Climent Picornell

ANOTACIONS A LA MOLESKINE: CIUTAT O PART FORANA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2007 09:05

Anotacions a la moleskine: Ciutat o Part forana ?

Climent Picornell

Ciutats mitjanes. És un mite del segle XXI que a les grans ciutats s’hi colga la moda i l’avantguarda, la modernitat. Però dins l’altre mite oposat, el de la postmodernitat, i a l’era d’Internet, tothom es pensa que pot guardar la caixa de les novetats. Això passa molt a les ciutats no massa grosses, mitjanes, ben comunicades, on els seus habitants es creuen més que mai tocar amb un dit al cel, sense el sedàs necessari de crítics impertinents. Vegeu l’exemple. Vaig a un concert, comença amb un “Preludi”, per a xilofon i ximbomba sola; “Obertura” per a bombo i telèfon mòbil, etc... Al final cau un orgue barroc, portatiu, damunt un porc negre, amb un simulacre de fer matances, mentre dos balladors comencen un pas del bolero de s’hort d’en Boira. “Conclusió”, el director es gira i metralla el públic. Aquest, enardit, fa mambelletes a  més no poder. Una “moderna”, de sempre, comenta: “Ai, Palma ja pareix Berlín”.

 

("Dins el llit"  d'HENRY de TOULOUSE-LAUTREC )

La Sibil·la emprenyada. El poble no arriba als dos mil habitants. El metge, suec, agrana l’acera davant la seva consulta; ulleretes fines, em somriu. Una homosexual, lesbiana, casada, du el seu fill a l’escola de ca ses monges, de Sant Vicenç de Paül. Al forn, em comenten que “a una que cantava la Sibil·la l’ha embarassada un moro”.

Amor impropi? Una parella. Ell fa un porro i ella du un tatuatge a l’esquena prop de la regata del cul, que quasi mostra. Els dos són personatges grassos. Són a vorera de mar, a Palma, al moll on surten les ‘golondrines’ ( una d’elles “Crucero Marco Polo”, que s’havien pensat!). Duen una nineta petitona dins un cotxet i la mare, supòs, li dóna un biberó. Ell, mentre, tira un volantinet a la mar, bruta i oliosa, per mirar de treure qualque llisa, crec. Al cap de poc, ell li dóna la ginya a ella, agafa la nina i li fa moixonies amb molt d’amor. Vista la postal em sorprenc de la tendresa d’aquell ‘homonot’, que, em torn a sorprendre, em pareixia impròpia. No sé... per la ‘fatxa’.  Però, no; fa riure a la nineta, talment un pare ‘carinyós’. Mentre, molt a prop,  passa una parella, els dos mudats i prims. Ell li diu a ella, amb convenciment: “Para afrontar el destino hay que tener mucho valor. No basta con mirar lo que viene”.

Màrfegues d’alga. “Ma mare no va voler mai que els missatges de la possessió dormissin damunt la palla, ni que s’hi fessin una màrfega mal feta. Va fer fer uns llitets, més estrets, i un matalassos d’alga de la mar, que no criava ni puces, ni polls. Damunt el forn, hi havia una sala calenta, allà hi dormien aquells nins. Perquè eren nins, de sis anys per amunt, que te creus que això del treball infantil, aquí no n’hi havia? Feien llàstima. Els més vells,  pastors i oguers, els feien bromes pesades i de mal gust, la llenya damunt. Un pic, a un nin que l’oguer l’havia agafada amb ell, i li feia malfraig constantment, aquell ninet cansat de rebre, un dia que l’oguer dormia devora el foc, agafà les esmolles que havien quedades dins el caliu i li estenallà el nas, amb el ferro calent, vermell rabent. Li quedaren aferrades, s’aixecà amb un bel i les duia penja que penja. Quan li caigueren hi havia mig nas aferrat i l’altre socarrimat a cada banda. Són històries de la mala Mallorca, de la Mallorca de la fam, n’hi ha que es creuen aquell bucolisme estentís i tanmateix, ha estat com sempre. Com ara”.

Orientació professional. El retorn a la Ciutat sempre s’ha de fer amb una certa adequació, perquè no sigui  molest, ni dolorós. Hi ha, com en tot, un punt d’inflexió, un punt a partir del qual ja podem dir: ja hi som. Sempre, però, és trepidant i absolut, no diguem mentides. Pel carrer em parlava no sé qui pel ‘telefonino’, a casa li diem així al mòbil, italianitzant, no devia ser molt important perquè escoltava molt més una nina que anava davant meu, amb la seva mare: “Cuándo sea mayor, mamá, quiero ser para-psicóloga; no psicóloga: para-psicóloga”. Em vaig fotre a riure, a esclafits. Ja anava bé ella, veia molt més futur venent fum, com aquests endevinadors de les televisions,  que llum, fent de bon professional. La vocació ben entesa no necessita passar pel servei d’orientació. Ja som a Ciutat. Ja nedam.

 

( "Al·lota decadent" de Ramon Casas )

Corpus i Marihuana. A la madona de Son Gorreó l’havia anada a veure la Guàrdia Civil. La bona dona per la festa del Corpus, que ara la fan en diumenge,  i a instàncies del batle i el rector, que volien el poble engalanat, havia fet treure a la jornalera dos cossiols defora, davant ca seva. Massa ell, mentre seia a la fresca dins un balancí, el cabo de la Guàrdia Civil, la va visitar i li va dir: “Madona, convendría que entrase estos tiestos.” “I ara? I són tan verds i van tan bons... el meu nét els ve a regar cada setmana”. “Entre las macetas. Impiden el paso.” No li va voler dir que havia tret a defora dos plantosos cossiols amb dos enormes exemplars de cànnabis, altrament ‘herba’ o marihuana”. “Me sap greu, perquè teníem el mateix nom”. Ella era Maria. Idò, coses com aquestes, de la part forana. Un lloc de Mallorca on, segons els de Ciutat, hi habita la gent que menja cada dia frit de freixura.

Pensador de capçalera. Feim la passejada, peripatètica, pel puig de Sant Pere i sa Feixina. Va amb ulleres de cul de tassó, sandàlies de frare-llec, fumant Marlboro compulsivament. Pens : mira aquest filòsof, com els poetes, tancats dins ells mateixos. Com nosaltres, petits submóns, ‘chaperos’ de la lletra i el pensament, barallats sempre,  amb les nostres sectes excloents d’amics i enemics, bandes suburbials, que no sabem res del que passa realment. O sí. O no. Nogensmenys, àdhuc ( feia estona que no ho escrivia, abans s’usava molt), ell és el meu pensador de capçalera, qui, a més de fixar-se en l’amor de les tres taronges, també repara molt en els llinatges de la gent, les herències -les genètiques i  les altres-, els negocis familiars, les semblances socials...   “A Catalunya per triomfar han hagut de triomfar, abans, els teus avantpassats. De primera generació, ningú. Em referesc als escriptors”. No hi podia faltar la sentència, absoluta i certa: “Els nostres dos enemics són la supèrbia i l’adulació. La primera ens fa cometre tots els nostres errors i per a la segona no estam preparats, tots hi sucumbim.”

 

 

 

 

EL MILLOR BOLET DE MALLORCA: L'ESCLATA-SANG? EL PICORNELL. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Octubre, 2007 15:49

 

El millor bolet de Mallorca : l’esclata-sang, el picornell...?

Climent Picornell

Passen els estols enormes d’estornells dibuixant aquelles figures en el cel, ha plogut a batzegades, un al·lotet s’ha suïcidat dins una tanca d’ametlers, la connexió a Internet és ara de tres megas, la vida, malgrat tot, continua. És hora d’anar a la garriga a veure si despunten els bolets per dins la fullaca. Els estalviaré allò de les olors de terra i el comellars ombrívols.

El millor bolet de Mallorca és el picornell. Més que xauvinisme, picornellisme. Disculpin. Però vaig ser un servidor qui feu la pregunta : “quin és el millor bolet, el més bo?” Aquí la cosa se mogué, però no massa. Per a mon pare, que era el Picornell gran, el millor bolet, sense cap dubte, era la gírgola de card. Per damunt qualsevol altre. I venim de família de cercadors, micòfags declarats. És ver que després venia l’altra part de la lletania: els esclata-sangs torrats, són bons també, i fregits amb carn magre, més que amb llom; o les blaves i cogomes –“pugomes” deia ell- dins les sopes escaldades van d’allò millor. Els gustos no varien molt. Mestre Tomeu “Palloler”, veïnat nostre, tengué sempre al seu corral tocons de figuera, trossos de tronc, als quals regava generosament perquè li feien gírgoles,  com les de poll, que abans només eren a voreres de torrents o per devers Lluc. “Al tanto, però: davant un bon ‘aguiat’ amb picornells, que se llevin els demés ». “Ara anam”. M’ho deien per fer conya, però tampoc tanta.

A Catalunya tenen  l’Ou de Reig com el rei dels bolets. Aquí la cosa fluctua entre els esclata-sangs, les gírgoles de poll i figuera, els picornells –els grocs i els blancs o peluts-, les blaves i les cogomes. En aquestes qüestions de rànkings la cosa va un poc dins els gustos personals, però un s’ha de banyar ( ja tenc dit que la millor ametla és la ‘verdereta’ i la millor figa la ‘bordissot negra’). Com quasi sempre en aquestes qüestions, vaig anar a parar a la meva bíblia boletaire: “Els bolets de les illes Balears” de Josep Lleonard Siquier i Carles Constantino. Un llibre, el meu exemplar, ja atrotinat de tant d’usar-lo. Allà hi ha una valoració, que ara els reproduiré,  referida als bolets que es troben amb més freqüència, també hi ha notícia d’alguns altres, excel·lents,  però que es troben més rarament ( com la tòfona, la llenega o un tipus de  pixacà, Boletus aereus). Amb la màxima categoria, tres forquetes o molt bons: esclata-sang, gírgola de poll i de figuera, gírgola de card i  picornell  De la categoria de dues forquetes, bons: blaves, xampinyons silvestres, cogomes, “senyorites” o gírgoles de mata, gírgoles d’estepa ( els fredolics catalans)  i  picornells blancs o peluts, com diuen al meu poble, llengües bovines ( ho pronuncien “llengos buines”).

Els esclata-sangs ja tenen la seva parafernàlia escrita i l’alabança a la seva excelsa polivalència –torrats, fregits i aguisats- en canvi aquests altres bolets no tant, perquè són més absents de les taules dels restaurants, tot i que ara, amb la beneïda globalització, podem menjar bolets tot l’any. Per exemple, aquest estiu vaig aguisar “picornells polonesos i russos”, no eren tan bons com els mallorquins però els recordaven. Deia que ara a qualsevol supermercat es poden comprar gírgoles fresques variades, després que el xampinyó domesticat, de granja,  hagués regnat en les nostres botigues. Des de “Trompetes de la mort” al “Shitake” de fa dos dies. I si volen més  varietat, vagin a El Corte Inglés, o a can Llorenç Cerdà de Porreres, que ens recorda un altre Llorenç, Petràs, amb la seva espectacular parada al mercat de La Boqueria de Barcelona. Empotats, hi ha de tot, i secs, quasi tot el que es pot assecar.

Però érem al picornell, un bolet de tres forquetes. Tots vostès el deuen conèixer el picornell, Cantharellus cibarius, del grec “kántaros” que vol dir això, càntir,  amb la seva forma d’embut i “cibarius”, comestible, que es pot menjar. El picornell és cosmopolita, creix a tots els continents. És el rossinyol català i el “rebozuelo” castellà. De color groc-ataronjat, fa una oloreta agradable, un poc afruitada, i la seva carn és forteta, per això s’ha de cuinar, sempre poc a poc, deixa un regust dolcenc. No s’hauria de rentar, perquè perd quasi tot el sabor, s’ha de fer net amb un pedaç o amb un raspallet o amb un ganivetet. Es conserva bé perquè mai té cucs i es pot assecar, per això és també “cama-seca”. Comunica i absorbeix bé els gustos, en una simbiosi perfecta, per aquest motiu va bé a aguisats, escaldums, arrossos. Ara, però,  en la cuina contemporània el trobareu a saltejats, truites, a patés o lligat amb foie, a mousses, el m’han oferit cru en carpaccio o dins ensalades. Antoni Pinya suggereix les panades de pèsols i picornells peluts o el suquet de sobrassada amb cames-seques. El preferesc aguisat i sempre fet a poc foc i poc a poc; el picornell si el cuinen ràpidament i amb molt de foc s’enfada i torna  pitjor que xiclet. L’espècie Cantharellus lutescens, picornell de càrritx, camagroc a Catalunya, és més dolça, l’he provada a postres. Els picornells blancs o peluts, Hydnum repandum principalment, també coneguts com llengües de vaca, perquè ho semblen morfològicament, tenen com unes pues davall, semblants a la llengua de bou,  tot i que són bons, de tallada que has de mossegar, estan a un esglaó per davall del picornell groguenc. A una plana web: “Per als micòlegs distingits és la perfecció feta bolet i això que ni ha un parell de cents de mils”.

Per rompre el picornellisme, en aquesta història de bolets, els contaré la nostra particular “grande bouffe” que férem per inciativa d’en Miquel Capellà: un sopar monogràfic de tòfona blanca. La tòfona és el diamant de la cuina ( Brillat Savarin dixit a La Fisiologia del Gust, 1825). I la blanca el diamant de més quirats. Les fires on es ven o subhasta el “tartufo bianco” al nord d’Itàlia són un vertader espectacle. Aquestes tòfones, les més grosses poden  valer un parell de milions de les antigues pessetes, són d’un aroma i un gust incommensurable. En Miquel comprà una tòfona blanca, com el puny, un pic comprada, la posà dins un pot amb l’arròs que després es cuinaria perquè ja anàs agafant el seu aroma. Es va fer un risotto amb làmines de tòfona i uns ous fregits amb “tartufo bianco” rallat, a més d’un tàrtar de vedella adobat i empolsat amb el bolet. La casa on hi férem la sopada, al cap de dos mesos encara era perfumada.

Ara ve de bon de veres el temps de bolets, i s’afegeix una més de les preguntes o afirmacions crucials de la calenda de la mallorquinitat, juntament a “Que plourà avui?” o  “Quin estiu més sobrat!”  Quan arriba aquest temps i ha fet dues o tres plogudes, la pregunta ritual és: “Que sortiran esclata-sangs?” O “Que ja hi ha blaves?” O “Han rebentat les gírgoles?” Es demana als qui van per dins pinars, garrigues o alzinars, al Mercat de l’Olivar ja fa temps que n’hi ha. Però no es tracta d’això. Ni val la broma que fa ma mare: que ella n’ha trobat un parell o tres de grossos. De picornells, es refereix. Els millors, no ho he dit, són els tendres, els vells –com un servidor- tornen agres.

APUNTS SOBRE PREMSA EN CATALÀ A MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Octubre, 2007 19:24

 

Apunts sobre premsa en català a Mallorca ( 300 “Pòrtula”, 50 “Sud de Mallorca”, “Cap Vermell” on line...)

Climent Picornell

L’espai comunicacional, entès com el territori on s’aboquen les portes o finestres, els ulls i l’enteniment que els individus usam per tenir present el que passa al món (també al nostre costat) s’ha modificat amb rapidesa. La televisió i els diaris continuen essent els més importants agents vehiculadors de notícies, excessivament “globalitzades”: sabem molt del que està passant a la Xina i, a vegades, res del que passa a veïnat. Com exemple d’aquests canvis, ja veiem més de quatre hores de televisió cada dia o anam molt per darrera dels belgues, que es passen quasi una hora llegint diaris, quan aquí només hi dedicam 15 minutets. A aquest panorama s’hi han afegit amb molta de força dues tipologies comunicacionals: Internet ( que inclou també la lectura de premsa en format digital, però amb noves propostes, com els blogs personals o els ciberdiaris, només d’edició digital, sense paper) i la premsa impresa de distribució gratuïta. Les planes web periodístiques a l’estat espanyol, l’any passat s’incrementaren en un 25 % i la quota de mercat dels diaris gratuïts és impressionant, el 20 % a Europa, a l’estat espanyol el 55 %.

Ara bé, l’interès per les notícies i les preocupacions de la gent mantenen els territoris propers com una referència ineludible. Juntament al  caire internacional i estatal, que hom pot veure i sentir repetides vegades a molts mitjans durant el dia, les notícies de caire “regional” o “local”, són presents dins els mitjans d’un determinat territori amb menys intensitat i, com més petit es fa, ja no hi tenen  cabuda. Per tant, a més dels mitjans anomenats d’abast estatal (altrament dit “nacional”), o  regional, s’ha de tenir esment dels mitjans comunicatius amb notícies de comarques,  pobles i municipis propers. Són el que en diuen a Catalunya “premsa comarcal” o aquí a Mallorca anomenam “premsa forana”. Coexisteixen i evolucionen conjuntament en aquesta reordenació de l’espai comunicacional global contemporani. És  aquest un nou espai que es redibuixa (per exemple, l’Asahi Shimbum,  el diari més gran del món, 10 milions d’exemplars de tiratge, fa maniobres a Internet i cerca aliances amb mitjans locals), es conformen “regions mundials”, molt lligades a les llengües majoritàries, però, i aquest “però” s’ha de fer notar,  coexistint amb mitjans d’abast regional o local ( l’escala “local” fluctua,  als USA pot significar abastir 10 milions de persones: una emissora o un diari d’una gran ciutat). Aquest serà l’espai comunicacional que ja es perfila: els grans mitjans ( en paper, per ones hertzianes, per satèl·lit, per TDT, per mitjans digitals, per Internet...) i els d’abast intermedi ( amb les mateixes plataformes) juntament amb els locals, als quals les noves tecnologies els obrin estimulants oportunitats.

 

M’interessa reflexionar sobre la vitalitat de la premsa en català i com es va adaptant a les noves circumstàncies, malgrat ser una premsa d’escala petita que ha de coexistir amb gegants “mal lletats”, per dir-ho en termes de mercat; no podem esperar massa concessions dels mitjans comunicacionals fets amb llengües majoritàries, abocats a augmentar desaforadament les seves quotes de fidelitat. Però bé. Després de fites memorables, en diré només dues -l’aparició de TV3, tot esmentant Voltor que la feu possible a Mallorca o el Diari de Balears el primer en català a les illes-, la premsa en la nostra llengua no ha estat aliena a aquests moviments. No en faré, ni puc, una anàlisi pormenoritzada, per això em limitaré aquí a fer dos apunts sobre la premsa forana de Mallorca. Són publicacions d’abast local –d’una petita ciutat ( l’històric Felanitx), d’un municipi ( Llucmajor de Pinte en ample) o d’una comarca ( com Sa Plaça –d’Inca fins a Sa Pobla- o La Veu de Sóller -Deià, Fornalutx, Escorca i Bunyola-). El cas de Manacor, amb cinc setmanaris, marca una vitalitat envejable. Són de factura molt desigual –hi ha algunes estructures professionals i moltes altres voluntaristes-, unes publicacions són gratuïtes, altres de subscripció o de venda- algunes amb vida curta, altres amb vida llarga ( aprofit per donar l’enhorabona a la revista Pòrtula, del terme de Marratxí,  pel seu nº 300 i al seu director Biel Massot i al consell de redacció ) ; noves aparicions ( IncAvui) i desaparicions. O noves reestructuracions: Cap Vermell deixà de sortir en paper, ara surt només en format electrònic: Cap Vermell revista digital de Capdepera i Cala Rajada, la qual cosa li permet optar a una plana web molt dinàmica. Aquestes planes web associades tenen enormes possibilitats comunicatives,  amb foros, amb xats, amb noticiaris instantanis, com fan ja altres –si em permeten l’expressió-  Portals forans digitals”, dels quals caldria fer-ne ja un inventari ( per exemple: Es Binerbo o Lloritans.com ). Deia que em limitaria a la premsa forana, però sense deixar de fer esment,  i deixar-ho per un altre dia, de la necessitat de tenir, també, bons ciberdiaris en català d’abast general, però han de ser diaris, o l’oportunitat d’estimular publicacions gratuïtes, en la nostra llengua, no com algunes d’ara i aquí que només hi tenen el títol, (i se mengen el pastís publicitari, mentre gratuïts comarcals de gran tiratge en català - L’Observador del Pla de Mallorca o El Sud de Mallorca, que ha fet recentment el 50- sobreviuen marginats per la publicitat institucional).

En fi, que tot aquest rebombori afecta també a la nostra premsa forana, comarcal o local. Per arribar a la gent, és cert que durant anys s’haurà de menester el format en paper -una de les despeses fonamentals d’aquestes empreses- perquè molts dels nostres habitants no tendran mai  ordinador, però el format digital va penetrant i és, a Mallorca i en català, d’un dinamisme excepcional. Així l’”Associació de Premsa Forana de Mallorca” reuneix una cinquantena de revistes,  n ‘hi ha d’altres que no en formen part ( com Punt Informatiu de Pollença ). Entre totes es pot calcular que un  50% de la població mallorquina és lectora d’alguna d’aquestes publicacions. Edita més de 110.000 exemplars mensuals, 1.700.000 exemplars anuals amb 40.000 pàgines diferents –la pràctica totalitat en català-, prop de 1.000 persones hi fan alguna feina,  moltes sense cobrar res a canvi i amb poca estructura comercial publicitària. Professionalització, tecnificació i suport digital apunten cap al futur d’aquesta tipologia de premsa, sense que cessi el voluntarisme, ànima i motor d’aquest fenomen remarcable. En aquest caire “local” , diaris, emissores de ràdio i televisió – moltes d’elles digitals-, Internet i premsa gratuïta, també hi són. Del Diari de Balears a l’Informatiu Balear -tants d’anys fent informació amb la nostra llengua- a  TV3 i les nostres televisions, IB3 i TV de Mallorca, Canal 4, Localia Inca, M7 , tot passant per les ràdios -hauríem de fer pegar un salt  a Somiseremràdio i fer esment a les ràdios locals com Titoieta o l’exemplar ràdio Capdepera o les més potents IB3 ràdio i Ona Mallorca ràdio conformen una part de l’espai comunicacional en català.. Dins el seu vessant illenc, la nostra premsa forana, moderna i ben feta, té unes possibilitats de futur enormes, és ver que s’hauran de “dimensionar” les seves empreses, però les oportunitats són moltes més de les que els mateixos que les fan se pensen, encara que conec també les dificultats. Per augmentar el seu poc ressò entre els “palmesanos”, com sempre, preuats de si mateixos i orgullosos del que ignoren, caldria una acció potent per fer ‘visibles’ a més gent algunes d’aquestes 40.000 pàgines foranes. Però sobretot no val acoquinar-se per haver de conviure, de mala manera, amb gegants comunicacionals que esdevenen, cada dos per tres, més que gegants, ogres.

__________________________

Imatges de PEP TORRO

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb