Climent Picornell

EL PAPER DE LA PREMSA I LA IMATGE SOCIAL DELS DISCAPACITATS. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2007 12:39

 

El paper de la premsa i la imatge social dels discapacitats.

Climent Picornell

En veure l’anunci del “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en el qual amb un spray es tatxava “minus” de minusvalidesa, “d” de deficiència i “dis” de discapacitat,  recuper els apunts que havia pres sobre el tema de la discapacitació i la importància del conceptes i del llenguatge, també en aquest tema. Vaig ser membre del tribunal que jutjà la tesi doctoral de Catalina Amer – “Opinió pública i discapacitat.1983-2007” -, un treball dirigit per Sebastià Serra i que meresqué l’excel·lent cum laude i la proposta per a premi extraordinari. El bessó del treball mirava d’esbrinar com havia evolucionat la percepció social que de les persones discapacitades en té la societat, forjada a través dels mitjans de comunicació de les illes Balears, la premsa sobretot, en aquests darrers anys.

La tesi però no és només això, repensa un tema, pel qual un servidor té un especial interès: com l’associacionisme, el voluntariat en un principi, és el germen d’un tractament nou d’aquesta problemàtica, i com es reben les demandes d’aquests col·lectius, correspostes o no per les institucions públiques. És un pas que va de la reivindicació fins a la caritat; de la demanda de subvencions, amb la possibilitat d’instrumentalització política d’aquestes agrupacions, fins a la irrupció de la iniciativa privada en alguns segments, com els de les discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, passant per les residències de persones majors o acabant pels tractaments als malalts d’Alzheimer, per citar-ne només algunes.

Això no deixa de banda, com apunta Catalina Amer, que les institucions no provin de donar resposta amb una legislació de cada pic més adequada i valgui com l’exemple més recent  l’aprovació de la normativa coneguda com la Llei de la Dependència, per part del govern central, o l’existència d’un Consell Superior d’Acció Social o del Pla de Persones amb Discapacitat, o del traspàs de competències als Consells Insulars, amb l’actual l’Institut Mallorquí d’Afers Socials ( transformació de “S’Institut” de l’anterior legislatura), fins a l’existència -a l’acord de govern del pacte actual a Balears- d’una futura Llei Autonòmica de Serveis Socials.

Lluny ja de l’anomenat “Auxilio Social” integrat a la Falange, que l’any 1974 fou transformat en “Instituto de Asistencia Social” per part de l’Estat, a més de l’actuació de col·lectius com Creu Roja, la ONCE o Caritas, s’arriba a les primitives associacions illenques com AMAPRO  ( Asociación Mallorquina Prosubnormales), 1962, ASPACE ( Asociación Mallorquina de Paralíticos Cerebrales), 1976 o ASNIMO  ( Asociación de Niños Mongólicos), 1978, fins a l’actualitat, en que el  Registre d’Associacions Assistencials, el directori publicat per l’antiga Conselleria de Salut i Consum d’aquest sector de les discapacitats i malalties cròniques greus fa referència a més de vuitanta associacions, algunes, tipològicament, ONG’s. S’ha produït, en paral·lel a aquesta evolució, un pas del caràcter voluntarista i reivindicatiu a un altre relació amb les administracions, cada pic més partidàries d’associacions que prestin els seus serveis a canvi de subvencions, amb la qual cosa es mantenen aquests col·lectius en una certa precarietat i inestabilitat laboral,  entre l’exigència i la demanda d’ajuda. De totes les maneres, com reconeix el Plan Estratégico del Tercer Sector de Acción Social, 2006, aquestes entitats de caràcter voluntari, sense ànim de lucre i que funcionen de forma solidària, tracten d’aconseguir la cohesió i la inclusió social, mirant d’evitar que determinats col·lectius quedin exclosos d’uns nivells suficients de benestar social. Si més no, el fet  de ser mediadors possibilita vies de participació entre els seus components i totes les altres estructures socials.

 

Però no és aquesta la temàtica principal. La doctoranda en feia un repàs, agredolç, del paper necessari de la premsa en el tractament de les discapacitats: de la curiositat (malsana) al sensacionalisme. Tot i essent el paper de la premsa vital, ja que ha ajudat moltíssim a impulsar i fer visible socialment el moviment associatiu dels discapacitats i dels seus familiars, les planes més nombroses, demostra Catalina Amer,  les aconsegueixen les associacions que organitzen activitats més espectaculars o amb personatges mediàtics que hi col·laboren, les malalties com el càncer, les diferents organitzacions de tractament de drogoaddiccions, els maratons televisius anuals de recaptació de fons. La premsa ha tengut i encara té un paper molt desigual, i vehicula uns certs estereotips de forma directa o subliminar: persona discapacitada, assimilada a desgraciada; l’administració observada com a font d’inversió –o encara és més notícia si hi manca la inversió-;  associació voluntarista, assimilada a tractament benvolent pels periodistes, fins que, darrerament, algunes irregularitats han fet que la premsa canviï la seva mirada condescent per una altra, adesiara més àvida d’escàndol.

« 25 años dando voces », un llibre en aquest sentit, examina la línia que han duit els diaris estatals publicitant la discapacitat. S’ha superat la línia de l’exclusió, però es continuen fabricat estereotips per la premsa, fregant o entrant clarament dins el sensacionalisme, el sentimentalisme i la compassió pels discapacitats mentals, paraplègics, malalts de càncer, d’Alzheimer, de SIDA, els trasplantats o es fa un ús excessiu i espectacular dels participants als “jocs paralímpics” o als “specials olímpics”. La doctora Amer fa un repàs molt interessant de l’ús del llenguatge, per part dels diaris, tractant d’assentar un glossari políticament correcte. De dèbils, deformes i anormals, com eren tractats; també s’ha abandonat l’ús de subnormals, retardats i mongòlics ( « Esos idiotas felices » titulava encara un diari el  1990), per arribar a un consens de que estam parlant de persones amb alguna discapacitat. Tot i que els judicis de valor deixin encara traslluir aires d’antany, als titulars és encara  molt freqüent “condenado”, “postrado”, “drama familiar”, “desgracia” o que es digui que “Aznar es un autista” o es refereixin a ETA com “un cáncer para la sociedad”.

 

Aquest article no és, ni molt manco, un resum de la tesi, és impossible comprimir-ho tant, però sí una crida a que Catalina Amer publiqui el seu treball en forma de llibre o que li editi una institució per donar major divulgació al seu estudi. Crec que és una lliçó de dignitat assumir que la representació social, negativa i tòpica, de la discapacitat ha canviat per una voluntat, no aconseguida totalment, de no discriminació social i que el paper dels periodistes, essent vital, no ha sabut fugir totalment dels estereotips antics. La premsa no s’hauria de distreure, publicitant casos espectaculars sense una correcta contextualització, molt més general,  de la problemàtica de la discapacitat a les Balears. De totes les maneres el final del treball té un aire conciliador: “la premsa ha d’exercir la seva funció, situada entre la responsabilitat de l’administració i la reivindicació de les associacions”. I  més que optar per la discapacitat com un univers separat i distint del dominant, fer-ho com una expressió més de la diversitat social.

________________________________

 Les imatges són del blog ziga-zaga d'en XISCO LLADÓ

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb