Climent Picornell

EL MEU BETLEM. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2007 15:09

El meu Betlem

Climent Picornell

Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra : Betlem !

De totes les maneres, ni mon pare, ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta , en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat : no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant,  aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor ben particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Avui en dia en venen de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental !

Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal Batle. Érem els dos a Buenos Aires ( en mallorquí : “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “cómo no!”, idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de La Chacarita, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Papás Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Una certa deslocalització, li podríem dir a aquest fenomen.

Però tornam al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un revoltillo, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell- i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons- deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie  Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una  col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de verdet –que agaf d’amagat, només un poquet-, faig el Betlem. Tot sol.

Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Deuen ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els Reis el més enfora possible de la cova. Quan ningú mira,  els vaig acostant, cada dia un poc. Què és de guapa la innocència !

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb