Climent Picornell

LA VENGANZA, BARDEM I ELS PAGESOS D'ARA MATEIX. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Març, 2008 23:00

 

La Venganza, Bardem i els pagesos d’ara mateix

Climent Picornell

Me crida en Jaume Vidal perquè vagi a un programa, “Taula de Cinema”, que s’emetrà per IB3 ( Bonjour Produccions ), amb en Mateu Morro, en Biel Torrens i en Joan Mateu, moderats per en Josep Maria Nadal Suau.  Primer es passa una pelí·cula i després hi ha debat sobre la temàtica del film. En aquest cas La Venganza ( 1958 ) de Juan Antonio Bardem (1922-2002) i el tema de discussió, el camp, la seva evolució, la ruralia i el seu futur. Bé.

Partesc a reveure la pel·lícula, abans d’anar al plató. Ja l’havia vista, de petit, assegudet al cine de Sant Joan que era del meu cosí, al palco que ell tenia i on no hi havia quasi ningú mai. Allà vaig veure cinema per un tubo, em sonen vagament pel·lícules en blanc i negre, millor les de Technicolor. D’aquesta, recordava els ulls de Raf Vallone i les mames de na Carmen Sevilla, segadors, calor, camps de blat… Efectivament, La Venganza ( s’havia de dir Los segadores però la censura ho trobà massa) està ambientada als enormes camps cerealistes de Castella, on les quadrilles de segadors d’altres parts d’Espanya es llogaven. Contrapuntejada per una història d’odis familiars. El retorn del protagonista ( Jorge Mistral) germà d’Andrea (Carmen Sevilla), empresonat injustament per la mort d’un home –el germà de “El Torcido” (Raf Vallone)- construeix la trama, que, sortosament, acabà amb happy end, després de passejar-se pel melodrama rural, entre la tragèdia grega i el drama lorquià, tot en to menor i, en alguns moments, molt forçat per l’aspecte volgudament didàctic de Bardem. La pel·lícula és interessant per moltes coses, per la tècnica, la fotografia i l’escenografia, bones, un poc recercades, volgudament i excessivament “antropològiques”, per simular els anys 30.

No se creguin, servidor té una empatia positiva envers el cas de Bardem –una de les tres “B” fonamentals de la història del nostre cinema: Berlanga, Buñuel, Bardem- i no va ser fins molt més envant que vaig haver de “llegir” la pel·lícula en clau evangelitzadora. Encara ara no sé si és l’hermenèutica exacta. No conec les memòries de Bardem, però em costa forçar aquesta interpretació. Va així. Bardem, militant ordenat i convençut del Partit Comunista, construeix amb aquesta obra una paràbola –les coses no es podien dir clarament- respecte del que el PCE i Santiago Carrillo havien llançat com a nova estratègia dels comunistes espanyols: la “Reconciliación Nacional”, la via pacífica cap a la democràcia, juny de 1956, vint anys després del començament de la guerra civil. Si és força així la lectura de la pel·lícula, hem de recollir missatges com: tots feim feina junts, les disputes entre nosaltres, segadors,  queden aparcades, per concentrar-nos contra els dolents de veritat, els capatassos i els qui comanden. Fins i tot, Fernando Rey hi fa un “cameo”, d’intel·lectual orgànic –amb unes ulleres enormes com d’”azafata d’1-2-3”- predicant als pagesos que escolten bocabadats, en una única escena, que recorda molt la factura del “realisme socialista”; així, en altres moments es senten uns cors celestials quan es lloa la unitat dels treballadors, com és el cas després d’un intent de rompre una “vaga” camperola. No sé si val la pena repensar el film d’aquesta manera: es fa més entenedor i té més valor afegit?  Per remarcar-ho, els he de dir que la filmografia de Bardem, sobretot la d’aquesta època, és molt diferent respecte del que es filmava,  i això, per a un servidor, ja em basta. No té color. Cómicos (1954), Muerte de un ciclista (1955) o Calle Mayor (1956) són molt superiors als que es feia, per terme mig, en aquella època –epopeies “nacionales”, hagiografies del feixisme victoriós i comedietes de no res-  “regeneracionisme crític” es deia a la manera de fer de Bardem, com un trasplantament del neorealisme italià aquí. Vaig aprofitar per citar el fet que Betsy Blair la protagonista de Calle Mayor havia estat acollida per Bardem, perseguida pel macarthisme, el propi Bardem fou detingut durant la seva realització. I naturalment, vaig anunciar l’estat de la  meva recerca sobre Muerte de un Ciclista en relació a la mort del corredor de bicicletes Xisco Alomar “Rota”, cosí de Gabriel Florit, la qual cosa em va dur a perseguir en Bardem, encara era viu, fins que em va confirmar que no, que Muerte de un ciclista no estava inspirada en la mort del campió de Sineu –la llegenda urbana assegura que atropellat per una persona de l’entorn familiar del dictador Franco- sinó que, el tema l’havia ideat a partir d’una noticia ínfima d’un diari de Madrid.

 

El debat posterior va anar d’agricultors i la ruralia, i els meus companys, Morro com historiador i bon coneixedor dels temes agraris, Biel Torrens secretari d’ Unió de Pagesos i Joan Mateu, expert exportador de patata de Sa Pobla i component del grup d’opinió i coordinació pagesa Mesa Agrària, aportaren matitzacions avinents a la problemàtica. No cal dir que en la introducció de la pel·lícula hi ha ja un intent d’encadenar la temàtica concreta amb la d’altres pagesos del món i es citen els casos de les planes del Po, de la Camargue i, fins i tot,  els  “espaldas mojadas”, després de travessar el Río Grande per entrar clandestinament als Estat Units. El moderador, Nadal Suau, adequadament, va menar el debat cap a la problemàtica actual i futura de la pagesia a Mallorca. Servidor va aprofitar per esmentar alguns dels temes que me preocupen com el del sòl rústic a les Balears, la rurbanització actual o el post-productivisme rural com a falsa sortida a la problemàtica dels qui encara creuen que existeix una Mallorca Profunda, habitada per pagesos amb calçons amb bufes. En aquest sentit, Bardem va demanar excuses, amb posterioritat,  per haver utilitzat “caretos” de pagesos tipo Fernando Esteso fent de “baturro”: cella única, poques dents, gaiatos i tipologia de “rollo profundo”, com la Mallorca Profunda en una paraula. La “guapura” de Jorge Mistral i Raf Vallone, hi desentonaven excessivament.

Ja desmaquillats férem una cervesa a la terrassa de la cafeteria d’IB3, després de saludar en  Joan Carles Palos que se n’anava a presentar el telediari d’allà  -amb el baverall posat per no tacar-se la camisa blanca amb el maquillatge. “Hi ha res de nou ?” “Sí, la temperatura baixarà devers 10 graus”, diu en Palos. En Joan Mateu, de Mateu&UCO de Sa Pobla,  tornà blanc… “ai, ai,  les patates, els dos primers camions havien arribat ahir a Anglaterra i encara queda per collir  quasi tot”, mentre es posa a parlar en anglès pel telefon. “Que fa l’amo en Toni Fontanet?” Deman. “I els d’Asaja?” “I la Consellera d’Agricultura?”  Bono! El que em van contar dóna per un altre article sobre els actors actuals de la política agrària a Mallorca. En Biel Torrens reparteix el darrer número de “Mallorca Pagesa”,  on hi ha una entrevista, entranyable,  amb en Joan Mas “Collet” i la seva dona, Joana Tugores, rememorant la fundació d’Unió de Pagesos, a partir d’una conferència a l’ Obra Cultural Balear de Sa Pobla, l’any 1976. Territoris per a la nostàlgia. Mirau si Bardem dóna joc per a desfer troca. La venganza, fou nomenada per a un Oscar a la millor pel·lícula estrangera de 1958,  cinquanta anys després al seu nebot, Javier Bardem,  n’hi han donat un d’Oscar. El final. Quan es barallen a mort els dos protagonistes, els diu un pagès que s’entravessa entre ells: “Mataros! Pero sabed que al que quede vivo ya le mataremos nosotros!”. I Carmen Sevilla i Raf Vallone, abans enemics -les dones a la pel·lícula són les viàtiques de l’odi i la venjança- però al final, enamorats, “reconciliats” carrillísticament, mirant els camps de blat, diuen una cosa com: “La tierra es grande y cabemos todos”. Vaja, vaja, vaja.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb