Climent Picornell

RÈQUIEM PER UNA PALMERA I MÉS APUNTS DE SA LLONJA. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juny, 2007 14:23

 

 

Rèquiem per una palmera i més apunts de Sa Llonja

Climent Picornell.

1.- Rèquiem per una palmera. A la plaça de la Llonja de Palma, hi ha palmeres. Algunes altíssimes i altres no tant. Després de col·leccionar, com sempre compulsivament, imatges de l’edifici gòtic de davant ca meva, puc arribar a postular el següent. Hi havia 12 palmeres, quatre, quatre i quatre, als tres costats de la plaça de la Llonja davant l’entrada, al timpà de la qual hi ha l’Àngel Custodi, “defenedor de la Mercaderia”. Les quatre que són a la part del que després fou el Passeig de Sagrera, enllestit per l’arquitecte Gaspar Bennàsser l’any 1910, les sembraren l’any 1894, ara només en queden dues, tenen 113 anys. Les demés les sembraren l’any 1900, d’aquestes en tallaren recentment  una, fa deu anys, i una altra la setmana passada, també només en queden dues d’aquesta anyada. La resta han estat resembrades i són més petites. Les més altes fan una trentena de metres i s’eleven més que la Llonja. No feia molt que vivia a la plaça, quan un dematí vaig sentir parlar, fort, en valencià, prop de la finestra de la meva cambra. Vaig obrir les persianes i un personatge, que després em digué que era d’Alcoi, sostingut amb un lligam com de corda d’amarrar vaixells, uns ormejos amb pues a les sabates i com una destral rara, podava les palmeres i les violes de dàtils. Vaig conversar amb ell, jo al balcó, ell penjat a l’arbre, i em va descobrir quina les feia més bons, rodonets i dolços: la més baixeta,  ben enfront de l’àngel.

 

Ara fa una setmana, un d’aquest arbres de 107 anys es va començar a vinclar i a vinclar. Un parell de dies de vent l’acabaren de consentir, la feien oscil·lar, tant, que fregava el balcó de ca meva. La seva tortor feia feredat. Els veïnats cridàrem a l’ajuntament i al cap de poc temps un entès de la Sala i una brigada de dos jardiners dins una canastreta elevada mecànicament, primer la podaran, i després en feren rodanxes el tronc. En queda només un tros de soca a la part d’en terra.

2.-L’àngel custodi defenedor de la Mercaderia. Vaig decidir entonar-li un rèquiem, a la palmera asserrada. Res millor que una vella oració dels ciutadans d’un temps: Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit.  Sempre és allà. Sempre. De dia i de nit. Tanta sort;  què faria un servidor encalçat per perills i altres esdeveniments misteriosos i no tant. Em diran exagerat, però em dóna confiança i bon sossec ( amb dues esses !). Ell és l’Àngel de la Llonja, tal vegada la millor estàtua de la ciutat. Exposat a la intempèrie i la barbàrie, i a la indiferència de molta gent que ni tan sols el mira. Amb aquells cabells amb llargs tirabuixons “que semblen engronsar-se amb l’oratge de la mar” com li canta na Joana Mª Palou. Degué estar pintat, un pic que en Guillem Sagrera l’acabàs d’esculpir a mitjan segle XV, darrera les seves ales encara hi ha restes de policromia. Avui encara guaitava com si refugiaven les falzies, a la seva esquena.

 

3.- Les meves impressions llongils.  Badoc molt mirant sa Llonja. Deia Josep Pla, amb intuïció, que “ és un edifici que comunica una sensació d’elegància i claredat”. Com Claude Monet a la catedral de Rouen  -no massa original, veritat?- tenc milers d’imatges enregistrades dels diferents colors de les pedres segons el dia, o la nit, o de les gàrgoles escopint aigua a les totes els dies de tempestat, com aquella de 1403, en que moriren milers de ciutadans pel desbordament de Sa Riera, molts d’ells vivien al meu barri. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. Tenc anotats cents d’aconteixements: una persona amb un atac d’epilèpsia al mig de la plaça, solitària;  les pancartes penjades als balcons protestant contra el renou, consentit per l’ajuntament de dretes, o en Francesc Antich sortint a saludar la gentada, que omplia la plaça, després de prendre possessió del primer govern d’esquerres de les illes Balears, era la il·lusió dels primers dies del “Pacte de Progrés”. Però una de les millors impressions , per a mi, és la següent. Se celebrava a la Llonja una macro-exposició de Joan Miró. La gent important estava formada defora, en línia -els policies damunt l’edifici m’apunten a mi, directe al cor- s’espera al rei Joan Carles I de Borbó. De prompte, plou, però molt. Els personatges importants proven de cercar refugi dins l’edifici, però les ordres són de no deixar entrar ningú abans que el rei. Tothom s’arrapita a la paret, mirant de no rebre la ruixada. Arriba un cotxe amb Josep Tarradellas; davall la brusca, amb un mosso d’esquadra amb espardenyes que li aguanta un paraigua, va directe a l’entrada. També li diuen que no. Tarradellas, pega una empenta i entra, “ja som aquí!”, “que s’havien pensat”, degué dir al xitxarel·lo que el volia aturar.  Tararí!, sona un cornetí, arriba el rei i, com en una rondalla, surt el sol. La gent important,  torna a formar, componguent-se la vestimenta xopa. Camilo José Cela, se torca la mà dreta, banyada, pel seu frac, abans de donar-la al monarca. “Che bella cosa é la prospettiva” deia Piero della Francesca a la seva dona mentre aquesta el cridava des del llit. Idò això: qüestió de perspectiva.

 

4.- “El loco del Ángel”. Hi va haver un temps que l’al·lotea del barri em coneixia com el “Loco del Ángel”. Crec que és la denominació que més gust m’ha dat en la meva vida, anodina i misèrrima. A la primeria que vivia a la plaça de la Llonja, els al·lotets de per aquí no tenien gens d’esment de les estàtues. Adesiara, des de tirar-hi pedres fins posar-se messions de qui  feriria l’àngel amb una pilota de futbol. Trossos de les seves ales queien enmig de la plaça. S’imaginen algú tirant tomàtigues a un Goya ? Llavors sortia un servidor i els fotia el gran sermó, didàctic, primer, per veure si quan me n’anava no hi tornarien. Però res, havia de cridar la guàrdia municipal…, en una paraula:  “el Loco del Ángel”. I encara l’àngel, que malmès, hi és. En canvi  Sant Nicolau de Bari, una altra de les estàtues de la Llonja , la que mirava cap a Porto-Pi, la robaren uns mariners genovesos l’any 1885. S’imaginen la feta: un parell d’homenots enfilats, carregant una estàtua gòtica i fugint cap a Gènova? Per tot això hi ha el dilema de si posar, al lloc de l’àngel de bon de veres, una rèplica de plastilina –ja m’entenen- un àngel fet de resines d’aquestes que pareixen de bon de veres. Jo m’hi opòs. Quin resultat obtindria la meva pregària ? Com quedaria la meva pregària, resada a un manyoc de matèria sintètica? Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. No faria efecte, no valdria per res. Un ha de ser fetitxista fins i tot per aquestes coses. Què hi farem!

5.- Massa bars a la Plaça. La plaça avui en dia és un guirigall, envaïda pels parasols, un excés de gent, congestionada. M’he fixat en una al·lota asseguda a un bar, rossa, guapíssima, amb un jersei blanc molt escotat… Quan li pas per darrera, em gir i just on hi ha la marca dels seus sostenidors, una mosca negra hi està aturada. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb