Climent Picornell

LA FESOMIA DELS POBLES ( DE L'INTERIOR DE MALLORCA ). Climent Picornell

jcmllonja | 23 Agost, 2007 22:27

La fesomia dels pobles (de l’interior de Mallorca)

Climent Picornell

Recorden que, fa alguns anys, la compra de terres per part d’alemanys va desfermar, de prompte, un atzabor de comentaris i crítiques ? I que la premsa europea se’n va fer un ressò fora mida ?  Un antropòleg professional adduïa que la causa, el detonant -els alemanys feia temps que en compraven- residia en què les seves adquisicions penetraven i es generalitzaven a l’interior de l’illa. El centre, venia a dir aquest entès, és encara percebut com quelcom sagrat pels mallorquins –encara que ni ells s’en temin-, per això aquest rebuig. Era una més de les llegendes que alimenten la trola de la “Mallorca Profunda”?

Sigui o no cert, ara passa un poc el mateix amb els habitatges plurifamiliars. És ben evident que l’onada constructora que començà a la vorera de mar i als nuclis importants, s’ha traslladat cap a l’interior de l’illa, on, aquests darrers anys, el procés de construcció d’habitatges adossats i d’habitatges plurifamiliars ha sofert  un augment que pareixia incontrolable, o incontenible, segons alguns discursos falsament legalistes de l’urbanisme. Aquest procés especulatiu va fer sonar les alarmes, primer dels elements més conscienciats de la societat civil ( “Salvem allò o allò altre”) i després dels propis ajuntaments, els quals se n’han temut, que la proliferació d’aquestes tipologies d’edificació generava problemes de gestió importants, si continuaven amb aquest ritme exagerat de creixement.

L’augment de població que ha sofert l’illa de Mallorca aquests darrers deu anys ha ocasionat una dinàmica d’augment de ‘vivendes’, que, al temps que els encaria, feia que la promoció i construcció cresqués de forma paral·lela. Primer a Palma, després als nuclis principals, més tard als nuclis secundaris i finalment -amb les noves carreteres i autopistes acabades- als nuclis més petits, situats a 30 minuts, o menys, de qualsevol punt de Mallorca generador de llocs de feina. Els promotors urbanístics han vist en aquests habitatges plurifamiliars -moltes vivendes en un solar, com a finques de pisos-  l’oportunitat de posar-los en el mercat, un poc més barats que els de les zones amb més pressió compradora, i, amb el tren o amb cotxe, acostats a les zones de treball. La demanda ha respost i s’han anat multiplicant aquestes promocions a l’interior de l’illa.

 

Ara els gestors municipals s’han adonat que es propiciaven problemàtiques males de resoldre.  L’augment tan ràpid de la població crea problemes amb els serveis generals, com l’aigua, el clavegueram, la sanitat o l’educació, dimensionats per a nuclis més petits. Al mateix temps, urbanísticament parlant, aquestes tipologies edificatòries fan sorgir un canvi en els paisatges arquitectònics dels nuclis urbans, es canvia la seva fesomia. Les cases baixes que han conformat un paisatge identificatiu són contraposades a cases de diverses altàries, lluny de l’estil paisatgístic tradicional. La fisonomia arquitectònica dels nostres pobles –uns dels majors actius paisatgístics i d’identitat- se posa en entredit de forma clamorosa. I no és una qüestió d’ideologia, sinó d’eficàcia en la gestió pública; podem observar els casos d’alguns municipis governats pels mateixos partits d’esquerres o de dretes: uns van saber contenir i dosificar, uns altres han hagut de proclamar ràpidament una moratòria, a la correguda, quan se n’ha temut d’aquest creixement accelerat. En tercer lloc, els nous habitants, la majoria, no vénen  atrets per la idiosincràsia del lloc, sinó senzillament per un preu més baix; amb la qual cosa es va consolidant una població poc integrada, uns ‘nous residents’; des de parelles joves que treballen a Inca, Manacor o Palma, fins a gent major que  fuig de les condicions socials de Palma a la que veuen –en determinats barris- com una ciutat inhòspita, i van a cercar la tranquil·litat de l’interior, a més d’altra gent amb problemàtiques diverses.  No s’ha de creure que no s’integraran,  però són tipologies més urbanites, trasplantades.

Alguns ajuntaments se’n temeren ja fa temps dels problemes que els provocaven aquestes promocions urbanístiques –moltes d’elles gestionades i construïdes per empreses de fora del municipi- i proposaren moratòries o normatives restrictives al creixement d’aquest tipus. Altres, conscientment o inconscientment, no ho volgueren fer, fins que, ara, veuen que han estat el destí de moltes d’aquestes promocions de plurifamiliars. Alguns d’aquests planejaments més permissius són aprofitats per les empreses de promoció urbanística i pels constructors per fer “pressing” immobiliari. Alguns, amb les llicències concedides o en fase de tramitació, enganxats per algunes d’aquestes moratòries, podrien generar  estratègies per reclamar judicialment a les corporacions municipals. S’hauria de comprovar fins a quin punt hi tenen dret i si les llicències s’avenen amb el compliment de normatives superiors, com el Pla Territorial de Mallorca, amb alguns dels seus preceptes d’aplicació directe.

 “No volem que Porreres perdi la seva identitat com a poble amb macro-edificacions sense caràcter i gens integrades en l’entorn, com ha passat a pobles de veïnat”, diuen des de l’ajuntament, o, la batlessa de Sant Joan: “S’havia de frenar als promotors. Trobàrem prop de 300 nous pisos projectats, sense tenir en compte, uns 100 pisos més, dels quals ja s’ha donat el permís, aquest fort augment de la població per a un municipi de 1800 habitants ens va ‘asustar’”. És com fer pobles nous, però dins els pobles vells. Quasi duplicar els habitants però amb les mateixes clavegueres o amb la mateixa cabuda a les escoles.  La cosa ha tengut unes respostes bastant generalitzables: moratòries per evitar noves promocions de plurifamiliars; contenció de les llicències que s’han adjudicat; adequació del planejament urbanístic dels municipis –Normes Subsidiàries i Delimitacions de Sòl Urbà- al Pla Territorial de Mallorca (PTM). Un pic adequats els planejaments urbanístics municipals al PTM, es creu, es podria discutir fins a quin punt és cert,  que el problema no seria el mateix, ja que el PTM marca ritmes de creixement més baixos i proteccions per als nuclis rurals interiors. El problema es genera, precisament, en aquests períodes durant els quals els municipis sense el planejament urbanístic adequat al PTM hauran de mantenir les moratòries, els qui en tenen,  fins que modifiquin les seves normatives. Això és un procés que es sol allargar,  i en alguns casos no ha evitat, a temps, aquest allau d’habitatges plurifamiliars. Tenint això en compte,  s’ha de mirar escrupulosament la problemàtica afegida de les promocions que, diuen, tenen ja la llicència, o la podrien obtenir; aquestes també s’haurien de revisar, ja que sinó poden tirar per terra les intencions d’alguns ajuntaments. Convendria que el Consell Insular de Mallorca fes una acció decidida en aquest sentit, ajudant als ajuntaments interessats. No fos cosa que “un per s’altre...”


 

DAMIÀ HUGUET: PECES PER A UN COLLAGE. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2007 00:52

 

Damià Huguet: peces per a un collage

 

Climent Picornell

 

( Per a la presentació del llibre DH DAMIÀ HUGUET, Campos, Agost, 2007)

 

Els maldecaps del biguer. Ho deia ell: jo som Biguer! Faig bigues. Una petitíssima biografia, ni que fos a la solapa del llibre, s’agrairia per les joves generacions. Damià Huguet, nat a Campos, 1946-1996. Biguer. I tot això més: periodista, pintor, fotògraf, editor, activista, empresari, pare de família i... escriptor. Sobretot poeta. Però pus Call vermell, per molt que ell s’hi donava als seus començaments ( “Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa som qui dic: terra, país, Mallorca”). Tant de call vermell, -un sediment producte de la rubefacció del ferro-, provoca un d’aquests reduccionismes que fan de tap a la complexitat de l’obra d’en Damià Hi ha el perill del lloc comú, el poeta del call vermell i les tenasses. Això agrada molt als ciutadans que no saben que és i quan els ho expliques, els pareix com exòtic. Del call vermell a la panxa roja hi va només un pas.

Devots d’en Damià. ENDAMIANATS. M’agrada aquest títol, és d’un epígraf del llibre que comentam. Aquí, amics seus, endamianats, hi diuen cosa. Bernat Nadal, la notícia de l’escenificació d’ “Esquena de Ganivet” de M.A. Raió i Pep Tosar o la peça d’en Joan Perelló (“no hi ha fites, ni horitzó”, li diu l’amic). Servidor també era un devot d’en Damià Huguet. A aquesta terra nostra, que fa brostar poetes xarecs en excés i poetes excessius, també n’hi ha que tenen el do de la poesia. És un do, no cal donar-hi més voltes. I es veu que a aquest Migjorn de Mallorca hi ha bona llacor, de Blai Bonet a Santanyí, a  Miquel Bauçà a Felanitx . Devots d’en Damià, tocat pel do de la poesia.

Huguet rima amb internet. Als externs, i jo ho som,  a fora poble solen fer  qualque gràcia per cauré be. Vaig pensar, ara fa onze anys que en Damià no hi és i durant aquest lapse de temps ha esclatat això d’Internet, idò: “Huguet i Internet”. Ja n’hi havia un que ho havia pensat -no això de la rima grollera i carrinclona- sinó quin hagués estat el paper del nostre Damià en un món amb Internet. N’Andreu Manresa s’ho demana: “És viu en D@mià Huguet?” Diu que l’ha vist fa poc : “prim, alt, dret com un espàrrec a l’ombra, connectat a Internet, baixant pel·lícules i cançons”. Certament som fills del nostre temps, i en Damià l’hagués fet retre a Internet, i molt,  com ho feu amb les eines que manejà. Davant l’ordinador però, googlejant,  “adesiara entotsolat, espigolaria qui era , per on parava el seu món i la seva gent”. La lliçó d’en Damià : l’ús de les eines i dels llenguatges dels temps que ens toca viure, servant, sempre fidelitat a la seva terra. Huguet, ben cert, rima amb Internet.

Quatre traus per sargir un discurs de geografies perifèriques. Faig de geògraf ocasionalment i la feina m’ha deixat un ròssec, el meditar sobre espais i  territoris. Ni que siguin els petits o els interiors. M’agrada canar l’ànima de la gent. I un territori el delimiten les fites. No totes elles netes, algunes brutes, altres amagades, perdudes davall els batzers del temps i els desenganys. Pàtries, regions i galàxies, la geografia universal, el món i la bolla d’en Damià. Quin era el seu lloc? Per a uns : “Huguet pertanyia a la pàtria sentimental de la gran pantalla”, una pàtria, com se sap,  habitada per nòmades i malfactors ( Malle, Vigo, Antonioni, Truffaut, Visconti....). Per a altres: “Campaner de catalana casta, mallorquí de nació, patriota universalista...” Però era caparrut, se sabia pertanyent a una terra concreta, la “Terra d’aquí”. “Campos, sempre groc aspriu, verds d’home encara, lloc meu”. Voleu una brúixola més clara? Ara hauríem de dir: “voleu un GPS més precís ?” 

El sedàs dels sentiments. Però és del temps que hauria volgut parlar. Malgrat en Damià proclami : “haurem de calar foc al temps”. M’és ben igual. No m’interessen tant els onze anys que fa que no hi és,  sinó el  viure per sempre. L’escriptura entesa com un acte de supervivència, també en el cas d’en Damià. L’art com una perdurança de la vida i les persones. Me desagrada que es parli reiteradament de la humilitat d’en Damià, com si aquesta paraula disminuís el cabal de la seva obra, com si el reduïssin a un fraret de Jesús. Ell potser que ho fos –humil i bona persona- la seva obra no. Humilitat i creació és un oximoron, una espècie de contradicció. Adesiara, passejava per les esquenes dels ganivets on s’hi troben els equilibris perillosos de l’autenticitat. Malgrat manisfestàs que “un dia  té massa hores per dir la veritat”, la perdurabilitat del temps és una de les obsessions de tots els creadors.

La paradoxa huguetiana. I és aquí on sorgeix la lectura i la paràbola del meu Huguet: la paradoxa on es va veure immersa l’obra huguetiana. La tibantor entre el que era Campos i  la modernor o la postmodernor d’en Damià. El veig, braços estesos. A un la potència del lèxic popular i a l’altre la naixent cultura de masses, fent de contrapesos. Aquesta és la tensió bàsica d’en Damià Huguet: la tensió de viure entre un món que s’escola pel forat del rentador i les noves eines de la modernitat. I les dues li agradaven, en ell eren compatibles, però no en la realitat del seu voltant. Els nostres enemics no ho poden sofrir, per què els romp els esquemes als quals ens volen disminuir: és el reduccionisme de lo nostro, els indígenes de calçons amb bufes, la impermeabilitat a la tècnica i a la modernitat.


El dret a la nostàlgia. No vull dir que els pobles amb història no tenguin dret a la nostàlgia, el que es perillós és la  contemplació ineficaç del passat. Damià, posà molt d’ esment en evitar l’oblit d’aquell món tan estimat per ell: “es convertí en el seu cronista”, diu S. Verd. I feu de tot, de pare de família a periodista de primera mà. Un “Toter”. I travessà de la regió de l’il·lusió al racó del desencant, composant aquest mapa que grava el burill del  temps. “Sabem que la pressa d’abraçar el futur amb la mirada / Atura sempre el bategar d’aquesta poesia imaginada que ens venç / Mentre la vida ens mena a una existència traginada”

Un home franc. Quan Campos, i tot l’interior de Mallorca,  du camí de convertir-se en un barri residencial de Palma, un poble dormitori, pisos i més pisos, cases i mes cases... Això d’avui en dia, ben segur, seria un altre dels maldecaps d’en Damià. Com aquells que el feren anar al “cuartelillo”, o li feien perdre clients de la seva fàbrica. Tanmateix, com diu Damià Pons, “era naturalment generós, no li resultava imaginable la possibilitat d’escatimar cap esforç en benefici dels amics, de la llengua, del país” . Devia ser així. Dugué la seva malaltia amb coratge i discreció. Però “La poesia no ens estalvia l’angoixa, ni el desassossec. La poesia no ens fa immunes a la vida. La poesia no modifica el destí d’un país, ni millora les males persones...” li escriu en Lluís Maicas. Ell ho sabia, malgrat tot, remarcaria la seva franquesa i també el sentit de l’humor, que en tenia, i molt, ja que pareix que únicament hi pervivia el sentit tràgic de la vida. No.

Davant la mar a la gatzoneta.  Jugava de defensa. Però pareixia que envestia. Albert Camus sempre deia: “Tot el que se de les relacions humanes ho he après jugant a futbol”. I també pintava  la mar, flocul·lava d’un lloc a  un altre, de la galàxia a la terra d’aquí, encastats els seus móns, com un ‘cordonsillo’ damunt el pit d’un hippie. Amb les seves paradoxes, encobridores de la gran literatura. M’agrada molt imaginar-me en Damià, assegut a la gatzoneta davant la mar, és la meva imatge refugi: “La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge, / Amb tota la blavor que sura damunt l’alga. / La veu que veim amb arbres,  romp amb esquits de temps / Tot els murs que ara sobren, al paradís on som.”

(A reveure Damià !)

 

 

 

CAMPOS ( MIGJORN DE MALLORCA)

17 d’agost de 2007

Bon vespre, senyores i senyors, amigues i amics:

 

Servidor és CLIMENT PICORNELL.

Quan me va telefonar en Biel Huguet i me va dir si volia presentar el llibre d’homenatge a son pare, només duia el corcó de per què ho havia de fer un servidor, en primer lloc un extern i un “no ningú”, i en segon lloc, quina responsabilitat !, vaig pensar, amb la caterva de primeres espases que hi han escrit... , no vaig tenir altre remei que dir-li que sí, i per molts de motius que ara no explicitaré. Ara que veig que hi ha una autoritat, el Dr. Damià Pons i un campaner, en Joan Pomar, he quedat com a més tranquil, però a la vegada, se m’ha restringit de tal manera el paper que m’havien comenat, que hauré de triar, entre les coses que havia pensat, i, algunes, de les moltes que havia escrit. De totes les maneres, com molt bé sabia en Damià Huguet, com es fa als festivals de cinema, han de xerrar poc, sinó els presentadors estiren i  se’n duen de l’escenari als qui xerren en excés.

 

 

 

Tot i cercant el meu racó en aquest acte,  faré, en part,  el que m’havien comenat.

He llegit el llibre que ara presentam ( dues vegades), he mirat les fotografies, l’he recensionat i, també, he compost un collage escrit (  ell els feia molt bé pintant i aferrant ) amb una lectura transversal del llibre. Esper que la meva intervenció -una intervenció apòcrifa, en part- feta amb molts de textos manllevats sense permís dels autors d’aquest llibre, sia ben interpretada.

 

 

1.- El  llibre, DH DAMIÀ HUGUET (editat per l’INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS,  Palma, 2007, 300 pàgines), és una peça excel·lent,  confegida per Biel Huguet, el seu fill,  i na Cèlia Nadal, que fan el pròleg tot dos amb el leit-motiv del que “Aquest llibre vol ser...”.

1.- un homenatge a en Damià, 2.-un plany públic per tot el que hauria fet en Damià –i na va poder fer- , 3.- un acte de gratitud a tots els qui, com en Damià i amb en Damià, durant els anys 60 i 70 treballaren pel nostre país, 4.-una reivindicació del localisme, Campos, perifèrics militants, 5.-però també aquest llibre vol ser un pont cap Buñuel, Tàpies; Blai, Godard, Mª del M. Bonet, Fellini, Ràfols Casamada, Cesar Vallejo, Paco Ibáñez....París, Sicília, Barcelona... Ho han aconseguit.

 

S’ha de fer esment de l’assessorament d’en Pep Mendiola, “Mendi” i en Sebastià Verd, que el coneixien bé. S’hi veu l’ofici d’aquest quatre personatges.

 

I dels dissenyadors de CLAVE: Toni Armella i Barbara Corral, també.

 

És un conjunt de treballs que toquen les múltiples activitats d’en Damià Huguet.

 

a.- Comença amb una una peça preciosa, intimista i personal de n’ Andreu Manresa ( “Damià Canova” el seu malnom), de la qual ja en tornaré a parlar

b.- Francesc Parcerisas que hi revolta la poesia –que ja havia estudiat en Joan Mas i Vives- Parcerisas hi incorpora  uns certs tocs insòlits i sorprenents: con si fos de la “beat generation” Huguet? Idò no està mal pensat, deu ser una altra de les seves paradoxes.

c.- La tasca d’editor examinada per en Damià Pons, amb una escrupolositat immensa ( ha examinat les factures dels impressors i tot...) que reflecteix les grandeses i les misèries d’editar poesia i en català, en un temps on les ajudes a editors eren no res.

d.- La prosa no periodística a cura de Joan Mas i Vives; i no únicament, els 58 relats de “Les fites netes”, amb un pròleg de Joan Veny- sinó altres qualitats d’en Damià des dels seus guions cinematogràfics fins a una tipologia de prosa hiper-realista (?) sí, però molt irònica, en aquesta jo hi he vist molt bé el Damià que vaig conèixer:

“Paper de ceba: paper molt fi, que res no té a veure amb la ceba ( vg. “gent de la ceba”) quant a sabor, però sí en delicadesa i en el full exterior d’aquesta planta. No fa plorar a literats llagrimosos ni eixuga el moc de canonges romàntics. S’utilitza per embolicar objectes delicats, joies de Lalique, porcellanes de Sèvres, vidre de Murano, preservatius acabats d’usar, vels de mare-de-déu. Un encant”

e.- De  la fotografia en té esment en  Miquel Àngel Raió, en sorgeixen les seves temàtiques i obsessions, la família- retratada sempre amb fons plans, com si anàs a cal retratista- les portes velles, la terra clivellada, un ca magre fermat amb una cadena- i els autoretrats ! bones peces, ell amb la Minolta a l’ull, una amb boina i puret...-,

f.-  La pintura i l’escultura estudiades per Cristina Ros, tal volta el seu plaer més intimista: titulà la seva exposició “Secreta passió”, els seus collages –les peces més interessants segons Cristina- amb les seves influències, i les darreres teles, dibuixant la mar, no pintant marines. Diu Ros:  El blau mediterrani moltes vegades amb una veladura grisosa serà el color que inundarà les teles i els papers d’en Damià els anys 90, no pintant marines, sinó horitzons”

g.- Antoni Serra examina i resitua  la seva tasca de comentarista i crític de cinema, tot i que la majoria de treballs apareixeren com a periodista s’ha fet be separant-ho, perquè la seva dèria cinematogràfica be es mereix un capítol a part : “Tots els habitants d’aquesta galàxia generacional varen influenciats pel cinema”, diu Serra. El mateix Damià sempre deia: “Més que un escriptor em consider un profund estimador del cinema”.

Crònica de 1971, d’en Damià :  “Pel·lícules que no veurem al nostre país” – es referia a Blow-Up i a la Voie Lactée- “a no ser que tengueu la sort de viure l’any 2071”.

h.- El vessant periodístic l’estudia en Sebastià Verd, que en fa una anàlisi pormenoritzada (“periodista de primera mà”), els seus maldecaps, per l’article dels quintos i la qüestió de la bandera espanyola,  les visites al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil”, la arxifamosa fotografia del futbol, la defensa del medi ambient aquí personalitzada en Es Trenc, l’esvaniment de la ruralia... Però també les seves entrevistes, a Blai Bonet,  a Maria del Mar Mar Bonet....És un text sentit i dur el d’en Sebastià ( “Campos s’ha convertit en un poble dormitori que ha venut l’ànima”).

g.- L’activisme cultural i polític és cronografiat per Joan Pomar; ens presenta D. Huguet co-organitzant actes –ara fa més 40 anys d’aquells conferències d’estiu a Campos-, recitals de cançó, membre de l’OCB, col·laborador de la revista RESSÒ,  revista  de l’OCB de Campos, que li ha dedicat dos números quasi monogràfics, un després de mort i un al cap de 10 anys.

 

 Tots aquests treballs alternant amb textos dels seus poemes i escrits, fotografies i pintures.  Joan Ramon Bonet ha tengut cura de les fotos,  Miquel Àngel Raió / Concha Almeda, han seleccionat les fotografies i en Bernat Nadal ha fet una meticulosa tria-antologia dels seus poemes..

 

 

 

 

NIT de COL·LISIONS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Agost, 2007 15:08

 

 

NIT DE COL·LISIONS

Climent Picornell

Un dels meus rituals estivals és passejar pel poble un poc abans d’anar jeure: bona nit, bona nit, bona nit...i bona nit si et colgues. La porta oberta de ca madò Prudència “Boscana” em deixa veure el corral, amb els coleus de fulles multicolors,  i la parra plena de diskettes de CD penjats d’un fil: “Van molt bé pels moscarts i ses abelles i els aucells no s’acosten als raïms; les m’ha duits el meu nét”. Bono, vaig pensar, deu ser el mateix efecte que el de les dues botelles plenes d’aigua, fermades amb un fil ferro al cap de cantó davant can Nigorra: Me digueren les quatre madones de veïnat que així els cans no s’hi aturaven a pixar, i era més net que haver-hi d’espolsar flor de sofre. Arrib a la rotllana de la fresca de ca ma mare, és de les més antigues. Ja n’hi havia davant el portal de ca seva quan era nina: venia gent amb bandúrries. Records estantissos d’una alegria esbravada: les  tragèdies de la vida només les sedassa el temps. “Mon pare”, diu ella, “dormia a la finestra que donava al carrer i  mai va dir res, ni protestà gens. No deia ni piu, sabia que ma mare volia la fresca davant ca seva. Entrava, capell posat, mostatxos blaquinosos, ‘bona nit’ i per endins”. El tema va ser que, avui, un servidor havia pujat de Palma, on hi he estat un parell de dies per feines. Ma mare d’ençà que va morir mon pare no hi ha tornat pus a Ciutat. “Palma no m’agrada sense ell, sense ton pare, amb ell anàvem als gelats Italians, a Alcampo a dinar i fer la compra, i coses així”. Na Praxedis “Malondra” entona: ” Fa poc hi vaig ésser i pel carrers de Ciutat vaig veure uns “caràcters” -no vull dir que siguin dolents-, però no m’agradaren, m’estim més ser per aquí...”. “Aquí, arribes a conèixer la gent nova, que, tanmateix, si se vol fer s’externa, noltros no els ho deixam ser”, opina na Catalina “Sutxa”. “ La meva  veinada els escomet: Tu qui ets? D’on ets? I un diu de ‘Marruecos’, uns de ‘Rumanía’, o de Palma, n’hi ha d’Amèrica i així. De totes les maneres hi ha massa gent nova, sobretot als pisos que han fet”. “Sí,  s’altre dia passava una parelleta jove, ell fa feina a Hisenda de Manacor i ella a l’Hospital. Hi ha de tot”.

Un descafeïnat de màquina, amb gel,  serà la darrera beguda del dia, a un dels cafès de la plaça. A una taula rodona fan un truc de sis, quatre parroquians miren i callen, els qui no juguen ja se sap: són de suro. En Sebastià “Flonjo”, un home fortot que venia a ca nostra a ajudar, quan fèiem matances, ha tornat molt vell, va amb gaiato i dorm, pegant capades, davant la televisió que està a tota pastilla i ningú la mira. Entren dos externs, vilafranquers o montuïrers, i un diu a l’altre: “Demana tu,  que se pensaran que només feim gasto de cadira”; “Cadira? ‘Querida’ he de menester jo!” “Idò si veniu els divendres, hi ha un bona guarda de bacives que prenen la fresca defora”, replica en Miquel “Fadró”.

Decidesc tornar per amunt  i anar a Son Dormes. A la sortida en trob dos que discuteixen, fadrins vells, picadors del temps de “Al Rojo Vivo” de Can Picafort, on anaven amb una ‘mota’ petita, una Guzzi d’aquelles amb les marxes a una palanqueta del costat. “Te’n recordes, Joan?”, li deia un a l’altre, “Que qualque dia no l’aficàvem”; “no enfornàvem”, deia en Tià, “no enfornàvem, Joanet”, “I bé, dàvem llengo, hi havia vespres que la tenia esbraonada a sa llengo, d’assajar-la per damunt i per davall...” “Quines dones, ai! I ara són nins i ja viuen a ca s’al·lota, com si fossen casats; a la vila en conec no sé quants, així els pares estan més tranquils, diuen: ‘són del poble i els coneixem, i així no van per aquí o per allà’, tenen ‘quarto parat’ amb llit de matrimoni, les padrines velles escainen un poc però llavors, quin remei, hi han de consentir...” “Què trobes Climent? Tu també ho ets d’aquella època, eres un poc hippie”. “Més puta era aquest. Un dia baixava pel carrer Major, cabells llargs, i un va dir: ‘Qui és aquest Bon Jesús?’ ‘Jo som sa mare’ -va dir ta mare- “I ara l’hi consents?” li digué l’amo en Miquel de s’Hostalric, “Jo ja l’hauria tos amb tres estissorades...” “I ara, els tres de l’amo en Miquel li han sortit peluts, i ben barbuts: un no sap mai la vida cap on t’empeny.”

En Toni “Calàndria” ompl una cotxada de ninetes: “les me’n duc al concert d’en David Bisbal, a sa plaça de toros, mira tu quina nit m’espera”. Abans d’arribar repartesc els dos darrers ‘bona nits’, un a l’amo Arnau “Flastor” i l’altre a l’amo en Joan “Pidaler”. Asseguts un davant l’altre, però a cada banda de carrer. No se xerren fa anys quan surten a la fresca, abans ho feien plegats; qui sortia darrer travessava i anava a ca l’altri, fins que un dia es discutiren. I es discutiren per una qüestió molt mallorquina: la fama -molt mediterrània i molt universal-, l’honor i el rànking. Un vespre d’agost l’amo en Joan digué en veu alta el que devia ser un pensament, però feia una estoneta que no motaven cap dels dos: “Qui deu ser el més ric del nostro carrer ?”  S’asseien, un devora l’altre, amb el respatller de la cadira davant, amb els braços damunt. “En Toni de can Duro, deu ser el més ric. Li ve d’avior”. “Llavors deven venir els de Can Tribes, i els deven seguir el de ca l’amo en Tomeu Pastorel·lo, tots dos vénen de famílies de majorals, degueren robar a n’els senyors de ses possessions, i ara són ells qui les tenen.” “I el quart ? Qui deu ser el quart ?” L’amo Arnau ja com a reia, perquè li tocava a ell, creia, segur... “Vatuadell!” Digué l’amo en Joan: “ I dec ser jo!” Se va sorprendre a ell mateix: “Dec ser jo.”  “Beneitarro!” Li va enflocar l’amo Arnau, “Som jo. Som jo. Beneit, tenc el doble de terres que tu! Botxarro! Lo que no som ni la meitat d’estufat.” Agafà sa cadira, se va asseure davant ca seva i no se xerraren pus mai més. Ara quan pas per davant ells, ruta obligatòria, he de dir bona nit, alternativament, a cada un d’ells, girant el cap a cada banda de carrer. Un ‘bona nit’ no basta per tots dos.

A punt d’anar al llit, la televisió m’informa que la NASA ha captat la col·lisió còsmica de quatre galàxies entre sí, que han espargit per l’univers milers de milions d’estrelles. Ignorava que l’”Efecte Papallona”, desfermat pel concert d’en Bisbal, fos tan ràpid. Per assossegar-me, pens que la causa fou la brega d’en “Pastorel·lo” i en “Pidaler”: encara no pot ser que la perdiu torni col.

( Les imatges, ad usum la web del filòsof, aquí damunt amb la guàrdia baixa.  Són, per ordre, un carrer de Maó amb el professor Tornasol; a Felanitx a un recital del poeta valencià Josep Piera, a Palma a la investidura de Doctor Honoris Causa del pintor Miquel Barceló, i a Sa Pobla a un concert memorable de Quimi Portet

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb