Climent Picornell

LA GLOBALITZACIÓ, EL "LLAÇ LIBANÈS" I EL CENTRE (EXACTE) DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Agost, 2006 16:34




La globalització, el “llaç libanès” i el centre (exacte) de Mallorca.

Climent Picornell

Fluctuaven, molt indecisament, les meves lectures d’estiu entre La misèria de la Filosofia de K. Marx, La invenció de la mitologia de M. Detienne i el catàleg de productes congelats de BoFrost, quant he recordat que necessitava, per una feina, un aclariment sobre el concepte de “globofòbia”. He acudit a diversos webs, entre ells, dos d’uns dels meus escriptors preferits, en José Luís  Sampedro -amics de quan concidírem com integrants d’una taula rodona amb L. Racionero-,  per la seva obra El mercado y la globalización, i al d’en Xavier Sala i Martin –qui sap si serà el primer Nobel català que tendrem, d’Economia- a aquest, l’he trobat a la seva pàgina de la universitat de Colúmbia, aguantant la copa d’Europa del Barça. No entraré ara en la vulgaritat o la cursileria de provar d’aclarir si té coses bones i dolentes la mundialització, altrament anomenada globalització, amb els seus símptomes de globofòbia, o de glotofàgia, ja que hi som. Sinó que, com quasi sempre, l’experiència personal dóna lliçons, abruptes i edificants; Joan Fuster, en aquest sentit, havia adaptat magníficament l’adagi antic “L’home és la mesura de totes les coses” a “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Això és el que em passa amb la globalització, “Servidor de vostès, és la mesura de totes les coses”, sobretot ara que la meva empatia és baixa, i l’autoestima ja no se m’aixecarà mai. L’autoestima, he dit. Ara veuran de què va.

Clarejava. Passant per davall les parres he vist que, aquesta setmana,  els raïms havien agafat color i  l’arruixada de l’altre dia –42 litres en una hora- havia fet badar els melicotons: tots s’han obert amb un xap impúdic. Un globus aerostàtic s’enlaira per damunt la mola des Fangar i una cussa eivissenca –alta i magríssima de tot- va aperduada pels carrers del poble. Quan anava a voltar cantó, he afinat dos cotxes que feien com a coses rares; de dins un, surt el conductor i me diu : “Vuelva a entrar en su casa, Guardia Civil !” Bono, tan de matí i ja hi ha trull. Del finestró del ‘quarto’ dels nins puc veure una part del carrer Major. Es sent un renouer, potades a les portes, crits : “Alto! Alto!” Gent corrensos, un home en calçons blancs que ha botat pel corral de ca seva i fuig, escapat, per les marjades de tarongers de can Carlos; “a n’aquest no l’aglapiran”, vaig pensar. Deix passar mitja hora i veig guàrdies de paisà i d’uniforme més relaxats; ja puja i baixa gent. Surt i m’assec a l’escaló del portal de ca madò Gorreta, els veïnats guaiten per les finestres. Persones amb guants de plàstic entren i surten de la casa del cap de cantó de ca n’Amet, on hi ha dos homes engrillonats, una dona i dos al·lots petits que gisquen i ploren. S’atura un conegut que ha arribat des del carrer que du a ca na Freda : “Rumanos”, em diu, “feien el ‘lazo libanés’ als caixers automàtics dels bancs,  de la Costa del Pins fins a la Colònia de Sant Jordi, el ‘jefe’ s’ha escapolit i no hi ha hagut incidències”. Treu que te treu ‘gènero’ de dins la casa : pantalles d’ordinadors, arxivadors... Devers les deu tot havia acabat.

La gent del lloc no sabia d’on eren els nous inquilins de ca n’Amet, però devien ser d’un lloc estrany, no els entenien, no xerraven anglès, ni alemany, molt poc espanyol; no saludaven en passar i feien un horari estrambòtic. Ara s’ha aclarit tot. Eren dues famílies de lladres romanesos, dedicades a la pràctica del “llaç libanès”, una forma cutrosa i grollera de buidar les targetes de crèdit del personal. El poble se n’ha temut, com una ona : de dalt cap a baix. Els de més amunt sabíem, un poc,  el que passava; un poc més avall –devers el forn- ja comentaven : “hi ha hagut ferits, han vist gent amb guants d’aquests d’operar malalts!”; més avall encara, per devers el cafè de Can Fiol, ja hi havia –segons l’expert oficial- “un mort”; a la plaça del Pesador dels Porcs, quasi al final del poble, ja són dos, o tres, els morts. Les notícies, com veuen, rodolen i engreixen per si mateixes.

He pensat: “mira tu, duia el ‘rollo’ de la globalització aquest matí quasi insomne i n’he tengut una demostració pràctica, d’alguns efectes no desitjats, supòs”. Caldria afegir que les pomes de la botiga eren importades del Brasil. I això que som a la “Mallorca profunda”, que els agrada dir als experts bandarres. Com Dalí, que sostenia que el centre del món era l’estació de tren de Perpinyà, he decidit que el centre de l’illa,   ben enmig de Mallorca, és l’escaló de ca madò Gorreta, que és un lloc equidistant del pou de Llorac a Llorito, del pou de Judí a Sencelles, del dels Horts a Costitx i del monòlit que fixa el centre del gran Sinium, quan Sineu era Llorito, Sineu i Sant Joan, junts. Tan enmig i tan endins, i tanmateix  rebem esquitxotades de per tot,  de la retirada del Teló d’Acer, que degué fer ‘xíspes’ quan el baixaven o  de la caiguda del Mur de Berlín, un dels seus esbaldrecs ens ha arribat avui ( no puc avaluar, encara, les conseqüències de la venguda del papa Benedicte).

A l’escaló de ca madó Gorreta s’hi acosta un veïnadet a seure devora jo, en Francesc,  i una veïnadeta, una nina morena de trets indígenes sudamericans. La cussa eivissenca, despistada i desmarrada, ensuma els nostres peus. És molt ximple, no se borda. Li don un tros de pa i no el vol, la nina me diu : ”No quiere comida, sólo come pasto”. “Què diu que menja?” demana en Francesc. “Només menja herba, deu estar malalta”, li traduesc. Retorn a la lectura del catàleg de congelats, me refresca i m’aconhorta molt.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb