Climent Picornell

UN TREBOLÍ D'IDEES...I EL CANVI SOCIAL, PER EXEMPLE. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Febrer, 2008 13:12

 

Un trebolí d’idees i... el canvi social, per exemple.

Climent Picornell

Fèiem un recés en la reunió de cada dilluns. Servidor els mostrava una reproducció que havia comprat feia poc del mapa de Hereford,  realitzat por Richard de Bello a finals del segle XIII, en la línia dels mapes del beats, com el de Liébana, T dins O evolucionat; hi ha animals mitològics, com el “Bonnacon”, cap de bisó i cos de cavall, que, quan l’atacaven, cobria els seus enemics amb excrements bullents. A partir d’aquí es desfermà la discussió annexa entre els presents. Ja veuran que això del canvi social, del títol, no ho he posat per amorosir  la qüestió, tampoc va d’escatologia baratera, d’allò de què quan parlam del cul tothom riu. No. Ni se creguin que deman disculpes abans d’hora. També en determinades qüestions, més, diguem-ne, casolanes, hi ha hagut un vertader daltabaix a Mallorca.

Érem els del grupet que estudiam el canvi social a les illes Balears durant el segle XX -acadèmics irresponsables i periodistes de ronyó clos- cercant exemples evolutius en aquestes qüestions quan un n’aporta el següent: la seva primera classe d’educació sexual. Anys seixanta, col·legi de capellans, acabada la insípida exposició i, quasi exigint preguntes, a la fi s’aixecà una mà: “Después de comer ¿se puede hacer el acto sexual? Lo pregunto por si puede provocar un corte de digestión”. Resposta: “Se puede hacer, pero con cuidado”. Fou l’única pregunta i marcaria de per vida al qui la va fer. Bé n’hi donaren de “después de comer” els amics. Encara ara. L’altre exemple evolutiu. Vint anys després. Col·legi privat, laic i en català, la classe la donava una sexòloga  que havien contractat aposta. Primera pregunta, d’un infant pusser: “Tu te fas palles?” En aquest tipus de resposta és on s’encabia allò de la problemàtica del canvi social.

            Per a un altre dels intervinents, ja que havíem començat aquest camí, segons ell, a Mallorca,  s’ha de marcar una frontera generacional de quan es va generalitzar l’ús del wàter. “Els joves d’ara no es poden ni imaginar com canvià la vida als pobles de l’illa”, manifesta amb energia,  “quan de cagar a la gatzoneta, a la bassa del corral -amb les gallines que reciclaven immediatament la femta encara calenta, com la del Bonnacon aquest- la gent va passar a fer les feines asseguda al llustrós wàter del quarto de bany”. I és veritat. D’això anava, repetesc, quan explicava, més amunt, que no cal demanar disculpes quan es fa avinent la via escatològica per a la interpretació política, social i sentimental de la modernitat a Balears.

            Hi havia però una certa insistència en l’educació sexual. Això de què ara hi hagi seminaris de sexe tàntric, per exemple, i abans s’arribàs al matrimoni sense saber per on. Per on... ja m’entenen. “L’educació sexual era en mans d’algunes amigues, de poques mares i de marits maldestres i ignorants. Amb aquestes condicions el sexe per a moltes dones era un patir”. La qui parla, és l’única dona del grup de recerca. “S’ha d’estimar molt un home...” deia ella que li contava una d’aquestes madones, sense haver passat gust mai. “Tu recordes el teu primer orgasme?” Me demana amb convicció. “Solc demanar-ho –s’hi ha confiança- i no per remenar cap informe Masters&Johnson local, ni per fer una història de la sexualitat”. “Pels qui m’ho conten”, continua, “veig que als homes va lligat a la masturbació, en alguns casos col·lectiva, coses de jovenots, però un percentatge important ha esborrat, com una foto ‘velada’, aquest primer affaire sexual”. “En això hi ha hagut també canvi, sobretot en les al·lotes, que han reconegut el clítoris, ‘el gallet’ en mallorquí, com el seu principal element eròtic. Les dones d’abans, insistesc, s’excitaven com les d’ara i l’alegria sexual era ben pregona, basta pegar una ullada al cançoner popular, farcit de la temàtica, tenien, però,  la cosa més fosca, i no és una metàfora facil·lona”. Ara també, diu algú, però ja té menys sentit. “I el canvi social?” Torna a demanar un. “Mirau”, explic, “quan estudiava les transformacions operades pels efectes del turisme a les societats de destí, vaig llegir a una revista científica canadenca, de prestigi, un article titulat: “The beach boy syndrome”. I em va obrir els ulls, vaig poder enquadrar perfectament la figura del “picador” com un element de  recerca sociològica. Els “picadors”, “beach boys” de per aquí, aprofitaven la major laxitud de les estrangeres en quan a costumari sexual, i la nostra societat, que tolerava bikinis i altres provocacions, ben vistos a les sueques –perquè això donava doblers- mantenia, però, la mà dura i fèrria amb les dones d’aquí. D’això se’n diu doble moral, típica i tòpica del franquisme i el seu clergat”. “Però les mallorquines s’espavilaren, en el bon sentit, molt ràpidament”, comenta ella, “als homes els recriminaven des de damunt les trones, per indicació del bisbe: ...hombres, cuidado con las extranjeras!”.

Aquí la sessió davalla un nivell, el de la relació de parella, afectada avui per shocks culturals diversos, tan traumàtica amb la violència masclista actual. No és el dia per tractar aquesta qüestió. Algú va voler fer una cita, ja molt estantissa, de freudo-marxistes antics tipus Wilhelm Reich i el seu orgonòmetre. Un altre va voler passar al tema de l’energia sexual com l’origen de l’univers i acabàrem parlant de les estadístiques para-científiques a l’estil del metge Mena. Va ser el punt d’acabatall de la reunió d’aquella espècie de sanedrí que, alguns dies, practica el “brain-storming”, amb la variant casolana de trebolí-tempesta d’idees,  petits caps de fibló per acabar d’aclarir, o embullar, les seves tesis.

 

BLOGS, INTERNET, VIQUIPÈDIA, CATOSFERA... Climent Picornell

jcmllonja | 15 Febrer, 2008 09:32

 

Fotos Pep Gayà

Blogs, internet, viquipèdia, catosfera.

Climent Picornell

Me crida na Margalida Castells, pel meu perfil de bloguer, per si vull participar en un seminari annex a l’exposició Identitat digital (qui som a Internet), comissariada per na Bel Llodrà al Centre de Cultura de Sa Nostra. He dit bloguer,  persona que escriu a un blog d’Internet. He de confessar que vaig confegir un blog ja fa anys, per l’enveja que em feien dos amics meus que ja en manejaven un, en Guillem Mudoy i en Llorenç Valverde. Envejós ho he estat sempre, sullot hi he tornat ara. Quan el portal Balearweb, supòs que n’Elena Vera i en Ramon Sellas, van fer una plantilla per a blogs íntegrament en català, la primera que vaig conèixer, em vaig decidir a fer-ne un. No calien més que dos tocs de ratolí d’ordinador, tenir coses a dir –les que siguin- i ja som dins la xarxa d’Internet. Al blog, hi publiques la teva llibreta, com ho feien els capitans de vaixell -per això el seu nom blog, de web i de log: quadern de bitàcola -.  Bitàcoles d’internet, de tots els qui naveguem pel ciberespai. Sense més complicacions. La cosa ha vengut després.

A dia d’avui, segons Technorati, el motor de cerca de referència, hi ha 112 milions de blogs. Cada dia es creen 175.000 nous blogs i s’hi escriuen, o s’hi “pengen”, 1,6 milions d’apunts, o “posts” ( 18 per segon). Hi ha de tot, uns que escriuen cada dia, altres que s’abandonen, filòsofs, polítics, escriptors, i molta gent normal que, als seus blogs, hi fa o hi diu el que fa o diu la gent normal. També hi ha anormals. Com per tot. Jo els he de dir que la meva experiència amb el meu blog és satisfactòria. Sorprenent i, a vegades, emprenyosa. Dur feina penjar un post, un apunt, de tant en quant. Però que te llegeixin, depèn, entre altres coses,  d’una certa regularitat en afegir-hi informacions. Servidor té un blog d’aquests que se’n diuen “personals”, hi pos el que em rota; no és un blog temàtic on es parli de fotografia, de vins, de dones o del que sigui. No tenc tampoc molt d’esment a l’interactivitat, vull dir que no el mir cada dia i no solc contestar, per norma, les persones que em fan comentaris. Em sap greu, però això és més feina. I n’hi ha de curiosos, des d’amics meus que habiten a l’altre cap de món, fins a gent que em demana informació, o  algún altre que em comunica, a rel d’una por infantil, que vaig explicar que tenia a una manota penjada al carrer dels Bastaixos,  que té la mà, de cartró,  a ca seva dins una capsa. Hi ha un lector que queda molt a l’ample, em deixa dit: “beneit”. Res pus. Com deia ma mare, en bon mallorquí, són les conseqüències de “tenir portal obert”. I un blog és un portal obert a tothom. Si vols, evidentment, et pots lliurar de betzols inoportuns.

 

creixement dels blogs i la seva suposada influència social han duit a generar estudis sobre els seus significats i conseqüències. Més enllà de les altres aplicacions d’Internet, juntament als xats –les converses instantànies de grups-, els blogs han esdevengut un fenomen particular, massiu i influent. Seguint la teoria de les esferes ( de l’atmosfera a la biosfera, i la noosfera ), és corrent avui en dia referir-nos a la “blogosfera” i, també, a una “catosfera”. La blogosfera és l’espai de relació que han creat els blogs. El ciberespai, i dins ell la blogosfera, composta per la informació vehiculada pels milions de blogs, ha esdevingut, com bé diu J. Varela, el nou espai públic de l’era digital. Comunicació directa pura, de ciutadà a ciutadà, de ciutadans reals amb noms i llinatges, a ciutadans que s’ha inventat un àlies, un mal nom i, per tant, una nova personalitat. I que? És com un gran assaig per superar la democràcia estàtica i formal, per assolir una democràcia directa. Els periodistes clàssics són els més crítics amb aquest apunts: qui filtra la informació? qui ens diu què és real o veritat de tot el que escriuen als blogs? I què? Els bloguistes, “Bloggers” en anglès,  no volen ser periodistes. Però també hi poden fer, amb la seva única credibilitat: la del “seu” diari. Vostès pasturin per Internet, triïn els blogs que vulguin, es deixin convèncer i desconvèncer pels blogs que creguin , o així. Circulin per un món sense jerarquies establertes, hi trobaran pallassos i saltimbanquis, nins d’uè, maniàtics, savis i experts en qualsevol cosa, gent seriosa, o polítics i artistes que, al seu blog, ni el fan ni el contesten ells sinó els seus empleats. I què? Les quantificacions dels nombres de visites o el rànquing de blogs més visitats o més interconnectats, només són indicatius. L’important és que es deixin fascinar pels seus propis interessos, pels blogs ben fets, pels ben escrits o pels que tractin d’allò que a vostès realment els interessa, o excita.

Servidor forma part de la catosfera. És un terme creat pel blogger Toni Ibáñez (“Ens trobem a la CATosfera, ciberpolis fantàstica: bloguers i blogueres, ciberlectors i ciberlectores, blogòlegs, voyeurs i xafarders. Nàufrags i pirates de tota mena. L’àgora és plena de neurones àvides de sinapsis. Polemitzem. Interactuem. Enriquim-nos...”) La catosfera és la blogosfera catalana, l’univers de blogs escrits en català i la comunitat virtual que hi ha al voltant. El terme ha tengut èxit i  fa poc s’ha fet un congrés de reflexió, les Jornades de la Catosfera”, a finals de gener del 2008 al Centre Tecnològic i Universitari de Granollers promogudes per Marc Vidal. Mercè Molist o Vicent Partal ja hi havien reflexionat, esbrinant que la blogosfera catalana és una de les més potents; hi ha de tot, com per tot, nogensmenys la menor dimensió dels mitjans escrits en la nostra llengua l’han feta derivar, també, a informar, com els periodistes, de determinats àmbits i amb credibilitat.  L’aportació de les illes Balears als blogarium contemporani és important i abarca multitud d’ interessos. Cada internauta pot “sindicar” els blogs que més l’hi importen, i així és avisat quan hi ha un canvi. Dels meus blogs sindicats, molts d’ells són d’aquí, i alguns d’ells, a més,  m’informen sobre la realitat del ciberespai, com és el cas de Bitassa a lloure, ( de paper, paperassa; de bit, bitassa) d’en Benjamí Villoslada des de Sineu.

El català té molt bona salut a la blogosfera. Deslligat i no entorpit el seu ús pels estats i les empreses privades reàcies, la nostra llengua es manifesta amb una vitalitat esponerosa, enorme, i així ho demostren la gran potència dels blogs en català. Un altre exemple del que dic ho confirma la gran enciclopèdia virtual a la xarxa, Wikipedia, amb el seu vessant Viquipèdia, en català, elaborada per voluntaris cibernautes. Ha superat fa poc els 100.000 articles. Només 15 llengües més superen aquesta xifra. Serveixi també aquest apunt per la validació del que deia,  la força de la nostra llengua a la xarxa. En definitiva, els blogs, aquestes llibretes de notes i apunts penjades a Internet, són una veu important que fa sentir la seva opinió sobre qualsevol casuística. Són un indicador, creen o desmenteixen i reafirmen notícies d’altres mitjans i, per tant, són un contrapès,  la força del qual no deixarà d’augmentar. Un altre altaveu de l’opinió pública, al qual fa mal posar-li traves, ni filtres.

 

JARDINS D'ALTRI AMB FINAL INDIFERENT. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Febrer, 2008 20:49

Jardins d’altri, amb final indiferent.

Climent Picornell

Són, aquests jardins, redols malgirbats. A vegades, collites furtades a ca d’altri. Em vaig guiar amb l’escriptor argentí Bioy Casares ( De Jardines ajenos), tot i que, adesiara, en trob un poc per tot. És el cas d’Andrés Trapiello, qui, fa poc, composava un excel·lent article amb les darreres paraules que digueren abans de morir personatges diversos. Algunes d’elles ja les havia encalçat. “O és aquest horrible paper pintat el que desapareix, o som jo”, Oscar Wilde; geni i figura fins la sepultura; de totes les maneres, en conten moltes versions de Wilde, tantes com formes es va inventar Valle-Inclán de com havia perdut el braç, al manco; o el dramaturg Paul Claudel que havia fet morir amb sentències grandiloqüents els seus personatges i quan li va tocar a ell, balbucejà al metge que li tractava la descomposició intestinal: “Doctor, deu haver estat la botifarra?” I morí. Vaja, vaja... i que diran vostès? O un servidor, quan s’acosti? “Llum, més llum”, que va musitar Goethe  -queda cursi ara-, o “Merda!” – més rotund- que exclamà l’insigne poeta Walt Whitman o, el millor, sens dubte, Pancho Villa, mentre agonitzava encara declarà a un periodista : “Digués que he dit alguna cosa quan me moria”.

D’arreplegades com aquestes n’hi ha que ajunten sentències per fer riure, o com veuran més envant, per fer plorar. De quan la gent va al metge, errades tipogràfiques o de quan responen exàmens els nostres estudiants ( “Barroco: estilo de casas hechas con barro” ; “Marsupials : els qui duen les mames dins una bossa” ; “Pediatra : metge dels peus” ; “Coneixes algun vegetal sense flors? : Sí, en conec” ; “Animals polars : l’ossa major i la menor”;  “L’inventor del para-rajos: Frankenstein”; “Aníbal va ser un general cartilaginós”…i aquesta en concret, encantadora ( servidor fa de geògraf a estones ): “A Holanda, de cada quatre habitants, un és vaca”. Ja que érem a exàmens de ciències, sempre he pensat que Darwin devia tenir un enorme sentit de l’humor,  o gens, o, com a mínim, una gran capacitat de provocació, i ho vaig confirmant ara amb l’onada creacionista i anti-evolucionista als USA, que s’acosta. Tot lo dolent s’aplega. A les darreres frases del seu llibre, L’origen de les espècies, manifesta: “No veig cap raó vàlida perquè les opinions exposades en aquest llibre fereixin els sentiments religiosos de ningú”. Fals o ver, es conta que en un ball, li presenten una baronessa, ella diu, recriminant-lo: “Vol dir..., vol dir..., vostè és aquest individu que afirma que venim de la moneia”; resposta de Darwin, emprenyat: “Veient-la a vostè, no en tenc cap dubte”. Això passa amb les grandiloqüències heretades, mirin sinó el que fa contar Belén Gopegui a Sergio Prim, un cercador de forats: “Davant el comentari d’un comte qui assegurava preferir l’honor, a la vida, escoltant-ho una baronessa murmurà: ‘quina beneitura, és com preferir els forats al formatge’. És una variant de “Més valen forats sense barcos, que barcos sense forats”. No era la mateixa baronessa, famosa en els cercles de París, la que digué al seu amant –sempre he cregut que era  Jean-Jacques Rousseau, però no me quadra massa- quan aquest descobreix i li comenta que tenia un mugró que mirava -com es sol dir- contra el govern,  un mugró desviat. Ella, enfadada i coqueta, es vesteix i exclama, en italià: “Lascia le donne e studia la geometria!”. En realitat sembla que fou Casanova qui li donà el consell d’estudiar matemàtiques dins un bordell de Venècia. Una casta de dona diferent, Teresa de Calcuta, una monja que no em queia gaire bé, confessa que en alguns moments li fallava la seva fe. “ On és la meva fe? Fins i tot en el més profund de mi, no hi ha res, excepte el buit”. El titular del diari era: “Creia en Déu Teresa de Calcuta?”. El meu titular, mai escrit: “He estat a punt de no creure en Déu”. Així m’ho manifestava la mare d’un amic meu, mort de SIDA, molt jove, davant la dimensió dolorosa del que ella vivia com un robatori. 

He recollit, desferrant-les d’una paret, unes Zapaterinas, insultants ( “Zapatero-tapadera / de tanta sangre y ladrón… ), se coneix que hi ha gent que va com a esglaiada ara que s’acosten eleccions i la cosa pinta malament. En la millor tradició de la indiferència pel qui guanyi el poder he recordat el que deia Castelar, o el Comte de Romanones: “Que hagan ellos las leyes, que ya redactaré yo los reglamentos”; fórmula burocràtica per burlar la voluntat popular. Em connecta amb al que manifestava un general, ho he vist atribuït a un colpista,  podria ser Mola o Millán-Astray? : “Al amigo el culo; al enemigo por el culo y al  indiferente, le aplicaremos la legislación vigente”. Es veu que els indiferents, en moments de crisi, tenen una sortida dificultosa. Recordin aquella sentència -atribuïda, molt erròniament a Bertolt Brecht- de Martin Niemoeller ( 1892-1984): “Vengueren a cercar els comunistes, no vaig dir res, no era comunista. Després vengueren a cercar els socialistes i els sindicalistes, no vaig dir res perquè no era ni una cosa, ni l’altra. Llavors vengueren pels jueus, i jo, com que no era jueu, tampoc vaig dir res. Un dia vengueren a cercar-me a mi, i ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.”

Dramàtic, el clam dels indiferents. Per això espanta la declaració següent, en boca d’un altre colpista, Ibérico Saintjean: “ Primero mataremos a todos los subversivos; después a sus colaboradores; después a sus simpatizantes; después a los que permanecen indiferentes y por último a los tímidos”. Així la dictadura argentina assassinà 30.000 persones entre 1976 i 1983. Sempre recordant que la prudència mai ens ha de convertir -en indiferents- en traïdors, com ho digueren Jordi Carbonell o Pere Quart, i també un altre dels personatges de Gopegui: “Decidit a mantenir sigilosament un cert grau de distància, mai donava la meva opinió, ni tan sols quan la me demanaven. Un dia, ella, m’enfloca: ‘La discreció és una forma de covardia’. Fronteres evanescents separen la discreció de la prudència, la indiferència de la timidesa o la covardia.

(Cartografia de Balears de la Biblioteca Nacional de Madrid )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb