Climent Picornell

PAISATGE VE DE PAÍS: la pintura de Gelabert Niell. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Abril, 2008 14:15

 

PAISATGE VE DE PAÍS.

Una lectura de la pintora Gelabert Niell.

Climent Picornell

 

Paisatge ve de país. La construcció dels elements que humanitzen el nostre territori, les cases, les partions, les garrigues dels costers, els sembrats o els carrers, són, en definitiva, els qui articulen un país. El resultat és un entramat de sensacions, de colors, una retícula de formes que espera –anava  a escriure, necessita- que algú les llegeixi correctament. No únicament que algú les gaudeixi i les contempli, sinó que les objectivi o que les reprodueixi subjectivament. Tan se val si un cerca l’objectivitat o en fa una relectura, personal. Són les dues cares d’una mateixa moneda, tractant d’esbrinar la fesomia d’un lloc. Aquí és on hi confluïm persones molt diverses, científics i artistes, com la pintora Gelabert Niell. I molt més del que es pugui creure. Pos un exemple, la definició d’un paisatge feta a través d’un bon llibre de poemes o la lectura i descripció de les formes d’un territori a una bona novel·la de Guillem Frontera o de Gabriel Florit, per citar dos elements del Pla, ens informen tan bé o millor del que creuen fer-ho els científics. Escriptors i pintors, tan com fotògrafs o cineastes, són elements imprescindibles per mirar com miram, com veuen i com instrumentalitzen a través dels seus diferents llenguatges, el que és real i objectiu. Vana, pretensió absoluta dels científics. De l’impressionisme a l’hiperrealisme, travessen la història de l’art maneres de veure, d’aproximar-se a tot. Alguns tocs de Renoir, sí que hi ha en les obres de Gelabert Niell, amb altres tocs personals de manejar el pinzell, passats pel sedàs de l’aprenentatge de com s’ha de transportar la mirada de l’artista al llenç, on l’obra acabada ens dirà com veu la pintora el país. Els arbres d’una vorera de torrent, els camps de blat o d’ordi abans de les meses, els camins i les casetes que acompanyen les petjades humanes i de la història, els fruits que en resulten, tots ells resolts amb tocs certs de color. Aquests són els elements que posa a disposició de tothom la nostra pintora. Vet aquí com el seu procés de construcció visual aporta un element més, diferent, a la lectura del país. A través del traç, del color, de la composició, Gelabert Niell aprofita l’avinentesa per fer-nos fixar en el que a ella li interessa. Tan real o més que la pròpia realitat. Tan subjectiu o personal com ho és el paisatge llegit per un de nosaltres. Torn repetir: o més.

De na Cati Gelabert Niell m’agraden els tractaments potents de les seves obres, les traçades ràpides i segures de pinzell o llapis, ja siguin els de  primer terme per ressaltar unes herbes i uns sembrats, així com el trencament de les ones, quan fa marines, la qual cosa, però, no la fa defugir un tractament més tranquil i de detall, per perfilar un poble, un pinar o uns arbres molt a l’estil de Camille Pissarro. És en aquestes resolucions segures on es fa més avinent la maduresa de la pintora, tot i acceptant ella mateixa els seus mestratges, en la seva etapa actual enfila camins més personals: els enquadraments, les ombres, els reflexos ens fan tèmer dels nous viaranys que pot solcar l’artista, mantenint, això sí, la fidelitat als seus redols. Les lectures amples i inacabables dels territoris, dels fets i dels resultats dels qui els habiten. Na Cati Gelabert ens hi ajuda i ens forneix una mirada acolorida i personal per a interpretar-los. Malgrat no siguin les persones les protagonistes de la seva obra, tot i que alguna guaiti en un indret o aparegui quasi dissolta a la vorera d’un safareig, contemplant els nenúfars, “a la manera” de Monet. Que es va sentint de cada pic més còmoda en el seu estil, hi torn fer esment,  ho poden certificar les seves resolucions amb taques fermes i mestres, acostant-se a l’abstracte, les glopades de color, a mig camí, per altra part, amb la pintura detallista del fons, ja sigui amb l’skyline de Palma o amb els perfils de les cases del seu poble, Sineu. De les juxtaposicions del paisatge a la història de l’art, de Patinir als impressionistes, qui sap si d’alguns fauvistes o puntillistes o dels mestres que l’han interpretat a Mallorca, Gelabert Niell en treu el seu profit. La seva obra és capaç de moure bones vibracions, sensacions agradables -Mallorca com una Arcàdia, no sé si massa feliç- que bona falta ens fan. Tot i que, per davall,  ressonin els ecos que persegueixen el paisatge, Gelabert Niell a la seva obra certifica la seva manera de mirar el nostre territori, amb una visió ben seva.
__________________________________________________________________________________ 

Gelabert Niell exposà al Claustre de Sant Antoniet del 31 de març al 12 d’abril de 2008.

El seu estudi de Sineu ( Mallorca) al carrer dels Bous, 131, és obert durant aquests dies previs de la Fira de Sineu.

ES PUBLICA "JARDINS D'ALTRI" ( Editorial ENSIOLA) Climent Picornell

jcmllonja | 21 Abril, 2008 07:49

La veritat és que estic com empegueït de fer promoció d'un llibre meu. Però el cas és que una gran part de Jardins d'altri  ha vist la llum a aquest blog i al Diari de Balears. Encara que només sigui per agraïment als meus editors d'ENSIOLA  ( Guillem Frontera i Miquel Campaner ) reproduiré la fitxa que han penjat al web de l'editorial. Avui presentam conjuntament, cada un el seu llibre, en Guillem Frontera el seu -La mort i la pluja, Ed. Pòrtic-, servidor el meu, a MURO de Mallorca ( 21 hores) i supós que aquesta setmana, amb el "Dia del Llibre" pel mig, hauré d'anar a signar a algunes llibreries. L'edició m'agrada molt,  i la tria de la coberta -que no em van voler dir com era fins que va ser imprés- una imatge del Ticià ( 1550) on es veu un músic tocant l'orgue en un jardí, observant detingudament l'anatomia de la seva companya, en aquest cas Venus, deia que la imatge la trob adient i escaient, sense saber tal vegada qui la va triar els anys que vaig cantar amb el grup de música antiga "La Quarta sciència és la música". Carme Llull qui ha corregit l'edició i les galerades ho ha fet amb una precisió admirable. El que en diuen les "butzes" del llibre ja és responsabilitat meva i per això esper que agradi, també, als lectors.

Jardins d’altri

CLIMENT PICORNELL (1949)

Llengua de publicació: català
Edició: 1ª edició, 1ª impressió
Publicació: Muro. Ensiola Editorial (abril de 2008)
Descripció: 152 pàgines. 20 x 14 cm
Enquadernació: rústica
Preu: 18 euros
Col·lecció: Testimoni, 3
Matèries: literatura catalana, altres gèneres
ISBN: 978-84-936042-2-6

Jardins d’altri és un llibre que explora els límits 

dels gèneres literaris tradicionals: un principi d’assaig és envaït per una peça narrativa, que mena el lector a espiar el dietari íntim de l’autor, on trobarà aforismes de precisió ben esmolada. El memorialisme, les ciències de la terra, la sociologia, i aquest trescar de l’autor per les obres d’altres escriptors —els jardins d’altri—, formen un conjunt brillant, d’estranya coherència, ple d’erudició (atenuada per la saviesa i la ironia): un conjunt que atrau el lector per la seva originalitat i la seva capacitat de mirar les coses des d’un altre punt de vista.

"QUATRE RETXES DE RES" I J.A. MENDIOLA Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2008 09:59

Quatre retxes de Res, J.A. Mendiola i el Diari de Balears

Climent Picornell

            Me’n vaig  témer, fa temps, que poca gent sabia que la “vinyeta”, l’acudit –que molts de dies fa ben poca gràcia perquè toca el viu dels nostres problemes- , el dibuix en definitiva que apareix dia a dia al Diari de Balears, engirgolat ben a posta -per frugalitat o per estalvi- amb quatre retxes de res, deia, que molt poca gent sap que l’ha pensat i construït, en Josep A. Mendiola, “ Mendi” pels amics. “L’encruia” és el seu titular genèric. Té dos possibles significats, un, ja en desús, és el de llum de ganxo; l’altre ja el saben, aquell una encruia és aquell estri dels ferrers on piquen i piquen damunt el ferro fins que adquireix la forma que desitgen; la metàfora es pot agafar per les dues bandes: ja podem picar que tanmateix el món i la bolla fan la seva, o, per allò de fotre canya, als qui manen en aquest cas,  sense descans,  pels seus dos costats, si és que no en tenen més, de costats, vull dir. Tan se val, l’encruia d’en Res, així signa el seu dibuixos en Mendi, surt des de quasi sempre al nostre diari, fins al punt que ha arribat a ser alguna cosa de consubstancial amb ell: si no hi fos, no seria ben be el mateix.

            Per aquest motiu, entre altres que ara explicaré, vaig punyir fins a aconseguir que l’editorial El Far de les Crestes hagi publicat una antologia de 365 dels seus milers de dibuixos apareguts al Diari de Balears amb el títol Quatre retxes de Res.  Les tasques habituals d’en Mendiola han estat sempre alterades, en el bon sentit de la paraula, per altres ocupacions i preocupacions que no exclouen la de polític circumstancial. Però la seva activitat com articulista, crític de cinema i teatre, autor de llibres o coordinador d’exposicions i edicions ens fan aparèixer un personatge polivalent, a mig camí entre la creativitat desfermada i el dia-a-dia.  Ha publicat articles a diaris i a revistes que reflecteixen el seu gran interès pel teatre i el cinema, camp on ha treballat també com a investigador i responsable de restauracions de pel·lícules.

            El periodista Andreu Manresa, que ha fet el pròleg a aquest llibre, troba que és com “una cartografia de la intimitat, una guia poc doctrinària per a nave­gar contra les tempestats i per tenir un bastiment sentimental per no travelar amb la caparruda realitat dels protagonistes habituals. S’ha dit que en el dibuix humorístic és més important la idea que l’enginy del dibuixant. Aquí el traç i el concepte van de la mà,  no es barallen ni se’n descuiden l’un de l’altre. "Res” milita, no pinta d’enfora ni cerca ésser com algú altre. Pacifista, ‘pobrista’, solidari, anticacics,  gens amargat, insolent, ocurrent, el dibuixant ens mou a fer un somriure clos, àcid, valent i misericordiós. Dibuixar per no flastomar, ésser notari del que no és oficial i políticament correcte, treure punta i fer contra-propaganda, explicar-ho en quatre retxes de res perquè no es perdi l’instant de rebel·lió. Per retratar els forats del món, els nostres fantasmes, algunes manies i allò que, potser, voldríem dir nosaltres mateixos.”

            Efectivament, vet aquí una de les claus i dels encerts, asseverar allò que potser voldríem dir nosaltres mateixos. I no gosam. En tot cas, en línia amb el que hi diu en Manresa, Mendi hi fa una cartografia íntima, però també ben explícita. Vull dir amb això, i servidor que fa de geògraf n’és molt receptiu, que Mendiola usa la bolla del món i els mapes-mundi, o d’Europa o de la península Ibèrica, i el mapa de Mallorca en abundància, per remarcar les seves manies, i les nostres. L’entronca això amb alguns dels mestres dels dibuix diari, com Máximo, remodelador també de cartografies conegudes i per això mateix més inquietants o també, ho diu ell mateix, amb El Roto, ambdós punyents, a favor dels qui perden quasi sempre, per no dir sempre i no embrutar definitivament el vel de l’esperança.

            El psiquiatre i professor de la UIB , Miquel Roca Bennassar, li escriu una postil·la que tanca el llibre, a mitges retrat íntim, a mitges lectura hermenèutica. “M’agrada en Mendi. Lluny, ben lluny, de fires i comerços, de vernissatges i de marchands, de pintors i d’intel·lectuals de pa i fonteta. Aficat, emmorronat, dins ca seva, pinta, dibuixa, fa escultures, cou pasta asciutta o llegeix diaris i llibres: tot sol, tot d’una que arriba de la feina o d’un viatge". “Els seus dibuixos”, continua Roca, “quasi bé sempre tenen, de manera paradoxal, una primera mirada aspra, agra. Resulta molt complicat amb un dibuix de línia prima, amb poca tinta, aconseguir una força com la que tenen els personatges que retrata. La segona mirada és, en canvi, molt més dolça, gens feixuga, i fa caminar directament cap a les paraules, a vegades una frase, fins i tot cap. De la percepció del sentit de la vista a l’emoció del pensament que traspua. Al ventall de temes hi surten el Papa, els pobres, Espanya o ferides de les nostres illes. La tria de Quatre retxes de Res és imperfecte. Ho havia de ser de tanta cosa on hi ha per triar".

            Fer  un dibuix cada dia, d’ençà que Guillem Frontera va ginyar en Mendiola a treure els seus dibuixos al Diari de Balears , és una tasca dura. No es creguin que es gens senzill, parir una idea cada dia i concretar-la en un dibuix, malgrat sigui amb quatre retxes de res. Però ho aconsegueix, i ho fa amb un perfil i una línia molt personals, que, al mateix temps, el reafirma com a crític social i revisor, segons el seu ull i la seva mà, de la realitat contemporània. Tal vegada per això, encara s’hi afegeix més ansietat, contra la que en Mendi simula tenir-hi cuirassa. Però, em creguin,  no és un tasca gens fàcil, si a més,  li exigim enginy, o que ens faci gràcia, o li demanam l’ asseveració d’una idea que s’ha de poder explicar amb un cop d’ull. O, molt millor, amb un cop d’encruia.

BOMBES DE MALLORCA CAP A BARCELONA. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Abril, 2008 16:54

Bombes de Mallorca cap a Barcelona ( Mirant al cel )

Climent Picornell

No és el primer pic que escric sobre aquest tema i, com més va, més clar tenc que no serà el darrer. I no ho faig des d’una perspectiva estrictament històrica, sinó barrejant-hi el cas personal, i sentimental, si m’ho permeten. Durant la Guerra Civil del 1936-39 aviadors alemanys, italians, i algun espanyol, al servei dels militars revoltats bombardejaren de forma sistemàtica objectius militars i civils en poder dels republicans. També del Mediterrani.

Servidor va entroncar amb aquesta problemàtica, no per pur interès d’historiador contemporani, sinó perquè el meu pare, amb només 17 anys, va ser enviat a fer de soldat a la base militar d’hidroavions de Pollença, al nord de Mallorca. Allà, un al·lot de poble fou posat en contacte amb la tecnologia més avançada de l’època, posem per cas els hidroavions trimotors Cant-Z 56. De resultes del seus vuit anys de servei militar, a casa dels meus pares hi havia -ara és meu- un quadre de gran tamany pintat a l’oli on s’hi veia un avió, volant per damunt els niguls. Temps després vaig saber que era un bombarder Savoia-Marchetti S.M.79. El regalà a mon pare, quan es casà, un company seu, havien fet junts el servei militar: el pintor Bartomeu Llompart. Els regalà també quatre vistes més de Mallorca, sense avions i del mateix tamany, a una d’elles es veu la badia de Pollença acolorida de verds i blaus, amb la “Base”, militar. Vaig quasi néixer, i créixer,  amb aquest avió dins la meva retina i, també, amb les converses dels meu pare sobre aviadors alemanys i italians, i sobre coses relacionades amb l’aviació, la base de Pollença i els aeròdroms de Son Bonet i Son Sant Joan.

Aprofitant que aquesta setmana era a Barcelona vaig anar a veure Mirant al cel, un documental, contrapuntejat amb una mica d’història dramatitzada, sobre els atacs aeris que va patir la ciutat de Barcelona, concretament, durant els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aquests bombardejaments en concret, després de l’experiència horrorosa de la destrossa de la ciutat de Gernika per part de l’aviació alemanya -la que donà peu al famós quadre de Picasso- foren l’intent de fer la mateixa prova per part dels italians, per ordres directes del dictador Mussolini: bombardejar ciutats obertes i població civil. Més de mil morts es feren pels avions que, amb base a Mallorca, tenien com objectiu la població quasi indefensa de Barcelona. Morts causats per les bombes amollades pels Savoia-Marchetti, com aquell del quadre de ca els meus pares. Foren, Gernika i Barcelona, dos assaigs, ja que, després, primer els alemanys i seguidament els aliats anglesos i nord-americans posaren en marxa aquesta tipologia de barbàrie, que culminà amb les bombes atòmiques amollades damunt les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki,  tot per atemorir –encara més- les poblacions civils de les ciutats enemigues i sumir-les en la por i el desànim: bombes, angúnia, refugis, ferits, morts...

(Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939)

La pel·lícula, en aquest cas, transcorre a través del personatge de Mario Brindisi, un catedràtic de Pàdua, ja major, expert en La Divina Comèdia de Dant que “retorna” a Barcelona amb motiu d’un congrés sobre el poeta. Brindisi havia estat aviador-legionari durant la guerra, en la qual, per mor de l’explosió d’una bomba antiaèria prop del seu avió, mentre bombardejava Barcelona, queda sord d’una orella, per la qual cosa hagué de deixar l’aviació. El film del director Jesús Garay és construït amb testimonis de supervivents, imatges de l’època –poques-, algunes tractades amb efectes especials, per donar la idea del pavor que generaren les bombes que, carregades des de Mallorca, tenien com a destí Barcelona. “Quan entraren els nacionals –diu una dona, testimoni del moment- la major alegria va ser que s’haurien acabat els bombardejos”. El professor-aviador, descobert i assetjat per una reportera, es resisteix a confirmar-se com el jove pilot que des de Mallorca ja havia visitat Barcelona, des de l’aire, però al final ho accepta. La jove periodista el dur a visitar, entre altres llocs, l’escola on les bombes italianes mataren quaranta nins petits, ara fa setanta anys, i el commina a demanar perdó, cosa que fa molt indirectament i metafòricament a través del recitat d’uns versos de la Divina Comèdia, quan el poeta, guiat per Virgili, s’acosta al cercle de l’Infern.

(Aviadors italians al Gran Hotel de Palma. 1938)

A Catalunya la temàtica dels bombardejaments ha tengut aquests darrers anys noves aportacions de recerques novedoses i interessants, juntament amb esforços de divulgació, entre els quals s’hi insereix Mirant el cel. No hi havia excessiva gent al cinema Alexandra i la majoria d’espectadors eren gent molt gran, vells, diria. La parella de davant meu plorava en acabar la sessió i la gent que esperava per entrar a la següent, era també gent d’edat avançada, vaig suposar que serien protagonistes o parents d’aquells barcelonins que resistiren -com mol bé va dir Churchill, quan els nazis bombardejaven Londres-  amb tanta dignitat els atacs i les massacres intencionades.

Servidor, com els he fet avinent, al principi hi era observant els espectadors i la pel·lícula amb una altra òptica afegida. A través d’Internet he pogut contactar amb bastants d’arxius, amb material fotogràfic pres pels pilots italians que foren a Mallorca i que, com el Brindisi de la pel·lícula, acomplien les ordres dels feixisme, entre altres, les de bombardejar ciutats, malgrat la premsa europea de l’època ho denunciés i s’escandalitzés, una mica d’enfora. He guardat aquests materials dels pilots italians que foren a Mallorca, fotografies fetes per ells mateixos durant el seu temps lliure, divertint-se per Palma, als bars, als cabarets, al Gran Hotel, amb els seus llustrosos uniformes que “encandilaren” més d’una mallorquina. En definitiva joves italians divertint-se poc després, o abans, d’haver sembrat el pànic i la destrucció, no només a Barcelona, sinó també a Sagunt, El Perelló, Tarragona, Granollers o a Alacant. L’altra cara. No va ser fins molt més grandet que vaig entendre el significat del  quadre del menjador de ca els meus pares, que vivien a Palma –sembla una paradoxa-  al creuer dels carrers “Jacinto” Verdaguer i “Jaime” Balmes, dos catalans que no foren Jacint i Jaume fins ben entrada la democràcia post-franquista. De l’avió com objecte de cabòria infantil vaig passar a entendre aquell aparell com un sinistre missatger que desde Mallorca enviava la mort a Barcelona. I no s’hi val matisar-ho amb cap casta d’expiació geopolítica històrica.

(Aterratge d'un Savoia Marchetti S.M. 79 fora de la pista de l'aeròdrom de Son Sant JoanMallorca 1938)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb