Climent Picornell

D'AMOR: EL PRIMER ? ( "CIRCUNDATA TEMPORA VITTIS..."). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Abril, 2007 21:46

 

D’amor: el primer? ( “Circumdata tempora vittis...” )

Climent Picornell

Faig col·lecció de coses diverses i disperses que guard desordenadament. Símptoma inequívoc de que patesc la síndrome de Diògenes, arreplec i arreplec. Crec que també som tocat per la síndrome de les “cames inquietes”, entre moltes d’altres, i em prepar per barallar-me amb la síndrome d’Ulisses, producte del meu proper exili interior. Ara, però, encara  arreplec. Som col·leccionista, entre altres, d’edicions en qualsevol llengua de Les Metamorfosis d’Ovidi, un poeta romà, nascut l’any 43 abans de Crist, mort el 17 de la nostra era. I sempre, sempre, quan n’aconseguesc una de nova vaig a la plana on hi ha els versos següents:  “Circumdata tempora vittis...” Tot té una explicació, això sí, moltes vegades absolutament rara,  aquesta la té ja un poc esbravada.

Avui he comprat, a un llibreter de vell, una altra edició de Les Metamorfosis. Abans, de pagar-la,  ja havia cercat el llibre XIII, vers 643: “Huic Anius niveis circumdata tempora vittis / concutiens et tristis ait: non falleris, heros...”  “Anios amb el seu cap embenat, conmogut i trist, li diu: no t’enganis, heroi...” És una traducció aproximada, llegida amb francès o català per un servidor, fa molts d’anys. La història és com segueix ara, amb un parell de prolegòmens.

Vaig estudiar el batxillerat de ciències i després el primer curs universitari, “Selectiu” es deia –volia ser enginyer-.  Però a la Universitat de Barcelona estant, em va fascinar el pati de Lletres. El pati de Lletres, bono, el pati de Lletres, allò era Xauxa, quina gentada, en Gabriel Ferrater, en Xavier Rubert de Ventós, pamflets subversius –subversiu volia dir demanar la democràcia, no es creguin-, un truller...  M’enlluernà. Al pati de Ciències no hi havia ningú mai. Era la soledat i el recolliment: l’avorriment. Tot i que vaig aprovar la Química, el Càlcul i el Dibuix Tècnic, el pati de Lletres – a l’edifici d’Elies Rogent a la plaça de la Universitat- i també les trobades amb un grup de mallorquins que se reunien al Col·legi Menor de Sant Antoni, em feren capgirar el meu inicial impuls de ser enginyer, amb gran disgust dels meus pares. De la gent del Col·legi Menor, a la ronda de Sant Antoni, vull esmentar els meus contactes –eren els qui em convocaven-  l’arqueòloga Catita Ensenyat, filla del folklorista Ensenyat de Sóller, el psiquiatre Lluís García Sevilla, “s’Homonet” i l’economista Víctor Garau Jaulin du Seutre. Per allà hi passaren, era l’any 67, un ventall de gent, entre  Josep Melià i Raimon. Qui ens ha vist i qui ens veu, ara, passats quaranta anys.

Aquest va ser l’inici del meu trànsit i fuga de les ciències, estudiant la carrera de Filosofia i Lletres. No els vull ni fer imaginar la penada que vaig passar amb el llatí. Em vaig matricular d’àrab clàssic, per no haver d’agafar grec. Dos anys en vaig estudiar ( encara record la fonètica del començament d’un conte de les mil i una nits: “Anna hu kanna fi Bagdada...” , “Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad...”) amb Guillem Rosselló Bordoy de professor, ho preparàvem conjuntament amb el pintor Ferran García-Sevilla, de qui guard alguns dibuixos d’aquell temps, que esper que s’hagin revaloritzat. I el llatí? De llatí es suposava que ja en sabíem, els qui n’havien estudiat durant el batxiller, però servidor no, havia fet Física i Química, i Matemàtiques amb el meu gran mestre Alejandro Onsalo, que es morí la setmana passada ( com si el ves damunt la tarima de l’Institut Ramon Llull, estirant molt les esses quan parlava i xupant fins a la fi el cigarret, ”Ideales”, que quasi es cremava els morros...) Per aquest motiu, vaig anar sempre de cul i ranquejant, amb el llatí. Fins que a segon curs, la cosa canvià,  era monogràfica,  es traduïa només Ovidi: Les Metamorfosis. El professor era Pere Mulet, gran persona i gran professional. Vaig variar la meva estratègia, que fou, llegir i tractar d’entendre el màxim de situacions relatades per Ovidi ( a uns milenars de versos) i aprendre’m de cor la majoria d’heptasíl·labs que pogués, d’un parell de traduccions que vaig aconseguir, en francès i català.

En aquell temps, la meva companya era estudiant d’un curs darrera el meu, jo feia segon, ella feia primer d’universitat. La cosa anà que ens agradàrem, ens colgàrem junts, i, no m’ho havia dit que era verge, però la cosa fou dolça i amorosa el primer pic. Durant les llargues estades al llit, que fan -i fèiem- els adolescents, amb un torna-m’hi torna-hi que ja voldria ara, servidor llegia en veu alta i clara, Ovidi. En llatí primer, en català o francès després. No es pensin, com els he explicat, no ho feia per declamar, era per aprovar. L’examen arribà i Oh Déus ! Ho recordava absolutament tot dels quinze versos que havia de traduir i  que començaven dient : ““Huic Anius niveis circumdata tempora vittis...”  Anios fou un fill d’Apol·lo, regnava a Delos en temps de la guerra de Troia, profetitzà la seva llargada. Ho recordava també, i tan bé -anaven aferrats el dos records-,  per mor d’una taca que es formà quan hi caigué, hi degotà, damunt aquesta fulla exacta, ja es poden imaginar quin suc corporal. Per tant, es segellava el moment precís i la forma i manera exacta de com havíem fet l’amor aquell dia, just abans d’envestir aquest passatge de Les Metamorfosis. Vaig acabar la traducció el primer, però vaig esperar a entregar l’examen una bona estona, no fos cosa que el professor es malpensàs.

Vet aquí el perquè de la meva dèria d’aquesta col·leciò. És com una penyora voluntària. Tampoc no fa massa mal a ningú, veritat ? No crec en el refranyer, el trob, molt sovint, profundament reaccionari, per tant, tampoc crec que “De Lluna: la de gener; d’amor: el primer”. No. No ha estat així. Ni tampoc és allò de “Qui barata el cap se grata”, ni, com diu Groucho, “L’amor es presenta una vegada en la vida ( i després no hi ha qui te’l tregui de damunt)”. Sigui com sigui, a aquesta història m’agrada parar-hi un poc d’esment. I a ella també, el ho assegur, jove i esvelta, amb tota la força i el coratge dels denou anys. S’acabà la relació de mala manera. No l’he tornada a veure pus mai més. “Circundata tempora vittis...”


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb