Climent Picornell

ELS OMS MORTS DEL PLA DE SOLANDA. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2006 14:32

 

 

Els oms morts del pla de Solanda.

Climent Picornell

La mare natura encara ens dóna lliçons de les quals coneixem alguns mecanismes i intuïm les finalitats,  tot i que semblin cruels epifenomens de l’evolució i la selecció. Aquest acabatall d’estiu, baixant per la serreta de Meià, vaig contemplar l’extraordinària panoràmica que s’hi divisa, des de Termenor fins al puig de Sant Nofre i al fons la serra de Tramuntana. Un dels meus referents paisatgístics de la zona, el pla de Solanda, era una tirada d’oms que habitaven a la vorera d’una síquia. Eren, deia eren perquè són morts, eren arbres de molta planta que cada any rebrotaven amb gran quantitat de rebolls. I amb història; als menys amb la petita història que tots passejam a l’esquena. El meu amic, ja desaparegut massa jove,  Cosme “Ribes”, poc abans de partir encara em va parlar d’ells, era un lloc al qual ens agradava anar a passejar, i em va dir que havia comenat a la seva família que no els tallassin mai. Idò ara són morts. Com han mort grans quantitats d’aquests arbres a Mallorca. Als menys els oms salvatges, o els grups de petites omedes. A prop d’un quilòmetre, al pou de Llorac –un dels pretesos centres geogràfics de Mallorca- un centenar d’aquests arbres són secs, també : per a sempre? A la península Ibèrica l’únic bosquet que en queda, a Madrid, és objecte d’un projecte de salvament europeu.

La malaltia causant d’aquesta mortandat, anomenada Grafiosi, es produïda per un fong ( Ceratocystis ulmi, amb una nova varietat molt més agressiva Ceratocystis novo-ulmi). Aquest fong apareix a Europa, procedent d’Àsia; la primera gran crisi citada és a Holanda l’any 1921; es va introduir a la península Ibèrica en la dècada dels anys vuitanta i si la resseguim dóna un bon exemple de geografia de la difusió de les malalties, com la SIDA que també és ben explicativa d’un procés de difusió mundial o la pesta del porcs, com ja vaig explicar en un altre article, o com el grip de les aus que encara s’està desenvolupant i ompl les planes dels diaris de temor universal. Sabem, però, que fa 6.000 anys ja hi hagué una altra gran plaga de grafiosi.

Un servidor estimava aquells arbres, però el fong semiparàsit aquest segrega unes espores tòxiques causants de la malaia fatal. Es desenvolupa en els vasos conductors de la saba, i amb aquesta es difon per tot l’arbre, obstruint-los i enverinant les fulles, per la qual cosa l’om acaba morint. El fong arriba a l’arbre, per un efecte simbiòtic letal,  aferrat al cos d’un petit coleòpter, una espècie d’escarabató que s’alimenta de les fulles i la fusta, ell és el disseminador. També és contaminen els arbres a través de les arrels dels veïnats.

Sembla que de totes les castes d’oms que hi ha al món, els siberians i els xinesos són els més resistents, però els nostres, sobretot l’ Ulmus minor Mill.,  tenen els dies contats.

No és l’om un arbre que formi boscos a Mallorca, però és un arbre, o era un arbre amb molta dispersió bio-geogràfica, sobretot prop de síquies, fontetes, voreres de torrents o de llocs on podien accedir a una certa humitat. Els del Pla de Solanda devien ser hereus d’una omeda nascuda a un terreny pantanós bonificat antigament per l’home. De les agrupacions, alguns arbres en sobresortien, amb el seu tronc ben recte, algun de més de vint metres, fulles aspres i dentades, no molt grosses, semblants a les del seu parent el lledoner; les seves flors verdes i rarenques,  apareixen, com en els ametllers, abans de les fulles.

A partir del meu descobriment, el de la mort dels oms del Pla de Solanda, he afinat la meva percepció d’aquests arbres, els individus afectats són ben visibles i el control de la malaltia crec que deu ser difícil, costós i de mals resultats ( talar i cremar els individus afectats, sanejar les branques dels malalts, posar enganalls de feromones, tractament amb insecticides, injeccions de fungicides, vacunació preventiva, manipulació genètica...) i aplicables, crec, només a individus de jardí o a espais públics –si no són siberians o xinesos-, o a alguns espais protegits, com el que hi ha als camins de s’Albufera d’Alcúdia – als quals els feien tractaments selvícoles preventius a petita escala i la tècnica d'arbres-esca-  desconenc el seu estat i si les conselleries del ram se’n cuiden, tot i que valdria la pena salvar alguns arbres grossos si encara són vius. Sé que hi havia un projecte de repoblar amb oms sans algunes voreres del Pla de Cúber.
 

Jo sí que me’n cuidaré dels meus. La cita recurrent és Antonio Machado cantant a aquell om centenari : “Al Olmo viejo hendido por el rayo / y en su mitad podrido, / con las lluvias de abril y el sol de mayo / algunas hojas verdes le han salido ...”  Record, però,  que aquí Rosselló-Pòrcel –cantat per Raimon- el citava,  probablement al carrer dels Oms, una de les costes que uneix la ciutat alta i la baixa de Palma; al poema “Auca” : “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda. / Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça, / la noça demà passat, només amb una galera, /i tots a peu i després els tarongerars de Sóller./ Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t'acarona.”  Si volguéssim ser lectors de desgràcies encadenades als versos diu, més envant : “les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes”. Sigui com sigui, sé que l’om xinès és un om resistent a la grafiosi. Ja miraré d’ aconseguir-ne un. Un dia d’aquesta tardor l’aniré a sembrar devora els seus companys secs. Sé que ho podria provar amb espècimens d’aquí, qui sap si millorats a la UIB, però és un camí més senzill, serà com un fill adoptat de terres llunyanes. Trob que en Cosme m’ho agrairia. No sé si és un acte de resistència, però és un símbol per a no rendir-se.

 

 _______________________________________________________________

Les imatges d'aquest apunt les he tretes de la sèrie "Els arbres d'Alaró" de Joan-Vicenç Lillo i Colomar. Una col.lecció d'excel.lents articles accessible a "Amics arbres - arbres amics".

Els Oms morts són de Son Ordines i els verds de la Casa d'Amunt a Alaró ( Mallorca)

JARDINS D'ALTRI, ESPERANT LA TARDOR. Climent Picornell.

jcmllonja | 08 Setembre, 2006 12:19




Jardins d’altri,  esperant la tardor.

Climent Picornell

El metge Toni Vidal, “Sopa”, em contava que una dona, un poc embullada entre els termes “metge de cabecera” –que és com es diu en “bon mallorquí”- i el normatiu “metge de capçalera”, el va anar a visitar perquè li havien dit que anàs al seu “metge de carabassera”. El cas em va retraure a que va ser llegint De Jardines ajenos de Bioy Casares -de qui estic esperant el seu inèdit  Borges, que sortirà aquest octubre- quan em vaig decidir a enllestir els “Jardins d’Altri”. Ja en duc una partida d’escrits, molt més humils i xarecons. Bioy en això era un mestre. Vegin; diu que a un enorme cartell a l’entrada de Puebla, a Mèxic, es podia llegir : “No somos como dicen”. Servidor també ha anat arreplegant cartells, avisos i anuncis; al Passeig Marítim a un llaütet amb ínfules de barca n’hi ha un  que diu : “ Se vende. Se for sale”. “Se for sale” té més força, no és veritat ? Fa més comprera.

Per això em va agradar el llibre de Bioy. Perquè no és exactament un manual d’adagis, ni proverbis, ni refranys, ni aforismes, que d’això, també,  hi ha grans mestres. Des  d’Elias Canetti ( “Al màxim hipòcrita li és permès escriure sobre el més sincer, això és la història de la literatura”) fins als de casa nostra, alguns ja morts,  com Joan Fuster ( “ Carlemany solia gratar-se els collons molt sovint. Com tots els emperadors”), altres vius, com Guillem Frontera   ( “Audàcia. No seràs mai tan valent com quan no vagis enlloc”). En fi, com he dit altres vegades, reculls esburbats, arreplegats d’ací i d’allà, entremesclant citacions i elucubracions banals. Continuem. Ja que anava de cartells, mal siguin antics, a un poble de Santander, Cos, n’hi vaig trobar alguns, escrits en pedra, a cases pretensioses; un estufat hi havia fet gravar : “La vida por la honra y la honra por la vida”, vulgar i ampul·lós; però ben a veïnat, a un altra casalot, es recuperaven les llums del materialisme, no sé si molt científic, deia : “Esta casa hizo Rávago. El que quiera saber lo que cuesta que haga otra como ésta”.

Eulàlia Bosch clou el seu llibre Educació i vida quotidiana amb els agraïments, que són encapçalats per aquest text : “El barber del poble deia al seus clients. ‘Bon dia senyor : afaitar o tallar ?’ Un pic aclarit això, continuava : ‘Controvèrsia o per la banda ?’. Una vegada d’acord : ‘Toros o futbol?’ ‘Perquè ja sap vostè que en aquesta barberia no es parla ni de senyores, ni de política...” Es veu que qui té per obligació xerrar, i pot, marca els camps. Per això, supòs que Alphonse Daudet va fundar la societat “Dîner de la Brandade”, que es reunia al Cafè Voltaire on, per sis francs, es tenia dret a un plat de brandada i a fer dos discursos. Com diuen en mallorquí :  “Preu per preu, sabates grosses”, molts dels nostres polítics s’hi podrien apuntar i marejarien només els comensals. Tot al contrari, una de les aplicacions saboroses del silenci és a Can Ordinas d’Almadrà, un filacteri, que envolta dues figures femenines amb un dit damunt la boca, diu : “Tu nube atque tace donant arcana cylindros” (‘Casa’t i calla, el silenci et proporcionarà grans alegries’). No massa feminista, evidentment. Però, ja que hem esmentat els cartells, vaig reparar amb un, a un llibre de fotografies antigues, que posava : “Entrada para niños y demás gente ordinaria” i aquest em va dur a un altre, que hi havia al Coliseu Balear, quan servidor era nin, era per a les entrades reduïdes de “Niños, señoras y militares”. I ja que hem fet servir algun llatinorum, Eugeni d’Ors a la seva “Gnòmica”, la vuitena, repica sobre el  “Ne quid nimis” (‘De res, massa’ o ‘Mai massa de res’ o ‘Res amb excès’, o com en bon mallorquí : “Entre poc i massa, sa mesura passa”); és una altra crida al “In medio stat virtus”, no sé si una virtut a seguir o a abandonar. Discreció i prudència;  la que va tenir a una reunió de la Cooperativa Agrària del meu poble el pare d’en Cosme “Viles”. Entrà a l’assemblea, a la mesa presidencial hi havia tres persones i a la sala, ningú. Quan es va veure tot sol només pogué dir : “Sa concurrència és escassa, però selecta”. I partí.

La força de les anècdotes desmunta molt sovint les categories, i de retruc, la imatge del personatge que les protagonitza. Vegem dos casos. A una entrevista que feren a  Rafael Azcona : “¿Que hubo entre Imperio Argentina y Adolf Hitler ? No fueron amantes, y ella me dijo que a Hitler le entusiasmaba Nobleza baturra”. Idò ! L’altre; es té tendència a situar Josep Pla dins l’Olimp dels escrutadors de la cuina d’aquestes terres nostres, però alerta! Deia Pla : “Aquest país no pateix cap mal. Excepte el de dents”. Segons Pau Arenós aquesta “visió odontològica” del país explica el perquè de la mirada gastronòmico-catastrofista de Pla. No és que no li agradassin determinats menjars, és que no els podia rossegar, mastegar. Una cosa, però, va per l’altra. I és que Pla a la sortida dels restaurants, com que bevia molt, solia orinar, si hi havia cossiols compixava les plantes de l’entrada. “Soc prostàtic !”, aclaria, mentint, si algú el mirava malament mentre es guardava “la menuda” (com diuen en bon mallorquí) dins els pantalons. I ja que avui hem pegat per la via chauvinista, amb això “d’en bon mallorquí”, deia Einstein, amb coneixement de causa, si entrau a la seva biografia ho podreu comprovar: “La meitat superior (del cos humà) pensa i fa plans, però la meitat inferior determina el nostre destí”. Que és com diuen en bon mallorquí – tornem-hi-torna-hi - : “Quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”. Pel psiquiatre Rojas Marcos: “El sexe és l’estratagema més ingeniosa de la naturalesa”, ara li diuen això, ‘estratagema’. Molt més rotundament Georg Steiner bramava : “No s`han de negociar les passions, ni mai s’han de justificar”. Per cloure i recuperar una certa línia de seriositat,  la pregunta d’un savi, per mirar de confondre el deixeble : “Què és pitjor la ignorància o la indiferència?” Respon el deixeble, viu i llest : “No ho sé, ni m’importa”.




 ______________________________________________________________________________________________

 Les imatges són de la pàgina-web del professor ANTONIO GONZÁLEZ GARCIA de la Universitat de Sevilla.

 

 

 

 

 

 

 


LLUNARI PAGÈS DAMUNT ESQUENA DE GANIVET. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Setembre, 2006 21:43

(Dibuix: Jaume Ramis*)


Llunari pagès damunt esquena de ganivet.

Climent Picornell

Ha acabat l’estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals. La fi comença amb les Completes a Montuïri amb els cossiers, el dia abans de Sant Bartomeu, fins al ball de l’Oferta dins l’església del meu poble el dia de la festa de Sant Joan, Degollat**. ( “Jesucrist tenia agrura / el dia del Sant Sopar”. D.H. ). He sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amen. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s’ha de mirar cap envant, perquè el que ve no agrada. Les colles de xeremiers tocant als quatre vents damunt el campanar escenifiquen el toc de sortida cap a un món que s’esfondra: res ja no és el què era. Només una representació buida i postissa pagada per l’Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l’estiu.

Tanmateix servidor sap, i ho he predicat, que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d’aquí a fer màxima universal i irreversible el “res ja no és el que era”, tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati –com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida. Ho he après del meu contacte amb els joves universitaris, per la meva tasca de professor a la UIB, em fan tenir confiança en ells, i de retruc, en el nostre esdevenir, ells, molt millor que nosaltres són capaços de reinterpretar la nostàlgia, alliberant-la de la melangia, com si fos una clovella postissa i innecessària.

D’això es tracta. I s’escau la meva reflexió, per l’assistència a dos actes aquest estiu i per les dues relectures encadenades. Un, l’homenatge a Damià Huguet, “Canova”, a Campos –feia 10 anys que era mort- i l’altre, a l’església dels teatins de Felanitx, a la presentació de l’excel·lent reedició del “Llunari pagès” (edita “El Far de les Crestes”), el deliciós llibretó que escrigué Jaume Oliver,”d’Albocàsser” (1919-2004). Dos personatges diferents, en Damià “Canova” i en Jaume “d’Albocàsser”, units pel seu destre maneig de la nostra llengua.

“Incapaç d’afegir consells amb la memòria / consent desordenades rancors de tenir odi / absent de mi, com impotent esclau de tota eufòria”. Damià Huguet que escrivia “en sec, com una arada que cerca el call de l’aventura” se’ns presenta com un home modern i polièdric, de Campos però, al qual el seu lèxic potentíssim li fa ara de parany: ha esdevingut fosc pel personal d’avui en dia. Necessita quasi un hermeneuta constant per aclarir el sentit de tres de cada quatre de les seves paraules. I això que emprava el llenguatge de cada dia, no necessitava anar al diccionari com els poetes de saló. “Si aquest mes no plou / s’eixugaran encara més les idees / del nostre consistori municipal”, a “Ofici de sords”, ho entén, encara, tothom. No cal que hagi de provar davant ningú la meva devoció per la poesia d’en Damià Huguet, ni el meu mal-lletament per la munió esborronadora de mals ( i males ) poetes d’aquesta terra nostra de poetes xarecs. “Congria mal el mal : calla qui pot”. (“Guarets a l’Alba”). Però, mirin per on, el meu estiu ha fet donar-se la mà als dos personatges a qui ara hi tenc esment.

I això que Jaume d’Albocàsser escrivia que quan escrivia “ho faig pensant com si no hi hagués més món més enllà de la Creu de Pedra”, on acaba, o comença, Felanitx; deixant de bon antuvi “les fites netes” com demanava Huguet. Tan diferents i tan aprop. És, el “Llunari pagès”, una llibreta d’una fidelitat absoluta, com molt bé explica Francesc Riera, als canons del costumisme postromàntic, ens presenta un món idealitzat, l’agre de la terra del món antic –aquest que tan malament reinterpreten els pregoners engolafrats de les festes dels nostres estius actuals-, tothom és gent de bé, “els matrimonis viuen com Josep i Maria”, fins i tot els clergues són exemplars, un món sense estridències. No com és el món d’avui. Hi ha malfiança del present. El món d’abans, però i tanmateix, era com el d’avui, per molt que Jaume d’Albocàsser li passava el seu sedàs i el deixava “pentinat i clenxa feta”. I què ? Quin llibre més hermós és el “Llunari pagès” !

Tan un com l’altre, Huguet i Oliver, demostren el que volia dir des del començament, dos personatges que eren mestres en el maneig del lèxic, fins el punt que avui en dia els seus llibres, per les joves generacions, necessiten un faroler, davant davant, per fer comprensible la seva escriptura fèrtil i abassegadora. La nostàlgia feia escriure a Jaume Oliver : “Així són les festes de la nostra pagesia. Netes i transparents com un crestall de gelada dins un cocó de pedra viva. Dolces i suaus com sa llet molsissa”. Però els dos, cada un a la seva manera, veien més enllà del seu emmirallament : “Haurem de calar foc al fems”, acaba “Esquena de Ganivet” de Damià “Canova”. O com Jaume d’Albocàsser, que se sabia ja habitador d’un país controlat per un estament que ell anomena “milionaris de tenassa, que encara no ha acabat de pair la seva sort”, quina bella metàfora per referir-se als qui es creuen els amos de Mallorca ! El que dèiem, la nostàlgia, necessària, no ha de barrar el pas al futur. Per si no ho sabien : no és que ho serà, és que Mallorca ja no és com era.

________________________________________________________________________________________________________________________

(*) El dibuix que ilustra aquest post és d'en Jaume Ramis, manacorí, mort fa uns mesos. És d'una col.lecció que tenc seva, d'unes feines que li vaig encarregar fa anys. Jaume Ramis entre altres coses fou el dibuixant de la tira cómica de la darrera pàgina del diari ULTIMA HORA, que feien conjuntament Ferran Aguiló i ell ("Vuits i nous").

(**) Vaig trobar en PEP TORRO fent fotos als dimonis de Sant Joan de Mallorca. A la fi he pogut recuperar imatges del seu bloc a BALEARWEB i reproduïr-les al meu, cosa que no podia fer per una qüestió tècnica. N'he triades algunes, totes són excel.lents.







 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb