Climent Picornell

ERIÇONS ATROPELLATS. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2007 15:04

(Dalt del Turó)

Eriçons atropellats

Climent Picornell

Les primeres plogudes de setembre, algunes d’elles generoses i amb tronada incorporada, deixondeixen els pinars de la seva letargia estival. Llampúdols, aladerns i mata-selves ho coneixen tot-d’una, el seu fullam verdeja i agafa brillantor. Fins i tot les estepes que havien arreveixinat les fulles, ara, les despleguen.

L’aigua neteja teulades i canals, de branquillons, plomes, butzetes mortes, terra roja i excrements d’ocells i prepara solcs i conductes per a la recollida d’aigua del cel dins les cisternes. Aigua del cel i res pus; si de cas un poc d’aquell lleixiu que venen a l’apotecaria
 

("Abellerols". Fotografia de Sebastià Torrens )

Dins el pinar d’En Simona hi trob l’amo en Toni “Micolau” assegut damunt una paret seca esbaldregada, panteixant. “Que no estau bé?” “Darrerament me cans molt i tenc la panxa molt inflada, estic mal-a-pler. M’han fet proves i proves, he sentit als meus fills dir-se una paraula que no m’agrada gens: càncer. Però jo estic segur que estic enfitat. Ho vaig dir a sa meva nora, que és infermera i me va dir: ‘Enfi... què?’ Un temps desenfitaven molt”. “Jo ho sentia dir”, li coment. “A mi em desenfitaren, de nin i de casat, també. Me feien allargar en terra, damunt una flassada i sa desenfitadora, na  Joana ”Potó” o na Tonina “Lleca”, me feien  com unes fregues, no sé si me posaven com un oli per damunt el ventre i s’inflor se n’anava. Al senyor de Son Pronco els metges l’havien ‘bondonat’, donat per mort, i hi va anar en Tomàs “Des Vi” i el va desenfitar, i vaja, va anar més fresc que una cama-roja. Da tan agraït que li va estar –en Tomás no volgué cobrar res- li regalà una quarterada de terra bona. Una quarterada!”

Tot el temps que parla l’amo en Toni, el seu canet plorinya i aixeca les orelles, és com un ca rater, entravessat d’eriçoner, amb el paladar de clapes negres. “Ara mirava d’aplegar un eriçó, o dos. Un pic, no t’ho creuràs, vàrem anar a caçar eriçons en Toni “Blanquet”, es “Ros Guillemino” i jo. En duguérem vint-i vuit. Vint magrel·los i vuit ben grassos. Els grassos tenien el cau prop de sa vaqueria d’en “Topell” i allà, se coneix que menjaven pinso de ses vaques. Es Ros Guillemino, digué: ‘Jo d’aquests no en vull, són eriçons de pienso. No faig comptes menjar-ne.’ I en arribar a la vila els va regalar a n’en Ferro aquell que viu per allà baix. Quan ja tornàvem, el ca va ‘cantar’ un eriçó dins una caseta. Aquells dos –que això del caçar els duia com a locos- tomen ses portes i encalça-que-t’encalça s’eriçó dins sa caseta, plena de pols i un carro vell. Tot dos són morts, a un li tallaren una cama per mor des sucre i a s’altre el trobaren, feia dues o tres setmanes que era mort... en aquella caseta del puig d’En Baldiri.”

Acab la meva passejada amb la sensació d’etnòleg d’acadèmia o d’arqueòleg amateur a la recerca de les petjades de quan era nin, dins la bimbolla metafòrica dels eriçons. Un pic en vaig voler menjar, per saber què era i com -en la Mallorca pobre de la postguerra, abans de la baldor de la Mallorca turística- la gent de fora vila pellucava proteïnes d’allà on podia. Els inflaren amb una canyeta per un garró i els animalons pareixien  bolles enrevoltades d’espines, amb aquell nassarrí de pallasso, els feren nets i, després, uns aguisats i altres torrats. Pareixia conill-de-rata –una de les menges preferides de la meva padrina “Ferrera”- tan afeccionada a aquests animals que en tenia gàbies senceres plenes al seu corral de s’Arraval. Eren semblants als “hàmsters”,  que diuen ara. Gust mig de conill, mig de pollastre. Molts d’ossos i poca polpa.

Avui, els eriçons que més es veuen són els atropellats a les carreteres. Si puc i no fris massa, m’atur i els tir, amb quatre coces, a les voreres. Sinó, l’endemà, a més de l’eriçó mort hi ha –també morts- algun mussolet o, més rarament, qualque xoric. Vet aquí la metàfora del canvi. Ja ni ens encalça ningú: esbudellats per un cotxe sense massa mirament.

 

ALTRES JARDINS D'ALTRI. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2007 17:02


Altres Jardins d’altri

Climent Picornell

Els Jardins d’altri són composts per citacions arreplegades d’aquí i d’allà. Qui sap si, per ventura, amb poc criteri, ja que molts de pics he optat per la grolleria, només amb la voluntat de fer-me enfora de la cita embafosa i fatalment, o falsament, intel·lectual. Per demostrar-ho: “Bananas is my bussiness”,  deia Carmen Miranda  a Copacabana, 1947.

De la ràdio. Jugant amb el mite de la rutina del filòsof: “Kant només es masturbava els dijous. Ho explica no a la Crítica de la raó pura, sinó a la Crítica de la raó pràctica.” No sé ni si fa gràcia. Disculpin. També de la ràdio. Canta un grup sud-americà, no record el nom: “La mujer tiene en el pecho / dos cosas como penachos / y dos palmos más abajo / la fabríca de muchachos”  ( Ho cantaven accentuant la i,  “fabríca”). Pens en les temàtiques generals de la cultura popular : “Els fusters fan ses arades / i els ferrers fan els rampins / i ses dones fan els nins / a força de perdiuades”.

Aquesta transposició em dugué a D. Macià, un mestre d’escola felanitxer, altot, grandot i amb una veu profundíssima a qui vaig conèixer fent cursos de cant coral. No se’n perdia ni un. A més de la seva afecció, sabia tocar guitarra i tenia una especial predilecció per canviar les lletres a cançons molt conegudes. Tenia molta gràcia per fer això. Amb la música de “Clavelitos”, per exemple: “De dónde vienes mujer? / Vengo de la procesión. /  Y estas manchas ¿de qué son? / Estas manchas son de cera. / Anda vete de mi vera! /  Antes de que yo te eche. /  Que tu vienes de joder / Y estas manchas son                                                   de leche”.

Per al gran compositor de tangos E. Discepolo, “La esencia de la canción popular es que le duela a quien la escribe y al que la escucha. El dolor es parte de la vida, acaso la mayor parte...” El dolor, té vuitada, si un vol, però no resisteix la befa. Vegem-ho. Cap ritme tenia secrets per a D. Macià, a un tango conegut, dolorós, li canviava la lletra, la tornada és convertia en això que segueix: “Ai mocosota jo no te vull / perquè sempre tens el nas en remull /  Ai mocosota ja no t’estim / sempre dus un pam regalim!” ( Xim pom!, com en els tangos ).

Els tangos m’ajunten amb l’Argentina. La història es pot contar amb poques paraules. Deman qui és un homenet vell, amb gaiato decorat, ben vestidet, que cada dia ve al cafè a prendre un gelat. “Aquest és un fill d’en Toni “Rebolt”, son pare se n’anà a s’Argentina, i el fill es feu militar, arribà a General. Allà es molt conegut, va ser el qui va dir a n’el general Perón: ‘Au,  Perón ja és ben hora de que te’n vagis”. Vaig decidir que l’endemà aniria a demanar-li que opinava de n’Isabelita.

Titular de crònica d’internacional, Busch és en visita oficial: “El Tirano en Tirana”. Ja es podia haver esforçat una mica més el periodista.  Ja que som dins ‘Internacional’, com als diaris. Els taxistes, per a un amic meu, són l’única font d’informació dels corresponsals de premsa a l’estranger. Parodiant això darrer, vaig demanar a Joaquim Teixeira Gonçalves que em duia de l’Aeroport de Lisboa al meu hotel, que com anava la cosa per Portugal, sentencià resumint: “Les empreses van malament, però no s’aturen d’obrir gimnasos, per fer salut, m’entén, no?”. Totalment.

És sabut que molts mallorquins emigraren a Amèrica i a França. A Sóller als qui tornaren amb doblers els diuen “rochetons”, no sé molt bé per què. Però un d’ells, conegut meu, parla encara amb accent i li agrada intercalar paraules afarncesades. “No giris a la dreta en aquest carrer, és interdit” o “No vull anar per aquestes barriades, són dangeroses”.

Un qui no admet bromes idiomàtiques. Acuerdo del secretario Fernando Barrantes  (Juzgado de lo social nº2 de Badajoz):  “… ha llegado un oficio redactado en una extrañísima y curiosa lengua, totalmente ajena al idioma oficial de estos pagos patrios, se devuelve el mismo para que por el organismo correspondiente sea correctamente redactado y sin faltas de ortografía en el idioma oficial común de nuestra Nación, esto es, el ESPAÑOL, lengua en la que se han escrito las mejores obras de la Literatura Universal, con la que se civilizó medio mundo y practicamente hablada en todo él…”  És de fa dos dies, no és d’en temps d’en Franco. En fi, Jordi Pujol citava Quevedo en una entrevista que li feien: “Mientras haya piedras en los campos y catalanes, habrá guerra”. Caldrà recitar-los el poema de Damià Huguet “Els seguedors”. I que seguin i es posin tranquils.

O investigar la frase de Virgínia Woolf: “Cap al desembre de 1910, el caràcter humà ha canviat”. No diu si per bé. Poca cosa degué canviar  prop d’aquí. Ho dic per la sensació que li causaren els papers redactats en català a aquell homonet.

Posats a exagerar, un pregoner de festes excitat: “Tots els camins duen a Roma… i a Santa Coloma” (Home! No serà tant…)

La tenia apuntada i ha sorgit de dins una agenda vella. L’advocat Toni Coll a l’acte d’homenatge a Andreu Ferret, feia poc que era mort: “A Andrés Ferret le gustaba el mar i el mar...tini.” ( Ho deia amb una copa a la mà des de la mesa dels oradors).

________________________________________________

(Les fotografies són de PERE CARLOS.  Tempestes de Tardor.  Sa Ràpita ( Illa de Mallorca)

PREMSA GRATUÏTA I "ON-LINE", INTERNET,MICROSOFT,GOOGLE,AMAZON, "GOOGLEZON"... Climent Picornell

jcmllonja | 10 Setembre, 2007 20:16

 

 Climent Picornell amb Manuel Castells

Premsa on-line i gratuïta, Internet, Google, Microsoft, Amazon, “Googlezon”...

Climent Picornell

He passat una part de l’estiu posant al dia algunes de les meves lectures sobre la informació i la seva vehiculació dins la modernitat, en concret, el paper dels diaris i la premsa a l’era d’Internet. De les coses que he llegit els recoman “La prensa sin Gutemberg (El periodismo en la era digital)”, de Jean-François Fogel i Bruno Patiño (2007), són periodistes encarregats de la pàgina web del diari Le Monde, una bona actualització de la qüestió. El meu article en vol ser com una recensió lliure, que també m’ha permès repescar clàssics contemporanis ( un oximoron?) del tema, com Viure en Digital de Nicholas Negroponte excel·lentment traduït al català per una filla de Francesc de Borja Moll, Nina Moll i  Nadal Batle, que prest farà deu anys que és mort,  o “La seducció de les noves tecnologies” de Llorenç Valverde, per cert, sé que ha acabat un nou llibre, amb pròleg de Manuel Castells, del qual, de Castells, un no es pot despendre del tres volums de La era de la información.

Tot, però, fa molta via i canvia amb una rapidesa brutal. Tant, que les discussions que avui en dia tenim sobre si els diaris on-line o els diaris gratuïts arraconaran definitivament la premsa escrita o, com a mínim, la premsa escrita de pagament, no poden separar-se de la història recent del que ha esdevingut Internet. Ted Turner (fundador de la CNN, cadena de TV que només emet notícies) ja pronosticava la fi dels diaris per a  2001. Els de Microsoft anuncien reiteradament la fi dels diaris de paper pels voltants de 2016 (“Veig morts al meu costat”, sol dir un directiu seu quan veu editors de premsa). En fi, M. Crichton , l’autor de Parc Juràssic, opina que “els diaris seran la següent espècie a extingir-se”, o la frontera de l’any 2011, que una comissió europea preveu que serà la fi de la premsa de pagament. Tot plegat adoba aquesta  rumorologia, amb fonament, de què la premsa escrita va de rota batuda, encara que la seva potència és enorme, el seu poder d’adaptació tècnica elevat i el seu poder financer els permet crear grups multimèdia més àgils. Poderosos, però no tant com abans. Abans,  de l’aparició fundacional d’Arpanet, o de quan Tim Berners-Lee, 1989, creà el WWW o Marc Andersen el Mosaic, que donà pas al navegador Netscape 1.0, el 1994 o quan surt Google a finals de 1998. En aquest cas que tractam,  la data inicial és la del 19 de gener de 1994, quan apareix el primer periòdic on-line: Palo Alto Weekly. D’aquí als 70 milions de blogs existents avui o a les 100 milions de visites diàries que té l’enciclopèdia Wikipedia, o que tots els diaris de paper tenen versió on-line- el Diari de Balears va ser dels primers- han transcorregut, no un parell d’anys, sinó una o dues eres de la història de la comunicació.

 

 

No és la meva intenció dissertar ara sobre el nou paper de la premsa en l’era d’Internet, sinó fer present que el nou discurs sobre la crisi de la premsa escrita i pagada és una realitat, contra la qual han reaccionat els mateixos diaris, primer fabricant les seves pàgines web amb el seus diaris on-line, amb els dubtes de si han de ser de franc o de pagament (l’exemple del fracàs de l’experiència d’EL PAIS on-line pagant -esmenada posteriorment-, s’ensenya a les facultats) i després,  responent a l’agressió comercial que els suposava la premsa gratuïta, que s’encamellava als primers llocs de difusió, generant -els mateixos diaris de pagament- diaris gratuïts propis, quan molt poc abans demanaven la seva limitació, quasi prohibició. En una paraula, apareixen noves condicions que canvien el fons i la forma. Vull dir amb això que com en el cas de l’invent del “Space Command 400 Remote Control”, per Robert Adler l’any 1956 (el comandament a distància de TV),  aquest aparatet va determinar no només “com” es veia la televisió sinó “què” es veia i com es refeien els programes i els anuncis, és a dir, hi ha un abans i un després d’una invenció tecnològica. Amb aquesta qüestió em referesc al nou discurs que s’ha sobreposat a aquests canvis, que versa sobre si el nou model de premsa que apareix té o no la seriositat, l’ètica, el contrastament i molts d’altres suposats beneficis morals dels quals, se suposava, gaudeix la premsa tradicional. I no en parlem del blogs, vists pels periodistes tradicionalistes com els fems de la nova era: ‘què s’ha cregut la gent, que pot ser periodista qui vol ?’ Naturalment que hi ha tema. Tan els diaris gratuïts com els diaris on-line són fills del seus temps,  una era visual, -el gran McLuhan ja ens ho va avançar!-, tots dos tenen una estructura semblant, molt gràfica, la seva lectura és un exercici similar a veure la TV, poc reflexiva, i, per rematar-ho, les pàgines on-line dels diaris ja són com les altres pàgines web: permeten enllaçar, veure vídeos, entrar a xats, fòrums, redireccionaments, blogs, comprar i vendre, en una paraula, fer creure allò tan desdibuixat de la interactivitat. No vull continuar per aquest camí empedregat i dur del nou model ideològic de la premsa a Internet, però sí fer comprendre  que així com Gutemberg alliberà l’escriptura de la mà, permetent la multicòpia a impremta, Internet ha alliberat la informació de la publicació material, una nova eina tecnològica imposa canvis, evidents, però no forçosament ideològics. Malgrat això,  als intel·lectuals, no sé si orgànics, els costa acceptar-ho. Partidaris de la reflexió profunda i encalmada, no suporten el zapping per televisió, ni que Internet no tengui destins fixos, sinó recorreguts, etapes, i, per això, que la fluïdesa de trànsit dels seus visitants determinin l’èxit de les pàgines web.

 

El zapping a la TV i el pasturar per Internet són dos dels hàbits de la nostra modernitat. Sense que això es pugui tenyir de bé o de mal i sense obviar, tampoc, conseqüències com la ‘fractura digital’ entre rics i pobres, que s’agreuja. Me recorden aquests intel·lectuals “antimaquinistes i negacionistes” aquell rei grec que prohibí l’escriptura perquè pensava que la gent, amb els escrits, ja no recordaria i abandonaria la memòria o, si voleu, a aquell pintor que quan va veure el primer daguerreotip, l’antecedent de la fotografia, sentencià: “Avui la pintura ha mort”. Res d’això ha passat. Alerta, per tant,  amb les prognosis ràpides i equivocades, el regal que és Internet, una xarxa sense jerarquies massa significades, oberta, amb certa manera prop del desideràtum d’una eina gratuïta i comunitària, polivalent, és aquí i s’ha assentat. Tot i que hi ha historiadors reduccionistes que els agrada, ja, asfaltar l’esdevenir de la història futura amb apotegmes com el que la premsa va ajudar a assentar els estats-nació; Hitler, fou el que fou, ajudat per la ràdio; Kennedy guanyà Nixon amb l’ús de la televisió, ara, seguint la seqüència, hem d’esperar quina casta  d’àngel o dimoni engendrarà  Internet. Si prefereixen les disquisicions arrebossades de seriositat, podem passar a les teories de les noves esferes: de la biosfera, a la noosfera de Teilhard de Chardin o al ciberespai rebatiat com Hiperesfera per ( se’n recorden?) Regis Debray. Al manco ens dóna tema. O si prefereixen la ciència ficció,  ja n’hi ha que ho relaten: Google compra Amazon ( “Googlezon”) i s’enfronta a Microsoft, que perd. És l’argument d’ EPIC 2014, que poden veure per YouTube, “Evolving Personalized Information Construct” (EPIC) Constructe Evolutiu d’Informació Personalitzada, figura que és un element informatiu personalitzat dels usuaris de Google / Amazon en funció del que llegeixen, cerquen, envien, fotografien, compren... I si fos veritat ? I si el nou “Big brother” agafàs aquesta forma, i el l984 d’Orwell, fos el 2014 de “Googlezon”. I per què ens hem de fer por? Ara que ja sabem  que “som, bàsicament, el que cercam”.

SETEMBRE, PLOURE DAMUNT BANYAT. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2007 22:08

 

Setembre,  ploure damunt banyat.

Climent Picornell

En Jaume ha hagut de girar quan hem guaitat darrera Ferrutx. Ens ha estamanejat un venter i, bota qui bota, hem tornat a port. Ahir, en canvi, els espets pegaven a les fluixes, tant,  que ens haguérem d’aturar quan en dúiem la barca plena: un esplet d’espets.

Posta de sol dins l’aigua amb l’afegitó de la lluna que guaita ja per damunt el puig d’en Xoroi. Forma part de les litúrgies de l’estiu. Avui, però, plou dins la mar. Nedam quatre o cinc fent tertúlia, l’aigua és tèbia, la tempesta d’ahir amb vergues de llamp a balquena ha refredat l’ambient.

Tot fa una olor especial, de cosa que s’acaba. L’aigua de bimbolla quan es mescla amb l’aigua salada també fa una olor diferent. Els recordava que un temps vaig quedar anòsmic, sense olfacte, a causa d’un medicament que en receptaren i en Joan, “el Capità”, ens diu que la pitjor olor que ha sentit mai, és la de la pasta de coco, la copra, quan s’asseca, “senties una olor que s’aficava per la part alta del nas, per endins, l’olor de merda era colònia i la de morts podrint-se un perfum, inimaginable, arribava a la coberta del vaixell, sobretot els vespres, quan passavem per aquelles illes de Polinèsia, una bavarada fonda, profunda i groga... mai no he pogut eliminar-la de la meva memòria, ara quan parl, encara sent el ressò d’aquella olor”. Ell menava un vaixell, des de les illes del Pacífic fins a les factories de Palmolive a San Francisco. Servidor havia llegit que el metge menorquí Mateu Orfila, el pare de la toxicologia moderna, Traité des poisons, contava a Talleyrand, o a Metternich, que quan diseccionava cadàvers a la ‘morgue’ de París, durant el segle XIX, la mala olor era tan mala, que arribava a un límit, en el qual -com que ja no podia ser pitjor- esdevenia perfum;  el mal i el bé que es donen la mà, el ying i el yang...  “Ei, no comencis amb les teves cantories, tu...!”  “De totes les maneres, la millor olor que record dins mar”, torna a dir en Joan, “és, navegant a unes quantes milles de la costa de València, a les nits, si ve vent de terra o llevant suau, empeny un nigul d’olor de flors de taronger, pareix que sura damunt l’aigua, és una olor fresca, embruixada i enganxosa, però alegre”. En Mateu, recorda quan la seva mare l’enviava a comprar canyella mòlta, o pebre per les sobrassades al molí de sang de can Mena, molien la canyella i el pebre amb una mola estirada per un ase, la casa estava amarada d’aquelles olors... “On hi hagi en Mateu: que se llevi el cursi d’en Proust i les seves magdalenes per mullar;  aquí si que estam ben en remull, per damunt i per davall”, diu en Tomeu.

L’estiu s’acaba, la gent va i ve de Ciutat, però encara lleu tornar els horabaixes a fer el bany. La cala, cada any més esboldregada pels temporals de l’hivern, s’ha avesat a la gent durant la calor, d’aquí a poc restarà deserta. El fum tòxic de la central tèrmica d’Alcúdia fa com un plomall corb, puja per amunt i després es mantén horitzontal a una determinada alçària, fins que surt per les puntes de les badies. “Abans”, diu en Mateu, “la gent no venia a nedar aquí, ho trobava enfora, s’aturaven al xaragall del torrent de sa Jonquera Vera, bé, ara li diuen de Son Violí”; és fidel al bany, llarg, de cada dia. “He vist que heu hagut de tornar, passada la punta hi havia mala mar, ara això ja passa més, quan entren les llampugues, la mar s’emputa aviat, i es presenten els peixos més grossos”. “Jo pujava un dia una oblada i un peix espasa li pegà mossegada, fora de l’aigua, i la vaig pujar mitja”. “Ca! No exageris...” diu en Bernadí. “Gens ni mica, mira tu que em va passar ahir: estir la fluixa i hi duia un espet gros, més d’un metre, però quan el cobrava vaig veure que era un espet que se menjava un altre espet: en pujava dos! Quan els vaig tenir a bordo, vaig treure el petit de dins la boca del més gros, tenia les marques de tres mossegades. Saps que ho són de carnissers, tot és barram”. “Al ‘Caribe’ els diuen ‘barracudas’,  són com a bifos”.

Aquí fa mar vella i les ones llargues no fan nosa per nedar. “És que enguany la cosa s’ha alterat, els peixetons, jo els he vist, s’han com avançat, tot canvia; quan era nin hi havia ‘l’Anticiclón de las Azores’ i no se movia mai durant l’estiu, aquell home del temps, en Mariano Medina, saps que en tenia de poca de feina, en canvi els d’ara, tot lo dia fan mapes i mapes. Per dir-te que ni l’embat entra quan és hora. Abans, devers les dotze del migdia bufava embat i fins horabaixa tard, que s’encalmava; i quan feia fosca bufava terral, vent de terra, i així passàvem els estius. Pensa tu ara, res de res, els xalocs i tot s’han destrempats. Jo crec que hauríem de reivindicar l’anticicló de les Azores i fer un monument a l’Embat”.

  

    Quatre o cinc dones es remullen els peus dins un cocó, prop d’un escar i s’esquitxen, recitant els seus mals, que són molts. En Maties arriba i se tira a l’aigua, ens anuncia que ha tengut un fill, fruit de les relacions incestuoses amb el seu microones i comença una llarga perorata sobre el sentit del joc, la seva inutilitat, la seva justificació només en el plaer, cita Homo ludens de Johan Huizinga i tot. “Quin nivell!” Diu en Jaume. En Pep l’atura amb un altre discurs sobre el rendiment de les camisetes d’en Ronaldinho i en Messi. “També ve d’un joc, en el qual onze contra onze miren d’entrar una bolla dins una barraca. En principi no hi devia haver altres interessos, però ara...” En Tomeu torna de Ses Puntetes nedant a crawl, comenta la pàgina web on penja les seves dèries: “pneumorames perimetrals” o “primaveres en gris” ( “quan ens robin el blau, ens quedarà encara la lluna a la finestra?”) “Però ara la mar és més neta diu en Joan, jo ho conec, crec que per mor de les depuradores, és més clara, els eriçons i les nacres són els primers que ho conegueren, ara les nacres han tornat, al caló n’hi ha que fan mig metre i per fer un poalet de peix basta vagis aquí davant, vaques i serrans, això no passava, és ver que les barques arrossegadores fan mal, però la cosa millora...” “Te’n recordes quan un any a n’en Barxo, que havia fet una pescadeta de sards, li miràrem el poal i en veure que eren petits, li tirarem a la mar, això no ho has d’agafar, li diguérem; encara ara està emprenyat, però és que sards d’un quilo eren normals...”

Hi torna haver calamars, no molts, però tres o quatre per cap sí que s’agafen, “no com abans, que en duies trenta o quaranta”. Ai, abans! La lluna, que fa uns dies era al ple d’agost, s’amaga i se mostra pel mig d’un cel tavellat –“d’aquí dos dies banyat”- , els nins dels suïssos fan capficos des d’una roca bonyarruda. Més dins mar, travessen els llaüts que fluixegen, les llanxes ràpides tornen, i, encara més enllà,  arriba el darrer ‘barco’ de Menorca. Amolla el ferretó un vaixell de vela amb les seves llums dalt dels pals, altíssims, que s’engronsen amb la cadència de la mar, vella.

___________________________________

( Les il·lustracions  són   Obra recent  de  TOMEU  L'AMO )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb