “Quan entraren els nacionals –diu una dona, testimoni del moment- la major alegria va ser que s’haurien acabat els bombardejos”. El professor-aviador, descobert i assetjat per una reportera, es resisteix a confirmar-se com el jove pilot que des de Mallorca ja havia visitat Barcelona, des de l’aire, però al final ho accepta. La jove periodista el dur a visitar, entre altres llocs, l’escola on les bombes italianes mataren quaranta nins petits, ara fa setanta anys, i el commina a demanar perdó, cosa que fa molt indirectament i metafòricament a través del recitat d’uns versos de la Divina Comèdia, quan el poeta, guiat per Virgili, s’acosta al cercle de l’Infern.

(Aviadors italians al Gran Hotel de Palma. 1938)

A Catalunya la temàtica dels bombardejaments ha tengut aquests darrers anys noves aportacions de recerques novedoses i interessants, juntament amb esforços de divulgació, entre els quals s’hi insereix Mirant el cel. No hi havia excessiva gent al cinema Alexandra i la majoria d’espectadors eren gent molt gran, vells, diria. La parella de davant meu plorava en acabar la sessió i la gent que esperava per entrar a la següent, era també gent d’edat avançada, vaig suposar que serien protagonistes o parents d’aquells barcelonins que resistiren -com mol bé va dir Churchill, quan els nazis bombardejaven Londres-  amb tanta dignitat els atacs i les massacres intencionades.

Servidor, com els he fet avinent, al principi hi era observant els espectadors i la pel·lícula amb una altra òptica afegida. A través d’Internet he pogut contactar amb bastants d’arxius, amb material fotogràfic pres pels pilots italians que foren a Mallorca i que, com el Brindisi de la pel·lícula, acomplien les ordres dels feixisme, entre altres, les de bombardejar ciutats, malgrat la premsa europea de l’època ho denunciés i s’escandalitzés, una mica d’enfora. He guardat aquests materials dels pilots italians que foren a Mallorca, fotografies fetes per ells mateixos durant el seu temps lliure, divertint-se per Palma, als bars, als cabarets, al Gran Hotel, amb els seus llustrosos uniformes que “encandilaren” més d’una mallorquina. En definitiva joves italians divertint-se poc després, o abans, d’haver sembrat el pànic i la destrucció, no només a Barcelona, sinó també a Sagunt, El Perelló, Tarragona, Granollers o a Alacant. L’altra cara. No va ser fins molt més grandet que vaig entendre el significat del  quadre del menjador de ca els meus pares, que vivien a Palma –sembla una paradoxa-  al creuer dels carrers “Jacinto” Verdaguer i “Jaime” Balmes, dos catalans que no foren Jacint i Jaume fins ben entrada la democràcia post-franquista. De l’avió com objecte de cabòria infantil vaig passar a entendre aquell aparell com un sinistre missatger que desde Mallorca enviava la mort a Barcelona. I no s’hi val matisar-ho amb cap casta d’expiació geopolítica històrica.

(Aterratge d'un Savoia Marchetti S.M. 79 fora de la pista de l'aeròdrom de Son Sant JoanMallorca 1938)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb