Climent Picornell

ANÀLISI I PROSPECTIVA DE LA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. Climent Picornell - Jaume Sureda.

jcmllonja | 13 Desembre, 2006 15:42

 

Em crida en Pere Bueno de l’OBRA CULTURAL BALEAR, per si vull escriure un article per un dossier que sobre la Universitat de les Illes Balears prepara  la revista “EL MIRALL”, revista que vaig fundar i dirigir, i que ara ho fa, prou bé, el meu amic Josep Melià.

Vaig aprofitar algunes notes que tenia preses, més algunes converses amb el meu company Jaume Sureda, que ja havia publicat cosa al seu blog. Així, entre els dos bastirem un article, poc propedèutic, general i forçosament  breu –encara que tot el que deim té nom i llinatges- sobre com ha anat evolucionant la nostra molt estimada institució universitària, de la qual tots dos n’hem estat vice-rectors, en diferents equips directius.

El penjaré ara al meu blog, però també el trobareu en l’esmentat dossier sobre la UIB a la revista EL MIRALL d’aquest mes de desembre.

 

______________________________________________________________________

(Les il·lustracions són fotografies de plantes endèmiques, provinents del web excel·lent HERBARI VIRTUAL DE LES ILLES BALEARS, del Laboratori de Botànica de la UIB )

 

Anàlisi i prospectiva de la UIB.

 

(El camí cap a la diferència en un entorn globalitzat).

Climent Picornell* -  Jaume Sureda*

 

            La creació i desenvolupament de la Universitat de les illes Balears (UIB)  constitueix el factor sòcio-cultural més important de la segona meitat del segle XX a les nostres illes. No només per la implicació ciència-societat ( a tall d’exemple, es llegeix una Tesi Doctoral, pràcticament cada setmana) sinó pel que ha representat i representa l’amarament social constant de personal format a una universitat. La seva constitució  significà el tan anhelat accés a l'educació superior per a tothom, no només per a les classes més privilegiades. Un pic assolida la meta de tornar a tenir estudis universitaris a les illes, la UIB s’ha de plantejar els reptes de la qualitat i l’excel·lència, això sí, essent conscients, de la seva joventut, de les potencialitats reals de la institució ( som una universitat de dimensions reduïdes ) i dels  reptes de futur, entre els quals destaca la homogeneització de l’espai universitari europeu i l’ús intel·ligent de les noves tecnologies. Sense renunciar a la diferència, en la qual hi radica un element potent de competitivitat global.

 

 

            UNA UNIVERSITAT JOVE

            No hi ha present sense passat.

            Per a situar correctament les dades sobre la Universitat de les Illes Balears en el seu present, cal ser conscients del seu punt d’arrancada. L’any 1483 el rei Ferran II havia autoritzat l’Estudi General de Mallorca, que es transformà l’any 1692 en la Universitas Maioricensis Lul.liana, que dura fins al 1829 en que acabà la seva vida la primera etapa de la Universitat a les nostres illes. D’aleshores ençà la reconstrucció de la Universitat a les illes Balears recomença a través de  l’Estudi General Lul·lià (1950), la creació de la Càtedra Ramon Llull (1959), la instauració d’uns cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968) -tot l’anterior baix el patrocini de la Universitat de Barcelona-, la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 i el 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per  decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector nomenat,  Antoni Ribera, conduïren a les primeres eleccions per al càrrec de rector. El desembre de 1982 fou elegit el Dr. Nadal Batle, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou  els anys 1987, 1990 i 1993. No es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995. El nou rector va ser el Dr. Llorenç Huguet qui va ser reelegit, fins l’any 2003. D’aquell any, i fins l’actualitat, ocupa el càrrec el Dr. Avel.lí Blasco, que ja ha anunciat que no es presentarà a les noves eleccions de març de 2007.

En una primera etapa, i resumint molt,  tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica generada, entre altres coses, pels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat, que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat. En el període en què fou rector Nadal Batle ( 1982-1995), dotze anys, es posaren els fonaments. Dels trets d’aquesta època es podrien destacar: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis -l’oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l’única -; l’inici de la construcció del Campus Universitari, la consolidació de la UIB -en relació a la seva implantació i inserció social dins les illes Balears-; l’increment de les relacions exteriors, sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora progressiva de les capacitats d’investigació ( la UIB es trobava ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat espanyol amb millor ratio investigadora); l’assoliment de certes línies d’excel·lència, sobretot en noves tecnologies de la informació.

            No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària, l’any 1983, obrí noves perspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així,  entre les tasques més importants,  que se’n desprengueren, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balears) fins les missions d’ensenyament, recerca, difusió dels sabers,  tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La UIB naixent, ja es considerava que havia de ser un instrument important, per a construir el nostre país. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocasions, bàsicament per  recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament. S’havia assentat, però, la convicció de que la Universitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que, abans, s’havien vist impedides d’accedir-hi.

            Durant l’etapa de Llorenç Huguet com a rector, entre altres actuacions, s’afirmaren les solucions per a una altra de les problemàtiques de la UIB: la fragmentació territorial de les illes Balears. Es posà fil a l’agulla desenvolupant les extensions territorials de la Universitat a Menorca i a Eivissa-Formentera, amb seus universitàries a les dues illes. Com a resultat d’aquest procés s’obriren canals de comunicació -aprofitant les noves tecnologies-  per millorar l’ensenyament “on-line”, cosa que, a la llarga, també possibilità obrir noves delegacions de la universitat a molts municipis i confegir un model informàtico-telemàtic per a la Formació Continuada, un dels reptes de futur que afronten les universitats en aquest segle XXI. Cal també destacar de l’època del rector Huguet diverses iniciatives d’organització interna que tingueren un impacte positiu, com és el cas del document de plantilles o l’inici d’una estructura fonamentada més en les Facultats que en els Departaments.  

            El colofó d’aquesta etapa de la UIB ve representat per la redacció del Pla Estratègic. El claustre de la UIB va aprovar, el 2002,  el “Pla Estratègic de la UIB ( 2002-2006)”, el qual, al manco teòricament, havia de guiar els passos de la institució durant aquests anys. Faria falta veure si s’ha estat capaç de seguir-lo o esbrinar fins a quin punt es podien dur a terme totes les seves nombroses indicacions. El Pla es va estructurar en base a un sectors claus i els seus eixos són elements que organitzen l’actuació de la UIB de forma permanent, concretant la seva missió o la seva raó de ser. Són el següents: eix de la formació,  eix de la recerca i de la innovació, eix de la Llengua, eix de les persones (alumnat, PDI i PAS), eix del Campus, eix de la captació de recursos i de la gestió, eix de les relacions amb la societat de les Illes Balears, eix de les relacions exteriors i internacionalització i eix del desenvolupament de valors culturals i socials. Així mateix, per tal d'ajudar a definir la identitat de la UIB, diferenciant-la respecte a d'altres universitats, es proposaven, com a mínim, les següents línies preferents de treball :  1.- Turisme; 2.- Medi ambient; 3.- Qualitat de vida;  4.- Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No obstant això, es fa avinent que durant el desplegament del Pla estratègic es podria incorporar alguna nova línia preferent de treball.

            Així mateix, en aquesta línia d’avaluar els diferents departaments i serveis, s’han anat efectuant diversos anàlisis i avaluacions, per tal de què la UIB fos una institució homologable amb els standards normalitzats de qualitat. A tall d’exemple, el “Pla estratègic de la gerència de la UIB. ( Qualitat en la gestió, 2005 – 2007)“, en el qual s’adverteix que  la pedra angular d’alguns dels més importants i actuals reptes universitaris (la convergència europea, l’acreditació de titulacions, la certificació de serveis: ISO, ANECA, etc., els processos d’avaluació institucional, les avaluacions segons el model europeu d’excel·lència: EFQM, etc.) és l’existència d’un sistema de gestió de qualitat i la seva implantació, que suposarà adoptar eines i metodologies noves, per ajudar a millorar significativament l’organització de la UIB en tots els nivells.

            Encara és prest, i manca perpectiva, per saber què trascendirà de l’època del rector Avel.lí Blasco, però sembla que el foment de l’acció tutorial i l’interès per a la millora de l’acció docent ocuparan llocs destacats.

 


                        UNA UNIVERSITAT  COMPETITIVA

 

                        El lloc real actual de la UIB

 

            El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà  a bon ritme (1982 /12,  1995/ 33,   2006/ 41, sense tenir en compte els títols de post-graus i la Titulació Superior de Turisme). Els nous estudis tengueren una  adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura.  La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, s’hagués produït un crack per sobresaturació de la capacitat docent. De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir a Madrid.

            Aquesta evolució comportà un procés paral·lel de creixement dels professors (1982/ 245,  1995/ 621, 2006/ 1019), de l’alumnat (1972/ 1045, 1995/ 12.232,  2006/ 13.751 ), dels pressuposts (1982 / 489 milions Pta.;  1995/ 6203 milions Pta.; 2006/ 74, 86 milions d’euros – 12.456 milions de Pta.-), aquestes xifres donen una referència quantitativa de l’expansió de la UIB. S’ha de tenir esment en què fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrellat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música o Esport, i la participació en la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears, instrument de col·laboració amb el teixit productiu de les illes des de l’any 1996.

           

            Una de les obsessions socials és la de situar correctament el lloc de la UIB, dins un món de competitivitat futura, tenint però esment de dibuixar prèviament les característiques de la nostra Universitat. Una Universitat molt jove i de tamany reduït i per tant amb falta de “massa crítica” a bastament per assolir determinades prestacions, que sí poden assolir universitats molt més grans. Per aquest motiu,  sempre s’han de saber “dimensionar” correctament els paràmetres de la UIB, per proposar actuacions de futur assequibles. Tot tenint això present, però,  ens podem sentir satisfets del paper i del lloc on s’ha col·locat la nostra universitat en aquests pocs anys d’existència. En quins criteris ens hem de fonamentar per dir que una universitat és més bona que una altra? En la recerca que fa els seu professorat o en les relacions que manté amb el món empresarial o en les opinions de l’alumnat sobre la qualitat docent ? Sigui com sigui, però, aquests rànquings universitaris, són cada dia més nombrosos i de major influència sobre l’opinió pública i per tant, sobre la societat i sobre els nostres futurs alumnes. En el darrer rànquing de les 500 millors universitats del món realitzat per la Universitat Jiao Tong de Xangai només hi apareixen nou universitats espanyoles; la més ben situada és la Universitat de Barcelona en el lloc 151. Les altres vuit són: l’Autònoma de Madrid, la Complutense, la Politècnica de València, la de València, l’Autònoma de Barcelona, la de Granada, la de Sevilla i la de Saragossa. En un altre rànquing de prestigi (The World's Top 200 Universities 2006), de The Times, només hi apareix, la Universitat de Barcelona, que hi ocupa el lloc 190. És evident que la UIB, per les seves característiques no es pot situar en aquestes tessitures. Ni tampoc en  la classificació de les 100 millors europees,  en la que només n’hi ha tres d’espanyoles: la Universitat de Barcelona, en el lloc 57, i en les darreres posicions, l’Autònoma de Madrid i la Complutense. En el Top 50 European Universities, de The Times, no hi ha cap universitat espanyola. Però sí que la presència de la UIB és notable entre les universitats de l’estat espanyol. En una de les classificacions més serioses, feta enguany pel “Grupo de Investigación S C Imago” a partir del criteri de la producció científica de qualitat realitzada durant el període 1990-2004, la UIB ocupa el lloc 45 entre les 263 institucions analitzades Un altre informe també recent, elaborat en aquest cas per la “Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología” amb dades del període 1998-2002, que analitza l'índex de productivitat de recerca, situa la UIB en el lloc  2  de l'Estat. És molt important, tant per l’assentament del present de la UIB, com per situar-se correctament en el lloc de sortida cap al futur, convèncer la societat de què la Universitat de les Illes Balears és una bona universitat i que en els rànquings avaluatius seriosos hi fa un bon paper. Tot això aconseguit, a més,  salvant dificultats de finançament, s’ha de saber, per exemple, que el 2004 -darrer any amb dades comparatives fiables- la quantitat de doblers que la UIB rebia per alumne era 5,19 punts inferior que el terme mitjà de la resta d’universitats espanyoles.

 

 

            LA UIB I ELS REPTES DE FUTUR         

            El camí de la diferència

            L’adaptació a la societat del coneixement i a un context globalitzat és un repte al que s’estan enfrontant totes les universitats. Ja fa anys que es va iniciar el procés: l’any 1999 els ministres de 29 països europeus signaren l’anomenada “Declaració de Bolònia” que posà en marxa alguns de les accions que, es suposa, aconseguiran aquesta adaptació. Hi ha, per tant,  uns compromisos que, tan si es vol com si no, la UIB, i la resta d’universitats de l’Estat, hauran de complir. Adaptar-se a l’espai europeu d’educació superior es pot fer de diverses maneres. La via més fàcil de transitar, però també la que condueix a metes menys ambicioses, consisteix en plantejar aquesta adaptació com si fos, simplement, una exigència burocràtica i, conseqüentment, seguint les normes emanades d’altres organismes, centrar-se en els canvis mínims:  variar l’estructura dels estudis i, sobretot, els mètodes docents,  les formes d’ensenyar. L’assoliment d’aquestes tasques ja és prou important i ningú pronostica que sigui cosa fàcil. Però convendria tenir clar que fent això, seguint només aquest camí, no farem res que no facin els altres. I precisament fer coses diferents és el repte més important que planteja l’adaptació a un entorn globalitzat: el camí de la diferència és el que s’hauria de seguir per adaptar-nos a l’espai europeu d’educació superior.

            Encarar bé l’adaptació a un entorn globalitzat implica no centrar-se només a donar resposta als canvis imposats sinó, sobretot, cercant respostes a l’escenari de futur de l’ensenyament superior en el qual la Universitat de les Illes Balears s’haurà de moure. Dit amb altres paraules: el gran repte consisteix en fer més del que faran els altres i, sobre tot, fer-ho d’una altra forma.

 

            La mobilitat, els alumnes captius i el perfil propi.

            Com en tot exercici  de prospectiva, juguem amb un elevat grau d’incertesa i és ben sabut que les tendències actuals poden variar i desdibuixar l’escenari previst. Amb les orientacions que s’observen en els darrers anys, el que sembla més previsible és que, a nivell general, les institucions universitàries, tot i perdre el monopoli de la creació i transmissió del coneixement, hi continuïn tenint un paper preponderant, sobretot les universitats públiques. Així i tot, però, la competència entre les universitats s’accentuarà de forma notable. De cada dia el nombre d’alumnes captius, alumnes que decideixen estudiar a una universitat concreta, no perquè creguin que sigui la millor opció acadèmica sinó, simplement, perquè no se’n poden anar a una altra, aquest tipus d’alumnat, dèiem, es reduirà considerablement. La decisió sobre on estudiar es basarà més en criteris de qualitat i prestigi que no en motius de proximitat geogràfica o de simple interès per al desplaçament  Preparar-se per a un escenari amb una mobilitat important en el camp de l’educació superior (per cert, convé recordar que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a Balears estudien a la Península: a casa nostra l’escenari de futur ja té molt d’actual), preparar-se per a un entorn amb més mobilitat implica fer de la qualitat una de les metes de la política universitària. I per això no queda més remei que especialitzar-se: seguir el principi de fer poques coses però ben fetes. El que hauria d’importar no és ampliar indefinidament el catàleg de carreres sinó en aconseguir que les que es tenen gaudeixin d’un elevat grau de prestigi. Les universitats preocupades més per la quantitat que per la qualitat, les institucions sense un perfil propi, tendran mal de fer sobreviure en el futur que es comença a dibuixar.

            Fins ara s’han fet poques passes per anar cap a l’especialització; la UIB pateix els mateixos mals que la pràctica totalitat de les universitats espanyoles: la escassa diferenciació. Un dels inconvenients del desenvolupament del sistema universitari espanyol  dels darrers anys consisteix  en l’uniformisme; totes les universitats estan tallades amb el mateix model: quants més estudis millor i escassa o nul·la especialització. Ningú pensa que això pugui continuar per molt de temps.   Fa poc, Guy Haug, un dels millors experts en educació superior, ens recordava la necessitat de canviar la nostra manera de pensar i veure que “la Universitat ja no existeix: existeixen les universitats.”

            Determinar  en quins camps s’ha d’especialitzar la recerca i la docència superior a Balears és una qüestió clau per orientar bé el futur de la UIB. Hi ha hagut diversos intents per determinar vies prioritàries, no absents de problemàtiques connexes. Així, per exemple, el “Pla estratègic de la UIB” per als anys 2002-2006 marca com a línies preferents el camp del turisme, el medi ambient, la qualitat de vida i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Es constata, però, que aquesta prioritat ha tingut pocs efectes pràctics. Més conseqüències ha tingut –i no precisament positives per a la UIB- el “Pla de Ciència, Tecnologia i Innovació 2005-2008” del Govern de les illes Balears que, per a sorpresa de molts, ha situat la recerca en Ciències de la Salut com una de les àrees prioritàries a la nostra Comunitat i que s’ha traduït amb la creació d’un centre, al marge de la UIB, excel·lentment dotat. No discutirem la viabilitat de què Balears pugui sobresortir en aquest camp -tan i tan competitiu- i ho deixarem a part, manifestant el desig de què la nostra classe política agafi el tema de les línies prioritàries de recerca i docència superior a Balears amb la seriositat que es mereix. És un error estratègic de primer ordre anar creant centres de recerca al marge de la UIB; no tenim, ho repetim,  “massa crítica” a bastament per prendre decisions d’aquest tipus que no fan altra cosa que debilitar-nos a tots. Els avantatges de concentrar la recerca a l’entorn de la UIB és una sinèrgia molt positiva.

 

            El repte de l’avaluació permanent.

            La UIB gaudeix d’un elevat grau d’autonomia de gestió, i tot indica que la reforma de la LOU que ara s’està tramitat encara l’ampliarà, debilitant, és veritat, els paper dels Departaments. Per treure’n el millor profit és imprescindible que aquesta autonomia vagi acompanyada de la responsabilitat.  No és senzill transformar aquest principi -amb el qual és segur que tothom hi coincidiria- en accions pràctiques. Hi ha, però, una via de desenvolupament de la responsabilitat que hauria de ser ineludible: passar comptes. És a dir, els objectius i les tasques desenvolupades per a assolir-los haurien de ser permanentment avaluats. I no només en el marc de la pròpia UIB;  hauria de ser en el Parlament de les illes Balears on, cada any, el nostre Rector passàs comptes. Seria una manera de posar les coses en el seu lloc: el control del poder polític, centrat en els objectius i els resultats i l’autonomia, en els procediments. Per assolir aquest repte calen, al menys, dues coses: tenir un pla estratègic i una classe política que s’interessi per la Universitat més enllà de les paraules i els discursos. Redactar el pla –recordem que l’actual finalitza aviat- és factible; canviar la forma d’entendre la Universitat per part del nostre poder polític és una cosa un poc més complicada.

 

            El repte de la projecció i implicació social

            És gairebé un tòpic: la Universitat ha de gaudir d’una major projecció social. De totes les maneres, la UIB mantén convenis de col·laboració amb múltiples institucions de Balears; al mateix temps, i fruit d’aquest major accés a l’educació superior que ha possibilitat l’existència de la UIB, a gairebé tots els llocs de decisió importants de les illes, ja hi ha llicenciats per la UIB; l’impacte social de la nostra Universitat és major que el de moltes altres; la Fundació Universitat-Empresa –el pont edificat per la UIB per unir-se amb el món empresarial- signa cada curs més de 600 convenis amb empreses i altres entitats. Aquest front –el de la projecció social- no és precisament una debilitat de la UIB. Així i tot, però, hi ha determinats aspectes del vincle amb la comunitat que cal enfortir; sobretot els relacionats amb la implicació en la política universitària; el Consell Social de la UIB hauria de trobar un dinamisme del que ara no gaudeix; fins ara  aquest òrgan ha estat  molt poc efectiu. Però creiem que potenciar-lo és del tot imprescindible  per a la millora de la Universitat.

 

 

            El repte territorial

            Transformar les debilitats en fortaleses és una virtut del pensament creatiu. La UIB ha hagut de fer servir aquest pensament a  l’hora d’encarar la discontinuïtat territorial de Balears. Per això es va posar en marxa un sistema d’educació “on-line”, amb l’ús de les noves tecnologies de la informació, que ens ha situat entre les Universitats espanyoles més ben posicionades en aquest terreny. Recordem que les universitats “no presencials” són les úniques que en aquests darrers anys guanyen estudiants i pensem també que la “formació permanent” és el sector amb més expansió. Sens dubte la UIB ja està ben situada per competir en educació a distància, cal potenciar aquest camí amb fermesa.

 

 

            El repte de la bona gestió de l’autonomia.

            Les Universitats espanyoles necessiten sossegar-se; amb l’aprovació de la reforma de la “Ley Orgánica de Universidades” (LOU) tindran el tercer marc normatiu en sis anys. Es tracta d’una llei que ofereix més autonomia, és menys intervencionista. Perquè els seus efectes siguin benèfics, però, caldrà que les Universitats en facin un ús responsable i per això serà necessari, entre altres coses, per exemple,  que els processos de selecció del professorat siguin més oberts. El tema de la gestió responsable necessitaria més pàgines de les que disposem, però ha de quedar constància que aquest no és un repte de calibre menor.  Com tampoc ho són els de la millora de la qualitat docent o l’interès per atreure i cuidar-nos del nostres alumnes.

 

(*)Climent Picornell, doctor en Geografia,  i Jaume Sureda, doctor en Pedagogia. Professors de la Universitat de les Illes Balears,  de la qual han estat vice-rectors.


 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb