Climent Picornell

ÉREM EL QUE MENJÀVEM ? Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2008 15:16

Érem el que menjàvem ?

Climent Picornell

(10 espipellades a la presentació d’ Invitació a la felicitat d’Andreu Manresa, Hiperdimensional Edicions )

1.- Érem el que menjàvem. Som el que menjam és un adagi antic, d’en temps primer. Però quan una sentència es fa famosa la van endossant a tothom, a Ludwig Feuerbach i tot l’he vista atribuïda, o agafa variacions: som el que pensam, som el que compram o -en relació a “Sant Google” - som el que cercam. Ja no som el que menjam? O ho som, encara que mengem porqueria transgènica? Érem el que menjàvem? Fruit de la nostàlgia que solca el llibre, un batec constant, un toc de memòria d’allò que era i ja no es troba, o ho troba l’autor només en comptades ocasions, o a llocs especials, o amb gents que, encara, i quasi d’amagat ho fan. De totes les maneres, darrera el que no som ja el que érem perquè ja no menjam el que menjàvem, s’hi arrossega també la pèrdua de les fesomies prèvies al menjar, l’agricultura i els paisatges. Aquest és el perfum que resta quan has acabat de llegir, una cosa que  queda però que fuig, inevitable. Efectivament: érem el que menjàvem.

2.- Denúncia i sentiment. El text és compost per una cinquantena d’apunts sobre l’alimentació a les illes Balears ( fruites, porc, panades, ensaïmades, verdures, vi...), amb els quals Andreu Manresa ompl una plana del diari El País dels diumenges. El menjar i tot el que l’enrevolta, des del sembrar a  la cultura del cercar per dins pinars i garrigues, i, també,  la nova incultura del no deixar cercar. Amb els rituals de menjar-s’ho en família o a una taula rodejats d’amics. Tot arrebossat, i mai tan ben dit, amb una crítica-lament sobre el que passa i no queda. O que, per trobar-ho, t’has d’esforçar, restar vigilant a la mistificació, que no te donin gat per llebre (que encara seria igual), però “que no te donin cucs i vulguin fer-ho passar per jonquillo”. Apunts intercalats entre els seus articles de denúncia, de periodista de raça ( “Som un periodista que menja”, va dir a la roda de premsa , en una situació estranya: veure’l a l’altra banda, fent ell de personatge). Entre els articles on treu el verdanc per denunciar i acusar els abusos del poderosos –“diners o dinars” deien que deia en Verga per corrompre el personal-, li vessa la vena sentimental: “És la memòria d’un al·lot dels anys cinquanta o seixanta”.

3.- Apunts madurats. No està escrit a premudes, ni a l’aviada. Són apunts madurats, que ell guarda a les golfes, al sostre, al graner i surten quant toca, com la perxa del porc: ara una culana, ara una cucorba, avui sa bufeta... Té, en Manresa, un bon rebost, on hi ha estojades les seves cabòries, allà reposen, fins que són al seu bon punt. Això sí, baix la pressió i la dimensió estricta de l’article del diumenge que, nogensmenys, li permet més d’una floritura: “ Les sobrassades també ploren, però en vermell; i maduren i envelleixen amb la calor, com nosaltres”.

4.- Invitació a la felicitat. Es pot confondre el títol amb un dels best-sellers d’ara fa poc, manuals d’autoajuda i autoengany?  Una Invitació a la felicitat amb una llangonissa a la portada, ja me diran. Qui sap si algú ho interpretaria així : Com ser feliç sense deixar de menjar llangonissa. El dibuix de la llangonissa, tot s’ha de dir, l’ha fet el pintor i amic Miquel Barceló, és de les matances de Sa Devesa de Ferrutx.

La felicitat de n’Andreu va molt lligada al gust, que li desencadena altres sensacions. Una garriga neta, una forma de preparar un menjar, la família quan toca, algú que ja no hi és... “Algun instant de felicitat s’insinua dins la boca en esclafar la polpa fresca d’una bona fruita.” Felicitat i fruita, menjars originaris,  sense necessitat de cap manifest vegetarià, ni de cap exabrupte autoritari de macrobiòtica alimentària.

5.- El nostre primitivisme intacte. Un leit-motiv es repeteix. El que encara queda del que feien els humans, en temps antics. Mirin: “ La reiteració del gest d’esclovellar ( les carxofes o els cigrons), l’eco de les petites coses, condueix als rituals primitius de l’humà: discriminar el que alimenta de l’entorn i despullar els embolcalls accessoris que dissimulen l’essencial”. S’enalteix la memòria o el detall que el connecta amb el primitivisme del menjar per a alimentar-se, com ho feien, per ventura, els homes talaiòtics, això fascina en Manresa. “Un immigrant va ser el primer cuiner insular, un foraster sens dubte que degué navegar amb altres pasteres dramàtiques. Aquell que som nosaltres, o no, ningú entre tants d’altres, va sobreviure indagant què era comestible o letal del paisatge i la fauna”.

6.- La cuina del dia a dia. No tracta de la sofisticació. Res d’engolaframents. La vindicació de la cuina de les illes lluny dels receptaris dels rics – ni receptaris de convents, ni de cases bones, ni de botifarres pseudo-aristòcrates o de senyors de possessió- que també són interessants, qui ho nega? Però aquí és la cuina assentada, per exemple,  sobre l’hort familiar, ( “els horts minimalistes, rebosts foravilers d’autoconsum”),  sobre menjars com els dels caragols, cames roges, espàrrecs, bolets, qualque aucelló per enriquir d’algunes proteïnes la cuina dels pobres. La victòria sobre la fam, encara que fos menjant faves quaranta vegades o sopes cada dia. Voilà! És aquí on es poden cercar els matisos i la riquesa, que n’hi ha i molta: en la mossegada d’una atzerola, per exemple, però no en el barroc “Capó a lo Rei En Jaume”. Vindicar la felicitat a través de l’autenticitat i la senzillesa.

7.- Dos elements de crítica i un repicó. Per tot això la crítica despietada als cuiners moderns i minimalistes; als hipermercats que semblen clíniques de menjar. I  a la medicina. “La medicina  ha donat grans gastrònoms però ara hi dominen els vigilants del colesterol.” Per tant, no hi ha enemic petit. Des de la “mínima gastronomia de la deconstrucció elitista” fins al nou standard dietista, els vigilants de la tensió per l’excés de sal. Què se’n faran d’aquells ossos, cares, peus, galtots, espinada i orelles que els nadius conservaven en sal ? Ai els greixos, de les sobrassades i les ensaïmades! “El plaer quotidià de l’ou frit s’ha criminalitzat”, diu. Els plats humils d’un temps, són impossibles de trobar: les sopes mallorquines, l’arròs de peix amb brou de gerret –dolcenc i barat-, la sardina.  Ara regnen aquells establiments que redueixen la cuina mallorquina a uns estàndards pre-establerts. Tant ell com un servidor som freqüentadors dels mercats, quan anam de viatge, perquè com diu Manresa: “ Una part de la cultura i l’ésser d’un país habita en la bullícia i les olors dels mercats”

8.- La força del terrer.

La força del “terroir” en els aliments, l’agre de la terra,  i no és per fer nacionalisme cofoi de pa-en-fonteta. Tanmateix, són millors els esclata-sangs mallorquins. No hi ha ningú més ultranacionalista que els francesos defensant les particularitats del seu terroir, en els seus vins o quan es  refereixen a la nostra sobrassada com “le deuxième meilleur paté du monde”, després del primer: que és el seu.  Manresa fa una lectura clara:  per on va entrar primer la globalització va ser pel menjar. Raïms de Xile, kiwis de Nova Zelanda, tomàtigues sense ànima d’Almeria...

Per aquests motius es lamenta la pèrdua de biodiversitat (agrícola?) en tot.  Golden, Gala, Starkey i Fuji són les pomes reines dels nostres supermercats.  Ja no hi trobam aquella poma Marinera dura, sucosa i àcida com una llimona, o aquella Jesusa de carn esponjosa.  Lament inútil. Li surt algun crit de manifest: “La tomàtiga de ramellet és una bandera anti-ketchup!”

9.- Els paisatges connexos. No hi ha sols descripció de plats sinó de llocs, que són previs: espais i paisatges. “Hi haurà altres verds, la llum tamisada davall l’ombra de coure de les alzines, la lleugeresa del ginjoler, l’endolat llorer, les capçanes dels ametlers que s’adormen”. Darrera els arboricidis que es van cometent, hi ha la pregunta famosa: qui pagarà la postal dels ametlers florits, reclam a les guies per a turistes?  No serà tot un miratge? Codillo i Choucrute és el que mengen els guiris al carrers de la Cervesa i el Jamón a s’Arenal, que també és Mallorca. Una Mallorca a la qui molta gent gira l’esquena i fa com si no hi fos. Quan, una d’aquestes hamburgueseries o cerveseries dóna més rèdits que totes les atzeroles, nesples, serves, aranyons i tots els altres fruits-delícies dels qual es declara enamorat en Manresa. I què? Idò que  darrera tot això hi ha no només un canvi en els menjars, sinó també un canvi en els paisatges que els donaven suport. Ens caldrà fer una guia del que queda, del qui sap, del que es bo, del que ens agradava. On es fa un bon arròs brut o de peix, qui té sobrassada garantida, on són els albercocs de galta vermella, la verdura no esquitxada amb productes químics, on es troben picornells, que no siguin del Canadà o de Polònia.  Marcar les dreceres de l’autenticitat.

10.- Entre la nostàlgia i l’enyorament. “Menjar és gaudir, recordar, descobrir. Recordar el moment de la cata sobre la llengua, imaginar amb els ulls segellats un altre menjar, un lloc inaccessible, un llibre al·lusiu, algú que se’n va anar, instants efímeres de glòria privada...”  Som “a la recerca de les illes de la memòria.”  El respecte, en la mesura del menjar imposava altres ritmes i altres maneres de ser. Ara hi ha de tot i molt. És la baldor que ha vengut de la mà del turisme. Ja pot en Manresa preocupar-se de la força dels rituals, del temps, del menjar als ritmes d’abans, quan ara hi ha de tot a qualsevol època. Però el que no és tolerable és un pa amb oli fet amb el pa untat, no fregat, o de tomàtiga de pot capolada com el que treuen en alguns restaurants de luxe. Això hauria d’estar penat -com en el temps de Mao Ze Dong- amb la deportació forçosa a les comunes rurals. La impossibilitat de recuperar.

Per acabar... El llibre se mou entre la devastació i l’optimisme. Miquel Barceló hi diu: “ darrera aquesta invitació a la felicitat hi ha la falsa promesa de poder repetir allò que va ser irreversiblement fugaç. Un convit a la representació cerimonial d’una absència”.

Manresa escriu bé. Molt bé. Tot i l’urgència d’haver d’entregar l’article dins la mida imposada pel diari, hi cap una anotació, una metàfora, una cita, un record, un consell, o una advertència. Què volen més? “Penúltims raors”, titula.  Com nosaltres.  No som els últims, molt pitjor encara:  som els penúltims.

___________________________________

La portada és un dibuix original de MIQUEL BARCELÓ.

Les fotos del llibre són d'en TOLO RAMON com ho són les dues d'aquest post.

A YOUTUBE hi trobareu més informació 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb