jcmllonja | 25 Octubre, 2006 16:40
Geografies de l’ànima*
Climent Picornell
Per mor del meu ofici de geògraf, he anat guardant títols o referències a la meva professió, i esments al seus camps d’aplicació, ja siguin a geografies reals, imaginàries o, poc explorades, com puguin ser les de l’ànima.
I aquí s’esdevé la pregunta : com deuen ser les geografies de l’ànima? Diferents per cada un de nosaltres ? O, quins habitadors hi ha? Perque no deuen ser geografies desèrtiques. Quina forma adopten el país dels somnis, o el dels desitjos incomplerts? On és situa el territori dels mals de caps o per on es va a la regió dels desastres i els naufragis personals? Hi ha carrer de les desil·lusions o llogarets dels desamor ?
És que no puc imaginar-me, com ho feu el Dant construint la topografia de l’Infern, quins tels o quines rues conformen aquesta geografia de les ànimes de cadascú. Deu ser veritat que quan un mor, l’ànima surt i desapareix per la boca i, amb ella, tots els països que s’hi han configurat ? Deu fugir per a poblar conjuntament la comarca de les ànimes sense cos, talment com el mític cementeri dels elefants, on només hi trobam les osseres del que foren, tal vegada, alegries, tristeses, aprenentatges de l’escola i dels amics del carrer, o les petjades dels pares, o els cops de puny o les besades o l’emoció de veure créixer els fills?
Tels, rues, runes i sediments, configuren així els paisatges de les nostres ànimes, recorreguts per obsessions –recurrents i intermitents- o per pensaments estacionats malament, com aquells cotxes abandonats a les voreres d’un camí de carro o per esbaldrecs de les vessants més arriscades, quan l’àngel de la guarda desfressat de destí ens estirà dels nostres modests precipicis. Paisatges de costes i davallades supines, com les sorpreses o les espurnes d’un dia –d’un encontre- que la casualitat, que no existeix, sempre hi ha una causalitat, ens posà davant, qui sap si després de travessar la carena d’una malaltia o l’inici d’una nova relació.
Tant se val, les ànimes tenen geografies diverses i disperses, no una única dimensió, recorreguts dissímils pels móns canviants de la infància, lligada als ulls de la mare com a semàfor director, o els ulls de l’adolescència –els d’ell o ella- i les lectures, músiques i pel·lícules estimades. Però tenen també, o haurien de tenir, el recorregut de la senectut, la vall de la vellesa amb el riu que la recorr, ple de records, però amb amples meandres sense ells, habitatge de la tribu dels Alzheimer.
Les platges dels actes fallits, les cales d’allò que hagués pogut ser i ‘va ser’, amb les copinyes, metàfora dels ulls dels nins petits, que sempre recordaran com l’estel polar de la seva geografia la casa on van créixer, construïda a cops d’anys i anys, una geografia junyida a un mateix.
No hi poden faltar els racons desolats, on bruny el vent, molt més que el silenci de la contemplació serena de les postes dels sols, de diferents tamanys, o de les llunes magnètiques i denses, tenses, de les que cal triar la més tranquil·la o la més hermosa, no cal que sigui la més grossa com la de les nits d’agost. Les fondalades pregones dels llibres no llegits, dels països no visitats, dels “deja vu” inquietants, per no recordats, però existents, tapats per una esllavissada a un racó de la nostra ànima, just devora els moments xafogosos, a indrets diferents, tant del baf com de la passió, tan del fred com de la tendresa.
I no es creguin que siguin les geografies de l’ànima un espai virtual, un ciberespai de gigas infinits, ans al contrari, massa implicació i massa al·lucinació són habitants habituals davall les catifes netes del cervell, i davall les brutes, massa alegria, fotocòpies barates de quan érem nins i ens esbutzàvem de riure a un barri que ja no existeix, arrasat per l’especulació sentimental que el temps arrossega sense destí i sense aturall.
No és, pel que pugui parèixer un lloc complicat, ni un laberint; els graffittis obscens de les parets ens indiquen sempre on és la sortida. Però ai las! la sortida a quina de les comarques de l’ànima ? Vet aquí la sorpresa, i la dificultat de conduir-nos dins nosaltres mateixos. La nostra ànima sempre i en apariència tan transparent, però sempre tan exhibicionista –al manco davant nosaltres mateixos- mai davant els confessors aberrants, capellans i psiquiatres, per molt que ens mostrin aquests un paper que els certifica com guies qualificats d’aquests països interiors.
Viatgers i exploradors de la nostra pròpia configuració, asustats, aterrats pel temps, pel pas del temps que ens recorda constantment quantes florides dels ametlers ens queden per contemplar, quants milions de companys, abans de nosaltres, vomitaran la seva ànima –geografia despintada- per mor de les fòbies i les angoixes dels exterminis antics i moderns. Ben segur que hi ha també presons, petites presons que semblen immenses, a les quals hi estaven mínimament condemnats els culpables, nosaltres incluïts, per no haver superat les petites tragèdies de nins malcriats, petits burgesos odiables i odiosos, lladres i atracadors de carteres amb pocs doblers, als carrerons foscants de les nostres alegries de conill.
Quina deu ser la diferència entre aquests espais interiors imaginats -per més que reals- i els de bons de veres -tan falsos com els altres- ? Tal vegada, o únicament, la vivor dels detalls en els somnis. Qui marca la frontera entre cos i pensament ? Qui fa d’aduaner i controla si som portadors d’ “un paper com mentres...” ? I un s’esvera i es preocupa quan mira la cara del buròcrata que el demana : és la seva pròpia cara.
Però, també, hi ha en abundància bulevards de l’amistat, allunyats dels penya-segats dels menyspreu. La seva connexió, tanmateix, és ben igual que el caos circulatori de la gran ciutat, amb les cadències temporals, d’entrada i sortida de l’activitat frenètica del cos. Els puc assegurar que el ritme d’aquestes regions que un du dins ell mateix, tenen una íntima relació amb les nostres vísceres, un llenguatge que es llegeix per un senyals evanescents i incontrolats : la por, l’amor, el gust, el dolor, el benestar... La mort i la vida en una dansa mans agafades, fent voltes i voltes com els dervitxes sufís, però ànimes bessones, provant cada una la seva força. Dansa que ens fa rodolar per rotondes i barris xinesos, camins d’asfalt i xiringuitos de disseny, boscos verds i cels rogencs, pujols animosos, camins de desolació, torrenteres febroses, pletes de quietud, sembrats de futur i collites del passat. L’ànima es recrea amb les geografies canviants de cada un de nosaltres, morfologies etèries, però vives per als qui les dibuixen, pròpies i úniques.
(*) “Geografies de l’ànima” és el títol d’un CD. Són poemes de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, musicats per Antoni Parera Fons i cantats per Maia Planas, que hauré de comprar. L’amic J.C. em reafirma de que és una bona peça.
_________________________
La imatge és d'en PEP TORRO.
« | Octubre 2006 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |