Climent Picornell

CIUTADANS, TAMBÉ, D'ENMIG DE PALMA. Climent Picornell

jcmllonja | 29 Març, 2007 22:42

 

 (Imatges de PEP TORRO)

Ciutadans, també, d’enmig de Palma.

Climent Picornell

1.-El primer personatge que he trobat és un dels meus millors sparrings intel·lectuals, avui el veig agobiat perquè, diu, continua pensant el que pensava fa un temps i això li provoca problemes, “som encara un progre, un progre-reaccionari, m’entens?”. És ben dematinet, fa fred al passeig del Born, malgrat la primavera ja és a Massimo Dutti, Zara i H&M. Passa per devora nosaltres un home vell, barba de dos o tres dies, sabates d’aquestes d’estar per casa, com de franel·la, amb un calçons un pam per damunt els garrons, mostrant els calcetins que un temps devien ser blancs, dues o tres bosses de plàstic i un gaiato esgarrinxat. A les nits dorm dins La Caixa. Ens mira, ulls blauíssims, cabells oliosos, no ens coneix però diu, “adiosss...”, fent xiular les esses. Dues passes més avall, fa un pet. Un pet llarguíssim sense aturar-se de caminar. Quan acaba la sonora llorina, reim i el meu amic, envejós, continua els seu discurs “Vull ser com aquest homo i, sobretot, que no m’emprenyin”. Pens amb les dues dones de la seva vida, l’esposa i una mare dominant, i el seu sentit tràgic de l’existència per les oportunitats perdudes.

 

2.- Mitjan dematí a Jaume III. Aquell que demana, pobre, sempre per la mateixa zona -entre la farmàcia Castanyer, ara Castanyer-Buades,  i la gelateria de Can Miquel-, avui s’ha assegut al portal de la Sony. No és massa vell, alt, sempre fuma. Una nineta petita també s’hi asseu, al portal, ben devora ell. El mira i riu. Li riu i ell no la veu o no se’n tem, ell tampoc no mira els qui passen, amb la mà estesa, la mà de “per amor de Déu”. El pare que l’havia perduda, quan l’afina, esverat, crida la nina, que continua rient i li agafa la mà al pobre, la mà de demanar llimosna. “Suelta la mano de este señor”, li diu son pare. Ell, ara, sí que la mira i també li riu, amb l’altra mà pega una xupada intensa a una llosca de puret, que ha recollit d’enterra. Mentre, continuen passant yuppies estressats, senyores amb canets, homes trajejats, gent rica, un misser molt conegut i, qui sap, si per ventura, a més de conegut també feliç.

 

 

3.- A la porta del Bar Líric ens hem encontrat i saludat, fredament. Era, un temps, magre i amb el pel arrissat, com una colflori electrificada damunt el cap. Tot energia i convicció. Manejava el seu consultori amb decisió, autoritat i, sempre, un somriure. Avui l’he trobada apagada. Ha engreixat falsament, com inflada, vull dir que es veu que la mediquen, que pren pastilles per algun problema, qui sap si sentimental: una separació ja de grandeta ? Deu tenir prop de seixanta anys i els cabells ara, els du com aplanats, aferrats al cap, pareix la perruca d’un masser de la Sala, però arnada. Ens seiem a taules separades i la sent que parla amb un cambrer. Té la seva mare malalta, 87 anys, passa pena que la mare duri més que ella, ara és a l’hospital, avui li deia que tots els metges li feien l’ullet, que la volien forçar –pensa tu una dona de quasi noranta anys- res, un problema. Contar-los als altres, els problemes, malgrat sigui a un cambrer, els deu alleugerir una mica. Només l’he vista somriure quan exclamava: “els metges enamorats d’ella, pobrissona”.

4.- Retorn a la plaça de la Llonja. Refugiada al portal de l’agència  Kuhn&Partner hi ha una coloma ferida. No pot moure les ales i va ranquejant, fugint i arrepitant-se al vidre on anuncien la venda de cases multimilionàries. Fuig d’un colom, un mascle que la vol caponar, fent allò que fan els colom quan festegen. Infla el gavatx, fa com a voltes damunt ell mateix, baixa i alça el cap i prova de pujar damunt ella. Però... arriba en Juanito! En Juanito és un deficient mental, enorme, pesa més de cent quilos, no li sé calcular l’edat, se’n tem de l’affaire i defensa la coloma del “novio” calentot. L’agafa amorosament i la deixa darrera la reixa d’una obra de restauració, una finca que va edificar, fa cent anys,  Gaspar Bennàsser, “S’Arquitecte”. La coloma, no se si excitada o nerviosa, reposa consentida damunt un sac d’escombraries: “No te muevas de aquí, el palomo malo no vendrá”, li diu en Juanito, mentre escura amb un dit les màquines de tiquets de l’ORA, per si un cas  hi ha quedat algun euro despistat.

FITES NOVES I VELLES DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Març, 2007 12:45

Les noves i velles fites de Mallorca

CLIMENT PICORNELL

            El Pla de Mallorca és travessat per una densa nervatura de camins i carreteres. N’hi ha però algunes que d’antuvi tenien més predominància com la carretera de Manacor i la “vella” de Sineu; aquestes dues, juntament amb la moderna millora de la d’Inca a Manacor són les que articulen les comunicacions de la nostra comarca. A la vorera dels camins ja des d’antic s’hi han anat situant elements, fites, noves i velles. Hostals, restaurants, anuncis, ara « rotondes » ,  equipaments, elements que han passat a formar part de l’imaginari de les generacions que han passat per aquestes vies que tenen per funció traginar mercaderies i gent.

 

L’augment del trànsit va fer ( modernament d’una forma més marcada) que algunes d’aquestes artèries canviassin i modificassin el seu recorregut tracidicional i deixassin –en termes futbolítics- “desmarcats”, alguns d’aquests elements, i en canvi, en fessin ressorgir de nous, amb un sentit icònic i representatiu. Foren, en un primer moment, les variants de les carreteres, per fer sortir fora dels nuclis tradicionals el trànsit rodat, ja, més recentment, els desdoblaments o els adreçaments de corbes perilloses, i ara fa poc ha sorgit amb força uns dels invents de la nostra modernitat : les « rotondes » o rodones.

 

El que es volia significar és que carreteres i camins han generat fites, senyals, icones, imatges que han perdurat durant generacions, i altres que han nascut, com qui diu, fa quatre dies. Hem escollit la renovada carretera de Manacor, desdoblada pel Consell de Mallorca i alguns dels seus antics itineraris, més poc freqüentats que abans, per repassar aquestes « noves i velles fites ».

 

 

Castells de fades i chupa-chups de ferro

Així, la gent que tornava cap als muncipis del Pla o del Llevant de Mallorca, per la carretera de Manacor, en sortir de Palma, trobava una gegantina botella de LACAO a AGAMA i deixava enrera el Prat de Sant Jordi amb els seus molins, alguns d’ells amb anuncis adossats dels primers productes d’adob agrari, com és el cas de “Abonad con Nitrato de Chile”, fet de rajoles, que encara perdura aferrat per algun molí.

Un pic passades o coronades les llegendàries costes de Xorrigo, un bon dia, ja fa més de trenta anys aparegué un enorme “Chupa-Chup”de ferro, un dipòsit regulador de pressió d’aigua per a la Urbanització, abans no massa polenta de “Son Gual”; ara ha estat redecorat amb taques blaves i fons blanc. Per aquest mateix paratge hi guaitaven, un temps, un parell de dinosaures fets de plàstic i resines, un « Parc Juràssic » de jugueta, que acabà els seus dies i els seus animalons foren traginats a un comerç de fusta d’olivera a l’entrada de Manacor.

 

El castell postís de Can Gordiola, la fàbrica de vidre bufat, a aquesta carretera, és demostratiu una de les primeres deslocalitzacions industrials; els primitius obradors artesanals un temps estaven situats prop de les murades de Palma, a un lloc poc assequible als autocars de visita turística, per això, ja fa anys, decidiren traslladar-se prop d’Algaida, ran de la carretera, amb facilitat d’aparcament, bastint un castell medieval amb estatues de romans, esdevenint una icona o una fita més del camí cap a Ciutat o cap a Manacor.

 

 

“Danzas Cosiers”, Dimonis per a  turistes i el Bou d’OSBORNE

            Ja fa anys, en un tros de carretera, avui abandonat per la via ràpida del desdoblament modern, un dels antics hostals que també cercaven les proximitats de les carreteres i el trànsit de viatgers i traginers, subsisteix, remodelat, amb els seus porxos i columnes, convertit en restaurant. Molt prop d’aquest tram, primer Els Cossiers i després El Dimoni miraven d’atreure els visistants i turistes i aconseguir que s’aturassins ni que fos un moment, venent-se al turisme per fer quatre pessetes, en una història ben coneguda de la Mallorca pobre d’abans del  “boom turístic”. Queda un rètol antic « Danzas Cosiers » i una estatua del dimoni, avui enteranyinada, prop d’una agrupació de bars i restaurants, al lloc conegut com Cal Dimoni, al creuer dels “Quatre Vents”, davant el que va ser estació del tren, ja abandonada.

 

Continuant un poc més envant apareix una de les noves rotondes, amb un cossier de pedra enmig de tres fassers, símbol de la idea decorativa dels nous espais “rotondils” de la Mallorca comtemporània.  Uns quilòmetres després hi trobam una de les fites més significatives de les carreteres espanyoles: “El toro d’Osborne”. Aquesta silueta gegantina d’un  bou, va ser l’únic anunci indultat quan una norma obligà a retirar la publicitat de les voreres de les carreteres, ja que aquesta distreia els conductors. Quedà només la silueta, això sí, sense lletres publicitàries, el bou, les banyes i les seves “parts nobles”. Ha esdevengut símbol del patriotisme i l’espanyolisme més ranci, la qual cosa ha fet que aquest bou en concret, el de la nostra carretera, hagi estat “modificat” i “redecorat” constantment. Un dia aparegué pintat com un siurell, normalment hi sol haver escrits (“las corridas son una tortura, ni arte ni cultura”), les banyes doblegades per avall…En fí, es pot dir que hi ha activitat al seu entorn, en l’actualitat s’hi pot llegir: “Mallorca is not Spain”.

 

 

Rotondes pseudo- antropològiques

            Passada l’antiga caseta del “Peón Caminero”, que era situadad devora un molí de ramell –a l’altra costat de les cases de “Ses Males Herbes”- s’hi ha construït una nova rotonda per a l’entrada a Montuïri. Al bell mig s’hi han situat uns homonets de pedra ( són com unes joguines tipus “Madelman” o “Lego” o “Play mobil”) un d’ells tragina senalles de terra i un altre condueix una “apissonadora”, un “cilindro” de roda plena. Tal vegada es pot interpretar com un homenatge als “caminers” o treballadors de les carreteres. De forma molt consemblant, però canviant de tema, a la propera rotonda, la de Sant Joan – Vilafranca,  hi ha sembrat maquinària agrícola d’un temps , “d’en temps primer” es deia abans, unes arades disforjes i una batedora antiga pintada de vermell.

 

Per finalitzar aquest recorregut de velles i noves fites, aparegudes o romanents, a la carretera de Manacor -cal pensar que com abans, algunes d’elles esdevindran noves icones de la comarca- la gent que passi per la rotonda de Petra, la del Restaurant “El Cruce” ( un mite de la carretera) hi trobarà ben sembrats a l’espai central un estol de personatges altíssims, fets de ferro o acer, modelats per l’escultor artanenc Sarasate, que donen al lloc una nova imatge. Per dir alguna cosa.

 

 

 

 

 

 

Les rotondes nostres

C.P.

 

La rotonda o redona és una de les construccions que més han proliferat aquests darres anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres en aquesta mateixa carretera. Sigui com sigui n’han aparegudes tres o quatre. La veritat és que hi ha tot un art de saber estar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo que té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les “més nostres”: “Rotondes nostres”. Amb fassers i estatues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, “màquines d’apissonar” o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perque faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòtics de ferro davant “El Cruce”. M’han contat que en Toni “Pessebre” s’espantà de bon de veres i en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses notres.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb