Climent Picornell

LA CONSPIRACIÓ INTERNACIONAL I ALTRES LLEGENDES. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Juliol, 2007 23:03

 

La conspiració internacional i altres llegendes

Climent Picornell

Era a un sopar d’aquests d’estiu. M’assegueren a una taula amb el prec de donar conversa a entesos i enteses diverses, engominats amb camises màniga llarga, rics que es fan el naturista i esquerrans empegueïts de ser-ho. Ja saben vostès de què va: dir que sí amb el cap, riure un poc i haver de remugar per endins. Els temes vorejaven discursos que no puc suportar. Per exemple: el cotxe que funciona amb aigua ja està inventat, però les multinacionals del petroli el tenen segrestat i tancat amb pany i clau; el mateix amb l’energia de fusió; altre tant per a  la medicina, el preparat que ho cura tot, la panacea, existeix, però les grans companyies farmacèutiques l’han amagat o neguen la seva efectivitat, per continuar amb els seus enormes guanys; i coses així, un estol parescut a les anomenades llegendes urbanes. Tenc comprovat que, indefectiblement, es passa d’aquest discurs simplista a la teoria de la conspiració internacional. Res passa perquè sí, passa perquè uns pocs, poderosos a l’ombra, poders fàctics planetaris, decideixin que passi així. No com la “mà oculta que engronsa el bres”, molt més cutre i vulgar, però efectiu. La gent s’apunta a aquesta teoria, a vegades ornada amb recerca, a vegades descarnada i bruta, com compra les interpretacions apòcrifes de Nostradamus, ben igual de com llegeix els horòscops sabent que no encerten, sinó que embetumen, o escolta els endevinadors professionals:  ja siguin els pastorets de Fàtima o els del dia de la bèstia. Malgrat, la realitat, tossuda, els desautoritzi clamorosament. És igual, el personal té tendència a creure i espargir les fantasmades amb molta benevolència i, en canvi, és d’una duresa cega amb les evidències que responen a criteris científics. Tot es ven en el mercat globalitzat. I si no ho creuen, teclegin qualsevol ‘xorrada’ al Google.

 

La cosa es va complicar quan algú em demanà el parer sobre una qüestió, no sé quina:  “Pens, que si saps el que creus, és difícil respondre a la pregunta; no tenc contesta”. Va quedar esculat, pensant la resposta ( no és meva, és del president Bush, la me vaig aprendre de memòria d’un article d’Umberto Eco), però, vaig continuar: “Estic plenament convençut de què els éssers humans i els peixos coexistirem amb plenitud” ( l’autor és el mateix ). Els somriures em feren entendre que havia pixat fora de text, però ja nedam, que va dir aquell. Com que no era això, vaig pensar que la cosa anava del “Club Bilderberg” : un selecte grup format per 130 persones poderoses, segons Daniel Estulin, que cada any es reuneixen en secret, és el govern planetari. “Ho fan –vaig dir amb to convençut- per a instaurar un poder a l’ombra, amb una pau mundial fonamentada en l’esclavitud i la dominació”.

Vaig encertar, i la conversa continuà amb un to d’assentiment cap al que havia amollat per sortir del pas. En fi, ja ho veuen, si no surt la teoria de la conspiració, es passa a la de la concatenació –un subproducte de la teoria del caos-, allò de que un aleteig d’una papallona a una selva del sud-est asiàtic, és capaç de provocar, per mecanismes encadenats, sismes o problemes a mig món, del fenomen del Niño a les decisions erràtiques d’en Putin, per exemple. Com que quedava bé, vaig decidir continuar per aquest camí. “L’inici és a l’any 1952, Ray Bradbury escrigué un conte de ciència ficció – El renou del tro-, uns caçadors que viatgen a través del temps, quan són a la prehistòria maten un insecte, sense voler. Com a conseqüència d’aquesta mort quan tornen al present es troben amb un escenari radicalment diferent: l’insecte mort hauria causat un efecte en cadena de dimensions immesurables”. Començava a entretenir el meu auditori, excepte a dos o tres que escainaven. (“Maldito intelectual”, podia llegir en les seves cares). Els de la mala cara augmentaven i per tant vaig decidir canviar el rumb de la conversa, pensant amb l’encàrrec dels amics i que era una nit d’estiu i no un foro de debat.

 

“Sabien que la lletra del ‘Aserejé’ oculta un missatge satànic?”; “M’han contat que els bitllets dels euros perdran la seva tinta en menys de vints anys”; “ Era cert que Bibi Andersen va guanyar un concurs de ‘soldador de l’any’ quan estudiava FP?”. Ara el preocupat era jo, que ja duia el camí d’altres anys en que la cosa havia acabat com la processó de la moixeta. Però es va redimensionar. Tanta sort. Brollaren el robo d’òrgans per fer trasplantaments, el submarinista engolit per un hidroavió que recollia aigua de la mar quan anava a apagar un incendi, els caimans amollats pels compradors de mascotes dins les clavegueres s’han ensenyorit de Nova York, el nom de la droga LSD que havia inspirat una cançó de The Beatles ( “Lucy in the Sky with Diamonds”). Aquesta darrera l’havia aportada una senyoreta escotadíssima, no la vaig voler contradir ni matisar, ni tampoc afegir-hi que a Ana Obregón, un pit siliconat -que en feia la meitat d’un dels seus- li havia esclatat dins un avió. Però sí que vaig emparellar les llegendes urbanes amb el concepte “Net-lore”,  el nou Folk-lore d’Internet. “Les llegendes urbanes  modernes, com les antigues, que tenien el fonament en creences religioses o paranormals, neixen de fets quotidians, per tant han de tenir un cert fonament real, un poc exagerat però creïble, el més important és que estiguin ben contades, amb un poc de suspense”. Arribava el moment d’un poc de component local. “L’aigua de Mallorca ve dels Pirineus i ja en pots fer de bots”; i en Colón mallorquí ? O el drac de na Coca, un cocodril que habitava la Palma del segle XVII.

Vaig provar amb Samuel Huntington, l’analista de la connexió dels poders civils i militars, que ha pensat que el ressorgiment islàmic -Al Qaeda i tot això-  no és més que una reacció social deguda a l’estancament i la corrupció de les institucions existents ( vaig estalviar-los el lligam de l’efecte papallona, encadenat a la corrupció de l’ex-ajuntament ‘pepero’ d’Andratx ). No me podia sofrir, però continuava el discurs: “Afirma que hi ha un paral·lelisme evident entre els inicis del protestantisme el segle XVI i l’islamisme violent contemporani: els dos volen una religió més pura i exigent; prediquen el treball i l’ordre; apel·len a la dinàmica emergent de les classes mitges ( tampoc vaig citar els discursos del president Antich, enaltint-les); hi ha corrents interns, luteranisme/calvinisme - xiita/sunnita ( no devia saber res d’ UM-PSM)”. La taula que m’havien encarregat “dinamitzar” feia badalls d’avorriment. La meva deriva no acabava d’anar bé i vaig usar el meu darrer ‘cartutxo’: començar a contar ‘xistes’ de Lepe. Què no faríem pels amics!

 

 (Les fotografies són meves, fetes a SON DUC D'ARTÀ a l'illa de Mallorca )

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

S' ORDI BO O LA RECERCA D' UN NOM DE LLOC. Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2007 22:38

 

S’ORDI BO O LA RECERCA D’UN NOM DE LLOC

Climent Picornell

 

Un borino ros, amb gran dedicació, afica la trompa dins cada una de les flors de la bouganvilea, talment com un colibrí. Els conills, orelles altes, s’aixequen damunt els seus peus llarguers de darrere i talaien per si un cas. El perfil de les muntanyes es pot dibuixar correctament i estrictament per mor de la llum del sol que ja s’endevina per darrera. És molt de matí.

El vespre abans, un terral fort, quasi de llebeig, havia fet xiular tots els racons i redols de la casa; els moscarts s’havien esvalotat i els dragons, prop dels llums, i les rata-pinyades no feien coneixedor . Però ara, la calma era total i la boira s’anava ensenyorint de l’ambient, poc a poc. Al cap d’una estona ja no es veia ni la bardissa de davant. Pel camí hi apareix en Miquel “Parretes”, magre i amb el pel blanc, curt i fort com a fil-de-ferro, és un poc parent meu, i em saluda sempre alçant molt enlaire el braç dret (com qui dir et faig un poc més de cas que als altres perquè ets parent d’enfora).

- “Va bé ?” M’escomet, “Sí... idò mira tu quina boirada s’ha posat. Aquí baix a sa Clotal de S’Ordi Bo la poden llescar d’espessa que és.”

S’Ordi Bo, vaig pensar, fa temps que no n’hi sembram d’ordi. Aquests enigmes, insòlits i menors, sense categoria, mobilitzen sovint la meva atenció de desenfeinat de vacances. Vaig decidir dedicar el matí a esbrinar-ho. Ma mare, la propietària, no en tenia ni idea, s’havia fet molt ciutadana, però va saber qui havien estat els darrers majorals de la finca i els vaig poder visitar. L’amo en Toni “Paparró”, caminant amb dos gaiatos,  ja no filava gaire prim i només l’interessava contar-me que en el “Frente” de Saragossa, durant la guerra civil del 36-39, el capità volia que només ell tiràs les bombes de mà en els casos compromesos, perquè tenia molta força al braç i molt bon dret per endevinar l’objectiu... El proper pas em va dur cap a ca l’amo en Pep “Verdall”, quasi cent anys, però el cap clar com un llum. Vaig dur sort, se’n recordava perfectament.

“En aquest lloc que em demanes hi enterràrem un mul, és un bocí que teníeu enllà des Pou Bo. Al pobre animal li pegà un mal a ses cames, començà que no aguantava ses coses i acabà que no s’aguantava ni ell. Li donarem unes begudes d’herbes i li férem fregues amb oli i greix per devers ses cames, però tanmateix es va morir. Es teu padrí no sabia molt bé què havia de fer; abans quan es moria bestiar gros el duien a un lloc que deien es Carnatge, però en aquell temps ja no s’usava. Decidírem que l’enterraríem i el duguérem a sa Clotal, un lloc fondo, cavàrem un dia i mig, i de nit el tiràrem dins aquell clot. I tapàrem. Es teu padrí hi va fer sembrar ordi tot d’una”.

“S’ordi, aquella anyada anava rònec, magre de tot, llevat d’un bocinet –on hi havíem enterrat es mul- que s’havia fet bo, però bo de tot, alt com un homo: només  una clapa del sembrat de tres o quatre metres quadrats. La gent no se’n podia avenir. Què hi heu tirat d’embrivada ? Demanaven. Noltros fèiem de no sentir-ho. Això es va repetir devers quatre o cinc anys i la gent va començar a referir-s’hi com es lloc de “s’ordi bo”. Ja ho veus... i ara què has de remoure ?”

“Res, coses meves, cabòries...” li vaig contestar. Hi vaig anar d’horabaixa, havia fet un dia de molta calor i a aquell lloc, un poc pregó, hi feia bon estar. Al punt exacte de s’ordi bo un estol de caderneres, més de quaranta en vaig comptar, s’hi havia aturat. En veure’m  alçaren el vol.

 

 

" UN PER S'ALTRE, S'EDAT DE CRISTO " Climent Picornell

jcmllonja | 19 Juliol, 2007 15:18

 

    ( Il·lustracions GUILLEM MUDOY )

“Un per s’altre, s’edat de Cristo”

Climent Picornell

La nit era, si fa no fa, com la contaré ara.  Els grills llunyans marcaven un continuo i dos o tres, més prop, feien de solistes intermitents. Les ones suaus, amb una remor llarga que només s’interrompia quan arrossegaven, en arribar, alguns còdols. Amb tot això, impertinent i constant, el far de Formentor s’encarregava de recordar, amb les seves quatre flamades, que aquella rutina també formava part de l’orquestra. La remor llunyaníssima d’un motoret pels carrers il·luminats del petit poble, retenia el visus de realitat. El cruixir del balancí servia per posar alguna casta de contrapunt als llums i sons esmorteïts dels avions que es decidien a enfilar l’aeroport llunyà. De damunt els tamarells de vorera de mar una òliba s’enlairava, sense fer gens de renou, i fugia en sentit contrari de l’enorme caterva d’estrelles que partien, acompanyant l’aigua quasi calma, a convertir-se en la mar gran.

Malgrat tot, com pot ser que hi hagi nits quasi perfectes ? I és que, de bon matí, mentre comprava el diari, he sabut que un fill del llanterner s’havia ofegat fent pesca submarina, ben davant ca nostra. El trobaren a les tres de la nit, a set metres de la vorera, probablement quedà enganxat dins una escletxa encalçant un peix, qui sap si un anfós dels grossos. Pobret, tenia vint anys i el cabells rojos ( mai he entès allò de “guarda’t de ca que no lladre, pedra rodona i home roig”). Havia sortit a pescar, com ho feia molts de dies. Als llogarets de vorera de mar, aquestes activitats arriben a agafar una part de rutina, quan no l’haurien de tenir: la mar no va de bromes, injustament.

 

Me deia, fa estona,  l’amo en Biel de Son Company: “ets homos, uns pels altres, fan s’edat de Cristo”. Això que pot parèixer un jeroglífic mal de destriar, volia dir, amb altres paraules -se referia als homes de la seva quinta- que els qui havien nascut el mateix any que ell, uns s’havien mort en néixer, uns altres a mitja edat, i la resta passaven els noranta, ell encara anava en bicicleta; si fèiem la mitjana d’edat, sortia 33 anys: l’edat en què va morir Jesucrist. No vaig posar mai en dubte aquesta teoria demogràfica, com tampoc el secret de la longevitat de l’amo en Biel – “cada dematí me bec un tassó d’aigua amb una gota de tintura de iode”-, ni que el “prana”, que és com li diuen els hinduistes a l’energia que ens recorre, tengués en el cos d’aquell homenet un refugi privilegiat. Amb un pèndul cercava aigua i trobava anells perduts. Va encalçar femelles, que és com ho deia ell, quasi fins a l’hora de la seva mort. L’amo en Biel, un home del terròs i del call vermell, amb la mar no hi volia relació ninguna, sobretot després d’haver tornat de l’Argentina: “sa meva dona va emmalaltí de s’enyorança; quan li pegava fort, s’asseia a un ‘tubalet’ que havia cordat de bova son pare i li espassava una mica, però no va bastar, si no haguéssim tornat s’hagués morta”. L’amo en Biel i els seus quefers, com un element de la vitalitat d’aquella generació  -reprimit socialista durant la dictadura, adorador de Felipe González en la transició, coneixedor dels secrets de les herbes, pipa als morros -, em retornà el seu record, perquè hi havia hagut una altra mort al poble d’un home jove. Jove, als quaranta cinc anys. Aquest, amb la lucidesa que els corprèn  poc abans de partir, va voler un iogurt descremat: descremat, quina feta! Després va demanar a la seva dona que parlàs d’ell als seus fills, molt petits, i així el recordarien com era. Reviuria a través de la narració de la dona que estimava. Crueltats a part, tornà a sorgir la teoria demogràfica de l’amo en Biel: morts joves que abonen la part estadística que els correspon.

He pujat a la terrassa que dona al nord a rencontrar-me amb la carrera de Sant Jaume, la nostra Via Làctia, que no puc veure a Palma, smogada, bruta i contaminada lumínicament. Com si ho hagués encomanat, dos estels amb coa cauen un darrera l’altre, amb una llarga traca meteorítica. No ho podia tenir millor. M’estir un cabell del cap i deman salut per els meus i per a mi. 

Mentre escric, la mar que s’havia aixecat plana com un mirall, s’ha anat arrissant progressivament des del cap del Pinar i el far d’Alcanada  cap a s’Estret i, ja més prop, al macar de sa Torre, les ones hi rompen ara furioses. Pensant amb els fets d’ahir, em ve al cap que mon pare no volgué mai ni llagosta, ni molls: “mengen homos morts”. No l’interessava gens l’etern reciclatge. Ni saber si tot és el mateix amb noms diversos: jo, tu, la mar, el sol... Deu tenir la mar consciència de les seves fetes i malifetes? No deu mesurar amb les peses del bé i del mal la balança del “prana” universal? Vaja! Disculpin, servidor s’havia enfilat al discurs embafador de l’energia, la vida i la mort. Deuen ser rèmores d’històries de hippies i de vells d’un temps, tot això de les energies i de les vergues que es vinclen quan se’n temen de les aigües subterrànies, perquè, a qui demanam salut quan cauen estels del cel? A això que els altres diuen déus?  Sempre ens ho demanan a nosaltres mateixos. I aquí s’acaba. I sinó, que ho preguntin a la perdiu de la vinya de davant, que du darrera una llocada de catorze pollets i van de cep en cep, amb una intuïció genètica per amagar-se i no deixar-se veure excessivament. Enrevolten sa mare sempre seguit,  però quan la vella pega un bot damunt una paret margera -d’aquestes de sa Colònia de Sant Pere, fetes de trossos de marès- tots els petits, prova que te prova per pujar-hi. Res, al cap d’una estona torna a baixar i els se’n mena a beure, on van sempre, a un aspersor de reg gota-a-gota, que dóna aigua a una tira de cirerers joves. La set, com la mort, se veu que no entén, tampoc, la tria entre el que és prosaic i allò un poc més poètic.

 ( Sèrie completa de les Il·lustraciions a Guillem Mudoy dessins )

LES CLASSES MITJANES ( DELS DISCURSOS DEL PRESIDENT ANTICH ). Climent Picornell

jcmllonja | 12 Juliol, 2007 19:57

 

 

Les classes mitjanes (als discursos del president Antich)

Climent Picornell

Eixamplar les classe mitjanes i aportar-los el màxim benestar possible, fou un dels eixos del discurs d’investidura del president Antich fa uns dies. Els analistes dels fenòmens socials provocats pel turisme a les illes s’han sentit més fascinats per si aquest enconaria una nova classe dirigent –semblant a la burgesia, per dir-ho amb referents decimonònics- que no a la vertadera revolució social que ha implicat el procés d’assalariament, induït també pel turisme, donant lloc a un nou segment social, que també per dir-ho d’alguna manera, haurem d’anomenar classe mitjanes, sensu lato i amb permís de Max Weber. No sé si s’hi haurien d’incloure tots els assalariats, si no és així, també han de sortir els proletaris en aquesta història social, un poc tenyida de romanticisme marxià. Sigui com sigui, conviuen amb antics terratinents residuals, encara poderosos, petits pagesos propietaris –que passaren durant el segle XX de proletaris ( pagesos) a propietaris-, burgesos  -en sentit medieval d’habitants dels burgs nous, a Palma i a la vorera de mar-... Tot plegat, un fris que ha pegat un bot cap a una societat moderna, conservant pàtines de la tradició pre-capitalista, que ara s’esborren dins la memòria recent. Alguns no han pogut pair aquest canvi i es lamenten de la servitud que ha comportat abocar-se totalment al turisme : “ com no sia la vocació de tots els illencs la de llustrabotes”, em deia un vell  professor.

 

L' arribada del turisme de masses ha significat una nova era, fins el punt que es distingeix entre "abans del turisme" i "ara”. Es vol significar amb això que el turisme ha incidit sobre la societat i la cultura, encara que, com ha observat algú encertadament:  “la Mallorca pre-turística era un paradís... només per als botifarres”. Es poden fer tot un seguit de caracteritzacions de l' home illenc de l' etapa pre-turística, ja que el canvi provocat pel turisme incidirà, sobretot, en el sector de la població classificat com a classes baixes, que a les illes constituïen un conglomerat social, potser el més important, sense oblidar el canvi i relleu de les classes dirigents. Aquí no hi arribà la revolució liberal, ni tan sols al món urbà, tal com havia passat a altres comunitats, qui sap si per la idiosincràcia del caràcter,  de l' hàbitat o de les activitats econòmiques de les illes. La població a les parts foranes es dedicava quasi exclusivament a l'activitat agrària, s’hi pot afegir el contrapunt d’algunes fàbriques i un moviment obrer minimalista. Tanmateix l’apoliticisme, subjugat pel funcionament caciquil del vot polític –que es va reverdir amb l’ecotaxa-, l’afecció als hàbits tradicionals amb el temor quasi religiós als canvis, la confiança temorenca en les autoritats, imposava un fort signe d'estabilitat, caracteritzant una societat molt conservadora. Una massa de jornalers agraris, pagesos de petita propietat, artesans i petits industrials, comerciants, rendistes, funcionaris, un clergat regular i secular nombrós i massa influent,  tots, mesclats  amb  pobres de solemnitat, funcionaris del govern central i  grans terratinents, eren el gresol de les capes socials illenques.

           

    El punt d'inflexió, marcat a qualsevol taula estadística, ens demostra com el pas d'una societat que depèn del sector primari a una altra que depèn del sector terciari catalitzat pel turisme és ben clar, així com el seu efecte en l'augment i el ritme de creixement de les illes i de l’evolució social. El turisme de masses significa un canvi - un més- en la dependència respecte de l'exterior. Certament, també és a l'exterior el bessó del procés turístic. Hi ha, això sí, un gir històric i notable: la indústria turística de masses funciona en condicions absolutament capitalistes. El fulminant que marcà l’arrencada de la nova etapa  es donà el juliol de 1959, el “Plan de Estabilización” imposà una devaluació important del canvi exterior de la pesseta i es normalitzà la seva convertibilitat.

            L'estructura ocupacional de la població de les illes Balears en les darreres dècades, reflecteix aquest canvi, que ha estat concomitant amb el procés d'urbanització i, en definitiva, amb el procés de desenvolupament econòmic que el turisme va desfermar a tot l'arxipèlag. Es pot comprovar que el pes relatiu de les ocupacions camperoles ha disminuït de forma espectacular –ara, a més,  molts dels jornalers són immigrants-. En els nivells ocupacionals no camperols, l'expansió ha estat, sobretot, en les ocupacions manuals (peons i obrers qualificats) i en segon lloc, en els nivells intermedis,  petits comerciants i treballadors mitjans. Hi ha hagut variacions menors en el pes relatiu dels nivells mitjans-alts o alts. El més cridaner ha estat el procés creixent d'assalariament.  Aquests fets ens fan tèmer del canvi social a què han estat sotmeses les illes Balears, que no és altre que el pas d'una societat agrària-tradicional a una societat  de serveis moderna. En síntesi, observem avui a les Balears una estructura social composada per una exigua classe alta, una classe mitjana, amb les fronteres molt imprecises ( els sociòlegs parlen de classes mitjanes-mitges, mitjanes-altes i mitjanes-baixes ), i un gran grup de classe treballadora; hi hem d’afegir els aturats, pobres i exclosos socials, que tanquen la cadena. Vet aquí uns dels grans canvis socials que ha operat el turisme a les illes Balears: la mobilitat social ha fet de força anivelladora, entre les classes altes i les baixes, sobretot per l’aparició d’aquestes noves classes mitjanes i assalariades i la retracció de la població agrària. Cal dir aquí, per no oblidar-ho, que la població agrària residual es veia com la dipositària dels valors més tradicionals, fonamentadors del que s’anomena trets identitaris, no així aquestes noves capes socials, més aculturades.

           

    La societat tradicional pre-turística de les illes Balears tenia un lentíssim canvi social: qui naixia missatge, moria missatge; qui volia progressar emigrava cap a l' exterior; sense mobilitat vertical de la població, amb l’aïllament i l’economia agrària, no existien problemes d’integració. L’economia  hiperespecialitzada és el factor desencadenant  d’aquests condicionaments que han originat aquesta nova societat, amb un ràpid canvi social,  el congriament d' una estructura social heterogènia, amb l’aparició d’aquestes classes mitjanes i assalariades, el canvi de signe migratori (i la seva repercussió demogràfica interna), la mobilitat vertical de la població, l’aparició de problemes d' integració de determinats grups socials i la superació definitiva de l' aïllament insular, tot diluït dins el que ara s’anomena globalització.  Convendria examinar, però,  fins a quin punt els canvis comportamentals provocats per la irrupció del turisme  han duit també implícits canvis del sistema de valors. Es pot discrepar de les característiques, però els trets generals de la societat de Balears són prou definidors. És, com deia el principi, el camp del comportament empresarial qui ha demanat el protagonisme, fins i tot quan tirava la pedra i amagava la cara. No cal dir que la participació de la mà d’obra assalariada, dels petits empresaris i, també,  dels efectes no desitjats d’una economia en expansió s’han de fer presents quan s’analitza el fet turístic i el canvi social. Ara el president Antich vol donar protagonisme a aquestes classes mitjanes aparegudes amb els diferents “booms turístics”. Ja era hora, no només s’ha de parlar del paper d’aquesta anomenada "Burgesia turística", una classe que s'ha  hagut de formar  amb molt poc temps i que no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper d’èlit de poder. Com em deia un amic: “pareixem una societat incompleta, un país a mig fer”. Ara però ja tenim la perspectiva clara que el turisme de masses ha transformat la societat de les illes en una societat moderna d’economia de mercat. Amb els seus avantatges, els seus inconvenients, les seves penyores i els seus ròssecs.

 ( Fotografies  PEP  TORRO  )

 

JARDINS D'ALTRI A L'ESTIU, AMB CASPA. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Juliol, 2007 18:28

 

 

Jardins d’altri, amb caspa

 

Climent Picornell

 

            L’atribut “caspós”, entès com aquell qui té caspa, però a més en du les espatlles plenes, ha vengut a significar, recentment, el mateix que endarrerit, cutrós, antiquat, reaccionari... Per això, avui en dia són titllats de casposos determinats comportaments dretans, ja siguin de l’església ultramontana o, per part dels volgudament moderns, algunes intervencions culturalment passades d’època de l’esquerra. Tothom pot ser-ne ferit. Per part dels creguts i molt sobrats parlants de llengües molt parlades,  el qui parlam català ( “en indio”, per a ells)  i sobretot els qui hi escrivim, som casposos incurables, ni que ens rentem amb “Geniol al huevo”. Dedicat a aquests pentinats amb brillantina, un grupet de casposos “polacos” reflexionàrem sobre l’ús i l’abús de la caspositat. S’ha de prendre com un senzill exercici lèxico-semàntic, probablement, idiota. I caspós.

-         “Com eliminar la caspa, sense xampú” ( Llibre d’auto-ajuda). Seguit de la publicació de “Com alliberar-se dels llibres d’auto-ajuda” (Amb xampú).

-         “Sexe, caspa i rock-and-roll”. Hi ha però mercat per a les “Teràpies contra la caspa” ( “Caspateràpia”). I grups de self-help: “Casposos unidos” o “5ª trobada de casposos del Pla de Mallorca”.

-         Ja preparen una escissió a un partit en crisi, es dirà: “Partido caspista español”.

-         “En el nombre de la caspa”

-         “La caspa o la vida!”

-         Coneixen “Caspa diva”? Tal vegada escrit per Caspar Melchor de Jovellanos ? Però sí que deuen conèixer la famosa: “Caspas y barro”.

-         A les televisions : “Los caspañecos”; “Sesión de caspa”; “Caspa de ajuste”; “Caspa de tarde”; “Bricocaspa”; “La gran caspa”...

-         “Agustín, el Caspa”. I després, actuació de “Caspistas escocíos”

-         “Caspi qui pugui!” ( En catalán, intraducible al español).

-         “Con la caspa hemos topado”; Es posa en marxa l’ “Operación caspa”, amb el lema “Caspa y Cierra España!”

-         “Corta y caspa”

-         “Coño, caspa!”  ( Seguit de “Caspa en el coño” o “Coto privado de caspa” o també: “En tu caspa o en la mía ?” Cap d’aquests no havien fet “El vot de caspitat”). “Cáspatela!”.

-         Organització del “Saló-fira de la Caspa i els seus derivats”, amb la publicació de “Història de la Caspa”. I també  de  “Tot el que vostè vol saber sobre la caspa i no gosa demanar” ( com és ara: “Els negres tenen caspa?” o “Per què els homes tenen caspa i les dones no es graten” o “Sapi perquè les gambes no tenen caspa”)

-         “Caspa en los ojos”, conegudíssima melodia.

-         Literatura infantil. “Caspaneus i els set casposos”, habitants de “Caspalàndia” on tothom es grata i és feliç, fins que arriba el malvat “Rascayú”, per vèncer la caspa indòmita.

-         “Caspa.com”, derivant millor cap a “Caspa.net” o “Caspa.brut”

-         Creació de “L’Institut Balear d’Estudis Càspics”, encarregat de les jornades sobre “L’Ordenació territorial de la caspa en el cap i la seva derivació sobre les espatlles”, estudi  previ a establir el “Pla director sectorial de la Caspa”.

-         “La caspa a la cuina”: “Croquetes vegetals de caspa”; “Truita de caspa”; “Bunyols de caspa”; “Panellets de caspa, amb moniato...”

-         Personatges coneguts: “Casper, el fantasma de la caspa” o “Caspalino, pan y vino”; parlant de més pel·lícules “Bienvernido, mister Caspall” o “Coge la caspa y corre”; noves versions de  “20.000 leguas de caspa submarina” i “La vuelta al mundo en 80 caspas”. A “Lo que la caspa se llevó”, on s’hi diu aquella famosa frase: “Jur per Déu que mai més tornaré a tenir caspa”.

-         Als anuncis: “Mamà, mamà: caspa” o “Un poco de caspa, basta”; o ressaltant els pits, “El caspado mágico”.

-         “Casparov”

-         On viu Busch? A la “Caspablanca”.

-         “Caspa naranja, Caspa limón”; “Caspa Cola”; “Caspa light”; “Caspa sin alcohol”

-         “Caspes o cardes?”;

-         “Todo por la caspa”

-         Somnis casposos: mirant una bolla de vidre d’aquelles en les que cau la caspa lentament.

-         Personatges com : “Casparoja” o “El Cid caspeador” i el “Caspitán Trueno”, qui sempre deia: “Cáspita”.

-         Idò: “Santes Caspes”.

( Les imatges són del meu amic CHANO MARQUEZ )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb