Climent Picornell

SANT PERE VA A PASSEJAR / AMB UNA BARQUETA NOVA... Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2007 14:26

 

Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova...

Climent Picornell

             El moll s’engalana i les barques plenes de paperí semblen una plaça de poble en festes. Baixen la imatge de la parròquia de Santa Creu, la carreguen a bord d’una barca del bou i, amb la gent, es fa una passejada per dins el port. Enguany l’hi durà una barca nova de trinca. Sant Pere era pescador, per això, a la mar hi ha “barquetes de Sant Pere”, uns grumerets, i un peix, el “gall de Sant Pere”, amb dues taques negres que pareixen monedes, de quan el sant anava curt de doblers. Un any,  “Paco, el Loco”, posà la barca a tota màquina, passat el dic de l’oest i asustà els passatgers ocasionals de mala manera. Viure prop del port de pescadors de Palma, vol dir tenir la mar a prop i quan pega passegera o  no pots dormir, baixes i ja hi ets. A fosca tancada, la llotja del peix és un devesei, les ‘traïnyes’ ja han tornat, i si és temps de sardina, aladroc, jonquillo i tota la menudea, gamba, calamar i calamarí, els bars de prop tenen obert i sempre es pot esmicolar. “Fa calabruix !... “, se tiren -els pescadors i les madones- el gel capolat pel cap, el gel que després taparà els canastros de plàstic plens de peixos, camí dels restaurants i les paradetes de les places, per vendre’l damunt les “pedres” del mercat.

            Els cas de les barques del bou és diferent, horabaixenc, devers les cinc hi ha una certa lulea quan arriben. Primer amarren i ja tot d’una els patrons vigilen i els armadors controlen el que baixa de la barca i es descarrega damunt un carretons de ferro. Ara és època de galls, molls, pagells, raps, rajades, gatons, sorells, gerret i peix de prémer a voler, poca gamba. La gamba guapa és la de per Sóller, grossota i vermella. “A mi no m’agrada”, me diu en Pere, com estugòs, “perquè és grossa i quan tens el cap torrat la coa encara és crua i acabes cremant o una cosa o l’altre. Me va millor una mida més petita. Tu diràs: quins roïssos ! Però és així”. El grupet conversa, mentre uns homes cusen les xarxes de nylon verd i blau.

            “Vàrem enfonsar l’altra barca, el bou més vell. Era un dia de mar podrida de gener, però pareixia el maig. Vint-i-cinc minuts i... cap al fons. L’havíem remolcada fins al cap de Regana. Ahir vaig mostrar les fotos a mon pare i es va posar a plorar. Una barca nova ara costarà un milió i mig d’euros, quan sigui aquí. Jo la volia fer a unes drassanes dels Països Catalans, a Sant Carles de la Ràpita, però estàvem en llista d’espera i haguéssim perdut la subvenció d’Europa. Idò per avall s’ha dit, fins a Cartagena”. Els bous que van a la gamba durant els mesos de l’estiu, se’n van cap al Port d’Andratx i hi romanen. D’allà estant,  només volten sa Dragonera i amb un no res ja són per davant Sóller. “Veus aquelles portotes de ferro, grosses, a  popa, allò és el que fa renou d’ovni.  Que no ho has sentit a dir que per devers la mar de Sóller senten uns renous desde les profunditats? Això són collonades, lo dels ovnis vull dir. És clar que sempre n’hi haurà que hi creuran, però quan pugen aquestes peces i peguen devers el ‘rodillo’ de popa fan un renouer impressionant, quasi destrossen la barca, que s’ha de reforçar, però, quin remei, s’ha de salpar...”

         

 

    El patró major regala barrets de propaganda i en Tòfol, ja ben begut, se passeja prop dels carretons diguent que vol ajudar; li posen quatre gerrets dins una bossa de plàstic, perquè no emprenyi pus. Els turistes, retrata que te retrata, i els pares assenyalant els peixos, diuen als seus al·lots :  “Això és una escórpora”, i en realitat és una aranya de cap negre, però la seva vocació didàctica queda satisfeta. Fa temps els pescadors trabucaren per terra tota la sardina pescada. N’hi havia massa i el preu havia baixat a mig euro la caixa de nou quilos. Quina llàstima! La sardina mediterrània ara és bona, està grasseta i, torradeta, sense treure les butzes, amb els dits, li fuig tota l’escata, amb poca sal i un poc d’oli d’oliva, és un dels menjars més gloriosos de la terra. De la  mar, hauria de dir. Els molls, rogencs, que pesquen les barques del bou són els millors, molls de xarxa, són de roca i no tenen tan de gust de mariscot, ni de fang; els petits, ben fritets, un poc enfarinoladets, volta i volta, molts d’alls, es poden menjar sencers, espina i tot. Una delícia.  

La barca nova, que traginarà el sant,  fa vint-i-quatre metres, molt moderna, amb un bulb a proa que romp els cops de mar i la fa més marinera. Tothom pot fer feina a cobro, cinc persones per manejar-ho tot des dels xigres al pont. “Jo ja l’he estrenada, amb un temporalasso, més avall de Cabrera, era dia cinc de Maig, però així hi tot ens fotérem un ‘caldero’, anant de banda a banda”. Mentre parlam, surt una barqueta, amb una pastera auxiliar amb aquells llumots que van amb butà, són el Morrons. En Xesc i en Toni. Ara en Xesc s’ha casat amb una filla d’en Cosidor, tenen tres “pedres” al mercat. Són moltes pedres, una bona paradeta, el pare va fer molts de doblers, ara ja ha surat els fills, i no n’hi deixen manejar tants”. “Es molt car el manteniment d’un bou, només el canvi d’oli ens costa més de 3000 euros, i és mal de fer trobar mariners i mecànics. Qui fan doblers són els intermediaris. En Morreny agafa avió, se’n va a Xina i allà compra gamba tota la que vol, per no res, i amb avió, cap aquí... Com hi podem competir ? Aquí som els més ecologistes del món: que si les talles, que si las xarxes, que si tot, que si la veda… i a Xina, res de res, estan ‘esquilmant’ la mar”. “No mos salvarem. Avui hem desembarcat cent-cinquanta caixes de peix, però la meitat eren maires, que te creus, el pagaran a trenta cèntims. Ara mos fan dur una “caixa blava”, un invent d’un de Madrid, com a una “caixa negra” d’un avió, però que sempre se romp i no basten mil euros. Noltros –diu “noltrus”- som de Capdepera. Saps quantes barques hi havia a Cala Rajada? Onze. Ara, n’hi ha dues”. “Idò aquí passarà una cosa semblant. Si mos deixaven dur gent, com a Sicília, mos salvaríem. Carregar una dotzena de persones, tirar les xarxes a dues o tres milles, buidar de peix , llavors fer un arrosset… i tornar. Així seria diferent. Però no hi ha normativa, ho estudien a la universitat d’Alcalà d’Henares, com si allà hi hagués la mar! (Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova. / Tots els peixos de la mar / treuen el cap a defora).

RÈQUIEM PER UNA PALMERA I MÉS APUNTS DE SA LLONJA. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juny, 2007 14:23

 

 

Rèquiem per una palmera i més apunts de Sa Llonja

Climent Picornell.

1.- Rèquiem per una palmera. A la plaça de la Llonja de Palma, hi ha palmeres. Algunes altíssimes i altres no tant. Després de col·leccionar, com sempre compulsivament, imatges de l’edifici gòtic de davant ca meva, puc arribar a postular el següent. Hi havia 12 palmeres, quatre, quatre i quatre, als tres costats de la plaça de la Llonja davant l’entrada, al timpà de la qual hi ha l’Àngel Custodi, “defenedor de la Mercaderia”. Les quatre que són a la part del que després fou el Passeig de Sagrera, enllestit per l’arquitecte Gaspar Bennàsser l’any 1910, les sembraren l’any 1894, ara només en queden dues, tenen 113 anys. Les demés les sembraren l’any 1900, d’aquestes en tallaren recentment  una, fa deu anys, i una altra la setmana passada, també només en queden dues d’aquesta anyada. La resta han estat resembrades i són més petites. Les més altes fan una trentena de metres i s’eleven més que la Llonja. No feia molt que vivia a la plaça, quan un dematí vaig sentir parlar, fort, en valencià, prop de la finestra de la meva cambra. Vaig obrir les persianes i un personatge, que després em digué que era d’Alcoi, sostingut amb un lligam com de corda d’amarrar vaixells, uns ormejos amb pues a les sabates i com una destral rara, podava les palmeres i les violes de dàtils. Vaig conversar amb ell, jo al balcó, ell penjat a l’arbre, i em va descobrir quina les feia més bons, rodonets i dolços: la més baixeta,  ben enfront de l’àngel.

 

Ara fa una setmana, un d’aquest arbres de 107 anys es va començar a vinclar i a vinclar. Un parell de dies de vent l’acabaren de consentir, la feien oscil·lar, tant, que fregava el balcó de ca meva. La seva tortor feia feredat. Els veïnats cridàrem a l’ajuntament i al cap de poc temps un entès de la Sala i una brigada de dos jardiners dins una canastreta elevada mecànicament, primer la podaran, i després en feren rodanxes el tronc. En queda només un tros de soca a la part d’en terra.

2.-L’àngel custodi defenedor de la Mercaderia. Vaig decidir entonar-li un rèquiem, a la palmera asserrada. Res millor que una vella oració dels ciutadans d’un temps: Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit.  Sempre és allà. Sempre. De dia i de nit. Tanta sort;  què faria un servidor encalçat per perills i altres esdeveniments misteriosos i no tant. Em diran exagerat, però em dóna confiança i bon sossec ( amb dues esses !). Ell és l’Àngel de la Llonja, tal vegada la millor estàtua de la ciutat. Exposat a la intempèrie i la barbàrie, i a la indiferència de molta gent que ni tan sols el mira. Amb aquells cabells amb llargs tirabuixons “que semblen engronsar-se amb l’oratge de la mar” com li canta na Joana Mª Palou. Degué estar pintat, un pic que en Guillem Sagrera l’acabàs d’esculpir a mitjan segle XV, darrera les seves ales encara hi ha restes de policromia. Avui encara guaitava com si refugiaven les falzies, a la seva esquena.

 

3.- Les meves impressions llongils.  Badoc molt mirant sa Llonja. Deia Josep Pla, amb intuïció, que “ és un edifici que comunica una sensació d’elegància i claredat”. Com Claude Monet a la catedral de Rouen  -no massa original, veritat?- tenc milers d’imatges enregistrades dels diferents colors de les pedres segons el dia, o la nit, o de les gàrgoles escopint aigua a les totes els dies de tempestat, com aquella de 1403, en que moriren milers de ciutadans pel desbordament de Sa Riera, molts d’ells vivien al meu barri. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. Tenc anotats cents d’aconteixements: una persona amb un atac d’epilèpsia al mig de la plaça, solitària;  les pancartes penjades als balcons protestant contra el renou, consentit per l’ajuntament de dretes, o en Francesc Antich sortint a saludar la gentada, que omplia la plaça, després de prendre possessió del primer govern d’esquerres de les illes Balears, era la il·lusió dels primers dies del “Pacte de Progrés”. Però una de les millors impressions , per a mi, és la següent. Se celebrava a la Llonja una macro-exposició de Joan Miró. La gent important estava formada defora, en línia -els policies damunt l’edifici m’apunten a mi, directe al cor- s’espera al rei Joan Carles I de Borbó. De prompte, plou, però molt. Els personatges importants proven de cercar refugi dins l’edifici, però les ordres són de no deixar entrar ningú abans que el rei. Tothom s’arrapita a la paret, mirant de no rebre la ruixada. Arriba un cotxe amb Josep Tarradellas; davall la brusca, amb un mosso d’esquadra amb espardenyes que li aguanta un paraigua, va directe a l’entrada. També li diuen que no. Tarradellas, pega una empenta i entra, “ja som aquí!”, “que s’havien pensat”, degué dir al xitxarel·lo que el volia aturar.  Tararí!, sona un cornetí, arriba el rei i, com en una rondalla, surt el sol. La gent important,  torna a formar, componguent-se la vestimenta xopa. Camilo José Cela, se torca la mà dreta, banyada, pel seu frac, abans de donar-la al monarca. “Che bella cosa é la prospettiva” deia Piero della Francesca a la seva dona mentre aquesta el cridava des del llit. Idò això: qüestió de perspectiva.

 

4.- “El loco del Ángel”. Hi va haver un temps que l’al·lotea del barri em coneixia com el “Loco del Ángel”. Crec que és la denominació que més gust m’ha dat en la meva vida, anodina i misèrrima. A la primeria que vivia a la plaça de la Llonja, els al·lotets de per aquí no tenien gens d’esment de les estàtues. Adesiara, des de tirar-hi pedres fins posar-se messions de qui  feriria l’àngel amb una pilota de futbol. Trossos de les seves ales queien enmig de la plaça. S’imaginen algú tirant tomàtigues a un Goya ? Llavors sortia un servidor i els fotia el gran sermó, didàctic, primer, per veure si quan me n’anava no hi tornarien. Però res, havia de cridar la guàrdia municipal…, en una paraula:  “el Loco del Ángel”. I encara l’àngel, que malmès, hi és. En canvi  Sant Nicolau de Bari, una altra de les estàtues de la Llonja , la que mirava cap a Porto-Pi, la robaren uns mariners genovesos l’any 1885. S’imaginen la feta: un parell d’homenots enfilats, carregant una estàtua gòtica i fugint cap a Gènova? Per tot això hi ha el dilema de si posar, al lloc de l’àngel de bon de veres, una rèplica de plastilina –ja m’entenen- un àngel fet de resines d’aquestes que pareixen de bon de veres. Jo m’hi opòs. Quin resultat obtindria la meva pregària ? Com quedaria la meva pregària, resada a un manyoc de matèria sintètica? Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit. No faria efecte, no valdria per res. Un ha de ser fetitxista fins i tot per aquestes coses. Què hi farem!

5.- Massa bars a la Plaça. La plaça avui en dia és un guirigall, envaïda pels parasols, un excés de gent, congestionada. M’he fixat en una al·lota asseguda a un bar, rossa, guapíssima, amb un jersei blanc molt escotat… Quan li pas per darrera, em gir i just on hi ha la marca dels seus sostenidors, una mosca negra hi està aturada. Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit

 

MATINADA DEL CORPUS PEL 'DOWNTOWN' DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 08 Juny, 2007 11:19

 (PALMA, 1760 per Juan Ballester, agafat del blog ALTA MAR)

Matinada del Corpus al downtown de Palma

Climent Picornell

Els obrers d’un edifici en restauració em treuen del llit. Els renous de les màquines i els crits m’envien a la dutxa, em semblen romanesos. Davant Sa Llonja, cap al passeig d’en Sagrera, unes clavelleres arrabassen flors d’una Lagunària i d’un Pitosporum, aquest, el record de ca ma mare, estava sembrat al jardinet que donava al carrer, Jacint Verdaguer, molt olorós: són els rams amb els quals, com esca, fotran les carteres als turistes que se mouen per la Seu i els seus entorns. Dos operaris més, de l’Ajuntament, desembossen una claveguera, ara arriba una altra olor.

És dijous. “Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión”. Avui és el Corpus, dia feiner.

Funcionaris ben pentinats deixen els seus infants a la “guarderia” que hi ha a la conselleria d’Interior, la que comanda –encara- na Rosa Estaràs, on era l’antiga Comandància de Marina. La gent que ve dels aparcaments dels molls, apressada, travessa els passos zebra, mentre estrangers que fan feina a les drassanes de vaixells esportius van a l’inrevés en bicicleta i, alguns, en skate-board.

Na Laura me mostra un esparadrap a la cara: “M’han trobat un sarcoma, molt perillós, m’hauran de posar unes cremes i després com unes radicacions, m’ho faré a Bilbao, allà hi tenc ma mare”. En Sion, molt magre, amb una bossa de mà molt grossa espera un taxi: “M’ha caigut una dent, vaig a n’en Forteza-Rei que la m’adobi”.

Ja dins els jardins de s’Hort del Rei, pos rumb cap a la Seu, me trob amb les diverses estàtues-vivents que comencen a muntar les seves plataformes i a maquillar-se, el de més prop tot de marró, va d’Indiana Jones, amb una llandera, mig cos nu, s’embetuma la cara, també de color marró-terra. Per les escales del Palau Reial, dalt murada, esbarts de turistes dematiners. I dones caminadores de mitja edat i que encara volen estar bé, vull dir que es volen sentir com eren abans. Les rues, per tot arreu del seu cos, denoten però la seva davallada senil. Ai.

Davant s’Almudaina, les galeres manades per gitanos comencen a aposentar-s’hi, fa una olor sorda de pixum mal escurat i de fems de cavall a l’estiu. Uns picapedrers davallen les estàtues gòtiques del portal del Mirador de la seva peana i una turista que parla amb un dialecte del sud d’Itàlia, a través del seu telefonino, s’ha perduda.

Entr a la Seu, per fer-hi la volta de costum, agaf dues estampetes de dos devots servents (de sí mateixos, com tothom), el beat Pedro Gelabert,  Manacor 1887-1936, “cruelment martiritzat prop de Gandia”, supòs que per les inevitables hordes marxistes; l’altre és Sebastián Gili, Artà 1811-1894, fundador de la congregació de les agustines germanes de l’Empara, “morí en olor de santedat” ( Quina olor deu ser aquesta ? Olor de mort, però bona ?). Ja preparen per dir la missa del matí a la capella que va il·lustrar en Miquel Barceló, les restauradores de la barroquíssima capella de devora ja estan enfilades a les bastides de més amunt. A l’estiu hi ha més gent dins la Seu, l’escolà barbut encén aquell ciriot gruixat, el ciri pasqual, primer el tomba per poder arribar al ble amb el metxer, s’hi pega una bona estona, mentre un canonge explica a dos convidats detalls de l’obra del pintor de Can Cordella, senyala amb el dit intensament alguna cosa de davall el Sagrari, que s’obri cap a un costat, amb una frontissa diferent.

Comença la missa, és el Corpus, però no ho pareix. Definitivament ho deuen haver passat a diumenge. En Teodor Suau, ahir va fer 60 anys, llegeix l’epístola de la missa, han armat un harmònium a la dreta per acompanyar els càntics. Veig gent per darrera els vitralls d’en Barceló, “pareixen radiografies, sí, però no hi ha càncer”, i de la pell ceràmica, d’on estic assegut, es veu bé el tsunami de l’esquerra. Res. Amb els capellans i un parell de fels és com més natural tota la parafernàlia de la capella ( més “natural” s’ha de pronunciar amb la “ela maricona” que fan els felanitxers, amb la llengua molt aferrada al paladar).

Na Marita Camacho també hi era, la trob quan sortia, “recorda que en Quimi Portet ve el 16, tenc les entrades” “La barca nova d’en Pep Albertí, Arnauimarc Nou, durà a passejar Sant Pere dins mar, per si ens hi volem embarcar dia 29”, li record.

Sortim i sonen les campanes, “queden, ara?”, però a deshora, la missa ja és a punt d’acabar, quina cosa més estranya. Més galeres a la costa de la seu, entre els “pòrticos” de Can March. L’escultura de n’Andreu Alfaro, uns tubs d’alumini o acer inoxidable  guaiten per damunt el jardí, com qui dir: “ei som aquí!”. Al jardinet de la plaça de la Reina –magnífica la fotografia antiga on es veu al poble tomant l’estàtua de la reina, el poble sempre disfruta de tomar estàtues que els polítics disfruten de bastir- els agranadors proven de treure, molt indolentment,  les fulles de damunt la rosa dels vents, davant l’estatueta d’homenatge a Joan Alcover –“faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat, de ma joventut”- Quina solitud? En ta senectut, vas quedar fotut, qui sap si perdut, i ut. “Mestre Pere, i ere, alçau bandera, i era, que cada any, i any, heu corregut, i ut. Heu guanyat, i at, una somera, i era, que cada any, i any, vos fa un ruc, i uc...” (Venga, venga, que és massa de matí per desbarrar).

A n’Antònia, del quiosc del Born, una jove li fa una entrevista, me demanen si puc fer el que faig. És a dir, em demanen si puc fer com qui compra diaris i n’Antònia els me dóna i jo li pag i ella me torna el canvi.... jo dic que sí, i els que filmen ben contents, no record de quina televisió varen dir que són. Mentre, arriben els ordenances d’algunes conselleries o de l’ajuntament i se’n duen feixos enormes de premsa, som a temporada de pactes  post-eleccions. Dins el Bar Bosch a una taulada de dependentes de la botiga de roba Massimo Tutti-Frutti, una d’elles demana: “A quién votaste ?” “Pues no sé que, no sé si estoy empadronada, qué había que votar? No estoy muy enterada...”

En Miquel Garau, que ja se’n va, em parla de la restauració del Museu Diocesà, magnífica, hi vaig anar l’altra dematí amb en B. Mesquida i en Xavier Vidal-Folch , director adjunt de El País, qui me diu: “Que guapa que està Palma?” En Mesquida no ho pot suportar i li canta les malifetes de l’equip i de la batle Catalina Cirer. Tanmateix.

Al Forn del Sant Cristo, compr un pa i un croissant antic ensucrat,  les botigues comencen a obrir, Palma es deixondeix. Bé, Palma... el downtown de Palma, el bessó de la ciutat, el meu tros de ciutat de cada dia, en començar-ne un de nou. Amèn.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb