Climent Picornell

ELS HOMES NO DUEN DAVANTAL. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2008 16:49

Els homes no duen davantal

Climent Picornell

En Toni Vidal, el metge, passa per davant ca meva, mentre estic esmotxant una mata de romaní que s’ha fet gegantina, amb el tronc com un arbre. “Toni, que vas al tall?” “Vaig a fer el darrer servei a l’amo en Toni Calderó”. L’entenc, vol dir que va a signar l’acte de defunció. L’amo en Toni era fàcilment destriable des d’enfora, les seves cames s’havien arquejat tant que pareixien un cèrcol, era inverossímil com caminava; per això l’endevinava de lluny quan fugia del cafè i anava a geure a ca seva al carreró de Ses Monges. Pec foc als feixos de romaní, el fum perfumat s’escampa pel carrer. Penjava molt damunt l’acera, sovint la gent se’n du brots, alguns m’ho demanen, altres ho fan d’amagat, altres m’ho fan a saber, misses dites: “Te vaig agafar romaní d’aquell que va sembrar ton pare per fer una bullidura...”

(Foto: Ansel Adams 1902-84)

“Quina oloreta.  Què fas?”   “Ja ho veus:  crem aquest romaní”  És na Fàtima, una nina d’uns cinc anys,  una moreta, li dieun pel poble, però ja és nascuda a Mallorca. Un moret, en mallorquí antic,  era un no-batiat, els meus fills ho són. Ho dic per treure-l’hi la porció de menyspreu que hi pugui haver  en l’adjectiu. Res més enfora de mi. Na Fàtima és la filla de la dona de fer feines de la meva germana. Ulls negres potentíssims, és ja una més de ca ma mare i de ca nostra, entra i surt amb l’alegria que comuniquen els nins i les nines petites. Pens en l’amo en Toni Calderó, el  mort, i en la nina, el relleu de les noves generacions del petit poble, els vells i els nous mallorquins. Ma mare, ja molt vella, la mira amb ulls d’il·lusió, sang jove, tot energia. Fàtima li sona a la mare de déu d’aquell lloc de Portugal, i a més –me recorda- ella estava subscrita al Correo da Fatima -i al Mensajero del Corazón de Jesús-, ja se poden imaginar de quin peu es calçaven a ca meva. La nina sempre demana, amb un mallorquí perfecte, amb accent absolutament d’aquí. La tasca d’integració de l’escola és respectuosa i exemplar. En canvi la seva mare, endreça i espolsa la casa amb el mocador posat al cap, record del xador obligat, no surt més que pel necessari i moltes amigues seves no surten mai de ca seva , però mai de mai,  sotmeses al pes de l’autoritarisme i els costums musulmans de l’home dominant. Què els he de contar sobre els shock de cultures que no sigui sabut, o que no hagi passat ja als USA, a França, o a Alemanya, sacsejant els costums socials. Ara, però, toca al petit poble.

“Els homes no duen davantal!”, me diu na Fàtima quan em veu dins la cuina acabant el dinar. “Lleva-te’l”, m’ho diu riguent, però imperativament, alguna cosa no casa bé dins el seu caparrí i la incomoda. “Els homes no duen davantal, ni escuren, ni fan el dinar!”  Amb bones li dic que aquí sí, que tothom ajuda a la casa, tothom fa feina. Pens que la generació de na Fàtima, o la següent, ja farà posar el davantal al seu home o a la seva parella. Si la deixen o se’n surt del domini dels seus i entra dins els costums dels occidentals. Hi haurà d’haver, com per tot, fractura en els seus usos familiars, com n’hi hagué als pakis (pakistanesos) anglesos, als turcs alemanys, als algerians francesos, als espanyols suïssos, als grecs nord-americans... També els passarà als berebers mallorquins, els parents de na Fàtima són del nord del Marroc, del país de Nador, musulmans, majoritaris aquí.

“Recordes la tia Aina?” em diu la meva dona. Efectivament, en parlàrem molt d’aquesta sortida. Un pic, la tia Aina, al cel sia, una de les sis germanes de ma mare, l’única d’elles que voldria haver tornat enrere i reviure quan fou jove –“vaig passar molt de gust, de viure i de fer feina”- es dedicava a exportar alls a Suècia, que es conraven a dos immensos sementers de Carrutxa, un dia, deia, que estava convidada a dinar a ca nostra, quan em va veure dins la cuina davantal posat, s’aixecà com un coet i em va dir: “Els homes no duen davantal!” ( les mateixes paraules, exactes, que na Fàtima). “Fuig d’aquí, ja escuraré jo!” “No sé veure un homo amb davantal”. El desassossec de la nina i l’angoixa de la vella, eren dos mecanismes d’alarma que els sonaven quan es posava en contradicció un costumari que havien mamat des del néixer. Fa d’això vint anys, i les coses ens pensàvem que havien canviat. Tal vegada deu ser així, però no tant. Avui, ara mateix, en conec molts de collons llargs, que, encara,  no se saben fer ni un ou estrellat. Hereus moderns de les famílies patriarcals mallorquines, on les nines feien, i fan, els llits i escuren, i en canvi els mascles fan de mascles i fins que no fan feina fora de ca seva, no fan res. Anar amb un davantal posat, per ells, és mariconejar. I no me val la història dels matriarcats covats, submergits, del tipus: les dones comanden a la seva manera...

Tan interioritzat tenia la tia Aina el seu rol, que, com a bona dona de poble, duia la casa, on feia tanta feina com un home al seu treball, però a més, com les dones pageses d’un temps, feia una altra tasca, i ben pesada a vegades, a fora vila. Ella vigilava els alls, que no treguessin “rovell”, si l’exportació no anava massa bé, en feia fer manats a un tall de dones, o trunyelles per vendre als turistes. Han passat trenta anys, les dones d’ara fan feina a fora, comanden a les institucions, però per la porta de darrera de les nostres societats, encamellats amb el fet immigratori, tornen vells costums amb els nous mallorquins, en aquest cas del Magrib, berebers de Nador, transplantats aquí. Tot hauria de fer més via, els drets socials i humans, no han d’esperar ni una sola generació. Ni cregueu els babaus que prediquen que això són fets “culturals”. Aquesta és la via perversa de penetració d’injustícies majors, com ho eren la “covada” dels mascles després del naixement o, ho és encara, l’ablació del clítoris a les nines. Fora son!

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb