jcmllonja | 19 Març, 2008 21:12
Esflorar xítxeros o esclovellar pèsols ( entre la tradició i l’ slowfood)
Climent Picornell
Molts dels nostres joves ja no saben ni què són xítxeros, ni què és esflorar. Tal vegada podríem retitular: esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixar la variant felanitxera “estiragassons”. I tanc la via etimològica del Pisum sativum i les seves varietats ( xítxero, com “chícharo” en castellà, ve del llatí “cícero”, que donà nom a Ciceró, no se sap si per venir de família de conradors de pèsols i cigrons o perquè tenia un fic monumental al nas). Quan s’acosta Pasqua i els seus rituals, a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. Un temps, en què mon pare era viu, en feia un parell de solcs, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat i he anat al puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. En fi. He menjat dos o tres ametlons, he observat els albons -ja amb la vara ben florida- i la ravanissa groga, com una pesta, estesa per bocins i partions.
Els pèsols d’enguany els he comprat a pagesos de confiança. La tasca, repetida i avorrida, d’obrir les beines, les bajoques diu ma mare, i treure els bessonets s’arriba a fer com a mecànica i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el beguedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre, teuladers i un ropit que encara no ha partit cap al nord d’Europa, tot i que avui ja he vist algunes valzies beure dins el safareig, ho fan sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua.
Quan posava aigua neta a l’abeurada he hagut de regar fins i tot les parets seques, ja que les caputxines, amb les flors color safrà fort, i els capellets de teulada anaven cap baix, fa dies que no plou i al sol ja fa calor. Som, com veuen, un esflorador de xítxeros dispers i divagant. Tant que he retornat al meu manual d’ Història de les hortalisses que comença el capítol dels xítxeros contant que el Marques de Cusy, al segle XVI, es felicitava d’haver anat a casa de Madame Hope a una magnífica festa on hi havia “els homes més notables, les més encisadores senyoretes i els més deliciosos xítxeros”. Sembla que no fou, però, fins al XVII que una varietat de pèsol introduït pels holandesos va fer que el menjàssim verd, abans ho feien, com la resta de llegums –mongetes, cigrons, llentilles...- en sec. Però és un llegum del qual hi ha notícies fòssils des de fa més de deu mil anys, i ja Apicius, a De re coquinaria, segle I, en dóna una recepta, senzilla: ben cuits, trempats amb una pasta feta de ceba crua picada i blanc d’ou bullit, oli, sal i vinagre. Les seves propietats antioxidants no sé, ara que fonamentalment es consumeixen congelats, si perduren. Són rics en isoflavones, aliades contra les malalties del cor, l’osteoporosi dels ossos i alguns tipus de càncers . No puc continuar sense fer esment a l’agustí, germà Gregori, Johan Mendel, botànic a Brno, qui en feia experiments genètics de creuament i n’esbrinà les seues tres lleis maquinant amb xítxeros de llavors groguenques i verdes, arruades i llises. De les varietats actuals, la poètica dels noms els és ben absent, vegin: Bayard, Capuchino, Lincoln, Teléfono, Televisión,Vertirroy, Silam, Voluntario... Encara els antics tenien un poc més de passament: el pèsol mollar, el caputxí, el d’esflorar, el quadrat, de pasta reial, d’indiana... i els pèsols d’olor que ja han florit amb les flors vellutades liles, blaues. I els pèsols de bullir, els tirabecs, originals, més nostres que qualsevol altre, bons, saborosos i cars.
El destí dels xítxeros que me fan esflorar, evidentment, són les panades. Sí “esas pastas de origen judío”, això tan escoltat, ja saben. I si bé és veritat que les actuals panades descendeixen d'un plat hebreu descrit al Talmud, anomenat “paixtida”, fet amb pasta àzima, sense llevat i farcida de carn de me, avui s’han “cristianitzades” i són plenes de porquim. A ca nostra, les panades les feim de carn mesclada, de me i de porc, i sempre amb un poc de panxeta i dos o tres pessics de sobrassada a cada una. De cada any ens agraden més la varietat feta només amb xítxeros, panxeta i sobrassada, i sense carn, un es fa a la idea de que semblen vegetarianes. Evidentment, no feim panades dolces, ja que com bé diu Andreu Manresa a Invitació a la felicitat, “una frontera es dibuixa entre Ciutat i part forana”: a la part forana les fan llises i a Ciutat les fan dolces, faixades, perquè sinó s’ageurien damunt la llauna quan els han d’enfornar Ara no és el cas de allargar-nos amb les varietats, des de les farcides de calamars, fins a les que nosaltres deim “de n’Aina Calvo”, perquè va ser qui les va dur, fetes a ca seva: panades de carn però amb cabell d’àngel, una mescladissa interessant, i d’origen medieval, com a mínim. Deia que, amb la discussió que s’arma cada any només per la manera de fer la pasta, ja quasi no quesda esma per a discutir el farciment.
El mosso, un servidor, és qui du les llaunes cap al forn, amb la màquina de retratar penjada, avui és un bon dia per practicar l’etnologia de pa-en-fonteta. Al forn hi trob la meva cosina “Ferrera” que viu pel barri des Barracar i me diu que ella, idò, en fa una llauna de dolces. D’aquí pegam als “ciurons” escaldins, que li surten molt bons, i les pastanagues negres encara millors, i la carabassa fregida, no en parlem, com la feia la nostra padrina de s’Arraval. Hi ha gent, pel que veig, que encara fa els robiols, la qual cosa me recorda que hauré d’exercir el ritual del qual em feu hereu mon pare: “tastador oficial dels robiols de tota la família”. I tenc moltes cosines ferm! Mentre puig cap al turó, ja amb una llauna de panades cuites, na Fornera, que agrana la carrera, m’escomet: “Que no en deixes cap per aquí?” “Jau tota la llauna”, li contest. “No! Massa ell avui és dejuni i abstinència”.” Però... i vos ja estau dispensada”. “Sí, però encara el faig; mon pare mai va voler comprar bules, i ma mare me va avesar a tots els divendres de l’any fer peix; ella feia bacallà”. “Au! Ves, ves... que ja te deuen esperar per veure si han sortit bones. D’on has duit els xítxeros?” Li explic, me diu: “els tenen bons, grassos, tendres i dolços”. Pens que són tres bones qualitats del llegum que avui és protagonista i que ho tornarà ser el dia del frit de Pasqua. Els del frit els he esclovellat avui també, no pens passar pel Calvari de fer la feina dues vegades. La resta de l’any els usam congelats. A aquests, filològicament, els hem degradat, no arriben a la categoria de xítxeros, ho deixam amb pèsols, i si no són massa tendres els deim estiragassons.
jcmllonja | 15 Març, 2008 17:36
Alexandre de Humboldt, literatura i geografia
Climent Picornell
He d’explicar l’assignatura ”Evolució del pensament geogràfic” a la meva universitat, la UIB. Aquesta tasca me permet esbrinar la història de la ciència –d’Eratòstenes fins a Newton- o l’evolució de la filosofia –el darwinisme, el possibilisme, el marxisme, posem per cas-, tot ribetejant la història de la geografia i de la cartografia. En aquestes érem, quan em tocava exposar la tasca d’ Alexandre de Humboldt, l’explorador i científic alemany considerat un dels pares de la geografia moderna, “pare putatiu”, això sí, en expressió encertada del meu mestre Horacio Capel. De tot hi ha en la tropa dels conreadors de la nostra disciplina, movent-se a través de la història entre la recerca del seu corpus teòric i la impostura intel·lectual -de la geografia, vull dir, no entenguin que els geògrafs som una tropa d’impostors-.
Explicaré com va anar la cosa. Tenc per mi que, sobretot la primera part d’aquesta assignatura, és un poc dureta per als meus alumnes. Per paliar-ho, en aquest sentit, els vaig recomanar que per llegir Heròdot, ho fessin de la mà de Ryszard Kapuscinski ( Viatges amb Heròdot), el gran periodista polonès els feria d’ambaixador amb els geògrafs grecs. Igualment, per suportar millor la transició, farragosa, de la “geografia cristiana” – la ciència sotmesa a la religió és una sodomització terrible- superant els ideogrames dels mapes del beats, els vaig suggerir que es podien imaginar les passes dels frares copistes amb El nom de la rosa d’ Umberto Eco. Fins i tot comentàrem que, fa poc, la reedició de les obres de Ptolomeu foren portada dels diaris pel furt dels mapes de la Cosmografia a la Biblioteca Nacional, la qual cosa suposà la dimissió de Rosa Regàs, la seva directora. I també, com oblidar-ho, per l’episodi de l’aparició de les cartes portolanes medievals, algunes mallorquines, els suggeria, també per desembafar, l’obra d’Alfred Bosch, L’Atles furtiu, on narra, de manera molt encertada, les condicions dels cartògrafs jueus a la Ciutat de Mallorques durant el segle XIV. Vaig fer, per aquests motius, el mateix camí amb Humboldt, després d’explicar Varenius i Kant. Els vaig suggerir la lectura, a l’estiu, quan ja haguessin acabat les feines acadèmiques, de l’obra de Daniel Kehlmann , El mesurament de món. En aquesta obra, Kehlmann, planteja el seu llibre sobre la realitat de dos grans homes, el matemàtic Carl F.Gauss i el geògraf Alexandre de Humboldt. És un plantejament novel·lístic sobre dues vides reals. Hi feu una gran tasca de documentació i el llibre és una delícia en la construcció de personatges, una nouvelle de base real. Molt recomanable, i no només, pel que es veu, per als estudiants de geografia, l’obra de Kehlmann va estar molt de temps ben amunt en les llistes de llibres més venuts: és diu que és el llibre modern més venut, en alemany, després d’El Perfum de Patrick Süskind. Hi planteja, en capítols alterns, dues personalitats absolutament diferents. Gauss, considerat un dels grans matemàtics de la història, primer aprengué a contar que a xerrar, i Humboldt. Un capítol dedicat al gran viatger i l’altre a una persona que no es va moure del seu redol. De Humboldt hi surt el seu entorn familiar, el seu germà Guillem també famós, Schiller, Goethe, la simpatia per la Revolució Francesa, la seva formació, el seu viatge –una delícia- i, evidentment, la gelosia desdibuixada cap a l’actuació del seu company, el botànic Aimé Bonpland que adesiara, per dir-ho pla i català, se’n va de putes. Gauss amb una mare protectora i present, Humboldt amb una mare freda i distant... Al llibre, és veu clar que Humboldt sap que és homosexual, però, Kehlmann el dibuixa com si ell no ho volgués reconèixer. Al cap i a la fi, segons deia el mateix Kelhmann, “pretenc fer una disputa satirico-lúdica sobre el que significa ser alemany”. A l’excel·lent revista Metode ho defineix: “Ser alemany és una estranya barreja d’idealisme, disciplina i manca d’humor que fa possible realitzar proeses meravelloses, però també actes cruels i perversos”. Tot el relat és fet molt finament, en un bell mig camí entre la biografia i la ficció. H. M. Enzensberger editor recent de les obres humboldtianes el presenta, també, com un personatge contradictori “tímid i solitari”, crec que només en algunes qüestions, “en altres era vanitós” i li agradava ser enmig del trull. En una paraula, d’això anava la recomanació als meus alumnes, tot perquè recordin bé i millor Humboldt. Com recordaran William Bunge, en part per ser l’autor de Theoretical Geography, però també perquè un dia els vaig contar que abandonà l’acadèmia, volia dir la Universitat, i se n’anà a fer de taxista “convertint-se en un autèntic folk-geographer, en un explorador de les entranyes urbanes a las quals els geògrafs de gabinet, deia ell, mai hi accediran, l’atmosfera de l’acadèmia és asfixiant i mai més hi tornarà” ( Joan Nogué - Joan Romero, Las otras Geografías)
Va d’això i res més, un simple apunt personal sobre la nostra tasca. Coses de geògrafs. Crec que és una bona cosa relacionar la nostra ciència amb l’ús que d’ella en fan els artistes, sobretot literats i cineastes. Així, de la mateixa manera, tan Las montañas de la luna de William Harrison com la película Master and Commander (amb Russell Crowe con estrella) són bons viàtics per parlar, de les expedicions geografico-científiques del XVIII i del XIX, i, com no, de Felip Bauzà el gran científic mallorquí acompanyant de l’almirall Malaspina en la major expedició espanyola de finals del XVIII. Bauzà, per cert, conegué i es cartejà amb Humboldt i amb R. Fitzroy el capità del vaixell Beagle que hostejà Darwin, amb el resultat posterior de L’origen de les espècies, que es publicà, precisament, l’any que moriren Carl Ritter i A. de Humboldt, el 1859. Sense deixar de banda tan Dersu Uzala d’ Akira Kurosava , per les tasques dels cartògrafs de principis del segle XX o Blade Runner, de Ridley Scott, per intuir com serà la ciutat del futur, per exemple. Coses de la didàctica. Estic per recomar-los un dels pocs llibres on el protagonista és un geògraf. Però, un geògraf contemporani, un geògraf qualsevol, una persona amb problemes, és el cas de La escala de los mapas de Belén Gopegui, un geògraf fent feina a una consultoria de cartografia, urbanisme i medi ambient, amb l’obsessió dels forats, els negres i els altres. Per cert, ara fa poc, Gopegui ha tret El padre de Blancanieves, una gran novel·la, amb pocs geògrafs. És igual, tot sigui per llegir.
jcmllonja | 06 Març, 2008 23:00
La Venganza, Bardem i els pagesos d’ara mateix
Climent Picornell
Me crida en Jaume Vidal perquè vagi a un programa, “Taula de Cinema”, que s’emetrà per IB3 ( Bonjour Produccions ), amb en Mateu Morro, en Biel Torrens i en Joan Mateu, moderats per en Josep Maria Nadal Suau. Primer es passa una pelí·cula i després hi ha debat sobre la temàtica del film. En aquest cas La Venganza ( 1958 ) de Juan Antonio Bardem (1922-2002) i el tema de discussió, el camp, la seva evolució, la ruralia i el seu futur. Bé.
Partesc a reveure la pel·lícula, abans d’anar al plató. Ja l’havia vista, de petit, assegudet al cine de Sant Joan que era del meu cosí, al palco que ell tenia i on no hi havia quasi ningú mai. Allà vaig veure cinema per un tubo, em sonen vagament pel·lícules en blanc i negre, millor les de Technicolor. D’aquesta, recordava els ulls de Raf Vallone i les mames de na Carmen Sevilla, segadors, calor, camps de blat… Efectivament, La Venganza ( s’havia de dir Los segadores però la censura ho trobà massa) està ambientada als enormes camps cerealistes de Castella, on les quadrilles de segadors d’altres parts d’Espanya es llogaven. Contrapuntejada per una història d’odis familiars. El retorn del protagonista ( Jorge Mistral) germà d’Andrea (Carmen Sevilla), empresonat injustament per la mort d’un home –el germà de “El Torcido” (Raf Vallone)- construeix la trama, que, sortosament, acabà amb happy end, després de passejar-se pel melodrama rural, entre la tragèdia grega i el drama lorquià, tot en to menor i, en alguns moments, molt forçat per l’aspecte volgudament didàctic de Bardem. La pel·lícula és interessant per moltes coses, per la tècnica, la fotografia i l’escenografia, bones, un poc recercades, volgudament i excessivament “antropològiques”, per simular els anys 30.
No se creguin, servidor té una empatia positiva envers el cas de Bardem –una de les tres “B” fonamentals de la història del nostre cinema: Berlanga, Buñuel, Bardem- i no va ser fins molt més envant que vaig haver de “llegir” la pel·lícula en clau evangelitzadora. Encara ara no sé si és l’hermenèutica exacta. No conec les memòries de Bardem, però em costa forçar aquesta interpretació. Va així. Bardem, militant ordenat i convençut del Partit Comunista, construeix amb aquesta obra una paràbola –les coses no es podien dir clarament- respecte del que el PCE i Santiago Carrillo havien llançat com a nova estratègia dels comunistes espanyols: la “Reconciliación Nacional”, la via pacífica cap a la democràcia, juny de 1956, vint anys després del començament de la guerra civil. Si és força així la lectura de la pel·lícula, hem de recollir missatges com: tots feim feina junts, les disputes entre nosaltres, segadors, queden aparcades, per concentrar-nos contra els dolents de veritat, els capatassos i els qui comanden. Fins i tot, Fernando Rey hi fa un “cameo”, d’intel·lectual orgànic –amb unes ulleres enormes com d’”azafata d’1-2-3”- predicant als pagesos que escolten bocabadats, en una única escena, que recorda molt la factura del “realisme socialista”; així, en altres moments es senten uns cors celestials quan es lloa la unitat dels treballadors, com és el cas després d’un intent de rompre una “vaga” camperola. No sé si val la pena repensar el film d’aquesta manera: es fa més entenedor i té més valor afegit? Per remarcar-ho, els he de dir que la filmografia de Bardem, sobretot la d’aquesta època, és molt diferent respecte del que es filmava, i això, per a un servidor, ja em basta. No té color. Cómicos (1954), Muerte de un ciclista (1955) o Calle Mayor (1956) són molt superiors als que es feia, per terme mig, en aquella època –epopeies “nacionales”, hagiografies del feixisme victoriós i comedietes de no res- “regeneracionisme crític” es deia a la manera de fer de Bardem, com un trasplantament del neorealisme italià aquí. Vaig aprofitar per citar el fet que Betsy Blair la protagonista de Calle Mayor havia estat acollida per Bardem, perseguida pel macarthisme, el propi Bardem fou detingut durant la seva realització. I naturalment, vaig anunciar l’estat de la meva recerca sobre Muerte de un Ciclista en relació a la mort del corredor de bicicletes Xisco Alomar “Rota”, cosí de Gabriel Florit, la qual cosa em va dur a perseguir en Bardem, encara era viu, fins que em va confirmar que no, que Muerte de un ciclista no estava inspirada en la mort del campió de Sineu –la llegenda urbana assegura que atropellat per una persona de l’entorn familiar del dictador Franco- sinó que, el tema l’havia ideat a partir d’una noticia ínfima d’un diari de Madrid.
El debat posterior va anar d’agricultors i la ruralia, i els meus companys, Morro com historiador i bon coneixedor dels temes agraris, Biel Torrens secretari d’ Unió de Pagesos i Joan Mateu, expert exportador de patata de Sa Pobla i component del grup d’opinió i coordinació pagesa Mesa Agrària, aportaren matitzacions avinents a la problemàtica. No cal dir que en la introducció de la pel·lícula hi ha ja un intent d’encadenar la temàtica concreta amb la d’altres pagesos del món i es citen els casos de les planes del Po, de la Camargue i, fins i tot, els “espaldas mojadas”, després de travessar el Río Grande per entrar clandestinament als Estat Units. El moderador, Nadal Suau, adequadament, va menar el debat cap a la problemàtica actual i futura de la pagesia a Mallorca. Servidor va aprofitar per esmentar alguns dels temes que me preocupen com el del sòl rústic a les Balears, la rurbanització actual o el post-productivisme rural com a falsa sortida a la problemàtica dels qui encara creuen que existeix una Mallorca Profunda, habitada per pagesos amb calçons amb bufes. En aquest sentit, Bardem va demanar excuses, amb posterioritat, per haver utilitzat “caretos” de pagesos tipo Fernando Esteso fent de “baturro”: cella única, poques dents, gaiatos i tipologia de “rollo profundo”, com la Mallorca Profunda en una paraula. La “guapura” de Jorge Mistral i Raf Vallone, hi desentonaven excessivament.
Ja desmaquillats férem una cervesa a la terrassa de la cafeteria d’IB3, després de saludar en Joan Carles Palos que se n’anava a presentar el telediari d’allà -amb el baverall posat per no tacar-se la camisa blanca amb el maquillatge. “Hi ha res de nou ?” “Sí, la temperatura baixarà devers 10 graus”, diu en Palos. En Joan Mateu, de Mateu&UCO de Sa Pobla, tornà blanc… “ai, ai, les patates, els dos primers camions havien arribat ahir a Anglaterra i encara queda per collir quasi tot”, mentre es posa a parlar en anglès pel telefon. “Que fa l’amo en Toni Fontanet?” Deman. “I els d’Asaja?” “I la Consellera d’Agricultura?” Bono! El que em van contar dóna per un altre article sobre els actors actuals de la política agrària a Mallorca. En Biel Torrens reparteix el darrer número de “Mallorca Pagesa”, on hi ha una entrevista, entranyable, amb en Joan Mas “Collet” i la seva dona, Joana Tugores, rememorant la fundació d’Unió de Pagesos, a partir d’una conferència a l’ Obra Cultural Balear de Sa Pobla, l’any 1976. Territoris per a la nostàlgia. Mirau si Bardem dóna joc per a desfer troca. La venganza, fou nomenada per a un Oscar a la millor pel·lícula estrangera de 1958, cinquanta anys després al seu nebot, Javier Bardem, n’hi han donat un d’Oscar. El final. Quan es barallen a mort els dos protagonistes, els diu un pagès que s’entravessa entre ells: “Mataros! Pero sabed que al que quede vivo ya le mataremos nosotros!”. I Carmen Sevilla i Raf Vallone, abans enemics -les dones a la pel·lícula són les viàtiques de l’odi i la venjança- però al final, enamorats, “reconciliats” carrillísticament, mirant els camps de blat, diuen una cosa com: “La tierra es grande y cabemos todos”. Vaja, vaja, vaja.
jcmllonja | 02 Març, 2008 21:43
Pensava mentre la veia exposar, nerviosa com quasi tothom en aquestes circumstàncies, si havíem aconseguit a la UIB que l'educació en turisme fos un camp d'excel·lència. Les dificultats que havíem tingut en la implantació dels estudis de Turisme, el primer títol propi de l'Estat, l'escola d'Hoteleria, ara s'apropava el primer títol de grau, els màsters, alguna plataforma a Internet pel mercat mundial ... i, també, paradoxa i motivació, com des de l'exterior, molts d'estudiants estrangers percebien Mallorca com un camp interessant on anar a aprendre coses per gestionar millor el fet turístic als seus països. No sé si hem sabut respondre correctament a aquestes demandes -no se pot dir que no s'hagi intentat-, no sé tampoc si el «know how turístic» dels nostres hotelers, amb aquesta expressió se sol fer avinent que els empresaris, desenvolupant la seva part del turisme a Balears, han anat adquirint una «manera de saber fer les coses turístiques» digna de ser apresa. Al manco així ho percep molta gent. Malgrat una altra, percep que s'hauria d'ensenyar la manera com «no» fer-ho. Vius, però, que ens aficam dins el petit coret dels nostres hotelers, que, sense manies, es retraten ufanosos devora en Sukarno o Fidel Castro. Turisme i política. Franco i el Turisme. Fraga Iribarne i l'ús polític dels turistes com a ambaixadors del feixisme de cara amable de les darreres èpoques del dictador, etc, etc. Vull dir amb això que les inversions turístiques tenen poc mirament a l'hora de desenvolupar-se, tant els és si el país és una dictadura, de dretes o d'esquerres. La tranquil·litat del turista i el guany de l'empresari per sobre de tot. Hi ha exemples a balquena.
Això pensava mentre escoltava Ioana Ilisescu. A la part expositiva de la seva memòria hi ha un capítol, petit -no era l'eix de la recerca-, dedicat a la «privatització» de la planta hotelera de Romania. Una gràfica estadística ens mostrava com el procés comença anys després dels esdeveniments de 1989, la mort del dictador Ceaucescu. Ho recorden? Les imatges circularen per tot el món, ell i la seva dona, abans totpoderosos, no se'n podien avenir quan, davant l'esquadró d'afusellament, els deia "som el president d'aquest país!?". Els establiments hoteleres en mans de l'Estat eren el 90 %, l'any 1994 i a 2007, menys del 5 %. Aquest procés de privatització de la planta hotelera estatal, durant el comunisme propietat de l'Estat, del Partit Comunista, dels sindicats, era el resultat d'aquella concepció estatalista i escrutadora del temps lliure dels individus, vigilant de l'oci del seus súbdits; si més no, l'altra cara de la moneda de la concepció feixistitzant, de l'Educación y Descanso a Espanya, o a l'Alemanya nazi o a l'Itàlia del Duce: Il Duce,sempre corrent i fent salut?
Vaig suggerir-li que fes un treball monogràfic aclarint com s'havia duit a terme a Romania, i en concret a la regió que ella estudiava, si se semblava amb la d'altres agències estatals de privatització de països excomunistes i com era la penetració de la planta hotelera actual i de les cadenes internacionals que ja hi són: Best Western, NH, Sofitel. Fa anys vaig ser cap d'un programa de la Unió Europea que estudiava què s'havia de fer amb la infrastructura turística d'un altre país excomunista: Bulgària. I en concret de les instal·lacions de la vorera de la mar Negra, un dels paradisos del turisme de masses del socialisme estatalista. Miquel Carrió, qui dugué el pes de la investigació, quedava fascinat, pareixia de novel·la de John le Carré, em deia, davant les estratègies dels alts potestataris del partit comunista i els seus llocs d'estiueig, quan manaven tant i sense control? De totes les maneres, la conclusió era ràpida: res servia, valia més fer-ho de bell nou, com estaven avesats els turistes normals europeus, no consumirien per res la planta hotelera dels comunistes, ni que fos rehabilitada. La de Romania, es va anar degradant per falta de manteniment i de les inversions de, l'abans, «papà Estat».
I Mallorca? Què hi ha de Mallorca? Per què la pos al títol? Me poden demanar. Ja he dit que no era per mor dels hotels gestionats per empreses mallorquines i els postcastrisme a Cuba; ni que tampoc era pel fet que, com a exemple, Ioana Ilisescu, una alumna estrangera atreta pel «perfum» de potència turística que tenen les illes Balears hagués vingut a la UIB per realitzar el seu doctorat -idea excel·lent, per altra part, i que s'hauria d'aprofitar més, el màrqueting, la imatge de marca ja està feta: Mallorca com a lloc ben preparat on estudiar Turisme i Hoteleria-. El tema de Mallorca sortí després. Discutint sobre els cicles de vida dels destins turístics -un dels meus temes preferits- alguns membres del tribunal que coneixien Romania, i en concret aquesta regió de Bucovina, muntanyosa, amb recursos turístics fantàstics -com els monestirs pintats de Voronet, Moldovita, Sucevita, Humor- es demanaven com es podrien posar en valor, si abans no es resolien altres problemes. Com el de les carreteres, molt deficients, o, per exemple, els dels taxistes i el comerç turístic que contemplaven els visitants, els turistes, com personatges als quals enganyar, cobrant-los abusivament, on el preu d'una cosa s'havia de negociar com en un mercat àrab, on era impossible saber el que et demanarien per menjar o per dormir, sempre a l'alça, fotent el guiri. Així i tot encara era barat. Aquí vaig pensar en el cicle de vida de la Mallorca del primer turisme, de l'engany als anglesos i francesos que ens visitaven, de la recerca de la propina, mastodòntica, i de tot el que comportava veure els turistes com a personatges a fotre i, per altra banda, elements a imitar, amb el seu elevat poder adquisitiu. Per això vaig pensar en Mallorca, la Mallorca de la dictadura, i la de la postdictadura, que no tenia planta hotelera per privatitzar: els Tours-Operators havien campat a l'ample.
« | Març 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |