Climent Picornell

DE POBLE, ENCARA. Climent Picornell

jcmllonja | 30 Maig, 2007 22:49

 

 

                                                                                            (Foto: Pep Torro)

De poble, encara.

Climent Picornell

Han passat les eleccions, el poble, molt conservador, es va fent menys de dretes. Poc a poc. Però hi ha coses que no canvien gaire. Quan ve la calor les falcies criden encalçant moscartins,  volant a centenars per damunt les cases on hi han fet el niu davall una teula. La mateixa teula on n’hi feren els seus avantpassats, o prop, si ara no hi ha teules perquè hi han fet cases de pisos.  Però dos elements marquen l’inici de l’estiu de bon de veres: s’Esmotxador, que ja pren el cafè assegut defora, i beca,  i na Catalina Molinera, que fa la sesta dins un balancinet a la vorera de davant ca seva, massa calorosa. De mica en mica comença la gent a sortir a la fresca, queixant-se de què els cotxes fan massa via o, els aparcats, deixen poc espai per fer la rotlada. Són els panopticons, perfectament esbiaixats, per copsar la vida del poble.

Comença en Tià de cas Ros. “Ma mare ja no mos coneixia feia estona, no s’aixecava, primer es va llagar de no mourer-se, i després ja es gangrenava, pareix mentida però a un determinat moment com aquest, no m’ho hauria pensat mai, demanes que se mori, per tots, pel bé de tots, però sobretot pel seu bé. Érem amb els tres germans davant ella, jo no sé si hi sentia  o no, però jo ho havia dit, bon Jesús que se mori! Idò ella, no pareix ver, feia tres setmanes que no obria ets ulls, idò els va obrir, va somriure, i se va morir. Pareixia que era d’agraïment, o d’alliberament, o de gràcies per haver-li donat permís per partir o jo que sé… però és així.”

Els magrebins carreguen les seves furgones, plenes de tot, cap a Marroc i els estrangers que viuen al poble passen sense dir bones tardes, fent d’externs. “Tot ha canviat molt a la vila” diu l’amo en Miquel Coremer. “Jo, anava a cercar un pa, cada dia, al forn, per a madò Martina Gran, que no podia caminar, i ella, com que no tenia barram, el pelava amb el trinxet i me donava les crostes. Era el meu pagament”. “I jo -afegeix en Tomeu Barraguí- ajudava a descarregar un carro a ca l’amo en Pere Medoll i per una feina de tres hores me donaven tres panses. M’has sentit bé: tres panses.”

Els doblers que ara es guanyen i la relació amb els fills és el que ha canviat més, segons el petit parlament de carrer. “Sí, -diu na Bet Boscarrona- ‘No te mengis aquesta tallada que és per na Mariona’, i jo amollava la tallada que havia de ser per a la meva filla; i ma mare me deia, ‘no te mengis aquesta tallada que és per ton pare’. Bono:  hem quedats engrunats entre la por als pares i la llibertat dels fills. Hem quedat sense tallades”. “No exagereu, que menjau carn cada dia.” “Jo, què voleu que vos digui ?” – és  l’amo en Toni  Corella-  “ Que ‘ni tanto, ni tan poco’ que deia aquell Bisbe. Abans se morien molts de nins, i ara no. No ho recordau? Els deien ‘albats’ als nins morts, els vestien de blanc. A ca na Matones en record un que el tenien damunt la tauleta de l’entrada, un bufet, dins un ‘bubulet’ petit.” “I les dones ? Què me’n direu ? Aquestes sí que han canviat, ara van per tot, per tot.”   “Les dones, totes són iguals”. “Ca barret, no ho són”,  diu l’amo en Xesc Rovell. “A les fosques totes són ben iguals”, torna a repetir. “Que hi vas d’errat, bergant! No n’hi ha cap que faci la mateixa olor”- sentencia l’amo en Xesc- “jo t’ho puc ben dir que som pastor i n’he pasturades de tot color”.

Al cafè hi ha una taulada tota de dones : “ Ma mare ara somia fort i pega cops  per sa paret amb sos peus. Se mou molt i he hagut de comprar un tros gros de ‘goma-espuma’ perquè me cau des llit. Avui m’ha dit que havia somiat amb una dona de Sineu, que se pegaven, i, pensa, no s’han tornades a veure de quan eren nines”. Una altra, la que du el maneig de la conversa diu : “Madò Corneta aquella dona petita que vivia devora ca sa Senyora Grassa -vos ne recordau ?- sempre deia a ma mare : ‘Quan sigui morta, tornaré. Tornaré per dir-te que hi ha a s’altra banda’. Degué tornar ? Li degué dir ?”.

A la taula de devora, el Sèneca de torn, aquell que sempre ho sap tot, un ex-selleter, contesta xerrant petit :  “No sé de cap que hagi tornat”. Tenia molt de mal i ara no en té, comenta. “I què feres per això del mal ?” “Jo t’ho diré. Tenia ‘astrossis’ en tercer grau, lo màxim, i no podia caminar, i em posaren imants a cada peu, devers 30.000 pessetes, llavors ferros grapats a s’esquena, devers 100.000 pessetes, fins que un dia, per sa fira, a una paradeta devers el forn de Can Garreta, un, venia polseres. M’ho degué conèixer que tenia mal i em digué : ‘ l’amo veniu !’ Ell, em tocà els polsos, tria una polsera –una polsera de 500 pessetes- i mira tu, camin com un llagost !”

Passa l’amo en Bernat Paparrí i la rotlada el mormola. “L’amo en Bernat va estar llogat d’oguer a n’Es Calderers i se menjava, ell tot sol, un quilo d’arròs cada dia. Quan era temps d’espàrrecs hi afegia espàrrecs, quan ho era de caragols, idò caragols, quan de blaves o altres bolets, tot li anava bé… i l’arròs bullia i ell encara hi tirava coses, d’aquí i d’allà, dins l’olla. I els vespres : sopes. Sempre sopes. Escaldades, seques, solleriques…amb verdura, amb prebe, amb un ou o dos quan n’havia fotut algun d’un nieró. I l’on demà torna-m’hi torna-hi; per berenar dues llesques de pa, oli, sal i olives. Per dinar un quilo d’arròs i per sopar, sopes. I així, sempre, mira’l-te: sa com un gra d’all”. L’amo Arnau Estamborer se’n recorda d’alguna cosa: “Jo hi he fet de pastor a n’Es Calderers. També he estat Solanda, he fet de mosso amb en Conquerrí ( “era més dolent que sa merda”). Saps que n’he sanat de porcs i moixos, m’he guanyat sa vida així, i aixà, a n’Es Calderers un dia me feren pastar, pastaven un sac de farina, sencer, no hi vaig posar llevat es dia abans i no va tovar, idò, vaig dir, li posaré ara i ja ho veurem, idò els pans no s’estufaren, s’ajagueren i tot va ser una crosta i d’un color com a blavós que no feien menjera... ho vàrem haver de donar a n’es porcs, que tot s’ho mengen, fins i tot un homo, sencer o fet a trossos, no en deixen res de res....”

“Mira tu si han canviat ses coses a n’es poble que ara fan caminar a sa gent, no has vist estols de dones caminadores ? I  el metge ordena no fumar !” “I vos que no éreu fumador mestre Sion?” “Era fumador de pipa. Però entre que es metge me va dir ‘ho hauríeu de deixar’ i altres coses, ara no fum. I me fa molta de falta, perquè sa pipa era com una al·lota per jo. Tot lo dia la punyia, ara la feia neta, ara escurava es caçolí, ara li bufava sa canya, ara això, ara allò, me fa com a falta.... I els vespres era com a un nin petit es biberó: abans d’anar-me’n  a dormir havia de fer sa darrera pipada. Quin guster que passava. Llavor l’apagava, li passava un poc es dit i a dormir. Sa dona se va arribar a posar malalta, perquè sa mascara de sa  pipa, negra, negra, m’embrutava ses mans, i jo quan me colgava estirava es llençols i allò tota sa nit els tocava i deixava clapes negres de mascara de sa puta pipa.  Però què vols que te digui... ara ho he deixat. Mira tu si han canviat ses coses”.

 

STRANGERS IN THE CAMPUS ( METRO UIB). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Maig, 2007 20:09

Strangers in the Campus ( Metro UIB )

Climent Picornell

Feia dies que apareixien. A onades. No eren com nosaltres, se coneixia bé, malgrat ells volguessin passar desapercebuts, es coneixia. No és que als bars prenguessin el cafè amb el dit petit de la mà excessivament estirat, però ho guaitaven tot, miraven sempre molt amunt a les terrasses dels edificis, per no haver d’aguantar la nostra mirada. Estàvem temptats, tots els d’allà, els « pata negra » d’engegar-los cridant fort : « Fora des sembrat !! », perquè la seva actitud era de no saber exactament on havien caigut, ni per què els havien enviat allà.

(IMATGE: Mallorca pobreta... de GUILLEM MUDOY, EX-VOT per a "Cimentiments")

Un bon dia,  fins i tot, en vaig trobar un assegut dins la meva aula. De tot d’una no el vaig reparar, però a mesura que avançava en la introducció del tema, el vaig veure. Gorreta posada, calçons de xandall de la selecció espanyola de futbol, volia aparentar una setantena d’anys, però es veia que era un prejubilat. Vaig aturar l’explicació i el vaig intentar convèncer que el que anava a  desenvolupar en aquella sessió -“L’Escola de Frankfurt i la seva repercussió sobre els geògrafs crític contemporanis”- podia ser greument ofensiu per a ell. Estava segur que podia danyar irremissiblement el seu cervell, poc preparat, no així els dels meus estudiants, que, com tots els universitaris, havien posat call fins i tot a les idees més ofensives de la contemporaneïtat. Va dir que li era igual, que ja que havia fet el viatge, quedava. Al cap de poc temps un grup de quatre més, com ell,  miraven per les finestres, la qual cosa ens començà a preocupar, als estudiants i als professors.

Com estratègia momentània, i amb la idea de què era molt més excitant per a ells , els enviàrem cap a l’estabulari. Allà arribaven adesiara remeses de rates blanques per ser sacrificades en experiments obscens, no sé qui havia llegit que aquestes tipologies de visitants es trasmudaven i qui sap si en voldrien tastar. Però altres informants havien dit que els havien vist, també, asseguts als restaurants i demanant menús : com nosaltres. Això era molt més greu, es podien comportar com universitaris a l’hora de menjar, menjar menús al campus i sobreviure. En arribar l’horabaixa, de tard, sortosament, tornaven al túnel que havia excavat el seu dirigent, i desapareixien, s’espargien, no sé si per les clavegueres del polígon industrial o si per les cisternes de Son Sardina o pels soterranis de la Plaça d’Espanya. L’endemà tornaven, cara d’espantats, gorretes, calçat còmode o esportiu, els mascles davant-davant intentant explicar el que veien a les seves femelles: “aquí va estudiar química, na Margalida, la nostra néta”, deia un.

La idea de què es poguessin espargir, per via subterrània, havia estat d’en Pere Muñoz, però no havia acabat de cloure, Jaume Matas més agosarat ho havia fet realitat. Ara comprenia que també eren com ells, eren dos d’ells. L’estratègia començava a resultar aclaridora: invasió del campus des de la normalitat més aterradora, per així espantar els seus habitants, la qual cosa obligaria a aquets a  recobrar una idea, primitiva i salvatge, la de fugir cap a la ciutat i confondre’s amb els ciutadans i refer les Facultats a edificis abandonats. El campus passaria a ser un territori colonitzat, cosa que ja havien aconseguit amb un pla semblant a l’anomenat Parc Bit, un espai anormal, ara normalitzat.

La cosa era greu, hi havia professors que els havien hagut de treure dels seus despatxos, on amb una poca vergonya rimbombant, regiraven llibres i ordinadors, com si fossin públics: públiques les coses de la Universitat pública, fins aquí havíem arribat! A un laboratori, un grup nombrós havia quedat tancat i les emanacions d’oxigen, formol i nitrogen líquid els havien transformat, amb uns crits esgarrifosos anaren a fer niu al cedre de davant el rectorat, per preparar l’assalt als despatxos dels qui manaven. El gabinet de crisi no sabia que ja s’havien assentat en alguns departaments del serveis administratius, més bons de considerar i retornar a persones normals. Els espies de Fisioteràpia els havien descobert comunicant-se. Una persona normal i un paó, establien un codi de transmissió de missatges que a la Facultat d’Informàtica eren a punt de desentrellar. Les cinc primeres tires fòniques semblava, pareixia, que deien: “Fins a l’octubre és gratuït, hem d’aprofitar, per això pujam, n’haviem sentit a parlar, però no sabíem com era, és més gran dels que ens imaginàvem…” Aquesta darrera frase donava esperances als resistents; si era més gran del que s’imaginaven, això era un dificultat supletòria que s’havia d’aprofitar. Perdudes les cadenes de comandament, els nous líders de cada Facultat havien ideat el seu pla de resistència. Els de Lletres, recitaven pels altaveus, de forma caòtica, versos de Gil de Biedma i de Blai Bonet, la qual cosa els produïa alarma senil i es desintegraven ; els de Física insultaven des de les finestres Bill Gates i els Windows-Vista, això  els provocava espasmes ; els de Dret els tiraven volums de l ‘Aranzadi, que eren especialment mortífers; els d’Econòmiques, els entrevistaven i els feien l’enquesta de despesa turística, la qual cosa els produïa efectes de desorientació espacial; el de l’escola d’Hoteleria els deconstruïen un frit de mè amb un show-cooking presencial que els provocava vòmits sanguinolents…

Molt poc a poc s’anà recomponent la situació, de cada dia se’n veien més pocs, i més dèbils, amb la qual cosa, els propis estudiants –als qui abans els robaven els tuppers amb el menjar- ara, quan en veien arribar un, ja el posaven dins el vagó de tornada. No es resistien, ja ni pujaven a la superfície del campus. Es reprengué al dia a dia, les lluites internes, a les publicacions ben indexades, a  fer com que fer que la ciència era una cosa de gent especial, ben preparada. No fos cosa que la gent normal sabés de què anava la cosa. Quin perill ! Els nous líders sorgits de la batalla, reclamaven quotes de poder o, en el seu defecte,  la concessió de llicències d’explotació de bars, farmàcies, supermercats i algun puti-club, dins el campus i la seva perifèria. S’havia aconseguit aturar la primera onada invasiva de la universitat, per part de la gent normal de la ciutat, aprofitant la gratuïtat del Metro a la UIB. Calia preparar-se fins a la propera mutació, o fins que els expulsàs, aquesta vegada,  la crescuda de la mar motivada pel canvi climàtic i la merdera els fes retrocedir fins a la Font de la Vila, qui sap si aprofitant la via de la Sèquia d’en Baster que, amb bon criteri, ja començava a ser desintegrada.

( Imatge de Guillem Mudoy )

( Fa dies d’ençà que s’ha inaugurat la línia de Metro fins al campus de la Universitat que es veu gent passejant pel campus, amb una certa indecisió, no saben molt bé si hi poden estar o on anar. És gent corrent que aprofitant que és de franc pujar al Metro l'agafa per arribar fins allà dalt. Probablement mai no s’havia aconseguit que tanta gent, que no fos professor o estudiant,  pujàs al campus universitari. Això desenterra les polèmiques sobre si era o no convenient fer un campus, localitzant en un polígon monofuncional els estudis universitaris, o si, com mantenen altres hagués, estat millor diluir la universitat en diferents edificis dins la ciutat, així s’evitaria la gran despesa energètica en viatges i s’aconseguiria una certa sinèrgia afegida al difícil binomi universitat-societat. La meva idea respecte a aquestes qüestions no és cap de les dues anteriors, perquè crec que tenir un campus ha tengut inconvenirnts, però també enormes avantatges, un dels quals és el del creixement ràpid d’una institució, la UIB, de la qual havien tengut mancança les nostres illes. Però no és ara el moment exacte de discutir-ho, he volgut fer un apunt-ficció de les persones normals que arriben a deshora al campus de la UIB, ben fàcils de distingir del col·lectiu estudiantil que se mou amb soltura per aquell redol de la carretera de Valldemossa.

Paradoxes de la vida: fou Pere Muñoz-Perugorria fa quatre anys quan es presentava pel PSM a candidat de batle de Palma qui proposà un Metro, no aquest exactament, ara, ha estat el PP qui l'ha construït i en Pere fa de conductor, no de Metro, sinó d'un "late-show" a la Televisió de Mallorca, TV que ha posat en marxa, a proposta d'UM, el Consell de Mallorca)

UN PIANO I LES MUNTANYES EN TECHNICOLOR. Climent Picornell

jcmllonja | 14 Maig, 2007 21:01

 

 

Un piano i les muntanyes en Technicolor.

Climent Picornell

            Me crida n’Aina Pocoví, filla del meu amic Sebastià Pocoví, al cel sia. Ha anat a acceptar el testament de son pare, i a una clàusula, hi figur un servidor, amb noms i llinatges, com a marmessor. Quedam per dimarts matí. N’Aina m’ha d’abonar un euro, cosa que fa,  i el notari li dona un sobre, amb un escrit i l’adreça d’un luthier de Palma. Allà li entregaran un piano. “De què va això, Climent ?” em demana. “Coses de ton pare”, li responc, entre divertit i entretengut, sabent perfectament de que anava la cosa.

            Érem un dia a Binigualó, en Sebastià tenia un dels seus dies xerradors, altres, no deia ni piu. “Te’n recordes de Raíces profundas? És una pel·lícula que dec haver vist una vintena de vegades. Shane és el títol en anglès. És qualque cosa més que una pel·lícula de l’Oest, n’Alan Ladd hi fa una interpretació genial. Em passava una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. És de l’època de la col·loració amb Technicolor o Metrocolor, que li dóna uns colors vius, Vincente Minelli n’hi enregistrà un parell, - Gigi amb Leslie Caron, l’has de veure-, són com més mediterranis, no tan empastats com els colors d’ara. Idò, a un moment determinat, sortien unes muntanyes i en veure-les, cada pic em removia dins el seient, sense saber per què, la gent que m’acompanyava se’n temia. Un dia, visitant la meva cosina que havia heretat Son Llevorí –prop de Binigualó- vaig veure aquelles muntanyes. Son Llevorí era dels padrins, però va tocar a la tia i ara era de na Remei. En entrar a la tanca de pedra cap a les cases, vaig veure darrera les mateixes muntanyes que les de la pel·lícula, amb aquelles tonalitats blavoses. Les del film eren de devers Califòrnia o Wyoming, supòs, aquestes eren de Mallorca, però idèntiques. Feia trenta anys que no hi havia estat, però vaig veure que la imatge de nin m’havia quedat gravadíssima, impressionat, un dia que les vaig descobrir i les vaig mirar, embadalit, més d’una hora. En veure-les de bell nou ho vaig comprendre. Quantes de coses de la nostra vida no deuen tenir una explicació semblant, coses de nins que no sabem on han quedat estojades. D’infants, prop de Binigualó, tiràvem fletxes enceses el vespre, com els indis, amb un fletxer fet d’ullastre, el cap de la fletxa amb estopa i pega, les enceníem, ja nit fosca i travessaven per damunt el torrent, és una imatge que m’acompanya encara molts de dies quan me’n vaig a jeure.”

            Un poc abans d’anar a sopar,  les muntanyes blavoses, que ja viraven a lil·lenques, eren a punt de fer-se només una ombra fosca i llunyana, en Sebastià continuava el seu discurs atropellat, estranyament atropellat. Moriria l’endemà. “Ma mare era veïnada d’una dona anglesa. Vella. Conservadora, “de na Thatcher” em deien totes dues perquè ho entengués. Tenia un piano de paret, vell, però era un Steinway. Ma mare sempre havia volgut que aprengués música però jo sempre he estat un poc negat per a aquestes coses. Així que després de tenir la meva filla Aina, la seva padrina, ma mare, decidí que la música seria la néta i li festejava el piano sempre seguit. La sorpresa fou quan aquella veïnada es morí. La casa restà tancada una bona temporada, i ma mare sempre es lamentava : “Es deu fer malbé, el piano. Si el m’hagués venut, ara n’Aina el podria tocar”. Al cap d’uns mesos, es presenta un senyor trajejat, mallorquí, qui de forma molt educada demanà per ma mare i li digué que era el representant a Mallorca d’una casa d’advocats britànica i en nom de la veïnada i per ordre del seu notari, li comunicava que havia deixat al seu testament que si ens interessava el piano, els seus hereus ens l’havien de vendre per la xifra de 200.000 pessetes. Mostrà la còpia de l’escriptura i la traducció jurada, que l’acompanyava. Ma mare quedà de pedra i em telefonà tot d’una : “I ara què te creus que m’ha passat, ell... la veïnada –que m’hagués pogut deixar el piano, al testament- el me ven, també al testament.” Ma mare no se’n podia avenir. Jo, més distant, vaig fer consultes i m’aconsellaren que el compràs, un Steinway era un Steinway i aquell estava molt ben conservat. Al cap de tres dies, ja era a ca nostra, l’afinador, només li hagué de canviar el coixinet d’un martell i dues cordes, la del Fa Major i la del Re sostingut, me va dir. N’Aina no anà de piano, s’havia comprat un violoncel aconsellada pel seu novio. Uns anys després deixà el violoncel, i el novio. I ara som jo qui pas pena perquè el piano no es faci malbé dins ca ma mare. No hi viu ningú d’ençà que ella és morta i  he fet testament per deixar-ho tot a la meva filla. Li deixaré, però... li hauria de vendre, encara que només fos per un preu simbòlic, un euro, em fa com a gràcia fer-ho així. Què trobes ?” “Que he de trobar? Ja ho deus haver fet. Te conec herbeta”, li vaig respondre.

            Sortint de cas notari, agaf el cotxe cap a Binigualó, Glen Gould em sona la giga de la Suite per a piano de Schömberg, a un Steinway, el meu Ipod fa de vicari musical i a la llunyania Alan Ladd, esquiva les fletxes del apatxes amb les muntanyes blaves al fons, que encara hi són.

 

 

UN ALTRE MAIG ( I EL DEL 68 ). Climent Picornell

jcmllonja | 09 Maig, 2007 20:05

Un altre Maig ( i el del 68 )

CLIMENT PICORNELL

No es preocupin els benpensants, no veig a prop cap altre aconteixement com el del Maig de 1968. Encara. Però em va fer gràcia que Nicolas  Sarkozy li envergàs pel cap a Ségolène Royal, aquest mes en particular, durant la campanya electoral francesa. Demanà als electors de centre i dels extrems que el votassin “per derrotar definitivament l’herència de Maig del 68”. Em pensava que érem només els externs, els no francesos,  qui encara guardàvem el Maig del 68 com exemple del que no fou i hagués pogut ser, i del que realment fou: un experiment que acabà el juny del 68. Li hem tret tanta punta que ja no hi ha ni llapis. 

D’això ve l’article, i perquè som a maig i toca, i no en parlem de l’any que ve que farà 40 anys. Toca, vol dir desenterrar la platja soterrada davall quaranta anys d’asfalt. Pels qui hi eren que he d’anar a contar, ja ho vaig escriure un altre pic, “Jo tampoc no hi era”, perquè en un moment donat tothom semblava que havia estat a les barricades del carrer Gay Lussac o, fins al final, al Teatre Odeon.

De totes les maneres, els fets de Maig del 68 han passat a situar-se als manuals d’història, de l’ensenyament secundari i tot. Per als més joves:  les protestes dels estudiants universitaris de París anaren in crescendo fins el punt que el govern perdé els papers i la repressió policial es veié ineficaç; la revolta estudiantil s’extén a les vagues obreres i  s’infla i s’infla com una bombolla, però com més grossa es feia, més gent la volia esclatar. Al final, entre els propis revoltats, el general De Gaulle, ajudat pels sindicats i el  partit comunista, aconseguiren desarticular-la.  La realitat és taxativa, ja al mes de juny, dissolta l’Assemblea es prohibiren les manifestacions i De Gaulle guanyà les eleccions amb més del 60% dels sufragis. Certament però, dins el camp ideològic de les esquerres i el progressisme es marca un abans i un després d’aquell Maig. Hi ha qui ha volgut interpretar que els estudiants francesos “okuparen” el lloc que tocava al proletariat, ja que aquest  –Marcuse dixit- estava anestesiat vivint dins la societat del benestar. Només citar Marcuse i retornar als pensadors freudo-marxistes d’aquella època, me fa com empegueir, ja fa temps que en la més profunda solitud, vaig cremar els seus llibres perquè ningú mai  trobàs els meus comentaris a peu de pàgina, comentaris de petit burgès aviciat, de pubil esguerrat per la baldor del final del franquisme.

 

La determinació de l’ideologia de les revoltes dels estudiants de maig del 68, és mala de determinar, amb exactitud. Un totum revolutum d’anarquisme, rebel·lia, esquerranisme anti-revisionista, un cert component francès amb el situacionisme... Han quedat, com uns flocs evanescents, els eslògans i els graffitis, que, mirin per on, ja han estat objecte de tesis doctorals, cursos d’estiu a universitats diverses i pretesament modernes, llibres a balquena i fins i tot  tema per als batxillers que volen superar la Selectivitat ( no devien conèixer aquell d’“Estudiants: contestau els exàmens amb preguntes”). Servidor ha vist proves on juntament a l’anàlisi de la fraseologia del Maig del 68 i de la seva repercussió social, es demanava als estudiants que comentassin després la crítica a les utopies que feia Karl Popper. Què te pareix secretari !

Pintades, graffitis, eslògans. D’entre els més coneguts: “Siau realistes, demanau l’impossible”; “Davall l’asfalt, la platja”;  “L’imaginació al Poder”;  “Prohibit, prohibir” ( una altra mà, amb un altre tipus de lletra hi afegí “La llibertat comença amb una prohibició”). Deia, que la ideologia dels estudiants era difícil de determinar, exactament, però el component anarquista, revoltat, antisistema, era un element identitari. Es pot detectar en més  pintades murals, com “Som Marxistes, secció Groucho” i “Déu: sospit que ets un intel·lectual d’esquerres”. Juntament amb el seu maximalisme -Lenin l’hauria qualificat de malaltia infantil de l’esquerranisme- per l’ús de grans conceptes –humanitat, societat, vida- que també els delatava. “La humanitat no serà feliç fins el dia en que l’últim buròcrata haurà estat penjat amb els budells del darrer capitalista”;  “En una societat que ha abolit tota aventura, l’abolició d’aquesta societat és l’única aventura possible”; “Canviar la vida. Transformar la societat”.

En tot cas, és ben clar l’ús que es feu del graffitis i eslògans, que mans determinades i indeterminades escamparen per Paris: rebel·lió més que revolució. Carregada d’una certa indefinició, amb uns tocs de surrealisme i antitot, arrebossats de poesia i utopisme, una mescla mala de pair. “L’avorriment és contrarevolucionari”; “L’acte institueix la consciència”; “Queda decretat l’estat de felicitat permanent”; “Oblidau tot el que heu après, començau a somiar”; “Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la bragueta”.

Tampoc no s’ha de menysvalorar el component revolucionari o “enragé”, paraula molt usada i pertinent, “enrabiat”. És l’estat que millor explica les seves actuacions. “Acumulau ràbia”;  “Un policia dorm dins cada un de nosaltres, es necessari matar-lo”;  “Visca la Comuna”; “El sagrat: allà és l’enemic”. “Assassina la teva alma mater”.

Malgrat el seu sentiment de què  “L’art ha mort”, he trobat una certa cadena lògica encadenant alguns dels graffitis, vegeu: “Abaix el realisme socialista”,  “Visca el surrealisme”, “Tot és Dada”. Finalment i com a corol·lari o epitafi, una pintada el podria encapçalar : “Els qui fan les revolucions a mitges, no fan més que cavar la seva pròpia tomba”.  Sempre hi he trobat en aquest escrits un component desesperat, post-existencialista -“Estan comprant la teva felicitat. Roba-la”- i  un cert pòsit de la contracultura nord-americana, com si els dos motoristes d’ Easy Rider viatjassin per Europa, provocant un empatx als intel·lectuals creguts, i orgànics, del vell continent. Si me permeten el símil contracultural i cinèfil, ja Godard ho havia anticipat a La chinoise de 1967: el maoisme i l’althusserisme,  l’orientalisme simbòlicament revolucionari, la violència, tot mesclat amb el pop art, els happenings, el collage i altres avantguardismes, i el còmic, també per enmig. Ho expressa molt bé la pintada que deia “No sé el que vull, però ho vull tot, ja !” que, curiosament, té la seva rèplica en el Jim Morrison de The Doors,  mort precisament a Paris (amb tomba fetitxitzada i visitadíssima ) quan canta “Volem el món, i el volem ara!” ( When the music’s over, 1967) que paradigmàticament matisa molt l’originalitat absoluta de certes pintades parisenques.

No és gens estrany que demanant l’impossible, avesats a la negociació amb els empresaris, els sindicats i el PCF s’acollonassin. Per acabar d’arrodonir-ho Sarkozy, quasi quaranta anys després, al meeting on abominava del Maig del 68, hi havia duit per mostrar-los bé, dos dels marmessors més qualificats del seixantavuitisme: els pensadors  André Glucksmann i Alain Finkielkraut. Quina estranya paràbola i com passa el temps: “Afusellau els rellotges!”

 

EL PLA DE MALLORCA: ENTRE LA RESERVA ETNOGRÀFICA I LA BALEARITZACIÓ INTERIOR. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Maig, 2007 21:01

El Pla entre la “reserva etnogràfica” i la “balearització interior”.

Climent Picornell

 

La recerca de la qualitat de vida

Des de les pàgines de “L’Observador del Pla de Mallorca”, hem anat oferint l’interès que demostren els habitants del Pla per anar conquerint millors aspectes de la seva qualitat de vida, sostinguts entre la tranquil·litat, la seva idiosincràsia i els inevitables condicionaments de la modernitat. Les propostes efectuades des de quasi tots els municipis de la comarca convergeixen les unes amb les altres. Resumint, van des de la millora del desenvolupament econòmic local - tot ajudant a l’activitat agrícola  amb subvencions diverses, protegint el comerç i les empreses endògenes, com una forma de promoure llocs de feina i estabilitat laboral-; l’establiment d’una major equitat social - amb propostes d’accés a un habitatge digne o la millora de la xarxa sanitària i dels serveis socials, amb especial interès amb les nombroses persones majors, així com la necessitat d’incentivar la participació ciutadana i la dels agents socials i econòmics en la planificació del futur del municipi; no s’ha d’oblidar la preservació de la identitat dels  pobles del Pla, conjuntada amb la integració cultural de tots els seus habitants, amb una particular atenció als nous-vinguts. Preocupacions ben sentides són, també, les relacionades amb la millora de la convivència entre vehicles i vianants  -que passen per afavorir  reformes circulatòries als municipis-, juntament amb propostes de subvencions pel transport públic, eliminació de barreres arquitectòniques i campanyes per millorar la seguretat vial, tot per aconseguir això que se’n diu una mobilitat sostenible; un altre vector de la qualitat de vida del Pla passa per la millora de la qualitat ambiental  -amb temàtiques referents a la correcte gestió de residus, de la qualitat de l’aigua, de l’energia i de la contaminació acústica i atmosfèrica; passant per la necessitat d’incrementar les taxes de reciclatge, l’estalvi d’aigua i l’estalvi energètic;  augmentar la vigilància a pedreres, abocadors de residus incontrolats, antenes de telefonia mòbil. La recuperació i divulgació dels valors del medi natural i cultural, amb la necessitat de gestionar un creixement urbanístic ordenat i equilibrat que permeti protegir i restaurar la qualitat del medi i també del paisatge, rural i urbà, són alguns dels factors pels quals els habitants del Pla estan particularment sensibilitzats.

 

S’acosten les eleccions.

Ara bé: s’acosten eleccions aquest mes de Maig i les formacions polítiques esmolen les seves propostes i els electors les seves decisions. A la nostra comarca, durant aquests quatre anys de legislatura s’han anat succeint o confirmant una sèrie d’esdeveniments que la situen entre un dualisme qui sap si irresoluble. Els qui voldrien que el Pla fos la comarca que atresora els fonaments de la Mallorca de sempre, i els qui amb les seves decisions o omissions han encetat el camí de transformació i desfiguració del Pla. Aquestes dues opcions ens situen entre els qui volen que el Pla sigui una espècie de  “Reserva etnogràfica” i els qui el convertirien en un altre territori, amb “Balearització interior”. Un cert terme mig es va configurant a cops d’oposició, de rebuig i de seny

Certament, per a molta de gent que no viu al Pla, s’ha tengut tendència a idealitzar la comarca com a “reserva” dels costums ancestrals dels mallorquins, allò tan esmorrallat de la “Mallorca Profunda”. Un lloc, on els pas del temps no havia aconseguit modernitzar la seva vida, preservant una Mallorca antiga i rural de rondalla, el progrés, en canvi, sí que havia passat per Palma i pels llocs prop de la vorera de mar, que s’havien modernitzat massa i s’havien “balearitzat”, és a dir, s’havien tudat en part, per mor dels efectes col·laterals i inevitables del desenvolupament econòmic que havia vengut de la mà del turisme. Aquesta lectura molt superficial del Pla de Mallorca, era certa a mitges, perquè si bé els nuclis poblacionals havien anat evolucionant i els serveis s’havien anat anivellant amb altres llocs, ni el paisatge, ni el paisanatge havien sofert canvis massa espectaculars; si més no, l’abandó progressiu del camp, a alguns llocs una vertadera debacle de l’agricultura, que era suportada i apuntalada pels pocs nous pagesos i per agricultors ocasionals o de cap de setmana, aquests darrers, obtenint les seves rendes principals fora del poble o fora del sector; les segones residències dels estrangers –alemanys, sobretot- en augment, no havien capgirat totalment  la fesomia, ni l’esperit de la comarca.

Durant aquests darrers quatre anys, però, s’han accelerat una sèrie de fenòmens, provocats, o a partir d’un conjunt de vectors principals: l’acceleració del flux d’immigrants; la generalització de les construccions adossades o plurifamiliars als nuclis urbans i l’augment de les  construccions per a segones o primeres residències a fora vila. Hi ha qui creu que la causa són les noves carreteres i autopistes que han col·locat la comarca a mitja hora de la perifèria de Palma –una altra cosa és entrar-hi, a la ciutat-  i que la demanda de nous llocs de feina, ha actuat com un “efecte cridada” de nous immigrants, sobretot africans i sud-americans, per a determinades feines, com la construcció, la pagesia o l’atenció als majors.

Tan des de les lectures tremendistes, com des de les interpretacions més acomodatícies, es veuen aquesta factors com a desestabilitzadors del que la gent es pensava que era la comarca del Pla. Aquella “Mallorca profunda” du camí, o ja ha passat a ser, una Mallorca quasi com la resta de l’illa. Enfront d’aquestes noves problemàtiques que es subsumeixen dins fenòmens d’abast superior, la globalització del fenomen immigratori o el desenvolupament del sector de la construcció al conjunt de Mallorca –i de tot l’estat espanyol- en aquests primers anys del segle XXI. Les propostes per ordenar les noves problemàtiques sorgides, solen fluctuar entre massa expeditives,  erràtiques o inconcretes.

 

Propostes diferenciades

Les propostes per encabir de forma correcta aquests allaus contemporanis, no tenen solucions taxatives i definitives. Per una part, la millora de les comunicacions era un desig ben sentit, per uns únicament com a millora de la xarxa, per altres en forma de desdoblament; la immigració, seguint amb la normativa estatal de regularització, ha passat a tenir cartes de naturalesa i l’urbanisme o l’ordenació del territori, amb el Pla Territorial Insular de Mallorca aprovat, dota d’un marc a través del quals els diferent municipis han d’adaptar-s’hi, la qual cosa no vol dir que no continuï l’edificació de construccions plurifamiliars i per tant l’augment accelerat dels nous residents als nostres nuclis tradicionals, els quals van perdent també–de forma galopant- la seva fisonomia arquitectònica. A tot això, l’espai rural es va omplint de cada pic amb més habitants externs, i amb més xalets i casetes a fora vila, no sempre dins la legalitat. Els nuclis de la comarca del Pla, per mor d’alguns d’aquest motius, han anat guanyant població, i , per tant, demandant nous serveis addicionals, en alguns casos saturant els existents, des d’infrastructures fins a serveis com sanitat i educació.

Els nostàlgics no se’n saben avenir, que en aquests darrers anys, el seu poble hagi canviat tant: finques amb ascensors, quan no n’hi havia hagudes mai, amb nous habitants, desconeguts de tot d’una; les escoles amb uns percentatges elevadíssims de fills d’immigrants – “nous mallorquins del Pla”-, els residents de sempre que malden per provar de digerir aquestes noves estructures. Pobles que han passat de sentir parlar una llengua, fins fa quinze anys, a sentir-ne parlar cinc o sis. Des de fora del Pla, i des de dins, les institucions proven – o ens fan creure que ho proven- d’ordenar i contenir el creixement i de mantenir el caràcter rural i particular de la comarca, suposant que és dipositària d’alguns dels trets identitaris mallorquins que li comuniquen el seu caràcter diferencial, i que, a altres llocs de Mallorca, es donen per quasi perduts, substituïts per això que se’n diu la globalització. La proposta de manteniment d’aquest tarannà es fa, no només des de la societat civil, sinó també des de les institucions, perquè es diu que aquest factor diferencial dotaria a la comarca d’un tret específic de desenvolupament econòmic. No oblidem que les hipòtesis de les DOT (Directrius d’Ordenació Territorial) del Govern Balear proposaven la creació d’una xarxa de “Parcs etnogràfics”, un d’ells al Pla.  Serien com a “sistemes de caràcter globalitzador de conservació de patrimoni integral, de formació de la població i de recerca de noves alternatives per al desenvolupament local”, per tal d’aconseguir una “regeneració cultural i una recuperació integral del territori a partir de la memòria col·lectiva”,  a partir de la formació i de la sensibilització de la població resident, amb tota una sèrie d’equipaments, tendents a la dinamització i regeneració econòmica del territori.

Però, com una paradoxa, les actuacions de millora de la connectivitat –les noves carreteres i autopistes, per exemple- posen en evidència que aquestes actuacions són un arma de doble tall, que desarticula el caràcter propi comarcal. Els nous habitants del Pla, no tenen –la majoria d’ells- consciència de la idiosincràsia de la comarca; uns han vengut atrets per la feina, pels preus més barats dels habitatges en relació a la ciutat, o a la recerca d’una tranquil·litat que ja s’ha perduda a la vorera de mar o a Palma.  Però no són gaire conscients de que passen a formar part d’un ecosistema natural i social, particular. Alguns sí, a altres no els interessa gens, a altres no els cal. Si més no l’escola encara funciona com element d’integració a la cultura del Pla –qui sap si l’únic amb vertadera potència-, sense deixar de banda –com l’altra plat de la balança- l’efectivitat dels enormes mecanismes uniformitzadors, vehiculats a través de les televisions, ja siguin estatals o internacionals, o algunes decisions polítiques, tendents a la recerca del vot immediat, fan de no saber que el Pla té cultura i personalitat pròpies. Així,  un dels perills més vehements és el de la formació de grups, blocs o guetos, poc comunicats entre sí, en funció de la procedència o de la cultura de base: els tradicionals mallorquins del Pla de “sempre”; els immigrants africans, sobretot magrebins; els immigrants sud-americans, equatorians i argentins majoritàriament; els residents estrangers alemanys o anglesos, quasi tots a cases o xalets per fora vila, a tots els quals, ara, s’hi han afegit els “nous residents” que han comprat adossats o pisos a les nombroses finques i promocions dels nuclis urbans del Pla de Mallorca.

 

 

Ni reserva etnogràfica, ni balearització interior.

És d’esperar que la majoria de partits polítics, als seus programes electorals, vulguin donar solucions per ordenar el creixement produït, bàsicament, per alguns dels factors anteriors i solucionar els entrebancs. Ni reserva etnogràfica – com un gran parc temàtic d`indígenes: “mallorquins fent de mallorquins”-, ni una nova “balearització interior” amb desordre urbanístic, aquest és un més dels difícils camins que hauran d’emprendre els nostres polítics que sorgeixin de les eleccions de dia 27 de Maig. Alguns demanaran i oferiran normatives restrictives, altres no tant; tots, més disciplina urbanística, altres copiaran les “Agendes Locals 21” que ja havien detectat una gran part d’aquestes problemàtiques socials –juntament amb altres més estrictament mediambientals, com el problema de la qualitat de l’aigua o la gestió dels espais protegits-; en definitiva s’acosta una bona ocasió per fer una lectura dels diferents programes electorals i triar les opcions que més s’acostin al manteniment d’una comarca moderna, acollidora -amb tothom que respecti el caràcter que l’ha individualitzada- i que miri el futur amb força per dur a terme un desenvolupament -social, econòmic i ambiental- sostenible.

(IMATGES MODIFICADES de l'ARXIU JOSEP PONS FRAU, FOTÒGRAF, 1883-1952. Ajuntament de Palma)

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb