Climent Picornell

EL PAPER DE LA PREMSA I LA IMATGE SOCIAL DELS DISCAPACITATS. Climent Picornell

jcmllonja | 20 Desembre, 2007 12:39

 

El paper de la premsa i la imatge social dels discapacitats.

Climent Picornell

En veure l’anunci del “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en el qual amb un spray es tatxava “minus” de minusvalidesa, “d” de deficiència i “dis” de discapacitat,  recuper els apunts que havia pres sobre el tema de la discapacitació i la importància del conceptes i del llenguatge, també en aquest tema. Vaig ser membre del tribunal que jutjà la tesi doctoral de Catalina Amer – “Opinió pública i discapacitat.1983-2007” -, un treball dirigit per Sebastià Serra i que meresqué l’excel·lent cum laude i la proposta per a premi extraordinari. El bessó del treball mirava d’esbrinar com havia evolucionat la percepció social que de les persones discapacitades en té la societat, forjada a través dels mitjans de comunicació de les illes Balears, la premsa sobretot, en aquests darrers anys.

La tesi però no és només això, repensa un tema, pel qual un servidor té un especial interès: com l’associacionisme, el voluntariat en un principi, és el germen d’un tractament nou d’aquesta problemàtica, i com es reben les demandes d’aquests col·lectius, correspostes o no per les institucions públiques. És un pas que va de la reivindicació fins a la caritat; de la demanda de subvencions, amb la possibilitat d’instrumentalització política d’aquestes agrupacions, fins a la irrupció de la iniciativa privada en alguns segments, com els de les discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, passant per les residències de persones majors o acabant pels tractaments als malalts d’Alzheimer, per citar-ne només algunes.

Això no deixa de banda, com apunta Catalina Amer, que les institucions no provin de donar resposta amb una legislació de cada pic més adequada i valgui com l’exemple més recent  l’aprovació de la normativa coneguda com la Llei de la Dependència, per part del govern central, o l’existència d’un Consell Superior d’Acció Social o del Pla de Persones amb Discapacitat, o del traspàs de competències als Consells Insulars, amb l’actual l’Institut Mallorquí d’Afers Socials ( transformació de “S’Institut” de l’anterior legislatura), fins a l’existència -a l’acord de govern del pacte actual a Balears- d’una futura Llei Autonòmica de Serveis Socials.

Lluny ja de l’anomenat “Auxilio Social” integrat a la Falange, que l’any 1974 fou transformat en “Instituto de Asistencia Social” per part de l’Estat, a més de l’actuació de col·lectius com Creu Roja, la ONCE o Caritas, s’arriba a les primitives associacions illenques com AMAPRO  ( Asociación Mallorquina Prosubnormales), 1962, ASPACE ( Asociación Mallorquina de Paralíticos Cerebrales), 1976 o ASNIMO  ( Asociación de Niños Mongólicos), 1978, fins a l’actualitat, en que el  Registre d’Associacions Assistencials, el directori publicat per l’antiga Conselleria de Salut i Consum d’aquest sector de les discapacitats i malalties cròniques greus fa referència a més de vuitanta associacions, algunes, tipològicament, ONG’s. S’ha produït, en paral·lel a aquesta evolució, un pas del caràcter voluntarista i reivindicatiu a un altre relació amb les administracions, cada pic més partidàries d’associacions que prestin els seus serveis a canvi de subvencions, amb la qual cosa es mantenen aquests col·lectius en una certa precarietat i inestabilitat laboral,  entre l’exigència i la demanda d’ajuda. De totes les maneres, com reconeix el Plan Estratégico del Tercer Sector de Acción Social, 2006, aquestes entitats de caràcter voluntari, sense ànim de lucre i que funcionen de forma solidària, tracten d’aconseguir la cohesió i la inclusió social, mirant d’evitar que determinats col·lectius quedin exclosos d’uns nivells suficients de benestar social. Si més no, el fet  de ser mediadors possibilita vies de participació entre els seus components i totes les altres estructures socials.

 

Però no és aquesta la temàtica principal. La doctoranda en feia un repàs, agredolç, del paper necessari de la premsa en el tractament de les discapacitats: de la curiositat (malsana) al sensacionalisme. Tot i essent el paper de la premsa vital, ja que ha ajudat moltíssim a impulsar i fer visible socialment el moviment associatiu dels discapacitats i dels seus familiars, les planes més nombroses, demostra Catalina Amer,  les aconsegueixen les associacions que organitzen activitats més espectaculars o amb personatges mediàtics que hi col·laboren, les malalties com el càncer, les diferents organitzacions de tractament de drogoaddiccions, els maratons televisius anuals de recaptació de fons. La premsa ha tengut i encara té un paper molt desigual, i vehicula uns certs estereotips de forma directa o subliminar: persona discapacitada, assimilada a desgraciada; l’administració observada com a font d’inversió –o encara és més notícia si hi manca la inversió-;  associació voluntarista, assimilada a tractament benvolent pels periodistes, fins que, darrerament, algunes irregularitats han fet que la premsa canviï la seva mirada condescent per una altra, adesiara més àvida d’escàndol.

« 25 años dando voces », un llibre en aquest sentit, examina la línia que han duit els diaris estatals publicitant la discapacitat. S’ha superat la línia de l’exclusió, però es continuen fabricat estereotips per la premsa, fregant o entrant clarament dins el sensacionalisme, el sentimentalisme i la compassió pels discapacitats mentals, paraplègics, malalts de càncer, d’Alzheimer, de SIDA, els trasplantats o es fa un ús excessiu i espectacular dels participants als “jocs paralímpics” o als “specials olímpics”. La doctora Amer fa un repàs molt interessant de l’ús del llenguatge, per part dels diaris, tractant d’assentar un glossari políticament correcte. De dèbils, deformes i anormals, com eren tractats; també s’ha abandonat l’ús de subnormals, retardats i mongòlics ( « Esos idiotas felices » titulava encara un diari el  1990), per arribar a un consens de que estam parlant de persones amb alguna discapacitat. Tot i que els judicis de valor deixin encara traslluir aires d’antany, als titulars és encara  molt freqüent “condenado”, “postrado”, “drama familiar”, “desgracia” o que es digui que “Aznar es un autista” o es refereixin a ETA com “un cáncer para la sociedad”.

 

Aquest article no és, ni molt manco, un resum de la tesi, és impossible comprimir-ho tant, però sí una crida a que Catalina Amer publiqui el seu treball en forma de llibre o que li editi una institució per donar major divulgació al seu estudi. Crec que és una lliçó de dignitat assumir que la representació social, negativa i tòpica, de la discapacitat ha canviat per una voluntat, no aconseguida totalment, de no discriminació social i que el paper dels periodistes, essent vital, no ha sabut fugir totalment dels estereotips antics. La premsa no s’hauria de distreure, publicitant casos espectaculars sense una correcta contextualització, molt més general,  de la problemàtica de la discapacitat a les Balears. De totes les maneres el final del treball té un aire conciliador: “la premsa ha d’exercir la seva funció, situada entre la responsabilitat de l’administració i la reivindicació de les associacions”. I  més que optar per la discapacitat com un univers separat i distint del dominant, fer-ho com una expressió més de la diversitat social.

________________________________

 Les imatges són del blog ziga-zaga d'en XISCO LLADÓ

EL MEU BETLEM. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Desembre, 2007 15:09

El meu Betlem

Climent Picornell

Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un “árbol”. Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra : Betlem !

De totes les maneres, ni mon pare, ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta , en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat : no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant,  aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, li donaven un aspecte i una olor ben particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Avui en dia en venen de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental !

Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal Batle. Érem els dos a Buenos Aires ( en mallorquí : “Bones Aires”), un lloc on, com vostès ja saben per dir “sí” diuen “cómo no!”, idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l’hemisferi sud és l’estiu de ple. Prop de La Chacarita, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n’Evita Perón, hi havia un parell de “Papás Noel” amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Una certa deslocalització, li podríem dir a aquest fenomen.

Però tornam al nostre Betlem. Encara ara el faig, i ja els he contat que no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un revoltillo, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d’Orient –algun ha perdut el camell- i dos o tres bonjesusets, restes d’altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills –quan eren petitons- deien que protegia l’infant Jesús, tot i ser de l’espècie  Tirannosaurus rex. Amb tot l’anterior i una  col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de verdet –que agaf d’amagat, només un poquet-, faig el Betlem. Tot sol.

Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“l’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Deuen ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els Reis el més enfora possible de la cova. Quan ningú mira,  els vaig acostant, cada dia un poc. Què és de guapa la innocència !

 

 

 

10 anys sense en Nadal: mai moren Batles? CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 07 Desembre, 2007 13:49

 

10 anys sense en Nadal: mai moren Batles? (*)

Climent Picornell

Avui, dia 7 de desembre, fa deu anys, es moria Nadal Batle. Fou Bernat Sureda qui em donà la notícia i, com avui, i per encàrrec del meu director del Diari de Balears, me vaig haver d’aferrar a l’ordinador per escriure una necrològica d’urgència. Com passen els anys ! Mai moren batles, diu la dita. En aquest cas, el Batle de la nostra institució universitària ja havia abandonat el seu càrrec de rector i la UIB continuava el seu camí. Fins avui i amb bastant d’èxit. No fa gaires dies el meu company Jaume Sureda demostrava que la nostra universitat continuava molt ben col·locada en un d’aquests rànquings independents. Per tant, els fonaments de la casa no només aguanten sinó que permeten assentar correctament l’edifici que, a 2008, farà trenta anys que funciona.

És cert que Nadal Batle passà a ser una persona coneguda i amb transcendència pública a partir del seu càrrec de rector de la UIB, però la seva personalitat i els seu sentit transformador de la societat de les illes Balears no s’aturava aquí, tenia in mente moltes més coses que quedaren estroncades amb la seva mort. I no em referesc al Nadalisme, del qual ja vaig escriure en aquestes mateixes pàgines, un poc abans de les darreres eleccions a rector. Els "Nadalistes" duraren el que va durar Nadal Batle al poder, una amalgama entorn seu d'esquerrans, dretans, nacionalistes i altres herbes interessades, que, de fet, no sempre foren els mateixos. El Nadalisme no existí com a doctrina o com a credo. Sí, però,  que existí Nadal Batle, una persona bolcada a la UIB, a la qual creia que podria transformar en una espècie de far que il·luminaria alguns carreranys de la societat balear, amb la modernitat i el compromís amb el país al capdavant.

Nadal Batle i Nicolau havia nascut a Felanitx el 25 de Febrer de 1945. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982  fins 1995, anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la seva càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al Diari de Balears, on posà esment en publicitar el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari d'amor i defensa de la terra i la llengua, que sempre el va acompanyar. Ho deia sovint: " les matemàtiques no són més que un llenguatge; un tipus de coneixement estrictament verbal, distanciat de l'experiència, en el sentit que ho puguin dir els químics o els físics. Però han contribuït a organitzar el coneixement, donar-li una estructura i fer possible la intercomunicació entre diferents sectors del coneixement humà, entre experiències que hom troba i la mateixa estructura del funcionament del cervell. En mi han contribuït també a tenir una idea de com analitzar els problemes, de quan hi ha una fal·làcia detectar-la, i m'han donat, sobretot, una cosa que és bona, un gran escepticisme lúdic i lúcid".

 

Els trets mestres de la seva  llarga època de rector es podrien destacar com : la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis, l'oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l'única; l'inici del Campus Universitari, el  vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat,  la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora de les capacitats d'investigació ( la UIB era ja el 1990 entre les primeres universitats de l'estat en millor ratio investigadora); l'assoliment de línies d'excel.lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació, relacionant-la amb un centre de supercomputació (que no s'aconseguí) o amb una idea semblant d’un parc tecnològic.

És complicat voler esbrinar una personalitat tan exuberant i polivalent com la de Nadal Batle des de l'òptica volgudament esbravada per l'amistat. No fou una persona que causàs indiferència. De l'extensíssim obituari, es podem deduir  un cúmul d'adjectius (tendre, intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex...) que composen un missatge d'admiració i d'agraïment, juntament amb alguns, dels seus oponents, que el tracten d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Nogensmenys Nadal Batle no menystingué mai els seus adversaris. La seva forta personalitat queda reflectida, a nivell social, sobretot per la imatge que d'ell construïren els mitjans de comunicació, ell n'era ben conscient i no amagà les seves declaracions polèmiques, revulsives o les veritats que fan perdre les amistats, però reforcen la cohesió social i ideològica dels qui pensaven com ell o quasi com ell. I com a peça cabdal pel seu coneixement, els articles que, amb periodicitat molt freqüent, escrigué al Diari de Balears. En aquests articles dóna la seva visió molt personal del món i de la bolla. Algunes de les seves fal·leres personals, a part de la matemàtica i la universitat, confoses amb el " totum revolutum " dels seus interessos, hi  han quedat accentuades. La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, que, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu, malgrat  l'engany forçat pel desconeixement,  del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, i de l'entronització exagerada dels lletraferits, per això Newton o Galileu ( del qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!") o E. Waugh o W. H. Auden, per significar, amb rapidesa i brevetat, el seu entroncament amb  la tradició literària anglosaxona,  eren citats sovint per ell. Citador de cites, gran consumidor de "Quotations Books" i gran publicitador de la seva admiració per Bertrand Russell. 

La ideologia, gens subjacent, de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions. Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar una mica l'orgull. Si la gent normal veu que algú, amb un tipus de coneixements i d'estatus,  vol ser qui és, això pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles.  

 

Els coverbos i les fantasies, les mitges mentides i les increïbles veritats sobre el seu poble, Felanitx, formaven part d'un immens anecdotari que, amb comunió amb altres felanitxers, era elevat a la condició de categoria. Felanitx : el mite, la paràbola i la mesura de quasi totes les coses. El port, el refugi, el destí. El destí dels individus que, com creia tan fermament Nadal Batle, és en gran mesura responsabilitat d'ells mateixos. Però, només en gran mesura. 

______________________________________________

(*) Aquest post és un article que avui ha publicat el Diari de Balears. Amb el títol un poc diferent, sense l'interrogant i sense la majúscula de Batles. No sé si això li comunica un sentit un poc diferent. 

 A AQUEST BLOG HI HA ALGUNES COSES MÉS SOBRE NADAL BATLE ( 1 ,  2 ,    )

LES IL·LUSTRACIONS SÓN D'EN  GUILLEM MUDOY

 

ESCENA D'HIVERN AMB REVÒLVER. Climent Picornell

jcmllonja | 05 Desembre, 2007 14:22

 

Escena d’hivern amb revòlver.

Climent Picornell

El metge em comunica notícies regulars i vaig a refugiar-me al turó. Començ foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc, el Betlem i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre el foc. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins a la foganya de cal padrí hi fèiem la vida: allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i flamatel·les. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquelles llumenetes damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Poc bastava.

Venia llavors l’hora d’anar el llit, fred de tot. Al contrari de la suavitat dels llençols d’ara, sobretot si ja s’han usat, tan llisos i amables a la pell, els llençols del poble eren de fil, com de drap, aspres i d’una oloreta especial. Tenien però la propietat que tenen tots els llençols dels nins petits: quan un hi posava el cap davall ens protegien de totes les pors; enormes i potents les seves propietats. Damunt ens hi tiraven unes vànoves cotonades que pesaven un quintar; hi quedaves esclafat davall. Feies el teu forat al matalàs de llana, l’encalenties,  i fins demà. Quan el sol,  entrant pel portellons, foradava la fosca a través dels grops de la fusta, feia uns raigs, rodons i llarguers, dins els quals les partícules de pols pareixien atretes per la llum i hi ballaven, lentament. Si aixecàvem el tapament és removien, fins que tornaven a la dansa lenta del començament.

Els rituals de cada estació, el retorn al poble, l’hivern. Per rituals, el del moix. Sent el renou dels plats dins la cuina i ja es presenta, darrera els vidres, a l’estiu entra, ara no. Espera que t’espera, s’ajeu i posa en marxa el seu motoret roncador. En acabar el sopar li toca sempre alguna cosa bona. Menja i, en acabar, s’esmola les ungles a la soca torta i esfilagarsada de la parra vella. La sembrà mon pare, és una parra calop vermell -gros, bo- però un poc vaga. Li fa vessa fer raïms. Mon pare ho sabia i la podava d’una manera especial, “aquesta és poc feinera, li deixaré només dos o tres sarments”, solia dir. El moix, en acabar de rapinyar la soca, puja l’escala confiat, quan arriba a la meitat, on hi surt un tros de tronc, sempre, sempre, fa el mateix -un altre ritual qui sap si genètic o histèric-, s’atura, ensuma la punta d’aquell tronc, hi frega l’espatlla i continua pujant.

Els matins de l’hivern, tenen dues versions, les de les boires baixes dels dies calms, tot banyat, remull de rosada o les dels dies majestuosos, nets, quan el mestral o la tramuntana han fet net. Eren, aquestes èpoques, la temporada en què es solia presentar la tia de França. S’havia casada amb un sineuer que havia fet fortuna a Marsella -a la “petita Mallorca”, un barri ple de mallorquins que venien fruita- i els diumenges d’hivern, a l’estiu no es volia moure, venia a la vila amb el seu cabriol, ara diríem amb xofer, el menava un missatge, un carro amb tapament. Sempre ens duia alguna cosa i pels Reis, juguetes, sofisticades per a aquell temps, s’havia de conèixer que era rica. Era eixorca i li encantava ensenyar-nos cançons a la meva germana i a mi. Ella feia la “ue”, canviava la l per la u, en xerrar: “Savez-vous puanter ues choux? / À ua mode, à ua mode / savez-vous puanter ues choux? / À ua mode de chez nous.” Per tant, vaig aprendre el meu primer francès “mauament”. Servidor es va pensar que a França ho deien així, però, resultava, em digué la padrina, que de nina ja xerrava un poc així.

Aquesta matinada seria de les de sol, quan travessàs i fonés la boira,  fresca i transparent. Fa fosca encara, però el forn ja és obert i la trulladissa dels gorrions acompanya els homes més matiners que van a la feina o al cafè; molta gent s’atura a comprar pa, les dones sobretot. En sortir del forn les campanes toquen de mort. En Mateu “Mort” és mort. Valgui la cacofonia fatal del seu malnom, en el seu últim dia. El trobaren –em conta na “Fornera”, que no té res a veure amb el forn- amb el comandament de la televisió a la mà, assegudet a un balancí: “tengué una bona mort”.

Volt el cap de cantó de l’església, és la cantonada més freda del poble, m’envesteix un aire fred de tot, un celistre, l’aire que davalla del turó, aquí, regolfa. Entr al casino i la madona en veure’m arreplega diaris per dur-me’ls a la meva taula: “per tu, que t’agrada llegir”. Li deman que no els prengui als altres parroquians, que puc esperar. “Ca barret! Els diaris són meus, massa ell els he pagat...” “I per lo que duen: desgràcies i desbarats”. Certament, encara record, aquella dona de Palma que venia diaris al carrer dels Bastaixos: “Ultima Hora! Amb les desgràcies del dia d’avui!”

 

Retorn a ca meva. Arriba un sms del meu fill gran ( “Ei som es vostro fill q h arribat b, jet lag, ara som cerro st cristobal veig santiago de chile polució incluïda, bsades” ). Mentre m’escalf, vaig a la pàgina del llibre on vaig acabar ahir: “...no com ara. Perquè davant tanta indiferència i poca glòria, pens que haurien de tornar a projectar el NO-DO. Fumaríem d’amagat i compraríem un tall de gelat de dos dits de gruix. Menjaríem xufles i robaríem ametlons. Seguiríem parlant dels altres, besaríem Ava Gardner, cantaríem cançons de Renato Carossone, i no ens avorriríem tan solemnement...”  Toquen a la porta. Deix el llibre d’en Damià Huguet i hi vaig: és ma mare amb un revòlver. “Ara te duia el revòlver del padrí. L’he trobat dins la caixa, ben embolicat.”  Li deman si li va veure emprar mai. Me diu que en temps de la Guerra Civil, ella era nina i va anar a Manacor a visitar el seu germà militar, i son pare, el meu padrí, aquest dia el duia dins la butxaca. “Record que vaig veure morts per les carreteres, els rojos se n’havien tornat feia un parell de dies”. “Uns anys més tard, un vespre, mon pare, en va esperar un a un cantó i li va posar al cap, el revòlver aquest, no sé que li devia haver fet, no va passar res...”  Atia un poc el foc i comenta: “Qui dia passa, any empeny”.

______________________________________

(Les imatges són d' ANTONI CLADERA BARCELÓ. Cala Pregonda i Lluriac de MENORCA)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb