jcmllonja | 29 Novembre, 2007 15:16
( Aquest “post”, o apunt del meu blog, forma part dels apunts que duia per fer la presentació del darrer llibre d’en Cosme Aguiló. Són, per tant, unes notes per ser llegides en públic).
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE-CD DE COSME AGUILÓ
DE REBUS POPULI MEI ( Ed. Documenta Balear, 2007)
Santanyí, 26 de Novembre de 2007.
Climent Picornell
Bon vespre senyores i senyors, amigues i amics, estimat Cosme:
Gràcies, a l’autor i als editors, per haver-me escollit per a la presentació.
PRIMER EL PERSONATGE.
Conec des de fa molts d’anys en Cosme Aguiló. Ara li hem de dir Dr. Aguiló, ( doctor és la màxima titulació que dóna la Universitat) ja pot estendre receptes, si és doctor. Receptes però en filologia catalana, que no va massa fina la llengua i necessita un tractament de shock, decidit i urgent, ha mester mà de metge, de bons doctors com en Cosme Aguiló.
No és aquest el primer llibre que publica. En té cinc sobre toponímia i un sobre els noms dels bolets, del qual vaig ser jo el seu editor a la UIB. Si algú, llegeix el currículum intensíssim, i de qualitat, d’en Cosme, es podrà pensar que aquest llibre representa un canvi en les temàtiques que ell tracta. SÍ i NO. I ara m’explicaré. Vaig demanar un currículum abreujat d’en Cosme Aguiló, i tenia 25 pàgines. Quasi res. Des de fa quaranta anys publica amb intensitat; en un primer moment el seu interès va ser la prehistòria i l’arqueologia, però paulatinament derivà cap a l’onomàstica, amb una atenció especial pels noms de lloc, la toponímia, i els noms populars, dels ocells o dels bolets, i l’etimologia dels mateixos.
Ja ho he dit, és doctor en Filologia Catalana. Té experiència docent, ha estat professor de la Universitat i a nombrosos cursos i seminaris. Ha pronunciat conferències, pregons, taules rodones des de 1980 fins ara. Te més d’un centenar de comunicacions i ponències a col·loquis científics i a congressos professionals, sobre toponímia de les illes i dels illots, en un principi, i sobre els municipis del litoral del Migjorn de Mallorca, i sobre antroponímia en general.
Membre de diverses societats, entre altres, de la Junta directiva de la Societat d’Onomàstica o membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Premi Gabriel Alomar de l’OCB. Ha publicat multitud d’opuscles, mapes toponímics i articles a revistes científiques ( Randa, Butlletí de la Societat d’Onomàstica, Institut d’Estudis Baleàrics, Butlletí de Societat Arqueològica. Lul·liana...)
(COSME AGUILÓ )
És un gran divulgador, amb molts d’articles de caire periodístic a Lluc, El Mirall, Eivissa, Endins... i a revistes locals com el Felanitx, Sal i Xeixa, Migjorn, s’Escarràs, Dies i Coses, Pòrtula... En algunes d’aquestes col·laboracions ja es deriva de cap al llibre del qual hem de parlar avui vespre.
EL SÍ i el NO, i el contar històries.
Veuran, servidor quan vaig conèixer personalment en Cosme, ja havia llegit algunes de les seves publicacions, fou quan vengué a explicar la toponímia d’aquests redols a un curs per a universitaris. Idò, darrera cada nom, darrera cada informador, hi havia una història, una anècdota, tan ben contada, tan viva, que cada topònim era indestriable de la manera o forma de com l’havia obtingut. Fa molts d’anys d’això, però en record una especialment, per la intensitat com la contava. Era una cosa semblant a això: “Aquell homo que caçava a una beurada amb filats, -era com un dècima desbaratada, però en historieta- li pega un estol de coloms tan gros que quan estira els filats tengueren tanta força que els se’n dugueren per amunt, per amunt, i ell que no amollava, passaren per damunt Cabrera... i així... i com que als colom els agraden molt ses guixes, baixaren a Sant Feliu de ‘Guixols’, per si n’hi havia de guixes, però tot d'una reprengueren el vol i vaja... quan passa per damunt Sa Vall, i va veure aquell paller, majestuós, s’ amolla i cau bla, però travessà tot el paller, i anà a caure just devora una cussa de bou, que hi tenia sa camada, s'hi aborda i ell li posa sa mà dins sa boca, la treu pes cul, li agafa sa coa, estira i li voltà sa pell del se'n en dret al se'n revés”. I encara me’n record. He retrobat aquesta historieta, augmentada i més ben contada, al llibre: “El vol sense motor del sen Cama”.
Per això diré que al currículum d’en Cosme, a més de ser un gran investigador, li hem d’afegir el de ser un gran contador d’històries, un “story-teller”, que diuen els anglesos. El vaig retrobar no fa molt, aquest estiu, a Montuïri a cas Porrerenc ( el dr. Joan Miralles i Montserrat). Eren ell, el pintor felanitxer Andreu Maimó, que també és bo, i un altre personatge, contant historietes i acudits damunt una escala, quasi professionals, pareixia “EL CLUB DE LA COMEDIA” del Pla de Mallorca. Va ser una vetlada memorable.
Un bon dia, a un dinar a un congrés, a la UIB, érem a la taula quatre o cinc, la conversa menà cap a les anècdotes que hi havia darrera les investigacions dels noms del aucells, que és la dèria que du ara en Cosme –juntament amb Antoni Mestre- i que serà, ben segur, una de les obres cabdals de la filologia catalana contemporània, ho puc ben assegurar; els noms i els seu estudi, l’onomàstica, és un vertader tresor, no només per al territori, sinó també per la llengua, on s’hi amaguen arcaismes, modalitats o riqueses diverses de la parla. En aquest dinar es posà a contar coses d’aquestes, com una metralleta, una darrera l’altra: la de l’òliba d’Eivissa; la del canvi de la perruca arnada del sant Crist de Tabarca, per la d’un ofegat que havia tret la mar i els pèls amb l’humitat s’arreveixinaven; la que Déu “és a Mô” (és amor) i els de Ciutadella s’emprenyen ( aquesta també és al llibre).
MOLTA GENT LI HEM INSISTIT EN QUÈ ARREPLEGUÉS EL MÀXIM D’AQUESTES CONTARELLESE EN UN LLIBRE, que les coses, com sabem els que entrevistam gent gran, les se’n du el vent, o la mort –deu no ho vulgui i llarga vida a en Cosme- però “quod scriptum est, scriptum est.” NO SÉ, PER TANT, LA MEVA PART DE RESPONSABILITAT EN EL LLIBRE D’AVUI, però una miseriona sí que en vull tenir, juntament amb Isidor Marí, Felip Munar i altres.
EL LLIBRE.
“De rebus populi mei” ( Les coses del meu poble) Va d’això, d’històries, anècdotes i contarelles de per aquesta contrada, majoritàriament. Ho diu ell mateix “A manera d’entroi”. És ver que proliferen els llibres d’història local, que contrapuntegen la història de reis i de coronacions, amb la història que fan, no només els estrats socials superiors, sinó, “tothom qui alena, mastega o xucla”. “La meva pretensió, aquí, és la de perpetuar en la memòria col·lectiva unes coses que es conten com a certes de la meva gent. Són històries, a parer meu, enormement divertides que palesen sobretot, l’enginy i la gràcia del gruix bàsic de la societat, un grup humà molt peculiar que sap contestar de manera intel·ligent, treu lluïdes les situacions entravessades, o mostra l’acusat sentit de l’humor que caracteritza el personal de les nostres latituds.” “La gent d’aquest llibre és la meva gent, senzilla i enginyosa, humil i, sobretot, dotada d’una gràcia que els ornamenta el cos amb feixos immensos de simpatia.”
ÉS UN LLIBRE QUE SUPERA DE MOLT AIXÒ DE “LO NOSTRO”, COFOI, CARRINCLÓ I ESTENTÍS ( pel seu to, pel seu humor, per la seva gràcia narrativa...). ÉS MOLT MÉS QUE UN LLIBRE D’ANÈCDOTES.
N’Isidor Marí, li fa un pròleg adient, agombolant el gènere de l’anècdota dins el que representa. “ L’anècdota, com tants d’altres gèneres de la literatura oral popular, és espectacularment universal, encara que les anècdotes de cada lloc i la manera de contar-les siguin úniques” I hi cerca connexions entre les situacions d’en Cosme i altres de l’Orient o del Canadà. O cita un llibre Les anècdotes de la nació hongaresa...
És un cas semblant al de les rondalles, són d’aquí, però són contarelles universals que traspuen situacions de la vida: l’amor, la ràbia, l’autoritat, la fam, la por.
Archer Taylor, estudiós de l’anècdota, la defineix : “narració curta de tradició oral que explica alguna cosa inusual d’una persona, un fet una cosa i que pot contenir la citació d’un comentari enginyós o la descripció d’una situació curiosa.” “La seva contarella permet reforçar la sintonia del grup, la cohesió de la comunitat, provocant la complicitat entre els participants, reafirmant la manera compartida de veure les coses...”
SERVIDOR HAGUÉS VOLGUT APROFUNDIR, en aquest caire diferencial i més enllà de citar Sigmund Freud ( L'acudit i la seva relació amb l'inconscient) per mirar d’aclarir per què les coses ens fan gràcia, i perquè sobretot a uns sí i a altres no tant... O per esbrinar què hi ha particular en l’humor dels mallorquins, si és que n’hi ha. Hi ha un humor mallorquí, més enllà de l’histrionisme d’en Xesc Forteza o de Madò Pereta?
Sigui com sigui, el llibre d’en Cosme és un bon indicador de l’humor dels mallorquins, com a mínim dels de per aquí baix: àgil, brillant, ràpid. Molt més enllà de la calma i la pardaleria com a símptomes únics d’estereotips caducats
HE TROBAT EL LLIBRE D'EN COSME AGUILÓ FENOMENAL.
Està molt ben escrit. En Cosme escriu bé, un passa gust de llegir-lo ( i d’escoltar-lo, DU UN CD !!!). La forma, tan important en el llenguatge, l’estil, el lèxic potentíssim, que hi surt amb naturalitat, no com aquests poetes ciutadans que han d’anar a cercar paraules al diccionari, no. Vegin:
- se va armar un debessei de pinco en ronco.
- en aquella hora tenia les pipelles cosides amb lleganyes.
- tenia el cos esfondrat de tant esmicolar plegaments triàsics.
- just feia bonda en roncar.
- lluïa una calba més replendent que les sabates d’un combregador.
- i a esbessonar i desnossar el sistema del mortífer aparell.
- anar a tirar el rall per dins la població salinera, per mirar d’aglapir qualque toïssa.
Aquí, aquestes maneres expressives ragen de forma totalment connexa amb la resta de la narració. En Cosme és converteix en una d’aquestes baules que ens queden, davant l’empobriment general del lèxic català, i mallorquí, i que connecten meravellosament amb els dolls de llenguatge que són ( o eren) els nostres entrevistats o informadors.
Són 76 historietes certes, o com diuen els italians si non e vero e ben trobato, històries de la meva gent diu ell, anècdotes i contarelles, que sobrepassen l’acudit. Sobretot de la gent del MIGJORN DE MALLORCA, i alguna altra part, però majoritàriament de per aquest redol.
Si volen saber què els passava a les beates Marques, als calcetins d’en Miquel Bossa, al rellotge del capellà Ternal, al batle Biel en temps d’en Franco ( que, nerviós, parlà en mallorquí a la Guardia Civil i en castellà al poble), o que succeí amb unes pastilles anticonceptives esdevengudes somnífers, o amb la cabra d’en LLuc Boguet, que inaugura la galeria d’animals famosos de Santanyí i contrada, com el ca d’en Noreta, la somera d’en Colau Rotger, l’ase de les beates Marques, el mè d’en Ximena, el boc d’en Contestí, o el boc d’en Carroja –que en comptes de prendre sa cabra i li pegaren rialles, a l’animal, no a l’amo- l’ase del sen Ferrando, l’ase des coix de sa Torre, la vaca del sen Llorenç Talaieta, els cans de Porta Petra o el cero d’en Pep de sa Mestra.
O als solemnes cascavells d’en Tià Ramon que feia pu dins la mar ( “Puater, puatango, / en remui, sense calçons, / te banyaràs es coions / i sa mitat des balindrango”).
O al rector de Calonge, que fresquet, escometia a un tal Marinons que tot suat mirava de treure, amb un perpal, un marès. Li demanà: “que s’engronsa?” “Es meus coions s’engronsen?” replicà el picapedrer emprenyat. I quedà batiat i amb mal nom “d’en Marinons des coions”
Trob que hauríeu de patentar com es cerquen es caragols a Santanyí: amb un boquer ensenyat, que fa com les perdius de reclam, i tots els caragols acudeixen...
(El patró Rafel, recentment traspassat)
Faig esment del capitolet “Més vent, més corda”, perquè és com un homenatge a tots els seus informadors, o contadors, en aquest cas al Patró Rafel: “El patró Rafel ha estat un autèntic llop de mar....L’anecdotari del patró Rafel és enciclopèdic, perquè és un home que té molta gràcia i quan era més jove tenia la sortida a call de mà i la resposta a flor de llavis.” En conta una de quan es va haver d’examinar de patró. Davant la qüestió d’haver d’aturar la barca dins mar, amollant el ferro, l’examinador li anava augmentant el vent, més vent, més vent i ell amollava més corda i més corda ( “Méc codda”. “Mestre!, que teniu una fàbrica de corda?”. “-O vód de vent!”, li entaferrà el patró.
Un Santanyiner que anava de dones, de la vida, i quan ella li demana “20.000 y la cama”, ell li contesta, “que no ho podríem fer en terra? i ens estalviaríem el llit, seria més baratet.”
Incorpora una anècdota d’en Josep Mascaró Pasarius, al cel sia, jo l’hi he sentida contar a ell. Hauríem de fer l’anecdotari d’en Mascaró, també un enorme recercador de la nostra toponímia
A l’apartat “Friccions lingüístiques”, el que conta en Cosme Aguiló li permet, com no podia ser d’altra manera, filar prim amb la llengua. Sempre present en el llibre el seu “background” o rerafons de filòleg. N’hi ha una que la trob meravellosa. És així, resumida; el capellà dona el combregar: “el cos de Crist, el cos de Crist...”, i la intolerant lingüística, ja amb la boca badada, quan ho sent en català, diu: “Soy madrileña”; el capellà li contesta: “Tranquila, senyora, pot combregar, que això no és pecat!”
(El Batle Biel i el Patró Rovellat a Cala Figuera)
PER ACABAR...
Perquè vegin la meva poca gràcia amb això de les presentacions, em vé d’avior. La meva tia Aina, sempre reia abans d'acabar una historieta, li havíem de dir: “tia, encara no ha acabat”. Era, com veuen, una dona agraïda, tot li feia gràcia abans d’hora. En canvi a ma mare, tot al contrari, quant han acabat, i els altres riuen, sempre diu: “ara no sé si l'he entès...?” Així, un servidor, vaig créixer entre Som Mel·lo i son Catel·lo.
“DE REBUS POPULI MEI” de COSME AGUILÓ, ÉS UN LLIBRE VITENC, MOLT BEN ESCRIT. SERVIDOR HA PASSAT UN GUSTER DE LLEGIR-LO,
ESPER QUE VOS HAGI FET GANES DE LLEGIR-LO I DE COMPRAR-LO ( ELS EDITORS TAMBÉ HAN DE VIURE), és un bon regal, ara que s’acosta NADAL.
Enhorabona COSME: Benaventurats els qui ens fan riure!
I benaventurats els qui ens sabem riure de nosaltres mateixos ! ( si tothom fos així, un altre gall cantaria).
I a tots vostès, gràcies per la paciència amb la poca manya d’aquest presentador.
Bona nit.
jcmllonja | 23 Novembre, 2007 09:40
Aquest escrit és un resum breu. El text complet el trobareu al llibre de JAUME GUAL , “Façanes de botigues de Palma”, que és a punt de sortir.
Palma: contra la nostàlgia necessària.
( Algunes reflexions urbanes desfermades per l’encàrrec del fotògraf Jaume Gual de fer un escrit per a la nova edició del seu llibre “Façanes de Botigues de Palma”. 2007)
Climent Picornell
El primer escenari urbà
Avui dematí, he quedat amb en Jaume Gual, al Bar Líric. De camí cap a la plaça de la Reina me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar – estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat conegut; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa per als excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d’un banc, de crèdit; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme -que no me mira-; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m’escomet : “Com està aquest senyor ?” Sé que fa feina a la Junta del Port; el capellà-obrer que ja no ho és, ni obrer, ni capellà; l’ajudant de la notaria, molt mudat ( pareix ell, el notari ); en Biel de La Caixa que intenta convèncer als sense-casa, que dormen a l’entrada dels caixers automàtics, que és hora d’aixecar-se.....
Li diuen ‘Making of’.
És així, com segueix. L’escenari és el Bar Líric, Ca s’Andritxol per a la gent antiga del barri. Per la finestra es veuen els arcbotants de la Seu, s’Hort del Rei amb la paretota que va fer l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar, la costa de la Seu i la costa de Sant Domingo; al seu començament l’escultura de Joan Miró –em va dir ell, personalment, que la va fer a partir d’una pastilla de sabó que de tant d’usar-la, s’havia foradat, és per tant un forat amb un ou damunt-, els inevitables turistes hi treuen el cap i es fan la foto. Darrera els vidres del bar, servidor i el fotògraf.
Fotògraf.- “Mira Climent, hi ha possibilitats de reeditar el llibre Façanes de botigues de Palma que vaig fer fa un temps i m’agradaria que hi escriguessis alguna cosa”.
Servidor.- “Sí.” Contest tot d’una. “Naturalment; em fa moltíssima il·lusió”.
Els parroquians del bar en aquesta hora, transmeten encara aire de barri, de veïns i de treballadors. Militars del quarter del carrer de La Mar, dependentes de la farmàcia de la plaça, de la perfumeria de devora, un arquitecte que també és pintor, l’amo de la floristeria de prop de Correus, alguns polítics “balears”, en Jaume i jo. Passa en aquest moment pel carrer un psiquiatre famós, de Felanitx.
Parlam del món i de la bolla, de quan va fer el llibre, del pas del temps, de quantes botigues de les que va retratar queden encara obertes. De n’Alberto Quintana, autor de El Sistema urbano de Mallorca, que Gual va conèixer. Poc abans de morir, amb en Quintana, havíem fet whiskies amb coca-cola a la mateixa taula on, ara, seim. Un temps s’usava aquesta beguda. Ara ja no ho sé, no bec alcohol destil·lat.
Partesc a ca meva cercar el llibre en qüestió, del qual n’he de tenir, segur, un exemplar. El record perfectíssimament, façanes d’òptiques, botigues de queviures, perfumeries, lleteries amb l’aire de ciutat marcida. Mir al prestatge on hi ha coses de Palma. Llibres sobre les murades, l’urbanisme, en Gaspar Valero i la seva saga ciutadana… Més llibres, en trob un de meu: Conèixer Palma, l’ hauria de reeditar, m’ho demanen des de l’Ajuntament. El d’en Jaume Gual no hi és. Pot ser és al prestatge dels fotògrafs: Robert Doisneau, Ansel Adams, Henri Cartier-Bresson, Juan Pons Frau, Toni Catany, sí, devora el llibre de Tomàs Montserrat, més petit, el llibre d’en Jaume Gual, pròleg de Juan Cueto, molt bo, i uns detalls de connaiseur de Maria José Mulet.
I ara comença. No sé si encara és el ‘making of’ o ja nedam, vull dir que ja hi som. Guait a la Plaça de la Llonja, i pens: li prenc per l’objectivitat acadèmica? Dades de Palma, evolucions històriques..., o, per la sentimental i sentida ? La Palma viscuda, la branca dels meus col·legues de l’espace vécu, l’espai viscut : Robert Ledrut o Yi-Fu Tuan, la “fília” que ens provoquen els llocs, o això emmascararà l’espai urbà, reflex de les contradiccions socials, com afirmen els marxistes contemporanis de l’estil de David Harvey i Els espais del capital?.......
Els nusos sentimentals de les ciutats
Cal, per seguir en la línia del llibre de Jaume Gual, fugir de les geografies urbanes clàssiques. També Kevin Lynch ens va fer aprendre a llegir les ciutats d’una altra forma, o d’una manera diferent: el paisatge urbà, entre les seves múltiples facetes, hi té també el record personal, per això les ciutats articulen la seva sintaxi en funció del que Lynch anomenava nodes, senders, fites cognitives i expressives per a cada un de nosaltres. Alguns dels meus nodes són en aquest llibre, és la meva lectura de ciutat, que reconec en el llibre de Gual: les ulleres vermelles gegantines sense vidre, el paraigües enorme de la botiga del carrer dels Bastaixos ( que ai! Encara hi és!) i sobretot, la mà. Una mà alta, grossa, enorme, penjada sobre el portal de la botiga i que entraven els mossos quan tancaven la tenda, una mà que m’aterroritzava de petit i encara ara, quan l’he vista retratada. Era l’anunci reclam d’una casa de guants. En l’actualitat ja no és novedós, però ensenyar a incorporar elements de la ciutat que eren marginats, o oblidats, o no tenguts en compte, per completar la seva lectura és encara positiu: ulls clucs a un carrer o a dins un edifici, incorporau-hi els renous, el mateix amb les olors... Les olors de la ciutat. Com quan he revist la fotografia del ‘colmado’ “La Montaña”, m’ha envestit aquella olor, mescla de sobrassades i formatge maonès; mon pare al cel sia, s’hi aturava i entrava per mig d’aquell bosc d’embotits penjats i ens comprava una bona tallada de ‘membrillo’ de tres colors: groc, verd i vermell. Era per a mi el tocar amb un dit al cel, la passejada perfecta, del moll de la Riba, cap al Pont del Tren, camí de ca nostra. Que ja no hi és. Ara mateix, on era ca nostra, hi ha un clot majestuós que proclama la propera finca enorme que s’hi sembrarà. I en consonància no hi són tampoc les botigues de la meva barriada de quan era nin: ni la merceria de s’Arraconera, ni el basar o ‘drugstore’ que era la botiga de Can Cantó, ni Ca madò Maciana. Sí que hi ha supermercats diversos a balquena.....
Per no caure en els costumisme: modernisme!
No valen les rondalles, a més són poc urbanes, més tost rurals, ni tampoc la poesia evocadora del jardí desolat amb el brollador eixut. El meu barri ha quedat sense botigues. La Puertoriqueña, que mostra en Gual al llibre, avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic perquè les metàfores del canvi, són males d’evocar. Era millor? Era. L’aire del temps, mirin vostès Eusebi Estada, un dels millor coneixedors de Palma ( La ciudad de Palma, 1884), era partidari d’enderrocar les murades, i ventilar la ciutat tancada i malaltissa. Amb la perspectiva actual ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic, amarat de poesia. Perdonin. Me costa déu-i-esforç no caure dins el costumisme, dins l’Ayguafort de Maura, avui. En tenc una tendència grossa. I no sé exactament quin remei té, per fer amb la paraula escrita el mateix que va fer en Jaume Gual amb la seva càmera. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva particular mania de retratar, descriure, millor dit, personatges marginals, personatges que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat, desadaptats –com les botigues de les fotografies-, representants d’un temps que no és el d’avui: gent sense casa, dones -sempres són dones- alimentadores de moixos que pul·lulen de Santa Catalina al Puig de Sant Pere; inquilins solitaris, pobres de solemnitat...
Personatges mals d’encaixar dins les teoritzacions de “La Palma que volem”, “La Palma que valoram” o “La Palma que dibuixam”. Malgrat això, les ciutats lluny de seguir els desitjos dels col·lectius reivindicatius, o associacions veïnals com es deien abans, van per camins diferents. Palma és modificada per forces molt més potents, governades pel capitalisme liberal, sempre més àgil que les planificacions sentimentals o romàntiques o que els fotògrafs poetes del visual urbà......
Poemes visuals, només?
Tal vegada això són les obres de Gual, no són més que poemes visuals? Les botigues antigues, conservades en les imatges d’en Jaume, són poemes simbolistes, poc realistes, més Verlaine que Gabriel Ferrater. Però sempre amb un corol·lari. Ara, tapiades o enderrocades: l’única reflexió que ens queda és la nostàlgia?
No! L’evocació no pot ser l’únic element d’anàlisi. A les barberies, per exemple. En sé d’una, com les d’abans, on hi veig el barber llegint sempre el diari, cap client. En canvi les modernes, factories de despentinar la gent, sempre són plenes, amb perruqueres i perruquers amb aire frenètic. Com a les esparteries, que han estat, com a màxim, fagocitades i amb un rot agre, per la nova cosa que hi ha al seu lloc, ara hi venen objectes de regal caríssims. Es conserva de forma condescendent i amb aire de superioritat, un detall del comerç antic: un rètol, una vidriera. Poca cosa més.
Em costa creure en el llibre de Jaume Gual, com un simple exercici contra la nostàlgia.
Ja m’agradaria que fos un exercici compartit. Però no se creguin les fotografies de Jaume Gual, evocant els comerços sobrevivents d’altre temps. La Palma d’ahir trasplantada a avui. Podria parèixer que són eines per a la lloança única del record. Massa senzill: tot era millor abans, tot era... Ho va ser millor abans ? Tal vegada. Perquè en Jaume Gual no se passeja retratant les botigues de disseny avantguardista o les botigues franquiciades standaritzades? No llocs? No llocs. El que mostra són llocs. Tenen la categoria de lloc, amb gent, clients, història i incardinació dins el barri.......
La semàntica complexa de la ciutat
Si no és una eina evocadora, és, per tant, aquest llibre de Jaume Gual un exercici d’estil, una peça de l’art pour l’art? Quin sentit li hem de donar al testimoni de la imatge, que certifica Gual, notari de la modernitat, amb les seves imatges-testimoni? Tal vegada vol que facem una lectura més enllà de la imatge? Una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que vol dir urbà, una drecera per a la lectura ràpida de les viles modernes? Un reliquiari del què estimàrem? Una penyora per als nostres fills? Si em permeten ésser ordinari: un poc de tot això, ni millor, ni pitjor, diferent.
És veritat que som dins l’època de la banalització, paradoxalment, també de la santificació d’aquest art-nouveau de panfonteta que representaven, quan es feren, la majoria d’aquestes botigues. Però en el seu moment, quan eren nous aquests comerços que ara són vells, el baticor de la vida urbana estava sotmès, probablement, a les mateixes constants que ara: hi havia batles ( no batlesses, encara), clients, ciutadans que s’espantaren quan s’obrí al cap de cantó una botiga amb nom rimbombant, per exemple “La Fuerza del Destino”, a la Plaça del Progrés. Un progrés salvat del temps de la dictadura, amb l’aroma republicà, una drecera més de l’ideari o de l’imaginari col·lectiu amb el qual queden amarades, malgrat tot, les ciutats, molt més enllà de la política....
Anar de compres és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Em referesc a mirar mostradors, fer la cerimònia del passeig quotidià amb l’excusa de fer alguna cosa. Encara ara. Passejar per la ciutat amb l’atrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus telèfons mòbils... i en Jaume Gual. Nerviós, tendre, empegueidor que, inevitablement, sent les cridades dels molt diversos símbols ciutadans, signes d’una modernitat fosa, dissolta, dins el canvi urbà, capolada pel creixement constant i continu del casc antic i dels barris històrics de l’eixample. Ciutat ha canviat i ha crescut. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, ni ha crescut, si canviar era no mantenir el batec del que són i han representat les ciutats dins la història: capdavanteres del progrés i la modernitat de la tècnica i del pensament. Esperem que Palma mantengui aquestes prerrogatives. Encara que siguin les de les ciutats mitjanes, no massa grosses......
Entre botigues i cafès de Palma.
Mercadejàrem aquestes retxes que ara llegeixen, dins ca s’Andritxol, Bar Líric, un cau bàsic de Ciutat, un fornidor de perspectives de la Palma (m’ho deixen dir?) “eterna”, com Roma, però en petit, com tot a Mallorca. Encara que ara ens amenacin amb l’augment del nivell de la mar, fuetejats pel canvi climàtic. Estàvem rodejats de parroquians del matí: els dos geògrafs –en Jaume i un servidor-. Això és ciutat, un espai que a alguns els repèl i a altres els dóna seguretat, un espai que acull sense demanar massa a canvi i que a vegades, segrega, demanant el que no importa, que es fa estimar. Palma, altiva i despreciativa amb qui l’habita, que dóna servei i que provoca tensió, és ciutat, un espai de contradiccions on hi floreixen damunt la podridura –com els bolets- el progrés i, ara per a nosaltres, la nostàlgia.
Però així com els cafès han sabut fabricar-se, o els han fabricat, la seva petita història mítica, no així les botigues. L’èpica de les botigues? Au no digui dois...! Per què no? Si prenien cafè, també devien comprar, o és que no es comprava sabates Marat, i aquell altre, Picasso, no emprava condons i l’altre, Lenin, no havia de menester un quilo de patates, per fer a la Rossini. Però, és cert, que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l’intel·lectual....
Hi ha, però, alguns llocs dels qui mostra en Jaume Gual amb literatura afegida, és el cas de ‘ La Fuerza del Destino’, o de ‘El Japón en los Ángeles’. No n’hi afegiré; cronistes urbans destacats com José Carlos Llop hi han posat esment. Només una cosa més, premonitòria. El suggeriment on em mena el nom de la botiga -el repetirem: “El Japón en Los Ángeles”- De les ficcions urbanes modernes que volen avantposar les condicions futures on s’abocaran les ciutats, hereves d’aquella urbs de Fritz Lang a Metròpolis, com no citar-la, és Blade Runner, la pel·lícula de Ridley Scott basada en l’obra de Philip K. Dick, Somnien els androides amb ovelles elèctriques? (1969). Passa a Los Ángeles l’any 2019, ambient plujós, contaminat, vespre continuat, anuncis publicitaris amb dones orientals, botigues estranyes amb xinesos, volgudament, l’autor, o el director, forçaren aquest interès de fer aparèixer Los Ángeles colonitzat pel Japó. Per riure? O per plorar, qui ho diria... Tot em du a imaginar-me com un androide replicant, habitant de la meva ciutat, bruta, superpoblada, a punt de ser eliminat per un “blade runner” a sou de la batlessa de torn, intentant explicar-li que he vist i he conegut coses que ell mai es podrà imaginar: comerços amb selves de sobrassades, fuerzas del destino o japones en los ángeles. Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar “he vist coses als bars i botigues de Palma, més enllà d’Orió, que els humans no creuríeu; com arquitectes escridassant pel seus mòbils o entrenadors del Mallorca –en Víctor, amb en Pichi- fent-hi les seves alineacions”. I mentre estic morint, la meva mà entrega un llibre al meu executor: “Façanes de botigues de Palma” de Jaume Gual. Qui sap, si la nostàlgia a partir d’ara no serà més que mai cosa dels robots i de la intel·ligència artificial.
La importància dels enquadraments
Sempre he dit que els enquadraments en una obra fotogràfica són bàsics i és on s’observa el saber fer del fotògraf, la seva petjada. Jaume Gual hi fa, a Façanes de les botigues de Palma, un treball minuciós d’enquadrament, no se’n refiïn si els sembla que sempre és el mateix. No. De cap de les maneres. En una imatge hi ha l’amo, amb una granera; a una altra, si hi fa falta, hi ha també l’entrada del costat, perquè dóna més relleu a la tramoia. N’hi ha una que m’impressiona, en el sentit total de la paraula. És una botiga de queviures, sense cap rètol. Res. Uns canastros i, damunt, unes caixes de fruita, uns panerets amb tomàtigues, unes sobrassades penjades als taulons, el número 16 a, dibuixat a mà. La sobrietat del que devia ser una botiga abans de qualsevol boom publicitari. “No logo”.
La senzillesa és una de les vestimentes d’aquestes botigues tradicionals, excepte alguna mania modernista; la lleteria, només amb aquelles cortines de canonets, amb un portal bessó, tancat. És veritat que no totes tenen el pedigree de Ca la Seu, oberta quasi des de que el rei en Jaume, matà moros, o d’abans. Moltes són de despusahir, el seu despusahir, el nostre, i ja no hi són. No sé, exactament, en Jaume sí que ho ha repassat, quantes n’hi ha encara que resten obertes de les que va retratar a la primera edició. Però, segurament molt poques, només algunes, restaurades i rehabilitades, d’aquestes, moltes amb canvi de funció.....
Tipologies urbanes
En paral·lel amb aquests comerços, i que ningú em malinterpreti, em sent fascinat per les tipologies -algunes descarnades, altres còmiques- d’alguns habitants urbans : els sense casa, els folls de carrer, els pobres, els histriònics, que també compren, i compraven a aquestes botigues alguna jugueta de plàstic o unes espardenyes –d’espart, naturalment- o només vi barat com fan els clochards d’ara mateix. Vull dir amb això que no val fer únicament una lectura amable i carrinclona dels espais d’en Jaume Gual, no són per força els de la regressió amable a la ciutat enyorada, no. Són també espais de sordidesa, de dolor i de la brutícia de la ciutat, els espais amb “invisibilitat” que diu l’amic Joan Nogué, i que adesiara ens volen amagar els seus gestors, amb els personatges de les clavegueres que són igualment ciutadans, com nosaltres, almanco de gentilici.
Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veïnat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, l’he afinada allà. Una velleta ben coneguda a tot el barri. Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant d’òpera. Aquest fet li donava un cert hal·lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, es gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla... Ara, cabells esgrogueïts i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats d’un vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arrossegant els peus amb unes espardenyes com d’anar per casa i unes calces gruixades, s’ha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Sempre és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il·lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel·lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta.....
Contra la nostàlgia necessària.
Vet ací d’on arrenca el meu títol per aquestes retxes que faig a la nova edició del llibre d’en Jaume. Per enroscar-me en mi mateix i autodefensar-me dels atacs sobtats de nostàlgia. Perquè per a un servidor, ja agée, moltes de les imatges que mostra en Gual són d’una implicació personal potent. Ma mare s’aturava a comprar coses a Ca na Maria des Cego o a ca na Maria des Fil i mon pare era en campió, per a nosaltres nins, quan sortia de can Cetre – al llibre que tenen a les mans ja és la Papereria Oliver-, amb les galletes acabades de fer o de La Montaña, com els he explicat.
La meva peripècia urbana o palmesana, no hi és de més. Vull dir que si la cont és per reafirmar la meva pertinència a un territori ciutadà, el meu aprenentatge paulatí al que és Palma per a mi. Em faig vell i de cada pic preferesc aquestes lectures subjectives a les acadèmicament correctes –suposadament objectives-, fa temps era més il·lús. Tanmateix ara mèstim molt més l’anècdota que la categoria. I faig la lectura personal de la meva ciutat: vaig néixer al Passeig Marítim, vaig viure prop del Pont del Tren, vaig tenir estudi al Puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de hippies, al carrer del Jardí, a la Font de la Vila i, ara, a la Plaça de la Llonja, hi hem educat els nostres fills amb l’amor i la devoció a la nostra ciutat. El fet d’haver pasturat per Palma des de fa anys em fa conèixer també algunes intrahistòries. De la Pajarería Arnàiz i el tio Cipriano Arnàiz del meu amic Pere Carlos; de la papereria de Can Bibiloni els néts anaren a Mata de Jonc; avui he vist en Guillem Soler de l’ “Òptica Soler, per veure-hi be” o de Llibres Mallorca –quan era al carrer del Call, com la mostra la foto del llibre-, amb en Bernat Homar, al cel sia, sempre tan atent i disposat a la conversa, enrevoltats de llibres....
La cita amb Jaume Gual: Bar Líric a les 8,30 del matí.
M'havia aixecat amb mal de cap. I amb el regust agre de les històries que ens contàrem a l'hora de sopar. Això de plantejar alternatives, te du a haver-les de resoldre. Avui dematí, havia quedat amb en Jaume Gual, al Bar Líric, a les 8, 30. M'ha proposat si li voldria escriure el pròleg a la re-edició del seu llibre Façanes de botigues de Palma. Li he dit que sí, m'ha explicat perquè volia que fos jo, i m'he com emocionat de veure com algù fa una lectura positiva del que representes per a ell. Quan li he dit que sí, que sí, que me feia molta il·lusió, m’ha parescut que era ell qui s'emocionava i hem fet dues llagrimetes ( poètiques, no reals). Quin dos! Nostàlgics a contra-cor. Però, ja ho veuen, amb la proposta d’un amic, salvam, al manco, els mobles més valuosos dels nostres naufragis, ficticis i quotidians.....
____________________________
(Les fotografies són del llibre antic de JAUME GUAL , Façanes de botigues de Palma, que ara és re-editarà ampliat)
jcmllonja | 04 Novembre, 2007 21:56
És el turisme, estúpid!
Climent Picornell
Bill Clinton guanyà, de molt, les eleccions presidencials a Bush, pare, que creia que la seva reelecció ja estava feta. Els analistes de la situació posen com a peça cabdal de la victòria de Clinton una sèrie de raons poderoses, s’era enfora, encara, de la màcula que Mònica Lewinsky no dugué a la tintoreria. James Carville, l’estrateg principal de la campanya presidencial, l’any 1992, havia fet penjar un cartell on hi havia tres frases : “1.- Change vs. more of the same. 2.- The economy, stupid. 3.- Don’t forget health care” ( Canvi versus més del mateix; L’economia, estúpid; No t’oblidis del sistema de salut ). Eren regles mnemotècniques per a construir els discursos del candidat. Clinton va fer tala damunt la recessió econòmica, mentre Bush optava per la política internacional –la caiguda del mur de Berlín, la primera guerra d’Iraq...-; malgrat els índex a favor de Bush, Clinton guanyà. A partir de llavors es sacralitzaren les línies mestres d’aquestes eleccions i la frase –que, en un principi, no duia verb- ha quedat com un clàssic: “És l’economia, estúpid”.
Un slogan que condensa el fet de què als electors no els han d’embullar, sinó enviar-los missatges concrets que aconsegueixin arribar a les seves prioritats, i es coneix que les més importants són les seves preocupacions econòmiques, el dia a dia, no les promeses buides o els grans fets de la política internacional.
Però ara ja se n’abusa, tothom en fa un títol amb “l’estúpid” de colofó. “És la desigualtat, estúpid”; “És la corrupció, estúpid”; “És l’euro, estúpid”; “És Iraq, estúpid”; “És el preu, estúpid”; “És la informació, estúpid”; “És la política, estúpid”; “És l’estratègia, estúpid”; “És Internet, estúpid”; “És la secundària, estúpid”; “És el petroli, estúpid”; “És la cultura, estúpid”; “És ‘el que sigui’, estúpid” i així, ad nauseam, es va repetint l’ús de la fórmula. Com si fent-ne un ús indiscriminat d’aquesta formulació, amb l’afegitó de l’estupidesa, se’n desprengués, per força, que un arriba a definir i a destriar el que és “realment” important, i a més, assegurar-ho amb l´èxit que va beneir Clinton. L’han usada, R. Galli ( “És l’ètica, estúpid”), Noam Chomsky ( “És l’imperialisme, estúpid”) o Jenny Dussheck a la revista Nature ( “És l’ecologia, estúpid”). Ja ho veuen, el que fa la popularitat d’una citació recent: “És el canvi climàtic, estúpid”, la podríem enviar amb un doble missatge a Rajoy i al seu cosí.
N’hi ha més. “És la força de treball, estúpid”; “És l’atzar, estúpid”; “És el nacionalisme, estúpid”; “És el somni americà, estúpid”; es fan ja variacions introductòries o modificacions sobre el mateix tema: “(No) és l’economia, estúpid” o “És l’economia (xinesa), estúpid”. En una paraula: “És la incompetència, estúpid”.
Servidor li ha agafat com a mania. I això que no estic d’acord amb la defensora del lector, del diari La Vanguardia, que hagué de sortir a demanar excuses ja que un redactor seu havia titulat una de les seves cròniques: “Es el toreo, estúpidos”, i alguns dels seus lectors es sentiren ofesos, encara que el diari havia utilitzat la fórmula diverses vegades per a d’altres temes. No fa gaire G. Pontón, l’editor de Crítica, publicava a El País, un article sobre la Fira del llibre de Frankfurt i el seu Homage to Catalonia ( “¡ Es la ciencia, estúpido !” ) sense fer cap referència ni a Clinton, ni a Carville, la qual cosa ja dóna la dimensió de què la gent sobreentén d’on ve i en quin sentit s’usa la citació estupiditària.
“I el turisme, estúpid?” Em demanaran vostès. “No l’ ha posada al títol de l’article? No cau vostè, també, amb la carrincloneria d’usar-la i malmenar-la, com altres?” Inquirirà un lector espavilat. Que es pensaven, que l’article anava de turisme? Idò, no. “Pot ser una estratègia per a subratllar que l’important, la cosa a tenir en compte per damunt qualsevol altre, a Balears, és el turisme?” Idò, tampoc. És una esca. L’article, com han vist, tracta del malbaratament de l’ús de la forma “És ( qualsevol cosa), estúpid !” L’exemple de turisme, era una boutade. Parlar avui en dia de turisme em produeix com a cansament, per a un servidor, és fer un discurs caduc. I hom es sent un poc estúpid, la veritat. Si l’hagués dita en Celestí Alomar, el que fou conseller de turisme en el primer pacte de progrés, encara. O si l’haguessin bramulada els hotelers anti-ecotaxistes -“És el turisme, estúpids!”- tendria un sentit absolutament diferent. Però ara... “Parlam el mateix llenguatge, els hotelers que el Govern...” diu el president de la federació hotelera actual, Antoni Horrach. Per remarcar-ho, la consellera de Turisme del Consell Insular de Mallorca, com si repetís mentalment un cartell que el president Antich hagués fet penjar i aprendre a tot el seu govern, ho diu: “Todos hemos madurado y somos conscientes de que el turismo es la más importante industria que tenemos y lo tiene que seguir siendo...” És el discurs únic, referit al turisme. Poc discurs, per a una cosa tan important. Però claríssim. No sé si els meus col·legues Eugeni Aguiló i Antoni Riera, coordinadors del nou “Llibre blanc del turisme” trobaran coses noves a dir, respecte de l’antic, si s’apunten a aquest nou maridatge. És com retornar a la tesi de “La fi de la història...” de Francis Fukuyama, però en petit, com tot a Mallorca. Se’n recorden ? És allò de que “s’ha acabat el socialisme polític i les utopies, tot és capitalisme liberal: s’ha acabat la història”. “És l’avorriment, estúpid!”, sent una veu, gens interior.
(Les imatges són originals de GUILLEM MUDOY. Podeu veure la sèria completa aquí )
« | Novembre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |