Climent Picornell

JARDINS DE PRIMAVERA (D'ALTRI). Climent Picornell

jcmllonja | 22 Abril, 2007 16:45

 

A la sala d'ordinadors del Col.legi Major Fonseca, al Campus de la Universitat de Santiago, un diumenge horabaixa, tots els alumnes que hi ha són italians i parlen amb Skipe amb els seus amics i familiars d'allà. Acab un altre apunt sobre la sèrie "Jardins d'Altri". 

Jardins de primavera ( d’altri)

Climent Picornell

Els jardins d’altri recullen impressions curtes, algunes eixelebrades, inconnexes, que arreplega un servidor en el seu carnet de notes. Toca ara el jardí d’altri, en primavera.

“Aquest país fa partiguera”, és l’expressió d’un company, després d’haver deixat per impossible arreglar la realitat que no li agrada, a la taula d’un bar. Tant deu haver canviat aquest país nostre ? Rastreig l’arxiu d’aforismes mals citats, n’hi ha molts, però avui és pertinent aquest:  “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís; el paradís, si pots suportar-lo”, Gertrude Stein li ho diu a Robert Graves. Alguns cops, sobretot a les guies turístiques se’ns furta la segona part, la de resistir viure en el Paradís. La partiguera o no, del que fou el paradís per la calma. El qui encunyà definitivament allò de “L’illa de la calma”, Santiago Rusiñol, fou un morfinòman enganxat;  a Aranjuez tot el poble sabia que es picava: “Com li ha caigut la injecció de les tres, don Santiago?” La beaturia regnant, en aquest país de partiguera, l’hauria de retirar dels slogans del marketing turístic per atreure gent a visitar Mallorca amb l’esca de la calma, morfinòmana.

“Partiguera? Qui té partiguera ? Deixa’l estar, no se’n anirà”, em diu una amiga meva, “fixat, he rebut un correu per si volem revisar -mitjançant el drama- l’empatia vers els altres: Teatre de l’oprimit.” Me’l re-envia i hi afegeix : “Com va dir l´antic porter argentí  del mallorqueta, ara cantant de rock: ‘Acá s´está bárbaro!!!’ No deu ser un intel·lectual aquest de la partiguera?” Me sembla que ell s’hi té per intel·lectual. “És tan estrany que els intel·lectuals vesteixin bé i que no facin mala olor” digué la marquesa d’Orleans després que li presentessin en G. Leibnitz. Els meus dubtes respecte dels intel·lectuals arriben fins al punt de no fer distingos entre els qui fan o no fan pudor. Els present dues cites per fer la prova de qui en fa més. La primera és de Salvador Pániker: “L’algoritme de Jacques Lacan –significant/significat- equival a una fissura que explica una pauta bastant universal: la gent quant parla, no sol saber el que diu. Però parla perquè té necessitat de parlar. Tot símptoma pot ser considerat com el significant d’un significat ocult”. Idò això. La segona, és d’un dels meus filòsofs de capçalera, en Maikel “Figaseca” de Felanitx : “El querido no fa bufes quan va a pegar un polvo a ca sa querida. I a ca seva sí que en fa. M’entens el que vull dir?” Perfectament, li contest. La pudor ha passat del significant al significat.

Parlant de filosofia de butxaca,  la reflexió sobre el temps que feu el meu amic Carles, ara un poc malalt, és d’allò millor. Al piló que impedeix el pas als cotxes del qui no són residents al nostre barri, s’hi atura en Toni, que ens enfloca : “Quins dos! Sou de lo més perillós que hi ha Palma”. Segons en Carles, en Toni és un bon al·lot; “Sa dona no m’agrada” li dic jo; “A ell tampoc”, em replica, “però ell és molt llest; a Palma a tots els qui són llestos, primer els diuen maricons, i si això no els fa mal, llavors diuen que són fills naturals, ell diu que ho és, però fill natural de sa mare; ni tan sols el major especialista en fills naturals de Palma, en P. -que aquest si que ho és maricon-, saps qui és el seu company ? En Joan, parent del vicari aquell que feia les classes amb la camisa blava falangista; un dia dins l’aula feia ballar un rellotge d’aquests de cadena, pim pam, pim pam... i me demana -allà al meu poble-, ‘A ver: Qué es el Tiempo?’ ‘No lo sé ‘ -vaig contestar- ‘pero esto del reloj es un tiempo muy malo de pasar’. I me va treure defora”.

   

He acabat un article sobre els “booms turístics” i la pertinència acadèmica de l’expressió “Boom”, Balearització o Picador: "mascle mallorquí que anava darrere les estrangeres amb la finalitat de colgar-se amb elles, i que disfrutava de contar les seves aventures amoroses en una taula de cafè amb l'ingredient de la imaginació per donar color -i a vegades inventar-se l'aventura".  (Pont Ballester, G.- Sant Llorenç ahir). Així com els picadors cercaven contactes íntims, a EFE. Nuevas Fotos de la guerra, davall una imatge de falangistots braç en alt, llegesc el peu: “Se suprime el apretón de manos”. Devia ser per higiene? Per no tenir contacte ? A més,  braç en alt es ventila l’aixella i es pot saber on va el vent o d’on ve l’olor de les espècies d’Abissínia. En fi, entre alçar el braç o donar la mà, a aquells que l’estrenyen tant que fan mal, o a aquells que ni tan sols la remenen, val més aixecar un poc el cap, i dir: “Com anam ?”  I ja basta.

Tot ve, l’anterior, a partir d’una  reflexió sobre la estugositat. Fa anys que en parlem, el meu amic Biel i un servidor, d’acabar el “Traité de l’Estugosité”, que va engreixant. Vet ací una mostra; un conegut munta un restaurant amb un èxit enorme, sempre ple de gent, un amic nostre que es va barallar ja fa temps amb ell, sentencia la causa: “Saps que te dic, ca aquest és com una merda, d’aquestes plenes de mosques, com més n’hi ha, més n’hi van”. Aquesta casta d’atracció de clients és, tal vegada, el descobriment d’una nova lògica pel capitalisme -la més ancestral la me va contar en Joan “Petrer” (“Cada dia surt es sol / I qualque vespre sa lluna / Saps que vol un venedor / Treure es género tot d’una.”)-. D’això es tracta, de vendre, però adaptant-se i  canviant constantment la tàctica. Mirin sinó : “De licàntrops a filàntrops” , vol dir d’homes llops a repartir caritat. És un titular agafat de les planes d’economia, color salmó, d’un gran diari; un d’aquests enormes fons d’inversió de capital, decideix dedicar l’1 % dels seus guanys a causes socials. De licàntrop a filàntrop és a tocar amb una de les meves dèries, el canvi de sentit però per un canvi de grafia –res de significant i significat-, per això, apunt del mateix diari altres titulars: “El talonari d’Aquil·les”, també a les pàgines d’economia o “Un memento, por favor”. En aquesta via, no vaig exhaurir, ni molt manco, els canvis operats per Carles Soldevila al refranyer: “De mica en mica s’omple el PRYCA” o  “Qui dieta passa, any empeny. Tenen gràcia i són eines diferents a les de la pàgina web de Pau Riba ( “Ribaibal” o “Metralletres”). Tal vegada “Lletrarada”, si escau? Ja se sap que quan els escriptors perden la discreció en l’ús de les metàfores o la prudència amb els adjectius, han de cercar recursos com aquests. De totes les maneres deia Josep Pla, “escriu els adjectius com un ase amolla pets”, referint-se a Pío Baroja. Ningú no és perfecte, ja se sap.

 

( Les imatges són d'un dels meus fotògrafs preferits, ANSEL ADAMS, 1902-1984)    

TORNEN ELS "PARENÒSTICS" A LES ILLES BALEARS. Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2007 14:18

 

Tornen els “parenòstics” a les illes Balears

Climent Picornell

 

Vaig confegir, amb un parells d’apunts que tenia i un poc de recerca pel web, Wikipèdia sobretot, un petit apunt sobre els nous “parenòstics” que han aparegut fa poc a les illes Balears.

El parenòstic era una obra imprescindible, fins fa pocs anys, a la pagesia mallorquina, i a moltes llars ciutadanes de Mallorca. Aquesta paraula, “parenòstic”, autèntica joia filològica, fa referència a un almanac que pronostica el temps al llarg de l'any: les pluges, les glaçades, les calors. Indica les bones èpoques per sembrar i collir. També és un santoral. A les illes Balears i Pitiüses han estat molt populars Els parenòstics, però, sembla que no passen de moda: actualment a les Illes se’n publiquen diversos d'aquests almanacs, alguns d’ells al Pla de Mallorca, que ens situen, probablement, com la comunitat capdavantera en l'edició d'aquest tipus de calendaris. La seva consulta és fonamental a l'hora de planificar les matances, fer els empelts dels arbres o tallar la llenya, i fins i tot, per saber d’antuvi quins seran els dies amb conflictes.
 

 

Origen dels Parenòstics

En definitiva, un almanac o parenòstic és una publicació anual que conté informació tabulada d'alguns temes determinats, ordenats en un calendari.  S'hi poden trobar dades astronòmiques, pronòstics meteorològics, diades de les festes populars, santorals, mercats i fires, remeis casolans... Ptolomeu d’Alexandria, en el segle I després de Crist escrigué una obra, Parapegma, en la qual presentava el clima i les estacions com a resultat de les diferents positures dels astres, per tant, per ell, la predicció del temps era considerada una divisió de l’Astronomia. A Occident, en el decurs dels segles, àrabs, jueus i conversos importaren, elaboraren i adaptaren aquestes taules, antecedents dels calendaris actuals i que inicialment, a més dels pronòstics, solien incloure alguns consells de moral o d'higiene. La invenció de la impremta i l'aparició de la premsa tipogràfica va possibilitar una molt millor difusió dels calendaris, amb una progressiva acceptació i interès d'un públic de cada vegada més nombrós. El caràcter sintetitzat de les informacions i, fonamentalment, la naturalesa astrològica i astronòmica dels continguts converteixen els almanacs en publicacions privilegiades i molt populars, amb una important difusió entre les diferents classes socials. Almanacs o calendaris, són considerats, en l'àmbit de la literatura popular, com a literatura de fil o cordell. Una definició que no té res de pejorativa i que es deu a la manera com era feta la propaganda i venda d'aquestes publicacions, que es penjaven amb un fil a les vidrieres de les llibreries o botigues, i així hi romanien també, un pic entraven a les cases. Un costum que encara continua ben viu a molts d'indrets del món. Es podrien classificar els almanacs en dos grups: per una banda els de petit format, dirigits a les poblacions rurals o dels voltants de les ciutats, i per l'altra els que tenen un major nombre de pàgines, fins i tot com si fossin llibres, en forma de volums destinats a un públic més burgès i informat.

El mot  Almanac prové de l'àrab al-manâh (el Calendari) o ألمناخ al-manaakh (el Clima), reflectint el seu propòsit original d’utilitzar-lo per a l'agricultura, tot proporcionant informació sobre les estacions i el clima. La paraula parenòstic, com ja hem dit,  és una autèntica joia filològica. En persones de poca lletra (quasi tothom, en la Mallorca bàsicament analfabeta de tres o quatre generacions enrera), el pronòstic es va convertir en  parenòstic o  parenòstric, per assimilació amb parenostre. L'etimologia sembla evident i, a més, el DCVB ho reafirma, també en dóna les fonètiques valencianes i del català oriental i occidental, per això, podem pensar que aquest terme s'estenia per la major part del domini de la llengua catalana.

 

Parenòstics antics

Es publicaren antigament una gran varietat d’aquests almanacs, el més antic que he pogut consultar és de 1637: “Pronostich y discurs general del any del Señor 1637. Calculat per la Meridiano de Barcelona y tot son principat de Cataluña y Mallorca. Compost per el Doctor Marti de Aquanera Mathematic y natural de la ciutat de Çaragoça”. Un altre el confegiren Pere Perot, natural d’Alcúdia i Honofre Socias Ermità del Puig de Santa Eugeni Astrolech y Cosmógrafo,  entre 1668 i 1673. En aquest es feia pronòstic de la collita agrícola : “De blat i xexa la cullida sera mediana. Ordi molt, civada mediana, llagums abundancia. Oli poch, vi lo matex, mel mitge cullida, seda molta. Si ya no destorben les boyres fruita molta, melles moltes, peix abundancia. La cria del bestiar sera bona y aperillaran molt en lo estiu”. Acabant sempre amb la fórmula “Deu sobretot”. Durant el segle XVIII foren molt abundosos, amb mescla d’humor i enginy: Kalendari Astrologich i Astronomich, Compost per qui no en sap fer / no na sabut ni en sabra may / Y per fugir des trabay / ses alçat Pronostiquer. Ferran VII, absolutista i dictador, prohibí els almanacs i la premsa lliure, per aquest motiu fins a 1856 no retornen. A mitjans del segle XIX els Almanacs incorporaren un caire literari i històric amb col·laboracions diverses. Tomàs Aguiló dirigirà l’almanac del Diari de Palma de 1876 fins a 1884 en que ho farà Felip Guasp, fins a 1896. Hem de destacar el “Sarracossano” un pronòstic amb to humorístic, molt popular, pel seus judicis de l’any que vendrà.. Vet aquí el pronòstic per a l’any 1871: “ Pronòstich dels indiots / Trons, fum y carabassots / Redactat a S’Arracó / per tres veys de bon humó / Apost per l’any que vé. / Comensa s’u de Jané / Y diu que tot l’any plourà; / S’esplica de lo mes clá / En forasté y mallorquí / Deverteix y fa esclafí, / Glosas y altras herbas du / Y sens enutjar ningú, / Per vint decims de real / diu la veritat cabal “

 

Parenòstics actuals

A les Illes Balears el més antic, de tots els que es publiquen actualment, és el Calendario y almanaque religioso para las Islas Baleares,  vell hereu d'una època daurada dels almanacs illencs. La gent el coneix encara com “es parenòstic”. Editat per Hora Nova i/o Sa Nostra. Hi ha dades astronòmiques, la reproducció de la “Roda perpetua” per a saber els anys fèrtils i estèrils, presents i venidors... Calendari de festes, fires i mercats. Horòscop. Feines agrícoles de cada mes i dades de climatologia, sense fer pronòstic de les mateixes. Hi ha enguany, compilat per Miquel Ferrà i Martorell, un petit receptari de cuina marinera.

També surt el Calendari Porrerenc, editat per Joan Barceló i Bauçà i Bartomeu Amengual i Gomila. Es ve publicant des de l'any 1994 i  en aquesta ocasió, pronostica pel 2007 «bon sol que daurarà les messes, tot fent segadors els blats, bona aigua, que farà saó i farà créixer els sembrats i bon vent que farà córrer els niguls i allunyarà les tempestes». Inclou la nova secció «porrerencs destacats» i pel gener ja preveia que seguirien les calmes, amb dies estirats i roades. Es defineix com a almanac popular, astronòmic, astrològic, religiós, cronològic, històric, geogràfic i d'interès local. Hi col·laboren també Lluís Mestres, Rosa Barceló, Joana Maria Noguera, Miquel A. Arranz i altres.

El Pronòstic Santjoaner, a la vila de Sant Joan, editat pel seu benemèrit “Col·lectiu Teranyines”, des de l’any 2003. És un pronòstic literari, històric, amb un santoral molt complert degut a Josep Estelrich. El d’enguany du Efemèrides santjoaneres, Calendari Pagès, Resum de l’any agrícola, la lloança d’un personatge santjoaner ( en Tomàs des Carrer Nou ), cuina, herbes i remeis casolans, un glosat d’en Miquel de Son Gorgut, i, també els horaris del tren i del bus, en un procés adaptatiu modern.

 

El Calendari Mallorquí de “Sa Plaça”. Es va començar a publicar el 2006 per la gent que publica la revista del mateix nom. Es tracta d'un almanac de gran format que inclou costumari i creences, celebracions, herbes medicinals, santoral, suggeriments agrícoles, fires i festes de Mallorca, dies adequats per tallar-se els cabells i depilar-se. El “Calendari biodinàmic per l’hemisferi Nord” és una aportació interessant d’aquest parenòstic; segons el dia, la constel·lació, les posicions dels planetes i la lluna, ens dona –dia a dia, mes a mes- l’òrgan estimulat pels astres i una tendència: si farà tempesta, si hi haurà terratrèmols o erupcions i, amb lletra negreta, si serà “un dia conflictiu”. Una molt interessant aportació de  Joan V. Lillo sobre els arbres de Mallorca tanca aquest Calendari Mallorquí de 2007. Du un forat que el travessa, en record de que abans, com aquest, es podien penjar d’un fil o cordell.

Altres títols a citar són, el Calendari Mallorquí de S'Arenal i Llucmajor editat per Jaume Alzamora. A l'any 1989, de la mà de l'Institut d'Estudis Eivissencs, va néixer El Pitiús, continuació d'El Pitiuso, editat durant trenta-cinc anys (1945-1979) pel folklorista Joan Castelló Guasch. La primera edició de la represa, després de deu anys d'absència, recuperava una publicació basada ara en articles sobre la història, la població, els costums i les tradicions pitiüses. El Parenòstic Pagès i Parenòstic Mariner - editats a Menorca pel setmanari L'Iris, de Ciutadella, han sortit per primera vegada al 2007. A un i altre hi compareixen moltes pàgines que es dediquen a efemèrides, a embarcacions de pesca i a la història, lèxic, peixos i cuina marinera.

Parenòstics d’altres llocs

A Catalunya es publiquen encara alguns d’aquests almanacs: Calendari dels Pagesos, Almanac del cordill, Agenda del Pagès (Girona), editada per Presència i el Calendari de Fra Ramon, ermità dels Pirineus, que està escrit en castellà, amb algun text en català i duu més de 130 anys de publicació. Al País Valencià surt el Calendari dels Brillants editat a Benissa (Marina Alta) i El Brillantet que és un calendari i santoral que conté informació sobre les tradicions culturals i festives del País Valencià i altres aspectes quotidians. També surt el Calendari del Profeta (fundat el 1873) publicat a Alcoi (Alacant) per M. Gosálbez Botí. És un dels almanacs més antics que s'editen actualment a la península. Al Rosselló sortia el Calendari Català del Rosselló (Perpinyà).

En castellà s'edita encara el Calendario Zaragozano-El Firmamento fundat a l'any 1840. A  Itàlia podríem destacar l'Almanacco Barbanera i Il Vero Sesto Cajo Baccelli (Florència). En gallec es publiquen O Gaiteiro de Lugo i O Mintireiro verdadeiro.A Portugal són famosos O Seringador (Porto) i el Borda d'Agua (Lisboa). Els mexicans tenen el legendari Calendario Galván, És el 181º calendario del más antiguo Galván - 2007, gairebé tan antic com temps fa que el país és independent. A Europa també destaquen, encara avui,  l’ Old Moore's Almanack,   publicat a Anglaterra desde 1697 i  el Mondplaner  a Munich, Alemania.

__________________________________________________________________

Un pronòstic: “No hi ha temps que no torn”.

 

En un viatge a Porto, Portugal, vaig comprar a una llibreria un almanac, el calendari “O Seringador”, perquè quan el vaig veure vaig pensar tot d’una amb el parenòstic que sempre vaig veure penjat a cal meu padrí, a l’entrada de la pallissa. Ara tornen, amb nous formats, però amb les velles pretensions de sempre. Com és ara, ser una guia eficaç per pronosticar el temps, el futur i les bones pràctiques, no només les pageses.

Ja en temps dels egipcis i a l’antiga Babilònia s’usava el pronosticar el temps –no sabem  si amb el mateix encert que ho fan els moderns meteoròlegs- i, ja que hi eren, pronosticaven l’esdevenir dels sembrats i collites i -tant hi ha d’aquí a allà com d’allà aquí- el futur de les persones. De l’Astronomia a la Climatologia, tot passant per l’Astrologia i els Horòscops. Els mallorquins d’un temps foren molt afeccionats a aquesta literatura, de cordell, en deien. De totes les maneres, la relativa credibilitat que tenien els futuribles de les seves pàgines la feren derivar, en part, de cap a l’humor i la conya marinera. Ara tornen els parenòstics, arrebossats de calendari de sants, de calendari de feines a fora vila i, ja que hi són, tot un debessei d’articles que els converteixen en publicacions originals i atractives. I no es pensin, els porrerencs ens fan a saber que “ l’única cosa que cura el temps, és el formatge”; els santjoaners se fan propaganda : “Comprau aquesta plagueta / els que llegir sapigueu / vos assegur que riureu / perquè sa feina és molt néta” i els de “Sa Plaça”, ens avisen : “aquest mes d’abril hi haurà dues plagues, una de papallones del dia 15 a les 4 hores fins dia 17 a les 15 i una d’arnes del 17 a les 15 fins dia 18 a les 24 hores”. Volien més precissió ?  Idò, ja ho sabeu. Com deia un Parenòstic de 1753, per endevinar el que passaria l’any 1754: “Fret no en faltarà / y foch per escalfar aurás d’emprar...la humitat no serà bona pel blat / en ser segat, batut i estotjat / estarás molt descansat”. Més o manco com ara: “No hi ha temps que no torn”.

 

 

 

 

EL FOC NOU, LA MISSA EN TO PASQUAL I LA MITJANIT. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Abril, 2007 23:32


 

         EL FOC NOU, LA MISSA EN TO PASQUAL I LA MITJANIT.

      Climent Picornell

Les clívies color carbassa violent, les carxoferes plenes de carxofes, blanques i negres, una òliba que em “pista” deu metres per damunt jo i l’olor de les flors de taronger, tot això en arribar, després que al campanar hagin sonat, fa una estona, les dotze de la nit. He pujat la costa que du a ca nostra, els fematers encara no han passat, tornant de la vigília pasqual. Unes hores abans, a l’església, els fels congregats a la porta, prenen foc de l’enorme i gruixat ciri pasqual, encès d’una pira a l’aire lliure: és el foc nou. Hi vaig sempre. Em sent, cada any, amb una comunió que em traspassa molt més enllà de la fe dels cristians. Em sent, celebrant amb ells i el dos elements primers, el foc i l’aigua -també nova, aquesta-, en una cerimònia que ens transporta a l’inici de la llum i a l’inici de la vida, que resultà de la conjugació d’aigua i foc. O una cosa semblant, dita amb les paraules que volgueu i celebrada amb els rituals que us pareguin. Materialista com som em sent particularment atret per aquest cerimonial, despullat això sí de les inevitables  invocacions jueves, cristianitzades, que invoquen la resurrecció del fill de Déu i, per simpatia, la resurrecció de la carn dels altres. Ha estat, el maneig d’aquesta resurrecció, un instrument taumatúrgic que l’església, totes les esglésies, ha fet retre a favor seu, tot i el seu sentit primitiu i cert.

L’olor de l’encens i la “missa del to pascal”, em refermen a la Pasqua de quan era nin i mon pare em feia estar, aquesta nit de la vigília  –com la de les matines de Nadal-, fins més enllà de les dotze de la nit dins l’església de Sant Joan. Els inacabables sermons, o les lectures del llibre del Gènesis o el recompte del pas dels israelites, a peu pla i eixut, per dins la mar Roja, fugint d’Egipte i de la còlera del faraó, es mesclaven amb els “Al·leluia, ha ressuscitat”. Els meus ulls de nin ja s’havien passejat per tota l’iconografia de Sant Joan Baptista, sobretot per la seva imatge sense cap, un pic degollat. D’aquells temps record, perfectament, la missa en To Pasqual. És una missa en to irregular, no gregorià, com els que s’usaven a Mallorca fins a la reforma del cant litúrgic del Papa Pius X. Aquesta melodia només es canta, avui en dia, a Sant Joan de Mallorca. És per tant una missa amb una melodia rústica i fòssil, fàcil, entenent i captivadora pel poble pla. He cantat el Glòria, el Sanctus i l’Agnus Dei, molt poca gent de la que hi assistia la sabia. Per acomiadar-nos hem cantat el “Regina coeli, laetare” , que era la melodia que es cantava, un temps, a la processó de l’Encontrada, un poc abans del Matinal del dia de Pasqua, amb la banda de música, quan les imatges del Crist Ressuscitat i la de la Mare de Déu s’encontraven –la mare de Déu, duita pels “quintos” pega tres botets- ara es canta quan, rencontrades,  entren les dues imatges dins l’església amb acompanyament d’orgue.

En arribar a ca meva, he anat al llenyer a cercar dos tions d’ametler perquè em duri el foc fins demà, he collit dues taronges, he donat un trosset de sobrassada al moix que m’esperava darrera els vidres, i he fet un passeig pels diaris a Internet, mossegant els grells. En deixar l’ordinador i anar a dormir he recordat aquella dona que en venia, de diaris, al carrer dels Bastaixos de Palma, cridant amb estridència: “Ultima Hora, Ultima Hora, amb les desgràcies del dia d’avui!!”. No em vull sentir gens culpable per la placidesa d’un dia com el d’avui, oposat als qui no l’han tengut, per molt que ma mare em predicàs que havia de tenir “coneixement” per a mí i, també,  pels qui no en tenien. Quina creu !

( IMATGES DE GUILLEM MUDOY

D'AMOR: EL PRIMER ? ( "CIRCUNDATA TEMPORA VITTIS..."). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Abril, 2007 21:46

 

D’amor: el primer? ( “Circumdata tempora vittis...” )

Climent Picornell

Faig col·lecció de coses diverses i disperses que guard desordenadament. Símptoma inequívoc de que patesc la síndrome de Diògenes, arreplec i arreplec. Crec que també som tocat per la síndrome de les “cames inquietes”, entre moltes d’altres, i em prepar per barallar-me amb la síndrome d’Ulisses, producte del meu proper exili interior. Ara, però, encara  arreplec. Som col·leccionista, entre altres, d’edicions en qualsevol llengua de Les Metamorfosis d’Ovidi, un poeta romà, nascut l’any 43 abans de Crist, mort el 17 de la nostra era. I sempre, sempre, quan n’aconseguesc una de nova vaig a la plana on hi ha els versos següents:  “Circumdata tempora vittis...” Tot té una explicació, això sí, moltes vegades absolutament rara,  aquesta la té ja un poc esbravada.

Avui he comprat, a un llibreter de vell, una altra edició de Les Metamorfosis. Abans, de pagar-la,  ja havia cercat el llibre XIII, vers 643: “Huic Anius niveis circumdata tempora vittis / concutiens et tristis ait: non falleris, heros...”  “Anios amb el seu cap embenat, conmogut i trist, li diu: no t’enganis, heroi...” És una traducció aproximada, llegida amb francès o català per un servidor, fa molts d’anys. La història és com segueix ara, amb un parell de prolegòmens.

Vaig estudiar el batxillerat de ciències i després el primer curs universitari, “Selectiu” es deia –volia ser enginyer-.  Però a la Universitat de Barcelona estant, em va fascinar el pati de Lletres. El pati de Lletres, bono, el pati de Lletres, allò era Xauxa, quina gentada, en Gabriel Ferrater, en Xavier Rubert de Ventós, pamflets subversius –subversiu volia dir demanar la democràcia, no es creguin-, un truller...  M’enlluernà. Al pati de Ciències no hi havia ningú mai. Era la soledat i el recolliment: l’avorriment. Tot i que vaig aprovar la Química, el Càlcul i el Dibuix Tècnic, el pati de Lletres – a l’edifici d’Elies Rogent a la plaça de la Universitat- i també les trobades amb un grup de mallorquins que se reunien al Col·legi Menor de Sant Antoni, em feren capgirar el meu inicial impuls de ser enginyer, amb gran disgust dels meus pares. De la gent del Col·legi Menor, a la ronda de Sant Antoni, vull esmentar els meus contactes –eren els qui em convocaven-  l’arqueòloga Catita Ensenyat, filla del folklorista Ensenyat de Sóller, el psiquiatre Lluís García Sevilla, “s’Homonet” i l’economista Víctor Garau Jaulin du Seutre. Per allà hi passaren, era l’any 67, un ventall de gent, entre  Josep Melià i Raimon. Qui ens ha vist i qui ens veu, ara, passats quaranta anys.

Aquest va ser l’inici del meu trànsit i fuga de les ciències, estudiant la carrera de Filosofia i Lletres. No els vull ni fer imaginar la penada que vaig passar amb el llatí. Em vaig matricular d’àrab clàssic, per no haver d’agafar grec. Dos anys en vaig estudiar ( encara record la fonètica del començament d’un conte de les mil i una nits: “Anna hu kanna fi Bagdada...” , “Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad...”) amb Guillem Rosselló Bordoy de professor, ho preparàvem conjuntament amb el pintor Ferran García-Sevilla, de qui guard alguns dibuixos d’aquell temps, que esper que s’hagin revaloritzat. I el llatí? De llatí es suposava que ja en sabíem, els qui n’havien estudiat durant el batxiller, però servidor no, havia fet Física i Química, i Matemàtiques amb el meu gran mestre Alejandro Onsalo, que es morí la setmana passada ( com si el ves damunt la tarima de l’Institut Ramon Llull, estirant molt les esses quan parlava i xupant fins a la fi el cigarret, ”Ideales”, que quasi es cremava els morros...) Per aquest motiu, vaig anar sempre de cul i ranquejant, amb el llatí. Fins que a segon curs, la cosa canvià,  era monogràfica,  es traduïa només Ovidi: Les Metamorfosis. El professor era Pere Mulet, gran persona i gran professional. Vaig variar la meva estratègia, que fou, llegir i tractar d’entendre el màxim de situacions relatades per Ovidi ( a uns milenars de versos) i aprendre’m de cor la majoria d’heptasíl·labs que pogués, d’un parell de traduccions que vaig aconseguir, en francès i català.

En aquell temps, la meva companya era estudiant d’un curs darrera el meu, jo feia segon, ella feia primer d’universitat. La cosa anà que ens agradàrem, ens colgàrem junts, i, no m’ho havia dit que era verge, però la cosa fou dolça i amorosa el primer pic. Durant les llargues estades al llit, que fan -i fèiem- els adolescents, amb un torna-m’hi torna-hi que ja voldria ara, servidor llegia en veu alta i clara, Ovidi. En llatí primer, en català o francès després. No es pensin, com els he explicat, no ho feia per declamar, era per aprovar. L’examen arribà i Oh Déus ! Ho recordava absolutament tot dels quinze versos que havia de traduir i  que començaven dient : ““Huic Anius niveis circumdata tempora vittis...”  Anios fou un fill d’Apol·lo, regnava a Delos en temps de la guerra de Troia, profetitzà la seva llargada. Ho recordava també, i tan bé -anaven aferrats el dos records-,  per mor d’una taca que es formà quan hi caigué, hi degotà, damunt aquesta fulla exacta, ja es poden imaginar quin suc corporal. Per tant, es segellava el moment precís i la forma i manera exacta de com havíem fet l’amor aquell dia, just abans d’envestir aquest passatge de Les Metamorfosis. Vaig acabar la traducció el primer, però vaig esperar a entregar l’examen una bona estona, no fos cosa que el professor es malpensàs.

Vet aquí el perquè de la meva dèria d’aquesta col·leciò. És com una penyora voluntària. Tampoc no fa massa mal a ningú, veritat ? No crec en el refranyer, el trob, molt sovint, profundament reaccionari, per tant, tampoc crec que “De Lluna: la de gener; d’amor: el primer”. No. No ha estat així. Ni tampoc és allò de “Qui barata el cap se grata”, ni, com diu Groucho, “L’amor es presenta una vegada en la vida ( i després no hi ha qui te’l tregui de damunt)”. Sigui com sigui, a aquesta història m’agrada parar-hi un poc d’esment. I a ella també, el ho assegur, jove i esvelta, amb tota la força i el coratge dels denou anys. S’acabà la relació de mala manera. No l’he tornada a veure pus mai més. “Circundata tempora vittis...”


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb