Climent Picornell

DE LA POSTMODERNITAT ( FUNERAL, IOGURT, MICROONES, ASPIRINA ). Climent Picornell

jcmllonja | 24 Desembre, 2006 16:54

 


 

De la postmodernitat (un funeral, iogurts, microones i aspirines)

Climent Picornell

Mirin que n’hem fetes de passes per ser, o per parèixer, moderns, i quan ens pensàvem ésser-ho, la postmodernitat ens ho empastifà tot. La persecució de la modernitat va ser una dèria de la meva generació, molts dels nostres ho feren per camins arriscats. Alguns, ara es moren. Ho meditava a un funeral, hi havia gent mudada –alguns joves que pareixien yuppies- algun “tirat”, molt “tirat”, i gent de la meva quinta, normals. Però era ella la morta. Una ferida, en un accident de cotxe, li suposà un tractament que els seus anticossos de la SIDA rebutjaren. I adéu… No havia fet els cinquanta. Era la més atractiva de la colla. I no era massa guapa. Però, era ella. El seu to de veu, els seus ulls, el cos, el seu caràcter, era total. La més decidida del seu grup de Madre Alberta o del Sagrado Corazón, ara no me’n record. La que primer ho va fer, la que més llegia, la que més de tot. Tot la va empènyer a la modernor, i en aquell temps, boixar amb tothom i fumar i punxar-se era modern, per als qui eren decidits o decidides. Al cap de poc temps ja es colgava amb xoriços i altres sobrevenguts…

Ho dic perquè el discurs sobre la modernitat o sobre la postmodernitat -que m’ha consumit hores de reflexió- queda a vegades molt lluny de la cosa personal i individual.  És clar que la nostra modernitat, no fou només això, però situacions com la d’ella, ens obriren la porta, de pinte en ample,  a la postmodenitat. I el tret definitori de la postmodernitat és, sobretot, la incredulitat respecte de qualsevol sermó, fins i tot dels científics, abominar dels qui pretenen donar sortides totalitzadores i universals, des del marxisme a la psicoanàlisi. Sorprenentment, però, el postmodernisme es propaga com una proposta alliberadora enfront d’aquells models i metodologies úniques i excloents. Jean-François Lyotard (La Condition postmoderne: Rapport sur le savoir) fou qui encunyà el terme, quan se’n va témer que les societats postindustrials modernes ( Alain Touraine, dixit) han esdevengut societats del consum i de la informació –aquesta ja la predicà Manuel Castells-, en les que el valor mercantil absorbeix tots els altres valors, fins i tot els de la cultura. I què ? I res, que el món « real », progressivament, és substituït per un altre món “representat”, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat de bon de veres: la “societat de l’espectacle” que anunciava Guy Debord, on realitat i espectacle s’entremesclen tan estretament que es fa dificultós destriar l’un de l’altra. Per David Harvey ( The conditions of postmodernity), com a bon neomarxista, aquesta evolució no és més que una altra disfressa per amagar la mateixa lògica del capitalisme de sempre: agitar el consum, també el consum d’informació vehiculat per les noves tecnologies, per aconseguir el benefici d’uns pocs.

Ara ja és evident que s’ha conformat aquesta « nova realitat », diferent de l’anterior,  resultat dels múltiples punts de vista, del ressorgiment de les subjectivitats, de la por a les filosofies polítiques i a les teories generalitzadores, de l’aposta pel mestissatge i la multiculturalitat, que no són, sinó, apel·latius de la postmodernitat actual. Aquest pas del modern al postmodern ha comportat, indubtablement, un canvi del pensament fort i total al pensament feble i dèbil –que rebutja les categories dures i les legitimacions generalistes d’abans-,  per això, anam rodolant cap a una espècie de “nihilisme”, entès ara –vet aquí una altra novetat- com una categoria positiva. Gianni Vattimo – forjador del “Pensiero debole” i vaticinador de La fine della modernità ”- ja ho va esbrinar, “no ens queda més remei”, diu, “que avesar-nos a existir -sense neurotitzar-nos massa- dins una època sense garanties, discursos, ni certituds absolutes”. Ho trob hermosíssim i molt dificultós transitar-hi, ja que es conforma un gran camp abonat per a “gurus” diversos i menors.

 


Tot això pensava durant el funeral, quan de l’abric m’ha sortit un full que havia arreplegat, en una escapada a Portugal, de la parròquia dels frares salessians de Porto,  (la meva dèria per acumular paper és malaltissa) i hi he afinat un rebutjament frontal del meu relat entorsillat i avorrit. Deia el fulletó “Cavaleiro da Imaculada”: “Três coisas, três atitudes”. Ho resumiré. El Iogurt, té data de caducitat, a la nostra societat no hi ha res que duri, tot el que ens dóna plaer, passat un temps s’ha de tirar. Per això augmenten els divorcis, l’amor també té data de caducitat; El Microones; ràpidament es prepara un menjar, no molt gustós però a l’instant. Tots anam excitats, d’un lloc a un altre sense saber molt bé per què tanta rapidesa. Per això, no tenim temps per a l’oració, ni per al silenci. L’Aspirina,  solució per a tots els mals. La nostra societat ens ha eliminat tota casta de sofriment, no acceptam el sacrifici, ni l’esforç per a fer el bé. Idò! Mentre ho llegia, durant el funeral d’ella, dins una església que se semblava a la de Porto on vaig agafar el paperet, em vengué, súbitament, la sensació de ser dins un “no-lloc”. Segons Jean Pierre Augé (  Non-Lieux, introduction à une anthropologie de la surmodernité ) si un “lloc” es defineix per la seva identitat, relació i història, els llocs que no en tenen són “no-llocs”, abundosos dins l’espai de la postmodernitat ( autopistes, aeroports, macdonalds, sales de conferències, hotels, bars de cadenes, supermercats, centres d’oci, franquícies globals). Vaig tenir el sentiment de què les esglésies eren “no-llocs”, els mateixos retaules barrocs, bigarrats, daurats i lletjos. Em vaig com emprenyar; m’he hagut d’empassolar discursos complicats per copsar el temps de la modernor i la postmodernor i, ara, amb una paràbola patètica d’un iogurt, un microones i una aspirina, em voler fer pertànyer al bàndol dels dolents, dels infidels i dels insolidaris. Doncs no, no crec que el temps actuals s’edifiquin únicament sobre categories negatives i cal fer una esforç per llegir-los correctament.

            Mentre donava el condol he posat en qüestió el carreranys de la postmodernitat al veure el sofriment de la mare. Però ja no me lleu, he passat de hippie casolà, a marxista utòpic o etnòleg de cap de setmana,  només em deu quedar el posar-me la disfressa d’humanista romàntic. Tanta sort que un dels popes de la cosa, Alain Finkielkraut, encara es veu amb ànim de retornar a aquests discursos ( Nous autres, modernes: quatre leçons, 2006). A la sortida, esqueix el fulletó dels salessians i esper que els Reis (de l’Orient) no em duguin un llibre sobre aquest caliportal: els he escrit un carta demanant un IPOD nou que em fa molta de gola, un hi pot consumir informació a balquena, música, imatges, pel·lícules... I no pens fer gens de penitència.

 

________________________________________________________________________________________________

Les imatges són: Un detall de "El aguador" de VELÁZQUEZ i "El Geògraf" de VERMEER ( Molt més que moderns els dos...) 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb