Climent Picornell

ABANS DEL "BOOMS" (TURÍSTICS) : ECONOSTÀLGIA D'UNA HISTÒRIA DEIXADA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2007 20:32

 

Abans dels “booms” ( turístics ): econostàlgia d’una història deixada.

Climent Picornell

L’encontre amb un amic em forneix del que jo anomen “històries deixades” i em va bé per reviscolar alguns dels llocs comuns en els quals s’ha mogut la recerca socio-econòmica de Balears aquests darrers anys; la recerca sobre l’evolució del turisme, també. I ja no en parlem sobre la precisió científica o terminològica en l’ús i abús d’alguns conceptes com “balearització”, “boom turístic”, “hipertròfia dels serveis”, “monoconreu turístic” fins a desembocar a la mítica “diversificació econòmica”. Si no es duia a terme aquesta diversificació (amb un toc de “la via menorquina al creixement”) es feien presents els perills d’acabar pescant una “dutch disease” (malaltia holandesa) que en el nostre cas seria una “Balearic disease” ( Malaltia baleàrica, res a veure amb el “mal francès”, supòs), punt final de l’evolució apocal·líptica –i sical·líptica, en petit- de la nostra terra. Això si, tot passat pel sedàs dels entesos. La història d’avui és d’abans –d’abans del turisme de masses, vull dir- i aquest “abans” és també terreny abonat per a la disputa –intel·lectual, “por supuesto”-, en aquest sentit n’hi ha que discuteixen si això d’aquí era, fa uns anys, una societat de pagesos i cacics o no, no ho havíem mirat bé, i hi havia obrers, menestrals i empresaris agosarats pràcticament darrera cada cap de cantó. Tot sigui per discutir. A un servidor li agrada tenir tema de conversa, un “pour parler” com qui diu. Mentre els experts i set-ciències discutim, n’hi ha d’altres que van per feina abocant-nos al camí de la insostenibilitat, malgrat les Agendes 21.  I tanmateix, els turistes segueixen augmentant i la bombolla immobiliària s’infla i s’infla, però no esclata. Tenc un bon amic que, desencisat, s’ha assegut a esperar que el turisme se’n vagi a Can Bum (“un altre boom?”) i la bombolla faci un pet; ja s’ha comprat la llista per fer-se els calçons-amb-bufes, l’hàbit indispensable per viure amb dignitat a la “Mallorca post-turística”. Mesquinet. Ja hi retornarem un altre dia a aquestes casuístiques, gens marginals. Per tant: poca conya amb les coses de menjar. Però ara els present una història deixada, o regalada,  d’abans del primer boom turístic.

 


Me deia el meu amic: “Mon pare en venir l’estiu, que jo ho recordi d’al·lot ho férem sempre,  preparava el cabriol amb una egua ensellada, crec que la  teníem, te gosaria dir que només per a això. Ja teníem cotxe, però aquesta eixida la fèiem amb tracció animal. I de ca nostra, evitant un poc les carreteres, ens duia a ma mare i als meus dos germans a nedar i a estar tot un dia a Palmanova. El camí era deliciós i els preparatius també, ma mare no solia nedar, sempre tenia una excusa, que si no me trob molt bé, que si s’aigua és freda, però en canvi disfrutava amb els preparatius i sobretot en què no hi faltassin mai albergínies farcides amb salsa de tomàtiga per damunt. Mon pare ens deixava dur les ‘riendes’ un poc per hom, en els trams on el camí era menys complicat. En arribar a aquella platja, tan hermosa, anàvem sempre a uns ‘trasts’ –ara diríem solars- que eren nostres i que mon pare no sabia molt bé què n’havia de fer i l’excusa per anar-los a veure era el bany de cada any. Hi havia uns pins barraquers, tombats per la constància del vent, grossos, que feien molta d’ombra i allà muntàvem el campament. Ma mare parava un espècie de taula, treia els queviures, el beure que estava en fresc amb una gran barra de gel que ens havien duit de bon dematí… i nosaltres tres: escapats cap a la platja. Nedàvem, dinàvem, rèiem, ai…Climent! Mon pare ja no hi és, el meu germà gran es morí, també d’un càncer… i jo ho record molt; és, no sé com dir-ho…com una econostàlgia, perquè m’entenguis. Aquelles tovalles dins la garriga, ma mare cridant:  ‘no vos faceu tan endins!’; mon pare més permissiu: ‘deixa-los estar’, mentre tornava de fer una expedició fins a les platges de Son Macià, després d’haver inspeccionat les dues o tres cases que s’estaven construint a n’aquella urbanització dels Roses, no hi havia res, res de res.

Ara, el que més m’agradava, el record privilegiat, d’aquests que te guardes dins la caixeta especial del teu cervellet és el següent. En arribar, els tres al·lots ens posàvem el ‘traje de baño’, els dels nins eren amb tiranys, no eren calçons curts o ‘meybas’ que se digueren després, el de la meva germana duia com unes faldetes, i cametes me valguin cap a la platja. Hi havia com una espècie d’embarcador de fusta, llarg, perquè la platja era molt baixa i tocaves l’arena amb els peus un bon tros ben endins, idò cap allà anàvem els tres, primer correnços amb esquitxotades, després nedant com podíem,  fins arribar al final de l’embarcador. L’egua, que mon pare deixava amollada, ens seguia dins l’aigua, trotant darrera nosaltres, el darrer tram també nedant, com ho fan els cavalls,  i quan arribava al final de la plataforma, tots tres hi pujàvem damunt i ens treia defora de l’aigua. En ser a la platja s’espolsava l’aigua, frenètica. Un dels germans -cada pic un diferent- la se’n duia un poc enfora, per despistar-la, i corrensos ens tornàvem a ficar a l’aigua… l’animal, tornem-hi torna- hi, darrera nosaltres, i tots damunt ella, un  altre pic i un altre… Això ho fèiem no sé quantes vegades, no sé qui passava més gust, si nosaltres o l’animal o mon pare que ho talaiava des d’enfora. Ma mare passava pena que, amb una coça ens fes mal, però t’he de dir que tenia seny de bèstia vella, l’egua aquella, anava alerta com si fóssim fill seus.

Ves-hi ara a Palmanova! I el que te cont no són coses de l’any tirurany. Eren els anys cinquantes del segle XX, abans d’això que en diuen el boom turístic”.


(Les fotografies són meves, fetes a Llorito  de Mallorca)

A propòsit de Kapuscinski, el pare Pou, Heròdot, la geografia, el periodisme i la guerra. CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 13 Febrer, 2007 16:00

 

 

A propòsit de Kapuscinski, el pare Pou, Heròdot, la geografia, el periodisme i la guerra.

Climent Picornell

Volia haver escrit sobre el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932 - 2007) quan pensava que li darien el premi Nobel -ja li havien concedit el Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats-, no ho vaig fer i es va morir aquest gener a Varsòvia. No ho prenguin com una altra de les abundoses necrològiques, sinó com un senzill homenatge. Per això, enguany he posat el seu darrer llibre, Viatges amb Heròdot, a la bibliografia de la meva assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic” a la Universitat, que, justament, comença explicant Heròdot. No ho he fet com una cita d’autoritat, sinó com una eina de motivació per als meus alumnes, els quals entretenguts amb acabar la carrera, trobar feina i canviar el món, tenen poc temps per llegir els geògrafs clàssics. Amb aquesta obra Kapuscinski presenta, alternativament, cites amples de les “Recerques” (o “Històries”) d’Heròdot d’Halicarnàs (456 – 423 abans de Crist),  que són contrapuntejades amb comentaris d’actualitat lligats amb el mateixos territoris o escenaris esmentats. L’anècdota s’ha fet famosa; el novell periodista polonès va ser enviat a l’Índia el 1956, la seva redactora en cap, Irena Tarlowska del diari Sztandar Mlodychcap, abans que ell partís li regalà el llibre d’Heròdot, que esdevendrà un fidel amic, que l’acompanyarà per tot el món. El conservà -desfet i anotat- fins que morí, quan ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i col·laborador de grans diaris com The New York Times, Frankfurter Allgemeine Zeitung o El País.

 

Podria parèixer pretensiós - hi tenc tirada-, ara que s’ha fet famós Kapuscinski, dir que el coneixia d’abans, però un servidor no l’ha llegit fins fa molt poc. Des del seu  llibre L’Emperador, on hi conta les tribulacions de l’emperador d’Etiòpia, Haile Selassie -quan va anar a entrevistar-lo, no li funcionà l’enregistradora-, passant per La Guerra del Futbol o Lapidarium, -els desconec tots-  fins a arribar a Eben o al darrer del qual parlam Viatges amb Heròdot. Gran viatger, a Eben hi relata les llargues estades a Àfrica, on hi va haver de viure amb precarietat i fins i tot amb malalties, però sempre ho fa a saber amb empatia i lucidesa, tant sigui el que té a veure amb al sanguinari dictador Idi Amin com la vida als ravals pobres de les ciutats rwandeses. Sembla, però, que el  llibre on podem contactar amb el Kapuscinski més personal, amb el periodista ja més format, és Viatges amb Heròdot. Hi conta les seves estades a l’Índia i a la Xina des de fa més de cinquanta anys, però hi relata també eixides a Alger, el Congo o Etiòpia... viatjant sempre amb el seu company  Heròdot, una ànima bessona, que li descobreix que abans , com ara mateix,  l’horror i la felicitat són  parets del mateix cap de cantó.

Per defugir el que ja supòs que deuen haver llegit sobre ell, els diré que,  aquests dies, un poc abans de començar l’assignatura, cercava per Internet el text d’Heròdot per remetre’l als emails dels alumnes. L’he trobat a algunes adreces web, també a “ebooks” una dels més coneguts portals on descarregar llibres a la xarxa. Aquí hi entra el Pare Bartomeu Pou ( Algaida, 1727-1802). Les traduccions a l’espanyol dels nou volums de les “Històries” que circulen per Internet són del jesuïta algaidí, sí, el que té un carrer dedicat a Palma i el que dóna nom a l’escola d’Algaida. A una nota prèvia sobre ell, el traductor, hi llegesc que algú el trobà amb una mà a les regnes d’un ase, llaurant, i amb l’altre estudiant gramàtica llatina, cosa que feu entreveure les potències d’aquest mallorquí excepcional. He trobat curiosa la “connexió mallorquina” Heròdot-Pou-Kapuscinski. Amb la dosi de “chauvinisme” satisfeta, els he dir que, evidentment que hi ha traduccions més recents, les de Carlos Schrader per a l’editorial Gredos i les de Manuel Balasch per l’editorial Cátedra i la “Col·lecció Bernat Metge”, però la del pare Pou, del segle XVIII,  és lliure de copyrigth; crec que s`ha de destacar la traducció al català d’Eben i de Viatges amb Heròdot d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirki.

Heròdot nasquè a Halicarnàs, avui Bodrum ( amb mala llet algú l’anomena “Bedroom” per ser una ciutat turística de Turquia ) i a les seves “Històries” hi descriu els conflictes entre perses i grecs, la cultura i els territoris de nombrosos pobles, amb les eines del seu moment, ara fa vint-i-sis segles. Amb tot, no val una lectura episòdica d’Heròdot, sinó que cal fer-la ben enquadrada, resituant el relats entremesclats de  coses certes i fabuloses,  com ara els de les criatures monstruoses, grifs, arimasps, cincèfals, macrobis nomàdes amb els ulls al pit, habitants estranys de les regions hiperbòries. No ens enganem, encara existeixen. Kapuscinski ens fa avinents, també,  monstres d’ara, amb cara i ulls, que habiten també la nostra terra, vegeu sinó el relat del genocidi de Rwanda, l’any 1994. Vull dir amb això que saber contextualitzar Heròdot ajuda a veure’l com un geògraf modern i, tal vegada, com un historiador antic. Però, en definitiva,  les seves cabòries són periodístiques: demanar les coses, interrogar, indagar les causes de les guerres, com ho ha fet, també,  el periodista polonès, recentment traspassat. “Egipte és un do del Nil” aquesta magnífica síntesi, un vertader titular de diari, és d’Heròdot. “El sentit de la vida és creuar fronteres; tot i que creuar fronteres és perillós i et pot costar la vida. A Berlín hi ha un cementeri amb la gent que no ho va aconseguir”, diu Kapuscinski. La terra poblada d’homes és el problema essencial de les “Recerques” d’Heròdot; Els dos feren dues obres globals, Heròdot amb una síntesi de tot el conegut, Kapuscinski amb “reportatges totals”, cròniques on hi ajuntava sàviament viatge, vivència, poesia, entrevista i humanitat.

YVES LACOSTE 

Vull ressaltar una altra connexió amb sentit geogràfic: “Hérodote” és el títol d’una de les més famoses revistes científiques de Geografia, en francès. És una revista adscrita al corrent que es va anomenar Geografia Radical, més  marxista i llibertària en els seus començaments l’any 1976, ara ja va pel número 136. En posar-li el seu nom li reteren homenatge. La cita prèvia a l’obra d’Heròdot és : “Heròdot d’Halicarnàs presenta aquí els fruits de les seves recerques dutes a terme per a impedir que el temps esborri la memòria de la humanitat... i exposa les causes i motius de les guerres que es feren els grecs i els bàrbars”. Explicar la causa de la guerra, com Kapuscinski, correponsal a moltes zones calentes. Yves Lacoste fou el cofundador de la revista “Hérodote” i l’autor d’un dels llibres que més me va ajudar en la meva formació com a geògraf professional: “La Geografia serveix... per fer la guerra”(1976). La seva tesi era que els bons geògrafs no eren a la Universitat o al món de l’educació, on havien idiotitzat la Geografia, sinó que els bons geògrafs, els qui sabien llegir el territori de forma pràctica i poc ritual, eren els militars i també, deia ell, altres elements, qui sap si com els promotors immobiliaris, capaços d’interpretar –pel seu benefici- les potencialitats d’un territori i dels agents que el poden transformar. Aquesta paràbola tenia un finalitat: treure  la geografia acadèmica del seu soporífer periple i fer una geografia aplicada al servei de les classes populars.

Heròdot intentà fornir d’una hermenèutica explicativa la dialèctica entre civlització i barbàrie, que tanmateix acabà amb més guerra  -Alexandre el Magne vendria després-; Yves Lacoste provava de llegir geogràficament la guerra (entre Vietnam i els Estats Units); Kapuscinski esbrina durant tota la seva vida –viatges, reportatges, empatia-  punts calents del planeta Terra. Històries d’ara i de sempre. Mon pare solia dir “això és més vell que es pastar”, tenia un punt de raó, i sinó,  què hi fan els americans i els anglesos per devers Àsia, a països com Iraq o Afganistan, on les petjades de les Guerres Mèdiques o de n’Alexandre el Magne segellaven fa segles el mateix  desconhort? Aquest immens desencontre anomenat Orient i Occident, o Nord i Sud, és observat, però,  amb una bona dosi de tendresa per Ryszard Kapuscinski: “El cinisme és una actitud inhumana que ens allunya automàticament del nostre ofici de periodistes, una altra cosa és ser escèptics i prudents, cosa absolutament necessària per ser bon periodista”. I bon geògraf.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb