Climent Picornell

ÉREM EL QUE MENJÀVEM ? Climent Picornell

jcmllonja | 28 Gener, 2008 15:16

Érem el que menjàvem ?

Climent Picornell

(10 espipellades a la presentació d’ Invitació a la felicitat d’Andreu Manresa, Hiperdimensional Edicions )

1.- Érem el que menjàvem. Som el que menjam és un adagi antic, d’en temps primer. Però quan una sentència es fa famosa la van endossant a tothom, a Ludwig Feuerbach i tot l’he vista atribuïda, o agafa variacions: som el que pensam, som el que compram o -en relació a “Sant Google” - som el que cercam. Ja no som el que menjam? O ho som, encara que mengem porqueria transgènica? Érem el que menjàvem? Fruit de la nostàlgia que solca el llibre, un batec constant, un toc de memòria d’allò que era i ja no es troba, o ho troba l’autor només en comptades ocasions, o a llocs especials, o amb gents que, encara, i quasi d’amagat ho fan. De totes les maneres, darrera el que no som ja el que érem perquè ja no menjam el que menjàvem, s’hi arrossega també la pèrdua de les fesomies prèvies al menjar, l’agricultura i els paisatges. Aquest és el perfum que resta quan has acabat de llegir, una cosa que  queda però que fuig, inevitable. Efectivament: érem el que menjàvem.

2.- Denúncia i sentiment. El text és compost per una cinquantena d’apunts sobre l’alimentació a les illes Balears ( fruites, porc, panades, ensaïmades, verdures, vi...), amb els quals Andreu Manresa ompl una plana del diari El País dels diumenges. El menjar i tot el que l’enrevolta, des del sembrar a  la cultura del cercar per dins pinars i garrigues, i, també,  la nova incultura del no deixar cercar. Amb els rituals de menjar-s’ho en família o a una taula rodejats d’amics. Tot arrebossat, i mai tan ben dit, amb una crítica-lament sobre el que passa i no queda. O que, per trobar-ho, t’has d’esforçar, restar vigilant a la mistificació, que no te donin gat per llebre (que encara seria igual), però “que no te donin cucs i vulguin fer-ho passar per jonquillo”. Apunts intercalats entre els seus articles de denúncia, de periodista de raça ( “Som un periodista que menja”, va dir a la roda de premsa , en una situació estranya: veure’l a l’altra banda, fent ell de personatge). Entre els articles on treu el verdanc per denunciar i acusar els abusos del poderosos –“diners o dinars” deien que deia en Verga per corrompre el personal-, li vessa la vena sentimental: “És la memòria d’un al·lot dels anys cinquanta o seixanta”.

3.- Apunts madurats. No està escrit a premudes, ni a l’aviada. Són apunts madurats, que ell guarda a les golfes, al sostre, al graner i surten quant toca, com la perxa del porc: ara una culana, ara una cucorba, avui sa bufeta... Té, en Manresa, un bon rebost, on hi ha estojades les seves cabòries, allà reposen, fins que són al seu bon punt. Això sí, baix la pressió i la dimensió estricta de l’article del diumenge que, nogensmenys, li permet més d’una floritura: “ Les sobrassades també ploren, però en vermell; i maduren i envelleixen amb la calor, com nosaltres”.

4.- Invitació a la felicitat. Es pot confondre el títol amb un dels best-sellers d’ara fa poc, manuals d’autoajuda i autoengany?  Una Invitació a la felicitat amb una llangonissa a la portada, ja me diran. Qui sap si algú ho interpretaria així : Com ser feliç sense deixar de menjar llangonissa. El dibuix de la llangonissa, tot s’ha de dir, l’ha fet el pintor i amic Miquel Barceló, és de les matances de Sa Devesa de Ferrutx.

La felicitat de n’Andreu va molt lligada al gust, que li desencadena altres sensacions. Una garriga neta, una forma de preparar un menjar, la família quan toca, algú que ja no hi és... “Algun instant de felicitat s’insinua dins la boca en esclafar la polpa fresca d’una bona fruita.” Felicitat i fruita, menjars originaris,  sense necessitat de cap manifest vegetarià, ni de cap exabrupte autoritari de macrobiòtica alimentària.

5.- El nostre primitivisme intacte. Un leit-motiv es repeteix. El que encara queda del que feien els humans, en temps antics. Mirin: “ La reiteració del gest d’esclovellar ( les carxofes o els cigrons), l’eco de les petites coses, condueix als rituals primitius de l’humà: discriminar el que alimenta de l’entorn i despullar els embolcalls accessoris que dissimulen l’essencial”. S’enalteix la memòria o el detall que el connecta amb el primitivisme del menjar per a alimentar-se, com ho feien, per ventura, els homes talaiòtics, això fascina en Manresa. “Un immigrant va ser el primer cuiner insular, un foraster sens dubte que degué navegar amb altres pasteres dramàtiques. Aquell que som nosaltres, o no, ningú entre tants d’altres, va sobreviure indagant què era comestible o letal del paisatge i la fauna”.

6.- La cuina del dia a dia. No tracta de la sofisticació. Res d’engolaframents. La vindicació de la cuina de les illes lluny dels receptaris dels rics – ni receptaris de convents, ni de cases bones, ni de botifarres pseudo-aristòcrates o de senyors de possessió- que també són interessants, qui ho nega? Però aquí és la cuina assentada, per exemple,  sobre l’hort familiar, ( “els horts minimalistes, rebosts foravilers d’autoconsum”),  sobre menjars com els dels caragols, cames roges, espàrrecs, bolets, qualque aucelló per enriquir d’algunes proteïnes la cuina dels pobres. La victòria sobre la fam, encara que fos menjant faves quaranta vegades o sopes cada dia. Voilà! És aquí on es poden cercar els matisos i la riquesa, que n’hi ha i molta: en la mossegada d’una atzerola, per exemple, però no en el barroc “Capó a lo Rei En Jaume”. Vindicar la felicitat a través de l’autenticitat i la senzillesa.

7.- Dos elements de crítica i un repicó. Per tot això la crítica despietada als cuiners moderns i minimalistes; als hipermercats que semblen clíniques de menjar. I  a la medicina. “La medicina  ha donat grans gastrònoms però ara hi dominen els vigilants del colesterol.” Per tant, no hi ha enemic petit. Des de la “mínima gastronomia de la deconstrucció elitista” fins al nou standard dietista, els vigilants de la tensió per l’excés de sal. Què se’n faran d’aquells ossos, cares, peus, galtots, espinada i orelles que els nadius conservaven en sal ? Ai els greixos, de les sobrassades i les ensaïmades! “El plaer quotidià de l’ou frit s’ha criminalitzat”, diu. Els plats humils d’un temps, són impossibles de trobar: les sopes mallorquines, l’arròs de peix amb brou de gerret –dolcenc i barat-, la sardina.  Ara regnen aquells establiments que redueixen la cuina mallorquina a uns estàndards pre-establerts. Tant ell com un servidor som freqüentadors dels mercats, quan anam de viatge, perquè com diu Manresa: “ Una part de la cultura i l’ésser d’un país habita en la bullícia i les olors dels mercats”

8.- La força del terrer.

La força del “terroir” en els aliments, l’agre de la terra,  i no és per fer nacionalisme cofoi de pa-en-fonteta. Tanmateix, són millors els esclata-sangs mallorquins. No hi ha ningú més ultranacionalista que els francesos defensant les particularitats del seu terroir, en els seus vins o quan es  refereixen a la nostra sobrassada com “le deuxième meilleur paté du monde”, després del primer: que és el seu.  Manresa fa una lectura clara:  per on va entrar primer la globalització va ser pel menjar. Raïms de Xile, kiwis de Nova Zelanda, tomàtigues sense ànima d’Almeria...

Per aquests motius es lamenta la pèrdua de biodiversitat (agrícola?) en tot.  Golden, Gala, Starkey i Fuji són les pomes reines dels nostres supermercats.  Ja no hi trobam aquella poma Marinera dura, sucosa i àcida com una llimona, o aquella Jesusa de carn esponjosa.  Lament inútil. Li surt algun crit de manifest: “La tomàtiga de ramellet és una bandera anti-ketchup!”

9.- Els paisatges connexos. No hi ha sols descripció de plats sinó de llocs, que són previs: espais i paisatges. “Hi haurà altres verds, la llum tamisada davall l’ombra de coure de les alzines, la lleugeresa del ginjoler, l’endolat llorer, les capçanes dels ametlers que s’adormen”. Darrera els arboricidis que es van cometent, hi ha la pregunta famosa: qui pagarà la postal dels ametlers florits, reclam a les guies per a turistes?  No serà tot un miratge? Codillo i Choucrute és el que mengen els guiris al carrers de la Cervesa i el Jamón a s’Arenal, que també és Mallorca. Una Mallorca a la qui molta gent gira l’esquena i fa com si no hi fos. Quan, una d’aquestes hamburgueseries o cerveseries dóna més rèdits que totes les atzeroles, nesples, serves, aranyons i tots els altres fruits-delícies dels qual es declara enamorat en Manresa. I què? Idò que  darrera tot això hi ha no només un canvi en els menjars, sinó també un canvi en els paisatges que els donaven suport. Ens caldrà fer una guia del que queda, del qui sap, del que es bo, del que ens agradava. On es fa un bon arròs brut o de peix, qui té sobrassada garantida, on són els albercocs de galta vermella, la verdura no esquitxada amb productes químics, on es troben picornells, que no siguin del Canadà o de Polònia.  Marcar les dreceres de l’autenticitat.

10.- Entre la nostàlgia i l’enyorament. “Menjar és gaudir, recordar, descobrir. Recordar el moment de la cata sobre la llengua, imaginar amb els ulls segellats un altre menjar, un lloc inaccessible, un llibre al·lusiu, algú que se’n va anar, instants efímeres de glòria privada...”  Som “a la recerca de les illes de la memòria.”  El respecte, en la mesura del menjar imposava altres ritmes i altres maneres de ser. Ara hi ha de tot i molt. És la baldor que ha vengut de la mà del turisme. Ja pot en Manresa preocupar-se de la força dels rituals, del temps, del menjar als ritmes d’abans, quan ara hi ha de tot a qualsevol època. Però el que no és tolerable és un pa amb oli fet amb el pa untat, no fregat, o de tomàtiga de pot capolada com el que treuen en alguns restaurants de luxe. Això hauria d’estar penat -com en el temps de Mao Ze Dong- amb la deportació forçosa a les comunes rurals. La impossibilitat de recuperar.

Per acabar... El llibre se mou entre la devastació i l’optimisme. Miquel Barceló hi diu: “ darrera aquesta invitació a la felicitat hi ha la falsa promesa de poder repetir allò que va ser irreversiblement fugaç. Un convit a la representació cerimonial d’una absència”.

Manresa escriu bé. Molt bé. Tot i l’urgència d’haver d’entregar l’article dins la mida imposada pel diari, hi cap una anotació, una metàfora, una cita, un record, un consell, o una advertència. Què volen més? “Penúltims raors”, titula.  Com nosaltres.  No som els últims, molt pitjor encara:  som els penúltims.

___________________________________

La portada és un dibuix original de MIQUEL BARCELÓ.

Les fotos del llibre són d'en TOLO RAMON com ho són les dues d'aquest post.

A YOUTUBE hi trobareu més informació 

 

 

ELS HOMES NO DUEN DAVANTAL. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2008 16:49

Els homes no duen davantal

Climent Picornell

En Toni Vidal, el metge, passa per davant ca meva, mentre estic esmotxant una mata de romaní que s’ha fet gegantina, amb el tronc com un arbre. “Toni, que vas al tall?” “Vaig a fer el darrer servei a l’amo en Toni Calderó”. L’entenc, vol dir que va a signar l’acte de defunció. L’amo en Toni era fàcilment destriable des d’enfora, les seves cames s’havien arquejat tant que pareixien un cèrcol, era inverossímil com caminava; per això l’endevinava de lluny quan fugia del cafè i anava a geure a ca seva al carreró de Ses Monges. Pec foc als feixos de romaní, el fum perfumat s’escampa pel carrer. Penjava molt damunt l’acera, sovint la gent se’n du brots, alguns m’ho demanen, altres ho fan d’amagat, altres m’ho fan a saber, misses dites: “Te vaig agafar romaní d’aquell que va sembrar ton pare per fer una bullidura...”

(Foto: Ansel Adams 1902-84)

“Quina oloreta.  Què fas?”   “Ja ho veus:  crem aquest romaní”  És na Fàtima, una nina d’uns cinc anys,  una moreta, li dieun pel poble, però ja és nascuda a Mallorca. Un moret, en mallorquí antic,  era un no-batiat, els meus fills ho són. Ho dic per treure-l’hi la porció de menyspreu que hi pugui haver  en l’adjectiu. Res més enfora de mi. Na Fàtima és la filla de la dona de fer feines de la meva germana. Ulls negres potentíssims, és ja una més de ca ma mare i de ca nostra, entra i surt amb l’alegria que comuniquen els nins i les nines petites. Pens en l’amo en Toni Calderó, el  mort, i en la nina, el relleu de les noves generacions del petit poble, els vells i els nous mallorquins. Ma mare, ja molt vella, la mira amb ulls d’il·lusió, sang jove, tot energia. Fàtima li sona a la mare de déu d’aquell lloc de Portugal, i a més –me recorda- ella estava subscrita al Correo da Fatima -i al Mensajero del Corazón de Jesús-, ja se poden imaginar de quin peu es calçaven a ca meva. La nina sempre demana, amb un mallorquí perfecte, amb accent absolutament d’aquí. La tasca d’integració de l’escola és respectuosa i exemplar. En canvi la seva mare, endreça i espolsa la casa amb el mocador posat al cap, record del xador obligat, no surt més que pel necessari i moltes amigues seves no surten mai de ca seva , però mai de mai,  sotmeses al pes de l’autoritarisme i els costums musulmans de l’home dominant. Què els he de contar sobre els shock de cultures que no sigui sabut, o que no hagi passat ja als USA, a França, o a Alemanya, sacsejant els costums socials. Ara, però, toca al petit poble.

“Els homes no duen davantal!”, me diu na Fàtima quan em veu dins la cuina acabant el dinar. “Lleva-te’l”, m’ho diu riguent, però imperativament, alguna cosa no casa bé dins el seu caparrí i la incomoda. “Els homes no duen davantal, ni escuren, ni fan el dinar!”  Amb bones li dic que aquí sí, que tothom ajuda a la casa, tothom fa feina. Pens que la generació de na Fàtima, o la següent, ja farà posar el davantal al seu home o a la seva parella. Si la deixen o se’n surt del domini dels seus i entra dins els costums dels occidentals. Hi haurà d’haver, com per tot, fractura en els seus usos familiars, com n’hi hagué als pakis (pakistanesos) anglesos, als turcs alemanys, als algerians francesos, als espanyols suïssos, als grecs nord-americans... També els passarà als berebers mallorquins, els parents de na Fàtima són del nord del Marroc, del país de Nador, musulmans, majoritaris aquí.

“Recordes la tia Aina?” em diu la meva dona. Efectivament, en parlàrem molt d’aquesta sortida. Un pic, la tia Aina, al cel sia, una de les sis germanes de ma mare, l’única d’elles que voldria haver tornat enrere i reviure quan fou jove –“vaig passar molt de gust, de viure i de fer feina”- es dedicava a exportar alls a Suècia, que es conraven a dos immensos sementers de Carrutxa, un dia, deia, que estava convidada a dinar a ca nostra, quan em va veure dins la cuina davantal posat, s’aixecà com un coet i em va dir: “Els homes no duen davantal!” ( les mateixes paraules, exactes, que na Fàtima). “Fuig d’aquí, ja escuraré jo!” “No sé veure un homo amb davantal”. El desassossec de la nina i l’angoixa de la vella, eren dos mecanismes d’alarma que els sonaven quan es posava en contradicció un costumari que havien mamat des del néixer. Fa d’això vint anys, i les coses ens pensàvem que havien canviat. Tal vegada deu ser així, però no tant. Avui, ara mateix, en conec molts de collons llargs, que, encara,  no se saben fer ni un ou estrellat. Hereus moderns de les famílies patriarcals mallorquines, on les nines feien, i fan, els llits i escuren, i en canvi els mascles fan de mascles i fins que no fan feina fora de ca seva, no fan res. Anar amb un davantal posat, per ells, és mariconejar. I no me val la història dels matriarcats covats, submergits, del tipus: les dones comanden a la seva manera...

Tan interioritzat tenia la tia Aina el seu rol, que, com a bona dona de poble, duia la casa, on feia tanta feina com un home al seu treball, però a més, com les dones pageses d’un temps, feia una altra tasca, i ben pesada a vegades, a fora vila. Ella vigilava els alls, que no treguessin “rovell”, si l’exportació no anava massa bé, en feia fer manats a un tall de dones, o trunyelles per vendre als turistes. Han passat trenta anys, les dones d’ara fan feina a fora, comanden a les institucions, però per la porta de darrera de les nostres societats, encamellats amb el fet immigratori, tornen vells costums amb els nous mallorquins, en aquest cas del Magrib, berebers de Nador, transplantats aquí. Tot hauria de fer més via, els drets socials i humans, no han d’esperar ni una sola generació. Ni cregueu els babaus que prediquen que això són fets “culturals”. Aquesta és la via perversa de penetració d’injustícies majors, com ho eren la “covada” dels mascles després del naixement o, ho és encara, l’ablació del clítoris a les nines. Fora son!

 

Quedar bé...o la discreció dels mallorquins. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 11 Gener, 2008 17:39

 

QUEDAR BÉ O LA DISCRECIÓ DELS MALLORQUINS.

Climent Picornell

És com un deja-vu, me sona a cosa sabuda i remenada. Però la reflexió va per fer-me entendre a mi mateix per què els mallorquins som un poble sense entusiasme, o amb els entusiasmes molt contenguts, i amb un entrenament secular -no sé si a força de garrotades- per quedar bé, o, si tant volen, per no quedar malament.  Això ens ha conduït a ser uns exagerats en la discreció i en la prudència, a no dir el que realment pensam, a no fer el que realment volem, en definitiva, un caramull d’equívocs en cadena, mals de rompre i que generen un fals consens social respecte a les nostres formes de comportament. Deu ser això el que es sol anomenar caràcter dels mallorquins ? De tots ? No deu haver estat sempre  així, i no sé molt bé si encara ho és. I més ara amb l’aportació dels anomenats “nous mallorquins”.

El fet és que la contenció en les formes de ser, si es tapa i tapa, arriba a esclatar. I és aquí on hauríem d’aclarir una de les funcions, en temps primer, dels foguerons de Sant Antoni. Jo ho faig en clau d’alliberament social, de vàlvula d’escapament a tanta prudència i discreció, moltes vegades ben postisses. De totes les maneres, clàssic entre els clàssics, mirall d’això que en diuen “ésser ben mallorquí”, ens apareix a la glosa per antonomàsia. L’escenari és el següent : la sogra, el gendre ( espera-ser) i la filla, assegudets a la camilla: “L’hi tocava, l’hi tocava, / i sa mare se’n temé, / i ella per quedar bé, / ‘cotava es cap i becava,  / ‘cotava es cap i becava”. Vegin com la problemàtica del quedar bé i la doble moral té també la seva metàfora ximbombera. He sentit contar, com un estadi superior “al quedar bé”, un vertader monument  a la discreció i a la prudència mallorquines, el següent fet succeït. L’escenari i els protagonistes són semblants als de la glosa anterior, asegudets també a la camilla; quan ja feia una bona estona que hi seien li digué la sogra, morta de pixera, al jove festejador : “Toni, si m’amollaves me n’aniria a fer el sofrit pel sopar”. El gendre per davall les faldetes de la camilla s’havia errat de mà o de cuixa, i havia treballat  la mare, i aquesta, o li agradava o per no fer-lo quedar malament, per tant, per quedar bé, no havia dit res; fins a un cert moment -la nostra prudència també té un límit-, el de la necessitat o el del sofrit, ja que el jove, pel que es veu, no amollava ni a la de tres.

Aquesta dosificació de l’entusiasme que tenim els mallorquins sempre m’ha fet reflexionar. I això que som ben contrari a l’etiquetatge dels pobles i països amb aquesta cosa que en diuen estereotips socials. Que si els alemanys són així, que si els italians són aixà, que si els catalans de les pedres en fan pans. Però,  les festes de Sant Antoni rompen les manies, amb la gent fent bulla als foguerons. “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”. I si un se passa una mica, no passa res,  sap que ha de pagar penyora : “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència”.

Així idò un pic acomplerts els deures de suplicar protecció i donar les gràcies, remunerades, a Sant Antoni de Viana que, com saben vostès,  és un bon sant i qui té un dobler li dóna, deia que, un pic les feines fetes, la transgressió, el sexe, l’escatologia més dura i riallera prenen les ginyes de la festa. He de dir que tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, “Ximbombeta que ets de bona...”, “L’hi tocava, l’hi tocava...”, “Vaig tenir sa paciència...” , “Totes ses ‘rels d’una mata...” etc. i, en canvi, no m’agraden massa les més conjunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment, però la deriva teoconservadora de l’església la fa mereixedora d’alguna d’aquestes: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte / mentre que hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé.”

Tornem però al discurs del principi, el de la manca d’entusiasme, o de la mesura, forçada pels aconteixements, que han fet de nosaltres un poble excessivament primmirat, tret d’algunes excepcions com ara aquesta que comentam, massa contenguts. Val a dir, però, que un excés de discreció o de prudència, sobretot en el temps que s’acosten no ens hauria de convertir en traïdors de les nostres conviccions. Qui sap si ens haurem d’exigir alguns entusiasmes fora temps.

Cavil·lant sobre aquests quefers m’afina en Joan “Petrer” al fogueró de cada any: “Climet te dic bona nit, / sols no t’has deixat ni veure / o és que no t’han donat beure / o és que has vengut mal sofrit”.

__________________

 Imatge de Guillem MUDOY

 

EMPATAR AMB ELS SENYORS DE POSSESSIÓ (DE MALLORCA) Climent Picornell

jcmllonja | 04 Gener, 2008 19:09

Empatar amb els senyors de possessió (de Mallorca )

Climent Picornell

Llegia l’altre dia que es faran unes commemoracions amb motiu de  la fundació d’Unió de Pagesos, ara fa trenta anys. Declarava un dels qui hi foren, respecte a no sé quina casta d’eleccions, amb eufòria: “aconseguírem els mateixos representants que els senyors de possessió”. No sé si per a un ciutadà aquestes declaracions tenien el mateix significat de trencament que per a un de poble, ara fa trenta anys. El caciquisme més dominant, el reaccionarisme més desmesurat, apalancat a la part forana de Mallorca - hereva subliminar de la por per la mortaldat de pagesos agermanats -, havia assentat els esquemes socials del “bon dia tengui” i acotar el cap quan passava un senyor, de possessió. Ja saben allò que de porcs i de senyors n’han de venir de casta. La casta, en aquest cas, s’ha mestallat molt. Ja no és el que era. I val esmentar casos com el d’en Verga comprant possessions a botifarres-mans-foradades i establint-les i venent-les als pagesos, als quals dava crèdit en el seu banc fent doble negoci, tot i que, és ver, en va fer passar un bon grapat de “proletaris a propietaris” o, també el cas recurrent dels “amos” dels Calderers, posats eternament com exemple de la introducció a Mallorca d’algunes innovacions agràries, tan mecàniques com químiques, en un sector agrícola adormissat i lluny de la innovació, abans de 1950, no val ni tan sols recordar la destrossa que feu la Fil·loxera a la vinya, ni la introducció de l’ametlerar com exemple de conreu comercial durant el segle XIX.

 (Il·lustració de MAX, Francesc Capdevila, Barcelona 1956 )*

“Per primera vegada fórem tants com els senyors de possessió”, deia meravellat aquell pagès, ara fa trenta anys. I no eren, els d’Unió de Pagesos, de la tipologia del pagès-jornaler del Sud d’Espanya, no. Eren petits i mitjans propietaris que defensaven els seus interessos, de vegades, coincidents amb els dels senyors.

Vull dir amb això que el canvi polític que es produïa en aquelles èpoques, no era més que l’anunci o la continuació de la introducció d’altres canvis a Mallorca. Uns, entraren amb el calçador del turisme i la construcció de residències, i els altres, sense calçador, eren imposats pel mercat mundial de productes agraris que, sense pietat, marcava la lògica de la globalització, i sinó mirau la fruita que arriba de qualsevol banda del món o el formatge de Nova Zelanda i Tasmània, que ja feia temps que era majoritària als formatgets de Menorca.

Però el cas que m’interessa és el que sorprengué aquell pagès combatiu del temps de la transició política, ara no record si era en “Collet” de Montuïri, però ho podria ser: el torçabraços amb els senyors de possessió. Tot ve per si aquesta ràpida variació de les quotes dels mecanismes del poder a les illes també havia afectat als tradicionals senyors de possessió. Els grans propietaris terratinents ja havien començat a variar, les compres de terres per part de comerciants enriquits els segles XVIII i XIX, havien fet entrar a la categoria de senyors de possessió als no pseudo-aristòcrates o no botifarres, i ja, més recentment, l’absentisme dels senyors havia fet que moltes de finques passassin a mans del amos de possessió –el gerents, que esdevenien  propietaris de l’empresa, i sense necessitar “stock options”, bastava amagar i “derivar” messes i collites, i amb el permís de l’estraperlo -. Però la categoria “senyor de possessió”, en Verga inclòs

, travessà la llarga marxa de la postguerra civil, dominant els carreranys de la representació i el control de la pagesia, sensu lato, ho dic sense mirar massa prim.

Però aquests darrers anys la cosa ha anat canviant a marxes forçadíssimes. Constructors que compren possessions, algunes per establir-les; estrangers i no residents que fan el mateix, parcel·lant finques a vorera de mar –algunes d’elles de botifarres; altres de propietaris sense aquest pedigree i altres més comprades prèviament per ciutadans, forans o estrangers-; o el cas d’en Martí Ferriol comprant possessions per a àrabs, rics, inversors. I en Miquel de s’Estaca. En resum, tot aquest terrabastall ha reduït la categoria “senyor de possessió” a una altra cosa, diferent de la de principi de segle, i diferent, i molt, a la de fa trenta anys. Des d’en Vicenç Grande, un promotor d’habitatges, comprant possessions representatives de l’antigor pagesia senyorívola, fins a casos com el de Sa Granja d’Esporles, transformada en una cosa temàtica i postissa, pagant, això sí, una entrada. No vull, ni puc fer un resum de l’evolució de la fragmentació de la propietat rural des de les maneres feudals amb l’arribada del  rei En Jaume fins al desembarcament del senyor Kühn (and Partner), com a representant de la Mallorca que se compra i se ven. És massa feina, però la manifestació de la sorpresa d’aquell militant del sindicat progressista Unió de Pagesos ( progressista i sindicat de petits empresaris, ho vull repetir, aquí no valien els estatuts fets pel jornalerisme i la “peonada” del Sud), em va fer repensar com ha canviat la radiografia de la categoria “senyor de possessió”; amb l’afegitó dels hotelers enriquits que com a despesa sumptuària, així es diu en economia, compraven possessions ( “Els carnissers” els deia Guillem Frontera, retratant aquesta actuació a la seva novel·la amb més finura que un bon sociòleg), o com els Fluxà comprant una gran finca per ser residència de la seva Fundació o els Entrecanales que diuen que ara són els senyors de Son Moragues, l’enorme possessió que havia format part dels dominis de l’Arxiduc -un altre personatge que es convertí en un macro-senyor de la Serra de Tramuntana- o alguns excontrabandistes, invertint en terres o l’estranger que ha comprat Es Fangar, una de les possessions més grosses de Mallorca, i l’ha tancada, amb vigilància, introduint-hi uns usos i costums del seu maneig, llunyans dels tradicionals. El nou propietari d’Es Cabanells hi té ara un hipòdrom, idò. En el Die Balearen de l’Arxiduc,  hi ha una llista dels deu majors propietaris de cada municipi, vostès mateixos ho poden comprovar, en alguns pobles no en queda ni un. Però alerta, alguns dels qui més tenien, tenien tant, que després de la desfeta, del canvi, del turisme, de la globalització, dels constructors, de la parcel·lació i dels camps de golf, encara els queda cosa. Conec un cas , tal vegada un poc extemporani, d’uns propietaris que han deixat una possessió a cada un dels seus fills, i en tenien vuit. Per  tant, no val fer massa via, ni ser massa taxatius en les anàlisis evolutives de la propietat del sòl, ni en la irrupció dels mode de producció capitalista a la Mallorca contemporània. El turisme, al meu entendre, i aquesta sí que és una conseqüència de gran calat,  engreixà un gran contingent de classes mitjanes, les quals havien mancat a les Balears i això ho situaria com una de les innovacions més singulars, més que l’aportació d’una suposada burgesia-turística ( hotelers i connexos ), substitutòria del propietaris rurals com a classe dirigent. En la fora vila mallorquina, a més de moltes altres variacions, si mirau qui són els representants dels pagesos a les organitzacions estrictament agràries, en trobareu algun de senyor de possessió, però serà d’aquest nous. I això només és la punta de l’iceberg del canvi de personatges. Les situacions, però, es repeteixen: uns tenen i altres no tenen, uns comanden i els altres creuen. Els Palaus d’Hivern es van fondre ja fa temps, convertits en bassiots, dins els fems de la històrics. El fems, però, fa bona llacor, diria un bon pagès.

_____________________________

(*) Avi horabaixa he anat a Sineu a veure en Max a donar-li l'enhorabona pel darrer premi que li han concedit, el Premi NAcional de Còmic,  podeu accedir a la seva pàgina web aquí

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb