Climent Picornell

"TALAIA ALTA", DIUMENGE DIA 3. Climent Picornell

jcmllonja | 28 Novembre, 2006 18:20

 

 

(Imatge de Guillem Mudoy) 

 

“Talaia alta” ( de franc, diumenge dia 3 amb el Diari de Balears)

Diumenge 3 de Desembre, juntament amb el “Diari de Balears”, s’entregarà el meu llibre “TALAIA ALTA”, de la col.lecció Biblioteca d’Autors Mallorquins. És de franc, gratis; serveixi aquest “post”, o apunt al meu blog, per fer-ho avinent a tothom qui el vulgui. És una manera de - quasi-  regalar-ho, a través d’Internet, a qui el vulgui.

___________________________________________________________

 

serra de tramuntana

(Fotografia de Pep Torro) 

L’escriptor i amic Guillem Frontera va tenir la delicadesa de fer-hi un pròleg, que li agraesc molt, per venir d’una persona, com ell, avesada a escriure, i a escriure bé. L’adjunt un poc més avall.

 

El geògraf

Guillem Frontera

Hi ha menjars monòtons i menjars entretinguts. Paisatges monocolors i paisatges de gran amenitat cromàtica i morfològica. Etcètera. I escriptors. En principi, la monotonia o la varietat no ens garanteixen el plaer de la lectura, però sí que ja fan una crida inicial a les afinitats. M’agrada llegir els escrits entretinguts, de gran amenitat, frívols a estones –no superficials-, de Climent Picornell, perquè quan comences no saps mai on aniràs a parar ni per quins camins o dreceres et menarà la lectura. Ara, saps a priori algunes coses que són tota una garantia: et divertiràs, aprendràs molt, gaudiràs d’una prosa sucosa en la millor tradició dels aiguaforts -però tècnicament disposada de manera que la primera lectura te’n suggereixi moltes més. Saps que se’t guiarà per un inventari d’interessos i de curiositats que podria dur-te a la dispersió, i saps també que la base del plat és feta amb tanta personalitat que tot, finalment, hi lliga. Segurament –segur- és una qüestió de cultura. La cultura és el gran tema de la vida i dels escrits de Climent Picornell, el coneixement de les coses i els automatismes per posar-les en valor i per crear un espai escènic en el qual tota persona, cosa i notícia hi siguin, més que compatibles, complementaris.

Climent Picornell, segurament i a la vista d’aquesta varietat d’interessos i curiositats, hauria pogut elegir moltes altres disciplines acadèmiques, però, vist ara en perspectiva, la geografia és la ciència que millor li permetria organitzar els seus coneixements. A partir d’un espai, un país. Tan senzill, tan complex com tot això. A partir d’un espai, un món. Segurament aquest és el principi actiu de la proximitat i transparència de l’escriptura de Climent Picornell, qui recorda ara que mantingué una secció setmanal, fa anys, “Talaia alta”: alta, però amb els fonaments molt ben localitzats. Alta per guanyar perspectiva: distància, humor, ironia, i un fluid del qual no sé com dir-ne, però sí sé que és fet d’escepticisme i d’amor alhora. El secret de la recepta, les dosis, també és el secret de l’estil de Climent Picornell. Amb aquest estil parla d’una manera molt particular de nosaltres, nosaltres som els seus –és una prosa que cada punt ens fa l’ullet, una prosa plena de sobrentesos-, i ens pot dir de tot: però alerta, que cap extern no s’equivoqui. Climent Picornell és antropològicament tribal, però és un membre de la tribu que ha passat pel Renaixement, per la Il·lustració i per la Modernitat. Els seus processos de sedimentació són exemplars.

Els escrits de Climent Picornell a Diari de Balears  havien de tenir una altra oportunitat, i servidor som dels que celebram l’edició d’aquest recull: no tant perquè el llibre sigui o no un suport més noble que el diari, sinó perquè la biblioteca és molt més accessible que l’hemeroteca. En realitat, no són els escrits, els que necessitaven una altra oportunitat, som nosaltres, els lectors, els que són massa joves o els que som massa vells. El dia a dia empeny massa fort, no és com altre temps, i no hi ha res més vell que el diari d’avui llegit d’horabaixa. Això és una catàstrofe, una rierada que ho arrossega tot, llots i cotxes. Aquest llibret se n’ha pogut salvar. Per ara. Però ara és molt.    

Guillem Frontera

 

 

____

_(Fotografia de Pep Torro)_____________________________________________________

"La Biblioteca d'Autors Mallorquins abraça una gran diversitat de gèneres literaris. La literatura a Mallorca s'ha expressat generosament a través de la poesia, i, efectivament, la poesia ocupa una part molt significativa de títols de la col·lecció. Els poetes de la Renaixença, Costa i Alcover, l'Escola Mallorquina, Bartomeu Rosselló Pòrcel, la generació dels Llompart, Vidal Alcover, Moyà o Blai Bonet, Miquel Àngel Riera i fins als més joves, la veu dels poetes ha acompanyat els mallorquins amb fidelitat admirable.

La crònica històrica (Llibre dels fets), la introspeccio mística (Ramon Llull), l'autobiografia i el conflicte religiós (Anselm Turmeda), la narració (Salvador Galmés, els costumistes (Rosselló de Son Forteza, etc.), la novel·la (de Jaume Vidal Alcover i Blai Bonet a Maria de la Pau Janer, passant per Baltasar Porcel, Antoni Mus, Antoni Serra, Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera o Llorenç Capellà); el teatre (Joan Bonet, amb la peça inèdita Quasi una dona moderna, o Llorenç Villalonga); l'assaig històric (Josep Massot, Pere Fullana), la crítica literària (Rosselló Bover, Damià Pons); l'assaig polític (Guillem Forteza, Josep Melià), la crítica de la cultura (Joan Estelrich, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Serra, Damià Ferrà-Ponç); l'assaig biogràfic (Antoni Maria Alcover, Josep Sureda Blanes, Miquel Serra Pastor), hi són adequadament representats. Per ventura allò que té de més innovador aquesta Biblioteca com a tal, i en la nostra cultura, és la importància que es reconeix al periodisme o a l'assaig concebut i escrit en format de diari. Així, s'inclouen volums amb treballs periodístics que depassen el marc temporal en el qual han estat publicats en la seva forma original, i se'ls dóna una vida més llarga. Els noms de Josep Maria Llauradó, Bartomeu Fiol, Sebastià Alzamora o Climent Picornell suggereixen al lector un to i unes qualitats literàries que s'acolliran sense estretors al format de llibre."

(Extret del DIARI DE BALEARS) 

 

700 ANYS DEL MERCAT DE SINEU DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 19 Novembre, 2006 16:16

 

 

700 anys del mercat de Sineu

CLIMENT PICORNELL

 

Sineu és una vila del Pla de Mallorca, plena de singularitats. Té camí directe desde Ciutat, sense passar per cap altre poble –el camí vell o la carretera de Sineu-, els seus habitants fan la “é” i els dimecres el poble canvia de dalt a baix la seva fesomia : hi ha mercat. Si existia, o existeix encara,  un mercat d’àmbit  comarcal al Pla és el de Sineu. El dimecres era, i encara ho és, una de les visites obligades per als pobles del Pla de Mallorca, i de tota l’illa. I a l’estiu, també,  aturada dels turistes. Ara fa 700 anys que un privilegi del Rei Jaume II, permetia la venda, entre altres coses de bestiar, actualment és l´únic mercat on encara es fa. El mercat del dimecres conserva una vitalitat i un atractiu importants després de 700 anys de la seva creació.

 

700 anys de Dimecres a Sineu. Sineu canvia de fesomia els dimecres

El mercat es celebrava, i encara ara, però ja ha desbordat el seu primitiu emplaçament, a l’antic fossar. L’actual plaça del Fossar és, avui en dia, un gran espai públic, resultat de l’ocupació d’un antic cementeri que abans havia estat usat per eres comunals, el seu primer topònim va ser el Fossar de les Eres. Hi queda també S’Abeurador, un lloc públic també, abans omplert d’aigua amb una sínia monumental i uns espais –el mercat cobert- que es dugueren a terme l’any 1956. Ja Geroni de Berard, l’any 1789, es referia a aquest lloc com “la plaza de las Ferias” . L’actual estructura de S’Abeurador és de 1904, un dipòsit circular amb coberta de porxada octogonal. Segurament aquests espais durant anys van encabir el mercat del dimecres, fins que el seu progressiu creixement el va anar fent envair, amb les seves paradetes de vendre, els carrerons que pugen cap a l’església, les escales i la plaça de davant el temple, els carrers de prop de la casa de la Vila –l’antic convent dels Mínims- i fins i tot els vials que duen a l’estació del tren. És per tant un mercat gran que té la fama consolidada, ajuntada a “fer barrina” i “fer dimecres”, que ha de concloure amb un bon “frit” de freixura en algun del nombrosos cellers de la localitat.

 

Evolució del comerç.

El mercat i la fira són quasi tan antics com l'home. Comprar, vendre o intercanviar són elements consubstancials a la civilització. La trama viària de les Balears i certs assentaments urbans són, en part, hereus de la funció de mercat o de fira. Tenim notícies de mercats àrabs i de fires medievals. El mercat de Sineu rebé a 1306 privilegi del rei Jaume II i la fira de maig, també  de Sineu, fou instituïda pel rei Sanç, l'any 1319. De totes les maneres, la tradició de les nostres fires i mercats, els que han arribat fins avui, són una conseqüència de l'auge agrícola que, a través del carro i el bestiar, marcaren i fixaren una sèrie de mercats i fires importants, a uns pobles, i de menor rang a altres. Passa això amb Sineu, un dels pocs mercats que encara conserva un radi d’atracció que desborda el seu terme municipal, és un mercat de caire comarcal-insular.

Val a dir que paral·lelament al desenvolupament de les noves eines de transport, els cercles mercantils s'han fet de radi més llarg, suprimint molts de mercats i fires secundaris. Al mateix temps, l'evolució de les modernes formes de comerç, de la botiga al gran magatzem, fins als hipermercats, han fet que la majoria de mercats de poble hagin anat perdent el seu objecte, que s'ha traspassat als pobles grans, als caps de comarca o a Palma. Alguns han  sobreviscut, però la majoria han quedat reduïts a no res. Poc a poc s'han anat revitalitzant, perdent el seu sentit primitiu, però ressorgint com a grans mercats d'exposició de menjars, d'artesanies, de mobles, d’antiguitats, de ramells, de roba, i al de Sineu –encara- el bestiar, i lloc d’encontre d’agricultors, ramaders, compradors i desenfeinats. El dimecres, és un fet, la vida del poble gira entorn del mercat, no és un dia qualsevol, és dimecres ! No crec que aquest fet succeeixi a cap altre lloc de Mallorca, per molt gran que sigui el seu mercat. És així, que el mercat de Sineu s’ha adaptat als canvis i ha sobreviscut aquests 700 cents anys.

 

 

De transaccions agrícoles a “símbol d’identitat”

Un grup de geògrafs –“COL.LECTIU PAGÉS”- han investigat el cas del mercat de Sineu ens diuen que el mercats tradicional jugaven un paper fonamental quan l’agricultura era la columna vertebral de Mallorca i el mercats eren el centre de transaccions comercials, i els inputs i outputs agrícoles, els protagonistes indiscutibles d’aquest escenari. Poc a poc el domini de la ciutat sobre el camp, han desvirtuat les relacions de proximitat i el mercat de Sineu és un bon exemple de mercat que ha sofert una mutació en el seu rol tradicional. Mutació fonamentada sobre dos eixos : 1.- La seva funció de transaccions agrícoles ha esdevingut testimonial, de la mateixa manera que l’activitat agrícola a tot Mallorca és relicte. 2.- S’ha transformat i instrumentalitzat el mercat com un “símbol d’identitat”, convertint-lo en un centre d’atracció turística per a la població illenca, i en temporada turística, també pel estrangers.

L’anàlisi del “COL.LECTIU PAGÈS”, es du a terme analitzant els productes que es venen actualment al mercat. Sobretot el que es mercadeja són manufactures tèxtils, calçat i souvenirs, aquestes tipologies d’objectes representen el 70 % del total. Per contraposició els elements més agrícoles representen només el 16 % del total.

Si es té esment als venedors segons el tipus de producte, els qui venen Hortalissa i Fruita ( 5, 41 %); Carn ( 0,45 %); Bestiar (3,15%); Flors (1,35%); Arbres (3,15%); Eines (4,50%); Maquinària agrícola (1,35%); Roba i Calçat (28, 83%); Souvenirs i objectes de regal (41,89%); Herbolari (1,80%); Llepolies (4,05%); Merceria i perfumeria (1,80%); Embotits (1,80%); Vi i Licors (0,45%).

Aquests venedors provenen bàsicament de Palma , quasi el 50 %, però hi trobam venedors que provenen de Magaluf, Cala d’Or, Alcúdia, Port d’Andratx... el que fa avinent que l’àmbit d’influència del mercat ultrapassa les fronteres merament locals, encara que els venedors de productes agrícoles són, majoritàriament,  originaris de Sineu i de municipis propers com Muro o Sa Pobla. La venda de bestiar, una de les singularitats del mercat, malgrat les dificultats –la pesta dels porcs, la llengua blava, la grip de les aus- que ha impedit temporalment la venda pública continua i encara es poden veure mercaders de bestiar gros –ases, someres i muls- record de quan Mallorca era una terra de pagesos.

En definitiva, és ben evident que el mercat de Sineu com mercat agrari es manté de forma residual, ja que els productes agraris –agrícoles i ramaders- tenen en conjunt un pes poc significatiu i en canvi han augmentat molt la tipologia d’altres productes, fins i tot hi ha unes paradetes -que van creixent progressivament- dedicades a la venda d’Antiguitats, els objectes per a la llar –tot i que encara es venen ganivets i petites eines per a l’agricultura-, el vestit i els souvenirs, amb la provinença de molts mercaders extracomunitaris, que donen una nova fesomia al mercat.

El mercat de Sineu, es pot dir que actualment, segons el “COL.LECTIU PAGÈS”, s’ha convertit el un Símbol d’Identitat i ho fa amb èxit, si es mesura per la gent que hi acudeix i sobretot perquè s’ha sabut mantenir el dimecres com a “meeting point”, punt de trobada, per fer negocis i transaccions, o únicament per l’encontre d’amics i coneguts, tot aprofitant la fita que des de fa 700 anys que es va produint. Per molts d’anys!

__________________________________________________________________________

 

 

El Mercat del Dimecres (en el segle XV)

 

Avançant els anys s’estenia més i més per la plaça del Mercadal, pròxima a la Quartera, lloc de compravenda de forments i altres productes, el comerç de les hortalisses, les taules d’atuells i eines del camp: picarols, trinxets i ganivets, olles i greixoneres i més calaportal propi de la casa i del camp. Aquest dia setmanal –el dimecres- prest es convertí en mitja diada festosa, necessària per a la provisió del que freturava a la casa. Era el dia apropiat perquè el saig fes les crides de temes molt variats, com: l’encantament d’una anyell perdut i guardat al corral del Rei; la venguda de cert mercer que rifava calces; de les olives temporeres; de peix més barat d’unes barcades que n’havien pescat molt i tantes coses més, si no hi havia ordres del Jurat en cap, donant disposicions sobre els pous de rentar o sobre el començament del Jubileu (“El saig fa moltes crides a toc de trompeta els dimecres”). El mercat de Sineu en no poques ocasions i, ja en els segles anteriors, com a fet ordinari, fou sempre considerat un privilegi reial.

___________________________________________________________________

( BARTOMEU MULET – RAMON ROSSELLÓ – JOSEP M. SALOM : La crisi de la vila de Sineu. Segle XV. Ed. Ajuntament de Sineu )

 

"YO TENÍA UN CHORRO DE VOZ..." I LA MÚSICA LLEUGERA. Climent Picornell.

jcmllonja | 15 Novembre, 2006 19:17

 

“Yo tenía un chorro de voz...” i la música lleugera.

Climent Picornell

Sona “Je suis malade”, Jacques Brel canta al càncer que el matà, i el diari em comunica que Miguel Aceves Mejía moria a Mèxic, als 91 anys: “Yo tenía un chorro de voz / y me daba mi paquete / me admiró Jorge Negrete / Pedro Vargas y otros dos / pero del chorro de voz / sólo me quedó el chisguete”. Sí,  cada un de nosaltres du aferrades fondament una grapada de cançons. I no solen ser rèquiems o l’opus tal i qual de la música clàssica. No. Cançonetes lleugeres a les quals hi hem associat una sensació, un moment, un gust, adherit no sé on, exactament, del nostre cos o del nostre enteniment, que són el mateix.

Un dels primers records que tenc és deixat. No és meu, però madó Xisqueta “Putxa”, al cel sia, la mare de les Putxes, sempre em deia, a mesura que em feia més i més gran: “Ai, com si te ves, jugant al portal de ca sa teva padrina, amb un baveret, sense calçons, i cantant –fent “zopes”- “Zibonei”. He fet meu aquest punt de memòria, cantador de “Siboney, yo te quiero, yo me muero por tu amor”. A això anava, i passa no sols a la meva família que venim de raça cantadora i musical, sinó a la de qualsevulla. Són aquestes cançons mal anomenades lleugeres –per contraposició a les pesades, supòs- les que fan tala dins nosaltres. Servidor es va despertar a la música de la mà de ma mare, encara que era mon pare qui tenia la memòria llarga i sabia sarsueles senceres de cor, però ma mare havia cantat, posem per cas,  “Ai Quaquin...” una opereta sobre l’emigració dels mallorquins a les Amèriques. La ràdio va educar musicalment la meva generació en la cançó “moderna”: Primer Gloria Lasso, Nat King Cole o El Duo Dinámico. A l’Institut Ramon Llull vaig creure tocar amb un dit en el cel; amb Eduard Miralles compràvem el “Salut les Copains”  (Johny Halliday, Sylvie Vartan i tota la tropa) i a la “Ràdio Instituto” –un micro que sonava al patí- Chano Màrquez, era dels Rollings i servidor del Beatles, encara ara conserv el “Rubber Soul” que un cosí d’en Miquel Llompart em va dur directament de Londres, mentre Massiel neixia, és un dir, com artista. A Barcelona em vaig topar amb la nova cançó, encara guard les traduccions de Bob Dylan d’un recital que es feia al pati de lletres de la UB, on plovien pamflets subversius cada matí -com a flòbies enormes de neu- i els “grisos” vivien allà dins. De totes les maneres ja vaig viure un episodi inquietant al Teatre Romea; una colla de jovenets havien traduït “It’s too late” del Kinks al català, massa guitarra elèctrica, foren esbroncats per part del puristes més, diguem-ne, Raimonistes: Guitarra sola, màxim un violoncel. Episodi escupit i en to menor del que li passà a Dylan, amb Pete Seeger demanant una destral per tallar els cables de la seva guitarra. Més partidari, en aquell temps, de Pau Riba, servidor va ser als recitals del Price, no me’n perdia ni un ( també als de poesia, record com si fos ara Gabriel Ferrater recitant “Gosa poder general...” Vivíem allà prop a Ronda de Sant Antoni amb Pere Ríos, Hilari de Cara, Guillem Daviu...i algú més). Idò això. Pau Riba, Sisa i Música Dispersa...i la Califòrnia sound, James Taylor, els Lovin’ Spoonful, Crosby, Stills, Nash i Young...etc. etc...les beceroles, l’abc, d’una vida musical pròpia, com la de cada un de nosaltres. Aquestes coses m’ha destapat la mort d’Aceves Mejía. Si n’he cantades de cançons seves : Cucucurrucuuuuuuuuuuuu....palomaaaa!, “corridos” i “falsetes” de tota casta, però em vaig especialitzar ja de molt petit amb “Yo tenía un chorro de voz / yo era el amo del falsete / por el canto me di al cuete / y por fumar me dió la tos...”, i mai hi he renunciat, mai l’he fet falló, mai m’he empegueit de cantar-lo de bell nou. Empegueir-se per què ? és massa lleuger? Tal vegada quan un és jove, no toca. I ho sé perquè a ca meva hi tenc ara, dos adolescents que baixen música 24 hores de l’ordinador, MP3, “iTunes”, “eMule”...i veig el que els agrada i el  que no els pot agradar ( “Operación Triunfo” i similars, que, tanmateix, són el referent de milers d’altres jovenets). Però després del “Nirvana” i “Green Day”, els hip-hoperos de rigor i els altres, de cada pic es van dispersant més i més, i retroben a alguns clàssics, de Toti Soler a Jerry García dels Grateful Dead. A casa hi ha guitarres i pianos, i partitures i tablatures, i el meu al·lot petit ja va formar un grup de rock –espantin-se els cristians, es posaren de nom “Consumatum est”- i el més gran sap de memòria aquestes lletanies inacabables que reciten les versions renovellades dels “repentistas”, com uns salms, amb música sincopada de fons, alguns d’ells molt interessants ( per dir alguna cosa). Vegin com la història musical de l’edat “moderna-seva” s’edificarà, per ells, damunt aquests referents. Els altres, més seriosos, som més fluixos a l’hora de recordar. Vull dir que servidor, per exemple, encara pot dibuixar el vestit que duia una nina amb la qual vaig ballar totes les festes d’un estiu i una cançó en especial : “El final del verano llegó y tu partirás –ratatatá, feia la bateria- yo no sé hasta cuando...”  O l’olor que feia, del perfum que robava a sa mare, una altra, amb la qual anava a “La Bitácora” una boite que hi havia al darrer pis de l’Hotel Jaume I, el d’en Joan Casals, Joan Manel Serrat hi cantà per primer pic. Aquests referents, més de vida quotidiana, no sé si la música més clàssica els aconsegueix, o els lliga a altres ocasions, posem per cas. I això que he cantat a la Coral de la Universitat de les illes Balears, de la mà d’en Joan Company, i he estat tenor a un grup de música antiga “La Quarta Sciencia és Música” i sí, record harmonies, he entrat dins les butzes profundes de grans obres,  però... record molt més els llavis duna al·lota, a la qual vaig morrejar fins a ca seva, tornant d’un concert de Joventuts Musicals, que les peces de Brahms. Per cert: “Aimez-vous Brahms ?”. Bruckner, Mozart o Monteverdi, els deixarem a un altre nivell. Tal vegada Bach. Perquè vegin l’hortera que he estat, m’han agradat Vivaldi i Albinoni i Charles Aznavour. O el Jazz, que n’he menjat de Jazz barato! I res, tampoc, sí, les escales del
Jamboree.

La tesi era aquesta, és la meva, però és generalitzable, aquestes melodies o trossos de lletres que per no ser culturalment correctes, no es poden elogiar, o queden malament, poc chic o poc fi, són les que marquen moments inoblidables de les nostres vides i les recordarem sempre. No cal empegueir-se, sempre dic i és ben cert, que vaig créixer un pam i mig, un dia que a un cineforum, ja no vaig poder més i a risc de que em vessin sortir la colla d’intel·lectuals orgànics, em vaig aixecar i fugir: feien una pel·lícula insuportable –no era “El cuirassat Potemkim”- era una d’Igmar Bergman. Idò això. “Al que toma y al que canta / se le pudre la garganta / como a mi me dió la tos / cuando quiero echar falsete / sólo queda un vil chisguete / de aquel gran chorro de voz”. I que no és “guapo” ?  “Ets innocent només quan somies” postil.la amb conya  Tom Waits per una ràdio sintonitzada al meu ordinador.

LA MARE TERESA DE CALCUTA, LA MEVA VEÏNADA. Climent Picornell

jcmllonja | 04 Novembre, 2006 18:53

 


La mare Teresa de Calcuta, la meva veïnada.

Climent Picornell

Eren les dues i mitja i la mare Teresa de Calcuta es preparava per anar-se’n. Crec que em va mirar, sap que l’observ sempre que puc. Es va treure l’hàbit, el va aplegar, es va embutxacar les almoines, va engirgolar-ho tot dins una bossa negra d’esport, va muntar un carretet metàl·lic i va partir.

Teresa de Calcuta, era Agnès Gonxhe Bojaxhiu i havia nascut el 1910 a Skopje, avui Macedònia, d’ètnia albanesa i catòlica. Als 18 anys ja era a Calcuta, amb l’orde religiosa de les "Germanes de Loreto". Es va nacionalitzar índia i el 1950 va fundar les "Missioneres de la caritat", que ajudaven als nombrosíssims pobres i moribunds, fou premi Nobel de la Pau, morí l’any 1977. Si els he de ser franc, de tot l’star-system del món de la solidaritat preglobalitzada no era de les que em queia millor. A l’inrevés em queia malament, molt dretanota, no he entès mai molt bé aquesta caritat malèvola i sobrada, ni que fos perquè havia detectat un problema greu que tanmateix el govern indi no solucionaria, i  “mentre tant...” calia, al manco, posar una mica d’ungüent a la nafra. Ja ho sé.

Ara hem intimat, si es pot dir així. Ve cada dia a la meva plaça, la plaça de la Llonja. Arriba i quasi devora el cap de cantó, davall l’estàtua de Sant Joan, munta la seva cadireta i la seva paradeta. S’hi guanya les sopes. Ella és rossa, alta, va en xandall, poc a poc es maquilla la cara de blanc, es posa l’hàbit -aquell hàbit blanc amb un ribets blavosos- col·loca davant ella dos cartells; un amb uns escrits i foto del personatge autèntic,  i l’altre amb una màquina de fotografiar dibuixada que posa : “1 euro”. S’ha transformada amb un doble de l’original. I així s’hi passa hores i hores, asseguda, immòbil. Fins que algú li posa una moneda a la canastreta, aleshores aixeca les mans cap al cel, molt amunt, com qui estira una gràcia divina,  tira dues besades i li fa la senyal de la santa creu amb una mà com si fos el papa, un bisbe important o un rectoret de poble. I torna a la seva positura, fins que algú altre, li torna a tirar algun dobleret. Però, vaja !, si algú li fa una foto, sense “retratar-se” abans -dipositant una moneda-, s’emprenya, s’indigna, es posa el cartell d’un euro davant la cara, i amb els poca-vergonyes majúsculs, s’aixeca i els incrimina i recrimina.

Els cambrers i mossos de cuina dels bars i restaurants de prop de la Llonja, que són molts, quan van a tirar el fems, han de passar-li per davant, alguns parlen amb ella, que els contesta sense moure’s de la seva positura : les mans com en posició d’oració, un poc separades.

La gent es sorprèn, s’interroga i sempre hi ha algun entès que explica qui era la mare Teresa, “lo leí en el Pronto”, vaig sentir que deia, un. Els infants són capaços d’estar-s’hi hores, mentre el seus pares seuen a la terrassa d’algun bar. La miren fascinats. Els gats, els beguts, que es retiren tard, curiosament són molt generosos amb ella. Per això aguanta fins tan tard assegudeta d’esquena a la Llonja : fa el calaix gruixat quan la gent es retira. Els grups nombrosos també són generosos, i emprenyosos, li fan ‘hechures’ davant la cara com si fos cega, i altres impertinències. Tots els demés? Sí, alguns donen, però són més el que miren i esperen que algú li posi alguns cèntims d’euro per veure-la fer aquells moviments, com en cambra lenta, molt lenta : braços amunt, besades, benedicció; i així, un diner : braços amunt –poc a poc-, besades –mirant el benefactor-, benedicció ( amb indulgència plenària, supòs).

Té telèfon mòbil, la mare Teresa, l’he vista parlar. Tal vegada amb accent argentí? Gosaria dir que del barri de La Boca. Hi parla, abans de començar, quasi mai mentre està treballant, repartint les seves benediccions “urbi et orbe” als turistes nocturns i noctàmbuls.

Si hi ha algun acte oficial dins la Llonja, la desplacen fins al carrer de Sant Joan, un poc esquerra-mà; si fa alguna ploguda de tardor, es refugia davall l’àngel de la mercaderia, amb les faldetes un poc arregussades, si fa vent s’acosta el dos cartells perquè li volen; si, com ara, ja entrat el mes d’octubre, més enllà de la una de la nit, passa poca gent i les terrasses ja han recollit taules, cadires i parasols, ella encara hi és. Avui hi era, tota sola, la plaça buida, i ella, erraqueteerra, allà, sense moure’s gens ni mica. I ningú. He esperat fins quan aguantaria. A les dues menys quart ha baixat les mans, ha fet com un exercicis gimnàstics, ha arreplegat els cartellets, els doblerets, s’ha desmaquillat, s’ha pentinat la mitja melena rossa, ha fet el boliquet i per amunt cap al passeig de Sagrera.

Ja sé que aquestes figures de la immobilitat -que sols es desperten pel dringar de les monedes- han passat a formar part del mobiliari urbà. He vist centurions romans pintats de purpurina, el Zorro, toreros, l’estàtua de la llibertat, faunes maquillats de verd damunt una olivera al Parc de la Mar, un peruà vestit com de rei asteca ( “Lo Cortés no quita lo Moctezuma”, diu sempre en Mesquida), però...la Mare Teresa de Calcuta en versió nocturna! Quan ho degué pensar? Qui li degué aconsellar? Degué provar alguns personatges abans d’aquest ? Tal vegada. Qui sap si deu treure a bastament per viure, o si deu fer una altra feina en de dia, i, per això, només ve a les nits. O deu dormir i escoltar tangos, o acompanyar les filles a escola, o enviar doblers a Bones Aires... Jo que sé. No em ve de ganes fer-li una entrevista, però s’ha convertit amb una companyia inevitable, com una bubota amable i blanquinosa. La veig des del meu sofà, sent els que la miren quan surt al balcó. L’intuesc solitària, amb el fred de les nits de tardor després d’hores i hores de jornal, com avui, tota sola davall l’ombra invisible de les palmeres. No gos ni demanar-me com es comportaria davant la misèria, la pudor i la brutor de la pobresa i la vellesa de Calcuta. Deu ser estugosa la de la LLonja ?

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb