Climent Picornell

NATURES MORTES. Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2006 20:45

 


 

Natures mortes

Climent Picornell

Vaig “heretar” de cal meu padrí patern quatre làmines envasades que estaven penjades dins el menjador de ca seva. Natures mortes amb una pàtina aferrada, trista i marronenca, de suportar neteges intempestives i el baf de sopes i bullits. De nin sempre les mirava –en aquelles llargues estones en que els adults xerraven i els nins d’abans havíem de creure, seure i callar-. I un servidoret mirava molt i escoltava poc. El meu padrí era qui parlava més, un home alt, amb ulleres rodones, Climent de nom. Hi havia també un quadre amb tots els seus fills, deu, dels quals dos havien estat Climents, això volia dir que abans del meu pare, que feia el seu nom, dos dels seus germans amb el mateix patronímic havien mort, un molt jove i l’altre d’uns deu anys. Devia voler aquell bon home un Climent a la família, fins que va surar mon pare. Va ser temps després quan vaig saber de qui eren les fotografies envasades d’aquells dos nins damunt el bufet de l’entrada.

Tornem, però a les làmines amb les natures mortes. Era d’ús habitual a Mallorca endiumenjar la casa amb imatges, moltes d’elles suïsses o alemanyes amb paisatges, que per aquest motiu de procedència dels impressors, eren alpins o centreuropeus,  o amb fruites i caça. Devien ser originàries, les nostres, de quan els padrins es casaren a finals del segle XIX. A dues d’elles hi ha fruites i a dues més aviram i conills o llebres. Les dues de fruita ara són dins la cuina de ca meva a Sant Joan, amb un interrogant irresolt.

 

Les cuines, sobretot ara per Nadal, amb la foganya a prop, són llocs de reunió i de trobada, de fabricació de menjars i de llargues vetllades. A una de les làmines hi ha fruita de tardor: un codony, cinc magranes –badades perquè es puguin veure els seus grans-, dues nesples, una lletuga i un “pitxé” d’aigua; a l’altra, de l’estiu: vuit melicotons, dues peres dins un plat, una branca de cirerer carregada de fruits i fulles i una fruita que no he sabut mai que era. Pareix com un ametló grossot, verd, amb un poc més de morro. A tothom que ha vengut  a ca nostra li he demanat: “saps què és ?” “No, no i no...” Fins que un dia, el meu cosí Climent, el fotògraf -al cels de les imatges sia- que solia comparèixer sempre a fer torró per aquestes dates em diu: “això és una selloviana”. Idò, això. “Sé on n’hi ha una”, es referia a l’arbre, “i te’n duré perquè les vegis”. Es va morir i no vaig poder seguir el rastre de les “sellovianes”(?).

Avui, a punt de començar les jornades nadalenques he reparat un altre pic amb les natures mortes i amb la  “selloviana”.  Ni sé exactament com se deu escriure i la cerca per Internet no ha estat massa fruitosa ( i perdonin l’adjectiu). Han aparegut, entre altres, l’arbust amb la flor que aquí anomenam “bandera d’espanya”; uns fesols sud-americans i una “guayaba” verda, que és el que més s’hi assembla, una fruita corrent a Amèrica; tots ells amb el nom científic de la seva espècie “selloviana” o “sellowiana”. Per aquest motiu,  he decidit explorar per la via de la signatura de les làmines: G. Falchetti. Ha resultat ser Giuseppe Falchetti ( 1843 – 1918), un pintor italià, fill il·lustre del seu poble, Caluso, província de Torí, de la regió del Piamonte al nord d’Itàlia, “mestre insuperable de les natures mortes” diu el web del seu municipi. He trobat, també,  uns dibuixos seus de l”Erbaluce di Caluso”, una casta de vinya, a unes contrades que donen també  el Barolo i l’Asti (aquest, un moscatell amb la variant “spumanti” molt aconsellable). He resseguit imatges dels seus quadres exuberants de fruites, alguns paisatges del Piamonte i de la Vall d’Aosta, però a cap d’ells he trobat rastre de la “selloviana”, el fruit desconegut de la làmina il·lustrada de la meva cuina.

M’he posat messions amb mi mateix de quant em torbaria a contestar la qüestió. Ho continuaré demanant a la gent que véngui aquest Nadal de visita. Si els he de ser franc, no fris massa de resoldre el meu enigma, petit i casolà..

 

DE LA POSTMODERNITAT ( FUNERAL, IOGURT, MICROONES, ASPIRINA ). Climent Picornell

jcmllonja | 24 Desembre, 2006 16:54

 


 

De la postmodernitat (un funeral, iogurts, microones i aspirines)

Climent Picornell

Mirin que n’hem fetes de passes per ser, o per parèixer, moderns, i quan ens pensàvem ésser-ho, la postmodernitat ens ho empastifà tot. La persecució de la modernitat va ser una dèria de la meva generació, molts dels nostres ho feren per camins arriscats. Alguns, ara es moren. Ho meditava a un funeral, hi havia gent mudada –alguns joves que pareixien yuppies- algun “tirat”, molt “tirat”, i gent de la meva quinta, normals. Però era ella la morta. Una ferida, en un accident de cotxe, li suposà un tractament que els seus anticossos de la SIDA rebutjaren. I adéu… No havia fet els cinquanta. Era la més atractiva de la colla. I no era massa guapa. Però, era ella. El seu to de veu, els seus ulls, el cos, el seu caràcter, era total. La més decidida del seu grup de Madre Alberta o del Sagrado Corazón, ara no me’n record. La que primer ho va fer, la que més llegia, la que més de tot. Tot la va empènyer a la modernor, i en aquell temps, boixar amb tothom i fumar i punxar-se era modern, per als qui eren decidits o decidides. Al cap de poc temps ja es colgava amb xoriços i altres sobrevenguts…

Ho dic perquè el discurs sobre la modernitat o sobre la postmodernitat -que m’ha consumit hores de reflexió- queda a vegades molt lluny de la cosa personal i individual.  És clar que la nostra modernitat, no fou només això, però situacions com la d’ella, ens obriren la porta, de pinte en ample,  a la postmodenitat. I el tret definitori de la postmodernitat és, sobretot, la incredulitat respecte de qualsevol sermó, fins i tot dels científics, abominar dels qui pretenen donar sortides totalitzadores i universals, des del marxisme a la psicoanàlisi. Sorprenentment, però, el postmodernisme es propaga com una proposta alliberadora enfront d’aquells models i metodologies úniques i excloents. Jean-François Lyotard (La Condition postmoderne: Rapport sur le savoir) fou qui encunyà el terme, quan se’n va témer que les societats postindustrials modernes ( Alain Touraine, dixit) han esdevengut societats del consum i de la informació –aquesta ja la predicà Manuel Castells-, en les que el valor mercantil absorbeix tots els altres valors, fins i tot els de la cultura. I què ? I res, que el món « real », progressivament, és substituït per un altre món “representat”, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat de bon de veres: la “societat de l’espectacle” que anunciava Guy Debord, on realitat i espectacle s’entremesclen tan estretament que es fa dificultós destriar l’un de l’altra. Per David Harvey ( The conditions of postmodernity), com a bon neomarxista, aquesta evolució no és més que una altra disfressa per amagar la mateixa lògica del capitalisme de sempre: agitar el consum, també el consum d’informació vehiculat per les noves tecnologies, per aconseguir el benefici d’uns pocs.

Ara ja és evident que s’ha conformat aquesta « nova realitat », diferent de l’anterior,  resultat dels múltiples punts de vista, del ressorgiment de les subjectivitats, de la por a les filosofies polítiques i a les teories generalitzadores, de l’aposta pel mestissatge i la multiculturalitat, que no són, sinó, apel·latius de la postmodernitat actual. Aquest pas del modern al postmodern ha comportat, indubtablement, un canvi del pensament fort i total al pensament feble i dèbil –que rebutja les categories dures i les legitimacions generalistes d’abans-,  per això, anam rodolant cap a una espècie de “nihilisme”, entès ara –vet aquí una altra novetat- com una categoria positiva. Gianni Vattimo – forjador del “Pensiero debole” i vaticinador de La fine della modernità ”- ja ho va esbrinar, “no ens queda més remei”, diu, “que avesar-nos a existir -sense neurotitzar-nos massa- dins una època sense garanties, discursos, ni certituds absolutes”. Ho trob hermosíssim i molt dificultós transitar-hi, ja que es conforma un gran camp abonat per a “gurus” diversos i menors.

 


Tot això pensava durant el funeral, quan de l’abric m’ha sortit un full que havia arreplegat, en una escapada a Portugal, de la parròquia dels frares salessians de Porto,  (la meva dèria per acumular paper és malaltissa) i hi he afinat un rebutjament frontal del meu relat entorsillat i avorrit. Deia el fulletó “Cavaleiro da Imaculada”: “Três coisas, três atitudes”. Ho resumiré. El Iogurt, té data de caducitat, a la nostra societat no hi ha res que duri, tot el que ens dóna plaer, passat un temps s’ha de tirar. Per això augmenten els divorcis, l’amor també té data de caducitat; El Microones; ràpidament es prepara un menjar, no molt gustós però a l’instant. Tots anam excitats, d’un lloc a un altre sense saber molt bé per què tanta rapidesa. Per això, no tenim temps per a l’oració, ni per al silenci. L’Aspirina,  solució per a tots els mals. La nostra societat ens ha eliminat tota casta de sofriment, no acceptam el sacrifici, ni l’esforç per a fer el bé. Idò! Mentre ho llegia, durant el funeral d’ella, dins una església que se semblava a la de Porto on vaig agafar el paperet, em vengué, súbitament, la sensació de ser dins un “no-lloc”. Segons Jean Pierre Augé (  Non-Lieux, introduction à une anthropologie de la surmodernité ) si un “lloc” es defineix per la seva identitat, relació i història, els llocs que no en tenen són “no-llocs”, abundosos dins l’espai de la postmodernitat ( autopistes, aeroports, macdonalds, sales de conferències, hotels, bars de cadenes, supermercats, centres d’oci, franquícies globals). Vaig tenir el sentiment de què les esglésies eren “no-llocs”, els mateixos retaules barrocs, bigarrats, daurats i lletjos. Em vaig com emprenyar; m’he hagut d’empassolar discursos complicats per copsar el temps de la modernor i la postmodernor i, ara, amb una paràbola patètica d’un iogurt, un microones i una aspirina, em voler fer pertànyer al bàndol dels dolents, dels infidels i dels insolidaris. Doncs no, no crec que el temps actuals s’edifiquin únicament sobre categories negatives i cal fer una esforç per llegir-los correctament.

            Mentre donava el condol he posat en qüestió el carreranys de la postmodernitat al veure el sofriment de la mare. Però ja no me lleu, he passat de hippie casolà, a marxista utòpic o etnòleg de cap de setmana,  només em deu quedar el posar-me la disfressa d’humanista romàntic. Tanta sort que un dels popes de la cosa, Alain Finkielkraut, encara es veu amb ànim de retornar a aquests discursos ( Nous autres, modernes: quatre leçons, 2006). A la sortida, esqueix el fulletó dels salessians i esper que els Reis (de l’Orient) no em duguin un llibre sobre aquest caliportal: els he escrit un carta demanant un IPOD nou que em fa molta de gola, un hi pot consumir informació a balquena, música, imatges, pel·lícules... I no pens fer gens de penitència.

 

________________________________________________________________________________________________

Les imatges són: Un detall de "El aguador" de VELÁZQUEZ i "El Geògraf" de VERMEER ( Molt més que moderns els dos...) 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

50 ANYS DE "S'ANY DE SA NEU". Climent Picornell

jcmllonja | 19 Desembre, 2006 20:13

 

 

 

 

No volia que acabàs 2006 sense haver fet al·lusió al cinquantenari de l’any de la neu, el 1956. Aprofitant el meu alter ego, “Apol·lònia Manresa” vaig enllestir un petit reportatge sobre les nevades del Febrer de 1956 al Pla, que publicarem al nº de desembre de L’Observador del Pla de Mallorca. A més hi vaig afegir una notícia que en Miquel Àngel Coll em passà dels seus padrins de Llorito ( Lloret de Vistalegre), i vaig demanar permís a Miquel López Crespí, per reproduir un article seu rememorant la nevada a Sa Pobla. Tot queda penjat al blog a continuació. He d’agrair la informació que em passà en Miquel Grimalt ( mai em cans del seu llibre sobre climatologia històrica de Mallorca: MIQUEL GRIMALT , Geografia del Risc a Mallorca: Les inundacions. Institut d’Estudis Baleàrics. 1992 ) i l’article de PERE SEGURA  Les nevades a Mallorca en el segle XVIII: l’episodi de 1788  que podeu consultar on-line.

Les imatges són de www.meteored.com, la que encapçala l'article és de Sant Joan de n’Amador “Peçol”, alguna del blog d’en Miquel Lòpez-Crespí, i algunes altres del llibre de Pere Sanxo de Fotografies d’Artà (Mallorca).

 

 

 

 

 

 

Ha fet 50 anys de “s’any de sa neu”.

 CLIMENT PICORNELL

 

            Han passat cinquanta anys de “s’any de sa neu”. Dins la memòria de la gent així ha quedat registrat l’any 1956, un any en el qual es produiren nevades inusuals durant el mes de febrer. A “L’Observador del Pla de Mallorca”, ara que es clou el 2006 i entram dins l’hivern, hem volgut passar revista a aquest fet climatologicament memorable, ja que tots els pobles del Pla quedaren coberts, durant molts de dies, per la neu.


L’episodi més fred del segle XX.
La nevada dels  dies de Nadal de 1926, al costat dels successos de febrer de 1956, Nadal de 1970 i gener de 1985, són els episodis de fred més importants entre els patits al llarg del segle XX.  Ara bé, segons el Centres Meteorològics Territorials, aquell febrer de 1956 ha estat el més fred des de 1900 fins a avui. Va resultar l'ona de fred més intensa que han sofert les Balears des que es vénen fent observacions meteorològiques. És més, els experts en Climatologia històrica apunten que 'per la seva intensitat caldria recular fins a la Petita Edat Glacial, que va succeir durant els segles XVI i XVII, per a trobar una cosa similar'. Durant el segle XVIII es tenen notícies d’una nevada excepcional –del 26 al 30 de desembre de 1788, quatre dies de neu continuada- que afectà molt el Pla de Mallorca, amb cases esfondrades i una curiosa estadística ( Relacions dels perjudicis fets a tota l’Illa per la nevada de finals de desembre de 1788 ) que recompta els palms de neu que hi havia ( Algaida 4 palms, Montuiri de 5 a 6, Petra 6 o més, Sant Joan entre sis i set, Sencelles 4, Sineu cinc o sis...). “Es gelaren els abeuradors, safareigs i, fins i tot, l’aigua dels càntirs dins les cases...”
            Va ser tal la cruesa d'aquell febrer d’ara fa cinquanta anys, el 1956, que les precipitacions de neu acumulaven més d’un metre de gruix en un parell de dies. Tant  era el fred que en algunes localitats les temperatures màximes no sobrepassaren els 0º durant diversos dies, o baixaren fins als -14º de temperatura mínima, a alguns llocs de Mallorca. El panorama es completava amb les carreteres tallades i pobles bloquejats i aïllats.
            Què va provocar aquella situació meteorològica? Un potent anticicló sobre Escandinàvia i una baixa pressió sobre el Mediterrani. Per entremig hi va circular aire polar continental, que va arribar a la península Ibèrica en tres onades, dues d'elles qualificades com “intensíssimes” pels meteoròlegs. En el moment de major cruesa la massa d'aire va arribar una temperatura de -20º entre els 1.000 i 1.500 metres, “una autèntica exageració”. El Centre Meteorològic recorda que en els temporals més durs de l'hivern, aquestes masses d'aire arriben tenen temperatures compreses entre els -8º i -12º.
           
La clau de l´anormalitat climatològica del mes de febrer de 1956 respon, segons ha informat el meteoròleg Agustí Jansà, a una situació caracteritzada per un potent anticicló estès sobre les Illes Britàniques i Escandinàvia, fins a Sibèria, que va tancar el pas a les influències suavitzadors de l´aire atlàntic. Amb aquestes premisses, l´aire continental euro-siberà va quedar aïllat i es va refredar de forma extraordinària, essent impulsat cap a la Península Ibèrica i la Mediterrània occidental. La irrupció d´aire fred es va produir en tres onades diferents, de les quals els dies més freds van ser durant la primera (2 al 4) i la segona (10 al 12), tot i que la tercera ( 20 al 22), acabà de reblir el clau. El dia 3 el termòmetre ja va baixar per davall els zero graus, cosa que faria diverses vegades més durant els vint dies següents.

Vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer de 1956.

            Mai un fet meteorològic ha quedat marcat amb tanta intensitat dins la memòria popular al Pla de Mallorca  com aquestes grans nevades que van succeir durant el febrer de 1956 i que van coincidir amb els “darrers dies”, el temps de  Carnaval. Els paisatges urbà i rural es van tenyir de blanc, d’aquest any bixest que ha quedat batejat com “s´Any de sa Neu”.

            Curiosament, el gener de 1956 havia estat, segons conten les cròniques periodístiques, un mes quasi primaveral. La irrupció d´aire fred del nord va capgirar la situació meteorològica durant els primers dies de febrer, amb la caiguda de la temperatura i l´aparició de les primeres volves de neu el dia de la Candelera. La situació va empitjorar els dies posteriors, amb la gran nevada entre els dies 10 i 12, que va omplir de neu els carrers i les places de tots els pobles de l´Illa, així com tota la geografia insular, i hi va tornar durant el 20 i el 21. Els habitants del Pla van gaudir de la vessant més lúdica d´una espectacular nevada com mai s´havia vist, amb la confecció de nombrosos “homos de neu” i la contemplació dels caramells que penjaven de les teulades. Per altra part, la formació d´una placa de gel en terra va ocasionar la caiguda de nombroses persones pels carrers, amb fractures d´ossos i contusions per diverses parts del cos. La neu també va afectar a les infraestructures urbanes i, a més, va provocar el trencament de trams del cablejat elèctric en alguns pobles. El camp va sofrir amb més intensitat el rigor de les diferents onades de fred. La gelada dels primers dies va cremar els sembrats i arbres, i, per altra part, les hortalisses que els pagesos i els hortolans havien sembrat quan pertocava. Per això, els pagesos van haver d´afrontar l’episodi amb el subministrament de rama i palla per a garantir l´alimentació dels animals.

            Clarament és l’episodi de fred més fort de tot el segle XX.  Són vint dies, i vint dies duríssims, del 2 al 22 de febrer, amb temperatures molt baixes. Si a qualsevol persona gran li preguntes pel records del segle pel que fa a fred, et diuen totes el del febrer del 1956. Curiosament la resta de l'hivern havia estat molt càlid. Durant el desembre hi va haver dies que la gent anava en cos de camisa. Tot el món es demanava on era l'hivern. I al febrer va arribar de cop, i sense avisar, el fred intens. És la vegada que s'ha registrat la temperatura mínima històrica absoluta a Espanya: -32ºC en l’observatori de l’Estany Gento, al Pallas Jussà al Pirineu català de Lleida. Una anècdota d'aquell hivern demostra clarament el fred que va fer; en el port d’Envalira, a Andorra, hi havia un termòmetre de mercuri que va rebentar: el mercuri es solidifica a partir de -34ºC, per això els termòmetres de mínima eren, abans d'alcohol ( la temperatura més calorosa de la qual és té notícia és de 1876, 51º a Sevilla). De totes les maneres, la borrasca estava situada a l'Est de Mallorca, per aquest motiu a Catalunya l'ona de fred va ser més seca. En canvi, en les Balears, va provocar una nevada històrica, perquè l'aire hi arribava fred i humit. També va nevar copiosament a Menorca, Eivissa i Formentera. Les dades que adjuntam de temperatures mínimes a alguns observatoris de les illes, donen fe de les diferents onades de fred d’aquell mes de Febrer : a Lluc, dia 3, -5,5º; dia 12, -13,5º; dia 22, -9,5º. A Campos: quasi els mateixos dies :   -3,0º; -6,0º; -4,0º. Per extrapol.lació, entre aquests dos observatoris, un de la Serra i un de Migjorn, el Pla que queda enmig rebé en parescudes condicions els efectes del temporal, les imatges i els relats que acompanyen aquest reportatge en donen fe.



 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dos testimonis de Llorito ( M.A.C.)

Miquel Coll "Lleter" (86 anys), de Llorito,  recorda perfectament la nevada del 56 ja que degut a la neu es va fer un esquinç al turmell. Miquel recorda que al matí quan sortí de casa es troba el carrer cobert per una capa de neu d'un gruix aproximat d'un pam i mig. La nevada ho paralitzà tot al poble, menys el correu que anava a Palma. En Miquel encara recorda la camiona marca Berliet que feia de correu fins a Ciutat, es tractava d'un vehicle que, malgrat funcionar amb gasògen, tenia molta força i per això la neu no impedí que aquells dies fes el seu habitual trajecte. Na Maria Real "Ulleta" (76 anys), del mateix municipi, conta com la nevada va ser un fet extraordinari per a la gent del poble, ja que mai n’havia fet tanta com aquells dies. Els nins feren ninots a la plaça i es divertien tirant-se bolles de neu. Ara bé, segons en Miquel "la nevada del 56 també es recordada per la gran quantitat d'arbres que va matar el fred i la neu, ja que tot quedà cremat".

 

 

 

S’any de sa neu (1956)

Miquel López-Crespí

 

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

            Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els habitants del poble ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A ca meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de ca seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de ca meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses.

 

 

 

 

ANÀLISI I PROSPECTIVA DE LA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. Climent Picornell - Jaume Sureda.

jcmllonja | 13 Desembre, 2006 15:42

 

Em crida en Pere Bueno de l’OBRA CULTURAL BALEAR, per si vull escriure un article per un dossier que sobre la Universitat de les Illes Balears prepara  la revista “EL MIRALL”, revista que vaig fundar i dirigir, i que ara ho fa, prou bé, el meu amic Josep Melià.

Vaig aprofitar algunes notes que tenia preses, més algunes converses amb el meu company Jaume Sureda, que ja havia publicat cosa al seu blog. Així, entre els dos bastirem un article, poc propedèutic, general i forçosament  breu –encara que tot el que deim té nom i llinatges- sobre com ha anat evolucionant la nostra molt estimada institució universitària, de la qual tots dos n’hem estat vice-rectors, en diferents equips directius.

El penjaré ara al meu blog, però també el trobareu en l’esmentat dossier sobre la UIB a la revista EL MIRALL d’aquest mes de desembre.

 

______________________________________________________________________

(Les il·lustracions són fotografies de plantes endèmiques, provinents del web excel·lent HERBARI VIRTUAL DE LES ILLES BALEARS, del Laboratori de Botànica de la UIB )

 

Anàlisi i prospectiva de la UIB.

 

(El camí cap a la diferència en un entorn globalitzat).

Climent Picornell* -  Jaume Sureda*

 

            La creació i desenvolupament de la Universitat de les illes Balears (UIB)  constitueix el factor sòcio-cultural més important de la segona meitat del segle XX a les nostres illes. No només per la implicació ciència-societat ( a tall d’exemple, es llegeix una Tesi Doctoral, pràcticament cada setmana) sinó pel que ha representat i representa l’amarament social constant de personal format a una universitat. La seva constitució  significà el tan anhelat accés a l'educació superior per a tothom, no només per a les classes més privilegiades. Un pic assolida la meta de tornar a tenir estudis universitaris a les illes, la UIB s’ha de plantejar els reptes de la qualitat i l’excel·lència, això sí, essent conscients, de la seva joventut, de les potencialitats reals de la institució ( som una universitat de dimensions reduïdes ) i dels  reptes de futur, entre els quals destaca la homogeneització de l’espai universitari europeu i l’ús intel·ligent de les noves tecnologies. Sense renunciar a la diferència, en la qual hi radica un element potent de competitivitat global.

 

 

            UNA UNIVERSITAT JOVE

            No hi ha present sense passat.

            Per a situar correctament les dades sobre la Universitat de les Illes Balears en el seu present, cal ser conscients del seu punt d’arrancada. L’any 1483 el rei Ferran II havia autoritzat l’Estudi General de Mallorca, que es transformà l’any 1692 en la Universitas Maioricensis Lul.liana, que dura fins al 1829 en que acabà la seva vida la primera etapa de la Universitat a les nostres illes. D’aleshores ençà la reconstrucció de la Universitat a les illes Balears recomença a través de  l’Estudi General Lul·lià (1950), la creació de la Càtedra Ramon Llull (1959), la instauració d’uns cursos comuns de Filosofia i Lletres (1968) -tot l’anterior baix el patrocini de la Universitat de Barcelona-, la creació d’un Patronat i d’una Comissió Promotora, entre 1972 i el 1978, feren possible el retorn dels estudis universitaris a Balears, per  decisió del Ple del Congrés de Diputats del 15 de març de 1978. Una comissió rectora presidida per Antoni Roig i un primer rector nomenat,  Antoni Ribera, conduïren a les primeres eleccions per al càrrec de rector. El desembre de 1982 fou elegit el Dr. Nadal Batle, que fou reconfirmat pel Claustre Constituent de 1984, reelegit de bell nou  els anys 1987, 1990 i 1993. No es presentà a les eleccions que convocà abans d’exhaurir el seu termini l’any 1995. El nou rector va ser el Dr. Llorenç Huguet qui va ser reelegit, fins l’any 2003. D’aquell any, i fins l’actualitat, ocupa el càrrec el Dr. Avel.lí Blasco, que ja ha anunciat que no es presentarà a les noves eleccions de març de 2007.

En una primera etapa, i resumint molt,  tot i que s’havia aconseguit la implantació universitària a Balears calia afrontar la problemàtica generada, entre altres coses, pels baixos pressupostos, la gran mobilitat del professorat, que deixava orfes departaments sencers o la minsa oferta acadèmica, en resum, la construcció d’una vertadera Universitat. En el període en què fou rector Nadal Batle ( 1982-1995), dotze anys, es posaren els fonaments. Dels trets d’aquesta època es podrien destacar: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat, peça clau per al seu funcionament; el desenvolupament de nous estudis -l’oferta bàsica de la universitat a la societat, però no l’única -; l’inici de la construcció del Campus Universitari, la consolidació de la UIB -en relació a la seva implantació i inserció social dins les illes Balears-; l’increment de les relacions exteriors, sobretot amb l’estranger, a través dels convenis, dels programes europeus, dels post-graus compartits; la millora progressiva de les capacitats d’investigació ( la UIB es trobava ja el 1990 entre les sis primeres universitats de l’estat espanyol amb millor ratio investigadora); l’assoliment de certes línies d’excel·lència, sobretot en noves tecnologies de la informació.

            No es pot deixar de citar que la promulgació de la Llei de Reforma Universitària, l’any 1983, obrí noves perspectives de desenvolupament i d’autonomia de les universitats i prova d’això és que els Estatuts que se’n derivaren confirmaren l’esperit de la llei : l’Autonomia de la Universitat, l’organització basada en els Departaments , la reforma bàsica de l’estructuració acadèmica. Així,  entre les tasques més importants,  que se’n desprengueren, caldria destacar la redacció dels primers Estatuts que fixaren des del seu mateix nom (Universitat de les Illes Balears) fins les missions d’ensenyament, recerca, difusió dels sabers,  tot accentuant el fet essencial de ser una institució lligada a la realitat històrica, social i econòmica de les nostre illes. La UIB naixent, ja es considerava que havia de ser un instrument important, per a construir el nostre país. Els Estatuts de 1985 es van haver de reformar, en un parell d’ocasions, bàsicament per  recollir la complexa juridicitat que emanà de la LRU de 1983 i dels seu propi desenvolupament. S’havia assentat, però, la convicció de que la Universitat havia de ser una eina de transformació de la societat balear, a través de l’educació i, sobretot, de l’educació superior a l’abast de les capes socials que, abans, s’havien vist impedides d’accedir-hi.

            Durant l’etapa de Llorenç Huguet com a rector, entre altres actuacions, s’afirmaren les solucions per a una altra de les problemàtiques de la UIB: la fragmentació territorial de les illes Balears. Es posà fil a l’agulla desenvolupant les extensions territorials de la Universitat a Menorca i a Eivissa-Formentera, amb seus universitàries a les dues illes. Com a resultat d’aquest procés s’obriren canals de comunicació -aprofitant les noves tecnologies-  per millorar l’ensenyament “on-line”, cosa que, a la llarga, també possibilità obrir noves delegacions de la universitat a molts municipis i confegir un model informàtico-telemàtic per a la Formació Continuada, un dels reptes de futur que afronten les universitats en aquest segle XXI. Cal també destacar de l’època del rector Huguet diverses iniciatives d’organització interna que tingueren un impacte positiu, com és el cas del document de plantilles o l’inici d’una estructura fonamentada més en les Facultats que en els Departaments.  

            El colofó d’aquesta etapa de la UIB ve representat per la redacció del Pla Estratègic. El claustre de la UIB va aprovar, el 2002,  el “Pla Estratègic de la UIB ( 2002-2006)”, el qual, al manco teòricament, havia de guiar els passos de la institució durant aquests anys. Faria falta veure si s’ha estat capaç de seguir-lo o esbrinar fins a quin punt es podien dur a terme totes les seves nombroses indicacions. El Pla es va estructurar en base a un sectors claus i els seus eixos són elements que organitzen l’actuació de la UIB de forma permanent, concretant la seva missió o la seva raó de ser. Són el següents: eix de la formació,  eix de la recerca i de la innovació, eix de la Llengua, eix de les persones (alumnat, PDI i PAS), eix del Campus, eix de la captació de recursos i de la gestió, eix de les relacions amb la societat de les Illes Balears, eix de les relacions exteriors i internacionalització i eix del desenvolupament de valors culturals i socials. Així mateix, per tal d'ajudar a definir la identitat de la UIB, diferenciant-la respecte a d'altres universitats, es proposaven, com a mínim, les següents línies preferents de treball :  1.- Turisme; 2.- Medi ambient; 3.- Qualitat de vida;  4.- Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). No obstant això, es fa avinent que durant el desplegament del Pla estratègic es podria incorporar alguna nova línia preferent de treball.

            Així mateix, en aquesta línia d’avaluar els diferents departaments i serveis, s’han anat efectuant diversos anàlisis i avaluacions, per tal de què la UIB fos una institució homologable amb els standards normalitzats de qualitat. A tall d’exemple, el “Pla estratègic de la gerència de la UIB. ( Qualitat en la gestió, 2005 – 2007)“, en el qual s’adverteix que  la pedra angular d’alguns dels més importants i actuals reptes universitaris (la convergència europea, l’acreditació de titulacions, la certificació de serveis: ISO, ANECA, etc., els processos d’avaluació institucional, les avaluacions segons el model europeu d’excel·lència: EFQM, etc.) és l’existència d’un sistema de gestió de qualitat i la seva implantació, que suposarà adoptar eines i metodologies noves, per ajudar a millorar significativament l’organització de la UIB en tots els nivells.

            Encara és prest, i manca perpectiva, per saber què trascendirà de l’època del rector Avel.lí Blasco, però sembla que el foment de l’acció tutorial i l’interès per a la millora de l’acció docent ocuparan llocs destacats.

 


                        UNA UNIVERSITAT  COMPETITIVA

 

                        El lloc real actual de la UIB

 

            El ball de xifres, per significar un creixement quantitatiu, és prou conegut i serveix de referent, però no s’han d’oblidar les passes qualitatives. El creixement en l’oferta de titulacions universitàries es desenvolupà  a bon ritme (1982 /12,  1995/ 33,   2006/ 41, sense tenir en compte els títols de post-graus i la Titulació Superior de Turisme). Els nous estudis tengueren una  adequació complicada, quan el Govern aprovà el nou decret de titulacions universitàries, l’any 1990, amb l’aparició de nous títols i del crèdit com a mesura.  La UIB hagué d’afrontar el repte no sense traumatismes i amb una economia d’assignatures, sense la qual, s’hagués produït un crack per sobresaturació de la capacitat docent. De les noves titulacions cal esmentar les enginyeries lligades a les telecomunicacions i la informàtica, les matemàtiques, però també les lligades a l’Economia o al Turisme, aquesta darrera una aposta valenta, desafiant el centralisme que considerava que l’única titulació oficial havia de residir a Madrid.

            Aquesta evolució comportà un procés paral·lel de creixement dels professors (1982/ 245,  1995/ 621, 2006/ 1019), de l’alumnat (1972/ 1045, 1995/ 12.232,  2006/ 13.751 ), dels pressuposts (1982 / 489 milions Pta.;  1995/ 6203 milions Pta.; 2006/ 74, 86 milions d’euros – 12.456 milions de Pta.-), aquestes xifres donen una referència quantitativa de l’expansió de la UIB. S’ha de tenir esment en què fou aquest un procés d’expansió, no només dels Departaments estrictes de la UIB -òrgans de docència i d’investigació- sinó de tot un entrellat de Serveis, Secretariats, Laboratoris, Aules de Cultura, Música o Esport, i la participació en la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears, instrument de col·laboració amb el teixit productiu de les illes des de l’any 1996.

           

            Una de les obsessions socials és la de situar correctament el lloc de la UIB, dins un món de competitivitat futura, tenint però esment de dibuixar prèviament les característiques de la nostra Universitat. Una Universitat molt jove i de tamany reduït i per tant amb falta de “massa crítica” a bastament per assolir determinades prestacions, que sí poden assolir universitats molt més grans. Per aquest motiu,  sempre s’han de saber “dimensionar” correctament els paràmetres de la UIB, per proposar actuacions de futur assequibles. Tot tenint això present, però,  ens podem sentir satisfets del paper i del lloc on s’ha col·locat la nostra universitat en aquests pocs anys d’existència. En quins criteris ens hem de fonamentar per dir que una universitat és més bona que una altra? En la recerca que fa els seu professorat o en les relacions que manté amb el món empresarial o en les opinions de l’alumnat sobre la qualitat docent ? Sigui com sigui, però, aquests rànquings universitaris, són cada dia més nombrosos i de major influència sobre l’opinió pública i per tant, sobre la societat i sobre els nostres futurs alumnes. En el darrer rànquing de les 500 millors universitats del món realitzat per la Universitat Jiao Tong de Xangai només hi apareixen nou universitats espanyoles; la més ben situada és la Universitat de Barcelona en el lloc 151. Les altres vuit són: l’Autònoma de Madrid, la Complutense, la Politècnica de València, la de València, l’Autònoma de Barcelona, la de Granada, la de Sevilla i la de Saragossa. En un altre rànquing de prestigi (The World's Top 200 Universities 2006), de The Times, només hi apareix, la Universitat de Barcelona, que hi ocupa el lloc 190. És evident que la UIB, per les seves característiques no es pot situar en aquestes tessitures. Ni tampoc en  la classificació de les 100 millors europees,  en la que només n’hi ha tres d’espanyoles: la Universitat de Barcelona, en el lloc 57, i en les darreres posicions, l’Autònoma de Madrid i la Complutense. En el Top 50 European Universities, de The Times, no hi ha cap universitat espanyola. Però sí que la presència de la UIB és notable entre les universitats de l’estat espanyol. En una de les classificacions més serioses, feta enguany pel “Grupo de Investigación S C Imago” a partir del criteri de la producció científica de qualitat realitzada durant el període 1990-2004, la UIB ocupa el lloc 45 entre les 263 institucions analitzades Un altre informe també recent, elaborat en aquest cas per la “Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología” amb dades del període 1998-2002, que analitza l'índex de productivitat de recerca, situa la UIB en el lloc  2  de l'Estat. És molt important, tant per l’assentament del present de la UIB, com per situar-se correctament en el lloc de sortida cap al futur, convèncer la societat de què la Universitat de les Illes Balears és una bona universitat i que en els rànquings avaluatius seriosos hi fa un bon paper. Tot això aconseguit, a més,  salvant dificultats de finançament, s’ha de saber, per exemple, que el 2004 -darrer any amb dades comparatives fiables- la quantitat de doblers que la UIB rebia per alumne era 5,19 punts inferior que el terme mitjà de la resta d’universitats espanyoles.

 

 

            LA UIB I ELS REPTES DE FUTUR         

            El camí de la diferència

            L’adaptació a la societat del coneixement i a un context globalitzat és un repte al que s’estan enfrontant totes les universitats. Ja fa anys que es va iniciar el procés: l’any 1999 els ministres de 29 països europeus signaren l’anomenada “Declaració de Bolònia” que posà en marxa alguns de les accions que, es suposa, aconseguiran aquesta adaptació. Hi ha, per tant,  uns compromisos que, tan si es vol com si no, la UIB, i la resta d’universitats de l’Estat, hauran de complir. Adaptar-se a l’espai europeu d’educació superior es pot fer de diverses maneres. La via més fàcil de transitar, però també la que condueix a metes menys ambicioses, consisteix en plantejar aquesta adaptació com si fos, simplement, una exigència burocràtica i, conseqüentment, seguint les normes emanades d’altres organismes, centrar-se en els canvis mínims:  variar l’estructura dels estudis i, sobretot, els mètodes docents,  les formes d’ensenyar. L’assoliment d’aquestes tasques ja és prou important i ningú pronostica que sigui cosa fàcil. Però convendria tenir clar que fent això, seguint només aquest camí, no farem res que no facin els altres. I precisament fer coses diferents és el repte més important que planteja l’adaptació a un entorn globalitzat: el camí de la diferència és el que s’hauria de seguir per adaptar-nos a l’espai europeu d’educació superior.

            Encarar bé l’adaptació a un entorn globalitzat implica no centrar-se només a donar resposta als canvis imposats sinó, sobretot, cercant respostes a l’escenari de futur de l’ensenyament superior en el qual la Universitat de les Illes Balears s’haurà de moure. Dit amb altres paraules: el gran repte consisteix en fer més del que faran els altres i, sobre tot, fer-ho d’una altra forma.

 

            La mobilitat, els alumnes captius i el perfil propi.

            Com en tot exercici  de prospectiva, juguem amb un elevat grau d’incertesa i és ben sabut que les tendències actuals poden variar i desdibuixar l’escenari previst. Amb les orientacions que s’observen en els darrers anys, el que sembla més previsible és que, a nivell general, les institucions universitàries, tot i perdre el monopoli de la creació i transmissió del coneixement, hi continuïn tenint un paper preponderant, sobretot les universitats públiques. Així i tot, però, la competència entre les universitats s’accentuarà de forma notable. De cada dia el nombre d’alumnes captius, alumnes que decideixen estudiar a una universitat concreta, no perquè creguin que sigui la millor opció acadèmica sinó, simplement, perquè no se’n poden anar a una altra, aquest tipus d’alumnat, dèiem, es reduirà considerablement. La decisió sobre on estudiar es basarà més en criteris de qualitat i prestigi que no en motius de proximitat geogràfica o de simple interès per al desplaçament  Preparar-se per a un escenari amb una mobilitat important en el camp de l’educació superior (per cert, convé recordar que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a Balears estudien a la Península: a casa nostra l’escenari de futur ja té molt d’actual), preparar-se per a un entorn amb més mobilitat implica fer de la qualitat una de les metes de la política universitària. I per això no queda més remei que especialitzar-se: seguir el principi de fer poques coses però ben fetes. El que hauria d’importar no és ampliar indefinidament el catàleg de carreres sinó en aconseguir que les que es tenen gaudeixin d’un elevat grau de prestigi. Les universitats preocupades més per la quantitat que per la qualitat, les institucions sense un perfil propi, tendran mal de fer sobreviure en el futur que es comença a dibuixar.

            Fins ara s’han fet poques passes per anar cap a l’especialització; la UIB pateix els mateixos mals que la pràctica totalitat de les universitats espanyoles: la escassa diferenciació. Un dels inconvenients del desenvolupament del sistema universitari espanyol  dels darrers anys consisteix  en l’uniformisme; totes les universitats estan tallades amb el mateix model: quants més estudis millor i escassa o nul·la especialització. Ningú pensa que això pugui continuar per molt de temps.   Fa poc, Guy Haug, un dels millors experts en educació superior, ens recordava la necessitat de canviar la nostra manera de pensar i veure que “la Universitat ja no existeix: existeixen les universitats.”

            Determinar  en quins camps s’ha d’especialitzar la recerca i la docència superior a Balears és una qüestió clau per orientar bé el futur de la UIB. Hi ha hagut diversos intents per determinar vies prioritàries, no absents de problemàtiques connexes. Així, per exemple, el “Pla estratègic de la UIB” per als anys 2002-2006 marca com a línies preferents el camp del turisme, el medi ambient, la qualitat de vida i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Es constata, però, que aquesta prioritat ha tingut pocs efectes pràctics. Més conseqüències ha tingut –i no precisament positives per a la UIB- el “Pla de Ciència, Tecnologia i Innovació 2005-2008” del Govern de les illes Balears que, per a sorpresa de molts, ha situat la recerca en Ciències de la Salut com una de les àrees prioritàries a la nostra Comunitat i que s’ha traduït amb la creació d’un centre, al marge de la UIB, excel·lentment dotat. No discutirem la viabilitat de què Balears pugui sobresortir en aquest camp -tan i tan competitiu- i ho deixarem a part, manifestant el desig de què la nostra classe política agafi el tema de les línies prioritàries de recerca i docència superior a Balears amb la seriositat que es mereix. És un error estratègic de primer ordre anar creant centres de recerca al marge de la UIB; no tenim, ho repetim,  “massa crítica” a bastament per prendre decisions d’aquest tipus que no fan altra cosa que debilitar-nos a tots. Els avantatges de concentrar la recerca a l’entorn de la UIB és una sinèrgia molt positiva.

 

            El repte de l’avaluació permanent.

            La UIB gaudeix d’un elevat grau d’autonomia de gestió, i tot indica que la reforma de la LOU que ara s’està tramitat encara l’ampliarà, debilitant, és veritat, els paper dels Departaments. Per treure’n el millor profit és imprescindible que aquesta autonomia vagi acompanyada de la responsabilitat.  No és senzill transformar aquest principi -amb el qual és segur que tothom hi coincidiria- en accions pràctiques. Hi ha, però, una via de desenvolupament de la responsabilitat que hauria de ser ineludible: passar comptes. És a dir, els objectius i les tasques desenvolupades per a assolir-los haurien de ser permanentment avaluats. I no només en el marc de la pròpia UIB;  hauria de ser en el Parlament de les illes Balears on, cada any, el nostre Rector passàs comptes. Seria una manera de posar les coses en el seu lloc: el control del poder polític, centrat en els objectius i els resultats i l’autonomia, en els procediments. Per assolir aquest repte calen, al menys, dues coses: tenir un pla estratègic i una classe política que s’interessi per la Universitat més enllà de les paraules i els discursos. Redactar el pla –recordem que l’actual finalitza aviat- és factible; canviar la forma d’entendre la Universitat per part del nostre poder polític és una cosa un poc més complicada.

 

            El repte de la projecció i implicació social

            És gairebé un tòpic: la Universitat ha de gaudir d’una major projecció social. De totes les maneres, la UIB mantén convenis de col·laboració amb múltiples institucions de Balears; al mateix temps, i fruit d’aquest major accés a l’educació superior que ha possibilitat l’existència de la UIB, a gairebé tots els llocs de decisió importants de les illes, ja hi ha llicenciats per la UIB; l’impacte social de la nostra Universitat és major que el de moltes altres; la Fundació Universitat-Empresa –el pont edificat per la UIB per unir-se amb el món empresarial- signa cada curs més de 600 convenis amb empreses i altres entitats. Aquest front –el de la projecció social- no és precisament una debilitat de la UIB. Així i tot, però, hi ha determinats aspectes del vincle amb la comunitat que cal enfortir; sobretot els relacionats amb la implicació en la política universitària; el Consell Social de la UIB hauria de trobar un dinamisme del que ara no gaudeix; fins ara  aquest òrgan ha estat  molt poc efectiu. Però creiem que potenciar-lo és del tot imprescindible  per a la millora de la Universitat.

 

 

            El repte territorial

            Transformar les debilitats en fortaleses és una virtut del pensament creatiu. La UIB ha hagut de fer servir aquest pensament a  l’hora d’encarar la discontinuïtat territorial de Balears. Per això es va posar en marxa un sistema d’educació “on-line”, amb l’ús de les noves tecnologies de la informació, que ens ha situat entre les Universitats espanyoles més ben posicionades en aquest terreny. Recordem que les universitats “no presencials” són les úniques que en aquests darrers anys guanyen estudiants i pensem també que la “formació permanent” és el sector amb més expansió. Sens dubte la UIB ja està ben situada per competir en educació a distància, cal potenciar aquest camí amb fermesa.

 

 

            El repte de la bona gestió de l’autonomia.

            Les Universitats espanyoles necessiten sossegar-se; amb l’aprovació de la reforma de la “Ley Orgánica de Universidades” (LOU) tindran el tercer marc normatiu en sis anys. Es tracta d’una llei que ofereix més autonomia, és menys intervencionista. Perquè els seus efectes siguin benèfics, però, caldrà que les Universitats en facin un ús responsable i per això serà necessari, entre altres coses, per exemple,  que els processos de selecció del professorat siguin més oberts. El tema de la gestió responsable necessitaria més pàgines de les que disposem, però ha de quedar constància que aquest no és un repte de calibre menor.  Com tampoc ho són els de la millora de la qualitat docent o l’interès per atreure i cuidar-nos del nostres alumnes.

 

(*)Climent Picornell, doctor en Geografia,  i Jaume Sureda, doctor en Pedagogia. Professors de la Universitat de les Illes Balears,  de la qual han estat vice-rectors.


 

PRÒLEG AL LLIBRE D'ANTONI GORRIAS: "PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES"). Climent Picornell

jcmllonja | 04 Desembre, 2006 18:53

 

    ANTONI GORRIAS ÉS A PUNT DE TREURE UN ALTRE LLIBRE A L'EDITORIAL "EL FAR" : PALMA I LES AIGÜES D'ESPORLES". Adjunt un post al blog amb el pròleg que li vaig escriure. El llibre d'ANTONI GORRIAS és una obra imprescindible pels qui vulguin saber més coses de com la ciutat de Palma, al llarg de la història s'ha anat aprovisionant d'aigua.

Aigua cap a Palma. Noves aportacions d’Antoni Gorrias

 

Climent Picornell*

           

            No els vull ocultar la satisfacció que em produí el fet que Antoni Gorrias em demanàs el pròleg d’aquest llibre, per molt diversos motius. Però n’hi ha dos de principals: un, per una senzilla qüestió d’amistat, que ve de lluny i va lligada a l’escola “Mata de Jonc” –institució exemplar per moltes causes- i, en segon lloc, perquè ja vaig tenir un cert paper en la “fabricació” del seu primer llibre, - Les cases de neu de Mallorca. Història, comerç i itineraris, Editorial El Far, 1999- com explicaré més envant. A tall de curiositat, ja que lliga amb aquesta temàtica, he de manifestar que no és el primer pròleg que escric per a un llibre sobre l’aigua i el seu abastament urbà, fins i tot sobre l’abastament de l’aigua a  la Ciutat de Palma.  Antoni Ginard, un altre amic i investigador, publicà, amb un pròleg d’un servidor, Evolució històrica de l’abastament d’aigua a Palma (1800-1995): un debat permanent (editat per l’Ajuntament de Palma, “Col·lecció Gorg Blau, 2”, 1995), un text de coneixement obligatori per a tots aquells als qui els interessi el tema de la distribució d’aigua al conjunt urbanitzat de Palma. Qui hagi de menester algunes precisions sobre el medi físic, la mesura dels cabals o les propostes tècniques d’aquesta problemàtica, des de les de Paul Bouvy, Josep A. Togores, Jaume Cerdà, Eduard Fontserè, Eusebi Estada, Bernat Calvet o Joan Munar -per citar únicament les del segle XIX-, fins a arribar més enllà de la construcció dels pantans de la Serra de Tramuntana, cal que llegeixi les planes d’aquesta obra de Ginard. Possiblement, el llibre d’Antoni Gorrias se situï -en el seu bessó- entremig dels estudis d’Antoni Ginard i les tasques de captació i gestió de l’aigua prèvies a la venguda del rei En Jaume, l’any 1229, en les quals no entra.

            Així, abans de passar al cas concret que estudia aquest llibre, m’agradaria deixar constància de que el cas que ens explica Antoni Gorrias no és, en absolut, un cas aïllat i irrepetible, si que té les seves particularitats, però no és sinó una altra història emmarcable dins els processos d’organització i transport de l’aigua per al reg, per a generar força motriu o per a l’abastament de viles i ciutats de la conca Mediterrània o del Pròxim Orient. Tots casos diferents i, alhora, similars. A l’illa de Mallorca, llocs com la vall de la Nou i la font de Llodrà, a Manacor, les fonts de la Vall de Sóller, l’horta de Cubelles aprofitant la font de Ternelles, a Pollença o el torrent d’Es Buscastell a Eivissa, i moltes altres de més reduïdes dimensions, fan avinent que aquestes explotacions de l’aigua són hereves d’una tipologia climàtica i geològica, efectivament,  però també, de més antigues formes del maneig de l’aigua. Cap d’elles, però, a les Balears, tenen la importància ni la magnitud de les anomenades “fonts del pla de la Ciutat de Mallorca”: la font de la Vila, la font d’en Baster i la font de Mestre Pere. La identificació dels qui bastiren per primer cop aquests “sistemes hidràulics” ha estat un tema de recerca per part de grups lligats, de diferents maneres, al professor Miquel Barceló. Aquest es refereix als primers organitzadors com els depositaris de “la manipulació mestrívola de l’aigua, tant per fer-la córrer, emmagatzemar-la o drenar-la”, usant ja  “normatives que, en realitat, són comunes i característiques de qualsevol espai hidràulic i determinades pel mateix fet de l’ús col·lectiu de l’aigua i de la xarxa de canals de distribució”, inclosos els molins hidràulics, “sempre situats sobre la sèquia principal de tal manera que l’aigua utilitzada pels molins era recuperada, sense entorpir la irrigació posterior”. Una part del sistema hidràulic de Na Bastera o, altrament dita,  de la font d’en Baster, que s’estudia en aquest llibre és d’origen andalusí, per bé que la venguda dels catalans exportarà a Mallorca una distribució de l’aigua diferenciada; així pareix demostrar-ho el topònim Canet, adaptació catalana  de la forma qanit derivada de qanat, i la mateixa font de Canet -denominada així al Llibre del Repartiment- ja fa present l’existència d’aquesta tècnica de drenatge i captació d’aigües subterrànies que es va estendre arreu d’Al Andalus i de l’existència de normatives de distribució de l’aigua, algunes ja basades en la seva organització per unitats de temps.

 

          

            El llibre que ens presenta aquest cop Antoni Gorrias, Palma i les aigües d’Esporles, no es fa tan enrere, comença el seu relat en el segle XIII, però és la història d’una peripècia excepcional i interessant. Tracta de com les aigües que la pluja fa caure a la Vall de Superna, al municipis de Esporles i Puigpunyent, al sorgir a la superfície –a la Font Major de la Granja, a 254 metres d’altura- són utilitzades per regar i moure molins, i el seu cabal restant, conduït a un avenc –S’avenc des Frares- que subterràniament condueix les aigües fins que tornen a ressorgir – a la font d’en Baster, a 151 metres de cota- on tornen a ser aprofitades i conduïdes fins a la ciutat de Palma. Durant aquest llarg recorregut, tenia 16 quilòmetres, regaven la terra, servien d’aigua domèstica i per a beure, i van arribar a moure més de trenta molins –fariners, drapers, paperers- fins que s’abocaven a Sa Riera, ja dins la ciutat, prop del Palau Reial, cap allà on és ara la Plaça de la Reina. Per aquests motius, Gorrias subtitula el seu llibre “La Font Major de la Granja i la Font d’en Baster: dues fonts, la mateixa aigua”.

            L’aigua és un element cabdal per a la vida humana, no cal ara que els entretengui amb quatre obvietats ben sabudes sobre l’aigua i la vida: som cossos amb un percentatge elevadíssim d’aigua, sense aigua no podríem viure i, en aquest sentit, l’aigua és un determinant per a les civilitzacions i les localitzacions, sobretot les urbanes, que en són grans consumidores. I just al contrari, que la manca d’aigua fa impossible la vida o fa necessari l’enginy per a la seva captura i el seu trasllat, com és el cas que s’explica en aquesta obra. Quan l’aigua ha mancat, en els casos de sequera extrema a Mallorca, han hagut de treure el “Sant Cristo Gros” a fer rogatives (  M. Pastor emprà el tema de les rogatives per a marcar els anys de sequera climàtica, en els segles amb inexistència de registres històrics de pluviometria). I no és, la gestió de les aigües, una activitat que hagi deixat de ser vigent: a les illes Balears, l’abastament d’aigua ha estat i continua essent un tema crucial. La climatologia mediterrània ha imposat, com hem dit abans, èpoques de sequera pertinaç i, per això,  l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien marcades per un  aprenentatge històric. Després de la captura de l’aigua de pluja –en parats,  aljubs i  cisternes-, aparegueren els pous i les sínies,  les sèquies de conducció de l’aigua des de fonts i captacions subterrànies, vengué, més tard,  l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds i la dessalació d’aigua de mar. A les cases, les cisternes eren, han estat fins fa poc, el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua del cel, amb la particularitat que a Palma la cisterna és anomenada “la font”, amb memòria de que moltes s’omplien desde canalitzacions d’aigua provinents de la font d’en Baster o de la font de Mestre Pere. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans són exponents de que les nostres illes ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara aquesta cultura clàssica de l’estalvi i ús racional s’ha emboirada i pareix que, d’aigua,  n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar l’illa de Mallorca dins circuits generals d’obtenció d’aigua : la inter-connexió amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que afegirà a la que ja s’extreu, la “nova aigua” de les dessaladores d’aigua de mar situades al litoral, del raig de Sa Costera de la serra de Tramuntana o del pous de Sa Marineta de Llubí. L’aparició de companyies multinacionals com, per exemple, “Agbar Aigua-Sorrea”, una empresa catalana amb més de 140 anys d’història i que gestiona l’aigua de 25 municipis de les illes, demostra com va evolucionant la gestió dels recursos hídrics.

            Faig avinents aquests exemples contemporanis, únicament per fer veure que la gestió de l’aigua és, i ha estat, fonamental a les Balears. El treball d’Antoni Gorrias, presentat de forma seqüencial, fa ben patent que la història de l’aigua que ha transitat per les sèquies i els cabals de les fonts, Major de la Granja i des de l’ullal de na Bastera, ha estat una història de confrontació d’interessos, fins i tot de conflictes pel seu aprofitament, per la seva propietat i la seva gestió, lluny alguns pics de l’interès general. Vull repetir que la història del llibre Palma i les fonts d’Esporles comença d’ençà la venguda dels catalans. De fet el nom de “Sèquia d’en Baster” –també coneguda com la “sèquia menor”, perquè la “sèquia major” era la de la Font de la Vila- és un nom resultat i conseqüència de la concessió reial durant el segle XIII a Guillem Baster. Ja el tal Baster i els seus descendents inicien una història de plets, que se’ns transmet amb les dades que subministra Gorrias i que són fonamentals per entendre el seu esdevenir. Per exemple, l’any 1402 amb la publicació dels “Capítols conducents per el bon regimen de la sequia den Baster” es configura el control que el Monestir de la Real tendrà sobre l’aigua de la sèquia fins a la seva desamortització, a principis del segle XIX, o fins a l’aplicació de la moderna “Ley de Aguas” de 1866, que fou vigent fins a la propera llei d’aigües de 1985. Tot això no vol dir, però, que els seus problemes no siguin constants: queixes dels moliners perquè la minva del cabal de l’aigua no els permet moure els molins ja que les preses, els furts fraudulents d’aigua, ho impedien –fins i tot el Capità General resulta ser un lladre d’aigua el 1534-. Un altre dels problemes que es fan presents, com en l’actualitat, és la qualitat de les aigües i el manteniment de la infrastructura de la sèquia en bones condicions. Cosa aquesta que es farà més important sobretot quan l’aigua de Na Bastera haurà de ser utilitzada per al consum humà de la ciutat de Palma. Els propietaris, els monjos cistercens de La Real, arriben sovint a convenis amb els jurats de la ciutat –com qui diu amb l’Ajuntament actual- per tal de subministrar aigua, en principi durant l’hivern, la qual cosa imposa el subministre “d’aigües no amolinades” -per no “contaminades”, que diríem en l’actualitat-. La manca endèmica d’aigua a Palma, farà que el 1628 aquests molins siguin desplaçats a la sèquia de Coanegra de Santa Maria, en un fet deslocalitzador primitiu, per evitar, per sempre, el seu l’embrutiment.

            Antoni Gorrias, en aquest llibre detallista i primmirat, ens presenta les “Visures” -uns documents de referenciació dels molins, dels propietaris de terres per on passa la sèquia i de les fibles distribuïdores de l’aigua en el seu recorregut- com uns “estats de la qüestió”, quan són redactats. Així, el manteniment d’una infrastructura tan fenomenal, tan llarga, ens parla del seu constant deteriorament, i també del seu mal ús, i per això, la necessitat de fer-ne “escurons”, netejar-la dels fangs depositats, tenir cura d’esboldregaments, d’haver de fer “herbatjos” –arrabassant les herbes que hi neixien constantment- aquests fets donen notícies dels costos enormes acumulats, pagats ja en les darreres èpoques amb doblers de tots els ciutadans. Així, l’any 1688, ara diríem que a través d’un conveni, els jurats de la ciutat i l’abat del monestir –el propietari de l’aigua- arriben a l’acord que tota l’aigua de la font d’en Baster serà per a ús de la ciutat, excepte els dissabtes que seran per al monestir, i això fins que ja a l’any 1702  s’aconseguí que entrassin juntes dins Palma, les aigües de la font de la Vila i les d’En Baster.

 

            Així i tot, com hem dit abans, els plets i les disputes d’anys enrere continuaven, el 1758 hi ha una resolució definitiva d’un contenciós històric amb els senyors de Canet, que es resol a favor del Monestir de la Real o com el 1763, en que un frare fou apedregat per les dones d’Esporles quan anava a fer acomplir una sentència que evitava que les aigües fossin desviades cap a la vila esporlerina, el frare, faldons enlaire, hagué de fugir escapat. Però els frares perderen el seu domini quan el 1821 per la Desamortització dels béns de l’Església, l’estat ven i subhasta les hores d’ús, les tandes, d’aquestes aigües. L’any 1870 els propietaris d’aquest usos son el “Sindicato de Riegos de Baster”. Però perquè es vegi la tensió en aquesta qüestió i la perpetuació de les mateixes problemàtiques,  l’any 1897 es cobreix amb lloses la sèquia, per evitar la brutor del trànsit; l’any 1929 la “Sociedad de Aguas de la acequia d’en Baster” perd un plet amb el propietari de la possessió de Sa Granja per l’ús de l’aigua a Esporles; l’any 1941 s’hi manifesten problemes per abocaments contaminants d’una fàbrica de paper i encara que durant els anys 1968-69 és entubada completament, ja havia començat la seva decadència. La Via de Cintura en els anys seixanta del segle XX, seccionà la sèquia, com a símbol de la seva decrepitud, injust tractament amb aquesta conducció,  després d’haver donat servei durant tants d’anys i anys a la comunitat de ciutadans.

           

 

            Antoni Gorrias en fa, com he dit, un relat pormenoritzat de tot això. I es que Gorrias te talant d’investigador i manifesta passió pel tema que du entre mans, com un detectiu, persegueix informadors i fonts documentals precises i precioses. Ja ho feu així en el seu primer llibre, Les cases de neu de Mallorca, en el que vaig col·laborar dels primers esbossos fins a l’edició. M’haurien de permetre un apunt personal que per a mi té rellevància, si més no sentimental. El nostre lloc de discussió i posada en comú, per aquest llibre sobre el comerç de la neu, fou, quasi sempre, un bar de tradició: el Bar Bosch de Palma; els matins ben prestet en Toni hi solia arribar, vestit d’esport o vestit amb el seu uniforme, de policia local, abans d’incorporar-se a la feina. Allà damunt la taula del cafè, plànols, documents, fotocòpies de papers d’arxiu... desfilaven davant la mirada sorpresa dels parroquians matiners. En aquell llibre el principal problema va ser tallar, tallar l’excés d’informació, perquè es pogués encabir dins un llibre de tamany normal. En aquest cas que ara ens ocupa he tengut notícia del guió inicial, i el procés de finalització m’ha estat més llunyà. Però he continuat sabent coses d’Antoni Gorrias, ja fos com un abrandat conservador del patrimoni de sèquies i conduccions històriques de l’aigua, o l’he observat en el seu procés evangelitzador i divulgador, fent feina amb la didàctica dels elements històrics vinculats als antics sistemes hidràulics. Tot s’ha de dir, amb un entrebanc que l’ha assegut a una cadira de rodes, cosa que no li ha impedit, de cap manera, continuar amb la seva tasca. Es per aquests motius que de la seva feina de camp, de la seriositat en la recerca o de la transcripció documental exacta, en puc donar testimoni.

            I ja se’n temeran que no només es limita a fer el relat històric dels esdeveniments que afecten la sèquia d’en Baster, sinó que ens relaciona i descriu els diversos molins de forma detalladíssima, les seves diferents tipologies, els estris que empraven, la toponímia i una terminologia acurada de tots aquests elements, ja siguin de la infrastructura, de la conducció o de les activitats que s’hi desenvolupaven. Malgrat la importància manifesta de tota aquesta relació amb l’aigua, Gorrias és ben conscient del procés de degradació : “La pèrdua del control de na Bastera pel Monestir de la Real significà una divisió acusada de la propietat de les aigües, això afegit a la continuada desaparició dels molins, amb la seva importantíssima funció de manteniment dels respectius trasts, significà un lent procés de deteriorament de la sèquia. El tram entre Ca l’Ardiaca i la Ciutat ja no era necessari perquè s’havia construït una connexió a prop de Son Cabrer i els molins d’aquesta zona havien desaparegut. En aquest darrer tram la sèquia quedà reduïda a un simple solc al terra.” Més acostat al nostres dies, el Pla Mirall, un pla de modernització dels carrers i places de Palma, ha estat poc respectuós amb la sèquia d’en Baster i amb les seves derivacions, i subxarxes, algunes d’elles convertides ja feia anys en clavegueres, tot s’ha de dir. Malgrat això encara queden dins la ciutat alguns trams protegits, i fora de Palma, una altra part i uns pocs molins, algun d’ells conservat de forma excepcional, hereu i testimoni de tot aquest cabal, no només d’aigua, sinó d’història que l’investigador Antoni Gorrias ha dipositat –i mai tan ben dit- a les nostres mans en forma del llibre que, ara ben prest, podreu començar.

 

 

*Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.

__________________________________________________________________

(LES IL.LUSTRACIONS SÓN AQUAREL.LES D'ERWIN HUBERT QUI ES PASSEJÀ PER LES ILLES BALEARS, JA FA TANTS D'ANYS...) 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb