Climent Picornell

GEOGRAFIES DE L'ÀNIMA. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2006 16:40

 

Geografies de l’ànima*

 

Climent Picornell

 

Per mor del meu ofici de geògraf, he anat guardant títols o referències a la meva professió, i esments al seus camps d’aplicació, ja siguin a geografies reals, imaginàries o,  poc explorades, com puguin ser les de l’ànima.

I aquí s’esdevé la pregunta : com deuen ser les geografies de l’ànima? Diferents per cada un de nosaltres ? O, quins habitadors hi ha? Perque no deuen ser geografies desèrtiques. Quina forma adopten el país dels somnis, o el dels desitjos incomplerts? On és situa el territori dels mals de caps o per on es va a la regió dels desastres i els naufragis personals? Hi ha carrer de les desil·lusions o llogarets dels desamor ?

És que no puc imaginar-me, com ho feu el Dant construint la topografia de l’Infern, quins tels o quines rues conformen aquesta geografia de les ànimes de cadascú. Deu ser veritat que quan un mor, l’ànima surt i desapareix per la boca i, amb ella, tots els països que s’hi han configurat ? Deu fugir per a poblar conjuntament la comarca de les ànimes sense cos, talment com el mític cementeri dels elefants, on només hi trobam les osseres del que foren, tal vegada, alegries, tristeses, aprenentatges de l’escola i dels amics del carrer, o les petjades dels pares, o els cops de puny o les besades o l’emoció de veure créixer els fills?

Tels, rues, runes i sediments, configuren així els paisatges de les nostres ànimes, recorreguts per obsessions –recurrents i intermitents- o per pensaments estacionats malament, com aquells cotxes abandonats a les voreres d’un camí de carro o per esbaldrecs de les vessants més arriscades, quan l’àngel de la guarda desfressat de destí ens estirà dels nostres modests precipicis. Paisatges de costes i davallades supines, com les sorpreses o les espurnes d’un dia –d’un encontre- que la casualitat, que no existeix, sempre hi ha una causalitat, ens posà davant, qui sap si després de travessar la carena d’una malaltia o l’inici d’una nova relació.

Tant se val, les ànimes tenen geografies diverses i disperses, no una única dimensió, recorreguts dissímils pels móns canviants de la infància, lligada als ulls de la mare com a semàfor director, o els ulls de l’adolescència –els d’ell o ella- i les lectures, músiques i pel·lícules estimades. Però tenen també, o haurien de tenir,  el recorregut de la senectut, la vall de la vellesa amb el riu que la recorr, ple de records, però amb amples meandres sense ells,  habitatge de la tribu dels Alzheimer.

Les platges dels  actes fallits, les cales d’allò que hagués pogut ser i ‘va ser’, amb les copinyes, metàfora dels ulls dels nins petits, que sempre recordaran com l’estel polar de la seva geografia la casa on van créixer, construïda a cops d’anys i anys, una geografia junyida a un mateix.  

No hi poden faltar els racons desolats, on bruny el vent, molt més que el silenci de la contemplació serena de les postes dels sols, de diferents tamanys, o de les llunes magnètiques i denses, tenses, de les que cal triar la més tranquil·la o la més hermosa, no cal que sigui la més grossa com la de les nits d’agost. Les fondalades pregones dels llibres no llegits, dels països no visitats, dels “deja vu” inquietants, per no recordats, però existents, tapats per una esllavissada a un racó de la nostra ànima, just devora els moments xafogosos, a indrets diferents, tant del baf com de la passió, tan del fred com de la tendresa.

I no es creguin que siguin les geografies de l’ànima un espai virtual, un ciberespai de gigas infinits, ans al contrari, massa implicació i massa al·lucinació són habitants habituals davall les catifes netes del cervell, i davall les brutes, massa alegria, fotocòpies barates de quan érem nins i ens esbutzàvem de riure a un barri que ja no existeix, arrasat per l’especulació sentimental que el temps arrossega sense destí i sense aturall.

No és, pel que pugui parèixer un lloc complicat, ni un laberint; els graffittis obscens de les parets ens indiquen sempre on és la sortida. Però ai las! la sortida a quina de les comarques de l’ànima ? Vet aquí la sorpresa, i la dificultat de conduir-nos dins nosaltres mateixos. La nostra ànima sempre i en apariència tan transparent, però sempre tan exhibicionista –al manco davant nosaltres mateixos- mai davant els confessors aberrants, capellans i psiquiatres, per molt que ens mostrin aquests un paper que els certifica com guies qualificats d’aquests països interiors.

Viatgers i exploradors de la nostra pròpia configuració, asustats, aterrats pel temps, pel pas del temps que ens recorda constantment quantes florides dels ametlers ens queden per contemplar, quants milions de companys, abans de nosaltres, vomitaran la seva ànima –geografia despintada- per mor de les fòbies i les angoixes dels exterminis antics i moderns. Ben segur que hi ha també presons, petites presons que semblen immenses, a les quals hi estaven mínimament condemnats els culpables, nosaltres incluïts, per no haver superat les petites tragèdies de nins malcriats, petits burgesos odiables i odiosos, lladres i atracadors de carteres amb pocs doblers, als carrerons foscants de les nostres alegries de conill.

Quina deu ser la diferència entre aquests espais interiors imaginats -per més que reals- i els de bons de veres -tan falsos com els altres- ? Tal vegada, o únicament, la vivor dels detalls en els somnis. Qui marca la frontera entre cos i pensament ? Qui fa d’aduaner i  controla  si som portadors d’ “un paper com mentres...” ? I un s’esvera i es preocupa quan mira la cara del buròcrata que el demana : és la seva pròpia cara.

Però, també,  hi ha en abundància bulevards de l’amistat, allunyats dels penya-segats dels menyspreu. La seva connexió, tanmateix,  és ben igual que el caos circulatori de la gran ciutat, amb les cadències temporals, d’entrada i sortida de l’activitat frenètica del cos. Els puc assegurar que el ritme d’aquestes regions que un du dins ell mateix, tenen una íntima relació amb les nostres vísceres, un llenguatge que es llegeix per un senyals evanescents i incontrolats : la por, l’amor, el gust, el dolor, el benestar... La mort i la vida en una dansa mans agafades, fent voltes i voltes com els dervitxes sufís, però ànimes bessones,  provant cada una la seva força. Dansa que ens fa rodolar per rotondes i barris xinesos, camins d’asfalt i xiringuitos de disseny, boscos verds i cels rogencs, pujols animosos, camins de desolació, torrenteres febroses, pletes de quietud, sembrats de futur i collites del passat. L’ànima es recrea amb les geografies canviants de cada un de nosaltres, morfologies etèries, però vives  per als qui les dibuixen, pròpies i úniques.

(*) “Geografies de l’ànima” és el títol d’un CD. Són poemes de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, musicats per Antoni Parera Fons i cantats per Maia Planas, que hauré de comprar. L’amic J.C. em reafirma de que és una bona peça.

 _________________________

La imatge és d'en PEP TORRO. 

DE RÀNKINGS ( ENCAMELLATS DAMUNT GEGANTS). Climent Picornell

jcmllonja | 18 Octubre, 2006 09:50

 

 

De rànkings (encamellats damunt gegants)

 

Climent Picornell

 

Era amb Guillem Frontera, Carme Llull i Xesc Bujosa, acabant amb el roïssos de la celebració de Sant Gabriel (Carrió), na Margalida Tur entrava i sortia i en Pere Fullana anava i venia de la seva taula ordenadíssima. La conversa era erràtica però prest derivà cap a “On the shoulder’s of giants” ( Damunt les espatlles de gegants ). ‘De qui és ?’ demanà en Xesc. Vaig respondre que de Newton, i amb una variant –crec que d’en Llorenç Valverde- que deia que una cosa era anar a “be coll” o “a mè” de gegants i l’altre era “encamellar-s’hi” de mala manera. Newton la digué en el sentit de “ Si he pogut veure tan lluny és que he pogut pujar a be coll de gegants”, volia dir dels savis que el precediren, probablement Copèrnic, Kepler i Galileu, entre altres. Bujosa, refutà : “Idò, no”. “Resulta que qui la digué per primer pic fou Bernat de Chartres en el segle XII  i probablement era una derivació d’algun aforisme llatí, qui sap...” Això va fer anar el torn cap a frases famoses, amb autories mal atribuïdes ( “És l’economia, estúpid”; “Els adversaris són allà davant, els enemics seuen al nostre costat”; “Som el que menjam”; “Quan sent la paraula intel·lectual, pos la mà a la pistola”; “Si t’agrada el paradís, Mallorca és el paradís, si pots soportar-l’ho”; etc.etc. )

 Finalment, caiguérem en els rànkings. De frases, també n’hi ha, classificacions ordenades, compil.lacions de dites famoses, però unes més que altres. Això provocà els comentaris subsegüents de si, en humanitats, són fiables els rànkings. Com si en ciències pures ho fossin, malgrat els malèfics anglosaxons hagin imposat el regne de les citacions economètriques de les revistes científiques. El punyetero Alan Sokal, ja feu trontollar, poc -tot sigui dit- la política de classificar els científics per les vegades que han estat citats a revistes prèviament qualificades com bones per ells mateixos; ho conta juntament amb Jean Bricmont a “Impostures intel·lectuals”.   Tanmateix n’existeixen. I així, sense saber molt bé com  es fa per classificar, hi ha llistes de la millor pel·lícula ( que sempre sol ser “El ciutadà Kane”), la millor novel·la, el millor disc o la cançó més venuda – o la més descarregada d’Internet hauríem de dir ara- o l’obra més llegida, o la peli que ha tengut més espectadors, o la que ha recaptat més diners o el llibre traduït a més idiomes, o l’obra d’art més cara (per ara és “Adele” de G. Klimt)...  En tot això, menjar a part es mereixen els qui gosen fer el seu cànon, recoman “1001 discs que heu d’escoltar abans de morir” o quines són les obres imprescindibles de la literatura universal, i aquí ha de sortir, per força,  Harold Bloom i  “El cànon occidental”, el seu llibre provocador amb els ‘seus’ oblits o els ‘seus’ delits.

Sigui com sigui, existeixen els rànkings de totes aquestes coses i tan Bujosa com un servidor ens hi declaràrem “forofos”. Així idò, ja que érem a “On the shoulder’s of giants...” el tema anà de frases famoses a rànkings d’Internet. I d’aquestes, les que s’han fet molt conegudes a través del cinema. Són, ja que així ha esdevengut el setè art, pràcticament universals, tots hi hem pasturat en el món hollywoodià, en el technicolor o en el blanc i negre de la postguerra, i un servidor –el meu cosí era l’amo del cine del meu poble- ha plorat amb ‘Cinema Paradiso’. Aquest dies ho he consultat amb ‘bastanta’ gent i, curiosament, surten algunes pel·lícules davant les altres : “Allò que el vent s’endugué”, “Casablanca”, “El Padrino”... Els més joves, però,  citen altres temàtiques des de “Pulp Fiction” fins a “Torrente”, passant per “Blade Runner”. Segons alguns d’aquests rànkings la frase més famosa és  “El meu nom és Bond, James Bond”, pronunciada per Sean Connery.  Però altres hi enfilen "Sinceramente, cariño, me importa un bledo", de “Lo que el viento se llevó”, i ho pos en espanyol –indistintament- que és com les sentíem abans. "Le haré una oferta que no podrá rechazar", de El Padrino, fluctua també per allà dalt. Ara bé és a la pel·lícula  “Casablanca”, de la que hi trobam més frases en les classificacions, entre elles :  "Detenga a los sospechosos de siempre", "Siempre nos quedará París",  "Tócala, Sam, tócala otra vez", “De todos los bares del mundo, tuvo que entrar en el mío” o “Louis, creo que éste va a ser el comienzo de una gran amistad”. Passa el mateix amb diverses pel·lícules dels germans Marx ( “Mai oblit una cara, però en el seu cas faré una excepció” o “Tenc els meus principis, però si a vostè no li agraden en tenc uns altres”) o més modernament amb Woody Allen.  La fama els vé a moltes, no de la seva transcendència com aforisme, sinó de la gràcia que feren al personal, hi ha de tot : "Que la fuerza te acompañe", de ‘Star Wars’, passant per "Me encanta el olor del napalm por la mañana", d ‘’Apocalypse Now’. " Teléfono, mi casa", de ‘E.T’, “Mi tesoro” d’’El senyor dels anells’ o “Som el rei del món” a la proa del ‘Titanic’,  fins al carrinclonisme de "Amar significa no tener que decir nunca lo siento", de Love Story.

“Sempre dic la veritat, fins i tot quan dic mentides dic la veritat” (Al Pacino), “Si vols que te sigui franc...no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o si bec perquè la meva dona em va deixar” (Nicolas Cage) o “Tranquils senyors. No comencem a xupar-nos la fava encara” (Harvey Keitel), tenen la fòrmula de l’oximoron o de la inversió del genitiu o el recurs de l’animalada. Si són freakies : “He visto cosas que vosotros no creeríais...” pronunciada pel replicant Roy a ‘Blade Runner’. Algunes són una única paraula, "Rosebud" diu Orson Welles a “El ciutadà Kane”. Els meus fills en  recorden, textualment, moltes de ‘Forrest Gump’ ( "Mamá siempre decía que la vida era como una caja de bombones. Nunca sabes lo que te va a tocar"). I, entre   "¡Está vivo! ¡Está vivo!" de  Frankenstein (1931), "Houston, tenemos un problema" a ‘Apollo 13’ (1995), "El mejor amigo de un chico es su madre" de Psicosis (1960), "Abre el puerto de cápsulas, HAL" a ‘2001: Odisea del Espacio’ (1968), hi hem de col.locar el “Sí, Sí, Sí, Sí...” (la més emprada a les pel·lícules porno) o  “Chanquete ha muerto...” de la sèrie “Verano Azul” de TVE. Els rànkings són molt anglosaxons, sobretot als films i als discs, al cine espanyol també hi ha cosa entremig de “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esa explicación que os debo os la voy a pagar” de Pepe Isbert a “Bienvenido Mr. Marshall” i "Hay dos tipos de hombres, los que se lavan las manos antes de mear y los que lo hacen después" de “Torrente. El brazo tonto de la ley”. Per acabar, una frase de final de pel·lícula;  és d’una de Billy Wilder, ‘Una Eva i dos Adams’ (1959), traduïda aquí “Con faldas y a lo loco”,   quan Tony Curtis desfressat de dona es treu la perruca i confessa al seu milionari enamorat que és un home, aquest li contesta : “Bé, ningú és perfecte”.  Acaba el film i s’encenen els llums.

_______________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de GUILLEM MUDOY. Són proves per a la portada del meu llibre JARDINS D'ALTRI.
 
 

 

III CONCURS DE FOTOGRAFIA DE NATURA "MEMORIAL CLIMENT PICORNELL". Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2006 10:32

 El "III Concurs de Fotografia de Natura Memorial Climent Picornell", per recordar el treball excepcional com a fotògraf naturalista del meu cosí, desaparegut fa uns anys encara jove, ja torna a ser en marxa. Fins dia 23 d'Octubre es poden enviar els treballs, més abaix hi he afegit les bases.

La inauguració de l'exposició amb els treballs dels concursants i una mostra de fotografies d'en Climent, a la qual tots el que llegiu aquest post estau ben convidats, és al Centre de Cultura de SA NOSTRA, al carrer de la Concepció 12 de Palma, dia 3 de Novembre a les 19 hores.

Enguany l'exposició serà itinerant, després del Centre de Cultura de SA NOSTRA, anirà a Eivissa a Sant Antoni de Pormany, a Ciutadella de Menorca i al centre cultural SA MÀNIGA de Cala Millor a Sant Llorenç des Cardassar de Mallorca. 

 


                              "III Concurs de fotografia de natura            Memorial Climent Picornell"


                                                        La Conselleria de Medi Ambient convoca el:

                                                        "III Concurs de fotografia de natura
                                                        Memorial Climent Picornell"

                                                        amb l'objectiu de donar a conèixer els valors
                                                        naturals de les Illes recordant l'excel·lent
                                                        fotògraf mallorquí Climent Picornell.


                                                          Bases:

                                1- El concurs està obert a qualsevol persona, ja sigui aficionat o
                              professional.

                               2- La temàtica de les fotografies serà la natura a les Illes Balears en
                              qualsevol de les seves manifestacions. És imprescindible que les imatges hagin
                              estat preses a les Illes.

                                3- No s'acceptaran fotos de nius, caus, polls, animals captius, flora
                              arrabassada o que no compleixen el codi ètic de fotografia de natura
                              (www.mallorcaweb.net/afonib o www.aefona.org).

                               4- Les fotografies han de ser inèdites i no podran haver estat premiades a
                              cap altre concurs.

                               5- El format fotogràfic serà d'unes dimensions mínimes de 20 x 30 cm i
                              màximes de 30 x 45 cm, en color o blanc i negre i sense cap tipus de suport.
                              Cada autor podrà presentar un màxim de dues fotografies a cada una de
                              les distintes categories.

                               6- No s'admetran collages, muntatges, viratges fotogràfics ni fotografies
                              pintades o il·luminades. Les imatges es poden retallar (veure punt 7), sempre i
                              quan no es modifiqui la composició original de la presa (horitzontal o vertical).

 

 


                               7- Els ajustos de les fotografies digitals s'han de limitar a nivells, corbes,
                              contrast i saturació, sempre aplicats a tota la imatge, mai per zones. No es
                              permet utilitzar màscares de retoc ni exposicions múltiples. Les imatges es
                              podran retallar fins a un 25% del original com a màxim. No s'admetran
                              panoràmiques realitzades ajuntant imatges amb programes informàtics.

                               8- Totes les imatges seran examinades minuciosament pel jurat, que podrà
                              demanar els originals (diapositiva, negatiu o arxiu digital) de les obres
                              guanyadores per tal de comprovar que reuneixen les condicions dels punts 6 i
                              7.

                               9- Darrera cada fotografia hi figurarà únicament el títol, pseudònim de
                              l'autor i categoria a la que participa. A part, dins un sobre tancat i amb el
                              mateix pseudònim hi constaran les dades de l'autor: nom complet, direcció,
                              telèfon i correu electrònic, així com les dades de les fotografies: càmera i
                              objectiu utilitzats, pel·lícula i altres informacions pertinents a judici de l'autor.
                              Les fotografies i el sobre que conté les dades aniran dins un altre sobre
                              major amb el pseudònim de l'autor com a única inscripció exterior.


                               10- S'estableixen les següents categories i premis:

                              Fauna, categoria on s'inclouran totes les fotografies d'animals (aucells,
                              mamífers, peixos, etc.) excepte els més petits.

                              Macro i flora, on hi tendran cabuda els petits animals (insectes, invertebrats,
                              etc.), així com imatges de flora (flors, fulles, orquídies, etc.), bolets i
                              qualsevol petit detall de natura (copinyes, textures, etc.) tan terrestre com
                              marina.

                              Paisatge, on enviar les imatges que mostrin indrets naturals de les nostres
                              illes.

                              Cada una d'aquestes categories disposarà de dos premis:
                              un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250 euros.

                              Premi especial Ajuntament de Sant Joan dotat amb 600 euros per a la
                              millor fotografia del Pla de Mallorca on la natura sigui la principal protagonista.

                              A més, s'estableix una categoria especial, que abastarà temàtica diferent
                              cada any i que aquesta edició tendrà com a tema "Aigues dolces de les
                              Balears (basses, torrents, abeuradors, cocons, etc.), excepte llacunes
                              litorals (albuferes i salobrars)" i on s'hi podran incloure totes les imatges
                              relacionades amb aquest tema. Aquesta categoria especial disposa també
                              de dos premis, un primer dotat amb 500 euros i un segon dotat amb 250
                              euros.

                              També s'estableixen fora de categoria dos accèssits, dotats cadascun amb
                              un premi de 100 euros.

                              Cada participant només podrà optar a un únic premi. Tots els premis estan
                              subjectes al 15% de retenció marcat per la llei.

 


                               11- Les fotografies s'han de fer arribar a la Conselleria de Medi Ambient
                              (Servei de Protecció d'Espècies) C/ Manuel Guasp 10, 07006 Palma. El termini
                              de presentació d'originals finalitza el 23 d'octubre del 2006.

                               12- El jurat estarà format per cinc membres de reconegut prestigi al món de
                              la fotografia i la natura i presidit pel DG de caça, protecció d'espècies i
                              educació ambiental. La seva decisió es farà pública el 28 d'octubre i serà
                              inapel·lable. Es publicarà a la pàgina WEB de la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental ( http://dgcapea.caib.es ).

                               13- Les fotografies premiades, així com una selecció de les millors obres
                              presentades a concurs, seran exposades, de dia 3 fins dia 21 de
                              novembre, al Pati d'entrada del Centre de Cultura "SA NOSTRA", al
                              carrer de la Concepció 12 de Palma. Enguany l'exposició serà itinerant i de dia
                              1 a dia 17 de desembre es podrà visitar a L'Espai Cultural " Moli d'en Simó", al
                              carrer de l'Estrella cantonada carrer Sant Rafel de S. Antoni de Portmany, a
                              Eivissa. I de dia 15 al 28 de febrer l'exposició es podrà visitar a la "Sala
                              municipal El Roser", al carrer del Roser de Ciutadella, Menorca.

                               14- El lliurament dels premis es farà al Pati d'entrada del Centre de Cultura
                              "SA NOSTRA", el dia 3 de novembre del 2006 a les 19,00 hores.

                               15- Les fotografies no premiades podran ser recollides a partir del 27 de
                              novembre i durant quinze dies naturals a la DG de Caça, Protecció
                              d'Espècies i Educació Ambiental, C/ Manel Guasp, 10, 07006 Palma, de 8:00 a
                              15:00 dels dies feiners. Les fotografies no premiades però que participin a
                              l'exposició podran ser recollides entre els dies 12 i 30 de març del 2.007 al
                              mateix lloc.


                               16- Les fotografies premiades quedaran en propietat de la Conselleria, que
                              se'n reserva el dret de publicar-les com material divulgatiu (fulletons,
                              calendaris, etc.) i sense cap intenció comercial. Tot i així, els drets de les
                              fotografies quedaran en mans dels autors, els quals seran citats sempre que
                              es faci ús de la imatge.

                               17- Davant qualsevol dubte relacionat amb aquestes bases podeu telefonar
                              al tel 609-888773. La participació a aquest concurs suposa l'acceptació
                              d'aquestes bases.



_________________________________________________

( Les fotografies de natura són del "Fons fotogràfic CLIMENT PICORNELL". Les fotografies d'ell amb càmeres són, en blanc i negre li va fer en Pep Torro un dia dels molts que anaven plegats -al recompte de voltors?- per la Serra de Tramuntana, si no vaig errat. L'altre encara no he sabut quin dels nombrosos companys seus, també fotògrafs, li va fer, tal vegada el seu gran amic Sebastià Torrens...)

LLIÇÓ D'ART D'UN COMPIXADOR D'ESCULTURES. Climent Picornell.

jcmllonja | 03 Octubre, 2006 15:05

 


Lliçó d’art d’un compixador d’escultures.

 

Climent Picornell

 

Si es passegen Dalt Murada, just a baix de la Seu, hi trobaran aquests dies, espargides, unes escultures de gran format de l’artista Igor Mitoraj. Són figures realistes una mica modulades. Dins una d’elles, un cap de persona enorme, hi vaig trobar un home que hi pixava. Vaja ! vaig pensar, un prostàtic o un begut. Un, en aquests casos, fa com si no ves res... Però el fulano aquell surt de dins el cap i cordant-se la bragueta venia cap a un servidor : “Climent, Climent...” Bono ! Era en Simó Rapes. “T’he vist pel forat d’un ull. Ara compixava un poc això”. “Bona feina” vaig contestar, com qui diu, bé, idò... adéu. Però en Simó, tenia ganes de conversa i, com que m’ensenyaren a tenir coneixement pels qui no en tenen, el vaig escoltar una estona. Vet ací. “Ara m’he fet compixador d’escultures”. Vaig pensar en l’adjectiu d’ “Anti-vandàlic” aplicat al mobiliari urbà, resistent a les envestides i animalades, però no l’havia pensat per a les escultures en espais pùblics; de totes les maneres una figura exposada a la gent ha d’estar disposada a tot.

“N’he compixades per tot el món. A mi el que m’agrada es compixar, sobretot, escultures modernes, el meu record de Bilbao, és haver compixat una escultura d’en Richard Serra que hi ha al Guggenheim, fa com una espècie d’essa, un laberint, allà li he amollat, com que està rovellada es pot dir que he col·laborat al seu rovell. La millor però és una que hi ha al Centre Cultural de La Caixa, a Barcelona,  són com uns escalons, hi ha aigua, sents aquell renouet, i allò encara te fa més pixera. Aqueixes tan grosses, de n’Anthony Caro, a l’entrada del museu d’Es Baluard, també les he compixades, fa una raconedeta que t’amaga de la gent...” “Però també m’agraden les figures, la cosa figurativa, saps? Hi ha una espècie de via que fuig dels corrents marcats a l’Història de l’Art des de l’impressionisme, el fauvisme i el cubisme; per a uns és la forma, per als altres el color; el dadaisme –el Cabaret Voltaire a Zuric és un clar producte de la guerra- el surrealisme, el cubisme, això modern expressionista, l’”action painting” dels americans... És a dir, n’hi ha que s’en surten del solc marcat i fan el se propi camí, figuratiu; bé, qualcú també fuig per un  altre costat, com  Mondrian.”


“Balthus, Giacometti, Morandi, Freud. En Freud, el pintor,  era nét d’en Freud, eh poca broma amb això ! Balthus era fill d’en Rilke; bé, de la seva amant, o una cosa així... no va haver de fer la torniola a ningú, feu de secretari d’en Rodin, en Picasso li comprava obra -que li costava pasta- els va donar al Louvre els Balthus que tenia, però Balthus només venia a quatre o cinc, en Rotschild entre ells. Què vull dir amb això ? Idò que ja se´n  podia fotre en Bacon d’aquest figuratius, ell tanmateix no en sabia ni la meitat, ni eren maricons com ell. En Giacometti tenia una presència i un magnetisme brutals, foren un grup de surrealistes qui l’escometeren a un bar, no va ser ell qui els va anar a cercar, fins que se’n va cansar i un dia digué a Breton “me’n vaig a pintar el cap del meu germà que ha de venir a l’estudi”. “Un cap ?” li digué Breton. “Sí, un cap”, digué ell. “Però un cap tothom sap com se fa”. “Jo no”, respongué ell... i tot això. Morandi, m’interessa. A La Dolce Vita, ja en Fellini el mostra, hi ha una escena en que un intel·lectual com a noble i d’esquerres, discuteix amb un ric i es veuen quadres d’en Morandi i parlen d’ell. Ara en fa una exposició, val la pena que t’hi aturis si vas a Salamanca, camí de Madrid. En Picasso jo crec que era un gran hipòcrita, el matí feia una dona, ara dirien deconstruïda, i al mateix horabaixa era capaç de fer -hi ho feia moltes vegades- un dibuix que pareix un Velázquez, el que passava és que necessitava ser per mig, estar “a la mode” o més enllà, enlluernar femelles i les pintava així com les veia, però comprava Balthus ! Dels nostres t’he de dir que en Maties Quetglas volia fer d’Antoñito López, però poc a poc s’ha cansat de la treballositat d’aquesta pintura i ara fa un poc més de via, com en Miquel Barceló, una figuració més expressionista.”


Curiosament la conversa es desenvolupava a pocs metres de la façana del Mirador de la Seu de Palma, on en Gaspar Valero m’havia mostrat un ban, del segle XIV, que encara es pot llegir : “ q. sutzuras hic farà, X sols de bans parrà”. En llenguatge d’avui : “ qui farà brutors aquí, pagarà deu sous de multa”. “Un vespre vaig beneir un objecte enorme de n’Arnaldo Pomodoro a la plaça de la Llonja, i a la Torre Cega de Cala Rajada un Henri Moore...” “Bé, Simó, he de partir...” li vaig enflocar per acabar la lliçó d’història d’Art contemporani a l’aire lliure, i, sobretot, per por de que li pegàs més pixera i anàs a beneir, com deia ell, per ventura i ja que era prop, aquella espècie de puzzle que va fer en Guinovart al Parc de la Mar o “la karateka” que li diuen els joves a aquella senyora – “El geni de les illes”- prop d’on arriba la barca dels Reis d’Orient o la bubota d’en Ramon Llull, de n’Horacio d’Eguia, al passeig d’en Sagrera. Per si un cas, vaig partir.

           

 

_____________________________________________________________

Les Imatges d'aquest post són ( de dalt a baix). Retrat d'Igor Mitoraj. Autoretrat de L. Freud. Escultura de Richard Serra al Guggenheim. "Teresa somniant" pintura de Balthus de l'any 1938.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb