Climent Picornell

MATINADA DEL CORPUS PEL 'DOWNTOWN' DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juny, 2007 11:19

 (PALMA, 1760 per Juan Ballester, agafat del blog ALTA MAR)

Matinada del Corpus al downtown de Palma

Climent Picornell

Els obrers d’un edifici en restauració em treuen del llit. Els renous de les màquines i els crits m’envien a la dutxa, em semblen romanesos. Davant Sa Llonja, cap al passeig d’en Sagrera, unes clavelleres arrabassen flors d’una Lagunària i d’un Pitosporum, aquest, el record de ca ma mare, estava sembrat al jardinet que donava al carrer, Jacint Verdaguer, molt olorós: són els rams amb els quals, com esca, fotran les carteres als turistes que se mouen per la Seu i els seus entorns. Dos operaris més, de l’Ajuntament, desembossen una claveguera, ara arriba una altra olor.

És dijous. “Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión”. Avui és el Corpus, dia feiner.

Funcionaris ben pentinats deixen els seus infants a la “guarderia” que hi ha a la conselleria d’Interior, la que comanda –encara- na Rosa Estaràs, on era l’antiga Comandància de Marina. La gent que ve dels aparcaments dels molls, apressada, travessa els passos zebra, mentre estrangers que fan feina a les drassanes de vaixells esportius van a l’inrevés en bicicleta i, alguns, en skate-board.

Na Laura me mostra un esparadrap a la cara: “M’han trobat un sarcoma, molt perillós, m’hauran de posar unes cremes i després com unes radicacions, m’ho faré a Bilbao, allà hi tenc ma mare”. En Sion, molt magre, amb una bossa de mà molt grossa espera un taxi: “M’ha caigut una dent, vaig a n’en Forteza-Rei que la m’adobi”.

Ja dins els jardins de s’Hort del Rei, pos rumb cap a la Seu, me trob amb les diverses estàtues-vivents que comencen a muntar les seves plataformes i a maquillar-se, el de més prop tot de marró, va d’Indiana Jones, amb una llandera, mig cos nu, s’embetuma la cara, també de color marró-terra. Per les escales del Palau Reial, dalt murada, esbarts de turistes dematiners. I dones caminadores de mitja edat i que encara volen estar bé, vull dir que es volen sentir com eren abans. Les rues, per tot arreu del seu cos, denoten però la seva davallada senil. Ai.

Davant s’Almudaina, les galeres manades per gitanos comencen a aposentar-s’hi, fa una olor sorda de pixum mal escurat i de fems de cavall a l’estiu. Uns picapedrers davallen les estàtues gòtiques del portal del Mirador de la seva peana i una turista que parla amb un dialecte del sud d’Itàlia, a través del seu telefonino, s’ha perduda.

Entr a la Seu, per fer-hi la volta de costum, agaf dues estampetes de dos devots servents (de sí mateixos, com tothom), el beat Pedro Gelabert,  Manacor 1887-1936, “cruelment martiritzat prop de Gandia”, supòs que per les inevitables hordes marxistes; l’altre és Sebastián Gili, Artà 1811-1894, fundador de la congregació de les agustines germanes de l’Empara, “morí en olor de santedat” ( Quina olor deu ser aquesta ? Olor de mort, però bona ?). Ja preparen per dir la missa del matí a la capella que va il·lustrar en Miquel Barceló, les restauradores de la barroquíssima capella de devora ja estan enfilades a les bastides de més amunt. A l’estiu hi ha més gent dins la Seu, l’escolà barbut encén aquell ciriot gruixat, el ciri pasqual, primer el tomba per poder arribar al ble amb el metxer, s’hi pega una bona estona, mentre un canonge explica a dos convidats detalls de l’obra del pintor de Can Cordella, senyala amb el dit intensament alguna cosa de davall el Sagrari, que s’obri cap a un costat, amb una frontissa diferent.

Comença la missa, és el Corpus, però no ho pareix. Definitivament ho deuen haver passat a diumenge. En Teodor Suau, ahir va fer 60 anys, llegeix l’epístola de la missa, han armat un harmònium a la dreta per acompanyar els càntics. Veig gent per darrera els vitralls d’en Barceló, “pareixen radiografies, sí, però no hi ha càncer”, i de la pell ceràmica, d’on estic assegut, es veu bé el tsunami de l’esquerra. Res. Amb els capellans i un parell de fels és com més natural tota la parafernàlia de la capella ( més “natural” s’ha de pronunciar amb la “ela maricona” que fan els felanitxers, amb la llengua molt aferrada al paladar).

Na Marita Camacho també hi era, la trob quan sortia, “recorda que en Quimi Portet ve el 16, tenc les entrades” “La barca nova d’en Pep Albertí, Arnauimarc Nou, durà a passejar Sant Pere dins mar, per si ens hi volem embarcar dia 29”, li record.

Sortim i sonen les campanes, “queden, ara?”, però a deshora, la missa ja és a punt d’acabar, quina cosa més estranya. Més galeres a la costa de la seu, entre els “pòrticos” de Can March. L’escultura de n’Andreu Alfaro, uns tubs d’alumini o acer inoxidable  guaiten per damunt el jardí, com qui dir: “ei som aquí!”. Al jardinet de la plaça de la Reina –magnífica la fotografia antiga on es veu al poble tomant l’estàtua de la reina, el poble sempre disfruta de tomar estàtues que els polítics disfruten de bastir- els agranadors proven de treure, molt indolentment,  les fulles de damunt la rosa dels vents, davant l’estatueta d’homenatge a Joan Alcover –“faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat, de ma joventut”- Quina solitud? En ta senectut, vas quedar fotut, qui sap si perdut, i ut. “Mestre Pere, i ere, alçau bandera, i era, que cada any, i any, heu corregut, i ut. Heu guanyat, i at, una somera, i era, que cada any, i any, vos fa un ruc, i uc...” (Venga, venga, que és massa de matí per desbarrar).

A n’Antònia, del quiosc del Born, una jove li fa una entrevista, me demanen si puc fer el que faig. És a dir, em demanen si puc fer com qui compra diaris i n’Antònia els me dóna i jo li pag i ella me torna el canvi.... jo dic que sí, i els que filmen ben contents, no record de quina televisió varen dir que són. Mentre, arriben els ordenances d’algunes conselleries o de l’ajuntament i se’n duen feixos enormes de premsa, som a temporada de pactes  post-eleccions. Dins el Bar Bosch a una taulada de dependentes de la botiga de roba Massimo Tutti-Frutti, una d’elles demana: “A quién votaste ?” “Pues no sé que, no sé si estoy empadronada, qué había que votar? No estoy muy enterada...”

En Miquel Garau, que ja se’n va, em parla de la restauració del Museu Diocesà, magnífica, hi vaig anar l’altra dematí amb en B. Mesquida i en Xavier Vidal-Folch , director adjunt de El País, qui me diu: “Que guapa que està Palma?” En Mesquida no ho pot suportar i li canta les malifetes de l’equip i de la batle Catalina Cirer. Tanmateix.

Al Forn del Sant Cristo, compr un pa i un croissant antic ensucrat,  les botigues comencen a obrir, Palma es deixondeix. Bé, Palma... el downtown de Palma, el bessó de la ciutat, el meu tros de ciutat de cada dia, en començar-ne un de nou. Amèn.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb